dimecres, 28 de gener del 2009

Feixistes a Parets

Avui fa just 70 anys que l'exèrcit d'ocupació del general Franco, les tropes nacionals (espanyoles), posaven els peus a Parets per certificar l'arribada d'una ominosa dictadura de gairebé quatre dècades de durada oficial, que es perllonguen en l'essencial de forma oficiosa fins avui mateix.
El record de l'arribada dels feixistes, baixant pels pallers de Can Serra cap al carrer Major és ben present en els qui van viure aquells dies tristos per a la justícia i la dignitat i per al conjunt del nostre poble i la nostra cultura. A Parets, ben aviat es va constatar que amb l'entrada de l'exèrcit franquista arribaven la repressió i la mort, després de tres anys de viure una rereguarda convulsa: Amadeu Pagès, Antoni Arimon, Esteve Seguer, Amadeu Ramon i Joan Brunat serien afusellats al camp de la Bota per haver format part del consistori revolucionari de la vila.
Òbviament, el nou règim va fer-se a notar a escala municipal més enllà de la sistemàtica repressió i voluntat d'anorreament que patí en conjunt el nostre país, així com també la classe treballadora. De fet, és probablement a petita escala on el drama fou més intens: els afusellaments i empresonaments, la marxa cap a l'exili, l'adscripció declarada al bàndol lleial a la legalitat vigent, la republicana, eren elements que deixaven marca profunda en els primers anys de la postguerra i, segurament, al llarg de tota la vida els qui ho patien i del seu entorn més proper.
Parets va conèixer una rereguarda traumàtica i això era un fet que tenia un pes específic molt important en el moment de l'arribada del feixisme triomfant, tal com ho demostren els quatre afusellaments citats. A partir d'aquí les coses tornaven a una pretesa normalitat, a una pau de cementiri, a un ordre de ferro: la Linera era recuperada pels seus amos, la família Feliu; l'església de Sant Esteve es reconstruiria després de la destrucció revolucionària del 36. Però res podria a tornar a ser mai més igual i les hipoteques adquirides al llarg de quatre dures dècades encara pesen avui dia: la destrucció del patrimoni i desfiguració del casc antic, que persisteix en l'actualitat, la tasca pendent en la normalització de la llengua i cultura pròpies, el cop letal a l'associacionisme popular de caràcter conscient i transformador, desarticulat encara a hores d'ara, el desgavell urbanístic, la pèrdua de drets socials encara pendents de reconquerir plenament, el patriarcat criminal avui més mortífer que mai...
Tot plegat, un teixit social que necessita repensar-se ell mateix, però que en primer lloc i de forma urgent, sobretot a Parets i altres municipis de característiques semblants, necessita pensar-se, ésser conscient de la pròpia existència i encarar el futur sense els llasts de quaranta anys d'endarreriment i vergonya, les dues principals aportacions dels qui, avui fa setanta anys baixaven pel carrer Major tot just després de deixar-se veure pels pallers de Can Serra.

Per saber-ne més: Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès, de M. Àngels Massaguer.

Foto: La Linera (Ajuntament de Parets

dilluns, 26 de gener del 2009

Curiosa paradoxa

Curiosa paradoxa la del dia d'avui, que deu dir molt de com són aquests Països Catalans a hores d'ara. Bé, a hores d'ara, però perquè fa temps que ho arrosseguem. Els més optimistes diuen que fa setanta anys que vivim aquesta paradoxa, jo sóc dels que pensa que ja en fa més de tres-cents.

Entrant en detall, Vilaweb ho ha exposat avui de forma diàfana: es dóna el cas que avui fa setanta anys de l'entrada dels feixistes a la ciutat de Barcelona. I és clar, amb l'arribada d'aquests, alguns van haver de marxar, milers i milers i milers... Alguns d'ells ja no van tornar mai més: uns no van ser-hi a temps, per edat o malaltia, d'altres, perquè refer la vida en un altre lloc, a voltes, et condueix a abandonar el llast del passat. Sobretot si l'epíleg del teu passat és sota el foc de l'aviació franquista camí de la ratlla de França. Sabem què va suposar l'exili: la decapitació intel·lectual, cultural i política del país, a més de trencaments familiars irreversibles, separacions forçoses i doloroses. I va suposar tot això, convé no oblidar-ho, perquè al sud de l'Albera es va establir un nou ordre enemic de la nostra cultura, i suposo que ja només per això enemic de la Cultura en majúscules; però també enemic de la democràcia, dels drets socials, de la llibertat de culte, d'opinió, d'expressió, de pensament. Drets que la gent d'aquest país havia anat aconseguint amb comptagotes després de suar i patir molt. I ara tocava patir de forma gratuïta. Per això molts i moltes van haver de marxar.
Però, i aquesta és la paradoxa, el mateix dia que queia Barcelona, i que molts en marxaven o n'havien marxat, d'altres arribaven. Arribaven sabent-se vencedors, amb tota la fatxenderia que això suposa. I després de guanyar una guerra, la fatxenderia pot arribar al paroxisme. Un d'aquests ocupants que arribava a la capital del país, un d'aquests homes armats, triomfants i exultants era un espia franquista de nom Carlos Sentís.
La cosa podria no passar de l'anècdota si no fos que han passat setanta anys i Sentís encara és viu. Podria ser una nota a peu de pàgina si aquest individu s'hagués quedat a casa o se n'hagués anat a Burgos. Seria un record en un llibre si hi hagués hagut una ruptura amb el règim dictatorial de Franco i s'haguessin passat comptes als botxins. Seria un nom en una llista de processats si en aquest país s'hagués fet justícia.
Però no, en aquest país de paradoxes, un dels seus, Carlos Sentís, era condecorat per un que ens el fan passar com si fos dels nostres, Celestino Corbacho, al Col·legi de Periodistes. Quan es compleixen setanta anys de l'inici d'una llarga marxa, pels que se n'anaven i pels que es quedaven, es condecora precisament un dels que arribaven.

Un exemple no ho és tot, una pàgina no és un llibre, ni un fotograma una pel·lícula sencera. Però la foto-finish de Sentís l'ha de fer sentir com si tornés a entrar a Barcelona, setanta anys després d'aquell 26 de gener de 1939. L'ha de tornar a fer sentir triomfador i, sobretot, impune, igual que el règim que ell va defensar.

divendres, 23 de gener del 2009

Mobilització en motiu dels 70 anys de l'entrada feixista a Barcelona



El proper dissabte 24 de Gener la campanya "300 anys d'Ocupació 300 anys de Resistencia" ha convocat una nova mobilització nacional. En aquests propers mesos -des de gener a març de 2009- s'acompleixen 70 anys de la culminació de l'ocupació dels Paisos Catalans per part de les tropes feixistes. En concret, fou el 26 de gener quan l'exèrcit de Franco i els seus aliats desfilava pels carrers de Barcelona. No cal ressenyar la rellevància històrica que aquest fet -l'ocupació feixista- tingué als Països Catalans.
La memòria de l'opressió, i la resistència, resulten imprescindible per tal de donar coherència a les reivindicacions de l'Esquerra Independentista. Però, més enllà de la commemoració, des de la Campanya creiem que és força important eixir al carrer en aquesta convocatòria nacional, per tal de denunciar que el projecte capitalista espanyol continua sent, en essència, el mateix. Volem fer palès que la monarquia constitucional consagrada ara fa 30 anys no és sinó la reforma del Franquisme. Un procés en el qual ni els responsables de la dictadura, ni els seus suports econòmics i polítics, ni els poders fàctics que la sostingueren, foren depurats. Una operació en el qual la connivència de bona part de l'esquerra espanyola i botiflera ha sigut clau per garantir la desmemòria i la "reconciliació". Una reforma que no tocà cap de les bases de poder de la classe dirigent i que permeté modernitzar sense grans amenaces l'estructura de l'Estat per tal d'adaptar-lo a les noves exigències del capitalisme mundial.
És per això que, des de la campanya "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència" hem triat el lema "70 anys després de l'entrada dels feixistes a Barcelona... seguim lluitant contra els seus hereus i per la llibertat". Les classes populars dels Països Catalans han hagut d'afrontar al llarg d'aquests 350 anys d'ocupació dos conflictes constants: el nacional i el social. Des de la Campanya tractem de recuperar l'herència combativa del nostre poble: dels i les Angelets de la Terra de 1666-1675, dels i les mauletes i miquelets de 1707-1715, dels i les ludistes de principis del XIX, dels i les cantonalistes de 1873, dels i les vaguistes de principis de segle, dels i les antifeixistes de 1936-1939, dels i les guerrilleres del maquis de 1936-1965, de les assemblees obreres del Franquisme, dels i les anticapitalistes i independentistes que prengueren les armes als anys 1980, dels i les desobedients dels anys 1990...
Una tradició de lluita que sempre ha trobat al davant el mateix enemic. Considerem que cal honrar els i les lluitadores d'abans i després del 1978. Ens reafirmem en la necessitat de denunciar el tarannà de classe del projecte nacional espanyol i en la necessitat de combatre'l. Des de la campanya "300 anys d'ocupació 300 anys de resistència" volem fer una crida a participar en la manifestació nacional del proper dissabte 24 de gener als carrers de Barcelona. I us engresquem a que des de les vostres viles i ciutats organitzeu el desplaçament.

A continuació us informem del seguit d'actes que s'han programat per aquest esdeveniment:
Barcelona, Passeig del Born:

16:00 Mostra de Cultura Popular.

17:30 Homenatge als lluitadors antifeixistes.

18:00 Manifestació Nacional pels carrers de Barcelona.
20:00 Acte Polític.21:00 Concert.

Més informació i actes: http://www.300anys.cat/

dimecres, 14 de gener del 2009

Jo vaig ser portada a l'ABC

Amb certa sorpresa llegeixo a Llibertat.cat que ja fa deu anys d'aquell 14 de gener en què l'aleshores president del govern del regne d'Espanya va decidir-se a fer una visita a la Universitat Autònoma de Barcelona. Deu anys!


Recordo els cartells, anunciant l'arribada cap al migdia al campus de la universitat de l'ínclit José María Aznar i López que molta gent mirava amb incredulitat. Tot i ser motiu de comentari, recordo que molts no hi acabaven de donar crèdit i van anar a classe sense fer-ne més cas; d'altres, fins i tot, no es van assabentar de res.
Jo també ho vaig fer, això d'anar a classe, comptant que quan en sortís m'aproparia fins a la zona on havia posat els seus presumtuosos peus aquella mena de grotesc Napoleó que va governar l'estat durant vuit anys.
Quan vam arribar amb alguns companys, ja hi havia hagut una petita batussa que no havia passat d'aquí. Una mena de càrrega preventiva dels quatre números que hi havia al cordó per impedir el pas fins on es passejava l'hereu de Don Pelayo. Després la cosa va anar a més, com es prou sabut pels que hi érem i no tant pels que van rebre la informació a través de premsa, ràdio i TV. Sense solta ni volta va començar la fluixera de porres, la pluja de pilotes de goma, les corredisses i l'autodefensa a la palestina (sense coets). Les furgonetes no paraven d'arribar i paraven sobre el túnel de peatons per accedir a la Facultat de Lletres; de dins estant els membres de la servicial policia espanyola anaven fent punteria mentre altres carregaven a baix. Vaig poder arreplegar dues de les pilotes amb què juguen habitualment els policies nacionals per a la roda de premsa posterior en què es va denunciar l'actitud salvatge dels uniformats.
I al final, la indignació, les desenes de ferits (alguns van rebre contusions dins de la facultat per pilotes extraviades que anaven rebotant per aquell cul de sac), les mentides escampades, les tibiesa de les condemnes... i una foto de portada a l'ABC que encara conservo. Sí, sí, això no ho pot dir tothom: jo he estat portada de l'ABC!
Una bona manera de rememorar aquells fets és Tornen els grisos de l'editorial el Jonc, aparegut amb la immediatesa de la indignació que aquell fet va provocar, en el qual hom comprovarà que aquella actitud de les fuerzas y cuerpos de la seguridad del estado no fou un accident i on també, a través de l'anàlisi del tractament de la notícia que donaren els mitjans, observarem quina és la capacitat d'incidir i desinformar que posseeixen els mèdia i com, tot sovint, la notícia és un pretext per a erosionar políticament el contrari.
Per desgràcia, com recorda la nota de Llibertat.cat, altres companys d'una altra generació van patir el seu particular 14-G aviat farà un any quan, ara ja els Mossos d'Esquadra, van irrompre a la Facultat de Lletres per desallotjar els qui allí s'havien tancat en defensa de la Universitat pública. I és que, en una democràcia deficient, no és que els mals usos tornin, sinó que potser mai han acabat de desaparèixer.