Començant una mica pel broc gros podríem convenir fàcilment que
el llenguatge ens ha de servir, fonamentalment, per a comunicar-nos.
És cert que la cèlebre categorització de Roman Jakobson ho va
afinar una mica i va definir fins a sis funcions del llenguatge,
deixant mig arrambada una setena que ha motivat recentment un
delirant i àcid divertimento literari de Laurent Binet
titulat, justament, La setena funció del llenguatge. Segons
Jakobson hi hauria una funció del llenguatge associada a cadascun
dels elements que conformen el procés de comunicació: una funció
referencial lligada al context; una d’emotiva, lligada a l’emissor;
una de poètica, lligada al missatge; una de conativa, lligada al
receptor; una de metalingüística, lligada al codi; i una de fàtica,
lligada al canal. Aquesta setena funció final, seria la performativa
i consistiria en què les coses es produirien només pel fet de
dir-les («jo us declaro marit i muller», per exemple), fet que
serveix a Binet per a construir una trama entorn el poder d’aquesta
funció que la durien fins a pràcticament l’esoterisme.
 |
| El bo d'en Roman, pensant en alguna funció del llenguatge per enumerar (foto: Wikipedia) |
Deixant de banda això, que no és exhaustiu i, em sembla, encara
menys necessari aquí, torno al principi, a la convenció que provava
d’establir: el llenguatge ens permet de comunicar-nos, de fer-nos
entendre, de transmetre els missatges que volem fer arribar i els
relats amb els que ens volem fer valdre i volem fer prevaldre. Per
això, i malgrat que no és nou, evidentment, el llenguatge és un
camp de batalla polític de primer ordre (i ara aquí podria entrar
en les metàfores conceptuals i tota l’artilleria argumental de la
lingüística cognitiva, però no ho faré). El que es diu, com es
diu i qui ho diu i a qui es diu té una importància absolutament
cabdal per a l’èxit dels missatges o dels relats que es
transmeten. Sí, també les tècniques narratives són essencials per
a configurar realitat i transmetre visions del món. El que es diu
(l’argument, el missatge), com es diu (en quin registre), qui ho
diu (no només em refereixo a l’emissor, sinó a quin canal fa
servir per a dir) i a qui es diu (el narratari, el destinatari
del missatge: el lector/oient) són factors fonamentals en l’èxit
del procés comunicatiu. Quina descoberta, ja veus.
Efectivament, no és cap novetat ni cap descoberta; ni tan sols,
segurament, és una explicació especialment brillant ni original.
Tanmateix, em sembla que sovint no pensem prou en alguns d’aquests
eixos. Som relativament conscients que el paper dels mitjans de
comunicació és essencial per a configurar determinades visions del
món i estats d’opinió, més que per traslladar realitats de forma
asèptica o mínimament objectives. El problema, ja ho sabem, no és
tant l’objectivitat (de la manca de la qual ningú se’n salva)
com el rigor. Rigor que acostuma a brillar per la seva absència no
pas per incompetència, sinó perquè el problema prové de tenir el
cul llogat: els grans mitjans de masses estan sota el control de
grans interessos empresarials, que al seu torn estan desvinculats
dels interessos de la gran majoria de la població.
D’altra banda, l’escletxa oberta, per exemple, a partir dels
mitjans independents d’aquests grans interessos, i de la informació
i l’opinió que corre lliure (diguem-ho així, va) per les xarxes
socials, topa també ben sovint amb un fre. Un fre autoimposat d’una
forma relativament invisible: el llenguatge. Es fan entendre prou els
mitjans i les persones que tenen un discurs alternatiu, rigorós,
transformador, etc? Quantes veus autoritzades de l’esquerra
transformadora d’aquí o de l’estat espanyol deixen missatges que
desprenen una sensació d’autocomplaença, en què els que els
emeten semblen parlar més per agradar-se que no pas per fer-se
entendre i transmetre alguna cosa útil per a la reflexió?
 |
| Jo, això, encara no he entès què vol dir |
Tinc la sensació que l’aparador global que ha representat
internet ha permès de posar en circulació moltes possibilitats per
a la circulació d’idees, per al debat i la reflexió, eines que
ens poden ser útils per a la transformació, a més de ser un camp
de batalla en si mateix. D’aquí que constantment hi hagi embats
des del poder constituït arreu per a limitar-ho. Al mateix temps,
també ha fomentat la vanitat, petita o grossa, del personal (què
cony és si no un blog com aquest?), amb gent que de fet ja ve
precedida per aquesta vanitat i que té una necessitat imperiosa de
demostrar la seva superioritat discursiva, intel·lectual i
acadèmica; gent que de forma conscient utilitza un registre allunyat
del mitjà en què emet el seu missatge, emprant construccions com
més enrevessades millor per tal de que quedi força evident la
distància existent entre ells i el comú dels mortals. Menjar
llaminadures és menjar llaminadures, però no és alimentar-se. I
naturalment, si la gent no ho entén no és culpa seva.
Més enllà d’això, determinades ideologies (sobretot les que han
pretès transformar la societat per tal de millorar les condicions
materials de vida de la majoria de la població) han pecat sovint
d’un cert excés per aquesta banda, oblidant que allò important
era fer-se entendre per tal que el missatge pugui arribar a qui va
destinat, i això no vol dir que s’hagi tractar la gent d’idiota:
vol dir que per tenir èxit (en el que d’un mateix depèn) primer
s’ha d’entendre el que es vol dir.
 |
| Naturalment, si no heu entès res del tuit anterior és tot culpa vostra. |
