diumenge, 28 de desembre del 2008

Què és aquesta vergonya?


Per què no els acaben de liquidar a tots? Per què no eliminen la Franja de Gaza de la terra?

Que Israel sigui valent i acabi d'una vegada amb aquest maldecap. Algú els ho retreurà a nivell internacional? S'aillarà a l'estat israelià del concert de les nacions? Els Estats Units repudiaran el seu principal portavions a la zona?

El que acaba de començar a Gaza és una autèntica vergonya humana, un abús criminal i assassí. Però ningú no hi intervindrà...

dissabte, 20 de desembre del 2008

Diccionari afectiu de la llengua catalana

Aquest vol m'agradaria recomanar-vos un blog. No ho faig mai, no és qüestió de principis, ni de normes que m'hagi autoimposat. No ho havia fet i punt, i ara ho faré.

Es tracta d'una mena d'experiment que gira a l'entorn de la literatura des d'un punt de vista col·lectiu i alhora molt personal. És el Diccionari afectiu de la llengua catalana, en el qual tothom és convidat a participar-hi tot aportant-hi paraules que formen part del propi paisatge sentimental. El vaig descobrir en el blog de l'Emigdi Subirats (what else?) i vaig decidir fer-hi alguna aportació. Encabat m'ha arribat al magí una paraula amb la que m'he atrevit a sumar-me a aquest entranyable, original i fresc diccionari afectiu.


Crostó

Durant la meva infància el crostó del rodó que anava a buscar el forn l'avi, era l'esmorzar ineludible de cada dissabte pel matí, sucat amb tomàquet i embotit. L'acompanyament, prou estrafolari, era llet amb cacau en pols.

També remet als anys tendres, l'expressió "et tocaré el crostó", senyal inequívoc que n'havies fet alguna, encara que no massa grossa, perquè sempre m'ha semblat una advertència tendra.

dijous, 18 de desembre del 2008

Alexandros, Pedro, Guillem

Per alguna mena de casualitat, en un espai de temps no massa extens, han coincidit tres noms de joves, morts tots ells víctimes d'una violència de naturalesa impune, la que neix de l'abús de poder, del feixisme militant, o de les dues coses alhora. Una violència inherent al sistema occidental, per desgràcia.

La mort d'Alexandros a Atenes abatut per un policia és la més palpable mostra de la violència que el sistema exerceix sobre les classes que suporten les més dures condicions socioeconòmiques, d'aquí l'esclat de ràbia que ha generat posteriorment. Alexandros, Alexis per qui el ploren, és la gota que ha fet vessar al got a Grècia i la senyal que el got pot rebentar arreu del continent. Que vagin alerta les dirigències estatals, comunitàries o d'allà on sigui de persistir en el seu menyspreu als qui elles deuen considerar no gaire cosa més que súbdits.


Els casos d'en Guillem i en Pedro són més antics i més propers i aquesta darrera setmana el seu record s'ha creuat, segurament no per primera vegada.

El passat 15 de desembre a Barcelona es va fer una concentració que commemorava l'assassinat enguany fa 16 anys, de Pedro Álvarez per un policia a l'Hospitalet del Llobregat, després d'una discussió de trànsit i el mateix any de les meravelles olímpiques. La impunitat més absoluta continua planant sobre aquest crim lamentable i dia rere dia el pare del noi ha batallat i batallarà per fer justícia i preservar la memòria dels fets. El cas és força conegut, però em temo que no prou: després d'una discussió, un número de la policia nacional espanyola li va disparar tres trets i el va matar, la seva nòvia Yolanda va identificar l'assassí i a partir d'aquí van començar tota mena d'irregularitats destinades a deixar impune el crim i a fer desistir a l'entorn d'en Pedro de persistir en la seva voluntat d'obtenir justícia. Setze anys després (setze!) l'assassinat continua impune però el que no ha minvat és la força de parents i amics perquè es resolgui el cas i per denunciar el continu exercici d'abús per part de les forces de seguretat. Una denúncia que ens recorda que el cas d'en Pedro no és aïllat.

L'endemà al seu Burjassot natal, Guillem Agulló era recordat quan ja fa 15 anys i mig de la seva absència. L'homenatge antifeixista no anava dirigit a només a ell, sinó que la Comissió 15 Anys Sense Guillem Agulló el va adreçar a totes les víctimes del feixisme des de la guerra civil a l'actualitat i hi foren presents diferents generacions de valencians i valencianes que van certificar la llarga lluita que les comarques del sud porten a l'esquena i l'essencial voluntat de prosseguir-la.

Alexandros, Pedro i Guillem, tres noms que no poden caure en l'oblit, tres noms que cal tenir presents en la lluita per la dignitat, per la justícia, per la llibertat.

divendres, 5 de desembre del 2008

A Gràcia es continua desobeint Espanya




A GRÀCIA CONTINUEM DESOBEINT ESPANYA


Pel dret a manifestar-nos lliurement per les nostres places


MANIFESTACIÓ

divendres 5 de desembre 19:30h a la plaça Revolució


Quatre persones, veïnes de la vila de Gràcia i totes elles militants de l'Esquerra Independentista (d'Endavant i de l'AJG) han rebut una notificació del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya que les acusa de manifestació il·legal i els demana una multa de 300 euros.


Els fets es remunten a la Festa Major de Gràcia d'aquest passat mes d'agost, quan l'AJG i Endavant van convocar una manifestació amb el lema "Ultratgem Espanya, desobeïm l'Estat". Aquesta manifestació la convoquen des de fa anys totes dues organitzacions. La manifestació va transcórrer tranquil·lament pels carrers del barri sense cap problema. Els organitzadors no havien demanat permís per manifestar-se, com tampoc ho havien fet els anys anteriors. En cap moment, cap agent policial es va adreçar als manifestants ni va demanar la documentació de ningú. Però ara quatre de les persones que aleshores es van manifestar han estat denunciades. Davant d'aquests fets:


Reclamem el dret a manifestar-nos lliurement a les nostres places i carrers.


Denunciem el caràcter polític de l'obertura del cas perquè el motiu de la manifestació era antimonàrquic.


Denunciem l'existència de seguiment i control policial de persones per la seva militància a l'Esquerra Independentista.


Ens comprometem a continuar "ultratjant Espanya".

Més informació: http://www.graciaviva.cat/


Més de vint entitats de Gràcia donen suport als antimonàrquics multats


Amb una fotografia col·lectiva, més de vint entitats de Gràcia (al final podeu llegir el llistat) han mostrat el seu suport a les quatre persones que han estat multades cadascuna amb 300 euros per haver-se manifestat al barri el passat mes d'agost. Les entitats reivindiquen el dret a manifestar-se lliurement a les places i carrers.
Els representants de les entitats solidàries han anunciat durant la roda de premsa que convoquen una manifestació el proper divendres 5 de desembre a 2/4 de 8 del vespre amb el lema "A Gràcia continuem ultratjant Espanya. Pel dret a manifestar-nos lliurement a les places i carrers". La manifestació sortirà a la plaça Revolució.
Durant la roda de premsa d'aquest dimecres, les entitats han exigit al Districte de Gràcia un posicionament davant de les multes. I han afegit que esperen que aquest posicionament sigui de suport a les persones multades, sobretot tenint en compte que aquest divendres 28 la seu del Districte acull un acte de suport a la desobediència civil, en referència als imputats en el macrosumari 18/98 contra l'independentisme basc. I és que les entitats consideren que no demanar permís per manifestar-se és, també, un acte de desobediència civil.
Recordem que les quatre persones multades són veïnes de la vila de Gràcia i totes elles militants de l'Esquerra Independentista (algunes d'Endavant i les altres de l'AJG), i han rebut una notificació del Departament d'Interior de la Generalitat de Catalunya que les acusa de manifestació il·legal i els demana una multa de 300 euros a cadascuna. Els fets es remunten a la Festa Major de Gràcia d'aquest passat mes d'agost, quan l'AJG (Assemblea de Joves de Gràcia) i Endavant van convocar una manifestació amb el lema "Ultratgem Espanya, desobeïm l'Estat", per la qual no van demanar permís, com tampoc havien fet en anys anteriors. La manifestació va transcórrer tranquil·lament pels carrers del barri sense cap problema, i en cap moment, cap agent policial es va adreçar als manifestants ni va demanar la documentació de ningú. Tot i això, quatre persones han rebut a casa seva la notificació de la multa. És per aquest motiu que les entitats denuncien l'existència de fitxers policials sobre militància política.


Per més informació, podeu llegir el comunicat: Persecució d'antimonàrquics a Gràcia


Entitats que donen suport a les quatre persones multades:


Endavant-Gràcia

Assemblea de Joves de Gràcia

Comissió de Festes Populars (CFP)
Colla Bastonera Cop a Cop

Llibreria la Sirga

Ateneu Independentista la Barraqueta

CAL-Gràcia

AC Zion

Kasa de la Muntanya
La Torna

Comissió de Festa Major de Sant Pere Màrtir

Comissió de Festes del carrer Progrés

Xarxa d'Enllaç amb Palestina

Associació d'Amics del Poble Saharui de Gràcia

Amics i Amigues de la Violeta

La Quimera

En Lluita-Gràcia

Revolta Global-Gràcia

Ateneu Popular de Vallcarca

Assemblea de Festes Majors Alternatives de Vallcarca

Associació de Veïns i Veïnes de la Vila de Gràcia

Ateneu Rosa de Foc

Observatori de Gràcia

Alerta Solidària
Informació i adhesions: antimonarquiques.gracia@gmail.com

dimecres, 3 de desembre del 2008

Sóc un desagraït

Sí, me'n vaig adonar divendres passat.

Vaig arribar a casa per dinar i vaig obrir la bústia, amb normalitat. Hi havia unes quantes coses per recollir, entre elles el Parets al dia. Fins aquí res semblava pressagiar aquesta certitud sobre la meva pròpia condició humana, no vaig notar-me gaire diferent encara. No m'havia adonat de la meva manca de gratitud, perquè, més que res, encara no havia tingut ocasió d'abordar el nostre ínclit butlletí municipal.

Dret estant, a la cuina, vaig encarar-m'hi amb intenció de fullejar-lo, de forma innocent, sense saber que aquella rutina quinzenal desvetllaria un aspecte tan fosc sobre la meva persona desconegut fins aquella mala hora.
Gairebé no vaig poder passar ni de la portada d'aquell revelador número 74. La notícia més destacada de la quinzena, la que mereix la primera plana del present número, la que obre foc en la fonamental informació que ens brinda el consistori és que Parets ha creat uns premis, les Medalles de la Vila que, en la seva primera edició, recauran en el Club de Bàsquet, en Pepet Ribas i... en Joan Clos. He de dir, sense voler fer el fatxenda, que només veure la foto de la cara i el revers de la medalla ja em vaig imaginar que la distinció recauria sobre tan il·lustre personatge. I just ho vaig certificar en llegir-ho, se'm va arrufar una mica el nas.
Vaig començar a sospitar que la meva persistent incomprensió a algunes iniciatives de la preclara administració municipal paretana és un problema, un desequilibri, només meu. Ja ho vaig intuir quan no vaig ser capaç d'experimentar cap mena d'èxtasi corporal o intel·lectual quan vaig saber de la inauguració del Palau de la Petanca o Paradís de la Botxa (com ho preferiu). Però només era una vague sensació aleshores. Ara me'n vaig adonant.
No comprenia per què si aquestes medalles s'otorguen en "reconeixement a la trajectòria personal i professional; al compromís amb el poble; amb el país, amb la democràcia i amb les llibertats; a la projecció; als mèrits; i a les qualitats" li han de donar a un alcalde que va recollir la millor herència de Joan Pich i Pon, alcalde de Barcelona, cèlebre per les seves relliscades ("A aquests nens l'any que ve els comprarem una bola del Món de tamany natural!"), i que, sobretot, sempre ha renegat de la seva condició de paretà (i per mi millor, no us penseu). Què deu haver aportat a Parets Joan Clos, pensava dins meu, més enllà del seu somriure per omplir les festetes d'inauguració que els col·legues de partit organitzaven per aquests topants? Quins mèrits té en la seva trajectòria personal més enllà del títol del càrrec? Pel país, què ha fet pel país? El Fòrum? O parlàvem del diari El País? Però els del Psc no són d'El Periódico?

I llavors va i arribo a la pàgina set. Com qui no vol la cosa, sense proposar-m'ho, topo amb un anunci d'un acte organitzat per alguna secció tècnica de torn del nostre caríssim equip de govern: Fira de l'Intercanvi! Collons, una fira de l'intercanvi a la plaça de la Vila, amb un simpàtic subtítol: propostes per a la crisi. Quina gràcia.
És clar, penso, ho deuen haver comunicat a algú de l'Ateneu, que volien fer això, de repetir la Fira de l'Intercanvi i jo no me n'he assabentat; però a algú o altre de l'Ateneu li deuen haver dit, perquè aquesta activitat la vam iniciar nosaltres, que vam tenir la idea, i no seran tan miserables d'apuntar-se el tanto sense dir-nos res, Roger, que l'Ajuntament no les fa aquestes coses. Bé, si exceptuem la voluntat d'encolomar-nos la campanya contra el tancament del Cargol, la voluntat d'instrumentalitzar-nos, l'enganyifa de Can Guasch i la desídia en comunicar-nos res, el boicot al debat de l'Estatut(et). Si obviem tot això, doncs, Roger, pensa-t'ho bé, l'Ajuntament no actua d'aquesta manera; per què hauria de fer-ho? Per què hauria d'organitzar un acte que va idear un col·lectiu del poble sense dir-ne res als seus membres? Si l'Ateneu no s'ha pas dissolt, i si ho hagués fet, ho hauríem dit, que nosaltres en som de dir-les les coses... Però després, pensant-hi, calla! Sí que ho té una mica això l'Ajuntament de no badar boca quan ens ha de dir alguna cosa, perquè allò de reunions de seguiment per saber com anaven les obres de Can Guasch, informació puntual sobre com quedaria el projecte, ara que hi penso, fa dos anys gairebé de la darrera reunió... Ah, sí, però ho diuen a la premsa, és veritat: nosaltres en n'assabentem per la premsa, que ens enstimen molt, i hi diuen: ara Can Guasch ja no ho tindrà el poble perquè s'ho queda la Grífols per 50 anys de res, però escolti, l'Ateneu anirà aquí o anirà allà, m'entens?

I és aquí, després d'aquesta darrera reflexió on m'he adonat del tot, he contrastat de forma empírica que el problema és que sóc jo mateix que no ho entén, burro de mi, talòs i tros d'ase. Que es prohibeix el Correbars? És una mesura de salut pública i una guia per dreçar el jovent del poble pel recte camí; no beveu als bars, beveu a la barra de la Comissió. Que es fa una Fira de l'Intercanvi? És una sorpresa! Podeu venir igualment i portar trastos i no us heu de preocupar d'organitzar-ho ni de deixar constància de la vostra existència als cartells de l'acte! Que se li dóna una medalla a Joan Clos? Què millor que un humorista de renom per situar Parets al mapa! Ja se sap que l'humor popular és una garantia d'èxit, mireu sinó l'audiència de Polònia o els lectors que té Jorge Bucay.

En fi, com que un blog no és altra cosa que un racó de cabòries personals, en què es vol confessar o aparentar, sadollar la vanitat, i una eina al servei d'altres grandeses i misèries humanes, jo aprofito aquí per fer justament una confessió pública: sóc un desagraït i el meu Ajuntament no es mereix tenir ciutadans com jo. He dit.


dilluns, 24 de novembre del 2008

"Estamos viendo un mapa rojo, rojito"


Aquest de dalt és el mapa de la Veneçuela prèvia a les eleccions d'ahir. Compareu-ho amb el de més avall, resultant de la contesa electoral que s'acaba de celebrar en el país caribeny i treieu-ne les conclusions que considereu pertinents. Qui ha guanyat el que des de l'exterior s'ha titllat de plebiscit?

dimecres, 19 de novembre del 2008

La revolució alemanya, 90 anys després del seu inici

Com és habitual, cada nou any que comencem ve farcit de noves efemèrides que ens recorden fets del nostre passat que ens han configurat com a poble (els 800 anys del naixement de Jaume I que es commemoraren el 3 de febrer d'enguany, els 100 del de l'escriptora Mercè Rodoreda el 10 d'octubre, o la doble efemèride de la nostra bandera de llibertat, l'estelada, en les seves dues versions més importants, per citar alguns exemples) o fets que, per exemple i pel que aquí ens ocupa, ens ajuden a entendre l'esdevenir de la història europea recent.

El novembre de 1918 concloïa la Gran Guerra, el conflicte més sagnant que la humanitat havia conegut fins llavors, amb la derrota de les anomenades Potències Centrals, capitanejades per l'Imperi alemany. El col·lapse germànic va comportar no només la derrota bèl·lica del país, sinó l'expectativa d'una transformació interna d'una certa envergadura, que aniria creixent de forma exponencial al llarg dels mesos següents. L'abdicació i exili del kàiser Guillem II, l'arribada al poder dels socialdemòcrates d'Ebert (SPD) i la voluntat de pau que majoritàriament desitjava la població alemanya van conduir a una situació de reformulació nacional que, amb el seu desenllaç certament inesperat, van acabar per donar forma a algunes de les llegendes que proporcionarien base social al nazisme aleshores minúscul del caporal llicenciat Hitler.

El novembre de 1918 un motí favorable al govern socialdemòcrata aniria derivant en una revolta que s'acabaria per convertir en una revolució. Una revolució socialdemòcrata, convé no oblidar-ho, ja que les masses que la sustentaven se sentien representats pels parlamentaris i el govern del SPD. Mai les les organitzacions situades a l'esquerra d'aquest partit van ésser capaces de liderar el procés que s'havia encetat, ni l'escindit USPD (els socialdemòcrates independents) ni la corrent espartaquista que acabaria per constituir-se en el partit comunista alemany (KPD), liderat per Karl Liebknecht i Rosa Luxemburg. Res tenia a veure, doncs, amb la revolució que Lenin havia liderat un any abans i que havia posat fi a l'imperi tsarista.

Però encara hi ha altres elements que fan única la revolució alemanya de 1918-1919. El més curiós, i tràgic, de tot plegat és que la revolució que va començar “des de baix” volia reforçar la que abans s'havia encetat “des de dalt”. Es volia pau i democràcia i es percebé que els poders tradicionals no ho volien així i, per tant, calia actuar per defensar el nou govern d'Ebert, el govern que es percebia com a propi. El problema fou que Ebert odiava la revolució “amb tot el seu cor”, com la resta de dirigents socialdemòcrates alemanys (i, segurament, de tot arreu), li agradava el Reich; fins i tot preferia la monarquia a la república, i el que es va dedicar a fer, des del primer moment, fou combatre la revolució que havien iniciat els seus seguidors, frenant-la des dels consells primer (que escollien paradoxalment representants del SPD) i ofegant-la amb sang, després, amb l'ajut dels Freikorps, els cossos paramilitars de dreta que més endavant intentarien cops d'estat contra Ebert mateix. Tampoc Berlín paga traïdors.

Si bé sobre l'autoria material dels fets no hi ha cap dubte, és també al SPD i a la burgesia a qui es pot atribuir l'autoria intel·lectual del sagnant i repugnant assassinat de Liebknecht i Luxemburg, justament perquè eren ells qui representaven més que ningú la revolució que tant temien els socialdemòcrates i les altres elits dirigents retrògrades del moment.

Tot el desenvolupament de la revolució i del cas específic de la República dels Consells de Baviera, que va tenir característiques prou diferents, tot i que també finalitzà amb un bany de sang propiciat pel SPD, es pot resseguir en la magnífica obra que Sebastian Haffner va escriure als anys seixanta i que el 2005 ens va arribar aquí traduïda al català de la mà d'Edicions de 1984.

Haffner (1907-1999) va néixer a Berlín, on va estudiar Dret. El 1938, en considerar-se una víctima ària del nazisme, va emigrar a Anglaterra on va treballar a The Observer. El 1954 va tornar a Alemanya i va seguir col·laborant amb diferents diaris a banda de deixar-nos algunes obres de gran vàlua per a comprendre l'Alemanya d'entreguerres o el nazisme. Aquests dies és un bon moment per rellegir Haffner i per rellegir aquest fosc episodi de la història d'Europa i per entendre de qui cal no refiar-se en contextos com els que se'ns presenten avui dia.

dimecres, 12 de novembre del 2008

La ciutat dels nostres dies

No sóc barceloní, ni mai m'ha passat pel cap de ser-ho, però Barcelona és per a mi la meva gran ciutat de referència: és la capital dels Països Catalans (a pesar d'ella mateixa) i, per tant, del meu país i és un espai físic que per mil raons més m'és força proper (de vegades massa i tot, pel meu gust). És per això que la seva deriva postissa i desarrelada em preocupa força, l'actual model de ciutat imposat des del poder econòmic i dels seus camàlics polítics, en poques paraules.

I ha estat curiós com, rellegint a Josep Fontana (una cosa que s'ha de fer regularment), he tornat a topar mentalment amb aquesta versió cosmoguay que es construeix des de ja fa anys a l'urbs catalana per excel·lència. Diu Fontana:

"La gran obra de l'arquitectura catalana d'aquests anys [1808-1868] és la construcció de les noves ciutats: l'enderrocament de muralles, la realització de places, passeigs i jardins espaiosos, i la construcció de les dues menes d'edifici públic que simbolitzen les noves funcions de la ciutat, i el paper creixent que la menestralia i les capes populars tenen en la vida social dels nous temps: mercats i teatres. (...)
Pel que fa a la remodelació de la ciutat vella, es tracta d'un procés que ha avançat al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà. (...)
És a dir, que no hi ha uns arquitectes, urbanistes o polítics que planegen una ciutat diferent per a una societat nova, sinó una societat que ha canviat i que força la ciutat a anar-se adaptant a les seves exigències. (...) Són canvis que lliguen amb la nova ciutat industrial i burgesa, però també amb el paper creixent de les capes populars, que han guanyat espais per al passeig, l'oci (...) i la manifestació política".

De La fi de l'Antic Règim i la industrialització (1787-1868), Edicions 62

No cal dir que la manca de mobilització, de capacitat de decisió, l'excés d'alienació i d'individualisme que afecten avui les classes populars fa que aquest procés no es doni avui ni a Barcelona, ni pràcticament a cap de les nostres ciutats i pobles, on les iniciatives per a construir espais per viure, gaudir de la cultura i el lleure adaptats a la majoria de la població (això és, les classes treballadores) es veuen agredides des del poder i des dels seus portaveus i òbviament en dificulten l'èxit. Tot parafrasejant a Fuster, mai està de més recordar que tot model de ciutat que no fem nosaltres serà fet contra nosaltres.

diumenge, 9 de novembre del 2008

José Luís, em fots una mica de basarda


Sí, sí, em sap greu confessar-t'ho.

No és res personal, no et pensis. Més que res perquè no ens coneixem personalment, cosa de la qual tampoc en tinc ganes.
Però mira, sí, em fas bastanta angúnia política i no només perquè siguis el cap d'una de les administracions estatals que fa segles que s'entossudeix en oprimir el meu poble, a intentar aniquilar la seva llengua i la seva cultura; a intentar trossejar-nos territorialment per fer-ho efectiu de forma més ràpida i eficient. Tu en això ets dels pitjors, si vols que t'ho digui, perquè ets dels que en saps més. Des que has arribat al poder, ens has ajudat a veure, amb el teu somriure un pèl grotesc, que darrera una façana amable hi ha una formidable fermesa en la defensa de l'Espanya inamovible, eterna. Ens has ajudat a veure també les misèries de la classe política de la Comunitat Autònoma Catalana i com n'és de provinciana. L'actitud dels teus vassalls del PSC (sic), la lamentable predisposició a la foto dels de CiU, la migradesa d'una ERC descolorida o la patètica tossuderia seguidista d'ICV-EUiA, en són una bona prova.
Però no és només això, no. Tot això, a un bon president espanyol se li suposa. L'aprofundiment de la minorització de les llengües perifèriques, la il·legalització d'opcions polítiques, la silenciació de veus incòmodes, la criminalització de moviments populars, el zel repressor... tot això ha d'estar al teu ordre del dia, no en tenia pas cap dubte.

Que eres un hipòcrita sense vergonya també ho tenia bastant assumit. No em ve de nou. I ara.
A la populista retirada de tropes d'Iraq hi vas respondre reforçant el contingent de l'Afganistan, que ens vols fer creure que són conflictes de naturalesa totalment diferent. Es veu que una agressió imperialista per assegurar el control dels recursos energètics a Occident amb el vistiplau de Nacions Unides és molt diferent a una que no el té. És clar, tu ens vols fer creure que Nacions Unides és un organisme del tot independent que no esta subjecte als interessos de les grans potències (aquelles que hi tenen dret de veto, per exemple), oi?

Però és que els últims dies he hagut de canviar de canal o apagar la ràdio quan parlaven de tu, noi. M'has fet agafar vergonya aliena i tot.
Veure't arrossegant-te per aconseguir una cadira per poder assistir a la pretensiosa reunió per refundar el capitalisme que se celebrarà a Washington... home, això ha estat molt patètic. Voler que se't reconegui si-et-plau-per-força com algú en l'exclusiu grup de la G, suplicant a l'infame Bush, a en Sarko l'americáin o a en Lula que et deixin seure entre els rics, entre els poderosos... Quin egoisme més llastimós, quina postura tan obscenament interessada. Ja sé que la resta dels presents són també una colla d'interessats; interessats en primer lloc en conservar els privilegis econòmics i les estructures de dominació del nord vers el sud, en tornar a engegar la maquinària que condemna a centenars de milions de persones arreu del món a la fam i a la misèria. Però tu, expert mentider com ets, em semblava que faries servir alguna fórmula en què no se't veiés tant el llautó. No se t'ha acudit res més que erigir-te en portaveu de les reivindicacions de l'Amèrica Llatina? Quina barra que tens! Què t'hi has dedicat a fer en aquell continent a part de defensar els grups empresarials espanyols que fa anys que es dediquen al'expoli com Repsol, Telefònica o els teus amics de Prisa. No se't va acudir de dir que en aquell cony de reunió hi havia de ser tothom? Que no podia ser que quatre tornessin a asseure's per decidir els destins de milions? Per perpetuar l'esclavatge econòmic de milions?

No m'hauria imaginat mai que perdria el temps dedicant-te un post, però aquí el tens. M'has fet llàstima i t'ho havia de dir.
Bé, ara ja ho has aconseguit, ja t'han donat una cadireta. Que et faci profit.
Nosaltres, per la nostra part, seguirem combatent-te, a tu i a tots els teus amics.

dissabte, 8 de novembre del 2008

Acte final del Correllengua 2008 a Perpinyà

Un any més, coincidint amb la signatura de l'ominós tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659), el Correllengua en curs arriba a a la seva fi a Perpinyà. Aquí us deixo l'article que ha fet per a l'ocasió l'activista nordcatalà Hervé Pi, membre fundador de l'associació catalanista Aire Nou de Bao, a la web de catnord.cat, en què de forma breu i contundent ens il·lustra sobre el resultat de la partició estatal de la nació catalana.

La data simbòlica del 7 de novembre, encara massa poc coneguda, és una Diada important. El 7 de novembre del 1659 representants del reialme de França i del reialme d'Espanya, van firmar un Tractat que havia de portar la pau en aquestes terres. El Tractat posava fi a la terrible guerra dels Trenta anys. Presentat així el fet podria semblar positiu i segurament que unes entitats i institucions pensaran celebrar el 2009 el 350è aniversari d'aquest tractat.

La realitat és més complexe, al Principat de Catalunya (històricament els Comtats del nord fan part del Principat) hi havia unes Corts sobiranes. El Tractat va ser negociat i firmat pels representants dels reis espanyol i francès sense consultar mai les Corts catalanes, ni tampoc els habitants dels territoris afectats. Aquest Tractat va partir Catalunya, va partir Cerdanya, va partir Molló i Prats de Molló, va partir famílies... entre dos reialmes.

Va resultar que durant anys els catalans dels Comtats annexats al reialme de França van resistir i conspirar contra els separatistes per a unir-se de nou al Principat. Les conseqüències d'aquesta resistència va ser desastrosa per Catalunya nord, els resistents van ser empresonats, torturats, assassinats... els seus béns confiscats, van ser tractats com ho eren els oposants al rei totpoderós de les hores.

Les conseqüències del Tractat dels Pirineus també van ser desastroses i ho són encara avui dia pel conjunt de la Nació. El Tractat dels Pirineus va ser l'inici de la partició de Catalunya. El 1708 el País Valencià queia a mans del reialme d'Espanya i Catalunya va perdre-ho tot l'11 de Setembre del 1714.

Detallar aquí totes les conseqüències desastroses per Catalunya Nord del Tractat seria impossible. Resumirem explicant que el reialme de França no ha respectat mai el Tractat que ha redactar i firmat. El Tractat va donar els Comtats del nord a un rei absolutista, els usos i costums van ser menyspreats, l'economia maltractada, la llengua prohibida ...

Avui Catalunya nord és el departament més pobre de l'estat francès, avui tenim la darrera frontera d'Europa on dia rere dia podem veure policia amb mitralladores, avui Catalunya nord és l'únic territori de llengua catalana on la llengua no té cap oficialitat, on l'ús oficial de la llengua hi és encara prohibit.

El 2009 entitats i institucions podrien tenir ganes de celebrar l'aniversari d'aquest Tractat. Sols els pobles colonitzadors són capaços de celebrar els crims comesos. El 1959 el prefecte dels Pirineus Orientals tenia la intenció de celebrar els 300 anys del Tractat, el Josep Deloncle s'hi va oposar. El 2009 trobarem molts fills del Josep Deloncle si alguns s'atreveixen.

dimarts, 4 de novembre del 2008

"De la fosca al desvetllament..." es presenta a Granollers


Efectivament, aquest dijous 6 de novembre a les 19:00 presentaré "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta" a l'Anònims de Granollers (c/ Ricomà, 57).
Descomptant el llibre sobre les escoles nacionals de Parets, el Col·legi Lluís Piquer, que era una obra col·lectiva i d'encàrrec (en el qual em sento orgullós d'haver-hi particpat, sigui dit de passada), aquesta serà la meva primera incursió en una presentació d'un llibre en què no hi assiteixo com a públic.
Doncs res, si algú no té res a fer i decideix de perdre el temps escoltant-me una estona, fer observacions sobre el text o, fins i tot, sobre la samarreta que porti demà passat, doncs serà benvingut, no cal dir-ho.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Abdullah Demirbas ens visita

Vam tenir el privilegi de conèixer l'Abdullah aquest agost passat a Diyarbakir a la seu de districte del DTP.
L'Abdullah era l'alcalde d'aquest districte de la ciutat fins el gener de l'any passat quan el van inhabilitar. El terrible delicte que va cometre: fer imprimir uns panflets turístics del seu districte, la part vella de la capital històrica del Kurdistan ocupat per Turquia, en diferents llengües. Entre elles hi havia el kurd i també l'armeni, llengües anatemitzades per la república fundada per Mustafà Kemal Atatürk. Tant era que també estiguessin editats en turc i en anglès, entre d'altres. L'han inhabilitat i punt. La resta de membres de l'Ajuntament de districte ha dimitit en mostra de solidaritat i ara una gestora s'ocupa de no fer res i bloquejar tots els projectes, els voluntariosos projectes d'una ciutat de més d'un milió d'habitants però amb un pressupost equivalent a una població qualsevol de 20.000 dels Països Catalans.
Abdullah Demirbas té una quinzena de causes obertes d'origen similar, és a dir, totes relacionades amb un exercici del govern municipal que cerca la normalització de la vida política, social i cultural dels i les kurdes. Així és el Kurdistan, però, sobretot, així és Turquia, la República amiga de la monarquia espanyola i de l'Europa Occidental. El país que, juntament amb Israel i Colòmbia, més ajut militar rep dels Estats Units d'Amèrica.
Els kurds de Turquia no són els bons, no són els kurds de l'Iraq, als quals es podia fer servir per derrocar Saddam Hussein i, amb els àrabs xiïtes del sud del país, justificar una invasió militar que assegurés el control de les segones reserves mundials de petroli.
Els kurds de Turquia són un poble oblidat, que viu un conflicte silenciat on un membre de l'OTAN, candidat a entrar a la UE i impulsor juntament amb el govern espanyol del vaporós concepte d'Aliança de les Civilitzacions, es dedica a torturar i assassinar gent, a destruir-ne els pobles, a desballestar-ne el medi físic, a prohibir l'ús de la llengua, a ofegar-los econòmicament... Tot amb el vist-i-plau de les instàncies occidentals.
Així és el Kurdistan i així és Turquia, però, sobretot, així és el món occidental.
Aquest dimecres un actor del conflicte ens visita, per explicar-nos com és allí la vida, un escenari ben allunyat de com hauria de ser-ho si la grapa de la república turca amb l'ajut de les potències occidentals deixés d'estrènyer el poble kurd.
Dimecres a les 20:00 a l'auditori del CIEMEN el podreu venir a escoltar.

dijous, 30 d’octubre del 2008

Fins als collons de Halloween


El gregarisme de la nostra societat és alarmant. Les eines de socialització de les quals disposa el poder fa ja molts anys que treballen a tot drap, i la més potent d'elles és encara la televisió que va entrar a les llars dels Països Catalans del sud de l'Albera de la mà del franquisme. És a dir, si la tasca uniformitzadora del mitjà televisiu no fos ja prou greu per a la llibertat d'acció, d'anàlisi i de pensament de l'individu, a casa nostra, desgraciats com som de mena, va i ens la fa entrar, per més inri, el franquisme. Quins collons.

Un exemple ben clar de la tasca dels mitjans d'informació de masses en general i de la televisió en particular la tenim en el telepredicador Josep Cuní i la seva hooligan Pilar Rahola, que tal i com citava Toni Rico en el seu blog, han omès olímpicament la vista a què eren sotmeses 16 ciutadanes i ciutadans del país, al tribunal hereu del TOP, l'Audiència Nacional, un judici polític vergonyant en tota regla, per parlar de l'ós de la Val d'Aran, en uns termes bastant patètics, per cert. Té pebrots, la cosa.

En el nostre cas, la feina dels mass mèdia té una doble vessant en tant que actua en l'àmbit natural d'una cultura de caràcter resistent. Sí, sí, som una cultura resistent, i no per culpa nostra: els desgraciats camins que ha seguit el nostre poble acumulant derrota darrera derrota fa que hàgim de resistir per no desaparèixer, encara que, com deia la Trinca abans de vendre's al capital espanyol: "i ara surten manifestos / on expliquen quatre llestos /que jo m'estic excedint /i vomiten la parida / de que som jo i la querida / els qui l'estem oprimint".
Una doble vessant, deia. D'una banda patim des de fa dècades un procés d'americanització de la nostra cultura, accentuada des de la consolidació de la societat de consum i del malanomenat procés de globalització, diferents cares de la mateixa moneda capitalista. De l'altra, en tant que colònia espanyola i francesa alhora, som una nosa en l'imaginari de l'imperialisme cultural mesetari i de la grandeur de l'hexàgon immutable.
Sobrem com a cultura minoritària que som. Sobrem com a anomalia cultural que som en estats nacionals amb voluntat homogènia com als que pertanyem si-et-plau-per-força. Sobrem, ves quins nassos.

I tot plegat per què ve a tomb? Doncs, perquè n'estic fins els collons de la campanya de Halloween que ha engegat Port Aventura; perquè la campanya m'és antipàtica i estranya i perquè l'anunci m'irrita i el fan a cada tall publicitari. Però també m'emprenya molt veure com la presumpta televisió de Catalunya, que és pública, dedica la nit de divendres a emetre una programació especial dedicada al terror, és a dir... a Halloween. I també m'emprenya i em preocupa que siguin les escoles les qui dediquin hores a aquesta festa.
I perquè n'estic fins als collons que les festes tradicionals se substituixin per d'altres, que més que ser més atractives, tenen una tirada comercial de més entitat. Que tot es redueixi al mateix em rebel·la; que tota festa, tota tradició popular sigui arraconada per històries importades i postisses que, de forma obscena, amaguen tan sols una trista voluntat de vendre, vendre i vendre. Vendre disfresses per Halloween, regals casposos pel dia dels enamorats del febrer, pel dia del pare, pel dia de la mare i per tot allò que pugui desplegar un ampi ventall en l'oferta d'objectes prescindibles que la gent ha d'adquirir no se sap ben bé per què.

És per això que n'estic fins als collons, del Halloween.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

La pesta borbònica assola Manresa

La burgesia local de la capital del Bages, en la millor tradició llepaculs dels senyors esteves nostrats (que, de fet, dir-ho així ja és redundant), ha decidit revestir la commemoració dels 30 anys de la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa de dignitat casposa, espanyola i provinciana al comptar amb la presència a la ciutat del fill de l'hereu de Franco i la seva senyora esposa.
En una mostra d'autoodi lamentable, digna del seny català més decimonònic, la XIII Jornada d'Economia de Caixa de Manresa i els 30 anys de l'UBIC brinden l'oportunitat de desencadenar la pesta borbònica per una més de les comarques centrals del Principat, ja que sembla ser que l'epidèmia es podria escampar fins a Puig-Reig (Berguedà) ben aviat.
Davant aquesta amenaça, diverses entitats populars i autocentrades han decidit aprofundir en la campanya profilàctica encetada fa un any a Girona. No cal dir que com més gran sigui el predicament de tan inflamable remei, més garantia d'èxit hi haurà en l'eradicació d'aquest mal endèmic que ja fa més de tres-cents anys que dura.

diumenge, 26 d’octubre del 2008

El Correllengua de la Vall del Tenes tornarà!


Ahir es va cel·lebrar un Correllengua que, per primera vegada, tenia vocació global, d'unir les viles de la Vall del Tenes; per desgràcia, la gent de Bigues i Riells ja havia fet els cartells i tot quan vam contactar amb ells i no vam poder fer-ho junts. L'any que ve ens trobarem tots plegats, amb l'eficient i treballadora comissió de Bigues i Riells, amb la gent de Santa Eulàlia de Ronçana que no van poder assitir-hi i els que hi vam posar les banyes en aquesta primera edició.
Tal i com comentàvem amb dues de les companyes de Bigues ahir a la nit, tot sopant a l'Aliança, sembla difícil avui mantenir aquell vell i engrescador esperit de Vall del Tenes, d'aquella Vall del Tenes ideal que va imaginar i contribuir a crear l'escriptor Jaume Farriol. Res millor per contrastar-ho que recordar que enguany es commemora el trentè aniversari de la volta en carro als Països Catalans, com recorda el seu fill Quim.
O sigui que la tasca és doble. A banda de la naturalesa en si del Correllengua, tota la gent que volguem fer la segona edició del Correllengua de la Vall del Tenes, haurem de ser conscients de que lluitem per mantenir viva la flama del sentiment popular dels pobles de la vall, mig apagada per la pressió d'un urbanisme especulatiu desbocat que n'ha convertit les viles en autèntics dormitoris, paradigmes de la societat de consum actual, la del "tots los que treballen callen" que diria en Quico el Célio i que només es movilitzen quan els tanquen un bar, o quan els afecta una cosa que els passa al carrer de davant de casa.

Doncs res, que l'any que ve hi tornarem, perquè aquest any ens ha agradat fer-ho i hem pogut comptar amb gent magnífica com en Pere, la Neus, la Marisa, l'Anna, l'Assumpta, l'Iban, en Pitu, en Xavier d'Edimburg, l'Aleix Garriga, i com qui la Xell, en Lluís, l'Álvaro, la Patrícia, en Toni o en David s'hi han esmerçat amb obstinació perquè tirés endavant.

Visca la Vall del Tenes!
Visca els Països Catalans lliures!

dijous, 23 d’octubre del 2008

El Correllengua arriba a la Vall del Tenes


Enguany el Correllengua arriba a la Vall del Tenes. Serà aquest dissabte 25 d'octubre, en què, per primera vegada, tres pobles de la vall es coordinen per fer arribar la flama de reivindicació de la unitat i denúncia de la marginació i minorització que pateix des de ja fa segles la llengua d'aquí.
El tret de sortida serà a les 16:30 a la Plaça de la Vila de Parets del Vallès, on es llegiran alguns poemes d'en Joan Oliver i el manifest. A les 17:30 arribarem fins la Plaça del Voluntariat de Lliçà de Vall, amb idèntic programa que a Parets.
Finalment, a Lliçà d'Amunt i a partir de les 18:30, se celebrarà el gruix dels actes. Serà a l'Aliança, un dels espais més emblemàtics, sinó el que més, de la Vall del Tenes: després de la lectura del manifest començarà el joc "Fem diana al català" ideat i coordinat per Marisa Raich, es presentarà el programa de Voluntariat pel català i les parelles fetes a Lliçà, i es farà un dictat popular.
Per rematar la nit se sortejarà una panera de productes de la terra, ens afartarem amb una botifarrada i ens deixarem endur per les suggestives melodies de l'amic Aleix Garriga i les propostes poètiques d'en Xavier d'Edimburg, tots dos pel preu d'un.
L'acte està organitzat per la Comissió del Correllengua de la Vall del Tenes i compta amb el suport de la CAL i la col·laboració de l'Ateneu de Parets, el Col·lectiu Destorb, l'Ateneu l'Aliança i el programa de Voluntaris per la Llengua.

diumenge, 19 d’octubre del 2008

Alzheimer

Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. Tots dos són entre nosaltres, entre els seus, però cap dels dos hi és ben bé del tot: l'un encara ha de néixer, l'altre ha anat marxant sense acomiadar-se, sense adonar-se'n. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.

S'haguessin estimat molt, n'estic convençut. Un besnét s'estima per raons òbvies. Si t'estimes un nét, imagina't un besnét. I si l'Alguer tingués temps s'estimaria el seu besavi, que de ben segur se'l faria seu, com ja va començar a fer amb el seu nét fa uns trenta anys.
Aleshores, però, ell era més jove i l'Alzheimer no existia. No existia en ell, però no existia enlloc. La malaltia estel·lar des de mitjans dels vuitanta era la SIDA. Ni quan en Reagan va dir que la patia en vam fer gaire cas, quedava massa lluny tot plegat. Hauríem d'esperar al tombant de segle i de mil·lenni per prendre'n consciència, per començar a témer aquesta malaltia tan desconeguda, tan estranya.
L'Alzheimer és potser una de les pitjors coses que li poden passar a un ésser humà a ulls de la resta. Justament perquè deshumanitza a qui la pateix, és un corc que el destrueix com a persona i el converteix en una caricatura del que havia estat. Li deconstrueix la dignitat, la personalitat, li infantitlitza el caràcter i el submergeix en una regressió incomprensible i terrible per als qui l'envolten. L'Alzheimer rebobina l'aprenentatge adquirit, els fonaments sobre els quals ens construïm com a éssers humans, que ens fan possible la sociabilitat, la conversa, les normes elementals de conducta.
Per això, l'Alguer i en Peret no es podran conèixer. Quan un encara no ha pogut començar a aprendre, l'altre ja fa temps que està esborrant tot el que té emmagatzemat. Ara ja és irreversible i de poc ens serveix lamentar-nos que el neuròleg que el va tractar fos un inepte que podia haver fet el procés més llarg. Si no hagués estat per aquest inútil, probablement encara s'haguessin conegut, ni que fos fugaçment. Potser en Peret hagués pogut bressar l'Alguer, asseure-se'l al costat, a la butaca; potser hagués pogut passejar amb ell i ensenyar-li la Torre d'en Malla des de Cal Jardiner, o portar-lo a la plaça, o portar-lo al parc per dir-li que allà hi havia la fàbrica i que uns altres escamotejadors de memòria l'havien fet enderrocar de forma roïna, i ensenyar-li el carrer Antoni Feliu, i el carrer de dalt, i el carrer de baix, i dir-li on vivien els de can Pep,... Però això no podrà ser. L'Alguer ni tan sols el coneixerà a Parets, l'haurà d'anar a veure en un altre poble, perquè el seu té gairebé vint mil habitants, però no té centre de dia.

Si no hi ha res de nou, l'Alguer arribarà entre finals de desembre i principis de gener. En Peret, en canvi fa dies que va marxar. S'hauran creuat, però no es podran conèixer, encara que els posem l'un davant de l'altre.

dimarts, 7 d’octubre del 2008

De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta


Suposo que la gestió d'un blog implica una certa dosi de vanitat, una recerca d'un cert protagonisme, encara que sigui de forma inconscient. El cas és que no vull reflexionar-hi ara, sinó, encara pitjor, afegir-hi arguments, perquè ja que un servidor disposa d'aquesta mena d'eina de difusió personal, avui he decidit fer-ne ús en benefici propi.
No és per fer el fatxenda, que consti. És perquè fa força gràcia que et publiquin un llibre, i més si és d'història, que sembla més seriós i tot.
Doncs bé, és això: alguns i algunes ja sabíeu que a la cosa només li faltava veure la llum i ja ho ha fet. Ja tenim aquí "De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta".

No hi aneu totes alhora, eviteu les aglomeracions a les llibreries.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Prou turisme i prou hotels!


Mica en mica Barcelona es va empantanegant en el model de ciutat aparador, abocada al turisme, en què els veïns i les veïnes fan nosa en els plans especulatius, en què el patrimoni arquitectònic, històric i sentimental es destrueix per deixar pas a una orientació de l'activitat econòmica qualitativament cutre que n'ocupa l'espai a base d'hotels.

Es va consolidant un model urbanístic que afavoreix l'elitisme econòmic de passavolants en detriment dels veïns i veïnes dels barris que proven de viure-hi tot l'any a pesar de l'Ajuntament. Es va afavorint la conversió de la ciutat en un gran parc temàtic (només hi faltava la provinciana operació Woody Allen per acabar de rebar el clau, al més pur estil Bienvenido, Mr. Marshall) i es van obviant les necessitats de les classes populars, que pateixen mancances autènticament estructurals tant a Ciutat Vella com a d'altres barris.

Si n'és un cas prou significatiu la lluita de l'Associació de veïns i veïnes de Can Ricart, si el cas d'en Jona és paradigmàtic en l'intent de silenciar l'oposició al model del poder polític i econòmic, si és escandalós el mobbing que pateixen els inquilins de les Cases Barates del Bon Pastor, si la inauguració d'un hotel de luxe al Raval és un insult al barri on s'ubica, si a la Barceloneta s'experimenta la destrucció d'un barri popular en benefici de l'especulació més descarada, si fins i tot perilla el parc de Collserola, calia acabar-ho d'amanir amb un nou avenç del model Barcelona, una nova agressió als drets dels ciutadans i ciutadanes barcelonins, amb una operació a l'entorn immediat del Palau de la Música?

L'Associació de Veïns del Casc Antic i els Veïns en Defensa de la Barcelona Vella ho tenen clar. I jo, no cal dir-ho, també:

Remodelació de l'entorn del Palau de la Música. No volem l'hotel!!!

El projecte vol enderrocar els edificis del C. St. Pere més Alt 13 bis, 15 i 17 veïns al Palau de la Música per convertir-los en un hotel de luxe; afecta la capella de l’escola de La Salle i les seves instal·lacions i, fent una permuta de clau urbanística, desvaloritza gratuïtament l’edifici del C.Ciutat 1, propietat de la Generalitat. La intervenció només pot ser legal si es descataloga els edificis 13bis, 15 i la capella i es modifica el Pla General Metropolità atès que l’hotel es vol fer a un sól qualificat d’equipament docent. Evidentment la intervenció afecta un entorn tan emblemàtic per a tothom com és el Palau de la Música. Per presentar-lo i aprovar-lo, l’Ajuntament de Barcelona ha obert un període de participació ciutadana.

La intervenció afecta l’entorn del Palau de la Música declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1997 per la UNESCO. Aquest organisme estableix una zona tampó que preserva l’entorn. Aquest edificis, justament, estan dintre de la zona tampó.

La implantació massiva d’hotels a Ciutat Vella suposa fer fora els veïns, eliminar comerç de barri i equipaments. Convertir la Barcelona històrica en un parc temàtic que els ciutadans no volem.

Prou agressions al territori de Ciutat Vella!!!

No volem cap hotel ni cap aparcament al costat del Palau de la Música. Volem que el sol que es vol destinar a hotel segueixi sent equipament docent i es respectin els edificis afectats, catalogats com a patrimoni arquitectònic.


dijous, 25 de setembre del 2008

Creu de Sant Jordi per a l'Enric Duran ja!!

Segons una notícia de La Haine, sembla que dues entitats ja han denunciat l'Enric Duran per delicte d'estafa, per l'expropiació que ell va realitzar en favor de l'enderrocament de la dictadura del capital i de la construcció d'alternatives populars.

Cal mostrar tota la solidaritat amb l'Enric, llegir i escampar Crisi (aquí teniu l'enllaç en pdf que va difondre Vilaweb) i prendre'n consciència, aquells qui encara no ho hagin fet.

Com deia en Vilalta, cal publicitar aquesta iniciativa de forma cridanera perquè el missatge tingui el màxim de difusió que els mèdia li voldran negar, més enllà de la part anecdòtica de l'acció, i és per això que, humilment, des d'aquest blog jo proposo que se li concedeixi la Creu de Sant Jordi, perquè poques iniciatives com la seva han estat destinades de forma tan desinteressada per l'interès general i el progrés social de les classes populars del país.

Creu de Sant Jordi per l'Enric Duran ja!!

dimecres, 17 de setembre del 2008

La il·legalització d'ANB o com l'estat espanyol continua engreixant el seu currículum antidemocràtic












Per aquí ja ho sabíem, però, l'estat espanyol té la bondat de mostrar la seva baixa qualitat democràtica de forma periòdica per tal de recordar quin és un dels seus pilars fonamentals, a saber: la sagrada unitat de la pàtria, la salvaguarda de la qual passa per la tortura, l'assassinat quan cal, per la conculcació dels drets de manifestar-se, d'associar-se, de votar i de llibertat d'expressió, a qui qüestioni aquest precepte de l'estat de dret de factura espanyola.

En el cas d'Euskal Herria la llista d'organitzacions il·legalitzades es va assemblant a la dels reis gods per la quantitat de sigles i marques electorals que l'estat va acumulant en la seva particular col·lecció de trofeus de la repressió sistemàtica contra poble basc i en la seva tossuderia en no reconèixer la naturalesa política del conflicte, per així evitar resoldre'l. Ah! I és clar, això no s'acaba aquí: encara queda el PCTB.


Notícies a:
Gara, Vilaweb, Llibertat.cat, Rebelión, Askapena, La Haine, Racó Català.

diumenge, 14 de setembre del 2008

La qüestió és que, al final, no s'ho puguin callar més


Hi haurà un moment en què no podrà ser, en què no es podrà silenciar més tot un moviment com si es tractés d'una exòtica nota a peu de pàgina en l'àmbit de l'independentisme. Ja no es pot parlar de marginalitat.

No es pot tractar de marginal un moviment que a la CAC té més regidors que no pas la sisena força parlamentària autonòmica.
No es poden obviar uns col·lectius que aconsegueixen mobilitzar més gent en les seves convocatòries que altres partits polítics que tenen conselleries i tot.
No es mirar cap a una altra banda quan surten al carrer els militants i simpatitzants d'un moviment que ha portat el seu sindicat estudiantil a ser la primera força en les universitats dels Països Catalans.
Hi haurà un moment en què un moviment que està bastint i consolidant un teixit associatiu cada vegada més ampli, amb organitzacions polítiques, sindicals, antirepressives i plataformes comunicatives pròpies, ja no podrà passar desapercebut. Per molt que pesi, hi haurà un moment en què la CCRTV ja no podrà dir que a les manifestacions de la Diada del Principat hi ha un bloc d'entitats, un altre d'ERC i un altre d'EUiA i passar-se per l'arc de triomf milers de persones que van acabar el seu recorregut al Fossar de les Moreres.

Ara bé, no deixa de ser comprensible que així sigui.

És ben normal que el poder intenti ometre tota referència a aquells qui qüestionen l'ordre establert, aquells qui lluiten per la llibertat nacional i social del seu poble i, per extensió, de tots els pobles oprimits del món.
És ben natural que qui vulgui acabar amb l'statu quo sorgit del post-franquisme sigui ignorat, manipulat i criminalitzat per aquells qui se'n van aprofitar i encara en viuen.
És ben lògic que els qui no han tingut mai escrúpols de cap mena per trair el poble català, per trair les seves classes populars, per riure's de les treballadores, siguin curosos i transparents amb la informació que ens transmeten.

Però això no vol dir que les coses hagin de ser sempre així.

El maig de l'any passat (allò sí que eren catalans perplexos) ja no van poder amagar més la CUP, molt al seu pesar.
L'increment de la repressió sobre el moviment amb els encausats per les cremes de retrats dels Borbons, amb en Franki o amb en Jona, és un indicador de l'atenció que el poder presta a l'independentisme revolucionari. És un indicador de la preocupació d'uns i la força creixent d'altres.

És un indicador que les coses estan deixant de ser així. Encara que els pesi, encara que els sàpiga greu i encara que, un any més, una estranya miopia selectiva els privi de veure un grapat de gent (res, milers) que es manifesten pels carrers de Barcelona.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Per la diada: pengeu l'estelada!


És una crida que cal fer a cada ocasió: Sant Jordi, 25 d'abril, Sant Joan,... però enguany pren un significat una mica més especial, perquè, com ja sabreu, estem immersos en la commemoració del centenari de la nostra bandera de la llibertat (i quaranta de l'aparició de la roja de la mà del partit que la va fer néixer: el PSAN), el disseny de la qual s'atribueix a Vicenç Albert Ballester i Camps.
Un centenar de municipis la lluiran, finalment, entre avui i demà en llocs destacats amb motiu de l'efemèride. Cal destacar l'adhesió de Girona, lamentar l'actitud d'alguns partits que han impedit que s'hi afegeixi Vic i veure si el govern de Vilafranca acaba per passar-se per l'arc de triomf una moció aprovada pel ple que instava a la col·locació de l'estelada avui i demà.


dilluns, 8 de setembre del 2008

Ateneu de Parets. Una mica d'autocrítica (em sembla que ens cal) (i 3): refundació?



Reprenc (i concloc) les entrades dedicades a la revisió de la trajectòria de l'Ateneu que vaig encetar abans de vacances. Intentaré presentar-ne les conclusions de tot plegat i, de pas, fer un esbós de les alternatives de futur que, al meu entendre, es dibuixen a l'horitzó pel col·lectiu.

Anem a pams, doncs.

Com ja havia assenyalat en les dues primeres reflexions a l'entorn de tema (una d'introductòria en què ja apuntava febleses internes i una altra dedicada a la relació amb el consistori), l'Ateneu és un projecte que, a hores d'ara, és encara lluny de consolidar-se.

Creia important, en primer lloc, identificar clarament algunes de les pròpies mancances. És de justícia començar per un mateix abans d'atribuir culpes externes que sempre són més fàcils de cercar a l'hora de justificar situacions insatisfactòries. Així doncs, recordem abans que res que les activitats de l'Ateneu s'han caracteritzat per una programació erràtica dels actes, una certa improvisació, que si bé no té perquè ser negativa en si mateixa, esdevé nociva quan no està acompanyada d'algunes apostes fermes que ens ajudin a marcar perfil. En més de dos anys, i tot i que s'han organitzat força coses, no s'ha creat cap esdeveniment que a la curta o a la llarga estigui cridat a ser emblemàtic del col·lectiu.

Una altra qüestió important és la de la difusió: hi ha un desconeixement important, no ja de si existeix o no l'Ateneu (això és més o menys conegut), sinó de qui, com i quan. Quina és la nostra aposta, quins actes fem i quan se celebren, és el que les paretanes no crec que sabessin contestar de forma satisfactòria, i no pas per culpa seva.

Ara bé, en tot plegat també hi tenen a veure altres factors externs al funcionament de l'Ateneu, però que no per això deixen d'influir-hi de forma decisiva: la relació amb l'Ajuntament ja citada, la hipoteca que ha suposat la manca d'un local propi (sobretot per haver caigut en l'error d'esperar-ne un d'oficial) i la pròpia naturalesa del Parets d'avui dia, convertit en un model de ciutat-dormitori metropolitana, amb models d'oci i de consum dirigistes i alienants, sense capacitat de mobilització popular per tal d'encetar iniciatives socials i culturals de caràcter independent, popular i transformador (no deixa de ser significatiu que l'única mobilització important dels darrers anys a Parets fos en contra del tancament del Cargol Pelut).

És per això que ens calia reflexionar aquest estiu: és possible que el projecte d'aquest col·lectiu acabi per arrelar al poble? En aquestes condicions que citava és evident que no.

Què cal fer, doncs? Plegar? Començar de nou? Doncs per aquesta darrera qüestió hauríem d'anar. Potser s'ha de cercar una certa via de refundació, definir i acotar objectius i replantejar el nostre lloc en el municipi i la nostra relació amb el poder establert municipal.

Finalment, només manca recordar que tot això és una reflexió a nivell personal que l'única cosa que pretén és donar una empenta per tal que el col·lectiu es desvetlli de nou, ja sigui en una direcció o altre. Són pensaments en veu alta que intenten convidar a les persones més implicades de l'Ateneu a afegir-se a la reflexió. Un cop la tanquem, només ens restarà passar de nou a l'acció.

diumenge, 7 de setembre del 2008

De nou aquí

Després d'unes vacances de blog, no sé si merescudes o no, però executades perquè m'ha donat la gana, servidor torna a reaparèixer virtualment.

La veritat és que costa engegar-ho tot plegat: la rutina, les cabòries, tornar a passar per aquí... Diguem-ne que aquest és com una mena de post per treure la pols a la cosa, que ja tocava. S'acosta l'11, tenim un escenari mundial mogudet arran de la crisi del Caucas, per no parlar de la crisi que ens ve al damunt a totes en general. O sigui que ja era hora de treure el rovell dels dits i tornar-s'hi a posar que després s'acumula la feina i si bé tot de cop, pitjor.

Així doncs que pel que hagueu de menester, d'aquí estant, teniu aquest blog per llegir-lo, criticar-lo, aplaudir-lo o escopir a la pantalla si us ve de gust (tot plegat, ho fareu a la vostra).

Content de retrobar-vos als qui passeu per aquí!!

divendres, 25 de juliol del 2008

Per uns mitjans lliures i independents: amb VilaWeb!!



Avui ha arribat a Can Partal la querella de la senyora Escarp i el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona a causa de les informacions que aquest diari electrònic va difondre en relació al cas Vilaró, en concret la notícia del dia 13 de juliol: "El cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona va mentir sobre els incidents de la Plaça Espanya"; VilaWeb també precisa la seva posició sobre el tema en el Mail Obert d'avui, del seu director Vicent Partal.

Francament, i com el propi mitjà digital indica, si no hi hagués hagut la pressió de les incoherències assenyalades per VilaWeb, entre d'altres, no haguéssim sabut que el que intentava amagar el consistori barceloní era, com a mínim, que la pacífica celebració dels seguidors de la roja va acabar en aldarulls i destrosses, si no és que encara se'ns intenta amagar alguna cosa més tèrbola (només cal recordar que Llibertat.cat va assenyalar recentment que "La corrupció a la Guàrdia Urbana de Barcelona no és una novetat")

És per això que davant aquest exercici d'opacitat, de manca de transparència, de prepotència, i davant d'aquest intent de silenciar les veus crítiques que aposten per la veracitat i la independència al servei de la ciutadania: tota la solidaritat amb els mitjans lliures del nostre país, tota la solidaritat amb VilaWeb!!


(El logo solidari l'he manllevat del blog d'en Jordi Salvia)

dimecres, 23 de juliol del 2008

Karadzic


No he pogut evitar, en veure les fotos de la versió actual de Radovan Karadzic, de recordar-me de la captura de Saddam Hussein.
El mateix aspecte grotesc i patètic els acompanya en les seves hores baixes, de la mateixa manera que el posat cínic i altiu els definia durant l'apogeu de la criminalitat que van practicar.
És curiós poder observar similituds en casos com aquests, com personatges que han pogut disposar de parcel·les de poder absolut en diferents moments de la història contemporània, amb el vist-i-plau d'Occident en moltes ocasions, esdevenen caricatures ridícules quan cauen en desgràcia i, aparentment, res fa pensar que darrera d'aquests rostres dèbils, cansats, s'hi amaguen autèntics monstres, amb les mans tan tacades de sang que no se'ls veuen ni els dits.
Deu ser una mostra, parafrasejant l'escriptora iraniana Nazanín Amirian, de la naturalesa dels tirans, que, fruit de la pròpia supèrbia, no són conscients de la seva condició de prescindibles, fet que fa que els seus finals siguin encara més lamentables: s'amaguen en clots, venen cremes per les morenes, es deixen barbes llargues, els mortifiquen els polls... i només quatre malalts els ploren quan ells estaven ben convençuts d'estar agraciats amb el favor de tot un poble.
Però no es pot oblidar que darrera aquestes barbes venerables hi ha els morts de Srebrenica o de Halabja; per molt que una rialla condescendent sigui el sentiment que ens generi la imatge del curandero de pa sucat amb oli recentment detingut, hem de recordar que moltes persones segurament han plorat en veure'l, i a l'alegria pel seu arrest s'hi han barrejat també els plors per aquells qui no han vist la caiguda de l'assassí; la caiguda del seu propi assassí.

diumenge, 13 de juliol del 2008

I per Festa Major... xantatge!


Sí, senyores i senyors, la censura ha arribat a Parets amb tots els ets i uts, sense màscares, sense disfresses.

L'Ajuntament de la nostra vila, Parets del Vallès, ha decidit que no permetria la celebració del Correbars, que enguany arribava a la tercera edició, amb una acceptació de públic immensa i creixent i única iniciativa estrictament popular i independent de que disposava la vila durant la Festa Major.

Adduint manca de civisme i que aquesta festa no casa amb l'esperit de Festa Major organitzada, el govern municipal ha enviat una missiva (la que teniu aquí al costat) als propietaris dels bars del Casc Antic, per on transcorria el Correbars, per tal que no hi col·laborin.
És a dir, enlloc de convocar als responsables d'aquesta activitat directament i dir-los que aquesta no es permetrà, l'Ajuntament aposta per una estratègia molt més hàbil: l'amenaça a terceres persones, és a dir, els propietaris dels bars, per tal que no participin en el Correbars. La fórmula és la següent: "Per això, em plau demanar-vos, com a propietari d'un bar, que no col·laboreu en l'esmentada activitat, tot advertint-vos que legalment, podríeu tenir responsabilitat com a col·laboradors dels aldarulls que es puguin ocasionar". Si, posem per cas, a un bar del Casc Antic hi entren cinquanta persones al mateix temps i demanen una cervesa cadascú i se la paguen, se la beuen i al carrer, la gresca condueix a algun desperfecte, el propietari d'aquest bar ja ha begut oli; tot per haver servit a la colla de clients que hauran accedit al seu establiment per a fer una consumició.
Si per contra el propietari decideix perdre una colla de cinquanta, o vint o els que siguin, clients de cop i no servir-los, i aquests s'enfaden perquè no entenen perquè el propietari no vol fer negoci, aleshores aquest contribuent podrà sol·licitar l'ajut de la força pública, que diligentment acudirà al seu rescat: "Posem a la vostra disposició la Policia Local per resoldre qualsevol conflicte que us pugueu trobar alhora d'evitar la vostra participació. No dubteu a trucar-los en cas de necessitat [no us ve ja al cap la sintonia d'El Equipo A?] [...] l'Ajuntament prendrà les mesures adients per evitar que fets d'aquesta magnitud vulnerin els drets dels paretans i vetllarà perquè la Festa es desenvolupi amb el màxim de garanties i convivència possibles [sic]".
Quins problemes hi ha amb el Correbars?

Era gent de fora la que hi participava i provocava els aldarulls (recurs fàcil de descàrrec)? No, és majoritàriament gent del poble (i en concret del Casc Antic) qui hi participa.
Comportava problemes de soroll o disbauxa a altes hores de la nit? No, sempre comença pels volts de les 20:00 i quan començava el concert organitzat per l'Ateneu (que començava cap a les 23:00, sinó abans), el Correbars ja s'ha acabat.
És una activitat incomprensible i molt allunyada del que ha de ser l'esperit de la Festa Major? Com a mínim no és res d'extraordinari com ho demostra que també se celebra a Mollet, a Sant Celoni, a Lliçà d'Amunt,...
Hi va haver greus aldarulls en l'edició anterior? No, no pas greus i no pas pitjors que els que es veuen cada any durant cada dia de Festa Major a les activitats nocturnes del Parc de la Linera.

Perquè aquí tenim el fons de la qüestió: és cívica l'actitud de sectors de públic que es concentra en els concerts del Parc? Òbviament, no; hi ha garrotades any sí i any també, i els barrufets paretans sempre fan guàrdia als accessos per a qualsevol eventualitat (com succeeix cada any). Hi va majoritàriament gent de fora de Parets als concerts del parc? Sí, però això no té perquè ser bo ni dolent i no per això se suspenen els actes en aquest emplaçament.
Tenim, doncs, una colla de joves del poble, per una banda, disposats a fer gresca, a començar amb un pèl de disbauxa la Festa Major, justament perquè s'estimen aquesta festa, i tenim multituds cada nit al Parc, per veure concerts que duren fins a altes hores de la matinada, el soroll dels quals se sent en un radi de quilòmetres, que sovint inclouen balls de bastons espontanis entre el públic i on l'alcohol corre a mansalva subministrat, entre d'altres, per la barra de la Comissió de Festes de l'Ajuntament.
Doncs el primer dels actes és incívic i no correspon amb l'esperit d'aquesta festa; el segon, en canvi, no només és adequadíssim, sinó que serveix per fer autobombo del grau de participació ciutadana que posseeix la Festa Major de Parets; sí, sí, no us enganyo, el nostre inefable Ajuntament, s'ha penjat l'etiqueta de poble-amb-laFesta-Major-més-participativa-de-la-comarca perquè al Parc s'hi acosten milers de persones a escoltar les versions que fa l'orquestra de torn, quin concepte de participació més innovador!
El que passa, molt em temo, i per resumir-ho tot plegat, és que el primer dels actes no està controlat per aquest consistori, que sembla sorgit dels pitjors temps del PRI a Mèxic. Si un acte de Festa Major no té cap vincle amb les entranyes de Can Rajoler, no pot tenir futur.
I a Parets el que no és controlat senzillament ha de ser eliminat.

dijous, 10 de juliol del 2008

Espanya apreta, procurem que no ens ofegui

"Quisiéramos también oir en sus labios [dels catalans] cuando hablen en sitios públicos, el idioma en que la unidad y la grandeza de España se han expresado siempre, [...] ¿Por qué marcar con signos de diferenciación, que pueden parecer de disidencia, la accidentalidad de haber nacido en un pedazo o otro de esta tierra española, [...] pero se nos ocurre -insistiendo en la cordial exhortación- preguntar si no sería ésta una excelente oportunidad de acostumbrarse a lo contrario, a emplear habitualmente la lengua de la unidad de España, la lengua ecuménica de nuestra hispanidad [...]".
Encara que pugui semblar el contrari, això no són declaracions d'algun dels ínclits promotors del Manifiesto. Tampoc correspon a cap de les filípiques matinals (o vespertines) que hom pot atrevir-se a escoltar (si vol) a l'emissora dels bisbes d'Espanya. No ho ha dit Rosa Díez; ni tan sols Montserrat Caballé.
Aquest paràgraf que reprodueixo no és, ni molt menys, la penúltima urpada verbal de l'espanyolisme desacomplexat que tant es deixa veure aquests dies. No. D'aquestes paraules en fa més de setanta anys: corresponen a l'editorial que el diari ABC va publicar el 13 d'abril de 1937 (Segundo Año Triumfal) i les he extret de la "Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes, 1936-1975", elaborada per Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya (Ed. Curial, 1994).
Des del meu punt de vista convé retenir alguns detalls davant aquesta ofensiva espanyolista, que ens poden ajudar, i molt, a esclarir el fons de tota aquesta qüestió.
En primer lloc, res de nou sota el Sol: aquest Manifiesto actual no és res més que l'enèsima prova documental de la qual disposarem per a quantificar numèricament les manifestacions (i mai millor dit) de l'imperialisme lingüístic castellà. És tan sols una prova més, una de tantes, de la naturalesa real de l'estat espanyol, del seu univers simbòlic fundacional. L'estat nacional espanyol contemporani (i això que dic és una redundància) es va fundar a Cadis mamant, per a construir el seu imaginari, del statu quo amb què es resol la Guerra de Successió: derrota i destrucció de les institucions dels Països Catalans del sud de l'Albera, eliminació dels seus instruments d'autogovern, intent d'anorrear-ne la cultura pròpia,... I des de llavors, res no ha canviat. Res.
Els governs espanyols al llarg de dos-cents anys poden haver estat més o menys xovinistes o grotescos, poden haver estirat més o menys la cadena amb la qual ens tenen estacats. Però ens hi tenen. L'espanyolitat és una cosa, i punt: la llengua és una, el territori és un, la bandera és una.
Mentalitat unidireccional, projecte unívoc.
Per altra part, mai hem estat conscients de les nostres pròpies forces, que en tenim; almenys potencialment. I resulta paradoxal que hagi de ser Espanya qui ens faci reaccionar, que ens hagin d'agredir perquè ens desvetllem. Potser són tantes derrotes acumulades, el naixement i creixement del sentiment d'autoodi, l'acomplexament de la burgesia regionalista que tantes vegades ha controlat les regnes del país, sempre procurant no molestar per a poder fer negocis amb tranquil·litat; potser per tot plegat hem acabat perdent el temps escarrassant-nos en fer pedagogia allà on són sords i no ens hem adonat que en realitat, ens tenen por.
Com s'entén si no, que després de quaranta anys d'una dictadura criminal i genocida, que tenia com a un dels principals objectius eliminar-nos com a poble, es redacti una constitució en què es fa xantatge amb l'ús de les armes a tot aquell que trenqui la sagrada unitat de la pàtria, en què la figura del monarca sigui inviolable i es prohibeixi estrictament i expressa la federació de comunitats autònomes? A quines comunitats autònomes els podria passar pel cap de federar-se? Qui podria posseir aquest anhel?
Tenen por, ni més ni menys, d'un poble que, malgrat tot vol continuar sent i per això mateix, per exemple, no acaba d'amagar la llengua (encara que mica en mica l'anem enretirant); i d'aquest mal plora la criatura, que de les llàgrimes en fa manifestos.
Espanya, és en definitiva, irreformable, el temps bé prou que ens ho ha demostrat. I és ben clar que tampoc cessarà en l'intent d'anorrear-nos, sempre ho ha provat i sempre ho provarà; per això també hem de tenir ben present que, com deia Vicent Andrés Estellés, "no podran res davant d'un poble unit alegre i combatiu".
Ben present... aquests dies més que mai.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Ararat, Halabja, oblit


Qui se'n recorda del genocidi armeni? Diuen que va dir Hitler als seus generals per tal de convèncer-los d'executar el pla d'eliminació dels jueus, l'Holocaust
Això és el que Raffi el protagonista del film Ararat, l'excel·lent film d'Atom Egoyan, recorda a un actor turc que participa en el film que hi ha dins del film d'Egoyan. I com li respon aquest darrer personatge: qui se'n recordarà?
Més o menys (més aviat menys, tampoc ens enganyem), s'ha parlat del genocidi armeni els darrers anys i ha arribat a alguns parlaments europeus. Turquia, el modern estat turc responsable del genocidi armeni, continua negant-lo.
És, per desgràcia, un dels grans oblits de la història contemporània, el del patiment d'un poble que va patir unes atrocitats inimaginables: l'aniquilació dels armenis de l'Anatòlia oriental ja va començar a produir-se a finals del segle XIX i va arribar al seu punt àlgid entre 1915 i 1921, quan més d'un milió d'armenis van ser cremats, penjats o assassinats de qualsevol altra manera; dos milions més d'armenis varen ser obligats a abandonar la seva terra. Un genocidi en el qual hi van participar milícies kurdes convençudes de les promeses de Mustafà Kemal Atatürk que podrien viure en pla d'igualtat amb els seus germans turcs en la fundació del nou estat, i per això l'ajudaren també a expulsar les potències occidentals que en aquell moment ocupaven Anatòlia arran de la derrota de l'Imperi Otomà (alineat amb les potències centrals) en la Gran Guerra.
Però no va passar gaire temps abans que els kurds patissin en pròpia pell el que el Pare dels Turcs tenia reservat, en el fons, per a totes les ètnies no turques de la República que acabava de néixer a l'Àsia Menor; tampoc hi havia lloc per als kurds en un estat que només reconeixia una única bandera, una única llengua, una única nacionalitat, una única ètnia.
I justament, encara que potser més conegut, sobre el drama dels kurds també plana el silenci i l'oblit. Sovint des del nostre país ens solidaritzem amb múltiples causes humanitàries, ens impliquem en les denúncies de tots els genocidis i crec, sincerament, que el nostre poble respon immediatament a l'impuls humanitari de donar suport als dèbils, als qui pateixen, als qui veuen ofegada la seva veu. I està bé que així sigui, tot i que, segurament, no fem prou i no ens n'adonem de quan n'arriba a estar de mediatitzat aquest impuls pel que prioritzen els nostres mitjans de comunicació i els nostres creadors d'opinió.
El conflicte en majúscules, el rei a casa nostra, és, sens dubte, el que enfronta des de fa dècades palestins i israelians. No penso que estigui malament dedicar-hi tanta atenció, sinó que n'hi ha d'altres que en mereixen molta més de la que hi dispensem; el cas més clar és el del Kurdistan, el de la terra dels kurds, trossejada entre quatre estats i amb una història a l'esquena carregada de patiment perquè tots, absolutament tots els han fet pagar cara la seva voluntat de ser: baassistes de Síria o de l'Iraq, el xa i els aiatolàs, els kemalistes,...
I precisament ara que per exemple es commemora el seixantè aniversari de la Naqba, ningú es recorda de Halabja. Dels fets de Halabja en va fer vint anys el 16 de març i no en recordo ni una trista nota en cap informatiu, ni un trist comentari.
Els fets van succeir en el marc de la guerra entre Iraq i Iran, quan Saddam Hussein era bo, tenia armes de destrucció massiva (créanme, les estoy diciendo la verdad), les feia servir i tothom tan feliç. Les guerrilles kurdes del nord de l'Iraq s'aliaren amb l'Iran de Khomeini per combatre el dèspota de casa seva i davant del seu avanç territorial cada vegada més imparable Saddam va respondre bombardejant amb gas letal la ciutat de Halabja (bombes occidentals; espanyoles també). Era el 16 de març de 1988 i hi moriren, si no vaig errat unes cinc mil persones; però aquell només va ser el primer dia. En les jornades següents va prosseguir la seva activitat criminal i genocida (reforçat per la negativa dels EUA a sancionar-lo) provocant una fugida en massa d'uns 200.000 kurds, i la mort de milers de persones més. Algunes fonts eleven la massacre a 180.000 persones.
Òbviament, tot i que en el cas de l'Iraq sembla respirar-se una lleugera i inestable calma pel que fa als kurds, el seu patiment segueix i exercir de kurd és, en general, gairebé una temeritat.
No deixem que caiguin en l'oblit, encara que, avesats a la desmemòria com estem en aquest país, ens pugui ser difícil.

(Això d'aquí hi pot ajudar una mica; i això d'allà. I això altre, també)