dilluns, 1 d’octubre del 2018

Un dia que ja ha durat un any

Ja fa un any del Primer d’Octubre (suposo que ja ho sabeu), una diada que serà inesborrable de la nostra memòria col·lectiva, que quedarà com a una fita ineludible en la història catalana. De com vagin les coses i de com se n’aprofiti i n’interpreti el que va ser i el que va suposar dependrà del caràcter que acabi fixant-se’n en el temps. I com sabeu, fins i tot el passat, que és un autèntic camp de batalla, és dinàmic i canvia la forma amb el temps i els ulls de qui se’l mira.

En tot cas, un any després seguim fent teràpia emocional. Individualment i col·lectiva. I és normal, perquè tot el que va suposar es viu poquíssimes vegades a la vida, potser hi ha qui no ho viu mai. Aquí a Catalunya hi ha molta gent que no el va «viure», l’1-O, perquè malgrat que afectava tothom, els graus d’implicació i acceptació van ser diversos. El període per a mi més intens i il·lusionant va ser des de la Diada i fins al dia del referèndum; el 3 d’octubre ja va ser una altra cosa, amb un altre estat d’ànim, i ja no parlem de tot el mes d’octubre i de com la muntanya russa va esdevenir, per moments, més vertiginosa.



Caldria que més d’hora que tard, rebéssim explicacions que, en general, tothom qui va tenir un alt grau de responsabilitat política, està defugint o ho explica de forma parcial i interessada per fer-se perdonar davant la massa social independentista. Ja n’hi ha prou de no tractar la gent com a adulta: amagar la informació sobre com estaven les coses abans i després del referèndum, i dir que no es va defensar la proclamació per evitar que ens fessin mal és insultant, és tractar la gent amb un infantilisme inadmissible. Encara ara seguim distrets amb victòries parcials i anecdòtiques (on eren les urnes, com van arribar,...) que expliquem amb pèls i senyals com si mai més haguéssim de necessitar moure’ns a l’ombra. Ho esbombem tot, enmig d’una guerra, però al mateix temps ens amaguem explicacions necessàries: explicacions que s’haurien de donar sobre estructures d’estat fantasma, sobre fantasmes com Santi Vila que eren al Govern en aquells dies, sobre el paper de Puigdemont, d’en Junqueres o de la Marta Rovira... Sobretot exconvergents i republicans són qui s’ha d’explicar. Eren ells i no uns altres els que eren al Govern. Malgrat que altres actors tenen coses per dir (la CUP, Òmnium, l’Assemblea...). La naturalesa dels errors d’aquells dies (coses de les quals en dèiem «jugades mestres», en alguns casos) ens ajudarien a prendre la mida d’algunes de les febleses que arrossega l’independentisme avui: sobretot una desorientació que va de la tàctica immediata a els objectius a mitjà termini. Mobilitzacions «fins què?», que deia en Xavier Antich a la Garriga aquest dissabte. I diagnòstic sobre l’octubre passat que ensenyi cartes: que hi hagi líders amb la valentia suficient per dir si l’1O ens permetia fer la declaració d’independència o no, si és que creuen que no (jo crec que no, però no sóc cap líder polític), o que, en tot cas, diguin que la postura que passa per creure que «el referèndum ja el vam fer» i que per tant ja no en cal cap més, ni és adequada, ni, honestament vàlida (també ho crec així), i que beu més del voluntarisme deutor de les solucions miraculoses que han envernissat l’independentisme màgic que d’una anàlisi reposada dels fets i dels reptes. Calen terrenys compartits i tangibles en l’espai d’allò que en diem «el relat», ara molt menys comú que abans de l’1-O
Clarificar punts de partida i horitzons, amb més cartes sobre la taula i amb un joc intel·ligent que defugi els fangars on ens vol encallar l’espanyolisme, aprofitant, al mateix temps l’immens capital humà de què disposem, les xarxes construïdes, la gran potència, en definitiva, que té encara l’independentisme. No és pas senzill i la feina és ingent i llarga, però ningú no la farà per nosaltres.