dimarts, 18 de desembre del 2012

Les lliçons del PP

Aquesta bonica peça és la darrera que els bons i pacients amics de NacióGranollers s'han avingut a publicar-me sense fer preguntes. I aquí la deixo, per engreixar el blog i que sembli que hi ha activitat.

Les transicions són, de vegades, difícils i lentes, i això, segons l'escala corresponent, val tant per a persones com per a països. Ara, n'hi ha que no acaben de reïixir o que queden empantanegades i no acaben d'arribar mai al port cap a on navegaven en l'inici de la seva marxa.

A l'estat espanyol, i a gran part dels Països Catalans, hi ha un partit que sembla ancorat en una transició perpètua. Tenallat per una mena de pugna interna, el Partit Popular sembla, de vegades, voler-se atansar a l'homologació amb la dreta liberal europea; d'altres, la càrrega genètica franquista, ingent i histèrica, els vessa pels ullals i els condueix a actituds de vencedors de guerra. Encara.

Per exemple, un dels enrocaments més cèlebres dels populars determinats per pulsions de l'època de l'adhesión inquebrantable és amb la Constitució espanyola del 78 (i val a dir que no estan pas sols, en aquest aspecte). El seu pontifex maximus d'ara, i inspector d'hisenda llavors, ja clamava contra una constitució que havia anat massa lluny, que no sabia si “va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes” i si “prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. Entendran que un cop fet l'esforç d'assumir una cosa tan perversa i inquietant, per excessiva, tot el que vagi més enllà només pot menar cap a l'apocal·lipsi a ulls d'un posseïdor de la fe dels conversos, com va etzibar-li una vegada l'històric líder jeltzale Xabier Arzallus.

No cal ni dir que el Sant Cristo Gros del partit, Don Manuel, juntament amb d'altres conspicus membres que arribarien a ministres en l'actual etapa postfranquista, van exercir càrrecs no precisament menors en algun dels governs del Centinela de Occidente, i que han fet el pinxo durant aquestes tres últimes dècades sense passar comptes per la sang amb què tenien tacades les mans.

Però, a més a més, fins i tot la façana els ha grinyolat. No és tota una declaració d'intencions posar per nom a una fundació “Cánovas del Castillo”? Antonio Cánovas fou el principal dissenyador a l'estat espanyol del sistema polític de la Restauració, erigit després de l'ensulsiada republicana de 1874, i pel qual s'establia un bipartidisme entre conservadors i liberals, arbitrat per la monarquia en base a un frau democràtic sustentat en el caciquisme. Tampoc oblidà la mà dura, a dins i a fora: els independentistes de les colònies d'ultramar i el moviment obrer foren els objectes del seu acarnissament repressiu... i que li costà la vida quan Michele Angiolillo va acabar amb la seva vida en venjança per l'ignominiós Procés de Montjuïc de 1896-1897. Sí, d'acord, ara de l'artefacte en diuen FAES, que com que d'entrada presenta un nom més innocu no fa tant de mal als ulls. I així poden dissenyar estratègies recentralitzadores i nacionalcatòliques ben tranquils, ben peixats amb l'ufanosa subvenció que els han atorgat, unes setmanes abans del sorteig extraordinari de Nadal.

Per tant, quan personal polític com la senyora Sánchez-Camacho o l'inefable ministre Wert facin i diguin en nom del partit de vencedors que representen, continuin combatent-los (si tenen un mínim d'escrúpols democràtics), segueixin sense donar-los cap mena de crèdit i pensin que les atzagaiades sostingudes que ens ofrenen potser són fruit del nerviosisme dels qui temen començar a enfilar la derrota.

divendres, 7 de desembre del 2012

Recursos fusterians

Com molts de vosaltres ja deveu saber, aquest és un any multiefemèride a l'entorn de la figura de Joan Fuster: fa 90 anys del seu naixement, en fa 20 de la seva mort i 50 de la publicació de títols tan essencials en la seva trajectòria (i per a la seva posterior influència que arriba fins avui mateix i que seguirà perdurant) com Nosaltres els valencians, Qüestió de noms o El País Valenciano. De fet, el 21 de juny d'enguany ja vam commemorar els vint anys del decés del Voltaire (o Montaigne, o Erasme o...) de Sueca amb els companys del Casal l'Esquerda, amb lectura pública del Nosaltres els valencians inclosa.
Es miri per on es miri, la influència de Fuster en la nostra societat ha estat i segueix sent immensa: les seves 15.000 pàgines escrites inclouen poesia, anàlisi cultural, històric i polític, i circulen entre versos, aforismes, articles a diaris i revistes o aprofundits volums d'assaig intel·lectual. Fuster és, probablement, l'assagista més important de les lletres catalanes del segle XX.
Postulant la seva aguda mirada des de l'humanisme i el racionalisme crític, amb el distanciament irònic com a marca personal indefugible, Fuster va decidir-se a sacsejar un país somnolent, fruit d'una tasca entesa sempre com el compromís de l'intel·lectual amb el seu entorn més immediat.
Per això, i per moltes altres coses, aprofitant aquest 2012 tant fusterià, us deixo una selecció de recursos per tal que, aquells qui vulguin, el coneguin o el rellegeixin.

No cal ni dir que això es pot anar actualitzant/engruixint si hi trobeu qualsevol oblit clamorós o recurs susceptible de ser inclòs en una antologia fusteriana. O sigui que aquesta és una entrada en construcció.


Pàgines dedicades a Joan Fuster:


Textos de Fuster a internet:

Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics (Grup de Noves Tecnologies aplicades a l'Educació de la Universitat Jaume I i de l'Associació Cultural Aire Fresc).
Nosaltres els valencians (web Antiblavers.org)

Aforismes (reculls):

Entrada de Joan Fuster a Viquidites
Vídeo amb aforismes de Fuster
Recull a La Granja

Crítiques, notícies i textos sobre Fuster:

- Sobre Nosaltres els valencians
- Sobre Qüestió de noms:
"Qüestió de noms": 50 anys i Sant Tornem-hi (Josep Bargalló)

- Sobre Causar-se d'esperar:
Entrada al blog d'Enric Balaguer

- Sobre L'home mesura de totes les coses:
Ressenya a Visat

Vídeos de/sobre Joan Fuster:

Documental Ser Joan Fuster
Discurs de Joan Fuster a l'Aplec de Castelló del 25-4-1982.
Entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster. Parts I, II i III
Joan Fuster i la construcció nacional, conferència a càrrec de Toni Rico i Jordi Muñoz.


Bibliografia:

Selecció bibliogràfica a càrrec de Josep Ballester.

(Imatge bonrotllo.cat)

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Llibertat, consciència, país

El darrer al NacioGranollers. Fent una mica de (pre)campanya encoberta? Podria ser.

Llibertat, consciència, país

Ens encarem a una contesa electoral extraordinària. Entenguem-ho sense escarafalls: és extraordinària perquè han pres un aire diferent al que fins ara ens tenien habituades les convocatòries catalanes, viscudes sense massa sobresalts ni excitació. I ara, certament, i al marge de lectures triomfalistes, o abrandades en excés, poden ser unes eleccions clau per determinar el nostre futur d'una manera profunda. Ara bé, per mi hi ha tres eixos que són indefugibles.

Llibertat. Si realment som davant d'una oportunitat única perquè el Principat s'independitzi políticament del Regne d'Espanya (i jo crec que en gran part sí que hi ha diverses condicions que afavoreixen aquest fet) cal anar a totes amb aquesta aposta. No sé exactament quin és el propòsit de la col·lecció d'eufemismes amb què ens obsequia el Gran Timoner, però en tot cas semblen absurds per al consum intern quan el debat ha esclatat obertament a tots nivells i des del Círculo Ecuestre fins als bars del Barri de ca l'Artigues de Lliçà d'Amunt saben de què parlem: de si volem o no la independència. En aquest cas, jo ho tinc clar i només beneiré amb el meu vot a una candidatura independentista. Res de quimeres: ni galgos federals ni podencos que s'emancipen dels pares.

Consciència. Em preocupa l'endemà. I com que em preocupa l'endemà, crec que hauríem de resoldre, o com a mínim començar a encarar, algunes qüestions avui mateix. L'independentisme neutre no sé si existeix o no, però no me l'he acabat de creure mai del tot i, en tot cas, no és el meu. Resulta que CiU és qui pilota (bé, més els de la C que els de la U) un procés que fa un mes ningú s'imaginava que estaria iniciat hores d'ara, i dubto molt que el partit hegemònic d'aquesta banda del país renunciï al seu model: no hi haurà renúncies ni discussions per part seva sobre el color. Ja els va bé el seu. I a mi no. Jo vull un país que socialment afavoreixi la majoria de gent, un fet que dista molt de succeir en aquest present tan desmanegat que tenim ara, i, per altra banda, encarem una legislatura excepcional... que no sabem quan de temps tindrà de vida. Què fem mentre no arriba el referèndum? Qualsevol cosa que se sotmeti a votació al Parlament la rebem a crits d'In-Indè-Indepenci-à? Les eleccions se'ns presenten com a plebiscitàries i en tenen un contingut: però el dia dels comicis, als col·legis electorals no hi trobarem paperetes amb un sí o un no, sinó candidatures de partits. Per això, el meu vot anirà a parar a la candidatura que tingui un projecte que passi per transformar l'estatu quo actual també en matèria socioeconòmica.

País. Encarem la independència de Catalunya, és a dir, la independència del Principat, és a dir, de la part del Principat que, formalment, constitueix la Comunitat Autònoma Catalana. I em sembla molt bé (i encara que no m'ho semblés, hores d'ara, és el que hi ha), però això, només és una part del meu país. Si se certifica la independència d'aquesta part del nostre territori, doncs, abans que qualsevol altra (Andorra a banda), o es descarta per ara que aconseguim treure'ns de sobre el pes dels estats que ens aixafen de fa segle tots de cop, l'endemà el combat no s'haurà acabat. És més, encara ens quedarà la major part de la feina per fer. I per això quan voti, ho faré fusterianament per aquells que, siguin quines siguin les circumstàncies, tenen el mapa sencer al magí.

Ja veuen que només demano tres coses i diria que aquesta vegada sí, les podré trobar.

dimarts, 25 de setembre del 2012

La terra és plana

Article publicat a NacioGranollers.cat (18/09/2012)


Defensar la terra no és cap delicte, diu el lema. Bé, és obvi que, en tot cas, no ho hauria de ser, però, que ho sigui o no, depèn de qui legisla i, aquí, la cosa està clara, senyores i senyors, que fa alguns milers d'anys que mana la dreta (amb alguns parèntesis qualitativament remarcables, oi?, però que per la seva curta durada representen anecdòtics esquitxos en l'immens llenç de la Història humana. Ja ho arreglarem, no pateixin).

I tot i que la cita anterior m'agrada prou, jo sóc més partidari d'allò de qui s'estima de debò la seva terra, no la destrueix. Sembla una qüestió d'una lògica ben elemental, dita així tal com raja, perquè, qui més qui menys, tothom (sembla que) predica que se l'estima, el lloc on viu. País, comarca, poble o vall, o el que sigui. Des que era petit, i els anys que han anat seguint, que sento com n'és de valorat un entorn verd, la proximitat amb la natura, que hem de plantar arbres i que els mocadors de paper fets servir han d'anar a l'espai que reservem a casa, com qui reserva un racó pel tió, per al contenidor de la brossa orgànica. I bé que ho hem anat prenent, ves.

Però un hi rumia un instant i ja veu que la cosa grinyola de seguida. No renego pas del reciclatge ni d'altres pràctiques que més o menys s'han banalitzat i convertit en rutina diària a les nostres llars gràcies a l'acceptació passiva d'alguns dels trams de l'ecologisme-de-tot-portar, que, repeteixo, no és nociu; probablement el problema és que és insuficient. O, com a mínim, incongruent, quan les nostres institucions, de proximitat o de llunyania, s'hi atansen amb els seus somriures i el seu deix paternal.

Si hom volta pel Vallès (vull dir el bo, l'Oriental) fent un exercici d'observació superficial pot concloure que si realment algú s'estima de debò la seva terra, no la destrueix, aquí ens l'estimem ben poc, la nostra comarca. Si s'hi fixa més pot arribar a pensar-se que no ens l'estimem gens.

Venim d'on venim i no hi podem fer res: el franquisme va ser el que va ser, i a nivell urbanístic la seva herència urbanística la patim i la patirem. La nostra comarca excel·leix a l'hora d'expressar què fou tot això: les urbanitzacions, entre d'altres coses. I, mai millor dit, allò fou fet i deixat estar, i el que hem de fer és gestionar-ho com millor sapiguem. Però vet aquí que tres dècades després, amb tots els controls que presumptament oferia la democràcia sorgida de la Transacció, les bestieses no només no s'han aturat, sinó que, en ocasions, han estat de l'alçada d'un campanar i han enviat a pastar fang no només l'entorn verd que tothom diu anhelar, sinó també patrimoni històric que en singularitza(va) com a comunitats humanes. I això s'ha perdut de forma irreversible. I no cal que siguin ermites: n'hi ha prou amb desdibuixar la fesomia d'un carrer, ni que sigui el seu traçat, per començar a immergir-nos en la desmemòria i l'amnèsia col·lectiva i selectiva a la qual estem tan avesats. I encara més, s'ha persistit obstinadament amb models de desenvolupament caducs que resten letàrgicament aturats més per la crisi que pel sentit comú (sí, el Quart Cinturó), mentre que la pròpia crisi ha servit de quartada perquè a la plana del Tenes hi vagi creixent el nostre EuroVegas particular, el graciós toc d'un mister Marshall més o menys nostrat a qui hem de besar els peus, mentre ell va presidint còmodament les seves quatre tèrboles SICAV multimilionàries.

Aquest mirall és doncs el més dur: el que ens encara amb l'herència franquista que ha persistit amb més força, que ha estat la més nefasta: l'herència mental.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Què, qui, com. Després de l'Onze.

Probablement no és necessari abocar una altra opinió sobre el tema i prou que me'n vaig abstenir en els dies previs a l'Onze de forma més o menys escrupulosa en tot el magma 2.0. De fet, no sé si algú n'ha fet el recompte, però no sé si cap manifestació ha estat capaç d'aplegar tantes opinions publicades al seu voltant en funció de les derivades EI o ANC, EI i ANC, què fan els polítics, actitud de resposta davant els polítics, intents d'apropiació, intents de manipulació, etc., etc.
Vam fer molt de soroll digital els dies previs, però és un soroll que ha estat esborrat en bona part per l'onada gegantina de gent que va anar a Barcelona a cridar per la independència: ja fos sortint d'Urquinaona, ja fos (i sobretot) baixant per Via Laietana i entramat adjacent. En resum: un mínim de 1.056.000 manifestants segons el recompte més acurat, elaborat pel setmanari La Directa, que ja m'aventuro a dir, sense massa por ni prevenció, que representa la manifestació més important de la història dels Països Catalans.
I dic que s'esborra el soroll immediatament anterior perquè l'impacte de la magnitud és tan brutal que ja ha aconseguit centrar l'atenció en la gestió de la demanda del dia històric d'ahir mateix. 
Per això, cal que, quan tothom refredi l'eufòria lògica de l'èxit esclatant d'ahir (i cal fer-ho, però ei! tothom té dret a estar content, només faltaria!) reflexioni, s'assereni i encari la realitat i la feina. Sí, cal plantejar ben de pressa un 'I ara què?' (alguns de més agosarats, com en Pere Cardús, ja havien plantejat, fent política-ficció fins i tot 6 escenaris possibles per l'endemà, és a dir per a partir d'avui mateix), i, al mateix temps fer-ho amb perspectiva i recorregut: on volem arribar i com hi volem arribar.
En primer lloc, cal constatar una cosa, un cop més: la manifestació de l'ANC era per la independència, i la gent hi va anar a clamar (aquest és el clam, impronunciable per al president de la Generalitat de Dalt, Artur Mas) per la independència. No s'hi va demanar el restabliment de l'estatut: ni el que va sortir del Parlament del 2005, ni el que va sortir de les urnes el 2006 i que el Tribunal Constitucional espanyol va masegar després d'una exasperant sentència de gestació paquidèrmica. No. No s'hi va demanar el federalisme: l'espanyolisme amb rostre humà en què creuen quatre romàntics que encara es deuen pensar que queda algun krausista viu a Espanya, tampoc va estar en els milers de goles del vespre setembrista barceloní. I, oco: no s'hi va demanar el pacte fiscal. Us ho juro i encara que sembli increïble: no es va clamar pel pacte fiscal, cosa que referma el patetisme del tacticisme i l'oportunisme del Govern convergent; i cosa que explica el per què Joana Ortega no ha acabat la llicenciatura de psicologia. Mirar-se les coses amb perspectiva hi ajuda: i la premsa internacional, amb perspectiva geogràfica i cultural, ho va entendre a la perfecció.     
Això mateix ens empeny a prefigurar el com, un cop aclarit l'on (la independència) hores d'ara ja hegemònic en el nacionalisme català principatí. És a dir, quina mena de país voldrem? Com ha de ser el país que ens trobem l'endemà? És una qüestió clau, en el benentès que no partim de zero, ni tampoc farem cap i net l'endemà de la independència. Les hipotètiques discussions que s'han de deixar per després, en cas que es produïssin, ni serien en igualtat de condicions, ni és bo que es produïssin, justament 'després'.
Deixarem per més endavant la qüestió de si volem constituir-nos en república independent o en part integrant d'una commonwealth borbònica com plantejava Alfons López Tena? Té tothom al cap la mateixa extensió territorial de la nostra nació? Quin estatus ha de tenir la llengua castellana en un territori català independent (sigui de la mida que sigui)? És igual un procés d'independència liderat per la dreta que liderat per l'esquerra? La resultant seria realment igual d'una manera que de l'altra? Volem ser part de la Unió Europea? Cal reduir la nostra reivindicació a una mera qüestió econòmica com així entén Time?
I una darrera qüestió, certament redundant: creieu que tot això s'ha de resoldre 'l'endemà' o ho hem de tenir decidit abans?
L'independentisme 'neutre', per tant, o bé és trampós o bé és irreflexiu, fet que no té res a veure, en absolut, amb confluències tàctiques de caire 'transversal'. Una cosa són estràtegies d'unitat d'acció amb gent de tots colors i una altra ben diferent no rumiar-hi gens ni mica. Hem de ser seriosos perquè estem fent una cosa molt complexa, que és la construcció d'un país. Ni això és un joc, ni serà fàcil. Tampoc ho farem de pressa: entre d'altres raons perquè, justament, ja venim de molt enrere. 

dilluns, 13 d’agost del 2012

Ha sigut ella!

Amb més o menys soroll, o més aviat de puntetes, segons com, el gir de l'estratègia repressiva del govern Mas podria ser ben bé un dels silencis mediàtics del 2012 que podria recollir l'Anuari de Mèdia.cat per al 2013 (i que, de ben segur, tornarà a caldre, per desgràcia).
El discórrer de la legislatura de l'autonomenat 'Govern dels millors' (un epítet, com a mínim, força arriscat abans de començar a oferir resultats) ha anat de bracet amb un increment de les desigualtats, les dificultats de la major part de la població per arribar a final de mes i, esclar, de la combativitat, si bé aquesta hi ha qui pot considerar-la minsa en relació a la gravetat de la situació i de les condicions objectives de pressió econòmica, social i política que vivim en aquest tros de país. Tot plegat no és pas per casualitat: no és pas que el govern de la Generalitat de Dalt s'hagi trobat de cop i volta amb aquest quadre, sinó que ha estat un dels principals agents (juntament amb el govern de Madrid i les institucions de l'avantguarda de l'ordre europeu comunitari actual) que han contribuït a agreujar les dificultats quotidianes de la societat catalana treballadora i popular; en definitiva res de nou, res que s'allunyi de la lògica que es podia esperar d'algú fidel als seus interessos socioeconòmics.
El que probablement és més nou és el canvi imprès en matèria d'ordre públic, des de l'arribada a la conselleria d'Interior de Felip Puig, un home que transmet la sensació de viure en èxtasi per l'exercici d'aquest càrrec (probablement el que més, amb permís de Boi Ruiz), amb la introducció desacomplexada de la delació i amb un ús de la criminalització política i social com no s'havia conegut en aquesta banda de la península des del franquisme o des de l'aznarisme (que més o menys...).
No és qüestió de fer-ne cap recull exhaustiu aquí (capacitat que se m'escapa, d'altra banda), ja hi ha organitzacions qualificades que ho faran, però sí que convé remetre's a alguns exemples per entendre millor la qualitat del segell Puig en la direcció de l'ordre públic catalunyès a dia d'avui.
Puig, a qui molts paretans recordem del seu pas per l'Ajuntament de la nostra vila com a regidor de l'oposició, i a qui alguns recordaran les seva galdosa relació amb l'esfondrament del Carmel i el famós 3% que refregà Maragall als convergents en un ple parlamentari, va entrar de ple dret a l'star system polític catalunyès gràcies al desallotjament dels indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona, un fet que quedarà per al record de la memòria col·lectiva del país i que acompanyarà el cos dels Mossos d'Esquadra durant molt de temps (tot i que, ni de bon tros, és l'únic ni el pitjor del nostre cos policial autònom).
Però hi ha alguns episodis, d'aquest 2012 mateix, que encara exemplifiquen millor aquest salt qualitatiu:

1- La web que el departament d'Interior va posar en marxa arran de la darrera vaga general per, oficialment, identificar i delatar autors d'acte vandàlics. Un eina que de seguida va ser replicada pel portaveu de Jutges per la Democràcia que alertava de la vulneració de drets que representava i pel seu probable caràcter insconstitucional; titllada d'"iniciativa inquietant" pel portaveu del Col·legi d'Advocats de Barcelona; i assenyalada com a inquisitiva i mccarthyana per un dels vocals de la Comissió de Drets Humans d'aquest mateix col·legi. L'Associació Catalana per a la Defensa dels Drets Humans hi presentà una demanda i n'exigí la clausura immediata, una clausura que arribà... fruit de la caiguda de les visites (!) i no pas per les seves lluminosíssimes ombres legals, segons la pròpia versió d'Interior. La que ha estat coneguda coma "Llista de Puig" ha passat, doncs, com un fugaç (va estar un mes en línia) i inquietant precedent en la dinàmica repressiva del govern conservador de la Comunitat Autònoma Catalana. 
En la mateixa línia de foment de la delació, la Conselleria d'Educació pretén que els pares puguin demanar als centres educatius les dades de les altres famílies per investigar fraus en la preinscripció escolar, una iniciativa que ja ha estat rebutjada per la Federació d'Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC) i qüestionada per personalitats afins al govern com l'exconsellera del ram Carme-Laura Gil.

2- La criminalització de la pobresa va començar amb l'episodi dels afectats pel cobrament del PIRMI (la renda mínima d'inserció) ara fa just un any: s'incidia en el presumpte frau d'alguns dels beneficiaris per endegar la polèmica reforma que va deixar milers de persones sense cobrar, un frau que va resultar ser molt més baix que el que es publicitava i, òbviament, molt més baix, qualitativament i quantitativa, que el de l'empresariat català, que multiplica per sis les retallades del govern de Mas. 
El 2012 segueix aprofundint en aquesta tendència: en el blog Adestemps assenyalaven el "Pogrom de la gent pobra", pel qual FCG insta a delatar els viatgers pobres i que no paguin bitllet mitjançant una aplicació per al mòbil. Al mateix temps, l'acció del SAT, amb participació de l'alcalde de Marinelada, d'expropiació de grans cadenes alimentàries per a abastir menjadors socials ha coincidit amb la iniciativa de dotar de cadenats els contenidors a Girona per tal que la gent no hi furgui. No cal ni dir que l'escàndol ha recaigut sobre Sánchez Gordillo i no sobre l'alcalde gironí, Carles Puigdemont. Prou simptomàtic, tot plegat.

Així doncs, les vies del control social, per tal de garantir l'execució de les polítiques retrògrades que en matèria socioeconòmica duen a terme els governs de l'Europa Occidental, es reformulen i no es basen només en l'increment quantitatiu de la repressió, sinó en un salt qualitatiu (previsible) per tal de desactivar la dissidència més combativa (n'hi ha d'altra?), procurant, a més de fer extensible socialment el control a partir de la implicació de la ciutadania en estratègies de delació per tal de minar la solidaritat de classe i  monitoritzant les iniciatives pal·liatives de les emergències socials (la "Marató per la pobresa" de la Corpo), evitant focalitzar així l'arrel del problema per, lògicament, allunyar la societat de propostes rupturistes i transformadores que entrin a fons en el combat per la justícia social. 
Girar la vista i col·laborar, quan convé. Orwell no ho hauria dissenyat millor.

   

dijous, 9 d’agost del 2012

Quan el xais es volen fer passar per llops

Trobaríem cada vegada més gent que creu que la independència política de la Comunitat Autònoma de Catalunya sembla cada vegada més a la vora. Hi ha factors molt diversos que ho expliquen, però resumint-ho pel broc gros, diversos factors influeixen en aquesta percepció, en la sensació que, fins i tot, alguns esdeveniments es van precipitant: el triomf de l'anomenat argument econòmic (vegeu l'espolímetre), que ha dut a molta gent al convenciment que una vida lluny de la tutel·la del Madrit polític seria més pròspera (i això pesa molt en temps econòmicament adversos); les sentències i els atacs reiterats i cada vegada més virulents en contra de la llengua i cultura catalanes; la xenòfobia anticatalana que es constata dia sí, dia també a través de la xarxa (i dic "es constata": la catalanofòbia ja es configura, de forma latent, entre els segles XIII-XV); o les successives entregues del CEO, mostrant una predisposició cada vegada més àmplia cap al en un hipotètic referèndum.
Fins i tot, el degoteig constant de "nous independentistes", i de la qualitat d'algun d'ells, contribueixen a fer créixer la sensació que, efectivament, "hi som a tocar".
Tanmateix, algunes de les proclames (i fins i tot alguns elements de l'escenari), semblen no ser una novetat tan espaterrant com ens podríem imaginar d'entrada, especialment les que provenen de la tradició històrica convergent. Vegem-ho.
Aquesta darrera setmana hem sentit com el número 3 de CDC, el diputat Josep Rull, sentenciava "O pacte fiscal o independència". La claredat del titular queda refermat: "o hi ha pacte fiscal, o comença la via cap a l'estat propi".
Bartomeu Robert, el dr. Robert, alcalde de Barcelona en el trànsit del XIX al XX, diputat a Madrid per la Lliga Regionalista (que presidí en el moment de la seva fundació) i líder del moviment del Tancament de Caixes (1899), deia en una entrevista a l'Echo de Paris publicada el 23 de novembre de 1901:
"No esborrem res del programa de Manresa [en relació a les Bases de Manresa de 1892] que, com vostè ja sap, reclama l'autonomia completa i el reconeixement del català com a idioma oficial de Catalunya. Si no ens donen el que demanem, el Govern patirà les conseqüències d'una intransigència que ha estat causa de la pèrdua de Cuba i Filipines"
Mesos enrere, el president de la Generalitat de dalt, Artur Mas, tot reconeixent en una entrevista al Frankfurter Allgemeine que a Catalunya hi ha cada vegada més gent que vol un estat propi, proposava una fórmula confederal com a sortida al conflicte Catalunya-Espanya i ho reblava amb aquest exemple que parla per si sol: 'No es tracta de trencar amb Espanya; es tracta més aviat d'una emancipació', afegint que: 'La canalla, quan es fa gran, no vol trencar amb els pares, però cadascú viu a casa seva'.
En la mateixa entrevista al dr. Robert que citava, aquest assegurava que Catalunya "desitja continuar unida a la mare pàtria, però és autonomista fins al moll de l'os".

Per ara, doncs, els líders de l'amalgama regionalista i nacionalista que representa CDC (més que UDC, on només sobresurt com a independentista [sic] l'alcalde de Vic, que mereix una atenció a banda) no aporten, discursivament, res de nou, i juguen a l'amenaça com feien els seus predecessors fa més de cent anys. En base a aquesta lògica, doncs, la independència és només un trumfo en l'estratègia de negociació/confrontació amb el govern espanyol per tal d'assolir el pacte fiscal. Ara bé, la societat sembla (per sort) haver canviat més del que ho han fet els seus dirigents i sembla francament difícil d'entusiasmar algú amb aquesta proposta. En aquest sentit, la demanda d'avui mateix de Mas per tal que en la Diada de l'11 de setembre d'enguany es faci explícit un presumpte clam del poble català en favor de la proposta de la hisenda pròpia és, com a mínim, patètica; més quan als que som habituals de fa molts anys al carrer per l'Onze, sembla que s'hi pot afegir una riuada comparable a la del 10 de juliol de fa 2 anys.

dijous, 26 de juliol del 2012

Ni cura ni mesura

Article publicat al NacióGranollers l'11/07/2012
L'imperialisme lingüístic és només un dels rostres de l'imperialisme polític. L'asseveració, que subscric, no és pas collita pròpia, sinó del sociolingüista Louis-Jean Calvet, que la va formular el 1974 a la seva obra Linguistique et colonialisme i que a mi em va arribar a través d'un text de Jordi Carbonell. El programa d'aniquilació (no cal que fem servir eufemismes edulcorats) de la nostra llengua va començar, fonamentalment, en dos temps als Països Catalans, fruit de la dispersió dels centres de domini polític: el tret de sortida per a la Catalunya Nord es donava amb el Tractat dels Pirineus, el 1659; i per a la resta de territoris al sud de l'Albera, l'inici de l'eliminació planificada s'engegava amb la victòria militar del bàndol borbònic en la Guerra de Successió (impasse britànic de Menorca, a banda).

La part positiva de tot plegat és que no hi han reeixit, en eliminar la nostra llengua. Prova d'això és que encara hi parlem, en català, jo hi escric aquest article, i milions de persones podrien llegir-lo i entendre'l. La negativa és que no hi han reeixit... de moment: els programes d'aniquilació encara són en marxa i els encarregats d'executar-los estan prement l'accelerador.

Remetem-nos, a tall d'exemple, a algunes de les darreres i combinades atzagaiades, capitanejades totes elles pel sector més abrandat i desacomplexat de l'espanyolisme: els destacaments del PP a les colònies, les avantguardes radicals de colons, blavers, gonelles, sectes neoespanyolistes (una de les més importants liderades per un vallesà, per cert) i altres còmplices per acció, omissió o negligència descarada.

Una de les més recents és la que hem patit a la Franja, on el nou govern autonòmic decidia derogar la Llei de llengües i ho feia, com recorda el sociòleg Natxo Sorolla, de la forma més dura possible: imposant el secessionisme (la raó de l'aragonès oriental, un triomf de la FACAO, i una nova estandardització) i no garantint-ne l'ensenyament. Una situació que, esclar, afecta també a la llengua aragonesa, en una posició globalment encara més fràgil que la catalana. Enmig de la mar, Bauzá i la seva tropa enceten una campanya inquisitorial per canviar denominacions de topònims i viles, l'eliminació de la llengua catalana com a requisit i mirant de reduir obstinadament la seva presència a les escoles; si convé amb nocturnitat i traïdoria.

Al País Valencià, l'enèsim atac a la llengua promogut des del govern autonòmic se sintetitza en el Decret sobre plurilingüisme, que margina la immersió i els programes en la llengua pròpia. Al Principat, el combat principal és també a les aules amb el Tribunal Suprem espanyol llançant una sentència de profunditat contra la immersió lingüística, tot i que a la consellera li sembla que les coses sempre són allà mateix (sic). I tot plegat, a més, enmig de la pressió habitual, amb vexacions franquistes per part de les forces i cossos de seguretat de l'estat espanyol, amb insults racistes, amb la dificultat (utopia?) de viure cada dia plenament en català.

Ara, desbocats, ja han perdut la cura i la mesura que demanava Felip V en la seva Carta del Rey a los Corregidores de 1717: "Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja s'han arribat a creure allò que va dir no fa gaire un dels seus més conspicus descendents, terror de paquiderms africans: "Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". El més curiós és que, si s'hi fixen, a vint anys de la mort de Fuster, són els nostres enemics els qui tenen més clar el mapa que han d'esborrar.

Aquell estiu del 92

D'aquell 92 gloriós el que més en recordo són els compassos previs a l'estiu: el dia 20 de maig, mentre el Barça començava el mític partit que el coronaria campió d'Europa per primera vegada, a mi m'embolicaven la cama i m'esperaven cinc setmanes de calurosa expectació, tot frisant perquè els lligaments del turmell dret tornessin a connectar-se entre ells. Per això recordo més com em gratava la cama amb un regle de plàstic i les pintades dels companys al guix ("puto metge", "infermera truja", grafits fàl·lics i altres coses per l'estil), que no pas la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona. 
Bé, és lògic, d'altra banda: la cerimònia d'inauguració, i la de clausura, ja que hi som, no les he vistes mai. En el moment d'èxtasi màxim, de comunió mística de la societat catalunyesa, la perspectiva d'una cerimònia que reclamés l'atenció de la concurrència (in situ o via TV) durant una estona tan llarga, amb gent cantant i ballant, i aquells de la Fura dels Baus, que a casa duien l'epítet d'"aquells-que-tiren-pollastres-morts-al-públic", ens va fer una mandra a l'alçada del moment històric. Això sí, no sé de qui va ser la decisió, però a casa vam creure que el més adequat, ja que tothom deia que tot allò era taaaaan important, era enregistra-la en una cinta de VHS. I així ho vam fer. I la mandra va créixer i créixer i vam seguir sense mirar-la, fins que la vam esborrar per gravar-hi al damunt alguna pel·lícula que ens va fer més profit.
A casa meva hi havia una sensació de rebuig, cap a tot allò, que jo també vaig interioritzar. Era una cosa que, francament, no vèiem que hagués d'anar amb nosaltres. Probablement, per part meva, la cosa era ben instintiva: als meus catorze anys, la meva capacitat analítica era menor a la que posseeixo actualment, o sigui que feu números. El cas és que vam enganxar els adhesius d'en Cobi que regalaven als diaris a la tassa del vàter i que quan vaig veure a Granollers, just davant del Forn del Xamfrà, una pintada d'un "No!" en què la "o" era substituïda per les anelles olímpiques em vaig sentir acompanyat i recomfortat.
Tanmateix, del que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón, jo no en vaig saber res del cert. M'arribava l'ambient enrarit, alguna notícia -escassa- de detencions d'independentistes: una sensació que a l'independentisme se li barrava el pas. El que no sabia era que fos per tots els mitjans. Malgrat que a casa s'escoltava l'Orquestra i es llegia El Temps, a mi em va tocar tot d'esquitllada. Com els Jocs mateix, de fet, dels quals només vaig gaudir amb el bàsquet, veient com Angola apallissava la selecció espanyola. Quin riure.
Ara bé, la configuració dels records, de les referències, la construcció del passat personal té uns mecanismes ben particulars i a partir del moment en què vaig tenir coneixement dels fets (no massa temps després, de fet), la memòria del 92 ha anat sempre més associada a l'Operació Garzón i no als Jocs.
I vet aquí que, vint any després, hom pot percebre un relat similar: un relat oficial i una dissidència silenciada. Fa vint anys fou mitjançant la brutalitat de les tortures, per la negativa a investigar les quals fou condemnat l'estat espanyol el 2004 al Tribunal de Drets Humans d'Estrasburg, que es va decidir d'assegurar-se la "pau olímpica", amb un model més proper a la "pau de cementiri" que no pas als valors que, teòricament, ha de transmetre l'olimpisme (tot i que enmig de publicitat, seguretat, especulació i repressió, la cosa ha quedat bastant estiragassada). El pretext de la seguretat, de la imatge d'una Catalunya més feliç i espanyola que mai, en comunió i al darrere (ben al darrere i ben amagada) d'una Barcelona que s'havia d'endur les medalles sense màcula, van obrir una via a l'objectiu polític de liquidar l'independentisme combatiu, cosa que, com salta a la vista i per la sort d'aquest país, no han pas aconseguit.
Però aquest 2012 l'esquema es vol repetir: és l'hora de la construcció del record oficial, d'erigir una imatge d'un triomf inapelable, d'un èxit immaculat que òbviament ja s'ha forjat a través dels anys i que arriba al clímax ara, a dia d'avui. Un relat que, esclar, torna a excloure tot allò que el podia tacar; significativament és l'episodi de l'Operació Garzón el que pot esmenar la plana amb més força: la constatació que una metodologia de dècades enrere persistia entre els cossos i forces de seguretat de l'estat, mentre a la llotja de l'estadi olímpic els guanyadors de la Transició i els demòcrates-de-tota-la-vida feien pinya en un exorcisme amnèsic de les misèries atàviques d'aquesta societat. Unes misèries que hi eren, però; i les patien ciutadans catalans en sòrdides cambres sota els auspicis d'un jutge estrella al qui la pròpia vanitat ha acabat per estimbar professionalment, poc abans de commemomar tota aquesta monumental impostura.
Malgrat tot, el granític domini mediàtic conté esquerdes, i les eines per acabar-lo d'esberlar hi són: el blog operaciogarzon creat ad hoc pel Centre de Documentació Maria Mercè Marçal i, sobretot, el documental Operació Garzón contra l'independentisme català, iniciativa de Llibertat.cat, resultats de l'obstinació per la justícia i per la llibertat de molta gent d'aquest país, que ha mantingut la fermesa i la dignitat al llarg de tots aquests anys malgrat la llosa del silenci oficial. És a tots ells a qui els cal l'homenatge.

[Imatge: Octaveta dels CSPC: "No ens aturaran!" a operaciógarzón]

diumenge, 1 de juliol del 2012

Sense senyal (bis)




Aquesta és una de les imatges més eloqüents i dures del que succeeix aquests dies al País Valencià, estiragassat per una socarrada monumental que avança impune. Dosaigües abans i després de l'incendi.

Sí, la gent del sud continua sense senyal: no hi ha cap senyal de responsabilitat política, perquè probablement amb una dotació i gestió adequada dels recursos s'hauria pogut evitar la dimensió monstruosa que han pres les flames a les comarques interiors; amb un mínim de dignitat que superés la simple nominalitat dels càrrecs, s'hauria superat el llindar colonial que en marca la mida.

Això és l'administració colonial, aquest n'és el resultat. Sembla profètic allò d'en Feliu d'"un dia serà cendra tot el que sobre cendra volguéreu construir", i obscenament explícit, però tant de bo que de les brases de la vergonya colonial a què sotmeten el sud dels Països Catalans, n'emergeixi la dignitat del País Valencià i que les flames s'enduguin també la misèria política i moral que mena les regnes del Consell.



Mentrestant, imagineu, com diu l'Eva al seu blog. I esgarrifeu-vos.

dissabte, 23 de juny del 2012

Memòria!

 Article publicat a NacióGranollers el 08/06/2012

Ja han passat setanta-quatre anys d'aquell fatídic 31 de maig de 1938, quan els avions militars de la Itàlia feixista van sobrevolar la capital de la nostra comarca per, presumptament, bombardejar la central elèctrica del carrer del Rec. Presumptament, doncs, un atac selectiu contra infraestructures del bàndol republicà, el legítim, que se saldà amb dos centenars llargs de víctimes mortals: civils que s'aplegaven a la Porxada i altres carrers granollerins en un dia més de la quotidianitat excepcional que suposava aquella guerra, un conflicte fruit d'un cop d'estat fallit perpetrat per l'autoproclamat bàndol nacional. I dic autoproclamat perquè de nacionalistes (ben) espanyols també n'hi hagueren a l'altre cantó: fou l'idolatrat doctor Negrín, president del govern de la II República espanyola, qui esgrimí allò de "antes de consentir campañas nacionalistas que nos lleven a desmembraciones, que de ningún modo admito, cedería el paso a Franco sin otra condición que se desprendiese de alemanes e italianos. En cuanto a la integridad de España soy irreductible y la defenderé de los de fuera y de los de dentro".

Però foren les bombes feixistes les que deixaren més de 5.000 morts en aquesta banda del país: Roses, Figueres (l'Alt Empordà fou especialment castigat), Manresa, Lleida, Reus, Flix, Tarragona, Barcelona i aquí a la comarca mateix: Cardedeu, les Franqueses, la Garriga, Mollet del Vallès o Granollers reberen la pluja indiscriminada i mortal que deixaria imatges per a la ignomínia com els nens de Sant Felip Neri o la matança granollerina. Al País Valencià n'hi hagué més de 7.000, amb 10.000 edificis destruïts en un any 1938 especialment sagnant (tot i que les ràtzies aèries havien començat l'any anterior), i amb un càstig específic a la zona costera fidel a la República. Alacant visqué una jornada de mercat macabra el 25 de maig de 1938: uns 300 morts així ho certifiquen; Xàtiva, socarrada per gràcia del primer Borbó, tastà de nou el foc criminal el 12 de febrer de 1939 (més de 100 morts). Però també patiren València, Castelló, Benicarló, Torreblanca, Orpesa, Sagunt o Vila-Real.

Un rastre de mort que no s'aturaria, per desgràcia i com ja sabem: per al Principat, Josep Mª Solé i Sabaté, xifrà en gairebé 3.400 els executats; però també vindrien els camps d'extermini a la neta i culta Europa i l'exili vergonyant als camps de la Catalunya Nord, amb el tracte vexatori i inhumà que dispensà la Republique als qui fugien del feixisme i de la repressió en l'any del 150è aniversari de la Revolució Francesa. I la negra nit franquista, que es perpetua soterradament (o explícitament) fins els nostres dies.

Com alertava Borja de Riquer, la historiografia franquista continua bellugant la cua, mudant la pell si cal per amagar el seu pseudoacademicisme. I per això mateix, cal no abaixar la guàrdia: són temps difícils i el terreny és adobat per a l'emergència dels discursos de la dreta populista, xenòfoba, feixistoide o directament feixista: la grega sembla la penúltima de les alarmes, tot i que a Vic això ja ho saben de fa temps, per molt que alguns s'entestin a mirar cap a una altra banda. La memòria és un múscul que cal exercitar. Constantment. I per això ens cal mantenir viva la flama, ja sigui amb actes com el que diumenge passat va organitzar el Casal Popular l'Esquerda o amb documentals com Operació Garzón.

Foto: la Porxada després del bombardeig (extreta d'aquí)

dijous, 21 de juny del 2012

Fusteríada


Avui, en el dia que commemorem l'adéu de Fuster (l'any de les vergonyes de 1992), m'he avingut a la magnífica idea de (re)llegir-ne l'obra en veu alta a l'Esquerda. M'ha tocat de glossar-ne una mica la figura, i ja he dit que em semblava una tasca complexa. L'abast de la seva obra és gegantí fruit del conreu de diversos camps d'estudi i de treball: historiador de la Cultura, crític, poeta (“he fet versos, que no és el mateix”, dirà el propi Fuster), articulista en diaris diversos, assagista... Un humanista del XVIII que emergeix en la negra nit franquista; o una “xamba genètica” que digué en Joan F. Mira. Bé, una cosa no treu l'altra.
En tot cas, ja no és només la dificultat de definir-ne o sintetitzar-ne la seva activitat, la seva producció. La dificultat principal rau, al meu entendre, en definir la naturalesa d'aquesta producció intel·lectual: a Fuster se l'ha sacralitzat i demonitzat amb la mateixa intensitat i, qui més qui menys, n'ha fet lectures interessades desviant el cabal de les seves propostes cap on més li convenia.

Una síntesi a la que em remetia per introduir-lo és la presentació que en va fer Montserrat Roig en una entrevista televisiva de 1977 (1, 2 i 3): “En Joan Fuster estima el rigor, la precisió. És una mena d'intel·lectual del segle XVIII, lúcid davant del seu món, prou escèptic per no deixar-se ensibornar per les falòrnies de la vanitat de ser un personatge.
Per a ell, hi ha una fita important: recuperar la integritat dels Països Catalans. Per a aquesta fi, en Fuster hi ha esmerçat tota la seva vida i tot el seu esforç intel·lectual.
Ell es defineix com un treballador del cervell i de la mà. Gràcies a la seva obra, permanentment indagadora, i a la seva actitud, sempre honesta, la cultura catalana no s'ha vist tan desvalguda durant aquests darrers anys”.

En fi, ell mateix es definia en un dels seus celebrats i esmolats aforismes: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”

Tanmateix, Fuster, ni encunya el terme (la primera referència és de 1876 d'un senyor...valencià: Benvingut Oliver i Esteller), ni és el primer en plantejar-hi una vinculació política d'una certa entitat (un fet que es produeix entre trenta i quaranta anys abans de l'aparició de Nosaltres, els valencians i que prové fonamentalment del Principat, d'homes com Rovira i Virgili o Ferran Soldevila). De fet, Fuster, ni tan sols és nacionalista. Com deia ell mateix: en sóc en la mesura en què els altres me'n fan ser; o bé esquivava l'etiqueta (que li desagradava) i s'autodefinia com a “ciutadà nacional”, tot considerant que el nacionalisme és, justament, una inflamació d'aquesta condició. Per un racionalista com ell, l'emotivitat no podia ser pas la guia per a bastir projectes polítics: la barraca valenciana no era en els fonaments de la construcció de la seva proposta.
I la proposta de Fuster ha estat, sobretot, emprenyadora. Aquell suecà va sacsejar les seves tres províncies (i preneu províncies amb tota la càrrega pejorativa del terme): recollint l'exemple de Vicens Vives, que pocs anys abans havia iniciat l'exercici introspectiu amb Notícia de Catalunya (un llibre que, per cert, s'havia d'anomenar Nosaltres, els catalans), i per encàrrec de Max Cahner (en el que seria el primer llibre d'Edicions 62), Fuster emprèn l'anàlisi de la seva societat: i ho fa: primer, amb resultats ben diferents als de Vicens (el llibre d'aquest esdevindria pilar ideològic del pujolisme); i segon, perquè ningú abans ho havia fet i hi havia qüestions que requerien de resposta. Obligà als valencians a mirar-se i a repensar-se, i, encara més a (re)descobrir-se com a part d'un tot diferent al que fins llavors s'havia insistit en inculcar.
Però no només això: ressituant els valencians en una altra banda, Fuster obligava la resta del cos nacional a replantejar-se i per això fou emprenyador: situava la pilota al teulat del catalanisme catalunyès tradicional, que s'havia fet fort en les quatre províncies: que havia bastit una genealogia pròpia a partir del regionalisme renaixentista.
Així doncs, probablement sigui aquesta l'herència més important de Fuster: la de repensar-nos, la de prendre un mirall i fixar-nos-hi amb ulls crítics. La de qüestionar-nos contínuament o, com deia ell mateix a exercir el nostre dret “a canviar d'opinió”, que és el primer que ens neguen els nostres enemics.

“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquila”.

Per no caure en la desmemòria, doncs, fonamentem-nos en el que deia Fuster que la xarxa ens permet de fer-ho a bastament. Hi trobareu què és 'Ser Joan Fuster', la xerrada que un expert de debò com en Toni Rico va fer amb motiu d'aquest any multiefemèride, o una web impulsada per Maulets on hi trobareu alguns dels seus principals textos.
La imatge que il·lustra el post és un disseny de l'amic fotlifoc i li he manllevat sense vergonya.

dilluns, 14 de maig del 2012

El conte de la fam

Com que, com ja és habitual, els articles passen i arriben d'altres textos que els fan fora de les portades digitals on estaven penjats, liquidant aquesta vanitosa ficció d'importància, rellevància i referència per a qui els signa (pobret), hom es procura un racó on més o menys hi mana, que vindria a ser, per exemple, aquest blog. El que em vinc a referir és que aquí teniu penjat el darrer dels articles que a OpinioNacional van tenir la pietat de publicar-me (prèvia intercessió del sr. director de VallèsOriental.com, que ara ja no es diu VallèsOriental.com sinó NacióGranollers.cat, embolica-que-fa-fort) i que va ser molt celebrat a casa, sobretot al quarto de l'ordinador, on només hi entro jo. En definitiva, aquí va la cosa:

El conte de la fam

Fa una pila de dies i setmanes i mesos i anys, en un país remot, d'aquells tan llunyans que no saps si existeixen, la fam va estendre els tentacles sobre la seva població, la majoria de la qual era molt pobre. El quadre era dramàtic: hi havia fam, la urgència era evident i la tragèdia, no cal dir-ho, de dimensions nacionals. La manca d'aliments assotava, implacable, els veïns d'una part d'aquell país. Què s'hi podia fer? Per què havia passat, tot allò?

Tothom es va determinar a actuar d'una manera o altra. L'emperador, perquè aquell país en tenia, d'emperador, va decidir obrir els ports a les importacions de gra i va tancar les aixetes de les exportacions. S'havia d'alimentar com fos els seus súbdits. Sobre el terreny, es constituïen comitès locals de socors i tothom mirava de col·laborar-hi en funció dels seus mitjans i recursos: un home cèlebre, per exemple, un home que era un autor de novel·les, de família aristocràtica però de conviccions llibertàries, va decidir de recuperar part dels seus drets d'autor per invertir-los en les tasques d'ajut, d'assistència als necessitats; als desesperats. La gent patia, i calia arremangar-se per tal que la gent se'n sortís, no importava ni condició ni ideologia... O sí?


Ara, per acabar de completar la història hauríeu de fer clic sobre el lema: "el pacte fiscal és en política nacional el que els Amics de les Arts al món de la música" i ja me'n direu el què. Si us ve de gust.

divendres, 30 de març del 2012

L'enemic

Continuem amb el reaprofitament, mentre no hi hagi temps per fer una altra cosa. De fet, va ben just de tenir temps per penjar aquí material reciclat, aquest és el panorama.
Bé, sigui com sigui, aquí us deixo el darrer article que em van publicar a OpinioNacional.com, que, encara que sigui de fa dies, en vista de la subjectivitat en el judici de l'exercici de la violència, potser encara és mig vigent. O no.

L'enemic

És d'agrair, encara que sigui molt de tant en tant, que individus amb cert grau de responsabilitat siguin capaços de dir les coses pel seu nom: en aquests casos, l'individu, que sol ser mascle i tan alfa com una jupa de pelat txungo, arriba precedit i imbuït de l'esperit de Millán Astray i ens sotja, serenament. Palplantat, contempla el llenç i ens assenyala, i com que no és Millán Astray en persona, fins i tot pot triar el braç que quedarà estès. No en dubtin, serà el dret. I el dit, ferm, ens identifica: el enemigo.

Si el voleu acabar de llegir, no cal que cremeu un Starbucks; només fent un clic aquí, n'hi ha prou.


divendres, 17 de febrer del 2012

Quan grinyolem

Una nova entrega de les meves entregues a l'OpinióNacional.com, divisió vallesana (de l'est).

Quan grinyolem

Dies enrere, l'Oriol Guinart deia en aquest diari que l'exigència en el coneixement de matèries humanístiques a la gent de números era més que gran que no pas la que va en sentit contrari, és a dir, la que hauria d'equilibrar la balança i fer que els cabuts individus de lletres posseïssin una cultura general acceptable en el camp de la ciència en general. No hi estic del tot d'acord.

Si voleu resoldre l'intríngulis de la polèmica que ha sacsejat la comarca haureu d'estirar aquest fil (si no l'han retallat).

dimarts, 24 de gener del 2012

Muntanyes regalades són les del Canigó...



Amb son germà lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan, al sentir-hi mística cantúria,
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

Per cloure la Festa Major d'Hivern d'enguany a l'ínclita vila de Parets del Vallès, arribava una valenta/arriscada proposta teatral que fa a la vora d'un mes i mig va estrenar-se per primera vegada al nord del país. Era, esclar, la relectura de Canigó, l'epopeia mítica de Jacint Verdaguer segons la versió capitanejada per l'actor Lluís Soler.
I dic que la proposta és arriscada/valenta en dos sentits: era agosarat programar-ho en el marc d'una festa major, quan la parròquia probablement espera produccions més lleugeres; d'aquelles que, encara que siguin de qualitat, s'apropin més a l'epígraf per-a-tots-els-públics. I no cal dir (i aquí la segona vessant del risc de la proposta) que en aquest cas el muntatge deu haver espantat més d'un aficionat al teiatru: un text del vuit-cents que mitifica els orígens nacionals de Catalunya, en vers, reproduït en format monòleg per l'actor, acompanyat per unes pinzellades musicals i tot en una escenografia despullada de tot artifici.
Doncs ja planyo els qui s'ho van deixar perdre. En poc més d'una hora vam capbussar-nos en l'èpica verdagueriana transportats pel tremp poderós de la veu de Soler contrapuntada per les insinuacions musicals delicadíssimes del músic Eduard Iniesta. Rejovenits, els versos del poeta de Folgueroles van ressituar-nos 1000 anys enrere, enmig de la serralada mítica, i ens vam deixar seduir de nou, envoltats de fades per les esponeroses vessants del nostre Ararat particular.
Una tria acurada centra el focus en els passatges més romàntics, la història de Gentil i Flordeneu, cenyint-nos així al fil argumental que mena pels camins fantàstics traçats pel poeta, en detriment de la part en què Verdaguer aporta l'argumentari mític del nation-building català. En aquesta proposta escènica, les fades li guanyen la partida a Oliba (el Cant Onzè, dedicat al bisbe, és suprimit per complet). Tanmateix, aquesta tria és un encert si es volia traslladar Canigó al damunt dels escenaris.
Una prova: enmig de la sobrietat escènica, l'actor(às) ens fa vibrar en arribar al Cant Quart, Lo Pirineu, i ens arrossega amb els enamorats volant sobre la serralada i descobrint-ne els pics, les valls, i els llacs i, sobretot, manifestant l'enorme qualitat literària de Verdaguer qui, sense tenir a l'abast una llengua normativitzada, ni un conreu literari previ gaire ufanós, va servir-se de recursos i solucions només a l'abast d'un geni literari com el seu.
Una delícia.

(per comprovar que no sóc foll del tot, vegeu que l'amic Joan Pérez va venir a dir, més o menys, el mateix aquí)

dimecres, 18 de gener del 2012

Els de casa

Seguim, amigues i amics, amb la retroalimentació i l'autopropaganda amb la darrera peça que vaig fer arribar a la gent pacient i comprensiva de VallèsOriental.com. Són aquestes ratlles que vénen a continuació:

Els de casa

No és voluntat meva pontificar sobre res, déu me'n reguard, que per això hi ha gent i actituds més autoritzades. Per exemple, si volen seguir les recents (i preocupants) evolucions sobre la dreta populista i xenòfoba a casa nostra només cal que es fixin en qui ho segueix de prop. En aquest cas els remeto a Xavier Casals, veu autoritzada sobre el tema, i a Unitat contra el feixisme i el racisme, la plataforma que, a peu de carrer, fiscalitza les barbaritats que se senten en els nostres plens municipals i en les nostres campanyes electorals. No és per prendre-s'ho a la lleugera: el seu portaveu a Vilanova i la Geltrú va rebre algunes carícies del cap de llista de PxC, Gerard Bellalta, per això mateix. I aquest és només un exemple. Un.

Ara, amigues i amics, si el volguéssiu acabar de llegir, per aquelles coses que un no sap per què s'esdevenen, haureu de pitjar sobre aquest ull de poll.

dissabte, 7 de gener del 2012

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (i 2)

La vaga de 1957

En la mañana de hoy, como consecuencia de la campaña de hojas y excitaciones personales difundidas por los distintos sectores de la ciudad, han logrado los especuladores del desorden al amparo de coyunturas adversas o circumstancias desafortunadas, que el público no hiciera uso de los tranvías en la gran población de Barcelona, sin registrarse violencias ni producirse tumulto alguno. En el Metro y en los autobuses se ha registrado escasa disminución del tráfico.

En vista de ello, y de que la fuerza pública ha hecho presencia en las calles de la ciudad, a los simples efectos de respaldar y salvaguardar a los que quisieran utilizar los medios urbanos de transporte, se ha disminuido el número de vehículos y se asegura a todos el libre disfrute de las comunicaciones, encomendándose al sereno juicio de los barceloneses una ponderada y objetiva estimación del problema”


Aquesta era la nota que va difondre el 15 de gener de 1957, l'endemà de l'inici de la segona vaga de tramvies, el Govern Civil de Barcelona i que publicà el diari La Vanguardia en l'edició d'aquell dia. El record dels fets del 51 bé havia de fer neguitejar el règim, i era normal: l'hivern de 1956-1957 fou mogut i significà un abans i un després en l'antifranquisme amb la irrupció del moviment estudiantil com a focus d'oposició, una de les tres puntes del trident (juntament amb obrerisme i catalanisme) que a partir dels anys 50 plantaria cara a la dictadura en base a uns nous paràmetres estratègics (es passava de la resistència a l'oposició) i generacionals (aquella era la dècada de la incorporació de generacions que no havien fet o, ni tan sols, viscut la guerra).

El 6 de novembre de 1956 un grup d'estudiants es manifestà pel centre de Barcelona amb l'excusa de protestar per l'ocupació d'Hongria per part de les tropes soviètiques; la manifestació fou durament reprimida per la policia i això motivà una protesta, l'endemà, per part dels estudiants, que es concentraren davant l'edifici de la Universitat de Barcelona. Tot plegat acabà amb una nova acció repressiva per part de la policia, en aquesta ocasió dirigida in situ pel governador civil de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (conegut popularment com la mula), i amb el tancament de la Universitat de Barcelona per part d'aquest, fet que li costà un conflicte amb el ministre d'Educació, ja que Acedo havia clausurat un centre dependent del Ministeri, en una extralimitació de les seves competències.


Paral·lelament, el 22 de desembre de 1956, s'anunciava una nova pujada de les tarifes dels tramvies de Barcelona (de 60 a 80 cèntims, un 33% d'increment), que motivà, com en 1951, un nou boicot. Aquells dies, a més, pujaven també el pa, el petroli, la carn i les patates L'esclat d'una bomba al monument a la Victòria de Barcelona fou aprofitat per Acedo Colunga per situar la policia als carrers i, de pas, fer efectiu l'increment de les tarifes el dia 9 de gener. Dies més tard es convocava una vaga per al 14 de gener, tot i que aquesta vegada, les organitzacions clandestines dugueren la iniciativa, fruit de l'experiència adquirida sis anys enrere. Prova d'això en són, per exemple, els diferents comitès tècnics organitzats en què participaren persones d'ideologia ben variada, a més de personalitats independents com Josep Benet o Jaume Vicens i Vives o els 20.000 fulls volanders que edità i distribuí, sense signar, el FNC per a la vaga, juntament amb els què elaboraren PSUC, CNT i les Juventudes Monárquicas. No fou fins el 25 de gener que la gent tornà a fer ús, mica en mica, del tramvia, després d'onze dies de boicot i de durs actes repressius per part del règim.

La vaga s'havia estès també al metro i, en contra del que deia la nota governativa, al migdia ja era total, reproduint-se la imatge d'una gernació circulant a peu cap als seus destins. En aquell moment es produïren ja enfrontaments entre els estudiants i la policia.

Els estudiants s'havien involucrat del tot en la vaga: l'endemà de l'inici del boicot s'enforntaren una altra vegada a la policia franquista i aquesta carregà durament dins el recinte universitari i practicà diverses detencions; la Universitat restà tancada entre el dia 15 de gener i l'11 de febrer, quan els centres reobriren de forma esglaonada. Els fets que seguiren a la vaga, dugueren als estudiants a la convocatòria de la Primera Assemblea Lliure el 21 de febrer al paranimf de la Universitat, en què s'exposaren diverses reivindicacions, llegides per l'estudiant carlí Domènec Madolell (retirada de mesures repressives, dimissió de les autoritats responsables, reconeixement del dret dels universitaris...). En aquest context, els militants universitaris de les forces polítiques clandestines actuaren amb sentit tàctic i repartiren fulls signats per les organitzacions universitàries, i no pas de propis, i participaren en els actes de protesta sense intentar assumir-ne el protagonisme. Una de les cèlebres pancartes que presidiren l'acte, en concret la que deia "Viva el Ejército" (col·locada a iniciativa dels militants que el FNC tenia a la Universitat) pretenia treure rendiment de l'enfrontament soterrat entre el Capità General de Catalunya, el destacat monàrquic joanista Juan Bautista Sánchez González, que s'havia mantingut al marge de tota la repressió contra les protestes populars d'aquells dies, i Franco. Amb això es pretenia que l'exèrcit rebés la impressió que els estudiants dissociaven els militars de la repressió exercida pel governador civil, Acedo Colunga, i alhora transmetre tranquil·litat als estudiants indecisos de participar en la protesta. Com ja és sabut, l'acte acabà amb múltiples detencions i altres tipus de mesures represives que afectaren, en conjunt, uns 500 estudiants: pèrdua de matrícula, pèrdua del curs acadèmic, tancament de l'entrada a la Universitat... Per altra part també va circular una carta dirigida al rector, signada per "Un grup d'universitaris catalans", de la qual se n'enviaren còpies a l'ONU i a la UNESCO, al ministre d'Educació, al governador civil, als professors universitaris i als directors dels instituts d'ensenyament secundari catalans. En ella es denunciava la manca de llibertats de les Universitats de tot l'estat espanyol i la discriminació de la llengua i cultura catalanes en la de Barcelona, així com l'exclusió dels intel·lectuals del país en la mateixa, fet que la convertia en una institució provinciana i desvinculada de Catalunya. Destacats intel·lectuals, al seu torn, adreçaren també una carta al ministre d'Educació demanant l'anul·lació de les sancions (signaren des de Marañón a Riba, passant per Azorín, Espriu o Oliver, entre d'altres).

Conseqüència de tot plegat doncs era la presa de consciència democràtica del jovent educat sota el franquisme, amb una presència i influència creixent de les forces d'esquerra (PSUC i MSC, creació de la Nova Esquerra Universitària, NEU, el curs 1957-58) en detriment dels moderats (FNC, FNEC, UDC), que, malgrat tot, prenien també posicions. Tanmateix, la vaga no havia aconseguit la retirada de l'increment de les tarifes: malgrat que els dotze dies de boicot suposaren unes pèrdues multimilionàries per a la companyia, la fermesa repressiva del règim acabà per generar el cansament de la població.

Caldrà veure doncs què succeeix el proper dia 10 de gener, quan les noves formes de comunicació s'hauran aliat amb velles formes de protesta. Sigui com sigui, l'existència de la iniciativa demostra la importància de la memòria col·lectiva i el coneixement del nostre passat, recent o no. Salvant les distàncies i comparant contextos (amb rigor i precaució) podrem veure i entendre què ha canviat en les formes de lluita, en les condicions de vida de les classes populars i en les estratègies del poder per assegurar el manteniment de l'statu quo.

Més referències a:

COLOMER I CALSINA, Josep M.: Els estudiants de Barcelona sota el franquisme (2 volums). Editorial Curial. Barcelona, 1978.

PRIMS I VILA, Roger: De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona, 2008.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.

SOLÉ I SABATÉ, Josep M. (director): El franquisme a Catalunya (1939-1977). Edicions 62. Barcelona, 2005.

La foto en què apareix F. Acedo Colunga pertany al Diccionari d'alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental i correspon a una concentració de la Guardia de Franco a Granollers, el 1954.

dimecres, 4 de gener del 2012

Vagues de tramvia: dels fulls volants al twitter (1)


L'espectacular augment dels preus en les tarifes dels bitllets de l'Associació del Transport Metropolità (ATM) ha generat un profund malestar entre els usuaris i defensors del transport públic a l'àrea metropolitana de la capital del país. Només faltaria. L'augment és, per no fer servir paraules gruixudes, abusiu i carrega de nou l'esforç sobre les classes desfavorides i sobre qui més està patint els costos de la dura situació econòmica que patim de tres anys ençà: els que, en general, ja no lligaven els gossos amb llonganisses, fent servir una expressió del president autonòmic català, Artur Mas.

Aquest informe de l'associació per la Promoció del Transport Públic (PTP) en detalla força bé les claus i assenyala el discurs hipòcrita que es branda des de les administracions: si bé la retòrica oficial assegura defensar i promoure el transport públic (un dels pilars de l'estat del benestar, tal i com assenyala l'informe), la pràctica política se centra en beneficiar i incentivar l'ús del transport privat. Ara bé, per a súmmum de la hipocresia vegeu aquest vídeo en què l'actual Conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Lluís Recoder, denunciava l'augment de preus que es preveia per al 2009.

Tanmateix, el que més m'ha cridat l'atenció és una de les iniciatives proposades com a protesta per aquest encariment dels títols de transport: una vaga d'usuaris del transport públic, com a èmul de la que es va produir entre l'1 i el 8 de març de 1951, la primera de les dues “vagues del tramvia” (la segona es produí pel gener de 1957) que conegué Barcelona en aquella dècada. Un blog creat per a l'ocasió es fa ressò de les propostes per dur-la a terme i, en definitiva, és i serà l'eina de referència per a aquesta acció.

La vaga de 1951

Què van ser, però, les anomenades “vaga de tramvies”?

D'entrada, la vaga de tramvies de 1951 i la vaga general que la seguí de forma immediata, representaren les mobilitzacions més importants amb què topà el règim franquista després de la fi de la guerra civil: autèntics esclats populars de protesta que exterioritzaven el pòsit de descontentament general i frustració col·lectiva que regnava en aquella interminable postguerra.

El desembre de 1950 havien entrat en vigor les noves tarifes que aplicaria la Companyia de Tramvies de Barcelona, que significaven un increment del preu que havia estat vigent des de 1948. Aquest fet, una qüestió, en principi, puntual que podia haver generat malestar entre els usuaris per l'increment del preu, va acabar esdevenint la primera ocasió en què la població civil plantà cara al règim franquista, cansada com estava d'aquells anys desastrosos a nivell econòmic, amb restriccions energètiques constants, greus desequilibris socials i prepotència política per part d'uns governants que mai deixarien d'exercir com a vencedors de la guerra.

La protesta consistí en la negativa de la població a utilitzar el transport públic i a fer els seus desplaçaments a peu. La consigna per boicotejar el transport començà a circular ja el 8 de febrer, per mitjà de fulls volants anònims que foren copiats massivament; el 24 del mateix mes, els estudiants organitzaven una massiva apedregada de tramvies, en què resultaren trencats més de 3,000 vidres. L'1 de març començava el boicot amb un resultat espectacular: l'afluència d'usuaris es reduí en gairebé un 98%. Aquell mateix dia es produïen enfrontaments violents entre policia i piquets amb el tràgic resultat d'un nen ferit de mort. Els ànims s'encengueren més i el fet afegí més combustible a la protesta.

Les autoritats estaven desconcertades per la magnitud de la protesta popular i el dia 3 els presidents de les principals entitats econòmiques barcelonines ja demanaven un retorn a les velles tarifes, un fet que es produïa el dia 5, quan el Ministeri d'Obres Públiques aprovava el restabliment dels preus anteriors per als bitllets.

No s'ha de perdre de vista la tensió que presidia les relacions entre el governador civil de Barcelona, Eduardo Baeza Alegría (en ple desprestigi per les suposades relacions que mantenia amb l'aleshores cèlebre vedette Carmen del Lirio, a la imatge), i un important sector de la Falange barcelonina, i que contribuirien a enverinar la crisi, ja que el primer prendria represàlies en contra dels segons al considerar que estaven al darrera de la protesta, cosa per altra part que no era certa, tot i que els falangistes hi donaren suport. A banda d'això, un fet d'aquesta rellevància que s'havia escapat de les mans del règim, no va venir acompanyada d'una reacció acord amb la seva magnitud per part de les forces opositores (malgrat que el règim cerqués aquí els responsables). La vaga havia estat un fet espontani i d'entre els grups d'oposició “ningú va tenir la iniciativa de res, (...) però tothom, (...) es va sumar a la iniciativa ciutadana” (Fanés, 1977, p. 91). L'heterogeni grup dels opositors, entre els quals hi havia des del FNC fins a elements monàrquics joanistes, només arribaren a organitzar un comitè de vaga que començà a funcionar el dia 2 de març, l'endemà de l'inici del boicot, i es dissolgué quan aquest finalitzà, el dia 8 del mateix mes. El fet que transcorreguessin dos dies des del retorn al preu anterior del bitllet dels tramvies (0.50 pessetes, el 6 de març), fins que el nombre d'usuaris esdevingués, de nou, massiu (el dia 8), demostra la manca de vertebració de la protesta.

El que pot percebre és que aquest fet es traduí en un cert augment de l'autoestima de la població: el 6 de març es produí una reunió d'enllaços sindicals en un local de la CNS que acabà en una convocatòria de vaga pel 12 de març. Una convocatòria que naixia des d'una organització oficial del règim i que fou àmpliament seguida, però que, una vegada més, arrossegava els i les militants de les organitzacions clandestines, incapaços d'arribar a dirigir-la. Fruit d'aquests esdeveniments es va constatar, doncs, que els grups opositors al règim franquista, estaven en una situació de greu feblesa que els incapacitava a l'hora, no ja de posar en marxa protestes massives d'aquestes característiques, sinó, fins i tot, de fer-s'hi un lloc capdavanter. Així, a pesar de seva la magnitud “els fets de març [de 1951] no van representar cap capgirament social”(Fanés, 1977, p. 160), però inauguraren una nova etapa en les formes de resistència popular, que esdevenien de masses i es constatava que les instàncies oficials podien representar una via per a desenvolupar la lluita contra el règim. Es plantejaven, doncs, noves estratègies vinculades a reivindicacions més tangibles, més immediates, ja que la pretensió visible era la millora de les condicions de la vida de la població, però amb un rerefons prou clar: el qüestionament de l'ordre establert a partir de 1939.

Vegeu-ne versions més extenses i, per tant, amb més detall, a:

FABRE, Jaume: Vint anys de resistència a Catalunya (1939-1959). Edicions La Magrana, Barcelona, 1978.

FANÉS, Fèlix, La vaga de tramvies de 1951. Editorial Laia. Barcelona, 1977.

RIQUER, Borja de; CULLA, Joan B.: El franquisme i la transició democràtica (1939-1988). Edicions 62. Barcelona, 1989.