
Mala notícia per encetar el dia, mala notícia per acabar l'any. Mala notícia pel nostre país i per la nostra cultura: se n'ha anat en Joan Solà, un dels imprescindibles de debò.
Sabem d'on venim. Sabíem més o menys els que érem, els que som ara i que, si no ens hi seguim trencant les banyes, en el futur cada vegada en serem menys, parlant la nostra llengua. Sabem el que ens han fet i el que ens continuen fent, malgrat la banalització i el negacionisme criminal: dels qui neguen un passat de persecució i dels qui neguen que persisteixi la voluntat avui dia d'eliminar-nos com a comunitat lingüística i cultural. També sabem que en el passat i també avui dia, fruit de pertànyer a aquesta comunitat de llengua minorada, quan ens expressem en la nostra llengua patim; fins i tot patim abans d'utilitzar-la, per la incertesa de la reacció que hi trobarem per part d'aquells que no estan sotmesos a la submissió lingüística o, fins i tot, per part d'aquells qui tenen el català com a primera llengua però que han estat, de vegades sense saber-ho, submergits en aquest esquema de submissió construït sobre la base de la dominació política, econòmica i social. Per això és d'agrair que, després de dirigir els Tallers per la Llengua que va engegar la CAL, Ferran Suay i Gemma Sanginés hagin plasmat l'experiència en un llibre: “Sortir de l'armari lingüístic”, un estudi de les conductes lingüístiques d'una comunitat de parlants minorada com la nostra fet des de la perspectiva de la psicologia.
Per una banda, com assenyala Bernat Joan en el pròleg, prendre-ho des d'una òptica psicològica és prou innovador i amplia així la nòmina de disciplines que, lògicament, s'han de dedicar a afrontar la qüestió. Així mateix, recorda Joan, els comportaments derivats de les pautes de conducta lingüística “es donen en relació amb unes llengües, però mai no es produeixen en relació a unes altres. Per tant, no es tracta, per molt que molta gent s'ho pugui creure, de decisions individuals, sinó de conseqüències col·lectives individuals d'unes actuacions col·lectives determinades sobre la llengua i sobre el seu estatus en el si de la societat” (pàg. 16).
Així doncs, a partir d'uns estereotips de contorns ben definits, els autors presenten el conjunt de la casuística que acompanya l'abandó, puntual o sistemàtic, de l'ús de la llengua catalana per part dels seus parlants, per passar a utilitzar la llengua dominant, en aquest cas la castellana (s'ha de dir que el treball se centra en els Països Catalans sota dominació espanyola); i el més interessant és la resolució de les situacions comunicatives en base a l'estrés que això genera.
Aquests personatges estereotipats, malgrat estar basats en personatges reals (i fins i tot els lectors hi identificaran més d'un veí, parent o amic), ens mostren un ampli ventall de situacions comunicatives i de respostes per part del parlant de la llengua minorada, fins i tot, amb capítols dedicats a nous parlants de català, gent vinguda de fora dels Països Catalans que ha decidit (ai!) d'adoptar el català com a llengua pròpia.
I és en el capítol dedicat a la Neus (“la parlant militant”) on es donen algunes claus genèriques del per què de l'actitud de gran part dels parlants que tenen el català com a primera llengua: “quan una persona practica sistemàticament la submissió (lingüística o d'un altre tipus), sol tenir la percepció que no hi ha situacions de conflicte. (...) La raó és que la persona submisa n'assumeix íntegrament el cost (...) i així, el xoc d'interessos no aflora en cap moment: d'ací la percepció de no-conflicte” (pàg. 124-125). Són aquells qui, fruit de la subordinació lingüística, acaben per adoptar el castellà com a llengua vehicular: només quan hi ha la certesa que l'altra persona parla català ells el parlen, malgrat que no són personalment culpables d'aquesta situació, ja que “responen a principis d'aprenentatge i consolidació de la conducta que ens afecten a tots” (pàg. 131).
Finalment, un hexàleg de normes de conducta lingüística aporta els darrers consells per a parlar en la llengua del país en la majoria de situacions comunicatives i, a més, d'una manera que allunyi l'angoixa.
En definitiva, un treball innovador, que aporta una nova perspectiva a la particular (per dir-ho amb un eufemisme) situació de la llengua catalana, que pot esdevenir una eina útil i que, personalment, no m'he estat de recomanar en general i a parlants especialment submisos en particular.
De forma inconscient o no, per atzar o no, a voltes la vida ens estaciona davant un mateix tema dins del qual hi quedem atrapats una temporada. Poden ser dies, mesos o anys.
En el meu cas ja fa mesos que vaig encadenant episodis que em permeten aprofundir en el coneixement d'un dels territoris del nostre país que no pateix el llast de la dominació espanyola; tot i que la càrrega és prou ben feixuga: em refereixo, en aquest cas, a la Catalunya Nord.
Si fins ara a través de llibres, m'havia apropat al tros de país que queda per sobre la ratlla de França (o d'Espanya) a través de la visió autobiogràfica i literaturitzada d'en Joan-Daniel Beszonoff (Un país de butxaca, 2010; Una educació francesa, 2009) o del cèlebre relat pamfletari d'en Joan-Lluís Lluís (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, 2002), ara ha estat el torn al recentment publicat treball de l'activista nord-català i professor de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer, Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català (Edicions Trabucaire, 2009), una visió de pretensions més globals i analítiques sobre la realitat de les comarques del nord.
En efecte, Alà Baylac-Ferrer ens ofereix una síntesi, que al mateix temps esdevé una actualització de treballs anteriors com Qui sem els catalans del nord (Arrels, 1992) o El petit llibre de Catalunya Nord (Ed. De l'Hérisson, 1978), i que aplega des de la consciència de la catalanitat i els signes externs i la naturalesa d'aquesta, la situació econòmica, la demografia, la societat, el procés d'aculturació programat per l'estat francès (ja sigui monarquia o república) des del Tractat dels Pirineus i la catalanofòbia institucional (que en aquest cas és equivalent a la bascofòbia, la corsofòbia... i tota la tirallonga de fòbies que França ha dispensat sobre totes les seves colònies hexagonals i de mars enllà).
És probablement sobre la catalanitat i el futur d'aquesta a Catalunya Nord, en què rau gran part de l'interès de l'obra de Baylac-Ferrer, enfocant-ho des de la perspectiva de la pròpia consciència, del conflicte amb França i amb l'esmentada relació amb la resta de la catalanofonia. Ja en el capítol inaugural l'autor s'interroga sobre el fet que encara sigui possible el naixement de catalans conscients en aquesta part del país territori; curiosament, el naixement d'un fill de l'autor i la tria del nom de Martí li ha valgut un llarg i penós plet amb l'estat francès que ha acabat per arribar a Estrasburg. Raó? La i amb accent tancat no existeix en l'alfabet francès i, per tant, tampoc podia existir aquest nom i, esclar, molt menys registrar-se. Us sona allò de les lletres prohibides a Turquia? Doncs no cal anar pas tan lluny. Les vergonyes a què han estat sotmesos els catalans al llarg dels segles i, en especial, arran del Tractat dels Pirineus (probablement la pitjor agressió a la nació catalana), queden prou clares en aquestes paraules de l'autor:
“Fins al decenni dels 1990, els passos fronterers entre Portbou i Cervera a la Costa Vermella, o entre Molló i Prats de Molló al coll d'Ares se tancaven, ben clavats amb cadenat, cada nit. És fàcil de denunciar Corees separades, Murs de Berlín o baluards separadors entre palestins i israelians, però aqueixa va ser la realitat dels catalans fins fa encara ben poc temps” (pàg. 128).
I encara més, i a major glòria de Schengen, la frontera francoespanyola a l'alçada de la Jonquera és ben vigent: controls, comissaries noves, vexacions a catalans del sud i del nord.
Però també és prou reveladora la relació entre catalans de banda i banda de la ratlla que indica l'autor. Tot plegat fora ben senzill si no fos tan complex, perquè només cal tenir el mapa del nostre país al cap i, com diu Baylac-Ferrer, una mica de comprensió vers la situació de minorització i diglòssia salvatge a què ha estat sotmesa la Catalunya Nord: “Hom es dirigeix sempre amb més cautela i delicadesa a un malalt en una cambra d'hospital que a una persona ben portant a ca seua” (pàg. 170). Ara bé, si tots els del sud actuem amb normalitat i trenquem l'esquema regional espanyol al qual se'ns ha sotmès i emmotllat contribuirem, encara que sigui a base de pessics, a fer m és normal i visible la nostra llengua en un territori on es parla de forma ininterrompuda des de fa mil anys: “resulta bastant impresentable i desolador per als catalans “nacionalment conscients”, constatar l'efecte negatiu de tots aquells sud-catalans que acudeixen a “Perpignan” -o caldria dir “Perpiñán”- a França, a practicar i lluir un francès més que aproximatiu, sense cap mena de consideració ni de sensibilitat per la situació lingüístico-identitària del lloc que visiten” (pàg. 171).
Tot plegat, una bona eina aproximativa a la realitat de les comarques del nord dels Països Catalans; una presa de contacte per descobrir o aprofundir sobre la queixalada que va patir la nostra terra, i com França i Espanya fa més de tres-cents anys que proven de digerir-nos. Una nova sacsejada a la presumptuositat dels del sud (sobretot els del Principat), que sovint ens creiem l'essència última i única de la catalanitat. I, aquí hi ha el futur i l'esperança, sempre que encara no ha reeixit del tot.
Vegeu els comentaris que també han fet sobre el llibre en Pere Mayans i l'Oliver Saquer.