dijous, 4 de desembre del 2014

La Transició i els usos de la història (2)

En l'anterior post intentava mostrar com una institució com la FTE se serveix del discurs històric, o la memòria, per tal d'elaborar un exercici retrospectiu de legitimació del present. En la presentació d'aquesta mateixa fundació s'ofereix un relat pràcticament immaculat en el qual la Transició esdevé un bé suprem de l'Espanya contemporània, coronada per la cirereta de la Constitució de 1978.
Com havia assenyalat també aquí (i perdó per tanta autocita), el discurs que es transmet des de la FTE és la versió simple, oficial i, per tant, edulcorada, d'una versió autolegitimadora que té prou cura de blanquejar passats incòmodes o ocultar fets compromesos per tal que la sedimentació de l'amnèsia produeixi un efecte d'acceptació social ben ampli.

Per tal d'exemplificar això de manera més clara, el millor és resseguir el fil de les personalitats que impulsen l'artefacte, a més de parar-se a observar la llista de fets més destacats.

Factòtums de la FTE (Foto FTE)

Evidentment, el cas més cridaner de tots és el de Rodolfo Martín Villa, que hi consta com a membre de l'assemblea de fundadors. La biografia que hi adjunten no deixa entreveure cap vincle amb el règim si no es té, diguem-ne, perspicàcia cronològica: "Ha desempeñado numerosos cargos públicos (...)", " (...) ha desarrollado una àmplia actividad parlamentaria", "En la empresa privada también he desempeñado importantes cargos" i que "Desde diciembre de 2003 es consejero de SOGECABLE y presidente del Consejo de Administración y de la Comisión Ejecutiva de la compañía desde marzo de 2004". Desinfecció del passat i esterilització de responsabilitats, com si el context en el qual es desenvolupa l'exercici del càrrec públic o l'adscripció política del protagonista no tingués cap mena de rellevància (a part que no cal dir que l'àmbit de la carrera professional privada és un catàleg de sortides per a la porta giratòria).
Com encaixa doncs aquesta postal de trajectòria de sucre candi de Martín Villa amb què la justícia argentina hagi ordenat detenir-lo i extradir-lo pels fets de Vitòria de 1976 arran dels quals van morir 5 persones i 150 més van resultar ferides?

Martín Villa, fent professió de fe democràtica. Foto: lamemoriaviva.worpdress.com

Altres fundadors són José Maria de Areilza Carvajal, que va sonar per a la cartera d'Exteriors de l'actual govern Rajoy i que és nét de José María de Areilza y Martínez de Rodas, comte de Motrico, i que fou membre de Renovación Española, amic de Ramiro Ledesma i d'Onésimo Redondo, primer alcalde de Bilbao després de l'ocupació franquista, beneficiari de diversos càrrecs amb la Dictadura i autor (juntament amb Fernando Castiella) de l'obra Reivindicaciones de España (1941), una justificació i reclamació de les ambicions imperials espanyoles en plena IIªGM.
Rafael Arias-Salgado Montalvo, ministre de Foment amb Aznar (1996-2000) i abans ministre de Relacions amb les Cortes (1979-1980), ministre adjunt al President (1980), ministre de la Presidència (1980-1981) i ministre d'Administració Territorial (1981-1982). És fill de Gabriel Arias-Salgado, governador civil de Salamanca a la fi de la guerra civil, Vicesecretari d'Educació Popular, Delegat Nacional de Premsa i Propaganda de FET-JONS i Ministre d'Informació i Turisme (1951-1962).

L'avi Areilza. Foto: euskaldunak.info


També hi ha diversos membres del clan Calvo-Sotelo: Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo (procurador a les Corts franquistes, ministre amb Arias Navarro i president del Govern entre 1981 i 1982); el seu fill, Leopoldo Calvo Sotelo Ibáñez-Martín; i Carlos Bustelo García del Real, cosí del primer i que fou ministre d'Energia entre 1977 i 1980 amb Adolfo Suárez.
I Alfonso Osorio García, procurador a Corts entre 1965 i 1971, ministre de la Presidència entre 1975 i 1977, proper a Areilza i a Joan Carles de Borbó, és un dels 20 franquistes requerits per la Interpol per crims de lesa humanitat, en el seu cas (com Martín Villa) pels fets de Vitòria.


A més, hi ha d'altres perfils amb fulls de serveis tèrbols, com Daniel María de Busturia Jimeno, amb diversos càrrecs al govern Calvo-Sotelo i condemnat nou anys de presó (exempts de compliment) i a una multa de 100.000 euros pel cas Elf, per les irregularitats comeses en la compra de la refineria Ertoil. O com Fernando Eguidazu Palacios, nomenat Director General de Relacions Econòmiques Internacionals d'Assumptes Exteriors pel seu antic company d'estudis, José Mª Margallo, tertulià habitual dels mitjans més cavernaris i exgerent de Fraternidad-Muprespa, que amb ell capdavant va fer curioses inversions com ara l'adquisició d'una consultora a l'Argentina i, de torna, un ranxo amb oliveres. I el mateix es pot dir de Luis Gámir (que ja té un carrer dedicat a Alacant) amb una carrera esquitxada per presumptes incompatibilitats i irregularitats de diversa índole. Per acabar amb el "sector negocis", un nom que sembla obvi que no podia faltar, i que efectivament hi és, és el de l'omnipresent Florentino Pérez.

A banda de les biografies dels impulsors també hi ha, esclar, el farciment de l'indiot: la matèria d'estudi en si mateixa. I, ja que hi som, en l'apartat Biografías hi ha les semblances de personalitats destacades d'aquest període històric. D'entrada es repeteixen molts noms que ja havíem vist entre els fundadors, fet que reforça la idea autolegitimadora de l'invent; d'altra banda sobta l'absència d'alguns noms, potser massa incòmodes, com Carlos Arias Navarro. I finalment hi ha el sector de "grans personatges" dels quals s'ha drenat qualsevol pòsit de toxicitat.
Paradigma de tot això és, quina sorpresa, Manuel Fraga Iribarne, sobre el qual sabem, gràcies al resum biogràfic que se li dedica, que fou poc menys que un abnegat servidor de l'estat, modern, obert i liberal i que només "Vivió un momento crítico con los altercados de Vitoria y las huelgas que se sucedieron en 1976". Ometre els morts que hi hagueren només es pot atribuir a una capacitat de síntesi admirable per part dels encarregats de redactar el perfil. De la mateixa manera, imagino que parlar d'Enrique Ruano, Julián Grimau o dels fets de Montejurra suposava una inversió d'espai massa generosa.
Encara per damunt d'aquest darrer hi ha, esclar, Joan Carles de Borbó, al qual es dedica un recull d'articles en un hagiogràfic repàs del seu regnat i se'l situa com a heroi absolut i pràcticament únic del 23F, amb aquesta sentència "24 de febrero de 1981. Tejero se entrega. El Rey ha conseguido parar el golpe de estado". Tot i la pruïja per enterbolir el paper dels EUA en els fets a través de la inclusió d'aquest article de Vanity Fair, sembla que encara no han tingut temps de parlar dels documents desclassificats a Alemanya i publicats per Der Spiegel que revelen la simpatia de Joan Carles de Borbó pels colpistes. Tampoc hi he sabut trobar referències a les connivències borbòniques amb la dictadura militar argentina, que passaven per la signatura d'acords econòmics, cursos a torturadors argentins o per desoir les víctimes espanyoles de Videla (avui encara desaparegudes).

El que s'assenyala com a hitos principales també se circumscriu a un relat fet "des de dalt" i prou minso (malgrat que hi ha una cronologia ampliada que va, any per any, de 1975 a 1982). Així mateix, hi ha un recull didàctic en power point, en la secció Descubrir y entender, del tot asèptica i algunes publicacions de títol ben eloqüent com La España de las Autonomías: un estado débil devorado por diecisiete estaditos, i fins i tot, es fa exportació de la marca "Transició espanyola" en zones susceptibles de rebre el mestratge de l'exemple hispànic: Egipte i (sí, ho heu endevinat) Cuba (aquí podeu trobar el programa de les jornades de Formación de líderes cubanos sobre la transición democrática española, organitzada per l'Asociación de Iberoamericanos por la Libertad).

Sobrevolant de forma succinta el personal que juga el doble paper d'impulsor i protagonista en aquest invent (encara caldria entrar-hi més a fons, perquè el quadre sociològic és prou ufanós) es constata, en primer lloc, l'autoreferencialitat i l'autojustificació en què he anat insistint força vegades. És per damunt de tot un exercici per a justificar el sector més conservador de les elits que va fer la Transició, enllaçat amb el que, generacionalment representa la seva herència ideològica i social. És bàsicament el sector sorgit de les entranyes del règim que ha pogut fer la viu-viu fins a dia d'avui, transitant políticament des del Movimiento fins al PP, passant per UCD, amb una forta presència del sector dels negocis (sovint en àrees estratègiques fortament vinculades al poder polític).
És, hi torno, una aposta declarada per a legitimar una operació destinada a establir uns marges que ara tampoc s'haurien de sobrepassar: d'aquí que, probablement, la seva aparició (en el temps) tampoc sigui casual. Amb la legitimació (i, per tant, amnistia implícita dels que hi participaren estant tacats de sang) de la Transició i la seva reivindicació se cerca, també, mantenir les fronteres d'allò tolerable en l'organització política, social i territorial de l'estat espanyol. Ara bé, aquestes mateixes fronteres són les d'expansió màxima, la fita fins on podien arribar tots els que es poden sentir representats o participats d'una entitat com la FTE; mai es qüestiona l'encongiment d'aquest marc sorgit el 78, ans el contrari, ja que, de forma explícita es reclama la recentralització via reordenament del sistema autonòmic. 

Per sort, les visions crítiques han anat proliferant gràcies a nous autors i a coneixements més profunds dels fets i els actors, i això ha conduït a què socialment, la visió escleròtica que encara ofereixen entitats com la FTE (o gent com Victòria Prego) es vagi estiregassant socialment; també hi ha contribuït, esclar, que alguns dels més conspicus exponents de la fundació ja no puguin sortir del país perquè podrien ser detinguts per crims de lesa humanitat perpetrats justament en ple període del qual es reivindiquen valors, memòria (sic) i fets. Això és el que intentaré recollir en el següent (i espero que darrer) post d'aquesta sèrie.

dissabte, 29 de novembre del 2014

La Transició i els usos de la història (1)

Mig afectat pel tedi, mig enyorat de la teòrica projecció professional per a la qual hom es preparava a consciència al bar de la facultat, sempre ve de gust sondejar la xarxa per veure si hi ha algun pou nou de recursos, una bestiesa monumental o qualsevol pàgina/lloc digne de fer-s'hi malbé la vista. I sempre, acomplint puntualment els millors auguris, de tot això, n'hi ha qui-sap-lo.
La darrera descoberta personal, que desconeixia (ho admeto), és la de la web de la Fundación Transición Española (FTE), dedicada a tot això que diu aquí baix (és a dir, presentació mateixa de l'entitat, amb destacats en negreta meus):

"El propósito fundacional de los promotores no es otro que el de contribuir a fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron. A tal fin, la Fundación impulsa y participa en toda actividad o iniciativa que tenga como propósito un mejor conocimiento de dicho proceso por parte de la sociedad española, así como de sus antecedentes y consecuencias, en sus facetas política, económica, social, cultural e internacional.


A los efectos de la actividad de la Fundación, se entiende que, aunque sus límites cronológicos precisos puedan ser objeto de debate académico y social, el concepto de ‘transición’ se refiere al intervalo que se produjo entre la desaparición del régimen autoritario previamente existente y la aparición de un nuevo sistema político plenamente democrático.


Finalmente, los promotores de la Fundación Transición Española entienden que la Constitución de 1978 representa un logro histórico sin precedentes en nuestro país, que ha permitido a los españoles alcanzar unos niveles de libertad, prosperidad, igualdad y presencia internacional sin parangón en nuestra historia contemporánea."


Ja ho veiem. D'entrada, la carta de presentació ens acota un relat que podem considerar canònic o tradicional, el qual, i abans d'endinsar-nos en els continguts més específics de la web, parteix d'un balanç netament en positiu (ningú promou valors i principis que considera negatius) i indiscutible... Bé, indiscutible no: s'admet l'existència d'un punt entorn del qual no hi ha consens, els límites cronológicos, que representa l'única concessió a la distorsió d'una imatge immaculada, modèlica i de la qual convé preservar-ne llegat i exemple. Òbviament, estirar-ne l'àmbit cronològic és un risc, a priori, menor que no té per què fer trontollar l'edifici ontològic que s'ha pretès legitimar al llarg de gairebé quatre dècades.
Una altra qüestió, per a mi no pas menor, és la terminologia, que tampoc mai acostuma a ser casual (descobrint la sopa d'all, sí). Segons la presentació, l'anomenada Transició s'enceta amb la fi d'un régimen autoritario que no pot ser pas res més que el franquisme, em sembla. No és pas l'únic cas recent en què el franquisme s'allibera de consideracions més explícites i adequades de la seva naturalesa (dictadura o règim totalitari): el 2011 es presentava el polèmic Diccionario Biográfico Español de la Real Academia de la Historia, en el qual Francisco Franco és prefigurat com a creador d'un règim "autoritario, pero no totalitario", i mai com a dictador, sinó com a catòlic, moderat i destacat per la seva audàcia militar. Tot plegat gràcies a la subvenció pública i a la semblança biogràfica elaborada per un historiador, Luis Suárez Fernández, vinculat a la Fundación Francisco Franco i autor d'obres de declarada modèstia patriòtica com Lo que el mundo le debe a España.
Parlant de terminologia i casualitat, un incís per exemplificar la manca d'innocència del llenguatge que trien les institucions: el Diccionari de la Real Academia Española (RAE) s'ha anat modificant al llarg d'aquest darrer lustre per tal d'encarar allò que el centripetisme mesetari en diu el desafío soberanista; en efecte el DRAE ha estat esmenat per tal de deslegitimar l'anomenat procés sobiranista català, tal com ha assenyalat gent que en sap molt (la Sílvia Senz i la Montserrat Alberte, vaja).
Finalment, en aquesta declaració d'intencions que ve a ser tota presentació, apareix el tòtem constitucional, en una línia d'absoluta coherència amb els propòsits que s'expressen en els paràgrafs precedents. Se'ns presenta, de nou, un plantejament unívoc: un èxit sense precedents i origen de les quotes de benestar de què han gaudit els espanyols aquestes darreres dècades. I punt. No sembla pas que aquesta divulgació de la Transició tingui com a punt d'arrencada un terreny de joc on es despleguin tots els matisos, les ombres i els desequilibris que acompanyaren, mediatitzaren i modelaren els contorns d'aquests guanys.
Centrant-me només, i ja d'entrada, en aquesta consideració de l'epifania constitucional que se'ns ofereix, permeteu-me que fiqui el dit a la nafra valent-me del puny i lletra de Carlos Taibo:

"Una de las supersticiones de las que conviene librarse cuanto antes es la que sostiene que la huella nacional, y nacionalista, del franquismo -y la de fórmulas anteriores- se desvaneció como por ensalmo al aprobarse en 1978 una nueva Constitución. Según esta percepción de los hechos, tal Constitución habría roto de manera drástica con el pasado, y ello pese a que no dudó en entronizar los mismos imponderables que no podían ser objecto de cuestionamiento, la misma trama territorial y buena parte de la simbologia empleada por el propio franquismo".

O hem de reduir l'abast d'aquest "logro histórico sin precedentes" o, si fou així, es partia de molt avall. I probablement, aquí hi ha una mica de tot.
El cas és que una fundació (o potser segurament hauríem de dir "tota fundació") dedicada a la promoció i estudi d'un període històric, ens presenta aquest passat sense qüestionaments ètics i adaptat a les necessitats polítiques d'un futur concret, i això passa, necessàriament, per una definició convenientment desproveïda d'arestes, a no ser que aquests arestes o distorsions siguin les mateixes que ens afecten col·lectivament en aquest present que es projecta cap a enrere. Això darrer té una lectura a nivell global: el règim del 78 s'esberla i cal defensar-ne el fet fundacional, i una de les amenaces percebudes com a més destituent d'aquest relat tancat és, esclar, el desafío soberanista catalán o, el que és el mateix, el qüestionament de l'ordre territorial i, per tant, de la unitat d'Espanya.
La FTE (i això, insisteixo, no és exclusiu del nacionalisme espanyol contemporani) tomba el cap a partir del 2007, moment, més o menys d'arrencada, de la seqüència commemorativa del període, i erigeix un discurs de legitimació del present. Coincidència commemorativa a banda, o justament per això, el record totèmic del statu quo del 78 comença a flaquejar, com evidencien símptomes com ara l'obertura de la caixa dels trons territorial amb el projecte de reforma estatutari català, o l'aprovació de la Llei de Memòria Històrica, que malgrat la descafeïnada aprovació final, no va obstar per a què la dreta política, social i mediàtica espanyola la considerés una extralimitació que posava en risc aquesta convivència, i aquest valors que brollaven de la Constitució.
Parafrasejant a la meva manera Hobsbawm, la FTE construeix/recull un relat mític que cal preservar per tal d'enfortir la cohesió del grup (de la nació espanyola moderna), legitimar les institucions que aguanten l'edifici (Constitució, monarquia, unitat d'Espanya) i inculcar els valors corresponents a la societat ("fomentar el conocimiento de la transición española, así como a conservar, divulgar y defender los valores y principios que la inspiraron"), amb algunes pràctiques ritualitzades que transcendeixen el clos estricte de la Fundació.



Per entendre tot això i per veure alguna traducció més pràctica de la tasca memorialística de la FTE, caldrà veure el personal que la impulsa i la conforma, les seves activitats i publicacions i el seu cronograma de fites principals. 

dimecres, 15 d’octubre del 2014

La reaparició del "Per Catalunya", òrgan del FNC

Des de 1947, el FNC vivia un període d'hibernació, una pràctica inactivitat gairebé absoluta des de la desaparició del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1952). Però aleshores reapareixia el seu portaveu, Joan Cornudella, que comunicà al matrimoni Manuel Viusà i Gertrudis Galí, residents a París, la seva voluntat de reprendre l'edició del “Per Catalunya” i els n'encarregà la tasca. Es preveié, per a la publicació, una periodicitat bimensual (que no podria ser acomplerta) i un tiratge d'uns 1000 exemplars per número, dels quals uns 300 serien distribuïts a l'interior per correu. El primer número de la segona etapa del “Per Catalunya” faria la seva aparició l'octubre d'aquell any 1954 i el seguiren 15 números més fins l'octubre de 1959.
Un dels elements clau en la revitalització de l'organització nacionalista fou la captació de tot un contingent de nous militants, una nova generació de persones que enllaçaven amb la feina feta pel Front als anys quaranta i en la qual la reaparició de l'òrgan del Front hi tingué un paper preponderant. A banda, doncs, de l'oxigenació que representava ja de per si el “Per Catalunya” per a l'organització, ja que es disposava d'un òrgan propi que en certificava la continuïtat, de la mà de Joan Cornudella i Feixa, fill del líder del Front, aquesta publicació esdevingué una eina crucial per a la captació de joves militants en l'àmbit universitari, esfera de la qual va provenir el nou contingent de militants que permeteren el relleu generacional del FNC. Fou a partir d'aquest moment quan s'incorporaren al Front Jordi Casas-Salat, Jordi Vila i Foruny, Joaquim Ferrer i Mallol, Lluís Porqueres, Robert Bargalló, Jordi Fontdecaba, Carles Ossorio, Fèlix Cucurull o Miquel Porter i Moix, entre d'altres que s'anirien afegint a l'organització fins a finals dels anys cinquanta (cas de militants tant significatius com Robert Surroca i Tallaferro o Joan Colomines i Puig3). Aquesta nova onada que suposà la reaparició del “Per Catalunya”, fou important per reenganxar vells militants més o menys desvinculats (com en el cas de Jaume Martínez i Vendrell, tot i que molt més en segon pla que durant els anys quaranta) i per “obrir el Front al món obrer, un espai on encara no havíem penetrat4.
Joan Cornudella i Feixa havia arribat al Front a finals dels anys quaranta i fou Pere Vegué qui l'introduí en alguns cercles catalanistes culturals en què hi havia, entre d'altres, Joan Raventós, Josep M. Ainaud o Pere Figuera, un home que aglutinava gent no vinculada a partits polítics, però amb una línia ideològica afí a la del Front Nacional5. Cornudella i Figuera adaptaren un text d'una revista catalana que s'editava a Mèxic, en què s'hi reivindicaven els Països Catalans, tot i que no hi apareixien citats amb aquesta denominació. En la distribució d'aquests fulls (impresos per Aleu, un militant del FNC que tenia una impremta), Cornudella i Feixa comptà amb Carles Ossorio i Jordi Fontdecaba, que havien estat els primers elements captats per a la secció universitària del Front6. Però són, sobretot, les incorporacions de Jordi Vila i Joaquim Ferrer, les que Cornudella i Feixa destaca com a més importants per a constituir, junt amb ell mateix, “el grup impulsor de la política del Front entre els estudiants7. I era precisament encara l'enfocament de la qüestió nacional, el seu obert independentisme, el que atreia aquests joves cap a les files del Front. El propi Ferrer i Mallol, militant d'Unió Democràtica de Catalunya des de 1954, aproximadament, abandonà aquesta organització després de militar-hi uns dos anys, per passar al FNC (això és, pels volts de 1956), més adient als seus paràmetres ideològics, ja que UDC, segons ell mateix, estava massa impregnada de religió i no era obertament independentista8.
Un dels àmbits en què el Front desenvolupà una activitat més intensa fou l'universitari i no perquè fos el més important per l'organització, sinó que la disponibilitat de temps i d'espais per a les reunions, la facilitaven9. A banda d'això, la Universitat s'havia convertit en un important focus d'oposició al règim i era lògic que el Front, posseint-hi nuclis actius com els que hi tenia, hi desenvolupés accions o participés en les que s'anaren produint de caràcter més ampli. 
 
Al llarg d'aquesta dècada l'única expressió escrita elaborada des del FNC amb una certa regularitat, més enllà d'algun full volander esporàdic, passa pel butlletí que Joan Cornudella i Barberà decidí encarregar a Manuel Viusà. És recuperava l'òrgan dels anys quaranta, el “Per Catalunya”, i, de pas, i el més important, es recuperava el contacte amb la població catalana, en la lògica mesura d'una publicació clandestina, amb tot el que aquest fet comporta en quant a finançament i distribució, entre d'altres contingències pròpies d'aquesta activitat. Aquesta publicació representa un element de testimoniatge de la continuïtat en l'existència de l'organització, a més de mostrar, com veurem, algunes línies que dibuixen els paràmetres ideològics del Front en aquesta etapa.
(foto: wikipedia)


En aquesta nova edició del “Per Catalunya”, que es presenta en un format més gran que en la seva primera etapa, aparegueren un nombre inferior de números publicats en relació als anys quaranta; si en la primera etapa apareixen 28 números entre l'abril de 1945 i el juny de 1947 (dos anys llargs), en la segona només 16 en veuen la llum en un període de cinc anys, això és de de 1954 a l'octubre de 1959.
Si es té en compte que la periodicitat és superior en aquesta etapa (no així la regularitat) i que la quantitat de números publicats és inferior en un període de temps més ampli, hem de suposar que les dificultats eren superiors per a fer possible que el portaveu de l'organització veiés la llum. S'ha de tenir en compte que mentre el “Per Catalunya” de la primera etapa s'elaborava íntegrament a l'interior, l'edició de la segona etapa es féu a París a càrrec del delegat del Front a la ciutat, Manuel Viusà, amb tot el que això implica de dificultats per a fer arribar els articles a l'editor i, un cop acabat el número, de fer-lo arribar a l'interior, per la qual tasca hi havia l'opció de recollir-los en llocs determinats de la frontera (passos de muntanya) o bé a Perpinyà, on eren entregats pel delegat en aquesta ciutat nord-catalana, Jaume Cornudella i Olivé. Un contingent d'uns, aproximadament, 300 exemplars eren enviats per correu a l'interior. Fruit, i prova, de les dificultats en la distribució dels exemplars de la publicació del Front, és que el primer i el segon número d'aquesta nova etapa del “Per Catalunya” es reberen gairebé de forma simultània a la Catalunya sota domini franquista, o que al llarg de 1958 només aparegués un sol número (el 13), tot i que les dates d'aparició estaven separades per dos mesos. De fet la periodicitat bimensual només fou possible al llarg de 1955.
Pel que fa al finançament, el matrimoni Viusà-Galí, rebia tant aportacions de l'interior com de l'exterior, en aquest cas, comunitats catalanes del continent americà o donacions fetes des del propi estat francès1. En quant al preu, aquest desapareix de la portada, mentre que sí que hi eren indicats els vint-i-cinc cèntims de cost en la primera de les etapes del “Per Catalunya”.
En quant als aspectes formals de la publicació, es manté el mateix encapçalament i el mateix nombre de pàgines (entre quatre i vuit), a banda és clar, que quan Joan Cornudella i Barberà va encarregar-ne l'edició als Viusà-Galí, ho va fer amb la intenció de recuperar la mateixa capçalera i no crear una publicació radicalment nova. A sota de l'encapçalament (el “Per Catalunya” amb l'escut de la Generalitat, el mateix de la primera època) hi havia inclosa el que en podríem dir-ne la identificació de la publicació: “Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya”, acompanyat del subtítol “surt cada dos mesos”, que es mantingué en els 13 primers números i ja no fou present entre el 14è i el 16è dels exemplars, quan, de fet s'inicia una nova etapa a nivell formal. A partir del número 14, i ja fins el darrer dels que aparegueren, el “Per Catalunya” patí unes lleugeres adaptacions en el disseny de la portada, amb un encapçalament més estilitzat. A partir d'aquest moment, l'adreça per als donatius i per a tota correspondència fou la de Manuel Viusà i Camps, mentre que fins aleshores la referència foren diferents adreces, motivades segurament per canvis de domicili, a nom de Jaume Castells i Lluelles. Així mateix, a partir del número 14 el “Per Catalunya” ja no s'imprimeix al mateix lloc que en els 13 primers números: la imprimerie Mistral de Cavaillon seria canviada, successivament, per la impremta Vaudin (números 14 i 15) i la Grifé (número 16), ambdues de París, i a les quals és degut, segurament, aquests petits retocs en el format de la publicació.
Una diferència simptomàtica d'aquesta nova etapa en relació a la primera és que desapareixen seccions com “Noticiari”, potser pel fet ja esmentat de la més àmplia periodicitat en l'aparició, que convertia en inhàbil una secció de notícies. A banda d'això hi haurà algunes seccions fixes o, si més no, assídues que configuraran la naturalesa de la segona etapa d'aquesta publicació: les editorials presents a cada un dels números, els articles centrals i la secció “Tribuna de la Joventut”, una novetat remarcable, aquesta darrera, que reflecteix el flux militant que des del món universitari, principalment, va fent efectiva la renovació de l'organització. En alguns casos, fins i tot, la totalitat de l'exemplar la conforma aquesta estructura, amanida amb breus apunts de fets actuals2.
El matrimoni Viusà-Galí (foto: llibertat.cat)
Els articles editorials amb què s'obre foc en cada número generalment es refereixen de forma majoritària al que, podríem dir-ne, l'actualitat del règim, als problemes i contradiccions que l'afecten, amb uns anàlisis força aprofundits que aborden tant qüestions econòmiques com polítiques referents a les diferents reformes o crisi governamentals del gabinet franquista. Una excepció a destacar la constitueix el número 13 on trobem un article auto-defensiu davant d'aquells qui (sense citar-los) poden haver qualificat el “Per Catalunya” de massa teoritzant i poc combatiu (“poc vibrant”). De fet s'utilitzen força subterfugis i es donen coses per enteses (que se suposa, els al·ludits ja han d'entendre) que no són gaire aclaridores per al lector neòfit, i, a més a més, l'acusació de teoritzant no es desmenteix en vista del llenguatge emprat. És un article que utilitza un llenguatge molt confús, com, per exemple, a l'hora de definir el nacionalisme que segueix el FNC: “volem que el nostre poble jugui el paper que li escau, el que respon a la nostra manera de ser col·lectiva, el mateix paper que en el fons, els altres pobles de la comunitat ibèrica voldríem que representéssim encara que ells no s'ho hagin confessat obertament i molts catalans no se n'adonguin3.
Sembla que al final s'ofereixin algunes pistes a l'entorn de a qui va adreçada aquesta editorial, sense fer-ho, però, de forma explícita: “Perquè a vosaltres, els impacients, els qui us sentiu cridats a una mena de lluita diferent de la que s'escateix en aquestes planes, vosaltres, en particular, els joves combatents del nacionalisme (...) Perquè sense la força que vosaltres representeu en potència, de res no ens serveix el seny (...)4. Només cal recordar que poc temps després el propi Cornudella es contagià de certa impetuositat que es devia anar introduint al FNC amb l'arribada de la nova promoció de militants.
En conjunt, des de les pàgines del “Per Catalunya”, es dibuixa una evolució molt negre per al règim, que sembla que s'estigui abocant a una caiguda inexorable en un lapse de temps que es preveu relativament curt; és a dir, en vida de Franco. En diferents editorials es van desgranant algunes de les causes que dibuixen aquest escenari: la manca de llibertat d'expressió, la por inherent a tot règim dictatorial que l'impedeix resoldre problemes reals de la ciutadania, el descontentament popular exemplificat en els esclats estudiantils de 1956-1957, l'excusa de l'enemic exterior per a la pròpia supervivència, la repressió desmesurada, la manca d'iniciativa econòmica que no permeté als tecnòcrates de l'Opus Dei fer les reformes adequades o les pràctiques corruptes de la classe dirigent franquista5. És prou revelador que, sobre el futur del règim, i passats ja vint anys de dictadura, el Front Nacional afirmés que “no és previsible que els segueixin uns altres vint, ni tan sols una xifra d'anys més moderada6 i que els diversos episodis de crisi, com el de la Universitat que ja s'ha esmentat, representin “un pas vers la caiguda del règim, els dies del qual, al nostre entendre, són comptats7. És obvi que, sí bé el quadre crític dibuixat pel Front s'adeia als problemes que estava patint el règim, aquests símptomes no foren finalment premonitoris d'una caiguda imminent del franquisme, com salta a la vista.
Així mateix, des dels articles editorials del “Per Catalunya”, el FNC no estalvià crítiques a determinades actituds o sectors de l'oposició al franquisme. Ja en una de les editorials dels primers números el Front definia la seva idea d'europeisme8, un concepte que, com s'ha vist anteriorment, cristal·litzà del tot, en l'ideari del Front, en l'Informe i la Declaració del Consell Nacional d'abril de 1960, la qual passava per un decantament vers el bloc occidental; una opció que, de fet, es mantenia des de la fundació del FNC el 1940. Així doncs, el Front, com era tradicional, no es mostrava gaire favorable a algunes actituds preses pels comunistes a qui se li atribueixen alguns anàlisis desconnectats de la realitat, però tampoc s'estalviaran crítiques a la dreta catalanista, a qui se li recorda que el temps l'ha situat en el bàndol perdedor de la guerra civil, i a la política de l'exili, ancorada en una línia opositora esclerotitzada. El que es preconitza des de les pàgines del “Per Catalunya” és una política d'oposició unitària superant antigues divergències heretades de la guerra civil i no es fan fàstics, per exemple, a una possible transició monàrquica, en què la corona (plantejat des de la perspectiva que Joan de Borbó en fos el titular) desenvoluparia un paper d'àrbitre entre els dos bàndols sorgits de la guerra civil9. Vint anys després, la substitució del règim, en la terminologia del Front en aquella època, prendria un camí que no diferiria gaire de la fórmula que s'apuntava en aquestes editorials.

En els articles centrals, que constituïen el gruix del butlletí frontista, s'abordaven en profunditat temes de diversa índole que afectaven de forma directa la societat catalana i, alhora, permeten desgranar algunes de les línies ideològiques que el Front havia anat desenvolupant i que se sintetitzarien, com ja s'ha anunciat, l'any 1960. Sovint, aquests articles eren presentats en forma de sèrie en diferents números del “Per Catalunya”.
En el número 2, de desembre de 1954, s'inaugurava una d'aquestes sèries, a l'entorn de qüestions socials, titulat “Per una política social”, un text que corresponia a una ponència presentada per Joan Cornudella i Barberà al Consell Nacional del Front, que s'havia reunit la primavera d'aquell mateix any, i la paternitat del qual, com és obvi, s'atribueix al líder de l'organització10. La sèrie seguí al número 4-5, d'abril-juny de 1955 (“Entorn d'una política social”); al número 7, d'abril de 1956 (“II. A propòsit de la distensió internacional i del missatge dels científics”); al número 9, d'agost de 1956 (“III. Replantejament vigorós de la problemàtica de la llibertat”); al número 12, de maig de 1957 (“IV. Domini de les possibilitats tècniques”); i al número 14, de febrer de 1959 (“V. La fase actual, fase naixent”). Hi hagué altres sèries d'articles, com els dedicats a política econòmica, el primer dels quals fou “Per una política econòmica catalana”, aparegut en el número 6, d'agost de 1955 i que tingué continuïtat en dues ocasions (“I. La nostra manca de sentit col·lectiu”, al número 9, d'agost de 1956; i “II. El concepte de comunitat econòmica hispànica”, al número 10, de gener de 1957); o els dedicats al tema immigratori: “El problema de la immigració” (número 10, gener de 1957) i “Insistint sobre el problema de la immigració” (número 13, abril de 1958). Tot plegat ve a representar, doncs, un important esforç, es podria dir que constant, almenys des de les pàgines del “Per Catalunya”, de dotar el discurs del Front Nacional de Catalunya d'un fonamentat contingut social, o, dit d'altra manera, ens trobem davant d'un esforç teòric per tal de trencar el tòpic en què s'associa el nacionalisme català amb els interessos de les classes econòmiques dirigents del país.
Aquesta colla d'articles dels quals se n'acaba de fer esment, juntament amb altres com Per una consciència d'esquerres”, del número 4-5, d'abril-juny de 1955; o Parlem clar de sindicalisme”, del número 6, d'agost de 1955; i, fins i tot, “Toc d'alarma pels industrials catalans”, del número 15, d'abril de 1959; o “Som tan pobres com diuen?”, del número 16, d'octubre de 1959; constitueixen la producció ideològica de l'organització al llarg de la dècada dels cinquanta i tindrien la seva síntesi en els documents aprovats en el Consell Nacional d'abril de 1960, com ja s'havia assenyalat. Alguns d'ells representen importants aportacions, fins i tot inèdites fins aquell moment en el camp nacionalista. És el cas dels dos articles dedicats a la immigració espanyola que estava rebent Catalunya de forma massiva en aquells anys, realitzat el primer d'ells un any abans que Jordi Pujol abordés aquesta problemàtica, i que suposava un intent de fer front a la qüestió des del punt de vista del nacionalisme11. La tasca a desenvolupar des del nacionalisme és doble: cal nacionalitzar els obrers immigrats, convertir-los en catalans; per això cal satisfer les seves demandes socials i econòmiques; però, alhora, el nacionalisme ha de ser el vehicle amb què la gent arribada d'altres terres facin seva aquesta: a partir de l'ideari humanista que ha caracteritzat al FNC des de les seves primeres formulacions teòriques, al nacionalisme se li confereix una espècie de tasca espiritual d'integració, objectiu final que, d'altra banda se cerca. Una integració que tancaria el cercle amb la incorporació de la massa obrera al nacionalisme català12.
Tot plegat ens presenta, com ja s'anunciava més amunt, un important esforç de reflexió a l'entorn de diferents problemàtiques socials; esforç que es concreta, en especial, en la sèrie esmentada que s'enceta amb l'article “Per una política social”, del número 2, corresponent al desembre de 1954. En aquesta vasta disquisició, Joan Cornudella i Barberà (redactor, com ja s'ha esmentat, dels articles d'aquest àmbit temàtic) ens presenta un liberalisme en crisi, generador d'injustícia social a causa del seu progressiu ancorament cap al capitalisme financer; la resposta proposada des del socialisme al Poder no és més que una substitució d'aquest capitalisme pel d'Estat, fet que planteja, en ambdós casos una subordinació del factor humà en benefici de la producció. L'escenari d'inseguretat que això genera condueix a “la dimissió de l'home13, deixant espai a l'Estat. El que cal és un canvi d'estructura en el procés productiu, per inserir-hi l'obrer d'una forma digne mitjançant un nou associacionisme que el converteixi en un element responsable, com a part directiva del procés productiu; es tracta d'una solució neoliberal, en tant que barra el pas a l'estatalisme. Tot i així, no es donen solucions absolutes i s'admet que el que es pretén es presentar orientacions: ens trobem davant una aprofundida reflexió que no cerca presentar una teoria social tancada14.

En la mateixa tessitura ens trobem en quant al contingut d'una de les altres sèries aparegudes al “Per Catalunya”, la que s'enceta al número 6, corresponent a l'agost de 1955, amb “Per una política econòmica catalana”. Enmig d'un altre exercici d'anàlisi, en aquest cas dels factors que han conduït a l'economia catalana a la situació d'aleshores, el FNC defineix de forma molt més gràfica la seva orientació i el que mou la seva preocupació per difondre el contingut social del partit al afirmar que “ja no es pot concebre un moviment nacionalista català sense un contingut social15. L'objectiu hi és també definit de forma clara; pel Front cal formular una política que permeti “la creació de riquesa suficient perquè augmenti el poder adquisitiu amb caràcter general, i la concessió de la llibertat i l'estímul a la initiativa [sic] individual o col·lectiva en totes les formes positives que pugui adoptar, en grau suficient perquè sigui possible la creació d'aquella riquesa necessària16. Tampoc, en aquesta ocasió, es concreten les fórmules més adequades per assolir aquests objectius.

La secció “Tribuna de la Joventut” aparegué per primera vegada en el doble número 4-5 d'abril-juny de 1955, després que fos feta una crida en el número anterior per tal que la joventut catalana “exposés les seves inquietuds i així facilitar-li, en una petita mesura, l'intercanvi d'idees, tan necessari en aquests moments i tan difícil d'acomplir17. Les comunicacions són rebudes, segons aquestes mateixes pàgines, de l'interior i l'exili, i es feia una crida a la lectura de la publicació i a la participació en aquesta per tal que l'ideal nacionalista fos difós entre el jovent del país18. La majoria d'aquests articles giraran, precisament, a l'entorn del fet nacional; reflexions que aborden possibles solucions a la qüestió catalana, per la qual s'apunta la confederació amb els altres pobles ibèrics com a possible sortida per a les aspiracions nacionals, a més de considerar-la un factor bàsic a tenir en compte per a endegar una modernització de l'estat espanyol i d'apuntar la vinculació de l'obrerisme a aquesta per tal que les reivindicacions nacionalistes i obreristes siguin assolides amb garantia d'èxit19.
Però aquest espai obert a la veu de les joves generacions nacionalistes també dedicà tinta a qüestions relacionades amb la naturalesa dictatorial del règim o a problemàtiques més estrictament estudiantils20.
Els articles de “Tribuna de la Joventut”, lògicament, tampoc anaven signats, però en ocasions hi havia inclosa una petita nota introductòria que situava l'autor de l'article21.

Finalment, el “Per Catalunya” també es va fer ressò de les activitats desenvolupades a nivell diplomàtic internacional pel Consell Nacional Català, com ara l'apel·lació, ja citada anteriorment, presentada en la VIII Assemblea de la UNESCO a l'Uruguai el 1954, la qual és reprodueix íntegrament en les pàgines del butlletí; del document, de l'1 de juny de 1955, dirigit a l'Institut Internacional de Premsa, a l'Associació Interamericana de Premsa i a les Associacions Nacionals de Premsa d'Amèrica i d'Europa, per denunciar la manca de llibertat de premsa arran de l'assalt a una impremta de la CNT a Barcelona i presentat conjuntament amb els cenetistes i la UGT; o de la salutació del CNC adreçada a l'assemblea extraordinària de les Nacions Unides, celebrada amb motiu de la commemoració del desè aniversari de la fundació de l'ONU, que fou traduïda als quatre idiomes oficials d'aquest organisme i la qual és reproduïda també íntegrament pel portaveu frontista. L'última referència a aquest organisme fou la que donava a conèixer el procés d'organització d'una Segona Conferència Nacional Catalana, convocada pel Consell Executiu del CNC, que s'havia de celebrar a Santiago de Cuba a finals de 195622, i que finalment no fou organitzada, com ja hem vist. Després, i en vista de la naturalesa de les relacions mantingudes entre CNC i FNC al llarg de 1955 i 1956, semblava difícil que en pogués tornar a aparèixer cap més nota informativa.

En definitiva, doncs, aquest butlletí significà per a l'organització separatista una eina importantíssima per a la seva supervivència. El “Per Catalunya” no només donava alguna notícia de l'actualitat real i expressava una opinió independent, sinó que, sobretot donava notícia de l'existència de l'organització que l'editava, el Front Nacional de Catalunya. En aquest sentit, es pot afirmar que, al llarg dels cinc anys en què va circular, aquesta publicació va complir una de les funcions més bàsiques per a les que s'havia creat: havia certificat l'existència del FNC, fet que li va permetre a l'organització captar la nova generació de militants. A més, des de les seves pàgines el Front, tradicionalment d'escadussera producció ideològica, va poder plasmar uns arguments que constituïren els eixos sobre el qual es formularia el seu ideari plasmat en l'important Consell Nacional d'abril de 1960 en aquell edifici en construcció del barri de la Sagrera de Barcelona. A través, sobretot, d'aquestes sèries d'articles que ja han estat analitzades, ens arriba una idea prou clara de l'orientació que anà prenent el Front; una organització nacionalista que es veu en la necessitat de prendre posició en matèria social (economia, processos de producció, immigració) per tal de no quedar arraconada en la marginalitat política. Més enllà del propi contingut d'aquests articles, en l'òrbita d'una socialdemocràcia clarament antiestatista i allunyada del marxisme (uns paràmetres definits a mitjans de la dècada dels seixanta com a socialisme autogestionari23), la seva importància radica en la seva pròpia existència. Aquesta presa de posició és ja de per si important i allunya definitivament el FNC del nacionalisme apolític i romàntic en què es basaven algun dels seus grups fundadors, especialment el sector provinent de Nosaltres Sols!; i és sobretot important en la mesura que vincula el fet nacional a la qüestió social, indestriables una de l'altra, i que paradoxalment és present en la línia escindida del Front: el PSAN i tots els diversos projectes proposats per l'esquerra independentista fins avui dia mateix.
La desaparició del “Per Catalunya”, com ja s'havia anunciat, respon al canvi d'estratègia adoptat a partir de 1960. Aquest final i inici de trajecte que suposava aquesta data repercutí en la tàctica propagandística del Front: a partir d'aleshores, el portaveu hauria de ser elaborat a l'interior, on la força militant havia crescut notablement i ja hi havia les condicions adequades per a l'elaboració d'un butlletí. Això, a més, havia de significar una major immediatesa a l'hora d'arribar a la població, ja que disminuïen notablement les dificultats en les tasques de distribució.

1 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 205.
2 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 15, segona època. París, abril de 1959.
3 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 13, segona època. París, abril de 1958, pàg. 1.
4 Ibídem, pàg. 4.
5 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5, 6, 7, 8, 10, 12 i 14, segona època. París, abril-juny de 1955, agost de 1955, abril de 1956, juny de 1956, gener de 1957, maig de 1957 i febrer de 1959, respectivament.
6 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 1
7 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 11, segona època. París, març de 1957, pàg. 1.
8 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954.
9 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 7, 8, 10 i 16, segona època. París, abril de 1956, juny de 1956, gener de 1957 i octubre de 1959, respectivament.
10 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 208-209. Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 3-6.
11 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 210-211. L'autor els atribueix ambdós articles a Joan Cornudella i Barberà.
12 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 2-3; número 13, abril 1958, pàg. 2-3.
13 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 4.
14 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 2, 4-5, 7, 9, 12 i 14, segona època. París, desembre de 1954, abril-juny de 1955, abril de 1956, agost de 1956, maig de 1957 i febrer de 1959, respectivament.
15 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 6, segona època. París, agost de 1955, pàg. 2.
16 Ibídem, pàg. 2.
17 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 4-5, segona època. París, abril-juny de 1955, pàg. 6.
18 Ibídem, pàg. 6.
19 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5, 8, 11 i 16, segona època. París, abril-juny de 1955, juny de 1956, març de 1957 i octubre de 1959, respectivament.
20 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 6, 9 i 15, segona època. París, agost de 1955, agost de 1956 i abril de 1959, respectivament.
21 En el primer dels articles d'aquesta secció se'ns situava l'autor com a “un jove de Barcelona” i, en una altra ocasió, com a un dels participants en el fets d'abril de 1956, la qual cosa el va perjudicar, sense especificar ni de quina manera ni en quina mesura. Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Números 4-5 i 8, segona època. París, abril-juny de 1955 i juny de 1956, respectivament.
22 Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya. Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 2 i 7; número 4-5, abril-juny de 1955, pàg. 7; i número 7, abril de 1956, pàg. 7. Daniel DÍAZ I ESCULIES, El catalanisme polític..., op. cit., pàg. 223-224.
23 Fermí RUBIRALTA I CASAS, Una història de l'independentisme..., op. cit., pàg. 136-139; Joan Cornudella i Barberà..., op. cit., pàg. 237-239.

Font bibliogràfica: "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".

dimecres, 17 de setembre del 2014

Alícia a la Catalunya de les meravelles

Alícia Sánchez-Camacho, conspícua líder del nacionalisme espanyol de dreta a Catalunya (amb permís d'Albert Rivera), deu haver estat traïda avui pel seu subconscient al Parlament de la Ciutadella de Barcelona quan, davant de la terrible amenaça (allò que el nacionalisme espanyol en diu "órdago", "desafío", etc.) d'haver-se d'enfrontar a una urna, ha fet aflorar una regressió personal, un retorn a "la Catalunya de la infantesa", on, esclar, cap president de Catalunya enfrontava ni separava. 
Imagino que haver-se deixat d'esmentar que dels darrers presidents de la Generalitat un havia estat afusellat, un havia mort a l'exili i el que exercia, encara hi era (i el que ho seria a partir de 1980 ja havia estat empresonat i torturat), és un detall sense importància. Una infantesa de pena de mort, boca cosida i cotilla estreta.
Seré, encara, una mica més gràfic (sense ser exhaustiu) i donaré quatre dades de l'Arcàdia infantívola enyorada per la senyora Sánchez-Camacho per poder acabar de perfilar la idea; per imaginar què deu trobar a faltar la (co)princesa de la Camarga. Centrant el focus, només, en el període qualificable de "tendra infantesa", és a dir dels 0 a 8 anys, aquesta era la Catalunya que conegué (o potser no?) la líder del Partido Popular a Catalunya. Són els anys que van de 1967 a 1975:

Foto: lavanguardia.com
1967

Febrer - Es tanquen les Universitats de Madrid i Barcelona durant deu dies.

Març - Comissions Obreres és declarat il·legal. Es detenen 17 persones durant un homenatge a Jordi Rubió a la Universitat de Barcelona (Facultat de Dret).

Abril - Detingudes 40 persones a la parròquia de l’Almeda per ordre del TOP; eren sospitoses de pertànyer a CCOO.

Maig - 52 detinguts a Torre Baró en la celebració del Primer de Maig.

1968

Març - Es prohibeix a Joan Manuel Serrat cantar en català a Eurovisió. El cantant estaria vetat a ràdio i televisió fins el 1974.

Agost - Es restableix la Llei de bandidatge i terrorisme.

1969

Gener - S'instaura l'estat d'excepció durant tres mesos per tal de combatre (segons paraules de Manuel Fraga, fundador del partit d'Alícia Sánchez-Camacho) la subversió estudiantil i "la orgía de nihilismo, de anarquismo y desobediencia". A Catalunya això es traduí en detencions (unes 100) i tortures de militants del PSUC, d'estudiants, advocats, i personalitats com Jordi Solé-Tura o Jordi Carbonell. Es reinstaura la censura prèvia de premsa.

Novembre - 2.000 persones del barri de la Trinitat de Barcelona es manifesten, tallant el trànsit de l'autopista, per demanar un semàfor.

1970

Abril - Detencions en l'acte proamnistia a la parròquia de Sant Ildefons.

Desembre - Consell de guerra a Burgos contra sis militants d'ETA. Grans protestes i assemblea d'intel·lectuals a Montserrat el dia 12.

1971

Gener - Jordi Carbonell és arrestat i torturat per parlar en català.

Octubre - L'obrer de SEAT, Antonio Ruiz Villalba és assassinat per la policia en una concentració que demanava la readmissió dels treballadors acomiadats. Hi hagué nombrosos ferits.

1972

Les males condicions en les conduccions de gas a Barcelona provoquen 18 morts al març i 14 a l'octubre.

Novembre - Xirinacs comença una vaga de fam després de ser detingut.

1973

Abril - El 3 d'abril és assassinat per la policia l'obrer Manuel Fernández Márquez a la Central Tèrmica del Besòs.

Agost - Assalt de l'extrema dreta als locals d'Enciclopèdia Catalana.

Octubre - 113 detinguts en una reunió de l'Assemblea de Catalunya a l'església de Santa Maria Mitjancera (Barcelona).

1974

Gener - Manifestació a Barcelona (presidida pel governador civil) en què es demanen més execucions.

Març - El dia 2, a la presó Model de Barcelona, és executat a garrot vil Salvador Puig Antich. El mateix dia, a Tarragona, és executat l'alemany Heinz Chez.

Setembre - 67 membres de l'Assemblea de Catalunya detinguts a Sabadell. 

Octubre - Dissolució de l'acte de presentació (detencions incloses) de la Junta democràtica de SEAT.

1975

Març - Regidors de Barcelona i de Girona es neguen a concedir ajuts econòmics per a l'ensenyament del català.

Juliol - Josep Maria Huertas Claveria és detingut i empresonat (condemnat a dos anys) per un article a Tele/eXpres.


Doncs res, quatre notes sobre un país que en aquella època vivia culturalment de forma subterrània, on les condicions de vida per a la majoria de la classe treballadora eren indignes i les condicions laborals mantenien a la gent sota sospita, amb abusos i cap tipus de defensa. Tampoc llibertat política, ni moral, ni religiosa, ni sexual, amb un confinament de la dona a la minoria d'edat i a la inferioritat més explícita.  
Però potser l'Alícia, filla del número de la Guardia Civil Francisco Sánchez-Camacho, com qui insulta, no enyora el que vol, sinó el que pot. 

diumenge, 31 d’agost del 2014

Una Diada massiva? Sí, sisplau

"Amb la creació de nous petits Estats se satisfan les aspiracions de les nacions, i esdevé, per tant, possible el progrés i l'enfortiment de la solidaritat internacional. (...) Les dificultats que s'han de vèncer per realitzar-la no vénen dels nous i petits Estats nacionals, sinó dels vells Estats, dels Estats imperialistes que s'anomenen a si mateixos grans...". Podria estar-ho dient qualsevol líder o militant d'alguna de les moltes causes per l'alliberament nacional que esquitxen els planisferis d'aquest convuls segle XXI, però no. Ho deia Tomáš Masaryk, pare i primer president de la Txecoslovàquia independent a partir de 1918 i fins 1935, a Eugeni Xammar l'agost de 1924 (ara fa tot just noranta anys, doncs), en una trobada inclosa en el recull d'articles del periodista català L'ou de la serp.
Som en un moment decisiu: un recorregut potser no final, però sí determinant, que s'enceta entorn dels actes de l'11 de setembre i tindrà com a primera fita (per ara) el 9 de novembre. Enmig, poc temps i moltes coses, dins i fora del país; fins i tot, si voleu, el referèndum escocès (aquest sí, referèndum). Se succeiran les decisions que es prendran des d'aquí i que s'impugnaran des d'allà. Impugnacions que van des de la utilització de les institucions que funcionen a la llum del dia (els tribunals, per exemple), fins a la utilització d'institucions que també treballen a les fosques (com els elements de la Benemérita que furten estelades... i qui sap si serren branques), passant per les que, com la premsa més marhuendament servil, no semblen gaire il·luminades en la sinapsi neuronal. Qualitativament tot això va en augment; la tensió anirà creixent, i les proves d'estrès a què ens sotmeten seran més exigents (vegeu el que ha passat a Granollers durant la Festa Major).
I justament pensava en l'exigència: ha estat gaire l'exigència a què s'ha sotmès a la societat civil? No m'atreveixo a dir-ho del cert, però aquest darrer cicle polític que s'inicia amb la constitució del tripartit ("perpetració" per a convergents) i el procés estatutari i arriba fins la data de la consulta, ho hem resolt tot, majoritàriament i per ara, de forma festiva: alegrament i massiva ens hem manifestat, agafats o no de les mans; hem fet arrossades, concerts, xerrades i hem esgotat totes variants possibles de les performances que es porten ara (Flaix-Mob, Lip-Dub,...); hem organitzat consultes amb una paciència i una voluntat pedagògica, només comparable a l'optimisme que les empenyia; hem fet estelades humanes, estelades amb espelmes; i ens hem llançat a la carretera per fer el #novullpagar, un activisme sobiranista "bo, bonic i barat" com va dir en Carles Foguet al Cercle Gerrymandering. Això no és dolent, naturalment. Tant de bo la canalització de la indignació nacional es resolgués sempre d'aquesta manera, amb el colofó d'una votació final. Tampoc vull banalitzar els esforços realitzats (dels quals he participat), perquè d'hores i suor n'hi ha que se n'hi han (ens n'hem) deixat una pila.
Però, per ara, els costos socials són escassos. Josep Fontana recordava que cap independència s'ha aconseguit, al llarg de la història, sense enormes patiments, comptant, pel que fa al cas, amb guerres de pel mig (una apreciació que ràpidament va ser tergiversada per l'inconfusible estil xavacà i intel·lectualment indigent d'Alícia Sánchez-Camacho). El mestre d'historiadors no desitjava ni vaticinava cap conflicte bèl·lic, sinó que, senzillament, i com és obvi, no tot són flors i violes. Per ara això (encara) no succeeix. O bé l'èxit de determinats discursos de la por atiats des de Madrit (no es pot descartar mai res, encara que crec que predomina l'efecte contrari) o bé la fatiga (sí, n'hi ha que amb un parell d'anys n'han tingut prou per cansar-se), podrien ser les úniques variables que, de moment, inciten a la marxa enrere. 
Per això cal tenir-ho present: fins on serem capaços de resistir, de ser audaços i rebels. Els costos reals poden venir (haurien de venir) amb més intensitat a partir d'ara: intensificació de la violència espanyolista (grups d'aquells d'incontrolats que estan perfectament controlat com els de Blanquerna), il·legalització de la consulta un cop es convoqui, suspensió de l'autonomia... El ventall és molt ampli. Per no parlar, esclar, de les dimissions internes o dels intents desesperats (també "des de dins") d'alguna barata de cromos competencials o qualsevol altra giragonsa que dugui la vella llavor pansida de l'autonomisme.
O sigui que, insisteixo, cal ser-ne conscient. Ara, la primera jugada de la partida, a nivell popular, almenys, és clara i senzilla: és l'Onze de Setembre. I cal saber com jugar-la. Des del meu punt de vista, això també és senzill: passa per una mobilització massiva, que certifiqui (perquè de visualitzar-se, ja s'ha visualitzat), un cop més, la voluntat del poble català de decidir què vol. Una mobilització massiva que indiqui un missatge clar: que s'és aquí perquè, malgrat possibles/probables prohibicions, el 9N es vol votar. I això ha de voler implicar que s'està disposat a desobeir, és a dir, a jugar-se-la en favor d'un dret insistentment reclamat al llarg dels darrers dos anys, a enfrontar-se a les conseqüències. I, de pas, per recordar (a dins i a fora, a dreta i a esquerra) que és a través de la mobilització popular que hem arribat on som (a aquest procés, ara destituent) i que és la mobilització popular la que ha de decidir fins on arribem.

divendres, 25 d’abril del 2014

Grândola, Vila Morena

... i després de 43 anys d'autoritarisme, la Revolució va tornar a circular pels carrers de Lisboa. Parafrasejant l'historiador portuguès Fernando Rosas, això és el que succeí el 25 d'abril de 1974: el país posava fi a dècades de règim dictatorial i emprenia el camí de la democratització. Naturalment, ni les coses foren tant senzilles, ni es poden liquidar en dues línies (ni tan sols, afegirem, en un post d'un blog de tan prestigi com aquest).

Amb el "pronunciamiento" del general Manuel Gomes da Costa (una marxa sobre Lisboa iniciada el 28 de maig de 1926 a Braga i que no trobà resistència) se sentenciava la Primeira República i s'iniciava el procés d'establiment d'una dictadura militar i la construcció de l'Estado Novo, que tindria com a màxim dirigent a António de Oliveira Salazar. Després d'un procés d'acumulació de poder, Salazar prenia possessió, el 5 de juliol de 1932, com a president del Conselho, convertint-se en el primer civil que liderava l'executiu des del cop de maig de 1926. S'hi estaria 36 anys, fins que, pel setembre de 1968, un accident cerebral l'incapacitava per a l'exercici del poder. El més curiós és que l'omnímode dictador lusità va morir dos anys més tard sense saber que ja no era ell qui governava les regnes de Portugal: havia estat substituït en el càrrec, però ningú s'atreví a comunicar-li mai; de fet, els que el tractaren aquests darrers dos anys de la seva vida li feren creure que encara era ell qui tallava el bacallà. 

António de Oliveira Salazar, dictador portuguès (font)


Amb Salazar fora de joc, assumia la presidència Marcelo Caetano en un impasse que, com recorda José Miguel Sardica fou molt més que un "salazarismo sem Salazar". L'autodefinició que s'atorgà Caetano en la seva gestió sembla prou diàfana, amb una sinceritat lampedusiana que fa esfereir: "renovaçâo na continuidade": reformes que afluixaven el constrenyiment de l'Estado Novo, però per garantir-ne la continuïtat, al cap i a la fi. Així, malgrat unes tímides obertures "primaverals" (amb canvi de nom per a la temuda PIDE i tot), la dictadura portuguesa arribava extenuada als anys setanta, empantanegada financerament i humana en guerres a l'Àfrica pel manteniment de les colònies.
En aquest context, sectors de l'exèrcit, fatigats per la guerra i molestos per reivindicacions no ateses, fundaven el Movimento das Forças Armadas (MFA), el desembre de 1973, compost majoritàriament per capitans. Poc després, pel febrer de 1974, el general António de Spínola publicava Portugal e o futuro, on apostava per una via de solució política (federal, de fet) per al problema colonial.
Quedava clar que els militars ja no apuntalaven el règim i que Caetano s'estava quedant sol: el general Costa Gomes, l'almirall Bagulho i Spínola mateix decidiren no presentar-se a un acte de jurament de fidelitat al règim (l'anomenada, irònicament, brigada do reumático). El 16 de març es produïa una temptativa de marxa sobre Lisboa per part d'un regiment d'infanteria de Caldas da Rainha curtcircuitada per tropes encara fidels al règim. Però seria la darrera vegada.


El general António de Spínola (font)


A finals de març s'havia decidit posar data per donar el cop de gràcia al règim: seria el 25 d'abril i tindria Lisboa com a principalíssim escenari; el comandant de les operacions seria Otelo Saraiva de Carvalho. L'avís per a l'inici d'aquelles el donaria, com és ben sabut, la música: el primer, encara el dia 24 arribava a través de la tonada de "E Depois do Adeus", de Paulo Carvalho a Emissores Associados de Lisboa. L'altre, el que encimbellaria una cançó als llocs d'honor de la història, fou "Grândola, Vila Morena", de Zeca Afonso, emesa per Rádio Renascença a un quart i cinc d'una de la matinada del 25 d'abril. Aquesta darrera representava la indicació definitiva que tot anava tal com s'havia previst i que les operacions podien començar.
A partir de les dues de la matinada, que és quan es desencadenà l'operatiu militar, les tropes del MFA ocupen diverses infraestructures, emissores i edificis militars. El règim es mostrà inoperant, descoordinat; acabat, en una paraula. El certificat de defunció més explícit arribaria cap a les nou del matí quan part de les tropes lleials al govern que avançaven cap a la Praça do Comércio es passen als revoltats.
A quarts de dotze el poble prenia els carrers de la capital portuguesa i envoltava algunes de les seus de les institucions més emblemàtiques del règim. Poc després de les sis de la tarda, un Caetano aïllat i assetjat per les masses i els militars revoltats es rendia al general Spínola i prenia el camí de l'exili. La PIDE es rendia l'endemà, no sense haver obert foc contra la multitud el dia abans i provocar quatre víctimes mortals i desenes de ferits. El poble assaltava també les instal·lacions de la Censura i s'alliberaven els presos dels centres Caxias i de Peniche. Els clavells, repartits per la gent als militars alçats contra el règim seria la imatge recordada d'aquell dia. Acabava definitivament la dictadura més llarga d'Europa i començava un període revolucionari que no acabaria formalment fins l'aprovació de la Constitució d'abril de 1976.


Els clavells, la icona de la Revolució (font)



A Esquerda.net hi trobareu deu pel·lícules sobre la Revolució dels Clavells disponibles a Youtube, a banda de diferents continguts relacionats amb el 40è aniversari dels fets.

La RTP també ha dedicat un especial als 40 anys del 25 d'abril, i fins i tot hi ha pàgines dedicades a l'efemèride a Facebook.