dimarts, 27 de juliol del 2010

Lliçà d'Amunt es declara "moralment exclòs de la constitució espanyola"

En el ple municipal de dijous passat, es va aprovar per majoria absoluta la Moció presentada per la Plataforma Lliçà d'Amunt Decideix, en què es declara el nostre municipi "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola".
Després d'un debat força intens, amb argumentacions diverses dels 5 grups polítics de l'Ajuntament, la Moció es va aprovar amb 5 vots d'ERC (el grup tenia una regidora absent), 4 vots de CiU i 1 vot d'ICV-EUiA. Els grups del PSC (4) i del PP (2) hi van votar en contra.
Des de la Plataforma LLIDAD manifestem la nostra satisfacció i felicitem els grups que van votar a favor de la Moció.

Aquesta és la moció aprovada:

MOCIÓ DE RESPOSTA A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA PER LA QUAL ES DECLARA LLIÇÀ D’AMUNT MORALMENT EXCLÒS DE L’ÀMBIT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Davant la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’associació cívica Lliçà d’Amunt Decideix! presenta aquesta moció al Ple municipal en què insta la corporació a declarar Lliçà d’Amunt municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució espanyola, seguint l’estela de la decisió presa per diversos ajuntaments catalans, arran de la iniciativa pionera de l’Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà), que el 5 de juliol passat va prendre la decisió per unanimitat dels seus set regidors, pertanyents als grups de CiU, ERC i PSC. Aquesta proposta té encara més sentit després de la multitudinària, contundent i ja històrica manifestació de rebuig a la sentència del TC celebrada a Barcelona del 10 de juliol passat, sota el lema “Som un nació. Nosaltres decidim”.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Els anteriors antecedents ens fan proposar al Ple de l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, per al seu debat i votació, els acords i consideracions següents:

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns de Lliçà d’Amunt i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental), a 22 de juliol de 2010.


(També ho ha recollit Llibertat.cat aquí)


dimecres, 21 de juliol del 2010

La Llibreria Catalana


El dia és xafogós, no cal dir-ho. Després d'haver quedat xops amb mesos i mesos de pluja, la calor ens assetja sense massa contemplacions des que s'han retirat els núvols i un blau metàl·lic s'ha escampat per tota la volta; tant se val, els viatges amb aire condicionat són insostenibles, però molt agradables. I sempre ho són més quan amaguen un propòsit d'aquells que t'empenyen a la carretera amb una mena de sentit de la responsabilitat (encara que sembli molt gruixut de dir-ho) i de passar-s'ho bé, que és el que mou, fonamentalment, la catalanitat militant. I millor que així sigui, que sinó això seria insuportable.

El cas és que cada vegada els intervals que passem sense visitar el nord del país, el nostre destí d'avui, són més curts. Pel nord del país em refereixo, esclar, al que per aquí en diem Catalunya Nord, els territoris que van quedar a l'altra banda de la ratlla de França (per nosaltres) després de 1659. De primer anàvem a fer-hi excursions esporàdiques o a la cloenda del Corellengua cada dos anys, i després ja va ser cada any; en la darrera edició ja hi vam fer parada i fonda i vam aprofitar per anar fins a Ceret l'endemà, i mig any després ja hi hem tornat a fer cap per mostrar el nostre suport moral, connacional i (modestament) econòmic a en Joan Miquel Touron, el responsable d'aquest miracle que és la Llibreria Catalana de Perpinyà.

La Llibreria Catalana, tal i com ens van explicar allà mateix, és un concepte de llibreria escàs a la capital rossellonesa (a les antípodes d'aquell tan proper, geogràficament, FNAC de la plaça Catalunya), i si hi afegim que exerceix de focus de catalanitat en un terreny ben advers, la seva singularitat esdevé ja majúscula. Això, per si sol ja es motiu de visita en qualsevol escapada a Perpinyà, com ja havíem fet altres vegades. Però si, a més a més, arran de sinistres episodis de mobbing la llibreria veu perillar la seva existència, doncs cal que, exercint de ciutadans nacionals (que diria Fuster) una vegada més, hi fem una visita expressa; exclusiva, fins i tot.

Després d'una primera alarma rebuda via Facebook (amb la creació d'un grup de suport per part dels escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, que ja ha aplegat milers de membres), el dissabte passat vam participar d'aquest peculiar Correllibres organitzat per tal de fer efectiu el suport a la llibreria i transformar el suport digital en ajut econòmic d'una forma lúdica.

De camí cap al nord, els peatges de la República ens van fer la guitza una vegada més: cues per guanyar l'altra banda, targetes de crèdit vàlides al sud que aquí no hi són benvingudes (deu ser allò de la grandeur)... Un cop allí, per sort, el nostre hoste va tenir la delicadesa de rebre'ns amb moscat, vi occità i barreja exòtica (el fuet s'havia exhaurit abans d'hora i en Touron ens va assenyalar el culpable d'aquest fet tan greu, tot i que en preservaré l'anonimat), i dos amics de luxe de la llibreria (Bezsonoff i Lluís) departien (i signaven) amb tothom qui va tenir la bondat (i la sort!) de treure el cap aquell dia en aquell espai de dignitat.

Un plaer, al capdavall, mostrar el nostre suport allà estant, conèixer en persona dos monstres de les nostres lletres contemporànies, parlar amb la resta de gent que vam compartir espai i experiència i, esclar, conèixer en Joan Miquel Touron i encomanar-nos de la seva eufòria i vitalitat, i riure amb la seva sornegueria a l'hora de mirar-se el país del capdamunt estant, tot amb un got de moscat a la mà i, en l'ànim, la satisfacció de saber que mai ens acabaran de doblegar les adversitats si, encabat, restem units. Els del nord i els del sud; els de terra endins i els de mar enllà.


diumenge, 11 de juliol del 2010

Un dia per a la història


Això va ser el que vam viure ahir: un dia que durarà anys; un dia que, esdeveniments a venir, potser serà aquell que recordarem com el que va certificar el tomb.
Aquells qui intenten amagar la realitat del que es va viure ahir a Barcelona, potser s'acabaran per trobar que, aquesta realitat, els esclatarà al rostre.

dijous, 8 de juliol del 2010

Òmnium ha de canviar el lema

La polèmica que s'ha generat els darrers dies a l'entorn de l'encapçalament de la manifestació convocada per Òmnium Cultural (repeteixo convocada per Òmnium Cultural) ha provocat la conversió d'una anècdota en tot un problema. Però, ho és tant, d'anecdòtic, tot plegat?

La cosa està, fonamentalment, entre mantenir el lema inicial “Som una Nació. Nosaltres Decidim” o substituir la capçalera amb pancarta i lema per una bandera catalana muda, que és el que voldria, suposo, el PSOE d'aquí, que restéssim ben muts fins a diluir-nos en el silenci final. No oblidem, abans que res, que el lema havia estat consensuat per, entre d'altres, els representants del PSC que en el seu moment es van reunir amb la gent d'Òmnium.

Però per què. Per què se senten incòmodes amb el lema? Què no li agrada al president de la comunitat autònoma catalana? La part en què hi diu som una nació? O la darrera, en què, entenent que, en tant que nació, tenim el dret de decidir? Què hi ha d'inconstitucional en la sintaxi pancartista que Montilla i els seus no puguin pair? És de debò més inclusiva la bandera catalana que el lema d'Òmnium? No és tan clar: la nostra bandera inclou també a les sensibilitats socio-polítiques que representen els votants del PP, de Ciudadanos i als seguidors més desacomplexats de la roja; per tant, aquests catalans també es podrien sentir insultats per una utilització partidista d'un símbol nacional-estatutari-sense-valor-jurídic. Què s'han cregut doncs aquests que s'embolcallen en la senyera en va i la utilitzen en contra dels interessos d'aquells dels qui ja els va bé la sentència i també són catalans? Així doncs, tenint en compte que la bandera catalana no es pot fer servir a la lleugera i que nació, aquest terme sí que val justament si es fa servir a la lleugera, és constitucional, el que molesta al montillisme és el dret de decidir. Per tant, el PSOE d'aquí no li agrada que decidim. No podem decidir res. Res. Ni podem votar els nostres alcaldes. Ara resultarà que aquells processos participatius que munten els ajuntaments sociates per triar si les fotocòpies del municipi es fan en paper reciclat o no, tampoc valdran. Està bé, tot plegat.

Però en el fons, la discussió de la pancarta, el que fa és clarificar l'escenari. Una manifestació no ho resol tot, però aquesta es preveu important, perquè si no, no estaríem assistint a l'espectacle que ens ofereix la nostra lamentable classe política. Estem davant d'una pugna: una pugna entre una societat civil que està fent el tomb, que es va apropant cada dia més cap a una majoria social que aposta per la independència (si més no, d'aquest tros de país), probablement una pugna decisiva i l'autonomisme (o encaixisme o, sense eufemismes, espanyolisme de províncies) ho sap i s'esforça per controlar la situació. És per aquest motiu que, honestament, als independentistes ens cal ser-hi presents: no perquè ens tornin el tros d'estatut que ens falta, sinó perquè se'l quedin sencer; venim a cantar-li les absoltes i a començar a anar acabant la feina i començant a construir la llibertat definitiva dels Països Catalans. Jo, particularment, hi vaig per això i em situaré al bloc de l'esquerra independentista, perquè tinc un model de país ben definit al magí.

Per tot plegat crec que sí, que Òmnium hauria de cedir la capçalera a la nostra classe política, que hauria d'anar sola però en bloc sostenint una pancarta en la qual el lema seria diferent: “Vergonya, cavallers, vergonya”, amb l'afegit, al capdavall i si es vol, de la cirereta: “Montilla dimissió”. A banda d'esgargamellar-me per la independència del meu poble ja podeu ben creure que em deixaré el coll amb aquest altre lema.