Des de 1947, el FNC vivia un
període d'hibernació, una pràctica inactivitat gairebé
absoluta des de la desaparició del Consell Nacional de la Democràcia Catalana (1952). Però aleshores reapareixia el seu portaveu,
Joan Cornudella, que comunicà al matrimoni Manuel Viusà i Gertrudis
Galí, residents a París, la seva voluntat de reprendre l'edició
del “Per Catalunya” i els n'encarregà la tasca.
Es preveié, per a la publicació, una periodicitat bimensual (que no
podria ser acomplerta) i un tiratge d'uns 1000 exemplars per número,
dels quals uns 300 serien distribuïts a l'interior per correu. El
primer número de la segona etapa del “Per Catalunya”
faria la seva aparició l'octubre d'aquell any 1954 i el seguiren 15
números més fins l'octubre de 1959.
Un dels elements clau en la revitalització de
l'organització nacionalista fou la captació de tot un contingent de
nous militants, una nova generació de persones que enllaçaven amb
la feina feta pel Front als anys quaranta i en la qual la reaparició
de l'òrgan del Front hi tingué un paper preponderant. A banda,
doncs, de l'oxigenació que representava ja de per si el “Per
Catalunya” per a l'organització, ja que es disposava d'un
òrgan propi que en certificava la continuïtat, de la mà de Joan
Cornudella i Feixa, fill del líder del Front, aquesta publicació
esdevingué una eina crucial per a la captació de joves militants en
l'àmbit universitari, esfera de la qual va provenir el nou
contingent de militants que permeteren el relleu generacional del
FNC. Fou a partir d'aquest moment quan s'incorporaren al Front Jordi
Casas-Salat, Jordi Vila i Foruny, Joaquim Ferrer i Mallol, Lluís
Porqueres, Robert Bargalló, Jordi Fontdecaba, Carles Ossorio, Fèlix
Cucurull o Miquel Porter i Moix, entre d'altres que s'anirien afegint
a l'organització fins a finals dels anys cinquanta (cas de militants
tant significatius com Robert Surroca i Tallaferro o Joan Colomines i
Puig3).
Aquesta nova onada que suposà la reaparició del “Per
Catalunya”, fou important per reenganxar vells militants més o
menys desvinculats (com en el cas de Jaume Martínez i Vendrell, tot
i que molt més en segon pla que durant els anys quaranta) i per
“obrir el Front al món obrer, un espai on encara no havíem
penetrat”4.
Joan
Cornudella i Feixa havia arribat al Front a finals dels anys quaranta
i fou Pere Vegué qui l'introduí en alguns cercles catalanistes
culturals en què hi havia, entre d'altres, Joan Raventós,
Josep M. Ainaud o Pere Figuera, un home que aglutinava gent no
vinculada a partits polítics, però amb una línia ideològica afí
a la del Front Nacional5.
Cornudella i Figuera adaptaren un text d'una revista catalana que
s'editava a Mèxic, en què s'hi reivindicaven els Països Catalans,
tot i que no hi apareixien citats amb aquesta denominació. En la
distribució d'aquests fulls (impresos per Aleu, un militant del FNC
que tenia una impremta), Cornudella i Feixa comptà amb Carles
Ossorio i Jordi Fontdecaba, que havien estat els primers elements
captats per a la secció universitària del Front6.
Però són, sobretot, les incorporacions de Jordi Vila i Joaquim
Ferrer, les que Cornudella i Feixa destaca com a més importants per
a constituir, junt amb ell mateix, “el grup impulsor de la
política del Front entre els estudiants”7.
I era precisament encara l'enfocament de la qüestió nacional, el
seu obert independentisme, el que atreia aquests joves cap a les
files del Front. El propi Ferrer i Mallol, militant d'Unió
Democràtica de Catalunya des de 1954, aproximadament, abandonà
aquesta organització després de militar-hi uns dos anys, per passar
al FNC (això és, pels volts de 1956), més adient als seus
paràmetres ideològics, ja que UDC, segons ell mateix, estava massa
impregnada de religió i no era obertament independentista8.
Un
dels àmbits en què el Front desenvolupà una activitat més intensa
fou l'universitari i no perquè fos el més important per
l'organització, sinó que la disponibilitat de temps i d'espais per
a les reunions, la facilitaven9.
A banda d'això, la Universitat s'havia convertit en un important
focus d'oposició al règim i era lògic que el Front, posseint-hi
nuclis actius com els que hi tenia, hi desenvolupés accions o
participés en les que s'anaren produint de caràcter més ampli.
Al llarg d'aquesta dècada l'única expressió escrita
elaborada des del FNC amb una certa regularitat, més enllà d'algun
full volander esporàdic, passa pel butlletí que Joan Cornudella i
Barberà decidí encarregar a Manuel Viusà. És recuperava l'òrgan
dels anys quaranta, el “Per Catalunya”, i, de pas,
i el més important, es recuperava el contacte amb la població
catalana, en la lògica mesura d'una publicació clandestina, amb tot
el que aquest fet comporta en quant a finançament i distribució,
entre d'altres contingències pròpies d'aquesta activitat. Aquesta
publicació representa un element de testimoniatge de la continuïtat
en l'existència de l'organització, a més de mostrar, com veurem,
algunes línies que dibuixen els paràmetres ideològics del Front en
aquesta etapa.
(foto: wikipedia) |
En
aquesta nova edició del “Per Catalunya”, que es presenta
en un format més gran que en la seva primera etapa, aparegueren un
nombre inferior de números publicats en relació als anys quaranta;
si en la primera etapa apareixen 28 números entre l'abril de 1945 i
el juny de 1947 (dos anys llargs), en la segona només 16 en veuen la
llum en un període de cinc anys, això és de de 1954 a l'octubre
de 1959.
Si es
té en compte que la periodicitat és superior en aquesta etapa (no
així la regularitat) i que la quantitat de números publicats és
inferior en un període de temps més ampli, hem de suposar que les
dificultats eren superiors per a fer possible que el portaveu de
l'organització veiés la llum. S'ha de tenir en compte que mentre el
“Per Catalunya” de la primera etapa s'elaborava
íntegrament a l'interior, l'edició de la segona etapa es féu a
París a càrrec del delegat del Front a la ciutat, Manuel Viusà,
amb tot el que això implica de dificultats per a fer arribar els
articles a l'editor i, un cop acabat el número, de fer-lo arribar a
l'interior, per la qual tasca hi havia l'opció de recollir-los en
llocs determinats de la frontera (passos de muntanya) o bé a
Perpinyà, on eren entregats pel delegat en aquesta ciutat
nord-catalana, Jaume Cornudella i Olivé. Un contingent d'uns,
aproximadament, 300 exemplars eren enviats per correu a l'interior.
Fruit, i prova, de les dificultats en la distribució dels exemplars
de la publicació del Front, és que el primer i el segon número
d'aquesta nova etapa del “Per Catalunya” es reberen
gairebé de forma simultània a la Catalunya sota domini franquista,
o que al llarg de 1958 només aparegués un sol número (el 13), tot
i que les dates d'aparició estaven separades per dos mesos. De fet
la periodicitat bimensual només fou possible al llarg de 1955.
Pel
que fa al finançament, el matrimoni Viusà-Galí, rebia tant
aportacions de l'interior com de l'exterior, en aquest cas,
comunitats catalanes del continent americà o donacions fetes des del
propi estat francès1. En
quant
al preu, aquest desapareix de la portada, mentre que sí que hi eren
indicats els vint-i-cinc cèntims de cost en la primera de les etapes
del “Per
Catalunya”.
En
quant als aspectes formals de la publicació, es manté el mateix
encapçalament i el mateix nombre de pàgines (entre quatre i vuit),
a banda és clar, que quan Joan Cornudella i Barberà va
encarregar-ne l'edició als Viusà-Galí, ho va fer amb la intenció
de recuperar la mateixa capçalera i no crear una publicació
radicalment nova. A sota de l'encapçalament (el “Per Catalunya”
amb l'escut de la Generalitat, el mateix de la primera època) hi
havia inclosa el que en podríem dir-ne la identificació de la
publicació: “Butlletí interior del Front Nacional de
Catalunya”, acompanyat del subtítol “surt cada dos
mesos”, que es mantingué en els 13 primers números i ja no
fou present entre el 14è i el 16è dels exemplars, quan, de fet
s'inicia una nova etapa a nivell formal. A partir del número 14, i
ja fins el darrer dels que aparegueren, el “Per Catalunya”
patí unes lleugeres adaptacions en el disseny de la portada, amb un
encapçalament més estilitzat. A partir d'aquest moment, l'adreça
per als donatius i per a tota correspondència fou la de Manuel Viusà
i Camps, mentre que fins aleshores la referència foren diferents
adreces, motivades segurament per canvis de domicili, a nom de Jaume
Castells i Lluelles. Així mateix, a partir del número 14 el “Per
Catalunya” ja no s'imprimeix al mateix lloc que en els 13
primers números: la imprimerie Mistral de Cavaillon seria
canviada, successivament, per la impremta Vaudin (números 14 i 15) i
la Grifé (número 16), ambdues de París, i a les quals és degut,
segurament, aquests petits retocs en el format de la publicació.
Una
diferència simptomàtica d'aquesta nova etapa en relació a la
primera és que desapareixen seccions com “Noticiari”,
potser pel fet ja esmentat de la més àmplia periodicitat en
l'aparició, que convertia en inhàbil una secció de notícies. A
banda d'això hi haurà algunes seccions fixes o, si més no,
assídues que configuraran la naturalesa de la segona etapa d'aquesta
publicació: les editorials presents a cada un dels números, els
articles centrals i la secció “Tribuna de la Joventut”,
una novetat remarcable, aquesta darrera, que reflecteix el flux
militant que des del món universitari, principalment, va fent
efectiva la renovació de l'organització. En alguns casos, fins i
tot, la totalitat de l'exemplar la conforma aquesta estructura,
amanida amb breus apunts de fets actuals2.
El matrimoni Viusà-Galí (foto: llibertat.cat) |
Els
articles editorials amb què s'obre foc en cada número generalment
es refereixen de forma majoritària al que, podríem dir-ne,
l'actualitat del règim, als problemes i contradiccions que
l'afecten, amb uns anàlisis força aprofundits que aborden tant
qüestions econòmiques com polítiques referents a les diferents
reformes o crisi governamentals del gabinet franquista. Una excepció
a destacar la constitueix el número 13 on trobem un article
auto-defensiu davant d'aquells qui (sense citar-los) poden haver
qualificat el “Per Catalunya” de massa teoritzant i poc
combatiu (“poc vibrant”). De fet s'utilitzen força subterfugis i
es donen coses per enteses (que se suposa, els al·ludits ja han
d'entendre) que no són gaire aclaridores per al lector neòfit, i, a
més a més, l'acusació de teoritzant no es desmenteix en vista del
llenguatge emprat. És un article que utilitza un llenguatge molt
confús, com, per exemple, a l'hora de definir el nacionalisme que
segueix el FNC: “volem que el nostre poble jugui el paper que li
escau, el que respon a la nostra manera de ser col·lectiva, el
mateix paper que en el fons, els altres pobles de la comunitat
ibèrica voldríem que representéssim encara que ells no s'ho hagin
confessat obertament i molts catalans no se n'adonguin”3.
Sembla
que al final s'ofereixin algunes pistes a l'entorn de a qui va
adreçada aquesta editorial, sense fer-ho, però, de forma explícita:
“Perquè a vosaltres, els impacients, els qui us sentiu cridats
a una mena de lluita diferent de la que s'escateix en aquestes
planes, vosaltres, en particular, els joves combatents del
nacionalisme (...) Perquè sense la força que vosaltres
representeu en potència, de res no ens serveix el seny (...)”4.
Només cal recordar que poc temps després el propi Cornudella es
contagià de certa impetuositat que es devia anar introduint al FNC
amb l'arribada de la nova promoció de militants.
En conjunt, des de les pàgines del “Per
Catalunya”, es dibuixa una evolució molt negre per al règim,
que sembla que s'estigui abocant a una caiguda inexorable en un lapse
de temps que es preveu relativament curt; és a dir, en vida de
Franco. En diferents editorials es van desgranant algunes de les
causes que dibuixen aquest escenari: la manca de llibertat
d'expressió, la por inherent a tot règim dictatorial que l'impedeix
resoldre problemes reals de la ciutadania, el descontentament popular
exemplificat en els esclats estudiantils de 1956-1957, l'excusa de
l'enemic exterior per a la pròpia supervivència, la repressió
desmesurada, la manca d'iniciativa econòmica que no permeté als
tecnòcrates de l'Opus Dei fer les reformes adequades o les
pràctiques corruptes de la classe dirigent franquista5.
És prou revelador que, sobre el futur del règim, i passats ja vint
anys de dictadura, el Front Nacional afirmés que “no és
previsible que els segueixin uns altres vint, ni tan sols una xifra
d'anys més moderada”6
i que els diversos episodis de crisi, com el de la Universitat que ja
s'ha esmentat, representin “un pas vers la caiguda del règim,
els dies del qual, al nostre entendre, són comptats”7.
És obvi que, sí bé el quadre crític dibuixat pel Front s'adeia
als problemes que estava patint el règim, aquests símptomes no
foren finalment premonitoris d'una caiguda imminent del franquisme,
com salta a la vista.
Així mateix, des dels articles editorials del “Per
Catalunya”, el FNC no estalvià crítiques a determinades
actituds o sectors de l'oposició al franquisme. Ja en una de les
editorials dels primers números el Front definia la seva idea
d'europeisme8,
un concepte que, com s'ha vist anteriorment, cristal·litzà del tot,
en l'ideari del Front, en l'Informe i la Declaració del Consell
Nacional d'abril de 1960, la qual passava per un decantament vers el
bloc occidental; una opció que, de fet, es mantenia des de la
fundació del FNC el 1940. Així doncs, el Front, com era
tradicional, no es mostrava gaire favorable a algunes actituds preses
pels comunistes a qui se li atribueixen alguns anàlisis
desconnectats de la realitat, però tampoc s'estalviaran crítiques a
la dreta catalanista, a qui se li recorda que el temps l'ha situat en
el bàndol perdedor de la guerra civil, i a la política de l'exili,
ancorada en una línia opositora esclerotitzada. El que es preconitza
des de les pàgines del “Per Catalunya” és una política
d'oposició unitària superant antigues divergències heretades de la
guerra civil i no es fan fàstics, per exemple, a una possible
transició monàrquica, en què la corona (plantejat des de la
perspectiva que Joan de Borbó en fos el titular) desenvoluparia un
paper d'àrbitre entre els dos bàndols sorgits de la guerra civil9.
Vint anys després, la substitució del règim, en la terminologia
del Front en aquella època, prendria un camí que no diferiria gaire
de la fórmula que s'apuntava en aquestes editorials.
En els articles centrals, que constituïen el gruix del
butlletí frontista, s'abordaven en profunditat temes de diversa
índole que afectaven de forma directa la societat catalana i,
alhora, permeten desgranar algunes de les línies ideològiques que
el Front havia anat desenvolupant i que se sintetitzarien, com ja
s'ha anunciat, l'any 1960. Sovint, aquests articles eren presentats
en forma de sèrie en diferents números del “Per Catalunya”.
En
el número 2, de desembre de 1954, s'inaugurava una d'aquestes
sèries, a l'entorn de qüestions socials, titulat “Per
una política social”,
un text que corresponia a una ponència presentada per Joan
Cornudella i Barberà al Consell Nacional del Front, que s'havia
reunit la primavera d'aquell mateix any, i la paternitat del qual,
com és obvi, s'atribueix al líder de l'organització10.
La sèrie seguí al número 4-5, d'abril-juny de 1955 (“Entorn
d'una política social”);
al número 7, d'abril de 1956 (“II.
A propòsit de la distensió internacional i del missatge dels
científics”);
al número 9, d'agost de 1956 (“III.
Replantejament vigorós de la problemàtica de la llibertat”);
al número 12, de maig de 1957 (“IV.
Domini de les possibilitats tècniques”);
i al número 14, de febrer de 1959 (“V.
La fase actual, fase naixent”).
Hi hagué altres sèries d'articles, com els dedicats a política
econòmica, el primer dels quals fou “Per
una política econòmica catalana”,
aparegut en el número 6, d'agost de 1955 i que tingué continuïtat
en dues ocasions (“I.
La nostra manca de sentit col·lectiu”,
al número 9, d'agost de 1956; i “II.
El concepte de comunitat econòmica hispànica”,
al número 10, de gener de 1957); o els dedicats al tema immigratori:
“El
problema de la immigració”
(número 10, gener de 1957) i “Insistint
sobre el problema de la immigració”
(número 13, abril de 1958). Tot plegat ve a representar, doncs,
un important esforç, es podria dir que constant, almenys des de les
pàgines del “Per Catalunya”, de dotar el discurs del
Front Nacional de Catalunya d'un fonamentat contingut social, o, dit
d'altra manera, ens trobem davant d'un esforç teòric per tal de
trencar el tòpic en què s'associa el nacionalisme català amb els
interessos de les classes econòmiques dirigents del país.
Aquesta
colla d'articles dels quals se n'acaba de fer esment, juntament amb
altres com “Per
una consciència d'esquerres”,
del número 4-5, d'abril-juny de 1955; o “Parlem
clar de sindicalisme”,
del número 6, d'agost de 1955; i, fins i tot, “Toc
d'alarma pels industrials catalans”,
del número 15, d'abril de 1959; o “Som
tan pobres com diuen?”,
del número 16, d'octubre de 1959; constitueixen la producció
ideològica de l'organització al llarg de la dècada dels cinquanta
i tindrien la seva síntesi en els documents aprovats en el Consell
Nacional d'abril de 1960, com ja s'havia assenyalat. Alguns d'ells
representen importants aportacions, fins i tot inèdites fins aquell
moment en el camp nacionalista. És el cas dels dos articles dedicats
a la immigració espanyola que estava rebent Catalunya de forma
massiva en aquells anys, realitzat el primer d'ells un any abans que
Jordi Pujol abordés aquesta problemàtica, i que suposava un intent
de fer front a la qüestió des del punt de vista del nacionalisme11.
La tasca a desenvolupar des del nacionalisme és doble: cal
nacionalitzar els obrers immigrats, convertir-los en catalans; per
això cal satisfer les seves demandes socials i econòmiques; però,
alhora, el nacionalisme ha de ser el vehicle amb què la gent
arribada d'altres terres facin seva aquesta: a partir de l'ideari
humanista que ha caracteritzat al FNC des de les seves primeres
formulacions teòriques, al nacionalisme se li confereix una espècie
de tasca espiritual d'integració, objectiu final que, d'altra banda
se cerca. Una integració que tancaria el cercle amb la incorporació
de la massa obrera al nacionalisme català12.
Tot plegat ens presenta, com ja s'anunciava més amunt,
un important esforç de reflexió a l'entorn de diferents
problemàtiques socials; esforç que es concreta, en especial, en la
sèrie esmentada que s'enceta amb l'article “Per una política
social”, del número 2, corresponent al desembre de 1954. En
aquesta vasta disquisició, Joan Cornudella i Barberà (redactor, com
ja s'ha esmentat, dels articles d'aquest àmbit temàtic) ens
presenta un liberalisme en crisi, generador d'injustícia social a
causa del seu progressiu ancorament cap al capitalisme financer; la
resposta proposada des del socialisme al Poder no és més que una
substitució d'aquest capitalisme pel d'Estat, fet que planteja, en
ambdós casos una subordinació del factor humà en benefici de la
producció. L'escenari d'inseguretat que això genera condueix a “la
dimissió de l'home”13,
deixant espai a l'Estat. El que cal és un canvi d'estructura en el
procés productiu, per inserir-hi l'obrer d'una forma digne
mitjançant un nou associacionisme que el converteixi en un element
responsable, com a part directiva del procés productiu; es tracta
d'una solució neoliberal, en tant que barra el pas a l'estatalisme.
Tot i així, no es donen solucions absolutes i s'admet que el que es
pretén es presentar orientacions: ens trobem davant una aprofundida
reflexió que no cerca presentar una teoria social tancada14.
En la mateixa tessitura ens trobem en quant al
contingut d'una de les altres sèries aparegudes al “Per
Catalunya”, la que s'enceta al número 6, corresponent a
l'agost de 1955, amb “Per una política econòmica catalana”.
Enmig d'un altre exercici d'anàlisi, en aquest cas dels factors que
han conduït a l'economia catalana a la situació d'aleshores, el FNC
defineix de forma molt més gràfica la seva orientació i el que mou
la seva preocupació per difondre el contingut social del partit al
afirmar que “ja no es pot concebre un moviment nacionalista
català sense un contingut social”15.
L'objectiu hi és també definit de forma clara; pel Front cal
formular una política que permeti “la creació de riquesa
suficient perquè augmenti el poder adquisitiu amb caràcter general,
i la concessió de la llibertat i l'estímul a la initiativa
[sic] individual o col·lectiva en totes les formes positives que
pugui adoptar, en grau suficient perquè sigui possible la creació
d'aquella riquesa necessària”16.
Tampoc, en aquesta ocasió, es concreten les fórmules més adequades
per assolir aquests objectius.
La secció “Tribuna de la Joventut” aparegué
per primera vegada en el doble número 4-5 d'abril-juny de 1955,
després que fos feta una crida en el número anterior per tal que la
joventut catalana “exposés les seves inquietuds i així
facilitar-li, en una petita mesura, l'intercanvi d'idees, tan
necessari en aquests moments i tan difícil d'acomplir”17.
Les comunicacions són rebudes, segons aquestes mateixes pàgines, de
l'interior i l'exili, i es feia una crida a la lectura de la
publicació i a la participació en aquesta per tal que l'ideal
nacionalista fos difós entre el jovent del país18.
La majoria d'aquests articles giraran, precisament, a l'entorn del
fet nacional; reflexions que aborden possibles solucions a la qüestió
catalana, per la qual s'apunta la confederació amb els altres pobles
ibèrics com a possible sortida per a les aspiracions nacionals, a
més de considerar-la un factor bàsic a tenir en compte per a
endegar una modernització de l'estat espanyol i d'apuntar la
vinculació de l'obrerisme a aquesta per tal que les reivindicacions
nacionalistes i obreristes siguin assolides amb garantia d'èxit19.
Però aquest espai obert a la veu de les joves
generacions nacionalistes també dedicà tinta a qüestions
relacionades amb la naturalesa dictatorial del règim o a
problemàtiques més estrictament estudiantils20.
Els articles de “Tribuna de la Joventut”,
lògicament, tampoc anaven signats, però en ocasions hi havia
inclosa una petita nota introductòria que situava l'autor de
l'article21.
Finalment,
el “Per
Catalunya”
també es va fer ressò de les activitats desenvolupades a nivell
diplomàtic internacional pel Consell Nacional Català, com ara
l'apel·lació, ja citada anteriorment, presentada en la VIII
Assemblea de la UNESCO a l'Uruguai el 1954, la qual és reprodueix
íntegrament en les pàgines del butlletí; del document, de l'1 de
juny de 1955, dirigit a l'Institut Internacional de Premsa, a
l'Associació Interamericana de Premsa i a les Associacions Nacionals
de Premsa d'Amèrica i d'Europa, per denunciar la manca de llibertat
de premsa arran de l'assalt a una impremta de la CNT a Barcelona i
presentat conjuntament amb els cenetistes i la UGT; o de la salutació
del CNC adreçada a l'assemblea extraordinària de les Nacions
Unides, celebrada amb motiu de la commemoració del desè aniversari
de la fundació de l'ONU, que fou traduïda als quatre idiomes
oficials d'aquest organisme i la qual és reproduïda també
íntegrament pel portaveu frontista. L'última referència a aquest
organisme fou la que donava a conèixer el procés d'organització
d'una Segona Conferència Nacional Catalana, convocada pel Consell
Executiu del CNC, que s'havia de celebrar a Santiago de Cuba a finals
de 195622,
i que finalment no fou organitzada, com ja hem vist. Després, i en
vista de la naturalesa de les relacions mantingudes entre CNC i FNC
al llarg de 1955 i 1956, semblava difícil que en pogués tornar a
aparèixer cap més nota informativa.
En definitiva, doncs, aquest butlletí significà per a
l'organització separatista una eina importantíssima per a la seva
supervivència. El “Per Catalunya” no només donava alguna
notícia de l'actualitat real i expressava una opinió independent,
sinó que, sobretot donava notícia de l'existència de
l'organització que l'editava, el Front Nacional de Catalunya. En
aquest sentit, es pot afirmar que, al llarg dels cinc anys en què va
circular, aquesta publicació va complir una de les funcions més
bàsiques per a les que s'havia creat: havia certificat l'existència
del FNC, fet que li va permetre a l'organització captar la nova
generació de militants. A més, des de les seves pàgines el Front,
tradicionalment d'escadussera producció ideològica, va poder
plasmar uns arguments que constituïren els eixos sobre el qual es
formularia el seu ideari plasmat en l'important Consell Nacional
d'abril de 1960 en aquell edifici en construcció del barri de la
Sagrera de Barcelona. A través, sobretot, d'aquestes sèries
d'articles que ja han estat analitzades, ens arriba una idea prou
clara de l'orientació que anà prenent el Front; una organització
nacionalista que es veu en la necessitat de prendre posició en
matèria social (economia, processos de producció, immigració) per
tal de no quedar arraconada en la marginalitat política. Més enllà
del propi contingut d'aquests articles, en l'òrbita d'una
socialdemocràcia clarament antiestatista i allunyada del marxisme
(uns paràmetres definits a mitjans de la dècada dels seixanta com a
socialisme autogestionari23),
la seva importància radica en la seva pròpia existència. Aquesta
presa de posició és ja de per si important i allunya definitivament
el FNC del nacionalisme apolític i romàntic en què es basaven
algun dels seus grups fundadors, especialment el sector provinent de
Nosaltres Sols!; i és sobretot important en la mesura que vincula el
fet nacional a la qüestió social, indestriables una de l'altra, i
que paradoxalment és present en la línia escindida del Front: el
PSAN i tots els diversos projectes proposats per l'esquerra
independentista fins avui dia mateix.
La desaparició del “Per Catalunya”, com ja
s'havia anunciat, respon al canvi d'estratègia adoptat a partir de
1960. Aquest final i inici de trajecte que suposava aquesta data
repercutí en la tàctica propagandística del Front: a partir
d'aleshores, el portaveu hauria de ser elaborat a l'interior, on la
força militant havia crescut notablement i ja hi havia les
condicions adequades per a l'elaboració d'un butlletí. Això, a
més, havia de significar una major immediatesa a l'hora d'arribar a
la població, ja que disminuïen notablement les dificultats en les
tasques de distribució.
1
Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà..., op.
cit., pàg. 205.
2
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 15, segona època. París, abril de 1959.
3
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 13, segona època. París, abril de 1958, pàg. 1.
4
Ibídem, pàg. 4.
5
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Números 4-5, 6, 7, 8, 10, 12 i 14, segona època. París,
abril-juny de 1955, agost de 1955, abril de 1956, juny de 1956,
gener de 1957, maig de 1957 i febrer de 1959, respectivament.
6
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 1
7
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 11, segona època. París, març de 1957, pàg. 1.
8
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 2, segona època. París, desembre de 1954.
9
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Números 7, 8, 10 i 16, segona època. París, abril de 1956, juny
de 1956, gener de 1957 i octubre de 1959, respectivament.
10
Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà...,
op. cit., pàg. 208-209.
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 3-6.
11
Fermí RUBIRALTA I CASAS, Joan Cornudella i Barberà...,
op. cit., pàg. 210-211.
L'autor els atribueix ambdós articles a Joan Cornudella i Barberà.
12
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 10, segona època. París, gener de 1957, pàg. 2-3; número
13, abril 1958, pàg. 2-3.
13
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 4.
14
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Números 2, 4-5, 7, 9, 12 i 14, segona època. París, desembre de
1954, abril-juny de 1955, abril de 1956, agost de 1956, maig de 1957
i febrer de 1959, respectivament.
15
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 6, segona època. París, agost de 1955, pàg. 2.
16
Ibídem, pàg. 2.
17
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 4-5, segona època. París, abril-juny de 1955, pàg. 6.
18
Ibídem, pàg. 6.
19
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Números 4-5, 8, 11 i 16, segona època. París, abril-juny de 1955,
juny de 1956, març de 1957 i octubre de 1959, respectivament.
20
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Números 6, 9 i 15, segona època. París, agost de 1955, agost de
1956 i abril de 1959, respectivament.
21
En el primer dels articles d'aquesta secció se'ns situava l'autor
com a “un jove de Barcelona” i, en una altra ocasió, com a un
dels participants en el fets d'abril de 1956, la qual cosa el va
perjudicar, sense especificar ni de quina manera ni en quina mesura.
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de
Catalunya. Números 4-5 i 8, segona època. París, abril-juny
de 1955 i juny de 1956, respectivament.
22
Per Catalunya. Butlletí interior del Front Nacional de Catalunya.
Número 2, segona època. París, desembre de 1954, pàg. 2 i 7;
número 4-5, abril-juny de 1955, pàg. 7; i número 7, abril de
1956, pàg. 7. Daniel DÍAZ I ESCULIES, El catalanisme
polític..., op. cit., pàg. 223-224.
23
Fermí RUBIRALTA I CASAS, Una història de l'independentisme...,
op. cit., pàg. 136-139; Joan
Cornudella i Barberà..., op. cit.,
pàg. 237-239.
Font bibliogràfica: "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".
Font bibliogràfica: "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".