Memòria!

 Article publicat a NacióGranollers el 08/06/2012

Ja han passat setanta-quatre anys d'aquell fatídic 31 de maig de 1938, quan els avions militars de la Itàlia feixista van sobrevolar la capital de la nostra comarca per, presumptament, bombardejar la central elèctrica del carrer del Rec. Presumptament, doncs, un atac selectiu contra infraestructures del bàndol republicà, el legítim, que se saldà amb dos centenars llargs de víctimes mortals: civils que s'aplegaven a la Porxada i altres carrers granollerins en un dia més de la quotidianitat excepcional que suposava aquella guerra, un conflicte fruit d'un cop d'estat fallit perpetrat per l'autoproclamat bàndol nacional. I dic autoproclamat perquè de nacionalistes (ben) espanyols també n'hi hagueren a l'altre cantó: fou l'idolatrat doctor Negrín, president del govern de la II República espanyola, qui esgrimí allò de "antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que se desprendiese de alemanes e italianos. En cuanto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de fuera y de los de dentro".

Però foren les bombes feixistes les que deixaren més de 5.000 morts en aquesta banda del país: Roses, Figueres (l'Alt Empordà fou especialment castigat), Manresa, Lleida, Reus, Flix, Tarragona, Barcelona i aquí a la comarca mateix: Cardedeu, les Franqueses, la Garriga, Mollet del Vallès o Granollers reberen la pluja indiscriminada i mortal que deixaria imatges per a la ignomínia com els nens de Sant Felip Neri o la matança granollerina. Al País Valencià n'hi hagué més de 7.000, amb 10.000 edificis destruïts en un any 1938 especialment sagnant (tot i que les ràtzies aèries havien començat l'any anterior), i amb un càstig específic a la zona costera fidel a la República. Alacant visqué una jornada de mercat macabra el 25 de maig de 1938: uns 300 morts així ho certifiquen; Xàtiva, socarrada per gràcia del primer Borbó, tastà de nou el foc criminal el 12 de febrer de 1939 (més de 100 morts). Però també patiren València, Castelló, Benicarló, Torreblanca, Orpesa, Sagunt o Vila-Real.

Un rastre de mort que no s'aturaria, per desgràcia i com ja sabem: per al Principat, Josep Mª Solé i Sabaté, xifrà en gairebé 3.400 els executats; però també vindrien els camps d'extermini a la neta i culta Europa i l'exili vergonyant als camps de la Catalunya Nord, amb el tracte vexatori i inhumà que dispensà la Republique als qui fugien del feixisme i de la repressió en l'any del 150è aniversari de la Revolució Francesa. I la negra nit franquista, que es perpetua soterradament (o explícitament) fins els nostres dies.

Com alertava Borja de Riquer, la historiografia franquista continua bellugant la cua, mudant la pell si cal per amagar el seu pseudoacademicisme. I per això mateix, cal no abaixar la guàrdia: són temps difícils i el terreny és adobat per a l'emergència dels discursos de la dreta populista, xenòfoba, feixistoide o directament feixista: la grega sembla la penúltima de les alarmes, tot i que a Vic això ja ho saben de fa temps, per molt que alguns s'entestin a mirar cap a una altra banda. La memòria és un múscul que cal exercitar. Constantment. I per això ens cal mantenir viva la flama, ja sigui amb actes com el que diumenge passat va organitzar el Casal Popular l'Esquerda o amb documentals com Operació Garzón.

Foto: la Porxada després del bombardeig (extreta d'aquí)

Fusteríada

Avui, en el dia que commemorem l'adéu de Fuster (l'any de les vergonyes de 1992), m'he avingut a la magnífica idea de (re)llegir-ne l'obra en veu alta a l'Esquerda. M'ha tocat de glossar-ne una mica la figura, i ja he dit que em semblava una tasca complexa. L'abast de la seva obra és gegantí fruit del conreu de diversos camps d'estudi i de treball: historiador de la Cultura, crític, poeta (“he fet versos, que no és el mateix”, dirà el propi Fuster), articulista en diaris diversos, assagista... Un humanista del XVIII que emergeix en la negra nit franquista; o una “xamba genètica” que digué en Joan F. Mira. Bé, una cosa no treu l'altra.

En tot cas, ja no és només la dificultat de definir-ne o sintetitzar-ne la seva activitat, la seva producció. La dificultat principal rau, al meu entendre, en definir la naturalesa d'aquesta producció intel·lectual: a Fuster se l'ha sacralitzat i demonitzat amb la mateixa intensitat i, qui més qui menys, n'ha fet lectures interessades desviant el cabal de les seves propostes cap on més li convenia.

Una síntesi a la que em remetia per introduir-lo és la presentació que en va fer Montserrat Roig en una entrevista televisiva de 1977 (1, 2 i 3): “En Joan Fuster estima el rigor, la precisió. És una mena d'intel·lectual del segle XVIII, lúcid davant del seu món, prou escèptic per no deixar-se ensibornar per les falòrnies de la vanitat de ser un personatge.

Per a ell, hi ha una fita important: recuperar la integritat dels Països Catalans. Per a aquesta fi, en Fuster hi ha esmerçat tota la seva vida i tot el seu esforç intel·lectual.

Ell es defineix com un treballador del cervell i de la mà. Gràcies a la seva obra, permanentment indagadora, i a la seva actitud, sempre honesta, la cultura catalana no s'ha vist tan desvalguda durant aquests darrers anys”.

En fi, ell mateix es definia en un dels seus celebrats i esmolats aforismes: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”

Tanmateix, Fuster, ni encunya el terme (la primera referència és de 1876 d'un senyor...valencià: Benvingut Oliver i Esteller), ni és el primer en plantejar-hi una vinculació política d'una certa entitat (un fet que es produeix entre trenta i quaranta anys abans de l'aparició de Nosaltres, els valencians i que prové fonamentalment del Principat, d'homes com Rovira i Virgili o Ferran Soldevila). De fet, Fuster, ni tan sols és nacionalista. Com deia ell mateix: en sóc en la mesura en què els altres me'n fan ser; o bé esquivava l'etiqueta (que li desagradava) i s'autodefinia com a “ciutadà nacional”, tot considerant que el nacionalisme és, justament, una inflamació d'aquesta condició. Per un racionalista com ell, l'emotivitat no podia ser pas la guia per a bastir projectes polítics: la barraca valenciana no era en els fonaments de la construcció de la seva proposta.

I la proposta de Fuster ha estat, sobretot, emprenyadora. Aquell suecà va sacsejar les seves tres províncies (i preneu províncies amb tota la càrrega pejorativa del terme): recollint l'exemple de Vicens Vives, que pocs anys abans havia iniciat l'exercici introspectiu amb Notícia de Catalunya (un llibre que, per cert, s'havia d'anomenar Nosaltres, els catalans), i per encàrrec de Max Cahner (en el que seria el primer llibre d'Edicions 62), Fuster emprèn l'anàlisi de la seva societat: i ho fa: primer, amb resultats ben diferents als de Vicens (el llibre d'aquest esdevindria pilar ideològic del pujolisme); i segon, perquè ningú abans ho havia fet i hi havia qüestions que requerien de resposta. Obligà als valencians a mirar-se i a repensar-se, i, encara més a (re)descobrir-se com a part d'un tot diferent al que fins llavors s'havia insistit en inculcar.

Però no només això: ressituant els valencians en una altra banda, Fuster obligava la resta del cos nacional a replantejar-se i per això fou emprenyador: situava la pilota al teulat del catalanisme catalunyès tradicional, que s'havia fet fort en les quatre províncies: que havia bastit una genealogia pròpia a partir del regionalisme renaixentista.

Així doncs, probablement sigui aquesta l'herència més important de Fuster: la de repensar-nos, la de prendre un mirall i fixar-nos-hi amb ulls crítics. La de qüestionar-nos contínuament o, com deia ell mateix a exercir el nostre dret “a canviar d'opinió”, que és el primer que ens neguen els nostres enemics.

“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquila”.

Per no caure en la desmemòria, doncs, fonamentem-nos en el que deia Fuster que la xarxa ens permet de fer-ho a bastament. Hi trobareu què és 'Ser Joan Fuster', la xerrada que un expert de debò com en Toni Rico va fer amb motiu d'aquest any multiefemèride, o una web impulsada per Maulets on hi trobareu alguns dels seus principals textos.

La imatge que il·lustra el post és un disseny de l'amic fotlifoc i li he manllevat sense vergonya.