Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Llengua. Mostrar tots els missatges

diumenge, 1 de juliol del 2018

I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC

Fa cosa d'un mes, potser una mica més, vaig tenir l'honor de poder presentar el meu Treball Final de Grau titulat «'Sí… Però, ara, ¿què faràs, aquí?' Estratègies narratives de plasmació de la immigració, l’alteritat i la subalternitat a La pell de la frontera, de Francesc Serés» a la I Jornada de presentació de TFG i TFM dels Estudis d'Arts i Humanitats de la UOC.

Per als que (encara) no ho sàpiguen aquest TFG té per objectiu abordar la literaturització del fenomen migratori en el marc del sistema literari català a partir de l’anàlisi de l'obra La pell de la frontera (2014), de Francesc Serés (Saidí 1972), l’obra més destacada dels darrers anys centrada en aquest tema i la primera en la qual la immigració dels països empobrits hi té un paper troncal. El va dirigir la doctora Teresa Iribarren, que dirigeix també el LiCMES, grup d'estudis de literatura catalana, món editorial i societat, i que justament té una veu de línia de recerca sobre veus subalternes.
El TFG es pot trobar per llegir íntegrament (o parcialment, això va a gustos) fent clic en aquest enllaç d'aquí: «Sí... Però, ara... etc.» (al final hi ha un enllaç per descarregar-lo). 

Pel que fa a la presentació, que és l'excusa d'aquest post, la meva intervenció ja penja a Can Youtube, per si algú li abellís sentir abans de llegir. En tot cas, convido vivament a llegir La pell de la frontera i tots aquells llibres que, com aquest, tenen una clara vocació de perdurabilitat i universalitat, la capacitat de generar qüestions sobre el món que ens envolta i que a més són d'una factura narrativa magistral.




dimarts, 2 de febrer del 2016

L'imperi contraataca


Amb la recent reorganització del grup parlamentari de la CUP s'ha produït la incorporació de Mireia Boya a un dels seients de l'antic polvorí de la Ciutadella de Barcelona. Segurament, es podrien destacar diverses coses de la flamant diputada (i presidenta del grup parlamentari) Boya, tal com es pot intuir d'aquesta breu biografia de què ja disposa a la Viquipèdia, però el que m'interessa més ara és l'aspecte que justament se n'ha destacat més.
Declarada occitanista (com si ser occità i occitanista fos una mena de nafra o de manifestació alienígena), Boya mateix ha expressat la voluntat de fer servir l'aranès (la variant de l'occità que es parla a l'Aran) en les seves intervencions parlamentàries. En una situació de normalitat (etiqueta que cal fer servir amb totes les prevencions que calgui) això no hauria de ser notícia: l'occità és una de les llengües oficials de Catalunya segons estableix l'Estatut d'autonomia. Però, no ens enganyem, com que la situació no és normal, que Mireia Boya faci servir l'occità "amb normalitat" al Parlament sí que és notícia. I una notícia que no només ha desencadenat un torrent de comentaris, sinó que la qualitat d'aquests comentaris ens ofereix un exemple pràctic ben ufanós de la visió que l'imperialisme lingüístic hispà dispensa a les llengües minoritàries.
Les reaccions a les notícies que en parlaven en mitjans digitals són prou eloqüents. Mirem-ne algunes mostres.

- A La Vanguardia és on van aparèixer els primers símptomes de tolerància lingüística, de respecte i acceptació de l'alteritat: La nueva diputada de la CUP sólo hablará en aranés en la tribuna. 


- També en l'apartat dels comentaris (una gran aportació dels mitjans digitals a l'esperit crític, la correcció i l'enriquiment informatiu, com és sabut) d'aquesta notícia d'El Món, hi havia alguna perla com aquesta d'aquí sota.


- Un digital espanyol, de perfil moderat, centrista, i tarannà obertament cosmopolita, de nom esdiario, dedicava aquesta peça a la cupaire aranesa, amb un títol tan suggeridor, que no em puc estar de reproduir-lo fotogràficament.


Hi ha altres frases en aquest, diguem-ne, article que convé reproduir tal com han estat perpetrades per prendre mides de la magnitud de la tragèdia (els ressaltats amb negreta són meus): "Por si no hubiera suficiente con el panorama actual, la formación antisistema ha colocado en el Parlament a una firme defensora de una Cataluña independiente con "dos idiomas propios"", "Cuando parecía que ya se había visto todo en el Parlament de Cataluña, un nuevo esperpento amenaza la política catalana más convulsa de los últimos años de la historia española" o "Mireia Boya, se ha colocado en el ojo del huracán al hacerse pública su intención de intervenir en el Parlament ya ni siquiera en catalán, sino en aranés u occitano".

La Mireia Boya mateix, per acabar amb aquest apartat il·lustratiu i tan edificant, difonia a través del seu compte de Twitter un nou recull de creatius comentaris motivats per l'anunci de l'ús de l'occità per part de l'ara diputada. Ressalto això darrer: Boya ha anunciat que faria servir l'occità; és a dir, encara no ho ha fet. Tots aquests esgarips es profereixen, per tant, des d'una postura de, podríem dir-ne, imperialisme (lingüístic) preventiu. Una mena de Minority Report supremacista, per entendre'ns.

Si fem un capmàs de tota aquesta tirallonga de lladrucs imperials, hi trobarem ràpidament tota la nòmina de tòpics que han fet servir els forjadors de la ideologia que ha fet del castellà la llengua dominant. Segons tot el que aquí apareix, no s'hauria de parlar occità perquè és endarrerit (ergo, va contra la modernitat), costa diners, el parla poca gent, és esperpèntic, divideix... No en falta ni un.

Juan Carlos Moreno Cabrera diu que la ideologia de l'espanyolisme lingüístic "intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive", demostració que no s'aguanta per enlloc. I rebla que aquesta hegemonia del castellà "tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto" (a la presentació de L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol, cita recollida aquí).
Tot aquesta rècula de disbarats que suren cada vegada que es manifesta una alteritat lingüística a l'estat espanyol és fruit d'aquest punt de partida que presenta una llengua (la castellana) vinculada a un projecte polític nacional (l'espanyol) com a superior i única vàlida per a representar de forma legítima aquest mateix projecte; òbviament, doncs, té un caràcter excloent perquè exclou el que s'allunya del cànon, de l'única forma d'espanyolitat possible. O, per dir-ho en paraules de Xavier Díez, relega les llengües no castellanes i les identitats que hi van associades a la consideració d'heretgies del projecte nacional espanyol.
Aquest caràcter excloent no actua, per altra banda, per omissió: és marcadament etnocida i ha procurat, amb més o menys empeño, de forma més o menys explícita, l'extermini efectiu d'aquestes alteritats lingüístiques, culturals i/o nacionals. I, encara ara, ho sabem prou bé, aquesta ideologia "racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació" (de nou, Moreno Cabrera), és prou viva i prou arrelada en capes àmplies de la societat espanyola, i una divisa axiomàtica dels diferents models nacionalistes espanyols, ja sia ultramontà, ja sia més liberal, per fer servir la terminologia de Carlos Taibo. Una altra de les qüestions que ens ha de fer pensar si convé (és un dir) continuar immersos en aquest projecte i si, després d'uns 130 anys de provatures fallides de reforma, val la pena anar-ho intentant una vegada i una altra.



[Coda]
Per reprendre el fil inicial, convé recordar que també "Catalunya s'ha de prendre l'occità seriosament"

divendres, 7 de desembre del 2012

Recursos fusterians

Com molts de vosaltres ja deveu saber, aquest és un any multiefemèride a l'entorn de la figura de Joan Fuster: fa 90 anys del seu naixement, en fa 20 de la seva mort i 50 de la publicació de títols tan essencials en la seva trajectòria (i per a la seva posterior influència que arriba fins avui mateix i que seguirà perdurant) com Nosaltres els valencians, Qüestió de noms o El País Valenciano. De fet, el 21 de juny d'enguany ja vam commemorar els vint anys del decés del Voltaire (o Montaigne, o Erasme o...) de Sueca amb els companys del Casal l'Esquerda, amb lectura pública del Nosaltres els valencians inclosa.
Es miri per on es miri, la influència de Fuster en la nostra societat ha estat i segueix sent immensa: les seves 15.000 pàgines escrites inclouen poesia, anàlisi cultural, històric i polític, i circulen entre versos, aforismes, articles a diaris i revistes o aprofundits volums d'assaig intel·lectual. Fuster és, probablement, l'assagista més important de les lletres catalanes del segle XX.
Postulant la seva aguda mirada des de l'humanisme i el racionalisme crític, amb el distanciament irònic com a marca personal indefugible, Fuster va decidir-se a sacsejar un país somnolent, fruit d'una tasca entesa sempre com el compromís de l'intel·lectual amb el seu entorn més immediat.
Per això, i per moltes altres coses, aprofitant aquest 2012 tant fusterià, us deixo una selecció de recursos per tal que, aquells qui vulguin, el coneguin o el rellegeixin.

No cal ni dir que això es pot anar actualitzant/engruixint si hi trobeu qualsevol oblit clamorós o recurs susceptible de ser inclòs en una antologia fusteriana. O sigui que aquesta és una entrada en construcció.


Pàgines dedicades a Joan Fuster:


Textos de Fuster a internet:

Biblioteca Joan Fuster de textos electrònics (Grup de Noves Tecnologies aplicades a l'Educació de la Universitat Jaume I i de l'Associació Cultural Aire Fresc).
Nosaltres els valencians (web Antiblavers.org)

Aforismes (reculls):

Entrada de Joan Fuster a Viquidites
Vídeo amb aforismes de Fuster
Recull a La Granja

Crítiques, notícies i textos sobre Fuster:

- Sobre Nosaltres els valencians: 
- Sobre Qüestió de noms:
"Qüestió de noms": 50 anys i Sant Tornem-hi (Josep Bargalló)

- Sobre Causar-se d'esperar:
Entrada al blog d'Enric Balaguer

- Sobre L'home mesura de totes les coses:
Ressenya a Visat

Vídeos de/sobre Joan Fuster:

Documental Ser Joan Fuster
Discurs de Joan Fuster a l'Aplec de Castelló del 25-4-1982.
Entrevista de Montserrat Roig a Joan Fuster. Parts I, II i III
Joan Fuster i la construcció nacional, conferència a càrrec de Toni Rico i Jordi Muñoz.


Bibliografia:

Selecció bibliogràfica a càrrec de Josep Ballester.

(Imatge bonrotllo.cat)

dijous, 26 de juliol del 2012

Ni cura ni mesura

Article publicat al NacióGranollers l'11/07/2012
L'imperialisme lingüístic és només un dels rostres de l'imperialisme polític. L'asseveració, que subscric, no és pas collita pròpia, sinó del sociolingüista Louis-Jean Calvet, que la va formular el 1974 a la seva obra Linguistique et colonialisme i que a mi em va arribar a través d'un text de Jordi Carbonell. El programa d'aniquilació (no cal que fem servir eufemismes edulcorats) de la nostra llengua va començar, fonamentalment, en dos temps als Països Catalans, fruit de la dispersió dels centres de domini polític: el tret de sortida per a la Catalunya Nord es donava amb el Tractat dels Pirineus, el 1659; i per a la resta de territoris al sud de l'Albera, l'inici de l'eliminació planificada s'engegava amb la victòria militar del bàndol borbònic en la Guerra de Successió (impasse britànic de Menorca, a banda).

La part positiva de tot plegat és que no hi han reeixit, en eliminar la nostra llengua. Prova d'això és que encara hi parlem, en català, jo hi escric aquest article, i milions de persones podrien llegir-lo i entendre'l. La negativa és que no hi han reeixit... de moment: els programes d'aniquilació encara són en marxa i els encarregats d'executar-los estan prement l'accelerador.

Remetem-nos, a tall d'exemple, a algunes de les darreres i combinades atzagaiades, capitanejades totes elles pel sector més abrandat i desacomplexat de l'espanyolisme: els destacaments del PP a les colònies, les avantguardes radicals de colons, blavers, gonelles, sectes neoespanyolistes (una de les més importants liderades per un vallesà, per cert) i altres còmplices per acció, omissió o negligència descarada.

Una de les més recents és la que hem patit a la Franja, on el nou govern autonòmic decidia derogar la Llei de llengües i ho feia, com recorda el sociòleg Natxo Sorolla, de la forma més dura possible: imposant el secessionisme (la raó de l'aragonès oriental, un triomf de la FACAO, i una nova estandardització) i no garantint-ne l'ensenyament. Una situació que, esclar, afecta també a la llengua aragonesa, en una posició globalment encara més fràgil que la catalana. Enmig de la mar, Bauzá i la seva tropa enceten una campanya inquisitorial per canviar denominacions de topònims i viles, l'eliminació de la llengua catalana com a requisit i mirant de reduir obstinadament la seva presència a les escoles; si convé amb nocturnitat i traïdoria.

Al País Valencià, l'enèsim atac a la llengua promogut des del govern autonòmic se sintetitza en el Decret sobre plurilingüisme, que margina la immersió i els programes en la llengua pròpia. Al Principat, el combat principal és també a les aules amb el Tribunal Suprem espanyol llançant una sentència de profunditat contra la immersió lingüística, tot i que a la consellera li sembla que les coses sempre són allà mateix (sic). I tot plegat, a més, enmig de la pressió habitual, amb vexacions franquistes per part de les forces i cossos de seguretat de l'estat espanyol, amb insults racistes, amb la dificultat (utopia?) de viure cada dia plenament en català.

Ara, desbocats, ja han perdut la cura i la mesura que demanava Felip V en la seva Carta del Rey a los Corregidores de 1717: "Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja s'han arribat a creure allò que va dir no fa gaire un dels seus més conspicus descendents, terror de paquiderms africans: "Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". El més curiós és que, si s'hi fixen, a vint anys de la mort de Fuster, són els nostres enemics els qui tenen més clar el mapa que han d'esborrar.

dimarts, 24 de gener del 2012

Muntanyes regalades són les del Canigó...



Amb son germà lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l'àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan, al sentir-hi mística cantúria,
se n'entra a l'ermitatge devot de Sant Martí.

Per cloure la Festa Major d'Hivern d'enguany a l'ínclita vila de Parets del Vallès, arribava una valenta/arriscada proposta teatral que fa a la vora d'un mes i mig va estrenar-se per primera vegada al nord del país. Era, esclar, la relectura de Canigó, l'epopeia mítica de Jacint Verdaguer segons la versió capitanejada per l'actor Lluís Soler.
I dic que la proposta és arriscada/valenta en dos sentits: era agosarat programar-ho en el marc d'una festa major, quan la parròquia probablement espera produccions més lleugeres; d'aquelles que, encara que siguin de qualitat, s'apropin més a l'epígraf per-a-tots-els-públics. I no cal dir (i aquí la segona vessant del risc de la proposta) que en aquest cas el muntatge deu haver espantat més d'un aficionat al teiatru: un text del vuit-cents que mitifica els orígens nacionals de Catalunya, en vers, reproduït en format monòleg per l'actor, acompanyat per unes pinzellades musicals i tot en una escenografia despullada de tot artifici.
Doncs ja planyo els qui s'ho van deixar perdre. En poc més d'una hora vam capbussar-nos en l'èpica verdagueriana transportats pel tremp poderós de la veu de Soler contrapuntada per les insinuacions musicals delicadíssimes del músic Eduard Iniesta. Rejovenits, els versos del poeta de Folgueroles van ressituar-nos 1000 anys enrere, enmig de la serralada mítica, i ens vam deixar seduir de nou, envoltats de fades per les esponeroses vessants del nostre Ararat particular.
Una tria acurada centra el focus en els passatges més romàntics, la història de Gentil i Flordeneu, cenyint-nos així al fil argumental que mena pels camins fantàstics traçats pel poeta, en detriment de la part en què Verdaguer aporta l'argumentari mític del nation-building català. En aquesta proposta escènica, les fades li guanyen la partida a Oliba (el Cant Onzè, dedicat al bisbe, és suprimit per complet). Tanmateix, aquesta tria és un encert si es volia traslladar Canigó al damunt dels escenaris.
Una prova: enmig de la sobrietat escènica, l'actor(às) ens fa vibrar en arribar al Cant Quart, Lo Pirineu, i ens arrossega amb els enamorats volant sobre la serralada i descobrint-ne els pics, les valls, i els llacs i, sobretot, manifestant l'enorme qualitat literària de Verdaguer qui, sense tenir a l'abast una llengua normativitzada, ni un conreu literari previ gaire ufanós, va servir-se de recursos i solucions només a l'abast d'un geni literari com el seu.
Una delícia.

(per comprovar que no sóc foll del tot, vegeu que l'amic Joan Pérez va venir a dir, més o menys, el mateix aquí)

dimecres, 29 de juny del 2011

Oliver, Valor i els altres


Fa uns anys, uns vuit o deu, ara no ho sé, una colla d'amics ens havíem de dirigir a un carrer, ni llarg ni curt, ni amagat ni central, que es deia (i es deu dir encara) Joan Oliver-Pere Quart. Quan vam citar l'adreça, un dels meus amics va inquirir-nos, un pèl molest, als que semblàvem no haver-nos adonat d'un problema evident: el carrer es deia Joan Oliver, o bé es deia Pere Quart?
Una anècdota com aquesta, més enllà de plànyer l'amic en qüestió, em remet a aquell article d'en Ramon Barnils titulat Pere Calders, en què l'excepcional periodista se serveix de la trajectòria de l'irrepetible escriptor per a il·lustrar-nos què representa (què ha representat aquí) una (la darrera) dictadura. Sense fer de l'anècdota categoria (no sé si ho hem d'atribuir a un lamentable i intransferible analfabetisme cultural de l'individu en qüestió, a una herència de la mateixa dictadura que van conèixer Barnils i Calders o a la LOGSE), és prou significatiu que un jove nascut a finals dels setanta i vallesà (els versos de les Corrandes d'exili són l'himne oficiós per a molts vallesans), no conegui, no ja la vida i miracles de Joan Oliver/Pere Quart, sinó que Joan Oliver i Pere Quart eren la mateixa persona.
I em fixo ara en Joan Oliver pel sol fet de l'efemèride, que sempre és una bona excusa (el Correllengua d'enguany n'homenatja la figura), però potser en aquesta banda del país encara ens avergonyiríem més si preguntéssim a la parròquia per un home de Castalla anomenat Enric Valor, qui, per cert, va néixer enguany fa cent anys.
Siguin anècdotes o no, tot plegat ens situa sobre el mapa: ep! el que francesos i espanyols han anat dissenyant per a nosaltres (amb les complicitats autòctones corresponents) al llarg dels darrers segles, aquest mapa gens accidental, gens fortuït i que posseeix com a principal fonament les fronteres que s'hi han traçat, unes fronteres ben difícils de tòrcer: fronteres mentals.
Deixeu-me que us recomani el que en diu de tot plegat Rosa Calafat a Torcebraç entre dues cultures, un llenç prou elaborat del nostre culturicidi particular.

I sigui tot dit, de pas, també, per afegir-me al record al poeta en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dels messies als redemptors


La velocitat a la qual circulen els esdeveniments en la nostra societat suscita des de fa temps tota mena d'estudis i reflexions, de les quals ha fet força fortuna, per exemple, la de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.
Si concentrem la mirada al tros de país nostre des d'on escric aquestes ratlles, la cosa encara és més diàfana: en un tres i no res hem passat dels messies independentistes que ens assenyalaven el camí (Carretero i Laporta) als gestos redemptors de vells autonomistes de pedra picada (el sí anticipat de Pujol en la consulta barcelonina del 10A).
La gran esperança de l'independentisme semblava passar fa tot just un parell d'anys per l'aposta unilateralista i transversal de Carretero i no gaire més enllà, la sort d'aquest tros de país va passar a dependre d'a què dedicaria el seu temps d'oci Joan Laporta quan abandonés la presidència del FC Barcelona. Si el de Puigcerdà i en Jan s'agafaven de les mans, res semblava haver-los d'aturar.
Bé, el temps, que sol ser malparit però ens ajuda a veure les coses amb perspectiva, ha deixat madurar les coses i enmig hi ha hagut intrigues entre partits què a ulls del gruix de la parròquia deien ben bé el mateix i, sobretot, unes eleccions autonòmiques (que molta gent es pren com a nacionals, quines coses). Amb aquest conjunt d'ingredients el que se'ns ha configurat és un paisatge ben diferent d'aquest sector de l'independentisme (cívic? del lliri a la mà?): els dos personatges estan desactivats i molts dels qui en reclamaven el guiatge ara blasmen els personalismes. Fantàstic. No entraré a valorar el per què no es van posar d'acord, perquè no ve al cas, no tinc els elements per fer-ho perquè no pertanyo a cap de les dues formacions (RCat i SCI) i, principalment, perquè em fa prou mandra. Però el cas és que aquí els tenim, tots dos aixoplugats sota el paraigües d'ERC, ironies del destí, i amb els seus actius força a la baixa davant el que mesos enrere havien de ser els seus votants potencials.
I vet aquí que, enmig de tot això, apareix un Pujol amb el seu habitual verb exasperantment prudent per dir-nos que ens dona permís per ser independents, perquè ell ja ho ha provat tot i no se'n surt. Doncs gràcies. No vull negar pas el poder del gest del president, ni la seva importància, perquè la té: el més emprenyador és que en aquest tros de país hi ha qui encara necessita el consell del pare (de la pàtria); a l'altra banda quedem els qui ja érem independentistes quan el feien español del año. Canviem messies per redemptors.

I n'hi ha uns altres que s'apunten al carro de la redempció col·lectiva amb força més barra, perquè, en el fons, l'evolució pujoliana no ha estat pas massa sorprenent a tenor de gestos més antics. Em refereixo ara a la confirmació final que a Can Godó es materialitzaran les ensabonades a la Casa Real en català. I ens n'hem d'alegrar, esclar: però no pas per La Vanguardia, sinó per nosaltres mateixos, que en som els artífexs, moltes vegades sense saber-ho i, sobretot, sense que el diari dirigit per l'inefable Pepe Antich ho admeti (un fet natural, d'altra banda).
Hi ha hagut presentacions de la nova edició en què les declaracions han estat per llogar-hi cadires: considerar el conde com un home digne de monument pels serveis prestats a la cultura catalana ja ho diu tot, però creure que La Vanguardia fa un gest altruista, de compromís amb el país on s'ha editat, on va néixer fa... 130 anys!, és d'una candidesa i ingenuïtat digne d'estudi.
Que el fet és important no crec que ho discuteixi ningú i no és just amagar-ne la importància real. En té. Però, com deia més amunt, la importància de debò rau en els qui empenyen: l'aparició de l'ARA, el canvi de context socio-polític amb la qüestió nacional ocupant una part essencial de la centralitat política... Perquè, canviarà el que ofereix el diari barceloní, o algú també és tan ingenu de creure que ja no tindrem espanyolisme i ordre, per molt que ens ho diguin en la llengua del país?

dimecres, 22 de desembre del 2010

Independència és supervivència


He sentit diverses vegades, de boca de reputats lingüistes fins i tot, que la independència política dels Països Catalans no garanteix pas que la llengua catalana sobrevisqui, o que quedi automàticament salvada. És cert, i jo també crec que la independència no és en si mateixa la solució de res, sinó la clau que ens permetrà solucionar molts dels nostres problemes, és la caixa d'eines per a construir, per a reconstruir-nos en i amb llibertat; en l'aspecte lingüístico-cultural és on es veu més clar. Però justament, com deia en Joan Solà, amb la independència política no sabem què passarà: dependrà de nosaltres. En canvi, sí que tenim ben clar què ens pot passar sí ens quedem engabiats a Espanya i França: desapareixerem com a poble, com a nació, desapareixerem, fonamentalment com a cultura. És un destí inexorable, un camí traçat pels nostres amos, pels amos de la gàbia, que fa segles que ens collen, que ens trepitgen, que ens escupen. Torno a preguntar: fins quan? Què més ens cal?

Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.

Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Bon viatge pel guerrer


Mala notícia per encetar el dia, mala notícia per acabar l'any. Mala notícia pel nostre país i per la nostra cultura: se n'ha anat en Joan Solà, un dels imprescindibles de debò.
Un d'aquells que no pot faltar mai perquè, per desgràcia, la nostra llengua no gaudeix de la consideració necessària per viure sense sobresalts; perquè no som un país normal i d'això se'n ressent la nostra cultura; perquè de personalitats dignes, honestes i compromeses no en tenim per donar i per vendre; i perquè sempre ens cal i ens caldrà gent intel·lectualment d'alçada que, com Joan Solà, va saber transcendir el seu mestratge més enllà de les aules.
És per això que molts que no n'hem estat alumnes el podrem recordar com un mestre i en podrem brandar l'exemple sempre que ens calgui, parafrasejant-lo, plantar cara. I ens ha calgut fer-ho, i ens caldrà continuar fent-ho, molt sovint, encara.
Gràcies per tot, mestre.

dijous, 21 d’octubre del 2010

Sortint de l'armari



Sabem d'on venim. Sabíem més o menys els que érem, els que som ara i que, si no ens hi seguim trencant les banyes, en el futur cada vegada en serem menys, parlant la nostra llengua. Sabem el que ens han fet i el que ens continuen fent, malgrat la banalització i el negacionisme criminal: dels qui neguen un passat de persecució i dels qui neguen que persisteixi la voluntat avui dia d'eliminar-nos com a comunitat lingüística i cultural. També sabem que en el passat i també avui dia, fruit de pertànyer a aquesta comunitat de llengua minorada, quan ens expressem en la nostra llengua patim; fins i tot patim abans d'utilitzar-la, per la incertesa de la reacció que hi trobarem per part d'aquells que no estan sotmesos a la submissió lingüística o, fins i tot, per part d'aquells qui tenen el català com a primera llengua però que han estat, de vegades sense saber-ho, submergits en aquest esquema de submissió construït sobre la base de la dominació política, econòmica i social. Per això és d'agrair que, després de dirigir els Tallers per la Llengua que va engegar la CAL, Ferran Suay i Gemma Sanginés hagin plasmat l'experiència en un llibre: “Sortir de l'armari lingüístic”, un estudi de les conductes lingüístiques d'una comunitat de parlants minorada com la nostra fet des de la perspectiva de la psicologia.

Per una banda, com assenyala Bernat Joan en el pròleg, prendre-ho des d'una òptica psicològica és prou innovador i amplia així la nòmina de disciplines que, lògicament, s'han de dedicar a afrontar la qüestió. Així mateix, recorda Joan, els comportaments derivats de les pautes de conducta lingüística “es donen en relació amb unes llengües, però mai no es produeixen en relació a unes altres. Per tant, no es tracta, per molt que molta gent s'ho pugui creure, de decisions individuals, sinó de conseqüències col·lectives individuals d'unes actuacions col·lectives determinades sobre la llengua i sobre el seu estatus en el si de la societat” (pàg. 16).

Així doncs, a partir d'uns estereotips de contorns ben definits, els autors presenten el conjunt de la casuística que acompanya l'abandó, puntual o sistemàtic, de l'ús de la llengua catalana per part dels seus parlants, per passar a utilitzar la llengua dominant, en aquest cas la castellana (s'ha de dir que el treball se centra en els Països Catalans sota dominació espanyola); i el més interessant és la resolució de les situacions comunicatives en base a l'estrés que això genera.

Aquests personatges estereotipats, malgrat estar basats en personatges reals (i fins i tot els lectors hi identificaran més d'un veí, parent o amic), ens mostren un ampli ventall de situacions comunicatives i de respostes per part del parlant de la llengua minorada, fins i tot, amb capítols dedicats a nous parlants de català, gent vinguda de fora dels Països Catalans que ha decidit (ai!) d'adoptar el català com a llengua pròpia.

I és en el capítol dedicat a la Neus (“la parlant militant”) on es donen algunes claus genèriques del per què de l'actitud de gran part dels parlants que tenen el català com a primera llengua: “quan una persona practica sistemàticament la submissió (lingüística o d'un altre tipus), sol tenir la percepció que no hi ha situacions de conflicte. (...) La raó és que la persona submisa n'assumeix íntegrament el cost (...) i així, el xoc d'interessos no aflora en cap moment: d'ací la percepció de no-conflicte” (pàg. 124-125). Són aquells qui, fruit de la subordinació lingüística, acaben per adoptar el castellà com a llengua vehicular: només quan hi ha la certesa que l'altra persona parla català ells el parlen, malgrat que no són personalment culpables d'aquesta situació, ja que “responen a principis d'aprenentatge i consolidació de la conducta que ens afecten a tots” (pàg. 131).

Finalment, un hexàleg de normes de conducta lingüística aporta els darrers consells per a parlar en la llengua del país en la majoria de situacions comunicatives i, a més, d'una manera que allunyi l'angoixa.


En definitiva, un treball innovador, que aporta una nova perspectiva a la particular (per dir-ho amb un eufemisme) situació de la llengua catalana, que pot esdevenir una eina útil i que, personalment, no m'he estat de recomanar en general i a parlants especialment submisos en particular.



dimecres, 26 de maig del 2010

Espanyolassos

Ja fa uns anys vaig cursar una d'aquelles assignatures obligatòries per les quals es triaven uns títols a mig camí entre el manual a l'ús i el concepte genèric que vestís prou sense voler dir gran cosa. Era la injustament menystinguda (bàsicament perquè t'hi feien treballar una mica més que en d'altres crèdits troncals, obligatoris, lliures o oprimits) Època de la Il·lustració. Encara recordo la primera sessió en la qual en Lluís Roura, el professor que ens impartia la matèria, encetava el curs mostrant-nos un mapa cap per avall, amb la higiènica intenció de capgirar també la nostra perspectiva geogràfica i, per tant, el nostre arrelat eurocentrisme, un concepte que, en aquest cas, va més enllà dels factors merament geogràfics.

Doncs bé, acabo d'engolir voraçment Un país de butxaca, de l'autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i he experimentat una sensació similar a la que em va produir mirar aquell mapa del revés en una de les aules de formigó de la Facultat. Resseguint les evocacions del passat i de la presa de consciència de la pròpia catalanitat de l'escriptor rossellonès, hom pot patir a escala nacional una petita sacsejada en la seva percepció geogràfica i cultural del seu catalanocentrisme (en cas que se'n disposi, esclar). I és que Bezsonoff, a través d'aquest tapís sentimental esquitxat de personatges diversos, fonamentalment catalans del Rosselló, i fonamentalment el seu padrí (l'avi, pels vallesans), fa desplaçar el centre de la catalanitat (de la seva catalanitat) cap a Nils, un petit poble rossellonès a mig camí entre Tuïr i Perpinyà. És evident que això canvia tota la perspectiva i no cal ser una llumenera per entendre que així ha d'esdevenir el relat: no és el mateix viure la catalanitat des de Pego que des de Riells del Fai, ni des d'Alaior que des de Calaceit. Però hi ha un element que distorsiona encara més el conjunt: la ratlla de França (la frontera més activa de les fronteres inactives d'Europa). Quan Bezsonoff parla del seu besavi es veu més clar el que vaig desgranant:

“El meu besavi, Rossendo Montalat, havia nascut a Can Cabreta, un mas de l'Alt Empordà a uns cinquanta quilòmetres de Nils, però, per als nilsencs, sempre fou un estranger, un espanyolàs de merda. Per a ells representava una nosa, un intrús que venia d'un país endarrerit. Parlava català, i què? Potser ni ho notava, la gent. Era un accident històric. Tothom sabia català al Rosselló en aquell moment, fins i tot els franximans que s'aventuraven pels poblets”

Com diu l'autor, malgrat la persistència del nostre idioma al nord de l'Albera, cap al 1900 i al marge de romanticismes, ja hi havia dues Catalunyes mentals, i el comentari a l'entorn del seu besavi deixa clar que els catalans del sud distàvem molt de ser uns herois culturals per als germans del nord. Més aviat succeïa el contrari.

Sovint aquí, a la comunitat autònoma catalana, ens creiem el centre de la catalanitat i potser no ens manca part de raó si ens referim a la situació de la llengua i a la seva presència social, a la militància quantitativa, a alguns instruments dels quals disposem. Però, sense mala fe, com els catalans del nord pensaven que la seva Catalunya sempre havia estat francesa i així havia de ser, els catalans del sud ens hem deixat encotillar en una realitat territorial fabricada per l'estat espanyol i ara, quan l'independentisme sembla desfermat i sense complexos, el que branden molts és un regionalisme inflamat, un canvi d'estatus per a l'autonomia espanyola de Catalunya. I, justament, molts presumptes líders messiànics de l'alliberament nacional, només propugnen la salvació d'unes quantes quarteres.

Gràficament Bezsonoff exposa els motius de la manca d'arrelament de TV3 a la Catalunya Nord, una cosa amb què molts ens hem extenuat per aquí al sud (per allò d'haver d'anar explicant sempre les mateixes obvietats): a l'audiència de Baó, d'Elna o de Cotlliure els importa gaire que esclati una bombona de butà a Burgos? Entenen els algueresos i els ceretans els incomptables anuncis, gags, reportatges i d'altres peces televisives que apareixen dia sí i dia també en la llengua de Cervantes i de Juanito Navarro en un canal de televisió que pretén emetre per a tot l'àmbit lingüístic català? Doncs prou que cau pel seu propi pes, malgrat els pingüins i els apòstols de la crosta, a qui no han de patir, per sort, de la Jonquera en amunt.

Pas cap bri d'ideia!

dijous, 13 de maig del 2010

Visca el Vallès!

Hi ha publicacions la lectura de les quals ve embolcallada en una certa morbositat inherent. Si la freqüència en l'absorció de la dosi és mesurada, les expectatives solen ser satisfetes pràcticament sempre i en un grau elevat.
Aquesta vegada no em refereixo pas a El Periódico, ni tan sols al Parets al dia. Parlo de la Revista del Vallès, que fullejo un cop l'any, com a molt. No cal dir que mai en surto decebut (si mireu la web avui hi trobareu una cita de Donoso Cortés, l'únic pensador espanyol que al XIX va exercir una influència posterior a algun corrent ideològic europeu: el feixisme).
Així que avui, per casualitat, i després d'espolsar-ne la caspa, l'he fullejada i, vet-ho aquí, que hi he trobat el següent i interessantíssim article intitulat: "1.200 euros por no rotular en catalán", acompanyat d'una esmolada columna d'opinió contigua que acabava de reblar el clau a l'hora de detallar el cas d'un negoci audiovisual de Granollers víctima de la dictadura lingüística que, com tothom sap, es pateix a la comunitat autònoma catalana. L'espai de reflexió, que du el nom de "El bisturí", no podia ser, esclar, una altra cosa que esmolat, i el títol ja promet: "Jo hablu molt bé el catalán". Tot plegat, article i comentari quirúrgic, van signats per, ves per on, Jaume Ribell, un paretà a qui conec des que fèiem solfa junts a l'Escola de Música Municipal, aleshores situada a Ca n'Oms. Esclar que jo, aleshores, no sabia que ell acabaria al Vallès. Un cop certificat el seu destí professional, les opinions amb què esquitxa els folis ja ho fan tot més comprensible.
Com ja es deu haver entès, la notícia ens informa sobre la sanció patida per un negoci granollerí per excloure el català del seu rètol exterior després que una ciutadana anònima (de la qual l'article en dóna el nom i el cognom) interposés una denúncia per aquest fet el 3 de maig del 2008. L'abril del 2009 els arriba la carta als propietaris informant-los de la denúncia i el 9 d'octubre reben la visita per sorpresa (malparits!) d'una inspectora de la Generalitat (va triar aquesta data per explicitar l'acreditat pancatalanisme del govern catalunyès? Oh, escolta...). Finalment els ha acabat arribant la multa mig any després: 1.200 moniatos. No cal dir que tot el text està tan esgrogueït que cal un filtre de color per seguir-lo. La voluntat de confondre el personal és insistent a l'hora d'indicar els motius de la denúncia: tan aviat és per no retolar en català (per tant, versió verídica) com "por tener el letrero externo en castellano" (això, que és fals, és l'encapçalament de l'article, per sobre del títol).
Però el que m'ha robat el cor, de debò, és l'article que acompanya la notícia. Ribell obre foc especulant amb què, posats a prohibir, podríem prohibir els xandalls "ya que la estética de quillo de extrarradio choca frontalmente contra la identidad catalana" i llavors, "con la ley modificada a mi gusto", apa, ja podríem multar tots els que van en xandall pels llocs. I després de la llicència permesa en el petit sarcasme inicial apareix la indignació de periodista compromès :"¿Qué legitimidad es ésta que da a una normativa que se hace uno a medida de sus intereses ideológicos?", ens diu en Ribell, a qui veig que se li ha enrogit la cara a la foto després de deixar anar aquesta qüestió a mode de denúncia. Aquest noi (li dic noi perquè és una mica més jove que jo) es deu pensar probablement que només les lleis elaborades per la Generalitat en matèria lingüística són atzagaiades ideològiques d'uns nacionalistes ultramuntans. Pobret. No ho deuen ser lleis i normatives adaptades al patró ideològic de qui governa la resta de lleis i pactes nacionals que es fan aquí, a la resta dels Països Catalans (ai! se m'ha escapat!), a Espanya i a Burundi. Què hi farem.
Seguidament, en un atac de lucidesa, admet que la qüestió de la llengua és més seriosa que la dels xandalls, però que la hipèrbole ens serveix per il·lustrar l'arbitrarietat de la normativa i aleshores ens interpel·la sobre una situació amb els papers intercanviats: un comerciant multat per retolar en català a Madrid, posem per cas. Ah, ah, ara què? Eh?
El més greu però, a parer de Ribell, és que l'existència única de rètols en català per decret afecta la normalitat de la nostra societat, i, per acabar-ho d'adobar, tu vas per Barcelona i trobes tot de rètols d'establiments regentats per immigrants que han posat el seu rètol en català, però ple de faltes, cosa que sí que fa un favor pèssim al català. Esclar, a ell si estiguessin en castellà no li faria mal als ulls.
Remata la jugada dient que, ja que hi som, podrien multar doncs l'ús incorrecte del català. És una gran jugada, perquè fixint-se que a ell no l'afecta, no perquè en faci un ús més o menys correcte, sinó que per escriure les seves cabòries a "El bisturí" simplement no el fa servir, universal i amant de la normalitat com és.
És un quimera reclamar-ho, però no estaria de més que la gent com en Jaume Ribell i els qui dissenyen la línia editorial del Vallès sabessin coses com que "Més del 99% de les multes lingüístiques a Catalunya estan previstes per no utilitzar el castellà", com ens informava la Plataforma per la Llengua fa unes setmanes. Però, esclar, contribuir amb mentides a generar l'estat de percepció contrari a la realitat, pot fer que un mateix es cregui la impostura que escampa.