dijous, 30 d’octubre del 2008

Fins als collons de Halloween


El gregarisme de la nostra societat és alarmant. Les eines de socialització de les quals disposa el poder fa ja molts anys que treballen a tot drap, i la més potent d'elles és encara la televisió que va entrar a les llars dels Països Catalans del sud de l'Albera de la mà del franquisme. És a dir, si la tasca uniformitzadora del mitjà televisiu no fos ja prou greu per a la llibertat d'acció, d'anàlisi i de pensament de l'individu, a casa nostra, desgraciats com som de mena, va i ens la fa entrar, per més inri, el franquisme. Quins collons.

Un exemple ben clar de la tasca dels mitjans d'informació de masses en general i de la televisió en particular la tenim en el telepredicador Josep Cuní i la seva hooligan Pilar Rahola, que tal i com citava Toni Rico en el seu blog, han omès olímpicament la vista a què eren sotmeses 16 ciutadanes i ciutadans del país, al tribunal hereu del TOP, l'Audiència Nacional, un judici polític vergonyant en tota regla, per parlar de l'ós de la Val d'Aran, en uns termes bastant patètics, per cert. Té pebrots, la cosa.

En el nostre cas, la feina dels mass mèdia té una doble vessant en tant que actua en l'àmbit natural d'una cultura de caràcter resistent. Sí, sí, som una cultura resistent, i no per culpa nostra: els desgraciats camins que ha seguit el nostre poble acumulant derrota darrera derrota fa que hàgim de resistir per no desaparèixer, encara que, com deia la Trinca abans de vendre's al capital espanyol: "i ara surten manifestos / on expliquen quatre llestos /que jo m'estic excedint /i vomiten la parida / de que som jo i la querida / els qui l'estem oprimint".
Una doble vessant, deia. D'una banda patim des de fa dècades un procés d'americanització de la nostra cultura, accentuada des de la consolidació de la societat de consum i del malanomenat procés de globalització, diferents cares de la mateixa moneda capitalista. De l'altra, en tant que colònia espanyola i francesa alhora, som una nosa en l'imaginari de l'imperialisme cultural mesetari i de la grandeur de l'hexàgon immutable.
Sobrem com a cultura minoritària que som. Sobrem com a anomalia cultural que som en estats nacionals amb voluntat homogènia com als que pertanyem si-et-plau-per-força. Sobrem, ves quins nassos.

I tot plegat per què ve a tomb? Doncs, perquè n'estic fins els collons de la campanya de Halloween que ha engegat Port Aventura; perquè la campanya m'és antipàtica i estranya i perquè l'anunci m'irrita i el fan a cada tall publicitari. Però també m'emprenya molt veure com la presumpta televisió de Catalunya, que és pública, dedica la nit de divendres a emetre una programació especial dedicada al terror, és a dir... a Halloween. I també m'emprenya i em preocupa que siguin les escoles les qui dediquin hores a aquesta festa.
I perquè n'estic fins als collons que les festes tradicionals se substituixin per d'altres, que més que ser més atractives, tenen una tirada comercial de més entitat. Que tot es redueixi al mateix em rebel·la; que tota festa, tota tradició popular sigui arraconada per històries importades i postisses que, de forma obscena, amaguen tan sols una trista voluntat de vendre, vendre i vendre. Vendre disfresses per Halloween, regals casposos pel dia dels enamorats del febrer, pel dia del pare, pel dia de la mare i per tot allò que pugui desplegar un ampi ventall en l'oferta d'objectes prescindibles que la gent ha d'adquirir no se sap ben bé per què.

És per això que n'estic fins als collons, del Halloween.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

La pesta borbònica assola Manresa

La burgesia local de la capital del Bages, en la millor tradició llepaculs dels senyors esteves nostrats (que, de fet, dir-ho així ja és redundant), ha decidit revestir la commemoració dels 30 anys de la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa de dignitat casposa, espanyola i provinciana al comptar amb la presència a la ciutat del fill de l'hereu de Franco i la seva senyora esposa.
En una mostra d'autoodi lamentable, digna del seny català més decimonònic, la XIII Jornada d'Economia de Caixa de Manresa i els 30 anys de l'UBIC brinden l'oportunitat de desencadenar la pesta borbònica per una més de les comarques centrals del Principat, ja que sembla ser que l'epidèmia es podria escampar fins a Puig-Reig (Berguedà) ben aviat.
Davant aquesta amenaça, diverses entitats populars i autocentrades han decidit aprofundir en la campanya profilàctica encetada fa un any a Girona. No cal dir que com més gran sigui el predicament de tan inflamable remei, més garantia d'èxit hi haurà en l'eradicació d'aquest mal endèmic que ja fa més de tres-cents anys que dura.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

El Correllengua de la Vall del Tenes tornarà!


Ahir es va cel·lebrar un Correllengua que, per primera vegada, tenia vocació global, d'unir les viles de la Vall del Tenes; per desgràcia, la gent de Bigues i Riells ja havia fet els cartells i tot quan vam contactar amb ells i no vam poder fer-ho junts. L'any que ve ens trobarem tots plegats, amb l'eficient i treballadora comissió de Bigues i Riells, amb la gent de Santa Eulàlia de Ronçana que no van poder assitir-hi i els que hi vam posar les banyes en aquesta primera edició.
Tal i com comentàvem amb dues de les companyes de Bigues ahir a la nit, tot sopant a l'Aliança, sembla difícil avui mantenir aquell vell i engrescador esperit de Vall del Tenes, d'aquella Vall del Tenes ideal que va imaginar i contribuir a crear l'escriptor Jaume Farriol. Res millor per contrastar-ho que recordar que enguany es commemora el trentè aniversari de la volta en carro als Països Catalans, com recorda el seu fill Quim.
O sigui que la tasca és doble. A banda de la naturalesa en si del Correllengua, tota la gent que volguem fer la segona edició del Correllengua de la Vall del Tenes, haurem de ser conscients de que lluitem per mantenir viva la flama del sentiment popular dels pobles de la vall, mig apagada per la pressió d'un urbanisme especulatiu desbocat que n'ha convertit les viles en autèntics dormitoris, paradigmes de la societat de consum actual, la del "tots los que treballen callen" que diria en Quico el Célio i que només es movilitzen quan els tanquen un bar, o quan els afecta una cosa que els passa al carrer de davant de casa.

Doncs res, que l'any que ve hi tornarem, perquè aquest any ens ha agradat fer-ho i hem pogut comptar amb gent magnífica com en Pere, la Neus, la Marisa, l'Anna, l'Assumpta, l'Iban, en Pitu, en Xavier d'Edimburg, l'Aleix Garriga, i com qui la Xell, en Lluís, l'Álvaro, la Patrícia, en Toni o en David s'hi han esmerçat amb obstinació perquè tirés endavant.

Visca la Vall del Tenes!
Visca els Països Catalans lliures!

dijous, 23 d’octubre del 2008

El Correllengua arriba a la Vall del Tenes


Enguany el Correllengua arriba a la Vall del Tenes. Serà aquest dissabte 25 d'octubre, en què, per primera vegada, tres pobles de la vall es coordinen per fer arribar la flama de reivindicació de la unitat i denúncia de la marginació i minorització que pateix des de ja fa segles la llengua d'aquí.
El tret de sortida serà a les 16:30 a la Plaça de la Vila de Parets del Vallès, on es llegiran alguns poemes d'en Joan Oliver i el manifest. A les 17:30 arribarem fins la Plaça del Voluntariat de Lliçà de Vall, amb idèntic programa que a Parets.
Finalment, a Lliçà d'Amunt i a partir de les 18:30, se celebrarà el gruix dels actes. Serà a l'Aliança, un dels espais més emblemàtics, sinó el que més, de la Vall del Tenes: després de la lectura del manifest començarà el joc "Fem diana al català" ideat i coordinat per Marisa Raich, es presentarà el programa de Voluntariat pel català i les parelles fetes a Lliçà, i es farà un dictat popular.
Per rematar la nit se sortejarà una panera de productes de la terra, ens afartarem amb una botifarrada i ens deixarem endur per les suggestives melodies de l'amic Aleix Garriga i les propostes poètiques d'en Xavier d'Edimburg, tots dos pel preu d'un.
L'acte està organitzat per la Comissió del Correllengua de la Vall del Tenes i compta amb el suport de la CAL i la col·laboració de l'Ateneu de Parets, el Col·lectiu Destorb, l'Ateneu l'Aliança i el programa de Voluntaris per la Llengua.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Alzheimer

Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. Tots dos són entre nosaltres, entre els seus, però cap dels dos hi és ben bé del tot: l'un encara ha de néixer, l'altre ha anat marxant sense acomiadar-se, sense adonar-se'n. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.

S'haguessin estimat molt, n'estic convençut. Un besnét s'estima per raons òbvies. Si t'estimes un nét, imagina't un besnét. I si l'Alguer tingués temps s'estimaria el seu besavi, que de ben segur se'l faria seu, com ja va començar a fer amb el seu nét fa uns trenta anys.
Aleshores, però, ell era més jove i l'Alzheimer no existia. No existia en ell, però no existia enlloc. La malaltia estel·lar des de mitjans dels vuitanta era la SIDA. Ni quan en Reagan va dir que la patia en vam fer gaire cas, quedava massa lluny tot plegat. Hauríem d'esperar al tombant de segle i de mil·lenni per prendre'n consciència, per començar a témer aquesta malaltia tan desconeguda, tan estranya.
L'Alzheimer és potser una de les pitjors coses que li poden passar a un ésser humà a ulls de la resta. Justament perquè deshumanitza a qui la pateix, és un corc que el destrueix com a persona i el converteix en una caricatura del que havia estat. Li deconstrueix la dignitat, la personalitat, li infantitlitza el caràcter i el submergeix en una regressió incomprensible i terrible per als qui l'envolten. L'Alzheimer rebobina l'aprenentatge adquirit, els fonaments sobre els quals ens construïm com a éssers humans, que ens fan possible la sociabilitat, la conversa, les normes elementals de conducta.
Per això, l'Alguer i en Peret no es podran conèixer. Quan un encara no ha pogut començar a aprendre, l'altre ja fa temps que està esborrant tot el que té emmagatzemat. Ara ja és irreversible i de poc ens serveix lamentar-nos que el neuròleg que el va tractar fos un inepte que podia haver fet el procés més llarg. Si no hagués estat per aquest inútil, probablement encara s'haguessin conegut, ni que fos fugaçment. Potser en Peret hagués pogut bressar l'Alguer, asseure-se'l al costat, a la butaca; potser hagués pogut passejar amb ell i ensenyar-li la Torre d'en Malla des de Cal Jardiner, o portar-lo a la plaça, o portar-lo al parc per dir-li que allà hi havia la fàbrica i que uns altres escamotejadors de memòria l'havien fet enderrocar de forma roïna, i ensenyar-li el carrer Antoni Feliu, i el carrer de dalt, i el carrer de baix, i dir-li on vivien els de can Pep,... Però això no podrà ser. L'Alguer ni tan sols el coneixerà a Parets, l'haurà d'anar a veure en un altre poble, perquè el seu té gairebé vint mil habitants, però no té centre de dia.

Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta


Suposo que la gestió d'un blog implica una certa dosi de vanitat, una recerca d'un cert protagonisme, encara que sigui de forma inconscient. El cas és que no vull reflexionar-hi ara, sinó, encara pitjor, afegir-hi arguments, perquè ja que un servidor disposa d'aquesta mena d'eina de difusió personal, avui he decidit fer-ne ús en benefici propi.
No és per fer el fatxenda, que consti. És perquè fa força gràcia que et publiquin un llibre, i més si és d'història, que sembla més seriós i tot.
Doncs bé, és això: alguns i algunes ja sabíeu que a la cosa només li faltava veure la llum i ja ho ha fet. Ja tenim aquí "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".

No hi aneu totes alhora, eviteu les aglomeracions a les llibreries.