dimecres, 31 d’octubre del 2007

Turcs i kurds

El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va començar les seves accions armades l'agost de 1984. La irrupció de l'activitat guerrillera del PKK va significar un abans i un després en la situació, si més no moral, dels kurds sota domini turc.
Des d'aquell estiu de fa gairebé un quart de segle, la porció del poble kurd que resisteix sota la ideologia oficial kemalista, ha après a no abaixar el cap amb tanta facilitat, va recuperar, en certa manera, l'autoestima. Tan gran era fins llavors la submissió dels kurds a Turquia que ni les famílies s'atrevien a reclamar els cossos dels seus fills, assassinats després de brutals sessions de tortura a les comissaries o presons del règim d'Ankara; amb l'aparició de la lluita guerrillera, aquest aspecte tan sensible es va modificar i, a més, els caiguts en combat del propi bàndol van començar a ser considerats màrtirs en el si de les seves comunitats i, fins i tot, lluny de l'estricte àmbit d'aquestes.
Això no és comprès per l'estat turc i per gran part de la seva població civil, sobresaturada del discurs nacionalista nascut amb la fundació de la Turquia moderna, la de Mustafà Kemal; la que no va acceptar el tractat de Sèvres. La que nega el genocidi armeni, que continua ocupant la meitat de Xipre i continua amb litigis fronterers amb Grècia; la que continua acceptant la pena de mort. La que vol entrar a la Unió Europea, on, per cert, podrà canviar cromos de política repressiva amb estats membres com Espanya, França o la Gran Bretanya.
La qüestió és que, segons les informacions que aquí ens arriben, uns 100.000 soldats de l'exèrcit turc són a la frontera amb Iraq; és a dir, en ple Kurdistan. Tenint en compte que la població local dóna el seu suport al PKK, que els Mehmets (apel·latiu amb què es coneixen popularment els soldats a Turquia) són joves soldats de lleva inexperts i que els EUA encara no saben exactament si mirar cap a una altra banda (cosa que faran els primers dies de la ofensiva a gran escala que ordenarà Erdogan), pensant en això, deia, potser ens acabarem trobant amb una reedició (salvant totes les distàncies) de la penúltima guerra del Líban que va permetre els informatius occidentals fer l'agost mediàtic, on ningú va guanyar però on la població civil, com sempre, hi va tenir molt a perdre.

dilluns, 22 d’octubre del 2007

A la final!!

Moments de tensió.
Han anunciat el veredicte després de l'actuació del sisè (al final vam ser sis) i darrer grup; es farà públic al cap d'un quart d'hora. No sé quants minuts van ser, però van ser llargs, molt llargs i tots els grups ho havien fet realment bé. Que hi ha una bona pedrera de blues als Països Catalans, vaja.
En Mike Shannon, portaveu del jurat, pren el micro i ho anuncia; no en passen dos, en passen tres, hi ha dos grups empatats en segona posició. Els guanyadors són Nasty Boogie, de València, un trio de blues clàssic i elegant; després s'anuncia l'accés a la final de Studio Z i, finalment, després d'estirar el fil del patiment fins al límit, dels Slim Boy Seals.
Com podeu comprovar, el bo d'en Shannon ens va canviar el nom però ho vam donar per bo perquè va tenir la deferència de seleccionar-nos. No li hem tingut en compte.
Així que després dels nervis i d'assajos i bolos en llocs on el blues no és gaire comprès hem tingut una petita recompensa que a nosaltres ens ha semblat gegant: hem tocat a Barcelona, per fi, i de moment ens hi quedem!!
L'11 de novembre la decisió final. Mirarem d'estar preparats en aquesta hora greu i decisiva.

dissabte, 20 d’octubre del 2007

L'hora de Slim Bay Seals


Sí, sí, aquest diumenge a partir de les 18:00 hores, Slim Bay Seals participa en el I Concurs de Blues organitzat per la Societat de Blues de Barcelona, juntament amb quatre grups més: Studio Z, The King Revelers, Lenisio Dimas Blues i The Next Club. L'acte es perpetrarà a la Sala Monasterio de la mateixa i ínclita vila.

Ja hem posat un peuet a la capital, a veure si serveix per alguna cosa...

dimecres, 10 d’octubre del 2007

El melic de Daniel Arasa

Abandonats, de moment, els editorials de combat, la caspa de La Vanguardia ataca ara per mitjà dels seus col·laboradors. En l'edició d'avui, el rotatiu monàrquic, espanyol i ultraliberal de la família Godó torna a la càrrega borbònica per mitjà, especialment, de la columna de Daniel Arasa, que supera amb escreix la defensa genèrica de la monarquia constitucional elaborada, també avui, per Oriol Pi de Cabanyes.

A mi, personalment, se'm comença a fer una muntanya haver de parlar d'aquest diari i d'alguns dels qui hi escriuen, però a Arasa, a qui havia conegut a través de les seves obres dedicades a la participació dels catalans a la Segona Guerra Mundial quan elaborava un treball sobre el FNC als anys cinquanta, aquesta faceta expressada en el seu article "Héroes del ombligo" no li coneixia. Em refereixo a la faceta d'empastifador desinformat i de demòcrata assenyat i cagacalces que destil·len les línies del pamflet que ha publicat avui.

Com no podia ser d'altra manera, Arasa fa gala de seguir les tendències d'aquests dies i abans de dir aquesta boqueta és meva ja es justifica sense que ningú li demani res; ell no és monàrquic, i ara! Se sent més atret per la República, tan atractiva ella, però finalment es declara accidentalista, que és el monarquisme banal dels joancarlistes d'aquest país. D'aquí ens condueix a la defensa de la tasca del Borbó i a la "gran calidad humana de la reina Sofía" (sic), les quals no desglossa no sé si per excés o, ves, potser per manca d'arguments.

Construïts els fonaments de l'argumentació Arasa es tira ja, sense més preàmbuls, de cap a la piscina per ficar en el mateix sac els qui cremen retrats del Borbó i els qui envien amenaces als líders no-nacionalistes que deambulen per la política parlamentària principatina, per barrejar política institucional amb iniciatives de desobediència, per embolicar la troca amb paralel·lismes (com no) entre la situació a les terres basques i la situació als Països Catalans. Embolica que fa fort!
Però estic convençut que al darrera d'aquestes percepcions esbiaixades que circul·len aquests dies entre els mitjans afectes al règim, moltes vegades no hi ha tanta mala fe com ignorància. És el cas de Daniel Arasa, que no hi veu més enllà de les JERC, que és com dir que no hi veu més enllà del nas; com li passa a molta gent que escriu sobre aquest tema a hores d'ara, vaja. Desconeixent l'existència d'una Esquerra Independentista més organitzada i enfortida a cada dia que passa, com demostren, per exemple, la trentena de regidors obtinguts per les CUP al maig, l'Alça't de fa unes setmanes a Caldes de Montbui o la mateixa resposta a la repressió del moviment antimonàrquic, desconeixent això, deia, a molts opinadors-veus-de-l'amo se'ls escapa el que per a ells deu ser un magma difús, indefinit, al qual se'l té per esponja absorvent del radicalíssim discurs conreat per la cúpula d'ERC i plataformes afins. Són, per tant, quatre vailets post-púbers irresponsables que empesos per un discurs d'altri descarreguen adrenalina perpetrant pretesos actes pseudo-terroristes; una altra afirmació que denota, per cert i altra volta, un elevat i agut grau d'ignorància, de qui parla sense coneixement de causa, sense haver vist res, de qui parla d'oïda (veieu en aquest sentit l'article de Xavi Navarro, "No només sabem cremar fotografies i banderes" en el seu blog).
Després de múltiples desqualificacions i insults (i encara amb la barra de citar a Diògenes: "el insulto deshonra a quien lo infiere, no a quien lo recibe", té els nassos d'escriure: aplica-t'ho a tu!) acaba per assimilar aquesta colla de trinxeraires a una mena de tribu renyida amb el progrés i gelosa de la clau de la cleda, que té por d'allò foraster per ignorància: i aquests improperis els dirigeix a un moviment internacionalista immers en lluites socials d'aquí i d'allà que afronta la qüestió de la immigració i la globalització amb implicació i valentia des de la base, des del carrer, des del dia a dia!!
I per favor, almenys no dediquin vostè i la resta de centinelles de l'ordre establert tanta tinta a aquest tema si tan poca importància té. Si són quatre desgraciats, si no s'ha de témer res, per què tants escarafalls i, sobretot, tants insults i desqualificacions? Això, amic Arasa, us delata, us surten els nervis per darrera les orelles, perquè ningú políticament no s'esvera si no n'hi ha motiu i només insulta aquell qui no sap què més dir.
Baixeu de les vostres talaies i passegeu una mica; us tocarà l'aire del carrer, que sempre ajuda a desentrenyinar la mirada i no us mireu tant el vostre melic intel·lectual, del qual surt un cordó umbilical que va lligat directe als fonaments de la Transició: a les seves renúncies i traïcions.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Che Guevara



"Me recuerdo en esta hora de muchas cosas, de cuando te conocí en casa de María Antonia, de cuando me propusiste venir, de toda la tensión de los preparativos.


Un día pasaron preguntando a quién se debía avisar en caso de muerte y la posibilidad real del hecho nos golpeó a todos. Después supimos que era cierto, que en una revolución se triunfa o se muere (si es verdadera). Muchos compañeros quedaron a lo largo del camino hacia la victoria. Hoy todo tiene un tono menos dramático porque somos más maduros, pero el hecho se repite. Siento que he cumplido la parte de mi deber que me ataba a la Revolución cubana en su territorio y me despido de ti, de los compañeros, de tu pueblo que ya es mío. Hago formal renuncia de mis cargos en la Direccón del Partido, de mi puesto de Ministro, de mi grado de Comandante, de mi condición de cubano. Nada legal me ata a Cuba, sólo lazos de otra clase que no se pueden romper como los nombramientos. Haciendo un recuento de mi vida pasada creo haber trabajado con suficiente honradez y dedicación para consolidar el triunfo revolucionario. Mi única falta de alguna gravedad es no haber confiado más en ti desde los primeros momentos de la Sierra Maestra y no haber comprendido con suficiente celeridad tus cualidades de conductor y de revolucionario. He vivido días magníficos y sentí a tu lado el orgullo de pertenecer a nuestro pueblo en los días luminosos y tristes de la Crisis del Caribe. Pocas veces brilló más alto un estadista que en esos días, me enorgullezco también de haberte seguido sin vacilaciones, identificado con tu manera de pensar y de ver y apreciar los peligros y los principios. Otras tierras del mundo reclaman el concurso de mis modestos esfuerzos. Yo puedo hacer lo que te está negado por tu responsabilidad al frente de Cuba y llegó la hora de separarnos. Sépase que lo hago con una mezcla de alegría y dolor, aquí dejo lo más puro de mis esperanzas de constructor y lo más querido entre mis seres queridos... y dejo un pueblo que me admitió como un hijo; eso lacera una parte de mi espíritu.


En los nuevos campos de batalla llevaré la fe que me inculcaste, el espíritu revolucionario de mi pueblo, la sensación de cumplir con el más sagrado de los deberes; luchar contra el imperialismo dondequiera que esté; esto reconforta y cura con creces cualquier desgarradura. Digo una vez más que libero a Cuba de cualquier responsabilidad, salvo la que emane de su ejemplo. Que si me llega la hora definitiva bajo otros cielos, mi último pensamiento será para este pueblo y especialmente para ti. Que te doy las gracias por tus enseñanzas y tu ejemplo al que trataré de ser fiel hasta las últimas consecuencias de mis actos. Que he estado identificado siempre con la política exterior de nuestra Revolución y lo sigo estando. Que en dondequiera que me pare sentiré la responsabilidad de ser revolucionario cubano, y como tal actuaré. Que no dejo a mis hijos y mi mujer nada material y no me apena: me alegra que así sea. Que no pido nada para ellos pues el Estado les dará lo suficiente para vivir y educarse. Tendría muchas cosas que decirte a ti y a nuestro pueblo, pero siento que son innecesarias, las palabras no pueden expresar lo que yo quisiera, y no vale la pena emborronar cuartillas."


Hasta la victoria siempre, ¡Patria o Muerte!


Te abraza con todo fervor revolucionario,


Che
..............
La carta de comiat d'Ernesto Guevara de la Serna a Fidel Castro és l'escenificació d'un compromís que dugué un home a la mort, un fatal desenllaç que converteix en gairebé profètiques les línies d'aquesta emotiva missiva. Però la reacció només va matar un home, com el Che mateix va recordar-li al seu botxí, i va fer més gran la llegenda, el mite, rera la qual en perdura l'exemple; l'exemple de revolucionari insubornable en la determinació de fer més lliure la humanitat sencera.
Gràcies comandante.

dilluns, 8 d’octubre del 2007

Una curiosa via per resoldre conflictes


L'estat espanyol sempre ha fet gala de resoldre els conflictes interns d'una forma ben expeditiva; els últims dies ens n'ha arribat l'enèssima mostra: la detenció i empresonament de la direcció de Batasuna, agents polítics ineludibles en la resolució del conflicte basc.
No ho sé, de vegades sembla com si no ho volguessin resoldre, oi?