dissabte, 24 d’abril del 2010

I demà...


... doncs a veure què. Com diuen a Cuba "nuestra suerte está echada", és a dir, que fins aquí ha arribat la nostra feina... per ara. Com que no arribarem al 100% de participació sempre ens semblarà que podríem haver-ne fet més, que sempre hi podíem haver deixat la pell més del que ja ho hem fet, però precisament per això, perquè han estat mesos intensos de feina, de rumiar-hi, de trencar-s'hi les banyes, precisament per tot això, ja hem obtingut la primera victòria.
Perquè a la gent de Lliçà, com a la resta de pobles on es viu aquesta festa, els haurem dit, aquí ho teniu, digueu-ne el què us sembli, no tingueu por i parleu clar!
Ara ja hem començat i no es qüestió d'aturar-se. Amb pas ferm i decidit anem fent-ne via, a Lliçà, a Parets, a Bigues i a Riells, a Granollers, a Mollet, a la Garriga, a Reus, a Girona, a Olot i potser ben aviat a l'illa de Mallorca, tot sense perdre de vista els milers que avui són al carrer a València, on la gent del nostre tros de país més maltractat continua un combat digne i duríssim per resistir i vèncer, que és el que farem malgrat hipocresies progres garzonianes, malgrat llepades al cul de feixistes morts, malgrat la impunitat al País Valencià dels corruptes i els violents, malgrat els nostres dirigents i, de vegades, malgrat nosaltres mateixos. Vencerem, això és ben clar.

dijous, 22 d’abril del 2010

Mort d'un fatxa


Juan Antonio Bardem va escriure i dirigir una gran pel·lícula titulada “Muerte de un ciclista” (1955). En aquest film, perseguit per la censura franquista, s'hi retratava de forma fina la hipocresia d'una burgesia que preferia sacrificar la vida d'una persona (el ciclista atropellat del títol, a qui una parella d'amants infidels abandonen moribund a la carretera) que no pas renunciar al seu estatus.

Metafòricament, això és el que passa a nivell social en la comunitat autònoma catalana com ha vingut a demostrar la mort d'un dels feixistes més pinxos que ha conegut aquest tros de país nostre. Em refereixo, esclar, al falangista reciclat, corrupte i autoritari Juan Antonio Samaranch (pronuncieu-ho amb tx final). El paper del nostre establishment, aquí en el seu conjunt (polítics, empresaris, esportistes, monarquia, periodistes, etc.), ha exemplificat de forma ben lluminosa el segrest caspós que patim arran de la consolidació del model de transacció triomfant iniciat amb la mort al llit del dictador. El currículum d'aquest fosc personatge que era Samaranch, a qui se suposa hem d'agrair que portés els Jocs Olímpics a Barcelona, no ha quedat del tot en l'oblit a què ens han intentat sotmetre els mitjans oficials (La Vanguardia española d'avui feia feredat: segons sembla Samaranch va néixer el 1975, perquè abans d'aquest moment no té història) gràcies per exemple a aquest reportatge de Vilaweb en què se'ns informa que la premsa internacional es fa ressò tant de la tèrbola gestió al capdavant del COI com del seu passat falangista a diferència de la d'"aquí", a l'article que li van censurar a Josep Mª Huertas que ha difós Vicent Partal al seu blog, o a les paraules de Juli Cuéllar. També la Comissió de la Dignitat ha fet honor al seu nom i ha clamat al cel quan s'ha dipositat el feixista de cos present al Palau de la Generalitat; no es pot dir el mateix per part del Memorial Democràtic, que assisteix a homenatges al braç repressor de Samaranch al 92, però que li deuen semblar bé els honors a aquest oportunista impresentable i admirador de Franco. Almenys jo no els he sentit obrir la boca (potser em fico de peus a la galleda).

Així que, com sempre, com ja ha passat en d'altres ocasions, la nostra dirigència política, social i econòmica, calla de forma vergonyosa. Ja ha passat amb Sentís o amb Pablo Porta, un espècimen menyspreable com Samaranch, que va arribar a president de la Federación Española de Fútbol tot i haver estat un torturador del SEU (era qui estomacava a les txeques de l'UB). Uns callen i els altres no només no passen comptes pels seus actes criminals, sinó que acaben essent premiats per l'aristocràcia de l'anomenada Transició: bé, de fet, uns i altres es van posar d'acord en aquells dies, no veig perquè no s'ha de notar això ara. És per això que com a “Muerte de un ciclista”, la nostra dirigència atropella la democràcia i marxa sense atendre-la, perquè l'amant que anava al cotxe era Samaranch i els feixistes reciclats, i la por és que si es coneixen les circumstàncies de l'incident es pot enfonsar el model de país que van construir tots junts. I això és irrenunciable.

S'ha mort un fatxa, un fatxa català. Des d'ahir estem més amples.


dimarts, 13 d’abril del 2010

Egunkaria, llums i ombres


Altra gent n'ha parlat i a mi em passa el mateix, el que transmet el cas Egunkaria és una doble sensació d'alleujament i de ràbia: per una banda hi ha l'alegria que suposa que s'hagi absolt els cinc acusats, i, per l'altra, la indignació que provoca que l'evidència trigui set anys a imposar-se. Set anys per decidir que el tancament d'un diari és inconstitucional i que les presumptes vinculacions amb banda armada es van construir sense proves, amb guàrdies civils declarant que reconeixien que no s'havia investigat si la línia del diari era de suport a ETA o no, cosa que fa incomprensible la imputació. Això què és?

I, a més, s'ha d'aguantar el cinisme sense límits dels partits nacionalistes (PSOE i PP, esclar) dient que es congratulen perquè tot plegat demostra que la justícia espanyola funciona i que estem en un estat garantista. Després d'un calvari com aquest, amb el tancament d'un diari que és, només per començar, un atac a la llibertat d'expressió; amb treballadors que se'ls fa fora de la feina per ordre judicial; amb els processats patint tortures; amb els 1500 accionistes amb un pam de nas; amb set anys d'espera per determinar no només que tot és mentida sinó que no es va aportar res perquè semblés que era veritat; amb tot això podem parlar alegrement i infantil d'un estat garantista?

La veritat ha esclatat als nassos de l'estat, aquesta vegada, però quantes vegades succeeix això mateix? El cas d'Egunkaria no és un cas aïllat, n'hi ha que ho sabem prou bé. A casa nostra el record del 92 n'és l'exemple més esgarrifós, per molt que ara un dels màxims responsables d'aquell disbarat repressiu sigui elevat a la categoria de màrtir de la democràcia. No tenim sort de tenir un sistema garantista; el sistema és el problema, perquè el més greu és que no hi va haver cap error quan es va decidir processar aquests cinc ciutadans, sinó que hi havia plena consciència del per què es feia.

I ara caldra veure què passa: com i qui assumeix la reparació de tot aquest despropòsit, perquè si de debò hi ha justícia, les associacions fanàtiques, retrògrades, feixistitzants, que van emetre la fatwa contra Egunkaria haurien de carregar amb les conseqüències de la ceguesa que els impedeix percebre la seva radicalitat antidemocràtica. I tot amb tot, hi ha mals que s'han fet que ja són irreparables.

dijous, 8 d’abril del 2010

Ganxons

Una altra d'aquestes ocioses jornades vam aprofitar-la per endinsar-nos pels dominis ganxons, allà on fa una mica més de cent anys va néixer el terme que va fer fortuna per designar aquest tros de litoral del país de la mà de Ferran Agulló.
Si bé Sant Feliu de Guíxols té un passeig de mar agradable, fet amb gust i que convida a estirar-hi les cames, la primera línia pateix del mateix mal que moltes de les poblacions de la Costa Brava: una avantguarda d'apartaments en franca competició per mostrar la seva manca de gràcia, quan no directament la seva lletjor. Un recordatori dels desastres de l'urbanisme perpetrats arreu i a la costa en particular, que bé prou té les seves característiques específiques. Un dels pocs que se salva d'aquest tram és el Casino “La Constancia”, conegut localment com a Casino dels Nois, en contraposició al que fou conegut com a Casino dels Senyors, una divisió social de l'oci força estesa arreu del país (a Parets mateix teníem el Cafè de Dalt i el Cafè de Baix que es diferenciaven per la mateixa raó que els dos locals ganxons). El fum, les cartes i la parròquia habitual i jovenassa conviuen a “La Constancia” encara avui amb els qui, estiuejants, passavolants, s'hi apropen per dinar per quatre rals.
Més endins hi ha el patrimoni més granat de la vila, capitanejat pel Monestir i la seva Porta Ferrada (ss. IX-X), un dels emblemes de la vila. A tocar de l'edifici, i aprofitant una de les múltiples fires artesanes que se celebren en dies festius a tota una tirallonga de viles de la costa (i de l'interior), els abnegats voluntaris de Guíxols Decideix recullen vot anticipat per a la convocatòria del 25 d'abril (la de Parets i Lliçà). Una de les coses més interessants de tota aquesta història, dels referèndums populars, vull dir, és la solidaritat immediata que hom experimenta amb les plataformes d'altres viles, l'intercanvi d'impressions, d'idees i recomanacions; poder parlar amb gent a qui no coneixes de res, engrescada, que esdevé còmplice tot d'una. I t'acabes desitjant sort.
Pels carrers del centre hi ha algunes cases de ganxons il·lustres: la d'Agustí Calvet “Gaziel”, on una placa testimonial certifica que allí va arribar al món el cèlebre periodista de La Vanguardia. Encara més enmig, gairebé al mateix dret del Casino dels Nois caminant d'esquena al mar i en un carrer costerut hi ha els fruits de la flamant restauració de la Casa o Museu Irla, la que fou casa del president de la Generalitat a l'exili. Una exposició permanent en fa un repàs de la vida i trajectòria política a la primera planta. A baix, la cosa s'ha reconvertit en un deliciós espai per a concerts. No cal dir que el retrat és hagiogràfic, només faltaria; tampoc me l'esperava d'una altra manera. A mi el personatge sempre m'ha semblat un titella d'en Tarradellas en la seva etapa a l'exili, una època en què es va veure superat per les circumstàncies, que el van empènyer a exercir un paper que potser ell mateix no va voler ni cercar. Bé la història és així, i de vegades situa els homes i els fets més enllà de previsions o anhels personals.

dimecres, 7 d’abril del 2010

Martinet i les guerres dels altres dies

Durant aquests dies de desconnexió de la quotidianitat més feixuga m'he permès el luxe de trepitjar diferents racons d'aquest país nostre d'esperit estiregassat i rostre malmès.

Un d'aquests racons, un d'especialment malmès m'atreviria a dir, és la vall pirinenca de la Cerdanya. Com bé sabem la comarca ceretana està trossejada entre dos estats (francès i espanyol) i dues províncies d'un d'ells (les províncies espanyoles de Lleida i Girona), amanit tot plegat amb la cirereta de l'oblit clamorós de Llívia a l'altra banda de la ratlla de França. Ja és curiós que un dels elements gastronòmics més emblemàtics d'aquesta terra sigui precisament el trinxat...

I és justament gràcies a aquesta condició fronterera a la qual ha quedat condemnada la comarca que avui podem passejar entre el Parc dels Búnquers de Martinet i Montellà, un bocí de la paranoica línia defensiva que es va construir al llarg dels Pirineus (des d'Hendaia fins a Portbou, coneguda com a línia P o línia Pirineus) als anys quaranta per tal prevenir, per part del règim franquista, una invasió militar aliada provinent de l'Hexàgon.

Bé, avui ens pot semblar paranoica aquesta infraestructura (la Línia Maginot no era paranoica, era imperfecta), però, com s'ha de fer sempre, vist des del seu just context, no ho és tant, ni de bon tros. Justament quan explico, a aquells qui em volen escoltar, la lluita del FNC contra la flamant dictadura que estrenava Espanya i com es va enfocar als anys quaranta (també, esclar, per part d'Estat Català, el POUM, etc.), el que cal entendre és això: la resistència d'aquells anys va fonamentar els seus esforços immensos (hi va haver cost humà, hi va haver sang) en la solució aliada, en la vinculació del règim de Franco a la resta de col·legues feixistes europeus i en la necessària intervenció a l'estat espanyol una vegada s'haguessin liquidat del tot les forces de l'Eix. És prou conegut com els militants del Front, malgrat les penúries econòmiques que passaven, rebutjaren totes les gratificacions ofertes pels serveis aliats pels qui es jugaven el coll en pro d'uns compromisos (intervenció contra Franco, reconeixement del “problema català”) que salta a la vista que no es feren efectius ni pel Deuxième Bureau, ni per l'Intelligence Service, ni per cap oficina diplomàtica, ni per ningú. I de la mateixa manera que els resistents catalanistes, i altres, empenyien en aquesta direcció, els franquistes temien un desallotjament armat provinent de fora i és per això que d'una banda es va procedir a la fortificació i, hàbilment, de l'altra a jugar la carta anticomunista que tant de rendiment havia de donar (fins el 1975 i més enllà, de fet).

Així que, amb previsió, mirant horaris i telèfons abans d'atansar-se a l'espai museïtzat, no com el qui signa, per cert, hom podrà gaudir a l'aire lliure d'aquests vestigis recuperats que mica en mica van esquerdant el mur d'amnèsia que es va construir quan aquell dictador amb veu de canari flauta però amb urpes letals, va treure, per fi, el bitllet per a l'altre barri.

I ja que estem immersos en recomanacions i que el Parc dels Búnquers està vinculat al Memorial Democràtic llegiu els que ens en diu, d'això darrer, en Joan Pérez aquí.