diumenge, 23 de desembre del 2007

Parets no és Porto Alegre (per si algú s'ho pensava)

Llegeixo a Línia Vallès (ho he fet volent, ho confesso) el següent titular: "Més de 700 persones voten per la pista d'atletisme" (pàg. 23 del número 190 corresponent al 21 de desembre de 2007).
Aquest ha estat el resultat del procés de participació ciutadana en l'elaboració dels pressupostos municipals de Parets del Vallès de cara al 2008, del qual se'n destaca, per cert, l'elevat nombre de persones que s'hi han implicat (1149 segons dades oficials, les quals, en aquest cas, les prenc com a certes). Dels 25 milions d'euros de pressupost consolidat que administrarà (quina por) l'Ajuntament de Parets el 2008, una remesa de 300.000 euros (com a màxim) del capítol d'inversions es destina a les resolucions preses en el procés participatiu.
Em sembla que la magnitud del capital que es deixa al lliure albir de les paretanes i els paretans ofereix una idea nítida del caràcter d'explosió controlada que efectua des de fa dos anys el consistori de la nostra ínclita població que, tot sigui dit, no és l'únic que participa d'aquesta mena de facècia participativa que s'empesquen d'uns anys ençà alguns ajuntaments progressistes de per aquí a la vora. Sense anar gaire lluny, Lliçà d'Amunt en l'anterior legislatura (la present és per escagarrinar-s'hi), practicava una exposició pública consistent en retre comptes a la ciutadania anomenat Cara al Poble i algun procés de priorització inversora de diner públic municipal similar al de Parets. Pot haver-hi molt bona fe i molta voluntat d'oferir una gestió amb transparència, però no fotem, que la gent no es mama el dit i això no és Marinaleda!!
Aquesta detonació feta per artificiers municipals (digueu-ne tècnics, digueu-ne burocràcia brehzneviana) l'entenc, personalment, com una participació-trampa, absolutament induïda, un no-fos-cas com una casa de pagès. També vull recordar que l'ajuntament de Parets té una percepció peculiar de la participació ciutadana: des del Consistori s'ha dit que la nostra és la Festa Major més participativa de la comarca per la senzilla raó que al parc de la Linera hi van milers de persones que participen com a públic tot escoltant les orquestres de torn. El sentit del ridícul de l'equip de govern municipal és també força peculiar com es pot comprovar. Però de la Festa Major ja en parlarem quan sigui l'hora.
El procés del que parlàvem consisteix en el següent: reunió d'assemblees que presenten i prioritzen 6 propostes (tres referents a espai públic i tres més sobre millora d'equipaments municipals), de les quals es fa una tria global de 12 que, al seu torn, es prioritzaran en unes fitxes de votació. Per fer més entenedor el procés s'edita una guia que no us podeu perdre: "(...) totes i tots tenim l'oportunitat de ser corresponsables en la construcció i desenvolupament d'un territori", "(...) que cada cop més, la ciutadania s'impliqui activament en la construcció del projecte del nostre poble", "aquest any ens basarem en dos grans eixos", "és per això que les propostes haurien d'encaminar-se en...", "la inversió per fer-hi canvis hauria de permetre..."; totes aquestes són algunes de les frases de la guia que acaben de refermar l'esperit d'espontaneïtat i de poder popular que desprèn l'artefacte municipal que se'ns presenta.
En l'apartat dels resultats, res a dir davant d'una bacanal democràtica com aquesta. Només un apunt: "es valorarà que l'acció proposada beneficïi el màxim nombre de ciutadans" (aquí aquests progres paritaris s'han deixat les ciutadanes) és el que ens diuen a la guia. La pista d'atletisme ha vençut a l'arranjament de voreres i l'eliminació de barreres arquitectòniques, per exemple, però el poble tria, és un procés obert i espontani suposo. És dóna la casualitat que aquesta era una de les dues propostes amb un cost rodó de ni més ni menys que... 300.000 eurooooos!!
Només m'inquieta una altra cosa: qui va fer, comentar o prioritzar, o el que sigui, la proposta d'invertir en un suposat espai per a joves a Can Guasch, que és com una mena de ganxo per dir: ei col·legues (els progres sempre són molt col·legues) ens recordem de vosaltres? Gairebé ningú de l'Ateneu hi va participar i dubto molt que a hores d'ara ningú del nostre col·lectiu aposti per anar-hi, així que la cosa és com a mínim curiosa sense que vulgui dir que hi hagi cap jugada estranya pel mig. Senzillament em sorprèn una mica.
De fet, és com Parets i el seu Ajuntament: a cada dia que passa ja només em sorprèn una mica. A hores d'ara ja gairebé gens.

dissabte, 22 de desembre del 2007

El 18/98 o com surt més a compte matar que militar en l'independentisme desarmat

Aquí deixo aquesta notícia apareguda ahir al diari basc Gara que il·lustra força bé la intencionalitat política que persegueix el sumari 18/98 per tal d'eliminar tota expressió lliure i pública de l'esquerra independetista basca.

Militar en el independentismo desarmado, más castigado que matar y descuartizar o violar

A ninguno de los imputados en el macrosumario 18/98 se le acusa de ningún acto de violencia. Sin embargo, las penas a las que han sido condenados por la Audiencia Nacional superan a las impuestas por los tribunales españoles a acusados de homicidios y violaciones. Lo que se recoge en estas páginas son apenas unos pocos ejemplos, todos ellos de casos reales, extraídos de la hemeroteca sin necesidad de hacer un estudio detallado ni rebuscado.

Iñaki IRIONDO

Matar y descuartizar a la Novia, 12 años y medio

La Audiencia Provincial de Valencia condenó ayer a doce años y medio de prisión a R.J.M. por matar y descuartizar a su novia tras una discusión. Depositó parte de los miembros en la basura y el resto en una habitación.

Acusado de militar en ekin, 14 años

Acusan a Ruben Nieto de militar en Ekin. Los actos que se le imputan son participar en tareas comunicativas de esta organización. Lo condenan a 14 años por pertenencia a organización terrorista como dirigente.

Violar e intentar estrangular, 9 años

La Audiencia de Barcelona condenó a Bruno Emilio Tenorio a 9 años de cárcel por violar e intentar estrangular a la novia de un amigo con la colaboración de éste, a quien condenó a 6 años.

Ser responsable zonal de ekin, 11 años

Condenan a Natale Landa a 11 años de cárcel, por pertenencia a organización terrorista, acusada de ostentar «puesto de alta responsabilidad en la comarca de Leniz». Hecho: recaudar cuotas.

Golpes y homicidio imprudente, 4 años

La Audiencia de Madrid condenó a José Diego a 4 años de cárcel por golpear a un compañero de piso, sacarlo arrastras de la vivienda y tirarlo por las escaleras, donde murió.

Ser director de «EGIN», 12 años

Por ser director de «Egin», Jabier Salutregi ha sido condenado a 12 años porque, «dada la relevancia de la actividad del periódico para ETA», seguro que es miembro de ETA.

Estafa y apropiación de 42 millones, 10 años

El ex banquero Mario Conde fue condenado por la Audiencia Nacional a 10 años y 2 meses de prisión por un delito de estafa y otro de apropiación indebida por valor de 42 millones de euros cometidos cuando se encontraba al frente de Banesto.

Impago de 1,7 millones, 12 años

Entre las condenas que suma José Luis Elkoro figuran 12 años de cárcel por delitos económicos, consistentes, no en llevarse dinero, sino en que Orain SA no pagó 1,7 millones de euros a la Seguridad Social y ocultó bienes.


dijous, 13 de desembre del 2007

Nuevas caras, mismo objetivo

Passat l'allau antichavista més obscè durant la campanya del referèndum per la reforma constitucional a Veneçuela, convé (sempre convé) fer una ullada a l'altra cara de la realitat, que existeix, encara que sembli imposible per tal i com ens presenten les coses els nostres mitjans de la crosta i altres de per aquí, per no dir tota la resta.
En relació a aquesta darrera contesa que ha viscut el país sudamericà, el periodista valencià David Segarra Soler, que viu a Veneçuela des del 1999, dirigeix el documental "Nuevas caras, mismo objetivo", en el qual es discuteix tant l'estratègia com la naturalesa de les protestes en contra de la reforma de la constitució veneçolana.
D'una banda, a partir d'algunes imatges d'aquest treball periodístic queda com a mínim discutida la postura no-violenta dels estudiants, que contenien (de forma minoritària, tot s'ha de dir; però hi eren) elements feixistes ben visibles en llurs manifestacions; de l'altra, en coneixerem les conexions internacionals, que no són cap novetat: l'administració Bush i la fundació FAES, presidida per l'expresident del govern espanyol, José María Aznar López, i think tank del PP, tot plegat sota el paraigües d'OTPOR (resistència, en serbi) un moviment estudiantil que va aconseguir fer caure el govern de Sèrbia i que s'ha convertit en un model exportable a diferents països amb l'ajut de l'administració dels EUA.
En fi, el documental el podeu trobar aquí i jutjar per vosaltres mateixos.

També us recordo, per aquells qui volgueu aprofundir en la realitat de la Revolució Bolivariana i observar-la amb el màxim d'instruments possibles (repeteixo que la vessant negativa la rebem a diari més enllà d'algun 30 minuts més o menys ben intencionat), que existeix un documental que narra la gestació, desenvolupament i fracàs del cop (de 47 hores) contra el president Hugo Chávez el 2002: "La Revolución no será retransmitida" . Aquest el podeu trobar aquí.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Comencem la conquesta del Vallès Occidental

Sí senyors, aquest dilluns dia 10 de desembre els Slim Bay Seals ens desplacem fins la Faktoria d'Arts a Terrassa, una de les co-capitals del Vallès veí, per portar la nostra visió particular del blues i retre homenatge, per enèssima vegada, a Bukka Johnson Reed II.
De fet, no pararem fins que no es faci justícia. Vaja, que no pararem mai, doncs.

dijous, 29 de novembre del 2007

Què passarà quan el dia 2 guanyi el Sí?

En aquests darrers dies la pràctica habitual que s'està utilitzant per desestabilitzar el govern d'Hugo Chávez és la pre-deslegitimació dels resultats.

Tan a dins com a fora de Veneçuela, a banda de la demagògia i el confusionisme tradicionals, el recurs consisteix en preparar el terreny no per a la victòria de l'opció de l'oposició, sinó tot el contrari: ens estan preparant per a l'endemà de l'enèssima victòria a les urnes de Chávez.

Tot plegat és ben senzill, però no dubto que és prou efectiu. Si resulta que els sondejos són negatius, si les protestes són nombroses i sorolloses, si el projecte de reforma constitucional és aberrant, totalitari i criminal, si Chávez monta una crisi amb Espanya i una amb Colòmbia perquè està nerviós, com pot ser que guanyi el sí. Doncs molt senzill, hi ha hagut frau.

Com ja ha anat demostrant al llarg de tots aquests anys de govern bolivarià, l'oposició antichavista té en cartera una tirallonga de mitjans per desallotjar del poder a Chávez. Cap per ara els ha funcionat: eleccions, referèndum revocatorio, cop d'estat, lock-out, etc. Faltava, doncs, una campanya ben planificada de deslegitimació, que ja comptava amb l'avantatge de tenir el terreny abonat de vuit anys de demonització sistemàtica.

Però, és clar, això té més efecte a l'exterior que a dins de casa mateix: aquí només arriben les execrables cròniques del corresponal dels addictes al "Porqué no te callas" de can Godó, l'impresentable Joaquim Ibarz; o les visions esbiaixades que ens ofereix puntualment cada migdia el TN de la Nostra (com assenyala Titot al seu bloc); a cap d'aquests paradigmes de la transparència informativa els he sentit a parlar dels més de 1600 observadors que participaran en el procés electoral, només que l'oposició crida a votar en massa per evitar el frau; cap d'ells ens ha explicat encara que Mark Weisbrot, director del Centre d'Investigació de Polítiques Econòmiques, organització no partidària que aplega diversos Nobels d'economia i professors d'aquesta disciplina, ha denunciat l'ús sistemàtic de mitjans d'engany a l'opinió pública (com ara enquestes fraudulentes), per tal de que els resultats apareguin ja amb una taca en la seva credibilitat i transparència (ho podeu veure aquí).
És evident, doncs, que si aquesta consulta per la reforma constitucional es produís a casa nostra, el no guanyaria per golejada; però ves per on, per sort o per desgràcia pels veneçolans, les urnes són a la República Bolivariana de Veneçuela i és allà on es decidirà el resultat, com ja es van decidir els resultats de les estratagemes opositores per fer caure un govern massa molest per molta gent, sobretot, de fora d'aquest país americà.

dissabte, 17 de novembre del 2007

Tot esperant el Cinquè


Demà 18 de novembre toca, una altra vegada (es farà tantes com calgui), sortir al carrer per mostrar la nostra oposició a un projecte de mobilitat caduc que només serveix de pantalla per amagar interessos econòmics que res tenen a veure amb solucionar problemes de fluïdesa circulatòria.
Com és prou conegut la construcció d'infraestructures d'aquest tipus, mastodòntiques, obsoletes, no obeeix, d'entrada, a la demanda de l'usuari; el cicle consisteix en aprofitar el caos viari per recollir demanda social de la via que així descongestionarà les existents prèviament. Un cop aconseguit això, la possibilitat de desplaçar-se a àrees més llunyanes (corones de graduació més alta, partint de Barcelona), permetrà la dispersió urbana, i això que vol dir que les distàncies a recórrer augmenten i que també ho fan els moviments, contribuint a generar de nou la congestió que enceta altra cop el cicle. Això no és cap idea brillant pròpia, els qui estudien Enginyeria del Transport a la UPC ho saben bé, i, segur que ho saben exposar millor del que jo, trist home de lletres, ho està fent aquí.
A banda d'això, hi ha la qüestió de la sensibilització ambiental políticament correcta amb la qual se'ns bombardeja a totes hores. És aquell fenomen tan curiós que fa que els propietaris de tot-terrenys que no surten de la ciutat estiguin en contra de guerres pel petroli com la de l'Iraq; més enllà d'aquest fet, que dóna per una entrada específica parlant del tema, si reclamem més trens, transports públics, mobilitat sostenible, que no es passi de 80 km/h a l'anella viària més propera a Barcelona, com és que l'administració afavoreix projectes que incentiven l'ús del transport privat? Perquè, diguem-ho clar, l'únic partit que s'oposa a aquesta infraestructura dels que tenen poltrona al parlament de la Comunitat Autònoma Catalana és ICV-EUiA, ja que ni tan sols ERC ho té clar. I si aquests són els que ens han de treure les castanyes del foc...
En el cas de la destrucció del paisatge la cosa ja esdevé impepinable. Aquí tothom coincideix, no hi ha volta de full: els detractors no el volem perquè ens destruirà el paisatge, i els empresaris, poders fàctics i forces polítiques que el volen (CiU, PSC, PP, C's i un tros d'ERC), diuen que en cal minimitzar l'impacte. No cal que en parlem més. En la nostra comarca aquesta infraestructura vindria a esdevenir el certificat de defunció d'un estil de vida, d'una característica es podria dir que identitària: la poca agricultura que ens queda al Vallès Oriental passaria a millor vida, per mitjà, per més inri, d'unes indemnitzacions més que discutibles; perquè, suposo, que el 4t Cinturó no quedarà aïllat amb grans extensions de terra sense urbanitzar per cada banda, amb el succedani de la verdor impostora dels parcs i jardins, oi?
Em temo que no, i què tindrem a canvi? L'aprofundiment en el model actual (al qual queda circumscrit un nyap com el ahir Cinturó, ara Ronda, demà vés a saber), el de les ciutats dormitori, que en el nostre cas ja podem dir-ne sense por (més aviat amb profunda tristesa) comarca dormitori. Un model amb transports públics deficients, orfe de lleure cultural (del genuí i gairebé a seques), un model de consum segregat a l'americana en què, ai las! tornem a tenir el cotxe en el centre de les necessitats de desplaçament. Un model que prima el transport per carretera i manté la línia Mollet-El Papiol en una mena de llimbs ferroviaris, que construeix centres logístics immensos perquè hi arribin mercaderies només a través de l'asfalt.
En definitiva, el Quart Cinturó és un pedaç per un període limitat de temps (més del que ens pensem), que va en contra d'aquesta sostenibilitat tan invocada i que trinxarà sense gaire compassió aquest Vallès ja prou castigat.
Feu-lo. Feu el Quart Cinturó ara, i d'aquí tres o quatre anys em tornareu a trobar al carrer intentant aturar el Cinquè (al qual potser diran Ronda del Bages o del Penedès), perquè jo, personalment, el que no vull per a la meva comarca no ho vull per ningú.

dimecres, 14 de novembre del 2007

I per què no calles tu?

Veient les imatges del diumenge passat de la trifulca entre el president veneçolà Hugo Chávez i la delegació espanyola a la darrera cimera Iberomaericana que va tenir lloc a Santiago de Xile, no deixo de sentir una profunda llàstima i de formular-me a mi mateix una sèrie de qüestions.
En primer lloc, què cony hi pinta un personatge de nul·la representativitat democràtica com el rei Joan Carles I la legitimitat del qual radica en un tèrbol passat dictatorial? Cal recordar, un cop més, que fou el dictador feixista Franco, que ja es veia fent la fi del Cagalàstics, qui el va designar successor per assegurar una continuïtat en la seva obra de govern. Que jo sàpiga el rei no va enganyar Franco jurant els Principios Fundamentales del Movimiento primer, i proclamant una república socialista i concedint la llibertat als pobles orpimits després. Aquí ningú ha preguntat a ningú si la gent vol aquest personatge de nul·la qualitat democràtica; si tan estimat és, no cal patir per res, no?
Si al president Chávez se'l critica (sense parar i amb nul coneixement de causa) per no respectar les formalitats dels fòrums de diàleg, perquè va envair el torn de paraula de Rodríguez Zapatero, ningú s'ha qüestionat què hi fa un individu que no sap obrir la boca sense tenir una línia de diàleg escrita al davant en un fòrum, precisament, de diàleg? A més, també cal tenir en compte que hi ha qui té més necessitat d'aprofitar aparadors internacionals com aquest perquè té menys oportunitats que d'altres que disposen de potents grups mediàtics al darrera amb projecció internacional.
Sap el Borbó que de possessions colonials només queden escorrialles africanes (Canàries, Ceuta i Melilla) i les més ben amarrades de la península (Països Catalans, Euskal Herria, Galiza, Andalusia,...) i que a Amèrica Llatina ja no hi pinta (per sort pels llatinoamericans) res de res a nivell polític?
O potser és que hi pinta més del que ens pensem i és per això que surt amb aquests estirabots quan es furga en l'actitud neocolonial i imperialista de les empreses espanyoles que van desembarcar a Amèrica per saquejar i arrambar tot el que poden sota els auspicis de la sagrada corona espanyola. Amb el ¿Porqué no te callas? se silencia la veu de la dissidència internacional que acumula no només greuges prebolivarians, sinó un cop d'estat amb tots els ets i uts alentat, entre d'altres, per Madrid. Aixecant-se de la cadira com un adolescent per no sentir els retrets dels pares, a part de demostrar un tarannà gens democràtic (on és aquell talante?), es pot evitar sentir com denuncien el teu fracàs a l'hora de fer d'intermediari entre Unión Fenosa i el govern de Nicaragua. O és que potser no va fracassar el rei a Nicaragua i no va tenir voluntat de redreçar el desgavell, cosa que vol dir anar en contra dels interessos de l'empresa colonial? És clar, que et treguin aquest tema en públic i que t'ho diguin a la cara davant de molta gent ha de fer mal.
Potser hi ha qui jutja amb duresa al Borbó, l'irresponsable (ei, ho diu la Constitución, constitución, constitución), i no ens adonem que l'home passa un mal moment; li cremen retrats (sí d'aquells tan macos vestit de demòcrata al costat de Su Excelencia el Jefe del Estado), senadors bascos diuen que la participació en la invasió de l'Iraq és, en part, per culpa seva; es troba amb ex-súbdits de les colònies americanes que no li besen la grapa; que el germà petit del Marroc se li enfada; que li treuen dibuixos del nen fent l'única feina que demostra fer béla família reial espanyola; i, a sobre, se li separa la filla que ja no s'entenia amb aquell energumen de moral distreta.
Senyor Borbó, prengui's un descans que ha tingut molt mal any. Si pot ser, de per vida; ah! i que l'acompanyi tota la família, que segur que així tindrà més caliu.
Però vaja, de descans vostè ja hi ha estat tota la vida, no?

dimarts, 13 de novembre del 2007

We're the champions!!

Sí, sí sí!!!
Després dels nervis, l'intríngulis, el suspens, la tensió i, per què no, la caguera, el bo d'en Mike Shannon va pronunciar les paraules màgiques, tres en concret: SLIM BAY SEALS.
Un triomf ple d'orgull per la bona feina feta i, sobretot, pel nivell dels altres participants, cosa que ens enorgulleix doblement.
Personalment estic ple de joia i satisfacció i sé que el triomf no hagués estat possible sense el suport de tots els que ens han estat esperonant aquest darrer any i, sobretot, en les eliminatòries de la Sala Monasterio; va per vosaltres Xell, Natàlia, Clara, Míriam, Eli, Joan, Marga, Oriol, Teresa, Carles, Diego, Jordi, Marta, Albert, Joan G., Anna, Xavi, Esteve, Pere, Òscar, Pere M., Lluís, Roger, Sílvia, Toni, Tere, Jordi R., Noi (quin símbol!!), la resta de la família Maspons, Prims-Vila i tots els altres amics que vau venir, i a la resta de bandes pel bon feeling i als que ens heu donat suport moral a distància.

Salut i blues i força Slim Bay Seals!!

dissabte, 10 de novembre del 2007

Ara sí que va de debò


Demà, per fi, es resoldrà tot definitivament, el desenllaç del I Concurs de Blues està servit a partir de les 18:30 hores al mateix escenari, la Sala Monasterio, de la capital, o sigui, Barcelona.
I com ja anunciava en anteriors entrades, Slim Bay Seals hi serà present compartint escenari (a banda dels finalistes de la categoria solistes i duets) amb The Nasty Boogie, guanyadors de la primera eliminatòria, i amb Studio Z.
De moment ja hem repetit a Barna, però torno a insistir en què, a veure si serveix per alguna cosa.

Demà se sabrà...

dimecres, 31 d’octubre del 2007

Turcs i kurds

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va començar les seves accions armades l'agost de 1984. La irrupció de l'activitat guerrillera del PKK va significar un abans i un després en la situació, si més no moral, dels kurds sota domini turc.
Des d'aquell estiu de fa gairebé un quart de segle, la porció del poble kurd que resisteix sota la ideologia oficial kemalista, ha après a no abaixar el cap amb tanta facilitat, va recuperar, en certa manera, l'autoestima. Tan gran era fins llavors la submissió dels kurds a Turquia que ni les famílies s'atrevien a reclamar els cossos dels seus fills, assassinats després de brutals sessions de tortura a les comissaries o presons del règim d'Ankara; amb l'aparició de la lluita guerrillera, aquest aspecte tan sensible es va modificar i, a més, els caiguts en combat del propi bàndol van començar a ser considerats màrtirs en el si de les seves comunitats i, fins i tot, lluny de l'estricte àmbit d'aquestes.
Això no és comprès per l'estat turc i per gran part de la seva població civil, sobresaturada del discurs nacionalista nascut amb la fundació de la Turquia moderna, la de Mustafà Kemal; la que no va acceptar el tractat de Sèvres. La que nega el genocidi armeni, que continua ocupant la meitat de Xipre i continua amb litigis fronterers amb Grècia; la que continua acceptant la pena de mort. La que vol entrar a la Unió Europea, on, per cert, podrà canviar cromos de política repressiva amb estats membres com Espanya, França o la Gran Bretanya.
La qüestió és que, segons les informacions que aquí ens arriben, uns 100.000 soldats de l'exèrcit turc són a la frontera amb Iraq; és a dir, en ple Kurdistan. Tenint en compte que la població local dóna el seu suport al PKK, que els Mehmets (apel·latiu amb què es coneixen popularment els soldats a Turquia) són joves soldats de lleva inexperts i que els EUA encara no saben exactament si mirar cap a una altra banda (cosa que faran els primers dies de la ofensiva a gran escala que ordenarà Erdogan), pensant en això, deia, potser ens acabarem trobant amb una reedició (salvant totes les distàncies) de la penúltima guerra del Líban que va permetre els informatius occidentals fer l'agost mediàtic, on ningú va guanyar però on la població civil, com sempre, hi va tenir molt a perdre.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

A la final!!

Moments de tensió.
Han anunciat el veredicte després de l'actuació del sisè (al final vam ser sis) i darrer grup; es farà públic al cap d'un quart d'hora. No sé quants minuts van ser, però van ser llargs, molt llargs i tots els grups ho havien fet realment bé. Que hi ha una bona pedrera de blues als Països Catalans, vaja.
En Mike Shannon, portaveu del jurat, pren el micro i ho anuncia; no en passen dos, en passen tres, hi ha dos grups empatats en segona posició. Els guanyadors són Nasty Boogie, de València, un trio de blues clàssic i elegant; després s'anuncia l'accés a la final de Studio Z i, finalment, després d'estirar el fil del patiment fins al límit, dels Slim Boy Seals.
Com podeu comprovar, el bo d'en Shannon ens va canviar el nom però ho vam donar per bo perquè va tenir la deferència de seleccionar-nos. No li hem tingut en compte.
Així que després dels nervis i d'assajos i bolos en llocs on el blues no és gaire comprès hem tingut una petita recompensa que a nosaltres ens ha semblat gegant: hem tocat a Barcelona, per fi, i de moment ens hi quedem!!
L'11 de novembre la decisió final. Mirarem d'estar preparats en aquesta hora greu i decisiva.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

L'hora de Slim Bay Seals


Sí, sí, aquest diumenge a partir de les 18:00 hores, Slim Bay Seals participa en el I Concurs de Blues organitzat per la Societat de Blues de Barcelona, juntament amb quatre grups més: Studio Z, The King Revelers, Lenisio Dimas Blues i The Next Club. L'acte es perpetrarà a la Sala Monasterio de la mateixa i ínclita vila.

Ja hem posat un peuet a la capital, a veure si serveix per alguna cosa...

dimecres, 10 d’octubre del 2007

El melic de Daniel Arasa

Abandonats, de moment, els editorials de combat, la caspa de La Vanguardia ataca ara per mitjà dels seus col·laboradors. En l'edició d'avui, el rotatiu monàrquic, espanyol i ultraliberal de la família Godó torna a la càrrega borbònica per mitjà, especialment, de la columna de Daniel Arasa, que supera amb escreix la defensa genèrica de la monarquia constitucional elaborada, també avui, per Oriol Pi de Cabanyes.

A mi, personalment, se'm comença a fer una muntanya haver de parlar d'aquest diari i d'alguns dels qui hi escriuen, però a Arasa, a qui havia conegut a través de les seves obres dedicades a la participació dels catalans a la Segona Guerra Mundial quan elaborava un treball sobre el FNC als anys cinquanta, aquesta faceta expressada en el seu article "Héroes del ombligo" no li coneixia. Em refereixo a la faceta d'empastifador desinformat i de demòcrata assenyat i cagacalces que destil·len les línies del pamflet que ha publicat avui.

Com no podia ser d'altra manera, Arasa fa gala de seguir les tendències d'aquests dies i abans de dir aquesta boqueta és meva ja es justifica sense que ningú li demani res; ell no és monàrquic, i ara! Se sent més atret per la República, tan atractiva ella, però finalment es declara accidentalista, que és el monarquisme banal dels joancarlistes d'aquest país. D'aquí ens condueix a la defensa de la tasca del Borbó i a la "gran calidad humana de la reina Sofía" (sic), les quals no desglossa no sé si per excés o, ves, potser per manca d'arguments.

Construïts els fonaments de l'argumentació Arasa es tira ja, sense més preàmbuls, de cap a la piscina per ficar en el mateix sac els qui cremen retrats del Borbó i els qui envien amenaces als líders no-nacionalistes que deambulen per la política parlamentària principatina, per barrejar política institucional amb iniciatives de desobediència, per embolicar la troca amb paralel·lismes (com no) entre la situació a les terres basques i la situació als Països Catalans. Embolica que fa fort!
Però estic convençut que al darrera d'aquestes percepcions esbiaixades que circul·len aquests dies entre els mitjans afectes al règim, moltes vegades no hi ha tanta mala fe com ignorància. És el cas de Daniel Arasa, que no hi veu més enllà de les JERC, que és com dir que no hi veu més enllà del nas; com li passa a molta gent que escriu sobre aquest tema a hores d'ara, vaja. Desconeixent l'existència d'una Esquerra Independentista més organitzada i enfortida a cada dia que passa, com demostren, per exemple, la trentena de regidors obtinguts per les CUP al maig, l'Alça't de fa unes setmanes a Caldes de Montbui o la mateixa resposta a la repressió del moviment antimonàrquic, desconeixent això, deia, a molts opinadors-veus-de-l'amo se'ls escapa el que per a ells deu ser un magma difús, indefinit, al qual se'l té per esponja absorvent del radicalíssim discurs conreat per la cúpula d'ERC i plataformes afins. Són, per tant, quatre vailets post-púbers irresponsables que empesos per un discurs d'altri descarreguen adrenalina perpetrant pretesos actes pseudo-terroristes; una altra afirmació que denota, per cert i altra volta, un elevat i agut grau d'ignorància, de qui parla sense coneixement de causa, sense haver vist res, de qui parla d'oïda (veieu en aquest sentit l'article de Xavi Navarro, "No només sabem cremar fotografies i banderes" en el seu blog).
Després de múltiples desqualificacions i insults (i encara amb la barra de citar a Diògenes: "el insulto deshonra a quien lo infiere, no a quien lo recibe", té els nassos d'escriure: aplica-t'ho a tu!) acaba per assimilar aquesta colla de trinxeraires a una mena de tribu renyida amb el progrés i gelosa de la clau de la cleda, que té por d'allò foraster per ignorància: i aquests improperis els dirigeix a un moviment internacionalista immers en lluites socials d'aquí i d'allà que afronta la qüestió de la immigració i la globalització amb implicació i valentia des de la base, des del carrer, des del dia a dia!!
I per favor, almenys no dediquin vostè i la resta de centinelles de l'ordre establert tanta tinta a aquest tema si tan poca importància té. Si són quatre desgraciats, si no s'ha de témer res, per què tants escarafalls i, sobretot, tants insults i desqualificacions? Això, amic Arasa, us delata, us surten els nervis per darrera les orelles, perquè ningú políticament no s'esvera si no n'hi ha motiu i només insulta aquell qui no sap què més dir.
Baixeu de les vostres talaies i passegeu una mica; us tocarà l'aire del carrer, que sempre ajuda a desentrenyinar la mirada i no us mireu tant el vostre melic intel·lectual, del qual surt un cordó umbilical que va lligat directe als fonaments de la Transició: a les seves renúncies i traïcions.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Che Guevara



"Me recuerdo en esta hora de muchas cosas, de cuando te conocí en casa de María Antonia, de cuando me propusiste venir, de toda la tensión de los preparativos.


Un día pasaron preguntando a quién se debía avisar en caso de muerte y la posibilidad real del hecho nos golpeó a todos. Después supimos que era cierto, que en una revolución se triunfa o se muere (si es verdadera). Muchos compañeros quedaron a lo largo del camino hacia la victoria. Hoy todo tiene un tono menos dramático porque somos más maduros, pero el hecho se repite. Siento que he cumplido la parte de mi deber que me ataba a la Revolución cubana en su territorio y me despido de ti, de los compañeros, de tu pueblo que ya es mío. Hago formal renuncia de mis cargos en la Direccón del Partido, de mi puesto de Ministro, de mi grado de Comandante, de mi condición de cubano. Nada legal me ata a Cuba, sólo lazos de otra clase que no se pueden romper como los nombramientos. Haciendo un recuento de mi vida pasada creo haber trabajado con suficiente honradez y dedicación para consolidar el triunfo revolucionario. Mi única falta de alguna gravedad es no haber confiado más en ti desde los primeros momentos de la Sierra Maestra y no haber comprendido con suficiente celeridad tus cualidades de conductor y de revolucionario. He vivido días magníficos y sentí a tu lado el orgullo de pertenecer a nuestro pueblo en los días luminosos y tristes de la Crisis del Caribe. Pocas veces brilló más alto un estadista que en esos días, me enorgullezco también de haberte seguido sin vacilaciones, identificado con tu manera de pensar y de ver y apreciar los peligros y los principios. Otras tierras del mundo reclaman el concurso de mis modestos esfuerzos. Yo puedo hacer lo que te está negado por tu responsabilidad al frente de Cuba y llegó la hora de separarnos. Sépase que lo hago con una mezcla de alegría y dolor, aquí dejo lo más puro de mis esperanzas de constructor y lo más querido entre mis seres queridos... y dejo un pueblo que me admitió como un hijo; eso lacera una parte de mi espíritu.


En los nuevos campos de batalla llevaré la fe que me inculcaste, el espíritu revolucionario de mi pueblo, la sensación de cumplir con el más sagrado de los deberes; luchar contra el imperialismo dondequiera que esté; esto reconforta y cura con creces cualquier desgarradura. Digo una vez más que libero a Cuba de cualquier responsabilidad, salvo la que emane de su ejemplo. Que si me llega la hora definitiva bajo otros cielos, mi último pensamiento será para este pueblo y especialmente para ti. Que te doy las gracias por tus enseñanzas y tu ejemplo al que trataré de ser fiel hasta las últimas consecuencias de mis actos. Que he estado identificado siempre con la política exterior de nuestra Revolución y lo sigo estando. Que en dondequiera que me pare sentiré la responsabilidad de ser revolucionario cubano, y como tal actuaré. Que no dejo a mis hijos y mi mujer nada material y no me apena: me alegra que así sea. Que no pido nada para ellos pues el Estado les dará lo suficiente para vivir y educarse. Tendría muchas cosas que decirte a ti y a nuestro pueblo, pero siento que son innecesarias, las palabras no pueden expresar lo que yo quisiera, y no vale la pena emborronar cuartillas."


Hasta la victoria siempre, ¡Patria o Muerte!


Te abraza con todo fervor revolucionario,


Che
..............
La carta de comiat d'Ernesto Guevara de la Serna a Fidel Castro és l'escenificació d'un compromís que dugué un home a la mort, un fatal desenllaç que converteix en gairebé profètiques les línies d'aquesta emotiva missiva. Però la reacció només va matar un home, com el Che mateix va recordar-li al seu botxí, i va fer més gran la llegenda, el mite, rera la qual en perdura l'exemple; l'exemple de revolucionari insubornable en la determinació de fer més lliure la humanitat sencera.
Gràcies comandante.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Una curiosa via per resoldre conflictes


L'estat espanyol sempre ha fet gala de resoldre els conflictes interns d'una forma ben expeditiva; els últims dies ens n'ha arribat l'enèssima mostra: la detenció i empresonament de la direcció de Batasuna, agents polítics ineludibles en la resolució del conflicte basc.
No ho sé, de vegades sembla com si no ho volguessin resoldre, oi?

dijous, 27 de setembre del 2007

Cal atiar el foc de la revolta

En vista del caire que han anat prenent els fets, de la dinàmica acció-reacció en la que ha volgut entrar l'estat espanyol i els seus òrgans repressius i d'excepció i que estan demostrant una ferma determinació per part dels llaços solidaris teixits per l'esquerra independentista als quals s'hi han afegit sectors populars afectats per indignacions acumulades per recents crisis conjunturals o per un senzill però arrelat sentiment antimonàrquic perenne en moltes catalanes i catalans, en vista d'això, deia, cal no aturar-se i aprofundir en aquesta crisi que ha deixat a la vista no només les vergonyes democràtiques de l'Espanya post-franquista, sinó l'actitud servil i la naturalesa submisa dels representants polítics dels Països Catalans.

Cal fer, efectivament, un pas més i insistir en aquesta agudització de les contradiccions existents amb l'estat espanyol que assenyala Carme Claramunt en un lúcid article. I, com era de preveure i ha quedat evidenciat, és i ha de ser l'esquerra independentista qui lideri, des dels Països Catalans, l'actual conflicte. No podia ser d'una altra manera si ens movem en el terreny de la fermesa, la valentia i el compromís. No s'hi val, per exemple, a fer el fanfarró, a fer el valent de la Barceloneta, proclamant als quatre vents, senyor Carod-Rovira, que el seu partit, ERC, és l'únic que presenta de forma vistosa, a les seves sigles, la R de republicà: si això no es fa valer en moments com aquest, de què serveix aquesta R? És com la O i la S del PSOE? Pur màrqueting sentimentaloide per captar vots nostàlgics de bona fe?

Una vegada més ERC ha hagut de recórrer a Uriel Bertran, cap visible de la plataforma Esquerra Independentista, per rentar-se la cara. Primer, en una obscena mostra d'oportunisme polític es crea aquesta plataforma, com qui diu, quatre dies després de les eleccions municipals en què la CUP va obtenir uns resultats excel·lents calcant el nom sencer del moviment; ara, enmig de tot aquest merder, a Bertran l'han fet anar a autoinculpar-se, acompanyat de l'egòlatra López Bofill i de Diego Arcos. Però, és clar, acaparant atenció mediàtica; ERC necessita que la vegi un públic que se li pot escapar (o que encara no ha entès que no ha tingut mai). I no és que estigui malament que s'autoinculpin, així ho haurien de fer tots els militants d'aquest partit si són republicans i independentistes de debò; com aquell altre partit que era no-sé-quantes-coses de debò i li va caure la careta ja fa alguns mesos. Però això s'ha de fer abans, quan t'ho demanen, quan la situació ho requereix i no quan se li ha vist el cul i ja se sap si és mascle o femella.

És, doncs, a l'esquerra independentista a qui li pertoca encapçalar aquest pols. Un pols que s'ha d'aprofundir, que s'ha de dur més lluny, tot i que sabent fins on es vol arribar. S'ha demostrat que la militància i els sectors simpatitzants no quedaran fatigats i que la repressió derivada d'aquest cas és perfectament assumible: doncs que segueixi la desobediència! Que creixi! Cal sortir a totes les viles del país a empastifar les places de Borbons cremats, a dir-los que ja en tenim prou d'aquest color, que no estem disposades i disposats a tolerar més els privilegis d'aquests paràsits, autèntiques relíquies històriques que per més inri serveixen de recordatori de la submissió del nostre poble. Cal dir, d'una vegada per totes, que volem democràcies autèntiques, absents de privilegis polítics, econòmics i socials i que volem la reunificació i llibertat dels Països Catalans i que per tot això, justament per tot això, cremem els símbols que neguen els nostres anhels d'emancipació.

Endavant amb la crema!!

Visca la terra!!

dimecres, 19 de setembre del 2007

A Mitrofan li torna a tocar al rebre

Mitrofan, un ós rus d'una espècie en perill d'extinció, va ser assassinat per pur divertiment per part de Joan Carles de Borbó i Borbó (i Borbó i Borbó...). Aquest fet va motivar una portada d'un suplement satíric del diari basc Deia que tampoc ha passat per alt a l'amatent Fiscalia espanyola els membres de la qual, com es pot comprovar, no tenen gaire feina a casa.
Ara, en nom de Mitrofan, també es vol assassinar una mica més la llibertat d'expressió; aquest any ja en van tres.

dilluns, 17 de setembre del 2007

La misèria espanyola

L'estat espanyol pateix una esquizofrènia fundacional en la seva versió moderna, la versió sorgida arran de la mort del dictador ara ja fa més de trenta anys. És un desequilibri lògic, d'altra banda, inherent a l'ànima de la Nación, però que amb una mica de sort la durà, tard o d'hora, pel pedregar.
Si econòmicament, l'estat espanyol va situar les bases de la seva homologació internacional ja durant els anys foscos del règim del general amb veu de flauta travessera, adaptant-se als cànons liberals que l'havien de permetre sobreviure i assegurar el domini de poderosos tronats i burgesos que miraven cap a una altra banda, en l'aspecte polític, la cosa no va anar més enllà de la cosmètica mínima exigible a una comunitat internacional que, de fet, de vergonya no n'ha tingut mai gaire. Res de nou sota el Sol, com podeu comprovar.
Però, de tant en tant, val la pena parar-s'ho a pensar una mica; perdre-ho de vista, mai. Si un hi reflexiona, si un pren aquest punt de partida, comprendrà millor aquest huracà mediàtic alimentat en les entranyes de la caverna, que té fidels centinelles de formes més elegants en periòdics comtals, pingüins i pernsadors de pa sucat amb oli que empastifen matí, tarda i nit, dia sí dia també, les ones radiofòniques d'aquest país trossejat i ocupat, enguany comença a fer-ne tres segles.
La clau és aquesta malanomenada transició democràtica, autèntica transacció de poders a feixistes demòcrates de tota la vida i arribistes al poder que encegats per la poltrona els va caure el marxisme pel camí. I com que l'arrel és aquesta, com que l'estat espanyol és encara al Tercer Món polític; com que la democràcia burgesa no és que sigui tendra, és que és una democràcia burgesa; com que la qüestió nacional es va intentar anestasiar amb l'aroma del cafè autonomista; i com que la legitimitat del monarca del Reino de España és relliscosa a dia d'avui; com que passa tot això i encara d'altres coses, resulta que encara ara hi ha tabús nacionales. Si hi ha tabús, no hi ha llibertat d'expressió; si no hi ha llibertat d'expressió, no hi ha democràcia.
I per ara, el tabú més gros, el més intocable, és el de l'origen de la prefectura de l'estat, que recau en la corona del Borbó: negar-li l'autoritat és negar l'essència i naturalesa de l'Espanya actual. Una Espanya que té un cap d'estat per designació divina indirecta, fruit de la delegació per flebitis i mals lletjos a venir, per part del general Francooster, que deia la Trinca abans d'abandonar-se a l'empatx de negoci audiovisual; el rei és un pàjaro, nomenat a dit per un dictador que va entrar al nostre país a sang i foc, i que encara avui no s'ha atrevit a preguntar al seu poble si l'estima o no, i que representa en la seva persona (i en els canons en els quals se sustenta) el símbol de la unitat, de la pàtria excloent, anorreadora i assimilista.
Si es furga en l'origen d'aquesta monarquia actual, la del descendent del primer Borbó, Felip V el brut (podia passar anys sense rentar-se), d'Alfons XIII, el mecenes del porno primitiu, si exposem a la llum tot això, aleshores és quan apareixen els nervis dels acòlits, que saben, com nosaltres l'infame germen del qual va néixer aquesta Espanya. És per això que tenen por, una por exagerada, la por de qui arrossega un terrible secret amagat fa massa temps a massa gent i que intenta evitar que s'escampi la veritat tot silenciant aquells qui discuteixen el retrat bucòlic que ells van construir ara fa uns trenta anys. Perquè tenen por que les classes populars despertin i cremin els símbols ominosos de dominació social i nacional amb què fa segles que han intentat ofegar aquest poble que, tossut, encara els fot alguna escopinada.
Tot plegat, en definitiva, és simptoma de que el temps corre a favor nostre, de que ara més que mai és moment de no fer cap pas enrere. Si cremant retrats la hipertensió va desbocada, vol dir que hi ha alguna cosa que els preocupa. Només manca adonar-nos de que aquesta cosa som nosaltres.

divendres, 14 de setembre del 2007

No va ser un 11 de setembre més

Ni molt menys.
Alguns elements ho feien preveure de forma objectiva, i no em refereixo al bla-bla-bla institucional, ni als actes montillescos, ni al retorn del PP a les ofrenes. Per descomptat que no, perquè tot això no m'interessa gens.
Estic parlant dels excel·lents resultats de les CUP a les darreres eleccions municipals i de la recent desaparició de Lluís Maria Xirinacs; dos factors que podien fer preveure una diada diferent; i així ha estat, perquè hi va haver un fet simptomàtic, gens anecdòtic: l'assistència a la manifestació unitària convocada per Endavant, Maulets i la CAJEI, segurament la més nombrosa dels darrers cinc o sis anys.
I això és bona senyal, és una mostra que la feina unitària és el camí, i que la prevenció del poder autonomista vers l'esquerra independentista va creixent, com creix, cada dia, la força d'aquella. És "el mèrit de no veure 5000 persones", tan ben assenyalat per la periodista Laia Altarriba en una de les cròniques que s'han anat publicant de la diada d'enguany.
Les perspectives són bones i la conjuntura segurament també com demostra el fet que sectors liberals i autonomistes frustrats van empenyent a la creació d'un estat d'opinió favorable. No és que cap d'aquests projectes m'inspiri massa confiança, certament, però probablement siguin eines que ajudin a trencar el tabú del fet nacional, de l'esgotament i fracàs del model autonòmic sorgit amb el postfranquisme i a fer visible la realitat de l'independentisme revolucionari. Perquè al final no la podran amagar més.

dilluns, 23 de juliol del 2007

Traca final de temporada


Aquesta setmana arriba puntual a la seva cita la Festa Major de Parets i, com no podia ser d'altra manera, l'Ateneu Popular hi serà present. L'acte, com en l'edició passada consisteix en un concert a Ca n'Oms a partir de les 23:00 hores el divendres 27 de juliol.

Com podeu comprovar, els grups són d'una qualitat exquisita, mal m'està de dir-ho, modèstia a part.

dissabte, 21 de juliol del 2007

"El Jueves", la revista que pringa els divendres


Aquesta és la portada del número segrestat (recordo que som a mitjans de 2007); vosaltres mateixos (recordo que som a mitjans de 2007).

divendres, 20 de juliol del 2007

Adéu, adéu



Bon vent, amic Josep.
Per fi has arribat a la fi de la teva oportunista trajectòria política, perquè aquesta estació, on eres ara, on Aznar et va portar, era l'última que et quedava. Ja no et queden més portes per trucar perquè ja no et queda ningú a qui prendre el pèl.
Després de fer el que molt jovent de casa bona feia a finals dels setanta per lligar, és a dir, fer-se del PSUC, vas introduir-te allà on es manegava el percal de la mà del pare del país, l'inefable Molt Honorable Pujol. Després de nedar tants anys en les aigües del capital, la dreta et va premiar i el Napoleó espanyol contemporani et va cridar per fer de ministre... i ara et queixes.
Desagraït.
Qui et pensaves que manava al PP, l'Herrero de Miñón? Quina mena de línia política volies marcar tu en un partit com aquest? És més ultra ara el PP que quan manava a Espanya el senyor Aznar amb majoria absoluta?
Et tinc per una persona intel·ligent i segurament això és un contratemps en la política. No has definit un espai coherent, el que et pertocava fer per fer créixer el teu partit a la Comunitat Autònoma Catalana (i jo que me n'alegro, no et pensis); per fer de Duran i Lleida millor l'original que no una còpia. Per una versió encara més submisa de CiU (pot ser, això?) no et quedava espai. Em temo que la teva desaparició política només la lamenten els altres partits (bé, a ERC es deuen estar fregant les mans amb les noves cares que es perfilen) perquè el PP sap que ha de fer per créixer a la Comunitat Autònoma Catalana: els seus millors resultats sempre són amb el discurs espanyolista més abrandat i demagògic, en contra del fet nacional català i de la convivència que tan prediqueu. El vidalquadrisme, vaja. És, és clar, una immensa mostra d'irresponsabilitat política jugar amb foc d'aquesta manera; però, algú li suposa algun tipus d'escrúpol, a hores d'ara, als senyors Ángel Acebes i Eduardo Zaplana, fidels guardians de l'ortodòxia aznariana rera la trista figura de Mariano Rajoy?
O sigui que, Josep, haver-t'ho pensat abans i no vinguis amb plors després de ser un arribista i un aprofitat durant més de vint anys. Haver-t'ho pensat abans, que ja ets grandet.
Només li demano (és un dir) al PP que si ho ha de fer que ho fagi ben fet i que es deixi de Sireras i Albertitos: volem el Potro de Badalona!!

divendres, 13 de juliol del 2007

Les virolles del senyor Batlle

Dues idees contraposades han anat topant entre si de forma pública a l'entorn de l'exercici de la política i, a dia d'avui, encara han anat prenent més relleu per la cel·lebració dels primers plens de la nova legislatura que enceten les flamants corporacions municipals.
Aquestes idees a les quals em refereixo són, d'una banda, la naturalesa que sobre el paper defineix l'exercici de la política, és a dir, una tasca vocacional, amb voluntat de servei social; i de l'altra, la creixent professionalització que aquesta ha experimentat, fet que ha conduït, fins i tot a nivell municipal, a la creació d'una nova elit social, al marge de la ciutadania, amb uns sous molt més elevats que la majoria de conciutadans (i, sobretot, conciutadanes) i ja no diguem en relació al salari mínim interprofessional.
A hores d'ara no crec que ningú discuteixi que, tot i que la política parteix d'aquesta idea d'altruisme i servei desinteressat, els partits i agrupacions polítiques que exerceixen la seva tasca de representativitat en les diferents institucions han de rebre algun tipus de retribució. Però, de la mateixa manera, una de les principals raons per les quals la gent es va allunyant de la política oficial és, precisament, el gruix d'aquestes retribucions. Si algun o alguna assalariat o assalariada es dedica a buscar els sous d'alcaldes, regidors, tinents d'alcalde i altres càrrecs de torn segurament decidirà tenir un atac de riure com a vàlvula d'escapament; més que res per no cremar la Casa Gran de la seva vila.
Però, si justament una de les causes de l'abstenció es pot cercar en aquesta percepció de llunyania i elitització dels polítics del nostre entorn més immediat, resulta que en els primers plens dels nostres ajuntaments, els nous governs municipals s'han dedicat, gairebé sistemàticament, a apujar-se el sou que, precisament, no eren quatre engrunes de no res. Això per no parlar, per exemple, dels anomenats càrrecs de confiança, exercicis nepotistes de designació digital d'amiguets o familiars (la senyora del regidor del PP a Les Franqueses) o pseudo-oficines de recol·locació de regidors amb acta perduda (com ha estat el cas de Manresa), saltant-se tots els procediments legals de selecció que es requereixen a la resta de mortals per accedir a l'administració pública.
Si normalment les necessitats dels municipis del nostre país sobrepassen les partides pressupostàries de les quals es disposa i el calaix no dóna per més, no seria més adequat començar per casa, reduir despeses exagerades (sous) i destinar partides a millorar les condicions de vida dels veïns i veïnes de la vila? Si es fes efectiu l'estalvi proposat per la CUP de Berga, l'Ajuntament d'aquesta ciutat, aquest disposaria de gairebé 150.000 euros per destinar al que volgués, com ara millorar un servei públic qualsevol del municipi. Segons aquesta rebaixa, l'alcalde cobraria poc més de 2100 euros al mes. Us sembla poc o creieu que sobreviurà?
El senyor Josep Fèlix Ballesteros, nou batlle de Tarragona, en canvi ha renunciat a cobrar el sou de dedicació exclusiva (uns 40.000 € l'any) i cobrarà l'assignació amb què es retribueix la dedicació parcial (uns 33.000). Però no és per un acte de constricció, no us creieu. Aquest senyor, veu una misèria cobrar 14 pagues de 2800 € per una tasca vocacional i renuncia a aquest sou per poder cobrar així l'assignació que li pertoca com a diputat provincial que no sé de quan és però que segur que afegida a la de temps parcial a l'Ajuntament de Tarragona deu superar els 40.000 dels quals parlàvem i, m'imagino, que la cosa deu passar del mig quilet mensual (més dues pagues extres). Si no no ho hagués fet.
Francament, la sensació que tinc, és que l'abstenció, a la política oficial, se li'n refot tant que es pot permetre el luxe de riure's a la cara del personal a la primera ocasió. Vull dir, a ajustar els sous dels regidors al primer ple que toca.

divendres, 6 de juliol del 2007

L'Ateneu ja té pàgina pròpia

Aprofito per comunicar que l'Ateneu Popular de Parets del Vallès ja té pàgina pròpia que, de fet, és un bloc, però que pel cas és el mateix, no?

Aquí teniu l'enllaç:

http://ateneuparets.blogspot.com/

Una visita esperada

Aquesta nit es reprenen els sopars-xerrada que perpetrem conjuntament l'Ateneu Popular i els companys i companyes del Fòrum Tenes.
En aquesta ocasió tenim l'honor de rebre a l'Arcadi Oliveres, que com ja sabeu presideix l'organització Justícia i Pau i que es dedica incansablement a sacsejar consciències.
La xerrada d'avui se centra en el seu últim llibre publicat, "Un altre Món", i ressegueix els principals problemes derivats de la globalització capitalista liderada per occident i algunes possibles solucions per a fer-los-hi front.
Un cop més, doncs, escoltarem les reflexions documentades, assenyades i crítiques del professor Oliveres. Amb molt de gust.
"Un Altre Món"
Ca n'Oms, 21:30 hores
Preu: 4 €
Parets del Vallès

dijous, 28 de juny del 2007

Ens prenen per imbècils

Per norma general. I no és d'ara.
De sempre, el personal que ha remenat i remena les cireres ens ha pres per complets idiotes. Al llarg de la història en trobaríem infinitat de casos i en l'actualitat en tenim una pila d'exemples a diari. Sense haver d'anar gaire lluny, ni en el temps ni en l'espai, als Països Catalans fa tres dècades que ens venen la pel·lícula de la Transición tot esperant que en quedem contents i que agraïm a la classe política, als mitjans de comunicació i la resta de poders fàctics les renúncies socials i nacionals que aquí es van produir. Més quotidianament la precarietat laboral, la dificultat de l'accés a l'habitatge, el deteriorament dels serveis públics, el retrocés de la cultura catalana, la destrucció del territori, l'augment del control i la retallada d'espais de llibertat conquerits es van assentant fermament en el nostre dia a dia.
Hi ha un cas concret en què la cosa ha estat flagrant i que s'ha convertit a hores d'ara en insultant. Em refereixo a l'anomenada Guerra de l'Iraq. Com tothom deu recordar, degut als atemptats de l'11 de setembre als EUA, es va obrir un nova etapa en les relacions internacionals imposada per l'agenda de l'administració Bush consistent en dividir el Món entre bons i dolents, i aplicar a aquests darrers el concepte de guerra preventiva; és a dir, fer-s'ho venir bé per esborrar del mapa règims i dirigents incòmodes que no permetien el lliure accés a recursos que posseïen en els seus països als EUA i acòlits.
Això no s'ha presentat d'aquesta manera, és clar. En una operació gens original consistent en democratitzar l'Orient Mitjà a cop de bomba (abans ja s'havia evangelitzat Amèrica Llatina a cop d'espasa i s'havia civilitzat l'Àfrica Negra a canonades), la pretesa superioritat moral d'Occident s'ha traduït en gairebé 700.000 morts a l'Iraq. No sé si Saddam Hussein va aconseguir, en només quatre anys, una marca tan bona. La també (mal)anomenada guerra de l'Afganistan està donant un resultats fantàstics: les dones poden fer top-less a les terrasses de Kabul ara que els energúmens dels taliban ja no hi són; però aquest conflicte es pot deixar a banda perquè com que el govern del PSOE hi vol mantenir tropes no deu ser tan dolent tenir-hi soldats. Si el govern fos del PP, aleshores sí.
Doncs bé, l'última que ens pretenen fer passar és el nomenament de sir Tony Blair, sense passar primer per l'atur ni res, com a mediador a l'Orient Mitjà. I no ja per nosaltres, sinó pels ciutadans de l'Orient Mitjà a qui, si a mi ja em sembla un insult, a ells els deu semblar una declaració de guerra. Una més, perquè sir Tony Blair, que es deu pensar que resolt un conflicte resolts tots, ja els va declarar la guerra fa 4 anys i encara manté tropes del seu país a la regió. Jo diria que Gaza no s'assembla massa a Belfast, ni Bagdad a Portadown, però ara m'havia oblidat que em prenen per imbècil.
Potser ja seria hora que comencéssim a demostrar que no ho som tant. O això espero.

dilluns, 18 de juny del 2007

La venjança del Senglar (anàlisi electoral, 3a part)

En aquesta entrada pretenia dedicar-me a l'apartat que vaig titular "Llums i ombres al Vallès Oriental". Amb la perspectiva temporal d'algunes setmanes per pair resultats i amb els governs ja constituïts (o almenys, alcaldes ja assegurats) es poden extreure conclusions més acurades.
Les llums, ja ho vaig dir, són els resultats de la CUP, a saber: 2 regidors a Sant Celoni (que han barrat el pas a ERC i ICV i han descavalcat al PSC del govern) i 1 a Cardedeu. No puc amagar la meva alegria per la pèrdua de la majoria absoluta del PSC a Cànoves i Samalús, que tot i retenir el poder ha vist com la fins ara alcaldessa renunciava. La humanitat ho agraïrà.
Les ombres són prou clares: l'entrada de Ciudadanos en algun dels consistoris de la comarca, la majoria absoluta del PSC a Granollers, a Parets (on tot i perdre 600 vots guanya un regidor) i a Mollet, i, sobretot, l'accés a l'alcaldia del PSC a Lliçà d'Amunt.
Aquest fet és el que justifica l'encapçalament de l'entrada,"La venjança del Senglar", que també podria haver estat, tranquilament, "El retorn de la cova dels lladres". I és que les sigles que ara accedeixen al govern municipal en aquest municipi de la Vall del Tenes són les que van governar entre 1995 i 2003, època en què es crea el gran forat econòmic a Lliçà amb qui ara serà alcalde, que exercia durant aquesta etapa de gestor municipal. Per tant, el nivell de competència del personatge, al meu entendre, no és massa de fiar: o no en sabia res, i per tant és un incompetent, o ho sabia i participava del descontrol i, per tant, és un lladre. Tot i així, m'atreveixo a dir que el cap de llista del PSC a Lliçà d'Amunt és el menys impresentable de la candidatura, ja que, almenys, dubto que utilitzi l'insult en els plens.
I què dir de CiU, una candidatura moguda des de l'ombra que juga a suplantar l'autoritat durant la campanya; que posa denuncies a actes municipals i se'n retracta en directe tot fent el ridícul més espantós; que es nega a cel·lebrar un debat electoral a l'Aliança, en acord amb el PSC, ja que ni uns ni altres tenen programa per defensar. Un partit que fa un pacte preelectoral amb el PSC preveient que hi quedaran per davant i així recuperaran l'alcaldia, sense entendre que caminen cap a la marginalitat política a Lliçà.
Però el que s'emporta el premi és la constitució del nou ajuntament i elecció de l'alcalde de dissabte passat, un espectacle grotesc i truculent en què mig PP, un dels dos regidors del grup, ha donat l'alcaldia al PSC per sorpresa... fins i tot del company de grup, el qual ja ha dimitit. Potser algun dia sabrem a quin preu s'ha produït aquesta traïció interna i quins són els interessos que es mouen en determinats sectors de Lliçà. Però, per ara, lliçanenques i lliçanencs, calceu-vos!!

dijous, 7 de juny del 2007

Construint la unitat popular (anàlisi electoral, 2ª part)



Si hi ha hagut alguna notícia positiva, des del meu humil punt de vista, en els passats comicis del 27 de maig als Països Catalans sota administració espanyola, ha estat l'aparent esclat de les Candidatures d'Unitat Popular.
Els 20.000 vots aconseguits i la vintena llarga de regidors que certifiquen l'èxit de les CUP en aquestes eleccions, són, com deia, només un esclat aparent. Les CUP són grups de gent amb molts anys de feina a la seva esquena i els excel·lents resultats només són una constatació d'aquest fet i no un bolet electoral o un gra al cul d'ERC.
Si bé és innegable que les candidatures de l'Esquerra Independentista han manllevat vot a la formació republicana allà on han coincidit, el projecte que representen les CUP tenen un perfil propi i ben definit que es va fent un lloc al nostre país, encara que de moment sigui molt petit. Crec que cal considerar la crisi interna d'ERC com un dels factors que han fet créixer la proposta de construcció de la Unitat Popular, però no ens podem cenyir a aquest factor com a l'únic o, ni tan sols, com el més determinant. És probable que la manera de fer política de les CUP sigui, fins i tot, un factor més important de captació de vot: l'assamblearisme i horitzontalitat dels grups, l'allunyament de l'arnada política institucional i de la professionalització d'aquesta, els interessos vinculats exclusivament al municipi en el qual es treballa i no en xifres globals de resultats, lobbys econòmics o contrapartides empresarials. I així es podria anar seguint.
Però cal no adormir-se. D'una banda la feina feta no es pot deturar en els premis institucionals; cal seguir treballant com fins ara, dins i fora de les institucions, seguir construint l'alternativa democràtica, transformadora i nacional i estar alerta. ERC anirà a la caça del vot de la CUP, perquè hi veu un espai fertilitzat per altres que intentarà pescar amb la seva potent maquinària partidista. A més a més, el fet que només una Candidatura d'Unitat Popular s'hagi presentat fora del Principat (a la Barxeta, al País Valencià) demostra que hi ha molta feina per fer. Molta.
Encara queda molt camí per recórrer i molt per construir, però no hi ha pressa si les coses es fan ben fetes i mica en mica se'n van collint els fruits. De moment aquests magnífics resultats aconseguits per la CUP han servit ja immediatament per publicitar-la més enllà dels municipis allà on era present i de l'àmbit de l'Esquerra Independentista, sempre silenciat i criminalitzat des del poder.

dimecres, 6 de juny del 2007

El demà a Euskal Herria


Per enèssima vegada les esperances han estat frustrades a Euskal Herria i la pau no ha estat possible. Una vegada més.
El perquè del fracàs del procés de pau suposo que respon a moltes causes, atribuïbles als dos bàndols en la negociació. Es podria dir que el primer gest va venir, encara que pugui pesar a molta gent, de part d'ETA, que fou qui va declarar l'alto-el-foc indefinit; és evident que el gest més decidit de ruptura del procés també prové de l'organització armada, que és qui trenca l'alto-el-foc i, per tant, és el principal agent responsable de la ruptura. També és cert que en aquest any i mig es va produir un avís en forma d'atemptat a la Terminal 4 de l'aeroport espanyol de Barajas (Madrid) que va deixar dos morts i que pressumptament no trencava aquesta pausa en l'activitat armada etarra, tot transmetent-nos una profunda sensació de vergonya aliena per aquesta fina apreciació de la realitat per part de l'organització basca.
Des de l'altra banda, la del govern espanyol que presideix Rodríguez Zapatero, el que s'ha demostrat és una profunda manca de sentit d'estat per resoldre el problema (compartida amb el principal partit de l'oposició, el PP) fruit d'una actitud demoscòpica encarada només a la següent contesa electoral i als rèdits que una decisió o una altra pot tenir a les urnes. Zapatero ens ha demostrat, fruit d'aquesta patologia política tan comuna, que és un autèntic mentider; ja ho va demostrar amb la qüestió de l'Estatut de la Comunitat Autònoma Catalana, però aquell "estamos mejor que ayer y peor que mañana" del dia abans de l'atemptat de Barajas... home, què voleu que us digui.
L'escenografia del procés tampoc ha contribuït gaire a l'èxit de la negociació i, després de publicitar tant la parafernàlia del govern heroic que baixa a la cova terrorista, doncs tampoc és que s'hagin entès massa quins eren els avenços ni quines les concessions no ja cap a ETA, sinó cap a l'esquerra abertzale: ni acostament de presos, ni retorn a la legalitat per Batasuna, invenció d'una nova imputació per Ignacio De Juana Chaos, ANV, un partit que condemna la violència, no es pot presentar ni a tot el territori basc ni a totes les convocatòries electorals en curs... De debò això garantia la supervivència del procés?
Només ens queda esperar que la crida d'Otegi sigui escoltada, que tot és possible encara i que és per això que, del tot del tot, això potser no està perdut.

divendres, 1 de juny del 2007

La reina de la festa (anàlisi electoral, 1ª part)

La victòria en aquests darrers comicis ha correspost, sens dubte, a l'abstenció, com ja va sent habitual en una i cada una de les convocatòries electorals que se'ns van presentant a casa nostra.
Cercar les arrels del comportament dels abstencionistes, essent com són un grup de motivacions i ideologies tan diverses i, segurament, contraposades, és una tasca prou dificultosa. Però quan aquest fenomen es va repetint amb aquesta insistència i magnitud, aleshores algun element estructural del sistema hi deu haver que generi aquest desencís/indiferència.
Jo sí que crec que les successives conteses electorals a les que s'ha sotmès a la població dels Països Catalans en els darrers tres anys poden haver generat cert cansament ciutadà. Però no crec que una convocatòria, per si mateixa, generi aquest tantsemenfotisme creixent, sinó que, més aviat, és la reiteració de la retòrica i els enfrontaments de la classe política tradicional el que deixa exhaust el cens. L'allunyament de la classe política de la resta de la societat és un fet que, a més de ser perfectament constatable, es consolida dia a dia i només cal veure els impagables anàlisis fets per dos personatges dirigents de la vida oficial a la Comunitat Autònoma Catalana: per José Montilla i Aguilera, president de la Generalitat del Principat, l'abstenció és deguda a l'alt grau de satisfacció de la ciutadania en relació a la gestió dels nostres governants; pel conseller d'Interior i Relacions Institucionals de la mateixa comunitat, Joan Saura i Laporta, són les reiterades aparicions del Maragall post (políticament) mortem, el que ha destrempat el personal.
Si des de les esferes oficialistes de la nostra classe política es fan aquestes lectures, poc es pot esperar d'una resolució del problema que provingui d'aquesta banda. És justament un despertar potent de la societat civil conjugada a propostes polítiques emergents i no hipotecades per servilismes endèmics l'únic que ens pot allunyar de la política somnolent i de tercera fila que regna avui als Països Catalans, que només es dedica a assegurar la pròpia supervivència i a garantir unes regles de joc sorgides de l'anomenada Transició. Avui, aquestes regles se'ns presenten amb més claredat que mai: en forma d'una democràcia defectuosa que incentiva l'abstenció i la desmobilització del país.

dimecres, 30 de maig del 2007

Anàlisi (personal) de les eleccions als Països Catalans

Els resultats del passat cap de setmana de les diferents convocatòries electorals de les viles dels Països Catalans ens ofereixen un panorama amb algunes coses prou significatives a comentar:
  • Victòria de l'abstenció en tots els territoris excepte en la Franja de Ponent.
  • Espectaculars i encoratjadors resultats de les Candidatures d'Unitat Popular, que tripliquen vots i regidors, aconseguint representació allà on no en tenien i consolidant-se allà on ja eren presents, significativament a Vilafranca del Penedès.
  • Ascens del populisme xenòfob que amb el discurs alarmista sobre la immigració econòmica del Tercer Món, en especial la del nord d'Àfrica, obre significatius forats a Vic i el Vendrell (PxC) i Badalona (PP).
  • Primera patacada de Ciudadanos que se les prometia molt felices i només ha aconseguit 13 regidors, cinc dels quals en un poble de les Terres de Lleida, previ intercanvi de sigles (el mateix alcalde del PP ho és ara per C's amb els mateixos regidors però amb menys vots).
  • Descens de l'esquerra oficial al Principat i al País Valencià i fracàs absolut de les candidatures de les plataformes progressites-nacionalistes que no aconsegueixen movilitzar l'electorat ni a les Illes ni al País Valencià.
  • Llums i ombres al Vallès Oriental (aviat sabreu per què).

En properes actualitzacions, que, espero, es produeixin més sovint, aniré desgranant aquests punts, sense oblidar, això sí, les vicissituds de la política paretana, ara amb resultats a la mà.

divendres, 25 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (3)



Si en algun lloc es plasma de forma més obscena l'entreguisme barroer d'ICV-EUiA als braços del PSC-PSOE per accedir a quotes de poder, aquest lloc és Parets del Vallès. El constant exercici de captació del vot que al partit de Zapatero i Montilla se li escapa per l'esquerra bé ha de tenir una recompensa.

Durant aquests vuit últims anys, ICV-EUiA tot i que no era un partit necessari per conformar majoria de govern al municipi, ha ofert el seu discurs buit i banal per fer de crossa del govern municipal a canvi d'una regidoria. Això genera la imatge, que tan agrada en la política oficial avui dia, de que les majories absolutes no són utilitzades per a governar de forma tirànica sinó que es compta amb d'altres veus que ajuden a configurar una majoria d'esquerres al Consistori; aquest fet amaga una altra trampa, la de la superioritat moral de l'esquerra oficial, que, teòricament, només deixa espai per a l'oposició a la seva dreta limitant i demonitzant, d'aquesta forma, les crítiques a la gestió municipal.

A banda d'aquestes consideracions generals que no es poden deixar de banda per entendre la manera d'operar d'ICV-EUiA a nivell local, aquest grup s'ha distingit per la promoció del joc brut impulsada des del PSC-PSOE, en el que constitueix una autèntica simbiosi en la depravació moral, més enllà de la tradicional estafa política. El tarannà d'aquesta força va quedar reflectit al nostre poble en l'enfrontament verbal mantingut amb el Col·lectiu Pro-Ateneu amb motiu de la cel·lebració d'un debat a l'entorn de l'Estatut en el qual els ecosocialistes no foren convidats, presentant-se com a víctimes del sectarisme del Col·lectiu i promovent el boicot a l'acte.

En conjunt, ICV-EUiA de Parets del Vallès, es presenta com una força que permet controlar "per l'esquerra" els possibles excessos de govern del PSC-PSOE, amb una aureola de superioritat moral que es reflecteix en l'apropiació de la memòria històrica del bàndol perdedor de la guerra civil, i amb un missatge social i mediambiental, com ja he dit, de fireta.

El seu pacte amb el PSC-PSOE, en cas de que aquest últim pugui pactar amb algú per fer govern, està més que assegurat per poder seguir presentant-se com una espècie d'eina útil per a Parets, sense el concurs de la qual la formació del govern municipal seria inimaginable. I podria ser, fins i tot, que la seva representació a l'Ajuntament es veiés incrementada, fruit de qüestions externes a la política municipal, ja que a les últimes eleccions autonòmiques aquesta força fou la que més va créixer i això la pot beneficiar a nivell general si la tendència es manté en aquests comicis. Això si no els compromet electoralment la seva llefiscosa actitud davant la detenció de la militant llibertària Núria Pòrtulas, en la justificació de la qual els liders d'ICV-EUiA han mostrat el seu autèntic rostre de membres de ple dret de la política poltronera oficial i de garants de l'ordre social establert, a mida per al domini de l'estat burgès i el capitalisme neoliberal.

dijous, 24 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (2)



Esquerra Republicana de Catalunya ha patit sempre un problema endèmic d'arrelament al nostre poble, sense que això sigui un problema exclusiu de les condicions estructurals del nostre municipi. Més aviat el problema prové justament de la mateixa força política que mai ha volgut o sabut presentar un projecte amb cara i ulls adreçat a Parets del Vallès. Després d'un testimonial pas per l'Ajuntament als anys 90, aquesta força es veié sacsejada per l'escissió del PI d'Àngel Colom i Pilar Rahola que va deixar Parets sense llista d'ERC durant uns quants anys.
El seu retorn amb candidatura per a les eleccions municipals es va produir el 2003 quan tots els indicadors assenyalaven una conjuntura molt favorable per al partit dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira. Efectivament, ERC va aprofitar aquesta tendència a l'alça per presentar una llista (confeccionada amb problemes interns) i amb una campanya molt mediocre va aconseguir el que la inèrcia general li va permetre: recuperar l'únic regidor assolit en el passat.
Tot i que si bé en favor d'ERC es pot al·legar que va mantenir la dignitat de no exercir el paper esperpèntic de comparsa que ICV-EUiA ha protagonitzat els últims vuit anys, premiat amb càrrec pel grup governant PSC-PSOE, l'oposició que ha dut a terme el partit republicà ha ratllat el ridícul per la desorientació i manca de preparació del seu regidor, capaç de votar, per equivocació, mocions en sentit contrari del que havia acordat el seu grup prèviament.
La manca de solidesa del projecte d'ERC a Parets del Vallès queda palesa en la incapacitat de bastir una alternativa coherent i amb complicitats profundes amb el teixit social, com ho demostren dos fets prou significatius: en primer lloc, el seu pas pel consistori, aquesta darrera legislatura, s'ha quedat en el terreny de la pura anècdota, sense repercussió a la vila per la manca d'idees que transcendissin les parets de la sala de plens municipal; en segon lloc, la candidatura l'encapçala el mateix cap de llista, una prova, suposo, de les dificultats d'ERC per construir un equip humà amb garanties.
Ara per ara ERC s'haurà d'acontentar, doncs, amb el centenar llarg de vots ideològics amb què compta d'una forma més o menys segura i que li garanteixen l'accés a l'Ajuntament, mentre espera, suposo, dies millors que li permetin presentar un projecte amb cara i ulls per al poble. Si és que ERC té projecte amb cara i ulls, és clar.

dimecres, 23 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (1)



En aquests darrers dies de campanya electoral em permeto fer una petita panoràmica de la situació política a la nostra vila, per si algú està interessat en la pugna pel control de la Casa Consistorial del nostre municipi, Parets del Vallès.
Com que aquesta és la primera entrada que faig sobre la qüestió, deixeu-me que vagi pel camí més senzill, ja que la meva primera mirada va dirigida al Partido Popular, les seves campanyes i la seva tasca a l'Ajuntament la darrera dècada llarga.
El paper que ha desenvolupat a la nostra vila al llarg de molts anys reflecteix una estratègia política general per part dels grans partits (i no tan grans), que consisteix en una concepció mercantil i obscena de l'exercici de la política i en una tàctica que té per objecte les xifres globals de les conteses electorals i que ignora els interessos reals dels municipis.
En el cas concret que aquí s'analitza, al PP no li importa gens ni mica Parets del Vallès, però la seva marca electoral és prou garantia per arreplegar un grapat de vots suficient per a entrar a un dels consistoris amb un percentatge d'ineptitud més gran dels Països Catalans. Més enllà dels espais físics que li corresponen per quota, el PP no presenta ni programa electoral (és una llàstima perquè fa vuit anys ho van fer i van establir el rècord de més de 120 faltes d'ortografia en un Din-A4) ni fa campanya de cap mena.
Un cop aconseguit el regidor de rigor la feina ja està feta i el plantejament consisteix en assistir a un 2% dels plens de tota la legislatura, vampiritzant així una partida econòmica que prové, com tot, de les butxaques dels i les ciutadanes del poble. Però, és clar, l'objectiu ja està assolit i s'han pogut presentar els brillants números aconseguits la nit electoral: tants milions de vots (a tota Espanya, que és com compten PP i PSOE i acòlits corresponents) tants milers de regidors. Ara que tenint en compte que el regidor de torn escollit (de cap de turc gairebé es podria dir) és semi-analfabet un ja no sap si és millor que participi en els plens o no. El més trist de tot és que en això, com en moltes altres coses que anirem veient, Parets no és un cas aïllat.

dijous, 17 de maig del 2007

Us presentem la justícia espanyola

Us proposo fer una mirada a la justícia espanyola per poder-la anar coneixent, si es que no en teniu encara el gust a hores d'ara.
L'exercici que presento sorgeix del contrast de dos casos; dos casos paradigmàtics, ni fortuïts ni casuals, que surten a la llum en període electoral, és a dir, en l'època en que s'obre la pugna per diferents espais de poder i on prèviament es decidiex sobre qui té dret i qui no a l'accés a aquestes quotes de poder i de capacitat de decisió i gestió. L'entorn (polític, social, mediàtic) en el qual es fonamenta i es legitima el poder judicial espanyol hi apareixerà, d'una banda perquè n'és indestriable, com malauradament veurem, i de l'altra perquè ilustra millor el funcionament del més independent dels tres poders de l'Estat.
Com ja haureu sentit, a la banda administrada per Espanya d'Euskal Herria (Comunitat Autònoma Basca i Comunitat Foral de Navarra) han estat il·legalitzades una tirallonga de candidatures que pretenien garantir el dret dels i les ciutadanes d'Euskal Herria sud a poder exercir el seu dret a decidir entre totes les opcions polítiques del seu país. Ja siguin agrupacions d'electors, sota les sigles ASB o, parcialment, ANV, les opcions de l'esquerra abertzale han estat escombrades del joc democràtic que el poder espanyol planteja. Raó: vinculacions de Batasuna amb aquestes llistes. Els empestats de la democràcia espanyola no tenen dret, segons la llei de partits d'aquest estat, a fer sentir la seva veu. No es tolera cap expressió política que no condemni la violència; doncs bé, Acció Nacionalista Basca condemna la violència en els seus estatuts. Modestament crec que aquí hi ha alguna cosa que no quadra, perquè si membres de Batasuna figuren a les seves llistes vol dir que s'estan integrant en un partit del qual n'accepten els principis, un dels quals és el rebuig de les opcions armades. Així, no serà que la qüestió és tota una altra? Si tan evident és que els procediments per apartar l'esquerra abertzale són del tot antidemocràtics, per què la resta de partits que mostren disconformitat amb aquesta situació acaben mirant cap a una altra banda? Per què el PNB no renuncia a presentar-se a les eleccions si no és en absència de tupinades com aquesta? Deu ser que l'espai que deixa buit l'esquerra abertzale a nivell institucional és més sucós que no pas la lluita valenta i l'honestedat política, que, com ja se sap, no donen mai diners.
Doncs bé, del segon cas que us volia exposar potser no n'heu sentit a parlar tant. Resulta que el ciutadà Pedro Cuevas decideix presentar-se en la candidatura d'Acción Nacional de Xiva, al País Valencià. Aquest partit és una formació feixista que té dos dels seus màxims dirigents a la presó per delictes relacionats amb el terrorisme (tinença il·legal d'armes i de materials per a la fabricació d'explosius, entre d'altres coses) i aquest ciutadà que esmentava va assassinar Guillem Agulló, jove nacionalista de 18 anys, d'una punyalada al cor. Pedro Cuevas, però, va tenir sort: se'l va acusar d'homicidi; no d'assassinat. L'estat espanyol, amb tota la seva maquinària treballant a tot drap va presentar els fets com una baralla entre joves i va desvincular l'assassí de les organitzacions d'extrema dreta valencianes. Cuevas va estar-se 4 anys, dels 16 que li pertocaven, a la presó. El 2005 l'evidència tornava a la llum en l'operació policial contra el grup d'ultradreta Frente Antisistema (FAS), amb el qual va ser vinculat Cuevas. Ara és en llibertat i es presenta impunement a les eleccions municipals amb un partit que té els seus dirigents empresonats. A Acción Nacional no se li ha aplicat la llei de partits espanyola i el PSPV, el partit d'un dels candidats més incompetents i impresentables del socialisme espanyol, Joan Ignasi Pla, creu que no hi ha cap necessitat d'impugnar les llistes d'aquest partit al País Valencià (tenen una altra candidatura a Canals). L'Asociación de Víctimas del Terrorismo liderada pel senyor Alcaraz tampoc no ha presentat cap querella contra aquest partit.
En definitiva, l'esquerra abertzale no es pot presentar a les eleccions i el feixisme espanyol, sí. Resulta que hi ha arguments que valen només per a opcions determinades, o, potser, hi ha arguments que es construeixen a mida per eliminar determinades expressions polítiques. El feixisme, al País Valencià, és un fenomen públic i quotidià que gaudeix del beneplàcit del poder espanyol a la regió. Hi ha molta gent a qui aquesta situació no ens sorprèn, però per aquells qui no ho sabíeu, ara ja coneixeu la justícia espanyola. A qui toca jutjar ara és a vosaltres.

dimecres, 9 de maig del 2007

Ja hi tornem a ser

En breu, d'aquí una mica més de vint-i-quatre hores per ser exactes, tornarem a entrar en campanya electoral. No sé si es notarà gaire. Des que fa alguns anys es va més o menys intitucionalitzar això de la pre-campanya, un eufemisme per designar la incontinència vanitosa i publicitària dels nostres benvolguts politicastres, els carrers de les nostres viles s'empastifen amb una antel·lació notable al formal tret de sortida.
Així doncs, a partir de les 00:00 hores del divendres 11 de maig comença la campanya electoral, és a dir, s'obre la llicència per a exercir l'obscenitat en la caça del vot dels i les ciutadanes dels diferents municipis i Comunidades Autónomas dels Països Catalans del sud dels Pirineus. És el moment en què la mercantilització de la política oficial es fa més evident, en què la prostitució del llenguatge dels partits de l'establishment arriba al seu zènit.
Però, alerta! En aquest gran aplec de la democràcia liberal burgesa no s'hi val tot: no us atrevíssiu a alçar la veu! No goséssiu pas pensar per vosaltres mateixos! El vostre paper en aquesta auca, ja ho hauríeu de saber, és callar i escoltar. Vosaltres heu de votar i prou; no us atrevísssiu a oferir algun element que taqués el bon nom dels ciutadans-polítics. Estem en quaresma democràtica i ens veiem en l'obligació moral d'observar l'abstinència en el nostre dret (em sembla que en teníem un que deia així) a la llibertat d'expressió.
Res de parafernàlies àudiovisuals que ens il·lustrin sobre la gestió sostenible, honesta i assistencial del Partit Popular al País, perdó, a la Comunidad Valenciana (el PSPV ho va preferir així, oi?). Res d'entorpir les lliçons contra el sistema que ens oferiran la senyora Mayol i la seva banda de desallotjadors de bon rotllo. Qui s'han cregut que són aquests que qüestionen la patent revolucionària al paradigma de les llibertats que des de sempre han representat els col·legues d'ICV-EUiA? Que no ho sabeu que som els herois de l'antifranquisme i els qui en recuperem la memòria (bé, menys la de l'Andreu Nin, és clar)?
Doncs ho hauríeu de saber. Més que res per que no se us acudís de presentar-vos durant aquests dies en una festa antiglobi-multiculti-cosmoguai de les que farà en Joan Saura amb els seus amics. No provéssiu d'acostar-vos a preguntar per la Núria Puértolas (Saura dixit). Perquè aquesta noia tenia una llibreta, i si la tenia hi podia escriure i si sap escriure és que pot llegir i si llegeix potser pensa i si pensa és que és un perill i si és perillosa és que és una terrorista i ha d'anar a la presó, que qui la fa la paga i, mira, si no vols pols no vagis a l'era.
Hauríeu de saber que tindreu prohibits alguns drets durant aquests dies (ara de forma totalment explícita; la resta de l'any no es fa tan descarat); que no podreu cridar tan com voldríeu, si es que ho voleu, perquè si ho feu, uns senyors que abans eren uns dimonis i que ara són molt ben parits vindran perquè els hi foteu cops de cap a la porra.
Per això us ho explico tot ara, perquè a partir de divendres ja no us ho podré explicar. Perquè a part de que comença l'estat d'excepció de la campanya tinc llibretes a casa; alguna amb telèfons apuntats i tot.

dissabte, 5 de maig del 2007

Trallero, again

El nostre benvolgut amic Manuel Trallero contraataca.
En la seva crònica televisiva dels dissabtes a La Vanguardia Española confessa no entendre encara per quin motiu TV3 s'ha de poder veure al País Valencià si al govern d'aquesta comunitat autònoma "no le da la realísima gana" que així sigui i decideixi suspendre'n les emissions.
En una primera incursió en el tema per part d'aquest articulista de pa sucat amb oli li vaig enviar un mail per intentar fer-li entendre de què va una mica el rotllo, però veig que no hi ha manera.
Més que els arguments en si utilitzats per aquest energumen que basa la seva producció periodística en l'intent desesperat de burxar i de que algú li fagi cas, l'interès, al meu entendre, rau en el mitjà en el qual treballa i la línia editorial global de l'artefacte de la família Godó. No és una cosa a descobrir ara, però Trallero, tant incisiu que es creu, ell, pobrissó, no fa més que donar sortida, en versió imflamada, al missatge intrínsec que rau en les entranyes de La Vanguardia.
No es pot negar que La Vanguardia és un diari molt ben fet, perquè està molt ben fet, ni que disposa d'excel·lents col·laboradors, perquè en la seva nòmina s'hi compten en Quim Monzó, en Màrius Serra, en Robert Fisk, en Salvador Cardús o, fins fa ben poc, el malaguanyat Josep Maria Huertas Claveria. És clar que també hi ha hooligans com Francesc de Carreras, representant de l'espanyolisme més barroerament agressiu (fins i tot en el sentit físic de la paraula) a casa nostra, o personatges realment irritants com l'insuportable i pedant Antoni Puigverd.
Així, Trallero, només esdevé la nota folclòrica en el mar de prestigi i moderació que representa el rotatiu barceloní, aquella nota de color que pot fer arquejar les celles a aquells assidus a les pàgines d'aquest diari, als senyors esteves benpensants que tenen la seva referència en els articles correctes i erudits, educats i respectuosos, que conté La Vanguardia Española.
Perquè La Vanguardia Española com que és tan moderada i ponderada no ha contestat ni ha faltat al respecte al poder; perquè sempre ha estat al costat del poder i per tant criminalitza als qui qüestionen el poder. Perquè un diari que no qüestiona la realitat vol dir que l'accepta tal com és i es nega a transformar-la; perquè qui no treballa per obrir els ulls a la gent vol dir que treballa perquè els mantingui tancats.
Els opinadors de La Vanguardia (Enric Juliana, Albert Branchadell, Antoni Puigverd,...) dediquen els seus esforços a acotar intel·lectualment l'independentisme en l'espai d'un infantilisme babau; les informacions que ens arriben sobre Euskal Herria segueixen les pautes que el Ministerio del Interior de torn ofereix per tal de criminalitzar de forma eficient l'esquerra abertzale; les cròniques sobre la lluita antiimperialista que amb creixent èxit s'està desenvolupant a Amèrica Llatina amb Venezuela, Bolívia i Equador al capdavant són, senzillament, insultants i una falta de respecte a l'intel·lecte del lector.
Aquest és el panorama que dia a dia es va construint des d'un diari fet físicament a Catalunya, però mentalment sota els auspicis del capital i el patriotismo constitucional. Però, com us he dit, a La Vanguardia Española, que té més de 125 anys de vida, no la descobrirem ara.