dimecres, 24 de gener del 2018

Per entendre'ns

Començant una mica pel broc gros podríem convenir fàcilment que el llenguatge ens ha de servir, fonamentalment, per a comunicar-nos. És cert que la cèlebre categorització de Roman Jakobson ho va afinar una mica i va definir fins a sis funcions del llenguatge, deixant mig arrambada una setena que ha motivat recentment un delirant i àcid divertimento literari de Laurent Binet titulat, justament, La setena funció del llenguatge. Segons Jakobson hi hauria una funció del llenguatge associada a cadascun dels elements que conformen el procés de comunicació: una funció referencial lligada al context; una d’emotiva, lligada a l’emissor; una de poètica, lligada al missatge; una de conativa, lligada al receptor; una de metalingüística, lligada al codi; i una de fàtica, lligada al canal. Aquesta setena funció final, seria la performativa i consistiria en què les coses es produirien només pel fet de dir-les («jo us declaro marit i muller», per exemple), fet que serveix a Binet per a construir una trama entorn el poder d’aquesta funció que la durien fins a pràcticament l’esoterisme.

El bo d'en Roman, pensant en alguna funció del llenguatge per enumerar (foto: Wikipedia)

Deixant de banda això, que no és exhaustiu i, em sembla, encara menys necessari aquí, torno al principi, a la convenció que provava d’establir: el llenguatge ens permet de comunicar-nos, de fer-nos entendre, de transmetre els missatges que volem fer arribar i els relats amb els que ens volem fer valdre i volem fer prevaldre. Per això, i malgrat que no és nou, evidentment, el llenguatge és un camp de batalla polític de primer ordre (i ara aquí podria entrar en les metàfores conceptuals i tota l’artilleria argumental de la lingüística cognitiva, però no ho faré). El que es diu, com es diu i qui ho diu i a qui es diu té una importància absolutament cabdal per a l’èxit dels missatges o dels relats que es transmeten. Sí, també les tècniques narratives són essencials per a configurar realitat i transmetre visions del món. El que es diu (l’argument, el missatge), com es diu (en quin registre), qui ho diu (no només em refereixo a l’emissor, sinó a quin canal fa servir per a dir) i a qui es diu (el narratari, el destinatari del missatge: el lector/oient) són factors fonamentals en l’èxit del procés comunicatiu. Quina descoberta, ja veus.
Efectivament, no és cap novetat ni cap descoberta; ni tan sols, segurament, és una explicació especialment brillant ni original. Tanmateix, em sembla que sovint no pensem prou en alguns d’aquests eixos. Som relativament conscients que el paper dels mitjans de comunicació és essencial per a configurar determinades visions del món i estats d’opinió, més que per traslladar realitats de forma asèptica o mínimament objectives. El problema, ja ho sabem, no és tant l’objectivitat (de la manca de la qual ningú se’n salva) com el rigor. Rigor que acostuma a brillar per la seva absència no pas per incompetència, sinó perquè el problema prové de tenir el cul llogat: els grans mitjans de masses estan sota el control de grans interessos empresarials, que al seu torn estan desvinculats dels interessos de la gran majoria de la població.
D’altra banda, l’escletxa oberta, per exemple, a partir dels mitjans independents d’aquests grans interessos, i de la informació i l’opinió que corre lliure (diguem-ho així, va) per les xarxes socials, topa també ben sovint amb un fre. Un fre autoimposat d’una forma relativament invisible: el llenguatge. Es fan entendre prou els mitjans i les persones que tenen un discurs alternatiu, rigorós, transformador, etc? Quantes veus autoritzades de l’esquerra transformadora d’aquí o de l’estat espanyol deixen missatges que desprenen una sensació d’autocomplaença, en què els que els emeten semblen parlar més per agradar-se que no pas per fer-se entendre i transmetre alguna cosa útil per a la reflexió?

Jo, això, encara no he entès què vol dir


Tinc la sensació que l’aparador global que ha representat internet ha permès de posar en circulació moltes possibilitats per a la circulació d’idees, per al debat i la reflexió, eines que ens poden ser útils per a la transformació, a més de ser un camp de batalla en si mateix. D’aquí que constantment hi hagi embats des del poder constituït arreu per a limitar-ho. Al mateix temps, també ha fomentat la vanitat, petita o grossa, del personal (què cony és si no un blog com aquest?), amb gent que de fet ja ve precedida per aquesta vanitat i que té una necessitat imperiosa de demostrar la seva superioritat discursiva, intel·lectual i acadèmica; gent que de forma conscient utilitza un registre allunyat del mitjà en què emet el seu missatge, emprant construccions com més enrevessades millor per tal de que quedi força evident la distància existent entre ells i el comú dels mortals. Menjar llaminadures és menjar llaminadures, però no és alimentar-se. I naturalment, si la gent no ho entén no és culpa seva.
Més enllà d’això, determinades ideologies (sobretot les que han pretès transformar la societat per tal de millorar les condicions materials de vida de la majoria de la població) han pecat sovint d’un cert excés per aquesta banda, oblidant que allò important era fer-se entendre per tal que el missatge pugui arribar a qui va destinat, i això no vol dir que s’hagi tractar la gent d’idiota: vol dir que per tenir èxit (en el que d’un mateix depèn) primer s’ha d’entendre el que es vol dir.

Naturalment, si no heu entès res del tuit anterior és tot culpa vostra.