dimecres, 17 d’octubre del 2012

Llibertat, consciència, país

El darrer al NacioGranollers. Fent una mica de (pre)campanya encoberta? Podria ser.

Llibertat, consciència, país

Ens encarem a una contesa electoral extraordinària. Entenguem-ho sense escarafalls: és extraordinària perquè han pres un aire diferent al que fins ara ens tenien habituades les convocatòries catalanes, viscudes sense massa sobresalts ni excitació. I ara, certament, i al marge de lectures triomfalistes, o abrandades en excés, poden ser unes eleccions clau per determinar el nostre futur d'una manera profunda. Ara bé, per mi hi ha tres eixos que són indefugibles.

Llibertat. Si realment som davant d'una oportunitat única perquè el Principat s'independitzi políticament del Regne d'Espanya (i jo crec que en gran part sí que hi ha diverses condicions que afavoreixen aquest fet) cal anar a totes amb aquesta aposta. No sé exactament quin és el propòsit de la col·lecció d'eufemismes amb què ens obsequia el Gran Timoner, però en tot cas semblen absurds per al consum intern quan el debat ha esclatat obertament a tots nivells i des del Círculo Ecuestre fins als bars del Barri de ca l'Artigues de Lliçà d'Amunt saben de què parlem: de si volem o no la independència. En aquest cas, jo ho tinc clar i només beneiré amb el meu vot a una candidatura independentista. Res de quimeres: ni galgos federals ni podencos que s'emancipen dels pares.

Consciència. Em preocupa l'endemà. I com que em preocupa l'endemà, crec que hauríem de resoldre, o com a mínim començar a encarar, algunes qüestions avui mateix. L'independentisme neutre no sé si existeix o no, però no me l'he acabat de creure mai del tot i, en tot cas, no és el meu. Resulta que CiU és qui pilota (bé, més els de la C que els de la U) un procés que fa un mes ningú s'imaginava que estaria iniciat hores d'ara, i dubto molt que el partit hegemònic d'aquesta banda del país renunciï al seu model: no hi haurà renúncies ni discussions per part seva sobre el color. Ja els va bé el seu. I a mi no. Jo vull un país que socialment afavoreixi la majoria de gent, un fet que dista molt de succeir en aquest present tan desmanegat que tenim ara, i, per altra banda, encarem una legislatura excepcional... que no sabem quan de temps tindrà de vida. Què fem mentre no arriba el referèndum? Qualsevol cosa que se sotmeti a votació al Parlament la rebem a crits d'In-Indè-Indepenci-à? Les eleccions se'ns presenten com a plebiscitàries i en tenen un contingut: però el dia dels comicis, als col·legis electorals no hi trobarem paperetes amb un sí o un no, sinó candidatures de partits. Per això, el meu vot anirà a parar a la candidatura que tingui un projecte que passi per transformar l'estatu quo actual també en matèria socioeconòmica.

País. Encarem la independència de Catalunya, és a dir, la independència del Principat, és a dir, de la part del Principat que, formalment, constitueix la Comunitat Autònoma Catalana. I em sembla molt bé (i encara que no m'ho semblés, hores d'ara, és el que hi ha), però això, només és una part del meu país. Si se certifica la independència d'aquesta part del nostre territori, doncs, abans que qualsevol altra (Andorra a banda), o es descarta per ara que aconseguim treure'ns de sobre el pes dels estats que ens aixafen de fa segle tots de cop, l'endemà el combat no s'haurà acabat. És més, encara ens quedarà la major part de la feina per fer. I per això quan voti, ho faré fusterianament per aquells que, siguin quines siguin les circumstàncies, tenen el mapa sencer al magí.

Ja veuen que només demano tres coses i diria que aquesta vegada sí, les podré trobar.