El melic de Daniel Arasa

Abandonats, de moment, els editorials de combat, la caspa de La Vanguardia ataca ara per mitjà dels seus col·laboradors. En l'edició d'avui, el rotatiu monàrquic, espanyol i ultraliberal de la família Godó torna a la càrrega borbònica per mitjà, especialment, de la columna de Daniel Arasa, que supera amb escreix la defensa genèrica de la monarquia constitucional elaborada, també avui, per Oriol Pi de Cabanyes.

A mi, personalment, se'm comença a fer una muntanya haver de parlar d'aquest diari i d'alguns dels qui hi escriuen, però a Arasa, a qui havia conegut a través de les seves obres dedicades a la participació dels catalans a la Segona Guerra Mundial quan elaborava un treball sobre el FNC als anys cinquanta, aquesta faceta expressada en el seu article "Héroes del ombligo" no li coneixia. Em refereixo a la faceta d'empastifador desinformat i de demòcrata assenyat i cagacalces que destil·len les línies del pamflet que ha publicat avui.

Com no podia ser d'altra manera, Arasa fa gala de seguir les tendències d'aquests dies i abans de dir aquesta boqueta és meva ja es justifica sense que ningú li demani res; ell no és monàrquic, i ara! Se sent més atret per la República, tan atractiva ella, però finalment es declara accidentalista, que és el monarquisme banal dels joancarlistes d'aquest país. D'aquí ens condueix a la defensa de la tasca del Borbó i a la "gran calidad humana de la reina Sofía" (sic), les quals no desglossa no sé si per excés o, ves, potser per manca d'arguments.

Construïts els fonaments de l'argumentació Arasa es tira ja, sense més preàmbuls, de cap a la piscina per ficar en el mateix sac els qui cremen retrats del Borbó i els qui envien amenaces als líders no-nacionalistes que deambulen per la política parlamentària principatina, per barrejar política institucional amb iniciatives de desobediència, per embolicar la troca amb paralel·lismes (com no) entre la situació a les terres basques i la situació als Països Catalans. Embolica que fa fort!

Però estic convençut que al darrera d'aquestes percepcions esbiaixades que circul·len aquests dies entre els mitjans afectes al règim, moltes vegades no hi ha tanta mala fe com ignorància. És el cas de Daniel Arasa, que no hi veu més enllà de les JERC, que és com dir que no hi veu més enllà del nas; com li passa a molta gent que escriu sobre aquest tema a hores d'ara, vaja. Desconeixent l'existència d'una Esquerra Independentista més organitzada i enfortida a cada dia que passa, com demostren, per exemple, la trentena de regidors obtinguts per les CUP al maig, l'Alça't de fa unes setmanes a Caldes de Montbui o la mateixa resposta a la repressió del moviment antimonàrquic, desconeixent això, deia, a molts opinadors-veus-de-l'amo se'ls escapa el que per a ells deu ser un magma difús, indefinit, al qual se'l té per esponja absorvent del radicalíssim discurs conreat per la cúpula d'ERC i plataformes afins. Són, per tant, quatre vailets post-púbers irresponsables que empesos per un discurs d'altri descarreguen adrenalina perpetrant pretesos actes pseudo-terroristes; una altra afirmació que denota, per cert i altra volta, un elevat i agut grau d'ignorància, de qui parla sense coneixement de causa, sense haver vist res, de qui parla d'oïda (veieu en aquest sentit l'article de Xavi Navarro, "No només sabem cremar fotografies i banderes" en el seu blog).

Després de múltiples desqualificacions i insults (i encara amb la barra de citar a Diògenes: "el insulto deshonra a quien lo infiere, no a quien lo recibe", té els nassos d'escriure: aplica-t'ho a tu!) acaba per assimilar aquesta colla de trinxeraires a una mena de tribu renyida amb el progrés i gelosa de la clau de la cleda, que té por d'allò foraster per ignorància: i aquests improperis els dirigeix a un moviment internacionalista immers en lluites socials d'aquí i d'allà que afronta la qüestió de la immigració i la globalització amb implicació i valentia des de la base, des del carrer, des del dia a dia!!

I per favor, almenys no dediquin vostè i la resta de centinelles de l'ordre establert tanta tinta a aquest tema si tan poca importància té. Si són quatre desgraciats, si no s'ha de témer res, per què tants escarafalls i, sobretot, tants insults i desqualificacions? Això, amic Arasa, us delata, us surten els nervis per darrera les orelles, perquè ningú políticament no s'esvera si no n'hi ha motiu i només insulta aquell qui no sap què més dir.

Baixeu de les vostres talaies i passegeu una mica; us tocarà l'aire del carrer, que sempre ajuda a desentrenyinar la mirada i no us mireu tant el vostre melic intel·lectual, del qual surt un cordó umbilical que va lligat directe als fonaments de la Transició: a les seves renúncies i traïcions.