L'estat espanyol pateix una esquizofrènia fundacional en la seva versió moderna, la versió sorgida arran de la mort del dictador ara ja fa més de trenta anys. És un desequilibri lògic, d'altra banda, inherent a l'ànima de la Nación, però que amb una mica de sort la durà, tard o d'hora, pel pedregar.
Si econòmicament, l'estat espanyol va situar les bases de la seva homologació internacional ja durant els anys foscos del règim del general amb veu de flauta travessera, adaptant-se als cànons liberals que l'havien de permetre sobreviure i assegurar el domini de poderosos tronats i burgesos que miraven cap a una altra banda, en l'aspecte polític, la cosa no va anar més enllà de la cosmètica mínima exigible a una comunitat internacional que, de fet, de vergonya no n'ha tingut mai gaire. Res de nou sota el Sol, com podeu comprovar.
Però, de tant en tant, val la pena parar-s'ho a pensar una mica; perdre-ho de vista, mai. Si un hi reflexiona, si un pren aquest punt de partida, comprendrà millor aquest huracà mediàtic alimentat en les entranyes de la caverna, que té fidels centinelles de formes més elegants en periòdics comtals, pingüins i pernsadors de pa sucat amb oli que empastifen matí, tarda i nit, dia sí dia també, les ones radiofòniques d'aquest país trossejat i ocupat, enguany comença a fer-ne tres segles.
La clau és aquesta malanomenada transició democràtica, autèntica transacció de poders a feixistes demòcrates de tota la vida i arribistes al poder que encegats per la poltrona els va caure el marxisme pel camí. I com que l'arrel és aquesta, com que l'estat espanyol és encara al Tercer Món polític; com que la democràcia burgesa no és que sigui tendra, és que és una democràcia burgesa; com que la qüestió nacional es va intentar anestasiar amb l'aroma del cafè autonomista; i com que la legitimitat del monarca del Reino de España és relliscosa a dia d'avui; com que passa tot això i encara d'altres coses, resulta que encara ara hi ha tabús nacionales. Si hi ha tabús, no hi ha llibertat d'expressió; si no hi ha llibertat d'expressió, no hi ha democràcia.
I per ara, el tabú més gros, el més intocable, és el de l'origen de la prefectura de l'estat, que recau en la corona del Borbó: negar-li l'autoritat és negar l'essència i naturalesa de l'Espanya actual. Una Espanya que té un cap d'estat per designació divina indirecta, fruit de la delegació per flebitis i mals lletjos a venir, per part del general Francooster, que deia la Trinca abans d'abandonar-se a l'empatx de negoci audiovisual; el rei és un pàjaro, nomenat a dit per un dictador que va entrar al nostre país a sang i foc, i que encara avui no s'ha atrevit a preguntar al seu poble si l'estima o no, i que representa en la seva persona (i en els canons en els quals se sustenta) el símbol de la unitat, de la pàtria excloent, anorreadora i assimilista.
Si es furga en l'origen d'aquesta monarquia actual, la del descendent del primer Borbó, Felip V el brut (podia passar anys sense rentar-se), d'Alfons XIII, el mecenes del porno primitiu, si exposem a la llum tot això, aleshores és quan apareixen els nervis dels acòlits, que saben, com nosaltres l'infame germen del qual va néixer aquesta Espanya. És per això que tenen por, una por exagerada, la por de qui arrossega un terrible secret amagat fa massa temps a massa gent i que intenta evitar que s'escampi la veritat tot silenciant aquells qui discuteixen el retrat bucòlic que ells van construir ara fa uns trenta anys. Perquè tenen por que les classes populars despertin i cremin els símbols ominosos de dominació social i nacional amb què fa segles que han intentat ofegar aquest poble que, tossut, encara els fot alguna escopinada.
Tot plegat, en definitiva, és simptoma de que el temps corre a favor nostre, de que ara més que mai és moment de no fer cap pas enrere. Si cremant retrats la hipertensió va desbocada, vol dir que hi ha alguna cosa que els preocupa. Només manca adonar-nos de que aquesta cosa som nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada