dimecres, 20 de juny del 2018

«La Reixa»: solidaritat antirepressiva i construcció nacional

Que la història es repeteix, dit així com una mena d'automatisme o fatalisme determinista és una cosa que deu servir per a fer gala d'una certa erudició davant del públic de torn i que, en part, amaga (potser involuntàriament) una pulsió desmobilitzadora, una idea d'immobilitat que converteix en eixorc tot intent de transformar els ordres socials injustos. Les sentències com aquesta no me les he cregut mai gaire. En tot cas, si la prenem en un sentit més constructiu, el que ens pot indicar és que, més que repetir-se, hi ha elements estructurals que no és que es reeditin, sinó que no han canviat gaire; que encara no hem estat capaços de millorar-los o canviar-los d'una forma prou profunda o substancial. 
Així és més fàcil admetre que en contextos històrics de més profunditat, que reposen al damunt d'elements definitoris sòlids i arrelats, se succeeixen episodis similars o es produeixen respostes recurrents, sobretot quan hi ha forces que pretenen modificar l'escenari.
Un exemple n'és el recorregut de l'independentisme català en el marc de l'Estat espanyol. Si el catalanisme ja representava (en la seva articulació discursiva, política i orgànica) al tram finisecular del XIX una esmena al model d'estat que per a Espanya s'havia anat construint a trompicons des de Cadis (1810-12), l'independentisme català (naturalment minúscul, però no pas inexistent) era una proposta del tot destituent un ingredient de l'Antiespanya, un factor constitutiu de les heretgies que el nacionalisme espanyol combatria amb especial èmfasi després del desastre de Cuba (1898).
Justament per això, hi ha fets que exemplifiquen que ni el catalanisme és un invent de fa quatre dies, ni tampoc ho és l'independentisme. De la mateixa manera, la persecució i la repressió polítiques del moviment són fenòmens que són coetanis al seu naixement, i treuen el cap al mateix moment que cristal·litzen les primeres iniciatives més o menys organitzades. 
Per tant, la repressió contra el moviment independentista no és un invent del jutge Llarena, ni tan sols del jutge Garzón. Ni els grupuscles d'extrema dreta del nacionalisme espanyol és el primer cop que campen pels nostres carrers, la seva activitat també es remunta bastantes dècades abans de la Batalla de València (1976-1981, aproximadament). De la mateixa manera, és interessant remarcar  que les experiències antirepressives propiciades per la grapa (formal o informal) de l'Estat han estat llavors d'articulació orgànica i política del moviment. El cas que es considera fundacional en aquest terreny és el de «La Reixa», a principis del segle XX.


«La Reixa», primera organització antirepressiva del nacionalisme radical


L’Onze de Setembre de 1901 «diferents organitzacions realitzen vetlles de record als màrtirs de 1714» (Domingo, 2007: 211) amb discursos reivindicatius i una ofrena floral a l’estàtua de Rafael Casanova, on «es dipositen les corones que havien presidit les vetlles de record» (Ibídem). S'arribava a aquella data enmig d'un context de crisi estatal i d'expansió del catalanisme, amb reformulacions orgàniques i una creixent preocupació per la idea d'avenç social, que es concretava, per exemple, amb l'emergència de la figura del doctor Domènec Martí i Julià com a home fort de la Unió Catalanista. Aquell any, però, i per l’acció d’un confident de la policia, acabarien essent empresonades a la vora d'una trentena de persones, entre elles Josep M. Folch i Torres, i «processats per alteració de l’ordre públic i atacs a la unitat de la pàtria» (Colomer, 1995: 37), en la majoria de casos. Sembla que l'excusa oficial és que durant l'ofrena a l'estàtua de Rafael Casanova s'haurien proferit crits considerats contraris a la unitat d'Espanya.
Els fets comportaren diverses conseqüències en el sentit de reforçar el sentiment nacional: en primer lloc, una solidaritat que passaria per la lloança dels detinguts en els principals mitjans catalanistes (com La Veu de Catalunya) i desembocaria en una manifestació que aplegaria 15.000 persones; en segon lloc, la fundació de La Reixa, primera organització antirepressiva del catalanisme i punt de trobada per a aglutinar el catalanisme radical.

Foto de grup dels detinguts l’Onze de setembre de 1901. Font: Anoia Diari

L’Agrupació Catalanista La Reixa apareixia el 31 d’octubre d’aquell mateix any, aplegant orgànicament els «grups més radicals de la Unió Catalanista» (Rubiralta, 2004: 19) i dirigida a ajudar els catalanistes represaliats. Més enllà d’això «la transcendència de La Reixa rau en la labor de coordinació d’aquests modestos grups nacionalistes radicals» (Ibídem), tasca que continuaria quan l’organització es transformà en la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista el 1903. Encara més, les entitats que formaren La Reixa col·laboraren amb altres grups per a engegar l’Aplec Catalanista, més polititzat, i per a la creació del setmanari satíric La Tralla, aquest mateix any 1903.
Si bé és cert que el nacionalisme radical no tenia encara uns contorns ideològics i programàtics definits i la seva incidència social era molt minsa, la creació de La Reixa és indicativa de com els canvis sociopolítics, demogràfics i econòmics creen noves condicions i necessitats de regimentació de la societat: la immigració interior catalana des del camp de joves treballadors provocà un reforç «dels signes de solidaritat grupal, tota una sèrie de símbols identitaris estructurats per mitjà del discurs nacionalista» (Rubiralta, 2004: 21), i un creixement de la consciència nacional. En aquest sentit, si bé molt concret, som davant d’un procés de cohesió de la comunitat imaginada i de reforçament de nació com a ideal més elevat: una organització que reconeix fonamentalment el sacrifici en favor de la pàtria.
És, a més, un primer pas cap a la modernització d’un espai polític que es coordina «gràcies» a la repressió de l’estat i al regeneracionisme que impera fruit del desastre colonial espanyol de 1898. Al mateix temps, s’introdueixen «tecnologies» de governança, d’autoorganització: es basteix una resposta coordinada per a fer front a una de les principals eines que té l’estat per al control social.

Bibliografia:

Colomer, Jaume (1995). La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917). Barcelona: Columna.
Domingo, Joan (2007). «L’impuls del catalanisme radical a principis del segle XX». A: DD.AA, Ier Congrés d’Història de l’Independentisme Català, pàg. 209-213. Reus: Edicions del Cercle de Lectura.
Rubiralta, Fermí (2004). Una història de l’independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Lleida: Pagès editors.

divendres, 1 de juny del 2018

No, el Règim no les té totes

Tot aquest moviment de la moció de censura contra el govern de Rajoy i el PP que ha impulsat el PSOE de Pedro Sánchez produeix, en el meu cas, tanta mandra com absència d’eufòria. Més enllà de constatar una certa satisfacció diguem-ne racional que es pot processar per l’expulsió de la comandància política de l’Estat (perquè per a la resta manen els mateixos) dels representants de la versió actualitzada del nacionalcatolicisme espanyol, tot plegat no em remou ni una engruna en el terreny emocional.
Potser perquè la indecència política del PSOE és prou paral·lela a la del PP i potser perquè allò de «s’ha de fer fora el PP» com a ressort acrític davant el més gran dels mals ja no val: ara ja s’ha bastit un recanvi des de la dreta, C’s, que dibuixa un horitzó manifestament pitjor per als drets i llibertats dels pobles i la gent de l’Estat (amb Catalunya com a primer objectiu on descarregar l’arsenal del nacionalisme espanyol més filofalangista que s’ha vist des de 1975). Potser també perquè, vist tal com raja, sembla contradictori que aquí ens dediquem a pensar dia sí dia també com resolem això d’aquesta República que tenim per implementar (com si fos un antivirus) i que al mateix temps destinem energies a resoldre la governabilitat d’Espanya.

Adéu, trempat!
 
Certament, el PSOE és, en tot allò que té de negatiu, tant Règim del 78 com el PP (no desgranaré ara la interminable llista de polítiques impulsades i defensades en el sentit d’apuntalar l’estatus quo per part del partit de González, Guerra, Zapatero o Sánchez), és tan 155 com el PP i davant el conflicte català havia entrat amb força per ser el líder de la cursa d’un patrioterisme espanyol més propi de la Guerra de Cuba que del segle XXI. El PSOE genera una confiança nul·la de cara a una resolució de les emergències socials i ja no diguem de cara a una sortida política del «problema catalán».
Ara bé, també és cert que, almenys en l’escenari inicial resultant, el bloc del 155 no és tan sòlid com abans de la moció i el ressentiment que el PP dispensarà a aquells que l’han desallotjat del seu lloc «natural» (el poder) pot ser dels que marquen època (Rafael Hernando, amb el seu to de menyspreu classista ja ha donat pistes de per on pot anar la cosa). Això va lligat al fet que Rivera i C’s veuen desbaratada l’estratègia d’anar a les urnes com més aviat millor per aprofitar el moment favorable que indiquen les enquestes. Ara, no només els pot passar el moment propici, sinó que no havent donat suport a la moció s’han quedat sols votant que no amb el partit més estigmatitzat per la corrupció (l’«a por ellos» a Espanya em temo que no penalitza gaire) que ells mateixos critiquen amb els seus habituals discursos prefabricats i simplificats. N’han sostingut el govern i han votat en contra de la seva caiguda, no pas poca cosa per a qui es ven com a renovació de l’invent.
Encara més, C’s pot ser víctima dels mateixos que l’han catapultat com a recanvi a l’instrument polític dels interessos de l’oligarquia espanyola. Davant d’una coalició de forces capitanejada pel PSOE que inclou la imatge renovada de l’Antiespanya (esquerres, separatistes, etarres...) el PP haurà de rearmar-se al mateix temps que renova algunes cares (començant per Rajoy) molt desgastades fet que brinda una oportunitat a les elits de l’IBEX per recuperar la seva eina d’intervenció política tradicional, cosa que converteix la força de Rivera en una joguina molt més prescindible i l’arracona a la incerta lògica de la volatilitat electoral.

Seria ingenu pretendre que amb aquest canvi, des de Catalunya, s’hi guanya res de forma automàtica. El PSOE és tan nacionalista espanyol i està tan esquitxat per la corrupció com el PP, és tan Règim del 78 com Florentino Pérez i Norma Duval. Però també és cert que aquest nou acte no és merament un recanvi del Règim en el sentit que no garanteix un recorregut estable per als propers mesos, més aviat al contrari: en surt un govern més feble en suport electoral i parlamentari que tindrà com a principal oposició una dreta espanyola ressentida i radicalitzada. A les mans de l’independentisme català representat a Madrid hi havia la possibilitat de contribuir a la inestabilitat (com així s’ha fet) davant l’alternativa de votar com C’s o posar-s’hi de cantó (opcions que a nivell propagandístic eren notablement pitjors perquè, entre d’altres coses podien mantenir el PP al poder). Naturalment, tot això s’hauria de saber aprofitar des de Catalunya, una eventualitat davant la qual em permetreu que també em mostri, com a mínim, escèptic.