El Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va començar les seves accions armades l'agost de 1984. La irrupció de l'activitat guerrillera del PKK va significar un abans i un després en la situació, si més no moral, dels kurds sota domini turc.
Des d'aquell estiu de fa gairebé un quart de segle, la porció del poble kurd que resisteix sota la ideologia oficial kemalista, ha après a no abaixar el cap amb tanta facilitat, va recuperar, en certa manera, l'autoestima. Tan gran era fins llavors la submissió dels kurds a Turquia que ni les famílies s'atrevien a reclamar els cossos dels seus fills, assassinats després de brutals sessions de tortura a les comissaries o presons del règim d'Ankara; amb l'aparició de la lluita guerrillera, aquest aspecte tan sensible es va modificar i, a més, els caiguts en combat del propi bàndol van començar a ser considerats màrtirs en el si de les seves comunitats i, fins i tot, lluny de l'estricte àmbit d'aquestes.
Això no és comprès per l'estat turc i per gran part de la seva població civil, sobresaturada del discurs nacionalista nascut amb la fundació de la Turquia moderna, la de Mustafà Kemal; la que no va acceptar el tractat de Sèvres. La que nega el genocidi armeni, que continua ocupant la meitat de Xipre i continua amb litigis fronterers amb Grècia; la que continua acceptant la pena de mort. La que vol entrar a la Unió Europea, on, per cert, podrà canviar cromos de política repressiva amb estats membres com Espanya, França o la Gran Bretanya.
La qüestió és que, segons les informacions que aquí ens arriben, uns 100.000 soldats de l'exèrcit turc són a la frontera amb Iraq; és a dir, en ple Kurdistan. Tenint en compte que la població local dóna el seu suport al PKK, que els Mehmets (apel·latiu amb què es coneixen popularment els soldats a Turquia) són joves soldats de lleva inexperts i que els EUA encara no saben exactament si mirar cap a una altra banda (cosa que faran els primers dies de la ofensiva a gran escala que ordenarà Erdogan), pensant en això, deia, potser ens acabarem trobant amb una reedició (salvant totes les distàncies) de la penúltima guerra del Líban que va permetre els informatius occidentals fer l'agost mediàtic, on ningú va guanyar però on la població civil, com sempre, hi va tenir molt a perdre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada