Què passarà quan el dia 2 guanyi el Sí?

En aquests darrers dies la pràctica habitual que s'està utilitzant per desestabilitzar el govern d'Hugo Chávez és la pre-deslegitimació dels resultats.

Tan a dins com a fora de Veneçuela, a banda de la demagògia i el confusionisme tradicionals, el recurs consisteix en preparar el terreny no per a la victòria de l'opció de l'oposició, sinó tot el contrari: ens estan preparant per a l'endemà de l'enèssima victòria a les urnes de Chávez.

Tot plegat és ben senzill, però no dubto que és prou efectiu. Si resulta que els sondejos són negatius, si les protestes són nombroses i sorolloses, si el projecte de reforma constitucional és aberrant, totalitari i criminal, si Chávez monta una crisi amb Espanya i una amb Colòmbia perquè està nerviós, com pot ser que guanyi el sí. Doncs molt senzill, hi ha hagut frau.

Com ja ha anat demostrant al llarg de tots aquests anys de govern bolivarià, l'oposició antichavista té en cartera una tirallonga de mitjans per desallotjar del poder a Chávez. Cap per ara els ha funcionat: eleccions, referèndum revocatorio, cop d'estat, lock-out, etc. Faltava, doncs, una campanya ben planificada de deslegitimació, que ja comptava amb l'avantatge de tenir el terreny abonat de vuit anys de demonització sistemàtica.

Però, és clar, això té més efecte a l'exterior que a dins de casa mateix: aquí només arriben les execrables cròniques del corresponal dels addictes al "Porqué no te callas" de can Godó, l'impresentable Joaquim Ibarz; o les visions esbiaixades que ens ofereix puntualment cada migdia el TN de la Nostra (com assenyala Titot al seu bloc); a cap d'aquests paradigmes de la transparència informativa els he sentit a parlar dels més de 1600 observadors que participaran en el procés electoral, només que l'oposició crida a votar en massa per evitar el frau; cap d'ells ens ha explicat encara que Mark Weisbrot, director del Centre d'Investigació de Polítiques Econòmiques, organització no partidària que aplega diversos Nobels d'economia i professors d'aquesta disciplina, ha denunciat l'ús sistemàtic de mitjans d'engany a l'opinió pública (com ara enquestes fraudulentes), per tal de que els resultats apareguin ja amb una taca en la seva credibilitat i transparència (ho podeu veure aquí).

És evident, doncs, que si aquesta consulta per la reforma constitucional es produís a casa nostra, el no guanyaria per golejada; però ves per on, per sort o per desgràcia pels veneçolans, les urnes són a la República Bolivariana de Veneçuela i és allà on es decidirà el resultat, com ja es van decidir els resultats de les estratagemes opositores per fer caure un govern massa molest per molta gent, sobretot, de fora d'aquest país americà.

Tot esperant el Cinquè

Demà 18 de novembre toca, una altra vegada (es farà tantes com calgui), sortir al carrer per mostrar la nostra oposició a un projecte de mobilitat caduc que només serveix de pantalla per amagar interessos econòmics que res tenen a veure amb solucionar problemes de fluïdesa circulatòria.
Com és prou conegut la construcció d'infraestructures d'aquest tipus, mastodòntiques, obsoletes, no obeeix, d'entrada, a la demanda de l'usuari; el cicle consisteix en aprofitar el caos viari per recollir demanda social de la via que així descongestionarà les existents prèviament. Un cop aconseguit això, la possibilitat de desplaçar-se a àrees més llunyanes (corones de graduació més alta, partint de Barcelona), permetrà la dispersió urbana, i això que vol dir que les distàncies a recórrer augmenten i que també ho fan els moviments, contribuint a generar de nou la congestió que enceta altra cop el cicle. Això no és cap idea brillant pròpia, els qui estudien Enginyeria del Transport a la UPC ho saben bé, i, segur que ho saben exposar millor del que jo, trist home de lletres, ho està fent aquí.
A banda d'això, hi ha la qüestió de la sensibilització ambiental políticament correcta amb la qual se'ns bombardeja a totes hores. És aquell fenomen tan curiós que fa que els propietaris de tot-terrenys que no surten de la ciutat estiguin en contra de guerres pel petroli com la de l'Iraq; més enllà d'aquest fet, que dóna per una entrada específica parlant del tema, si reclamem més trens, transports públics, mobilitat sostenible, que no es passi de 80 km/h a l'anella viària més propera a Barcelona, com és que l'administració afavoreix projectes que incentiven l'ús del transport privat? Perquè, diguem-ho clar, l'únic partit que s'oposa a aquesta infraestructura dels que tenen poltrona al parlament de la Comunitat Autònoma Catalana és ICV-EUiA, ja que ni tan sols ERC ho té clar. I si aquests són els que ens han de treure les castanyes del foc...
En el cas de la destrucció del paisatge la cosa ja esdevé impepinable. Aquí tothom coincideix, no hi ha volta de full: els detractors no el volem perquè ens destruirà el paisatge, i els empresaris, poders fàctics i forces polítiques que el volen (CiU, PSC, PP, C's i un tros d'ERC), diuen que en cal minimitzar l'impacte. No cal que en parlem més. En la nostra comarca aquesta infraestructura vindria a esdevenir el certificat de defunció d'un estil de vida, d'una característica es podria dir que identitària: la poca agricultura que ens queda al Vallès Oriental passaria a millor vida, per mitjà, per més inri, d'unes indemnitzacions més que discutibles; perquè, suposo, que el 4t Cinturó no quedarà aïllat amb grans extensions de terra sense urbanitzar per cada banda, amb el succedani de la verdor impostora dels parcs i jardins, oi?
Em temo que no, i què tindrem a canvi? L'aprofundiment en el model actual (al qual queda circumscrit un nyap com el ahir Cinturó, ara Ronda, demà vés a saber), el de les ciutats dormitori, que en el nostre cas ja podem dir-ne sense por (més aviat amb profunda tristesa) comarca dormitori. Un model amb transports públics deficients, orfe de lleure cultural (del genuí i gairebé a seques), un model de consum segregat a l'americana en què, ai las! tornem a tenir el cotxe en el centre de les necessitats de desplaçament. Un model que prima el transport per carretera i manté la línia Mollet-El Papiol en una mena de llimbs ferroviaris, que construeix centres logístics immensos perquè hi arribin mercaderies només a través de l'asfalt.
En definitiva, el Quart Cinturó és un pedaç per un període limitat de temps (més del que ens pensem), que va en contra d'aquesta sostenibilitat tan invocada i que trinxarà sense gaire compassió aquest Vallès ja prou castigat.
Feu-lo. Feu el Quart Cinturó ara, i d'aquí tres o quatre anys em tornareu a trobar al carrer intentant aturar el Cinquè (al qual potser diran Ronda del Bages o del Penedès), perquè jo, personalment, el que no vull per a la meva comarca no ho vull per ningú.

I per què no calles tu?

Veient les imatges del diumenge passat de la trifulca entre el president veneçolà Hugo Chávez i la delegació espanyola a la darrera cimera Iberomaericana que va tenir lloc a Santiago de Xile, no deixo de sentir una profunda llàstima i de formular-me a mi mateix una sèrie de qüestions.

En primer lloc, què cony hi pinta un personatge de nul·la representativitat democràtica com el rei Joan Carles I la legitimitat del qual radica en un tèrbol passat dictatorial? Cal recordar, un cop més, que fou el dictador feixista Franco, que ja es veia fent la fi del Cagalàstics, qui el va designar successor per assegurar una continuïtat en la seva obra de govern. Que jo sàpiga el rei no va enganyar Franco jurant els Principios Fundamentales del Movimiento primer, i proclamant una república socialista i concedint la llibertat als pobles orpimits després. Aquí ningú ha preguntat a ningú si la gent vol aquest personatge de nul·la qualitat democràtica; si tan estimat és, no cal patir per res, no?

Si al president Chávez se'l critica (sense parar i amb nul coneixement de causa) per no respectar les formalitats dels fòrums de diàleg, perquè va envair el torn de paraula de Rodríguez Zapatero, ningú s'ha qüestionat què hi fa un individu que no sap obrir la boca sense tenir una línia de diàleg escrita al davant en un fòrum, precisament, de diàleg? A més, també cal tenir en compte que hi ha qui té més necessitat d'aprofitar aparadors internacionals com aquest perquè té menys oportunitats que d'altres que disposen de potents grups mediàtics al darrera amb projecció internacional.

Sap el Borbó que de possessions colonials només queden escorrialles africanes (Canàries, Ceuta i Melilla) i les més ben amarrades de la península (Països Catalans, Euskal Herria, Galiza, Andalusia,...) i que a Amèrica Llatina ja no hi pinta (per sort pels llatinoamericans) res de res a nivell polític?

O potser és que hi pinta més del que ens pensem i és per això que surt amb aquests estirabots quan es furga en l'actitud neocolonial i imperialista de les empreses espanyoles que van desembarcar a Amèrica per saquejar i arrambar tot el que poden sota els auspicis de la sagrada corona espanyola. Amb el ¿Porqué no te callas? se silencia la veu de la dissidència internacional que acumula no només greuges prebolivarians, sinó un cop d'estat amb tots els ets i uts alentat, entre d'altres, per Madrid. Aixecant-se de la cadira com un adolescent per no sentir els retrets dels pares, a part de demostrar un tarannà gens democràtic (on és aquell talante?), es pot evitar sentir com denuncien el teu fracàs a l'hora de fer d'intermediari entre Unión Fenosa i el govern de Nicaragua. O és que potser no va fracassar el rei a Nicaragua i no va tenir voluntat de redreçar el desgavell, cosa que vol dir anar en contra dels interessos de l'empresa colonial? És clar, que et treguin aquest tema en públic i que t'ho diguin a la cara davant de molta gent ha de fer mal.

Potser hi ha qui jutja amb duresa al Borbó, l'irresponsable (ei, ho diu la Constitución, constitución, constitución), i no ens adonem que l'home passa un mal moment; li cremen retrats (sí d'aquells tan macos vestit de demòcrata al costat de Su Excelencia el Jefe del Estado), senadors bascos diuen que la participació en la invasió de l'Iraq és, en part, per culpa seva; es troba amb ex-súbdits de les colònies americanes que no li besen la grapa; que el germà petit del Marroc se li enfada; que li treuen dibuixos del nen fent l'única feina que demostra fer béla família reial espanyola; i, a sobre, se li separa la filla que ja no s'entenia amb aquell energumen de moral distreta.

Senyor Borbó, prengui's un descans que ha tingut molt mal any. Si pot ser, de per vida; ah! i que l'acompanyi tota la família, que segur que així tindrà més caliu.

Però vaja, de descans vostè ja hi ha estat tota la vida, no?

We're the champions!!

Sí, sí sí!!!
Després dels nervis, l'intríngulis, el suspens, la tensió i, per què no, la caguera, el bo d'en Mike Shannon va pronunciar les paraules màgiques, tres en concret: SLIM BAY SEALS.
Un triomf ple d'orgull per la bona feina feta i, sobretot, pel nivell dels altres participants, cosa que ens enorgulleix doblement.
Personalment estic ple de joia i satisfacció i sé que el triomf no hagués estat possible sense el suport de tots els que ens han estat esperonant aquest darrer any i, sobretot, en les eliminatòries de la Sala Monasterio; va per vosaltres Xell, Natàlia, Clara, Míriam, Eli, Joan, Marga, Oriol, Teresa, Carles, Diego, Jordi, Marta, Albert, Joan G., Anna, Xavi, Esteve, Pere, Òscar, Pere M., Lluís, Roger, Sílvia, Toni, Tere, Jordi R., Noi (quin símbol!!), la resta de la família Maspons, Prims-Vila i tots els altres amics que vau venir, i a la resta de bandes pel bon feeling i als que ens heu donat suport moral a distància.

Salut i blues i força Slim Bay Seals!!

Ara sí que va de debò

Demà, per fi, es resoldrà tot definitivament, el desenllaç del I Concurs de Blues està servit a partir de les 18:30 hores al mateix escenari, la Sala Monasterio, de la capital, o sigui, Barcelona.
I com ja anunciava en anteriors entrades, Slim Bay Seals hi serà present compartint escenari (a banda dels finalistes de la categoria solistes i duets) amb The Nasty Boogie, guanyadors de la primera eliminatòria, i amb Studio Z.
De moment ja hem repetit a Barna, però torno a insistir en què, a veure si serveix per alguna cosa.

Demà se sabrà...