dijous, 21 de febrer del 2008

I el 9 de març, què?

No sé si és una cosa obligada o què, però no està de més pensar una mica en les opcions de què disposem els independentistes en aquests comicis espanyols del 9 de març d'enguany. Perquè jo crec que sí, que posseïm diverses vies per a mostrar una resposta més o menys articulada en la jornada electoral; una altra cosa és que pugui acabar esdevenint unificada, que fóra, sens dubte, el més interessant que ens podria passar.
El més senzill és començar descartant, i així ho faré sense aprofundir-hi massa. Per part meva queden descartats el vot pragmàtic d'orientació espanyola (PP i PSOE) i el vot pragmàtic que passa per fer confiança en un dels tres partits d'obediència catalana majoritaris que concorren en aquests comicis (CiU, ERC i ICV). No crec que valgui massa la pena, amb tots els respectes, entrar a valorar opcions més exòtiques com el PRC.
Descartat, doncs, tot això, quines opcions ens queden? En són tres com ja apuntava, per exemple, en Juli Cuéllar al seu blog: l'abstenció, el vot nul o el vot en blanc.
És evident que en tots tres casos serà difícil visualitzar aquesta resposta articulada que citava, a no ser que una d'aquestes tres opcions despuntés de forma espectacular en relació als últims resultats. I tot i així seria prou complexe acotar aquesta resposta unitària si ens cenyim a la sortida abstencionista, perquè ja se sap que en l'abstenció s'hi barreja absolutament tot: una presa de posició conscient conviu amb la indiferència més absoluta; un fet que d'altra banda no succeeix amb les opcions del vot en blanc i el nul, sortides, totes dues, que impliquen un raonament previ, fins i tot m'atreviria a dir que superior a la tria d'una papereta d'una força política.
No dubto que l'abstenció serà important, molt important, i aquesta previsió la fa una sortida senzilla de cara a mostrar amb més força el descontentament general amb la classe política; ja sabem que és una opció guanyadora, juguem sobre segur i a més es manté, diguem-ne, la puresa ideològica: no es vota a Espanya perquè no és el nostre país. I punt. És clar, doncs, que aquesta és, de les tres propostes, la més visceral i còmode i, per tant, la menys raonada.
El nul i el blanc són opcions molt similars. D'entrada ja es dóna per descomptada la participació, és una via que pot clarificar millor un sentit militant del vot i, tant en un cas com en l'altre té una validesa idèntica sempre que es defineixi per quin camí es camina. Vull dir que és més interessant apostar en bloc pel vot en blanc o pel nul, més que no pas per tots dos alhora.
Un cop presa la decisió es pot definir una resposta coherent de rebuig a la situació actual (l'opressió nacional i de classe sobre els Països Catalans, la vulneració, per extensió, per part de l'estat espanyol de diferents drets elementals,...) i, alhora, escenificar de forma clara, la nul·la validesa que es concedeix als partits tradicionals com a eines de transformació d'aquesta situació.
En aquest sentit existeix una campanya engegada en favor del vot en blanc: Vot en blanc independentista, un blog en què hi apareixen interessants aportacions d'Eva i Blanca Serra i d'August Gil Matamala, entre d'altres, defensant aquesta opció.
No és que hagi aportat res significatiu, ni molt menys nou, però us deixo aquí aquesta reflexió. Aquesta vegada no em posiciono per cap de les tres opcions escollides, senzillament les exposo per obrir debat i per acabar-me de decidir jo mateix.
Què us en sembla?

dijous, 14 de febrer del 2008

No time for love in the basque country










No hi ha temps per l'amor al País Basc, feu córrer la solidaritat


The is no time for love in the basque country, please extend the solidarity

Ez dago maitasunerako aukerarik Euskal Herrian, zabaldu elkartasuna

No hay tiempo para el amor en el Pais Vasco, extiende la solidaridad.



Quan es tortura, s'il·legalitzen idees i partits, es conculquen drets fonamentals com els de reunió, associació, vot i vaga, no hi ha temps per l'amor...

dissabte, 9 de febrer del 2008

21 anys de la mort de Julià Babia


Avui fa 21 anys de la tràgica mort d'en Julià Babia "Nen" en accident de cotxe. Adjunto la biografia que va difondre l'any passat Alerta Solidària amb motiu del 20è aniversari de la seva desaparició i amb la que, modestament intento recuperar de l'oblit a un de tants lluitadors que han quedat marginats de les històries oficials, com comentava dies enrere d'en Jaume Martínez i Vendrell.

La lluita continua!!


El millor homenatge, la victòria.

Julià Babia

25 de gener de 1961
9 de febrer de 1987
Nascut al Poblenou (barri de Barcelona) el 25 de gener de 1961. Als 10 anys es traslladà a viure a Sant Boi (Baix Llobregat), on va viure fins l’any 1981. Llavors, amb la seva companya Griselda, se’n va anar a Manresa, la capital del Bages. L’any 1976, als 15 anys d’edat, ingressà a les Joventuts Revolucionàries Catalanes (JRC) i posteriorment al Partit Socialista d’Alliberament Nacional-Provisional. L’any 1979 fou un dels fundadors dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC) i del Independentistes dels Països Catalans (IPC), destacant la seva aportació a la solidaritat amb els presos del cas Batista i Roca al Baix Llobregat.
Visqué intensament moments que han marcat la història de l’independentisme: les morts d’en Martí Marcó, d’en Fèlix Goñi, d’en Josep Antoni Villaescusa, d’en Quim Sànchez... el naixement de les diferents organitzacions, la repressió contra el naixen independentisme...
Al Bages fou impulsor del Moviment Independentista del Bages (MIB), de la revista Espetec i dels actes dels CSPC, etc. L’any 1983 és un dels orgnitzadors de la Trobada Independentista d’Artés (Bages), on s’assentaren les bases per a la creació del Moviment de Defensa de la Terra (MDT), amb la campanya “Cap a la construcció del Moviment de Defensa de la Terra”). En un altre registre fou també impulsor del bar Globus de Manresa on hi treballà força temps.
L’acció política del Nen sempre fou molt coherent, contràriament a les maniobres de saló i les discussions estèrils. Molt preocupat per la dimensió nacional, més enllà dels localismes, però molt arrelat a les bases territorials i socials del nou moviment d’alliberament nacional. Molt sensible a les lluites populars i a com donar-lis cabuda dins del projecte polític rupturista i independentista. Indestriablement d’esquerres i revolucionari, al mateix temps tolerant, obert i maginatiu. La seva pèrdua va ser molt sentida, quan tingué un accident de trànsit el 9 de febrer de 1987, desenvolupant tasques logístiques per a l’organització armada, que per raons evidents trigà anys a donar-ne a conèixer la seva militància. Amb 26 anys, fou enterrat al cementiri de Sant Boi, el dia 10 de febrer, embolcallat amb una estelada i amb el puny d’IPC al pit.

9 de febrer de 2007, en record i homenatge.

Alerta Solidària


diumenge, 3 de febrer del 2008

De visita per l'Anoia. El cas del Molí de Capellades i la Linera de Parets

Sempre es diu que les comparacions són odioses, i suposo que és ben cert que ho són per a qui hi surt perdent.
Parets del Vallès, la meva vila de tota la vida, acostuma a sortir perdent en moltes coses en comparació a la resta de viles que he anat coneixent dels Països Catalans, tot i que també s'ha de dir que els mals que pateix són, en molts casos, comuns a la majoria de les poblacions del Vallès Oriental i de l'anomenada àrea metropolitana de Barcelona, a la qual tenim el dubtós honor de pertànyer.
No enumeraré totes les mancances d'aquest meu municipi perquè no acabaríem. Avui només vull parlar d'un cas concret que sempre em ve al cap quan visito, com dissabte passat, viles que com Capellades, disposen d'algun element patrimonial envejable.
Aquest municipi de l'Anoia va constituir al llarg del segle XVIII i XIX, i juntament amb d'altres municipis propers i també del Camp de Tarragona, un dels centres paperers més importants de l'estat espanyol. Havia arribat a tenir 16 molins paperers en el seu terme i un d'ells és avui un espai museïtzat que molts coneixereu, el Museu-Molí Paperer.
Parets, per la seva part, va conèixer un abans i un després amb l'arribada de la Linera al poble el 1880. La instal·lació a la vila d'aquesta indústria tèxtil en va trasbalsar l'esperit agrícola, en va fer néixer una classe obrera autòctona i en va mediatitzar la vida general durant més de nou dècades. Només l'arribada del ferrocarril 6 anys més tard, l'esclat de la guerra i l'arribada de la immigració espanyola primer i del Tercer Món després, han suposat una modificació de la naturalesa del poble a l'alçada de la que va suposar l'arribada de la Linera ara fa gairebé 130 anys. És molt difícil, gairebé impossible, diria, que trobéssiu alguna família amb cert arrelament a Parets en la qual no hi hagi cap membre que hi hagi treballat; en el meu cas, que no és excepcional, hi van treballar el meu avi i els seus germans, la meva àvia, la seva germana i la seva mare, etc.
No és moment ara de fer un repàs de la història de la fàbrica aquí. Qui hi tingui interès es pot adreçar als treballs de Maria Gorina i Rosa Martí, sobretot (en especial l'Aproximació a la història de les dones de Parets), i, properament, als articles que aniran apareixent a la Butlletí del Centre d'Estudis Locals. En el que vull incidir és en la importància que va tenir la fàbrica per al nostre poble, en com va marcar la vida de la majoria de famílies de Parets pel seu pes en l'activitat econòmica i social del municipi. La Linera era, pràcticament a tots els efectes, una autèntica colònia industrial, un element d'identificació de la col·lectivitat que hi treballava o en depenia per altres raons i avui seria un element patrimonial de primer ordre si no hagués desaparegut a mitjans dels anys noranta.
A Capellades la indústria del paper va deixar un llegat importantíssim que s'ha sabut conservar amb un museu que indaga en el patrimoni local i en l'arqueologia industrial a través de l'exposició didàctica d'una activitat econòmica ja desapareguda en la seva forma tradicional. A Parets no s'ha sabut o no s'ha volgut fer: s'ha renunciat a un element patrimonial col·lectiu, a un emplaçament distintiu del poble que l'hagués situat en el mapa avui per sobre de qualsevol impostura progre-moderneta que tant agrada als Ajuntaments del PSC (i acòlits) com el de Parets. No descobriré ara que les majors traicions de la història a la classe obrera sempre provenen de la socialdemocràcia.
A Parets s'ha preferit crear un espai vinculat al populisme clientelar sociata tan nostrat: qui pot criticar el Parc de la Linera quan ha esdevingut el punt on s'apleguen milers de persones per la Festa Major?
Doncs mira, jo ho faré. Perquè, personalment hagués preferit conservar les últimes quadres de la fàbrica per a fer-hi equipaments per al municipi: se n'hi podia fer qualsevol, només s'havia de triar el més adequat: un casal d'avis, un teatre, una biblioteca, un arxiu, un museu, o moltes d'aquestes coses alhora. Es podia haver conservat un espai en què la memòria del poble, el llegat dels centenars de treballadors i treballadores que hi van passar fos més viu del que ho és ara.
Però, ves per on, el més adequat fou carregar-s'ho. Deixem la xemeneia, i ja quedem bé. A més, conservar edificis fa una mica de pobre. Si abans ja els havia agafat per les places dures, després es va passar a projectes progres (sempre aquest adjectiu: és el millor) com Can Rajoler, el Bosc de Taules i altres; ah! I el Refugi! Tot allò que faci olor de guerra civil, cap al sac! Que Iniciativa ho reclama!
I, alerta, estic a favor que es recuperi el refugi antiaeri, però també estava a favor que no desaparegués Can Pla o Can Codina o tantes altres. I, sobretot, m'hagués agradat gaudir de la Linera més del que ho vaig fer i del que ho faig ara a través de documents antics, llibres o peces de telers que corren per casa.
El de Parets és un clar exemple de poble que renuncia al seu passat, un poble que potser se'n dóna vergonya o s'odia a ell mateix, no ho sé. És un poble amb tarannà de nou ric, que arracona allò antic i genera elements patrimonials artificiosos, postissos i de gust discutible, però això sí amb pompa, molta pompa i un gran somriure a la cara.