diumenge, 30 d’agost del 2015

Un ple, un llibre i una cabòria

En el que s'acostuma a conèixer com a darrer-ple-abans-de-vacances, és a dir, el ple municipal ordinari de juliol (en concret, el 29 de juliol de 2015), l'ajuntament de la Garriga va aprovar una moció de suport al banc d'ADN. Suport institucional, d'una banda, i presa de compromís per difondre'n la iniciativa a partir de diferents mesures (conferències, circulars, banners...), de l'altra.
Per a qui no conegui aquesta iniciativa en faig cinc cèntims: consisteix en una eina que mitjançant la medicina forense permetrà d'identificar els desapareguts durant la guerra civil espanyola. Una manera (potser de les darreres; en tot cas, prou fiable, segura i ràpida) de trobar, d'una vegada per totes, familiars desapareguts des de fa dècades i que omplen una de les (moltes) vergonyes d'aquesta democràcia coixa que és l'estat espanyol: les fosses comunes.

foto: Viquipèdia.


Tres notes breus i/o necessàries entorn això:

1- La moció (que presentava el grup d'ERC-Acord) es va aprovar per unanimitat, i, per tant, amb els vots del grup del qual formo part (la CUP). Una magnífica notícia i un granet de sorra més que ha d'empènyer a esquerdar aquell gran mur de silenci inherent a la constitució del règim actual.

2- La iniciativa parteix de l'àmbit privat, de ciutadans particulars que van determinar que no es podia defallir en la reclamació de dignitat i justícia. Particularment dos: Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia (entrevistat pel diari ARA aquí). Això és, esclar, una autèntica vergonya que serveix per veure amb quina mena de pasta es van fer els fonaments de la democràcia espanyola i (part de la) catalana. Han hagut de ser els familiars mateixos qui s'ha preocupat per idear iniciatives per posar fi a l'ominosa ombra de l'oblit que va imposar la dictadura o, el que és el mateix, l'àmbit públic no és qui ha endegat iniciatives decidides, no ha posat tots els recursos que té a l'abast, per eliminar les fosses i fer que la gent pugui enterrar els seus morts. S'ha perseverat en l'oblit, en el desconeixement del propi passat recent privatitzant l'interès col·lectiu i deixant en mans dels afectats directes l'exhumació no només dels cadàvers, sinó d'un capítol de la història que esdevé comú i essencial per comprendre la construcció de la societat actual. La història de la repressió franquista és un apartat ineludible de la nostra naturalesa com a societat (presumptament) democràtica. Ens interpel·la a tots.
D'altra banda, és evident que la iniciativa d'Heredia i Malagarriga mereix tot el reconeixement i el suport: és reconèixer i donar suport a un acte de reparació i de dignitat humana, però també representa un imperatiu ètic inajornable per continuar construint el futur. Per conèixer-ho millor: una notícia al diari ARA, el projecte explicat per la UB (que hi col·labora) i una breu descripció que n'explica el funcionament.

3- Reblem-ho, per si algú (segurament molta gent) encara no sap quines són les dimensions d'aquest drama. Per començar, cal tenir present que parlem d'una dilatada experiència repressiva, que abraça més d'una generació: del 1936 al 1975 (i una mica més enllà). Seguim amb les fosses comunes: n'hi ha més de 340 només a Catalunya, que afecten 4,600 famílies i que contenen uns 14,000 cadàvers; a tot l'estat espanyol en són més de 2,000, amb uns 115,000 desapareguts. La magnitud és esgarrifosa. Molt: l'estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes per obrir, només per darrere de Cambodja. I ni tan sols calia arribar fins aquí: una sentència de l'ONU obliga qualsevol país que ha patit una guerra civil a identificar-ne les víctimes i a lliurar-ne les restes als seus familiars.
Per conèixer-ho millor: mapa de fosses a Catalunya, mapa de fosses a l'estat espanyol; la historiadora Queralt Solé va publicar, el 2008, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (la seva tesi doctoral); Montse Armengou i Ricard Belis van elaborar-ne un documental: Les fosses del silenci.

És evident que hi ha un contingent social de gruix prou considerable que ha combatut des del minut zero aquest amnèsia col·lectiva, pretesa condició sine qua non per a aquests nous 40 años de paz. En són una bona prova les associacions dedicades a la recuperació de la memòria històrica, la tasca desenvolupada per una colla important d'historiadors i també de periodistes i, esclar, de diverses forces polítiques, sindicals, associacions culturals i de diversa índole.
Feliçment (que diria aquell que assegurava que tenia la clau), aquestes vacances vaig poder assistir a una presentació del darrer llibre d'en Lluc Salellas, El franquisme que no marxa. Allà mateix en vaig poder comprar un i cruspir-me'l en menys temps del que el president Mas convoca una cimera pel Procés.

Foto: llegirencatala.cat

El llibre, breu però concentrat, és com llançar una teia en un quarto fosc. Una manera concisa d'il·luminar la nòmina de jerarques franquistes que van exercir en dictadura, van modelar el pas al nou règim i s'hi van acomodar (perquè ningú els ho va impedir) per seguir exercint en democràcia: des del poder polític, econòmic, o des d'on els va fer gràcia. Aquest és el gruix del treball, i l'element essencial per bastir la denúncia. Prèviament una (massa) breu (suposo que les dimensions i la naturalesa de la tasca hi obligaven) mirada al franquisme que se centra en remarcar el caràcter totalitari i repressiu del règim, un caràcter que no es va abandonar i del qual van participar tots els que apareixen llistats a la darrera part; també hi ha un apartat molt suggeridor que es dedica a comparar els processos de transició de la dictadura a la democràcia que van experimentar Grècia, Portugal i Espanya, de coordenades físiques, ideològiques i cronològiques (força) coincidents. Una excel·lent aposta per la perspectiva historicopolítica que reforça la idea que la naturalesa de la Transició espanyola és absolutament contingent, ja que al mateix moment (de fet, just un moment abans) les coses s'havien resolt de manera diferent al cap del carrer del sud d'Europa.
Finalment, com deia, la tercera part, que és la més extensa, és dedica a constatar la pervivència del règim franquista en la societat espanyola i (una mica en menor mesura, però també) en la catalana. Ho fa amb els noms i cognoms dels qui, en el confort de la impunitat, van seguir menant l'estat des de diferents angles i amb prou discreció (en general), però també incidint en una qüestió col·lateral evident: no es van passar comptes. Els mateixos que carreguen amb crims a l'esquena, que van fer-se a si mateixos en un hàbitat antidemocràtic i reaccionari, són els que van participar del pas a un nou escenari. I això va poder ser així perquè van ser els que van guanyar la guerra i perquè els principals puntals del règim i del poder en general (exèrcit, església, monarquia, poder econòmic), també n'eren part (i part fundacional). 
Això ens condueix (almenys a mi) a una consideració afegida. Potser sense voler-ho (una mica ja em sembla que sí), el llibre no només representa una denúncia específica del cas franquista, sinó que representa un retrat (i un relat) del poder. De l'exercici i la retenció del poder; de com determinades elits sobreviuen en la seva condició al marge dels canvis que pateix l'entorn. I de com aquests mateixos canvis, si no passen d'allò cosmètic, o arrenquen la tija i deixen les arrels, profundes i enterrades, no afecten el cor del poder. Sí, ja ho diré: Lampedusa.
(Ara afegeixo falca d'autobombo: la Fundación Transición Española es va fundar per preservar les essències màgiques i immutables del conte de fades. Vaig retratar-ho en una sèrie inacabada de posts: l'1 i el 2)
Al mateix temps, hi ha, una altra vegada (i ara enllaço amb la qüestió de les fosses), la qüestió ètica. Per què els que foren contraris a aquest estat de coses l'acceptaren, el legitimaren, i l'han continuat acceptant i legitimant fins a dia d'avui. Per què s'han reforçat els silencis fundacionals al llarg de quatre dècades. Per què persones deslligades de l'experiència personal (i deslligades de vincles amb el règim) han contribuït a mantenir aquest estat de coses, no només no qüestionant la mala qualitat democràtica del règim del 78, sinó entorpint els qui l'han intentat millorar. 

Es fa difícil de creure, al meu entendre, que qualsevol experiència que es pretengui de renovació/regeneració democràtica no parteixi (o no inclogui, almenys) un qüestionament a l'edifici construït a la Transició. Avançar obviant això, és avançar coixos. Fins i tot per a l'estat espanyol, esberlar el silenci representaria un exercici d'educació cívica a partir d'un coneixement propi que ja es presenta urgent en vista de la seva trajectòria i evolució política. A tot arreu cal (als Països Catalans també, només faltaria) més educació crítica sobre el propi passat.
Esclar que aquí cal tenir en compte, també, alguns dels abusos de la memòria fruit de la nostra afició al commemoracionisme i a la reïficació del passat. Cal tenir clar que memòria i història, no és el mateix, encara que hi hagi parentiu, espais compartits i diàlegs necessaris. Com deia Tony Judt hi ha el perill que el deure de recordar el passat es confongui amb el passat mateix i que, llavors, la memòria selectiva (allò seleccionat del passat que ens interessa des del present), fusionada amb la narrativa d'una comunitat/societat esdevingui història en si mateixa; de fet, reblava: que el record substitueixi la història és perillós. Ara bé, també crec fermament que, en el cas de la història del franquisme, més enllà de la memòria, el que es demana és reparació; justícia. I no s'ha de parar fins a aconseguir-la, perquè ens interpel·la a tots com a deure cívic, com a imperatiu ètic que, encara, no hem acatat com pertoca.   

diumenge, 2 d’agost del 2015

Rigors i vergonyes

Una de les qüestions que assenyala en Jordi Borràs quan fa presentacions del seu darrer (i imprescindible) treball Plus Ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, és, justament, per què hi havia, en ple Procés, un buit bibliogràfic d'aquestes característiques. Per què ningú s'havia dedicat a fer un anàlisi taxonòmic rigorós de l'amalgama sociopolítica que conforma l'espanyolisme nostrat.
Una de les qüestions que queden certificades en les pàgines i sobretot en les fotos d'aquest volum és quin grau de vitalitat posseeix, a hores d'ara, la ultradeta espanyolista a casa nostra i quines són les connexions amb l'espanyolisme decent (ja em perdonareu). Les proves concloents que hi apareixen, afegides a les evidències que ja intuíem, o que directament teníem (com El franquisme que no marxa, del qual Lluc Salellas n'ha aixecat acta fa ben poc), més algunes d'altres que s'han anat aportant de forma més recent (aquests "Quinze exemples de candidats de Ciutadans vinculats amb l'extrema dreta", per exemple), ens mostren un terreny al qual encara li cal un bon drenatge democràtic; un espai ideològic no sanejat i que no passaria un estricte control de qualitat. L'espanyolisme continua contaminat de forma preocupant per la ultradreta i el feixisme, amb el control i la visibilitat principal de la mobilització al carrer; amb l'assumpció dels símbols del transfranquisme o directament de la dictadura (les banderes, la data principal de mobilització...). L'espanyolisme actual continua essent deutor de la cosmovisió de la dictadura franquista (que al seu torn ja va recollir una herència prèvia) i no ha estat capaç de crear una resposta netament d'esquerres, democràtica, plural, dialogant i connectada amb els valors de la Il·lustració. Potser cal preguntar-se si és que, en el fons, això és possible perquè pocs estats hi deu haver a Europa on l'hegemonia de la dreta incivilitzada sigui tan explícita en el disseny de la matriu del discurs nacional com a l'estat espanyol.

I vist això, sorgeix una altra pregunta: per què hi ha tant de silenci al voltant d'això que deia? Com és que en plena guerra informativa el bàndol més dèbil és qui pren una precaució més gran? Per anar a l'exemple concret: per què una entitat com Societat Civil Catalana (SCC) gaudeix d'una impunitat que la presenta com a immaculada als mitjans públics catalans? Per què un home connectat amb l'extrema dreta com Fuster Fabra apareix a les tertúlies de la ràdio pública de Catalunya? 
Josep Ramon Bosch, president de SCC és un declarat admirador de Blas Piñar que participa en actes d'exaltació de la dictadura organitzats per la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) i que, en coherència amb tot això és capaç de dir que "Los independentistas todavía viven el franquismo como si fuera el coco" i quedar-se tan ample. Però que sigui ell, franquista sense reciclar, qui es quedi tan ample, rai; el problema és quan se li riuen les gràcies des de mitjans públics i partits que sempre s'han situat en el bàndol de "los demócratas".
José Domingo, membre de l'entitat, fundador d'Impulso Ciudadano i exdiputat de C's, va pactar amb un grup nazis la presència d'aquests en un acte de SCC a Tarragona
Són només alguns exemples, però prou significatius. Un altre tema és el tèrbol terreny en què es mouen els comptes de l'entitat, que té uns ingressos declarats migrats però que organitzen actes i accions per a les quals cal, com a mínim, anar amb l'armilla calenta. Reprodueixo íntegrament un paràgraf d'aquest article d'en Jordi Borràs:

"La memòria de 2014 de Societat Civil Catalana també explica que l'entitat va ingressar 992.672 euros el passat exercici. 15.250 euros van provenir de quotes de socis, 14.369 de la recollida de diners a través d'urnes i estands, i la major part, 963.053 euros, de donacions privades que la memòria no concreta. Tot i aquests ingressos quasi milionaris, SCC va acabar el 2014 amb pèrdues: les despeses generades en salaris, lloguers i producció d'actes van sumar 1.084.387 euros. El resultat va ser negatiu: 91.715 euros de pèrdues"

Per desgràcia això sembla que no és un motiu de prou pes com per retirar la condescendència de què semblen gaudir. I qui diu condescendència diu impunitat irresponsable. 

Un dels propers actes previstos és un acte que pretén contraprogramar ideològicament la Diada de l'11 de setembre titulat "Els altres 11 de setembre" amb tot d'historiadors i altres personatges que, com Ignasi Guardans han covat un ressentiment corporatiu que ha projectat genèricament sobre tota demanda que provingui de la perifèria. Sobre alguns dels assistents com ara Joaquim Coll o Ricardo García Cárcel no hi ha res a dir: peons del nacionalisme espanyol més despullat de qualsevol rigor i vergonya. Coll va falsejar el currículum fent veure que era professor de l'UB. García Cárcel, a qui vaig tenir de professor en un parell o tres d'assignatures practicava una indigència moral declarada i professava un agut sentiment d'inferioritat davant de Josep Fontana, a qui aprofitava per a desacreditar a la mínima ocasió (pobret); García Cárcel, supremacista lingüístic espanyol i membre de la secta babeliana, tenia (i suposo que així deu seguir) una barra que no li cabia a les aules: tan aviat començava el curs admetent que l'assignatura que anava a impartir (dissenyada per ell mateix) no servia absolutament per a res com confessava participar en tribunals de tesi que validaven treballs que no superarien el batxillerat. Un personatge capaç de parlar a les aules d'una universitat de "la España del siglo XII" (sic) sense enrojolar-se i de no encertar a situar en el temps ni a Jaume I ni la batalla de Muret. Aquest és el perfil del rigor, suposo.
De Henry Kamen, un altre dels participants anunciats i un dels hispanistes més reconeguts, ha estat qualificat pel doctor Josep Maria Torras i Ribé (un dels principals experts en la Guerra de Successió i de la repressió executada pels borbònics a la fi del conflicte) de ser un senyor molt de dretes que diu ximpleries quan titlla Felip V de "comprensiu" (sic). Kamen es dedica ara al revisionisme i assenyala la derrota de 1714 com l'inici d'una espècie d'Arcàdia per als catalans... Això quan és generós i diu que els catalans existim com a poble.
El que ja costa més d'entendre és que d'altres persones com José Enrique Ruiz-Domènec s'avingui a fer-se veure en actes organitzats d'aquesta mena. Vull creure que no sap amb qui es juga els pistrincs, però algú que es mou pel rigor intel·lectual i acadèmic hauria de saber (perquè no és ximple i ja té una edat) qui organitza els actes als quals es presta a participar.

Probablement, si als qui pertoca de fer-ho es mantinguessin ferms davant entitats democràticament deficitàries (i que, a sobre, no tenen els comptes clars), hi hauria una visió més nítida de les coses. SCC no és la contrapart de l'ANC. Potser ho pretén, però no ho és. La primera entitat no sabem (o ho sabem massa) com es finança; la segona deu haver rebut més inspeccions que qualsevol de les seus dels partits que donen suport a SCC (entrevista a l'ara extresorer de l'ANC aquí). L'ANC s'ha adherit a Unitat contra el Feixisme i el Racisme, refermant el compromís democràtic de l'independentisme; les connexions de SCC ja he dit quines eren. Si algú pretén posar en pla d'igualtat en qualsevol aspecte aquestes dues entitats o bé és un indocumentat o un intoxicador. Si és dels primers, aclariu-li.