dissabte, 14 de juliol del 2018

La revolució iraquiana de 1958

El 14 de juliol de 1958, un cop militar del qual sembla que no en tenia notícia cap de les dues grans potències que lideraven els bàndols de la Guerra Freda, acabava amb la monarquia iraquiana. Mentre els polítics eren tancats a la presó d’Abu Grahib (acabada d’estrenar), el rei era liquidat al Palau Reial. L’endemà el president Nuri al-Said, que hauria provat de fugir disfressat de dona, era executat pel cos d’Oficials Lliures, mutilat i arrossegat pels carrers de Bagdad. Una dia després el seu cos va ser desenterrat i fou tornat a arrossegar pels carrers de la capital. 
Com s'havia arribat a aquella situació?

L’acord Sykes-Picot (1916), en plena Gran Guerra, suposava una concreció sobre el mapa dels interessos a l’Orient Mitjà de Rússia, la Gran Bretanya i França, tot i que aviat ja no servirien: el 1917 Rússia es retirava arran del triomf de la Revolució bolxevic i el gener de 1918, el president dels EUA Wodrow Wilson en un discurs al congrés nord-americà donava a conèixer els seus «catorze punts» pels quals molts dels pobles sotmesos als imperis que es desintegraven veien legitimades les seves aspiracions nacionals (en concret el 12è feia referència a les nacionalitats sobre domini turc). A finals d’aquell any, l’encarcarat i exhaust Imperi otomà signava l’armistici de Moudros amb els Aliats (30 d’octubre de 1918) i es veia obligat a retirar-se de totes les possessions no anatòliques, malgrat que la península d’Anatòlia mateix es veuria sotmesa a incursions per part de diverses potències estrangeres.
De la Conferència de Pau de París (la Conferència de Versalles, 1919) actualitzà les demandes de les potències europees (de França i Gran Bretanya) sobre les ja antigues possessions de la Sublim Porta i en sorgí el tractat de Sèvres (1920), pel qual es dividia oficialment l’Imperi otomà en zones d’influència, tot i que no entraria mai en vigor perquè les parts implicades no el ratificaren. A banda de dibuixar una Gran Armènia i de suposar la gran oportunitat perduda per als kurds, el tractat cedia el control del vilayet de Mossul als britànics.
Els turcs, amb Mustafà Kemal Atatürk al capdavant reconquerien Anatòlia i convertien Sèvres en paper mullat, imposant un nou tractat: el de Lausana, que se signaria el 24 de juliol de 1923. Aquest reconeixia el nou estat kemalista que resolia tots els contenciosos amb els seus enemics, excepte Mossul. Tanmateix, l’acabarien controlant els britànics (tota la seva estratègia de control territorial havia girat entorn del petroli de la regió).
La Gran Bretanya controlava des de 1920 el regne d’Iraq (la suma dels vilayets de Mossul, Bagdad i Bàssora) des que la Societat de Nacions li n’havia entregat el mandat. El 1921 hi nomenaren rei Faysal Ibn Hussain (que ja s’havia «entrenat» els dos anys anteriors fent de rei a Síria d’on havia acabat expulsat) i van deixar participar França i els EUA dels beneficis del petroli per tal d’evitar reivindicacions i altres suspicàcies.
L’octubre de 1932 Iraq es convertia en un estat sobirà i membre de la Societat de Nacions i viuria una vida política convulsa lligada als estira-i-arronsa per la sobirania del país amb els britànics. El Pacte de Bagdad (1955) entre Iraq i Turquia i al qual s’hi afegiria Pakistan, Iran i Gran Bretanya, acabà de decidir els sectors nacionalistes de l’exèrcit, agrupats en una rèplica del Moviment d’Oficials Lliures de Nàsser que el 1956 escollirien Qasim com a líder.

Abd el-Karim Qasim

El primer de febrer de 1958 Egipte i Síria s’unien en la República Àrab Unida traduint administrativament el panarabisme predicat pel rais egipci, mentre que Jordània i Iraq confluïen en una Federació Àrab. El 14 de juliol, Qasim que havia d’anar a atendre un crit de socors dels jordans amb unitats de l’exèrcit iraquià va virar el rumb i va dirigir les tropes cap a Bagdad, moviment que també va fer el coronel Arif, un altre dels líders del moviment. Diferents seccions de l’exèrcit van envoltar el domicili del fins llavors primer ministre Nuri al-Said i el Palau Reial. El primer ministre provà d’escapar sense èxit mentre el rei i un bon grapat de membres de la família reial foren executats. A dos quarts de set del matí Arif ja llegia la primera proclamació del nou règim i apel·lava al suport de la nació, després d’haver deslliurat el país de la colla de corruptes que l’imperialisme hi havia col·locat. La gent prenia els carrers i celebrava entusiàsticament la «Revolució», mentre s’acarnissava amb els cadàvers d’al-Said i del príncep hereu Abdallah i empaitava alguns estrangers (hi moriren tres nord-americans, entre d’altres).

Foto de grup dels líders de la Revolució de 1958. A la dreta de Qasim, el coronel Arif

Abolida la monarquia, Qasim prenia les regnes del govern amb Arif com a segon. L’orientació de la política exterior iraquiana va variar, tal com temien els EUA: Iraq s’acostava a Egipte i a la Unió Soviètica i abandonava el Pacte de Bagdad. També es feren algunes reformes econòmiques i socials, entre les quals una reforma agrària que, malgrat mancances evidents, aconseguí una certa redistribució de terres (de fet les reformes de Qasim funcionaren millor en àrees urbanes, fet que va fer que els pobres de les ciutats iraquianes no li retiressin el suport). Tanmateix, i en vista del que havia passat amb Mossadeq a l’Iran (1953) i amb el canal de Suez (1956), Qasim va ser prudent amb el control dels recursos petrolífers i va descartar una nacionalització que l’hagués conduït a un enfrontament amb els britànics, limitant-se a incrementar el control amb la substitució de tècnics estrangers per iraquians. Per contra, i en clau interna, la nova Constitució reconeixia per primera vegada els drets nacionals del poble kurd en el si de l’entitat iraquiana, es legalitzava el PDK i Mustafà Barzani, fins llavors exiliat a l’URSS, tornava a l’Iraq i era rebut per Qasim mateix.

El general Mustafà Barzani
Qasim va fer equilibris entre nacionalistes àrabs i comunistes, principals suports del nou govern. Arif havia estat destituït el setembre de 1958 pel seu acostament a Nàsser i se’l va jutjar i condemnar a mort (pena que es commutaria), fets pels quals els nacionalistes àrabs s’anaren distanciant de Qasim; tanmateix, espantat per la influència dels comunistes, va fer una campanya en contra d’ells l’estiu de 1959. Al mateix temps es girà contra els kurds i a partir de setembre de 1961 inicià una campanya de bombardejos contra el Kurdistan, fet que promourà la creació d’un Exèrcit Revolucionari del Kurdistan per liderar l’autodefensa i que acabaria controlant una gran àrea territorial. Paradoxalment, els comunistes iraquians li serien, malgrat tot, més fidels i li demanarien que entregués armes al poble quan es produí un cop contra Qasim el febrer de 1963. El líder de la jove república ho va rebutjar perquè temia que tot plegat provoqués una guerra civil. Això va deixar pas lliure als colpistes, que prendrien el poder i executarien Abd al-Karim Qasim el 9 de febrer de 1963. Arif tornava al poder i es desencadenava una onada de terror que seria especialment dura amb els comunistes.

diumenge, 8 de juliol del 2018

Molts dies després, "Els dies kurds"


Com més va més es constata que la vida fa giragonses estranyes. Fa pràcticament deu anys vaig anar de viatge al país amagat més gran del món, el Kurdistan, a la zona septentrional o, per dir-ho a la catalanesca manera, al Kurdistan sota administració turca. Quan en vaig haver tornat vaig convertir les notes que havia pres durant aquells dies de viatge en un blog ("Els dies kurds"), que recollia les entrades com en un diari, amb el que en vaig anomenar "informes" (les notes preses a les trobades amb organitzacions i entitats de la zona) a banda. Un exercici recreatiu que al mateix temps tenia la voluntat de fer arribar i conèixer la causa kurda en llengua catalana (conscient que ho feia dins d'uns límits francament estrets).
Doncs bé, deu anys després, l'editor d'El Toll, Loïç Pérez-Muñoz va trobar aquell blog, hi va fer un cop d'ull i em va proposar de convertir-ho en un llibre. Hi vaig rumiar i vencent tot de prevencions i vergonyes vaig dir que què caram, que endavant les atxes, que era una manera de dir, que continuo aportant (conscient que que mantinc aquells límits francament estrets) un ínfim granet de sorra a la causa kurda, que és la causa de l'autodeterminació dels pobles, que és la voluntat de viure en pau i en peu d'igualtat.





A l'espera de què anirà donant de si aquesta història i aquest nou i imprevist recorregut de l'aplec de notes kurdes, miraré d'anar editant aquest post per tenir-ho aquí tot junt i endreçat i així oferir al sofert públic tot allò que li calgui saber (ara imagina't que hi ha algú que en vol saber alguna cosa) sobre el relat d'aquells dies.

A l'editorial El Toll hi trobareu informació abundant, i en aquest post hi ha una selecció fotogràfica perquè us en feu una idea: selecció fotogràfica "Els dies kurds".

Entrevistes

La primera entrevista, a RAP 107: és aquest podcast (em sembla que en diuen). 
Una altra entrevista, aquesta a Ràdio Silenci de la Garriga, al programa Això no és Älmuhlt. També n'han fet peça amb un bon resum a l'Infogar.
Notícia breu a VOTV, sí la tele comarcal (bé, una de les que tenim).
Entrevista al programa La tarda de La Xarxa: feu-hi cap aquí


Notícies

Notes informatives sobre el llibre a Som Vallès, a la Garriga Digital


Presentacions

L'estrena mundial, a la Garriga. Presentació d'Els dies kurds a la Biblioteca Núria Albó, a la web municipal i a la de la biblioteca.

  
N'hi ha hagut més, en dues intenses jornades a les biblioteques de Lliçà d'Amunt i Parets




On comprar el llibre

Si tot això us convencés d'alguna manera i dius, mira, que tinc aquella frisança de comprar-me el llibre, doncs ho podeu fer per aquí: "comprar un gavadal d'exemplars d'aquests dels kurds i els Prims"


diumenge, 1 de juliol del 2018

I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC

Fa cosa d'un mes, potser una mica més, vaig tenir l'honor de poder presentar el meu Treball Final de Grau titulat «'Sí… Però, ara, ¿què faràs, aquí?' Estratègies narratives de plasmació de la immigració, l’alteritat i la subalternitat a La pell de la frontera, de Francesc Serés» a la I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC.

Per als que (encara) no ho sàpiguen aquest TFG té per objectiu abordar la literaturització del fenomen migratori en el marc del sistema literari català a partir de l’anàlisi de l'obra La pell de la frontera (2014), de Francesc Serés (Saidí 1972), l’obra més destacada dels darrers anys centrada en aquest tema i la primera en la qual la immigració dels països empobrits hi té un paper troncal. El va dirigir la doctora Teresa Iribarren, que dirigeix també el LiCMES, grup d'estudis de literatura catalana, món editorial i societat, i que justament té una veu de línia de recerca sobre veus subalternes.
El TFG es pot trobar per llegir íntegrament (o parcialment, això va a gustos) fent clic en aquest enllaç d'aquí: «Sí... Però, ara... etc.» (al final hi ha un enllaç per descarregar-lo). 

Pel que fa a la presentació, que és l'excusa d'aquest post, la meva intervenció ja penja a Can Youtube, per si algú li abellís sentir abans de llegir. En tot cas, convido vivament a llegir La pell de la frontera i tots aquells llibres que, com aquest, tenen una clara vocació de perdurabilitat i universalitat, la capacitat de generar qüestions sobre el món que ens envolta i que a més són d'una factura narrativa magistral.