dijous, 27 de setembre del 2007

Cal atiar el foc de la revolta

En vista del caire que han anat prenent els fets, de la dinàmica acció-reacció en la que ha volgut entrar l'estat espanyol i els seus òrgans repressius i d'excepció i que estan demostrant una ferma determinació per part dels llaços solidaris teixits per l'esquerra independentista als quals s'hi han afegit sectors populars afectats per indignacions acumulades per recents crisis conjunturals o per un senzill però arrelat sentiment antimonàrquic perenne en moltes catalanes i catalans, en vista d'això, deia, cal no aturar-se i aprofundir en aquesta crisi que ha deixat a la vista no només les vergonyes democràtiques de l'Espanya post-franquista, sinó l'actitud servil i la naturalesa submisa dels representants polítics dels Països Catalans.

Cal fer, efectivament, un pas més i insistir en aquesta agudització de les contradiccions existents amb l'estat espanyol que assenyala Carme Claramunt en un lúcid article. I, com era de preveure i ha quedat evidenciat, és i ha de ser l'esquerra independentista qui lideri, des dels Països Catalans, l'actual conflicte. No podia ser d'una altra manera si ens movem en el terreny de la fermesa, la valentia i el compromís. No s'hi val, per exemple, a fer el fanfarró, a fer el valent de la Barceloneta, proclamant als quatre vents, senyor Carod-Rovira, que el seu partit, ERC, és l'únic que presenta de forma vistosa, a les seves sigles, la R de republicà: si això no es fa valer en moments com aquest, de què serveix aquesta R? És com la O i la S del PSOE? Pur màrqueting sentimentaloide per captar vots nostàlgics de bona fe?

Una vegada més ERC ha hagut de recórrer a Uriel Bertran, cap visible de la plataforma Esquerra Independentista, per rentar-se la cara. Primer, en una obscena mostra d'oportunisme polític es crea aquesta plataforma, com qui diu, quatre dies després de les eleccions municipals en què la CUP va obtenir uns resultats excel·lents calcant el nom sencer del moviment; ara, enmig de tot aquest merder, a Bertran l'han fet anar a autoinculpar-se, acompanyat de l'egòlatra López Bofill i de Diego Arcos. Però, és clar, acaparant atenció mediàtica; ERC necessita que la vegi un públic que se li pot escapar (o que encara no ha entès que no ha tingut mai). I no és que estigui malament que s'autoinculpin, així ho haurien de fer tots els militants d'aquest partit si són republicans i independentistes de debò; com aquell altre partit que era no-sé-quantes-coses de debò i li va caure la careta ja fa alguns mesos. Però això s'ha de fer abans, quan t'ho demanen, quan la situació ho requereix i no quan se li ha vist el cul i ja se sap si és mascle o femella.

És, doncs, a l'esquerra independentista a qui li pertoca encapçalar aquest pols. Un pols que s'ha d'aprofundir, que s'ha de dur més lluny, tot i que sabent fins on es vol arribar. S'ha demostrat que la militància i els sectors simpatitzants no quedaran fatigats i que la repressió derivada d'aquest cas és perfectament assumible: doncs que segueixi la desobediència! Que creixi! Cal sortir a totes les viles del país a empastifar les places de Borbons cremats, a dir-los que ja en tenim prou d'aquest color, que no estem disposades i disposats a tolerar més els privilegis d'aquests paràsits, autèntiques relíquies històriques que per més inri serveixen de recordatori de la submissió del nostre poble. Cal dir, d'una vegada per totes, que volem democràcies autèntiques, absents de privilegis polítics, econòmics i socials i que volem la reunificació i llibertat dels Països Catalans i que per tot això, justament per tot això, cremem els símbols que neguen els nostres anhels d'emancipació.

Endavant amb la crema!!

Visca la terra!!

dimecres, 19 de setembre del 2007

A Mitrofan li torna a tocar al rebre

Mitrofan, un ós rus d'una espècie en perill d'extinció, va ser assassinat per pur divertiment per part de Joan Carles de Borbó i Borbó (i Borbó i Borbó...). Aquest fet va motivar una portada d'un suplement satíric del diari basc Deia que tampoc ha passat per alt a l'amatent Fiscalia espanyola els membres de la qual, com es pot comprovar, no tenen gaire feina a casa.
Ara, en nom de Mitrofan, també es vol assassinar una mica més la llibertat d'expressió; aquest any ja en van tres.

dilluns, 17 de setembre del 2007

La misèria espanyola

L'estat espanyol pateix una esquizofrènia fundacional en la seva versió moderna, la versió sorgida arran de la mort del dictador ara ja fa més de trenta anys. És un desequilibri lògic, d'altra banda, inherent a l'ànima de la Nación, però que amb una mica de sort la durà, tard o d'hora, pel pedregar.
Si econòmicament, l'estat espanyol va situar les bases de la seva homologació internacional ja durant els anys foscos del règim del general amb veu de flauta travessera, adaptant-se als cànons liberals que l'havien de permetre sobreviure i assegurar el domini de poderosos tronats i burgesos que miraven cap a una altra banda, en l'aspecte polític, la cosa no va anar més enllà de la cosmètica mínima exigible a una comunitat internacional que, de fet, de vergonya no n'ha tingut mai gaire. Res de nou sota el Sol, com podeu comprovar.
Però, de tant en tant, val la pena parar-s'ho a pensar una mica; perdre-ho de vista, mai. Si un hi reflexiona, si un pren aquest punt de partida, comprendrà millor aquest huracà mediàtic alimentat en les entranyes de la caverna, que té fidels centinelles de formes més elegants en periòdics comtals, pingüins i pernsadors de pa sucat amb oli que empastifen matí, tarda i nit, dia sí dia també, les ones radiofòniques d'aquest país trossejat i ocupat, enguany comença a fer-ne tres segles.
La clau és aquesta malanomenada transició democràtica, autèntica transacció de poders a feixistes demòcrates de tota la vida i arribistes al poder que encegats per la poltrona els va caure el marxisme pel camí. I com que l'arrel és aquesta, com que l'estat espanyol és encara al Tercer Món polític; com que la democràcia burgesa no és que sigui tendra, és que és una democràcia burgesa; com que la qüestió nacional es va intentar anestasiar amb l'aroma del cafè autonomista; i com que la legitimitat del monarca del Reino de España és relliscosa a dia d'avui; com que passa tot això i encara d'altres coses, resulta que encara ara hi ha tabús nacionales. Si hi ha tabús, no hi ha llibertat d'expressió; si no hi ha llibertat d'expressió, no hi ha democràcia.
I per ara, el tabú més gros, el més intocable, és el de l'origen de la prefectura de l'estat, que recau en la corona del Borbó: negar-li l'autoritat és negar l'essència i naturalesa de l'Espanya actual. Una Espanya que té un cap d'estat per designació divina indirecta, fruit de la delegació per flebitis i mals lletjos a venir, per part del general Francooster, que deia la Trinca abans d'abandonar-se a l'empatx de negoci audiovisual; el rei és un pàjaro, nomenat a dit per un dictador que va entrar al nostre país a sang i foc, i que encara avui no s'ha atrevit a preguntar al seu poble si l'estima o no, i que representa en la seva persona (i en els canons en els quals se sustenta) el símbol de la unitat, de la pàtria excloent, anorreadora i assimilista.
Si es furga en l'origen d'aquesta monarquia actual, la del descendent del primer Borbó, Felip V el brut (podia passar anys sense rentar-se), d'Alfons XIII, el mecenes del porno primitiu, si exposem a la llum tot això, aleshores és quan apareixen els nervis dels acòlits, que saben, com nosaltres l'infame germen del qual va néixer aquesta Espanya. És per això que tenen por, una por exagerada, la por de qui arrossega un terrible secret amagat fa massa temps a massa gent i que intenta evitar que s'escampi la veritat tot silenciant aquells qui discuteixen el retrat bucòlic que ells van construir ara fa uns trenta anys. Perquè tenen por que les classes populars despertin i cremin els símbols ominosos de dominació social i nacional amb què fa segles que han intentat ofegar aquest poble que, tossut, encara els fot alguna escopinada.
Tot plegat, en definitiva, és simptoma de que el temps corre a favor nostre, de que ara més que mai és moment de no fer cap pas enrere. Si cremant retrats la hipertensió va desbocada, vol dir que hi ha alguna cosa que els preocupa. Només manca adonar-nos de que aquesta cosa som nosaltres.

divendres, 14 de setembre del 2007

No va ser un 11 de setembre més

Ni molt menys.
Alguns elements ho feien preveure de forma objectiva, i no em refereixo al bla-bla-bla institucional, ni als actes montillescos, ni al retorn del PP a les ofrenes. Per descomptat que no, perquè tot això no m'interessa gens.
Estic parlant dels excel·lents resultats de les CUP a les darreres eleccions municipals i de la recent desaparició de Lluís Maria Xirinacs; dos factors que podien fer preveure una diada diferent; i així ha estat, perquè hi va haver un fet simptomàtic, gens anecdòtic: l'assistència a la manifestació unitària convocada per Endavant, Maulets i la CAJEI, segurament la més nombrosa dels darrers cinc o sis anys.
I això és bona senyal, és una mostra que la feina unitària és el camí, i que la prevenció del poder autonomista vers l'esquerra independentista va creixent, com creix, cada dia, la força d'aquella. És "el mèrit de no veure 5000 persones", tan ben assenyalat per la periodista Laia Altarriba en una de les cròniques que s'han anat publicant de la diada d'enguany.
Les perspectives són bones i la conjuntura segurament també com demostra el fet que sectors liberals i autonomistes frustrats van empenyent a la creació d'un estat d'opinió favorable. No és que cap d'aquests projectes m'inspiri massa confiança, certament, però probablement siguin eines que ajudin a trencar el tabú del fet nacional, de l'esgotament i fracàs del model autonòmic sorgit amb el postfranquisme i a fer visible la realitat de l'independentisme revolucionari. Perquè al final no la podran amagar més.