"Quisiéramos también oir en sus labios [dels catalans] cuando hablen en sitios públicos, el idioma en que la unidad y la grandeza de España se han expresado siempre, [...] ¿Por qué marcar con signos de diferenciación, que pueden parecer de disidencia, la accidentalidad de haber nacido en un pedazo o otro de esta tierra española, [...] pero se nos ocurre -insistiendo en la cordial exhortación- preguntar si no sería ésta una excelente oportunidad de acostumbrarse a lo contrario, a emplear habitualmente la lengua de la unidad de España, la lengua ecuménica de nuestra hispanidad [...]".
Encara que pugui semblar el contrari, això no són declaracions d'algun dels ínclits promotors del Manifiesto. Tampoc correspon a cap de les filípiques matinals (o vespertines) que hom pot atrevir-se a escoltar (si vol) a l'emissora dels bisbes d'Espanya. No ho ha dit Rosa Díez; ni tan sols Montserrat Caballé.
Aquest paràgraf que reprodueixo no és, ni molt menys, la penúltima urpada verbal de l'espanyolisme desacomplexat que tant es deixa veure aquests dies. No. D'aquestes paraules en fa més de setanta anys: corresponen a l'editorial que el diari ABC va publicar el 13 d'abril de 1937 (Segundo Año Triumfal) i les he extret de la "Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes, 1936-1975", elaborada per Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya (Ed. Curial, 1994).
Des del meu punt de vista convé retenir alguns detalls davant aquesta ofensiva espanyolista, que ens poden ajudar, i molt, a esclarir el fons de tota aquesta qüestió.
En primer lloc, res de nou sota el Sol: aquest Manifiesto actual no és res més que l'enèsima prova documental de la qual disposarem per a quantificar numèricament les manifestacions (i mai millor dit) de l'imperialisme lingüístic castellà. És tan sols una prova més, una de tantes, de la naturalesa real de l'estat espanyol, del seu univers simbòlic fundacional. L'estat nacional espanyol contemporani (i això que dic és una redundància) es va fundar a Cadis mamant, per a construir el seu imaginari, del statu quo amb què es resol la Guerra de Successió: derrota i destrucció de les institucions dels Països Catalans del sud de l'Albera, eliminació dels seus instruments d'autogovern, intent d'anorrear-ne la cultura pròpia,... I des de llavors, res no ha canviat. Res.
Els governs espanyols al llarg de dos-cents anys poden haver estat més o menys xovinistes o grotescos, poden haver estirat més o menys la cadena amb la qual ens tenen estacats. Però ens hi tenen. L'espanyolitat és una cosa, i punt: la llengua és una, el territori és un, la bandera és una.
Mentalitat unidireccional, projecte unívoc.
Per altra part, mai hem estat conscients de les nostres pròpies forces, que en tenim; almenys potencialment. I resulta paradoxal que hagi de ser Espanya qui ens faci reaccionar, que ens hagin d'agredir perquè ens desvetllem. Potser són tantes derrotes acumulades, el naixement i creixement del sentiment d'autoodi, l'acomplexament de la burgesia regionalista que tantes vegades ha controlat les regnes del país, sempre procurant no molestar per a poder fer negocis amb tranquil·litat; potser per tot plegat hem acabat perdent el temps escarrassant-nos en fer pedagogia allà on són sords i no ens hem adonat que en realitat, ens tenen por.
Com s'entén si no, que després de quaranta anys d'una dictadura criminal i genocida, que tenia com a un dels principals objectius eliminar-nos com a poble, es redacti una constitució en què es fa xantatge amb l'ús de les armes a tot aquell que trenqui la sagrada unitat de la pàtria, en què la figura del monarca sigui inviolable i es prohibeixi estrictament i expressa la federació de comunitats autònomes? A quines comunitats autònomes els podria passar pel cap de federar-se? Qui podria posseir aquest anhel?
Tenen por, ni més ni menys, d'un poble que, malgrat tot vol continuar sent i per això mateix, per exemple, no acaba d'amagar la llengua (encara que mica en mica l'anem enretirant); i d'aquest mal plora la criatura, que de les llàgrimes en fa manifestos.
Espanya, és en definitiva, irreformable, el temps bé prou que ens ho ha demostrat. I és ben clar que tampoc cessarà en l'intent d'anorrear-nos, sempre ho ha provat i sempre ho provarà; per això també hem de tenir ben present que, com deia Vicent Andrés Estellés, "no podran res davant d'un poble unit alegre i combatiu".
Ben present... aquests dies més que mai.
