dijous, 13 de febrer del 2014
Geografies del Vallès: mapa dels bombardejos feixistes de 1938-1939 al Vallès Oriental [En construcció]
dimecres, 10 de juliol del 2013
Orwell a la Garriga
Explicat, no sembla gran cosa (sic). Un militant de la CUP de la Garriga, en Bartomeu Mas, en Bartu, ha estat multat amb 200 euros de res per a un precari qualsevol, per participar en l'escarni nonat amb què s'havia de rebre en aquesta vila vallesana el campió de l'histrionisme victimista i conspicu neoespanyolista radical, Albert Rivera. Ben explicat, ja fa una mica més de por: la multa arriba un mes i mig després d'uns fets amb grans escarafalls i cap estrall (per sort), i situen en Bartu com allò que se'n diu «el cervell de la trama». A saber (i traduint del vergonyós informe de la Policia de la Generalitat de Catalunya, amb més faltes per centímetre quadrat que tifes de gos hi ha a les voreres garriguenques): en un acte no programat, el nostre company apareix com a organitzador del galliner ("tu cap aquí, tu cap allà!") i distribuïdor de les consignes destinades contra l'acte i el líder de Ciutadans. Organitzador d'una concentració no organitzada, vet-ho aquí.
dijous, 28 de març del 2013
Bananas
![]() |
| Foto: letsbraw.blogspot.com |
El programa en qüestió incloïa trucades "en conya" i una sèrie d'imitacions, a càrrec de la meva pròpia veu. Una de les trucades va consistir en contactar amb l'alcalde de Barcelona d'aleshores i conspicu paretà renegat, Joan Clos (recordat pel Fòrum, per anar en cotxe a Catalunya Ràdio el Dia Sense Cotxes, i per la seva oratòria piquiponiana, entre d'altres mèrits), fent-nos passar pel conseller de Sanitat d'aquells dies i actual alcalde de Barcelona (quines coses) Xavier Trias i Vidal de Llobatera.
dissabte, 2 de març del 2013
Espanya, pim, pam, pum
La idea d'Espanya ha fracassat i és insostenible. L'artefacte ja no s'aguanta i la darrera refundació, la postfranquista, fa aigües per tot arreu. Però fonamentalment, són tres els pets simultanis que estan esberlant els falsos consensos (poques redefinicions han estat exemptes del dring dels sabres) sobre els que s'ha erigit un estat que, de fet, mai s'ha paït a si mateix.
dijous, 24 de gener del 2013
Rebaixes
Aquest és el darrer publicat al NacioGranollers. Poc interessant com és habitual, tot i que aquesta vegada, fins i tot vaig tenir la decència de tocar un tema d'actualitat i amb un titular que no enganyava: Rebaixes. Sí, és el que té un titular que no enganya, que llavors el personal es pensa que va amb segones. I no, no parlava de declaracions de sobirania ni res, sinó de consum.I el cas és que se'n parla, de les rebaixes. Se'n parla per inèrcia conjuntural, com es parla la resta de l'any del futbol o del temps. I és per això, perquè ho assumim de forma mecànica, que els focus mai il·luminen altres variables que vindrien a tomb de ressaltar aprofitant que parlem de roba a preu d'escàndol. Perquè l'escàndol hi és, efectivament.
dimarts, 18 de desembre del 2012
Les lliçons del PP
A l'estat espanyol, i a gran part dels Països Catalans, hi ha un partit que sembla ancorat en una transició perpètua. Tenallat per una mena de pugna interna, el Partit Popular sembla, de vegades, voler-se atansar a l'homologació amb la dreta liberal europea; d'altres, la càrrega genètica franquista, ingent i histèrica, els vessa pels ullals i els condueix a actituds de vencedors de guerra. Encara.
Per exemple, un dels enrocaments més cèlebres dels populars determinats per pulsions de l'època de l'adhesión inquebrantable és amb la Constitució espanyola del 78 (i val a dir que no estan pas sols, en aquest aspecte). El seu pontifex maximus d'ara, i inspector d'hisenda llavors, ja clamava contra una constitució que havia anat massa lluny, que no sabia si “va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes” i si “prevalecerán las tendencias gravemente disolventes agazapadas en el término nacionalidades”. Entendran que un cop fet l'esforç d'assumir una cosa tan perversa i inquietant, per excessiva, tot el que vagi més enllà només pot menar cap a l'apocal·lipsi a ulls d'un posseïdor de la fe dels conversos, com va etzibar-li una vegada l'històric líder jeltzale Xabier Arzallus.
Però, a més a més, fins i tot la façana els ha grinyolat. No és tota una declaració d'intencions posar per nom a una fundació “Cánovas del Castillo”? Antonio Cánovas fou el principal dissenyador a l'estat espanyol del sistema polític de la Restauració, erigit després de l'ensulsiada republicana de 1874, i pel qual s'establia un bipartidisme entre conservadors i liberals, arbitrat per la monarquia en base a un frau democràtic sustentat en el caciquisme. Tampoc oblidà la mà dura, a dins i a fora: els independentistes de les colònies d'ultramar i el moviment obrer foren els objectes del seu acarnissament repressiu... i que li costà la vida quan Michele Angiolillo va acabar amb la seva vida en venjança per l'ignominiós Procés de Montjuïc de 1896-1897. Sí, d'acord, ara de l'artefacte en diuen FAES, que com que d'entrada presenta un nom més innocu no fa tant de mal als ulls. I així poden dissenyar estratègies recentralitzadores i nacionalcatòliques ben tranquils, ben peixats amb l'ufanosa subvenció que els han atorgat, unes setmanes abans del sorteig extraordinari de Nadal.
Per tant, quan personal polític com la senyora Sánchez-Camacho o l'inefable ministre Wert facin i diguin en nom del partit de vencedors que representen, continuin combatent-los (si tenen un mínim d'escrúpols democràtics), segueixin sense donar-los cap mena de crèdit i pensin que les atzagaiades sostingudes que ens ofrenen potser són fruit del nerviosisme dels qui temen començar a enfilar la derrota.
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Llibertat, consciència, país
Llibertat, consciència, país
Llibertat. Si realment som davant d'una oportunitat única perquè el Principat s'independitzi políticament del Regne d'Espanya (i jo crec que en gran part sí que hi ha diverses condicions que afavoreixen aquest fet) cal anar a totes amb aquesta aposta. No sé exactament quin és el propòsit de la col·lecció d'eufemismes amb què ens obsequia el Gran Timoner, però en tot cas semblen absurds per al consum intern quan el debat ha esclatat obertament a tots nivells i des del Círculo Ecuestre fins als bars del Barri de ca l'Artigues de Lliçà d'Amunt saben de què parlem: de si volem o no la independència. En aquest cas, jo ho tinc clar i només beneiré amb el meu vot a una candidatura independentista. Res de quimeres: ni galgos federals ni podencos que s'emancipen dels pares.
País. Encarem la independència de Catalunya, és a dir, la independència del Principat, és a dir, de la part del Principat que, formalment, constitueix la Comunitat Autònoma Catalana. I em sembla molt bé (i encara que no m'ho semblés, hores d'ara, és el que hi ha), però això, només és una part del meu país. Si se certifica la independència d'aquesta part del nostre territori, doncs, abans que qualsevol altra (Andorra a banda), o es descarta per ara que aconseguim treure'ns de sobre el pes dels estats que ens aixafen de fa segle tots de cop, l'endemà el combat no s'haurà acabat. És més, encara ens quedarà la major part de la feina per fer. I per això quan voti, ho faré fusterianament per aquells que, siguin quines siguin les circumstàncies, tenen el mapa sencer al magí.
Ja veuen que només demano tres coses i diria que aquesta vegada sí, les podré trobar.
dimarts, 25 de setembre del 2012
La terra és plana
Defensar la terra no és cap delicte, diu el lema. Bé, és obvi que, en tot cas, no ho hauria de ser, però, que ho sigui o no, depèn de qui legisla i, aquí, la cosa està clara, senyores i senyors, que fa alguns milers d'anys que mana la dreta (amb alguns parèntesis qualitativament remarcables, oi?, però que per la seva curta durada representen anecdòtics esquitxos en l'immens llenç de la Història humana. Ja ho arreglarem, no pateixin).
I tot i que la cita anterior m'agrada prou, jo sóc més partidari d'allò de qui s'estima de debò la seva terra, no la destrueix. Sembla una qüestió d'una lògica ben elemental, dita així tal com raja, perquè, qui més qui menys, tothom (sembla que) predica que se l'estima, el lloc on viu. País, comarca, poble o vall, o el que sigui. Des que era petit, i els anys que han anat seguint, que sento com n'és de valorat un entorn verd, la proximitat amb la natura, que hem de plantar arbres i que els mocadors de paper fets servir han d'anar a l'espai que reservem a casa, com qui reserva un racó pel tió, per al contenidor de la brossa orgànica. I bé que ho hem anat prenent, ves.
Però un hi rumia un instant i ja veu que la cosa grinyola de seguida. No renego pas del reciclatge ni d'altres pràctiques que més o menys s'han banalitzat i convertit en rutina diària a les nostres llars gràcies a l'acceptació passiva d'alguns dels trams de l'ecologisme-de-tot-portar, que, repeteixo, no és nociu; probablement el problema és que és insuficient. O, com a mínim, incongruent, quan les nostres institucions, de proximitat o de llunyania, s'hi atansen amb els seus somriures i el seu deix paternal.
Si hom volta pel Vallès (vull dir el bo, l'Oriental) fent un exercici d'observació superficial pot concloure que si realment algú s'estima de debò la seva terra, no la destrueix, aquí ens l'estimem ben poc, la nostra comarca. Si s'hi fixa més pot arribar a pensar-se que no ens l'estimem gens.
Venim d'on venim i no hi podem fer res: el franquisme va ser el que va ser, i a nivell urbanístic la seva herència urbanística la patim i la patirem. La nostra comarca excel·leix a l'hora d'expressar què fou tot això: les urbanitzacions, entre d'altres coses. I, mai millor dit, allò fou fet i deixat estar, i el que hem de fer és gestionar-ho com millor sapiguem. Però vet aquí que tres dècades després, amb tots els controls que presumptament oferia la democràcia sorgida de la Transacció, les bestieses no només no s'han aturat, sinó que, en ocasions, han estat de l'alçada d'un campanar i han enviat a pastar fang no només l'entorn verd que tothom diu anhelar, sinó també patrimoni històric que en singularitza(va) com a comunitats humanes. I això s'ha perdut de forma irreversible. I no cal que siguin ermites: n'hi ha prou amb desdibuixar la fesomia d'un carrer, ni que sigui el seu traçat, per començar a immergir-nos en la desmemòria i l'amnèsia col·lectiva i selectiva a la qual estem tan avesats. I encara més, s'ha persistit obstinadament amb models de desenvolupament caducs que resten letàrgicament aturats més per la crisi que pel sentit comú (sí, el Quart Cinturó), mentre que la pròpia crisi ha servit de quartada perquè a la plana del Tenes hi vagi creixent el nostre EuroVegas particular, el graciós toc d'un mister Marshall més o menys nostrat a qui hem de besar els peus, mentre ell va presidint còmodament les seves quatre tèrboles SICAV multimilionàries.
Aquest mirall és doncs el més dur: el que ens encara amb l'herència franquista que ha persistit amb més força, que ha estat la més nefasta: l'herència mental.
dijous, 26 de juliol del 2012
Ni cura ni mesura
L'imperialisme lingüístic és només un dels rostres
de l'imperialisme polític. L'asseveració, que subscric, no és pas
collita pròpia, sinó del sociolingüista Louis-Jean Calvet, que la va
formular el 1974 a la seva obra Linguistique et colonialisme i
que a mi em va arribar a través d'un text de Jordi Carbonell. El
programa d'aniquilació (no cal que fem servir eufemismes edulcorats) de
la nostra llengua va començar, fonamentalment, en dos temps als Països
Catalans, fruit de la dispersió dels centres de domini polític: el tret
de sortida per a la Catalunya Nord es donava amb el Tractat dels
Pirineus, el 1659; i per a la resta de territoris al sud de l'Albera,
l'inici de l'eliminació planificada s'engegava amb la victòria militar
del bàndol borbònic en la Guerra de Successió (impasse britànic de Menorca, a banda).La part positiva de tot plegat és que no hi han reeixit, en eliminar la nostra llengua. Prova d'això és que encara hi parlem, en català, jo hi escric aquest article, i milions de persones podrien llegir-lo i entendre'l. La negativa és que no hi han reeixit... de moment: els programes d'aniquilació encara són en marxa i els encarregats d'executar-los estan prement l'accelerador.
Remetem-nos, a tall d'exemple, a algunes de les darreres i combinades atzagaiades, capitanejades totes elles pel sector més abrandat i desacomplexat de l'espanyolisme: els destacaments del PP a les colònies, les avantguardes radicals de colons, blavers, gonelles, sectes neoespanyolistes (una de les més importants liderades per un vallesà, per cert) i altres còmplices per acció, omissió o negligència descarada.
Una de les més recents és la que hem patit a la Franja, on el nou govern autonòmic decidia derogar la Llei de llengües i ho feia, com recorda el sociòleg Natxo Sorolla, de la forma més dura possible: imposant el secessionisme (la raó de l'aragonès oriental, un triomf de la FACAO, i una nova estandardització) i no garantint-ne l'ensenyament. Una situació que, esclar, afecta també a la llengua aragonesa, en una posició globalment encara més fràgil que la catalana. Enmig de la mar, Bauzá i la seva tropa enceten una campanya inquisitorial per canviar denominacions de topònims i viles, l'eliminació de la llengua catalana com a requisit i mirant de reduir obstinadament la seva presència a les escoles; si convé amb nocturnitat i traïdoria.
Al País Valencià, l'enèsim atac a la llengua promogut des del govern autonòmic se sintetitza en el Decret sobre plurilingüisme, que margina la immersió i els programes en la llengua pròpia. Al Principat, el combat principal és també a les aules amb el Tribunal Suprem espanyol llançant una sentència de profunditat contra la immersió lingüística, tot i que a la consellera li sembla que les coses sempre són allà mateix (sic). I tot plegat, a més, enmig de la pressió habitual, amb vexacions franquistes per part de les forces i cossos de seguretat de l'estat espanyol, amb insults racistes, amb la dificultat (utopia?) de viure cada dia plenament en català.
Ara, desbocats, ja han perdut la cura i la mesura que demanava Felip V en la seva Carta del Rey a los Corregidores de 1717: "Pondrá el corregidor el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará providencias más templadas y disimuladas para que se note el efecto sin que se note el cuidado". Ara ja s'han arribat a creure allò que va dir no fa gaire un dels seus més conspicus descendents, terror de paquiderms africans: "Nunca fué la nuestra lengua de imposición sinó de encuentro; a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano". El més curiós és que, si s'hi fixen, a vint anys de la mort de Fuster, són els nostres enemics els qui tenen més clar el mapa que han d'esborrar.
dissabte, 23 de juny del 2012
Memòria!
Però foren les bombes feixistes les que deixaren més de 5.000 morts en aquesta banda del país: Roses, Figueres (l'Alt Empordà fou especialment castigat), Manresa, Lleida, Reus, Flix, Tarragona, Barcelona i aquí a la comarca mateix: Cardedeu, les Franqueses, la Garriga, Mollet del Vallès o Granollers reberen la pluja indiscriminada i mortal que deixaria imatges per a la ignomínia com els nens de Sant Felip Neri o la matança granollerina. Al País Valencià n'hi hagué més de 7.000, amb 10.000 edificis destruïts en un any 1938 especialment sagnant (tot i que les ràtzies aèries havien començat l'any anterior), i amb un càstig específic a la zona costera fidel a la República. Alacant visqué una jornada de mercat macabra el 25 de maig de 1938: uns 300 morts així ho certifiquen; Xàtiva, socarrada per gràcia del primer Borbó, tastà de nou el foc criminal el 12 de febrer de 1939 (més de 100 morts). Però també patiren València, Castelló, Benicarló, Torreblanca, Orpesa, Sagunt o Vila-Real.
Un rastre de mort que no s'aturaria, per desgràcia i com ja sabem: per al Principat, Josep Mª Solé i Sabaté, xifrà en gairebé 3.400 els executats; però també vindrien els camps d'extermini a la neta i culta Europa i l'exili vergonyant als camps de la Catalunya Nord, amb el tracte vexatori i inhumà que dispensà la Republique als qui fugien del feixisme i de la repressió en l'any del 150è aniversari de la Revolució Francesa. I la negra nit franquista, que es perpetua soterradament (o explícitament) fins els nostres dies.
Com alertava Borja de Riquer, la historiografia franquista continua bellugant la cua, mudant la pell si cal per amagar el seu pseudoacademicisme. I per això mateix, cal no abaixar la guàrdia: són temps difícils i el terreny és adobat per a l'emergència dels discursos de la dreta populista, xenòfoba, feixistoide o directament feixista: la grega sembla la penúltima de les alarmes, tot i que a Vic això ja ho saben de fa temps, per molt que alguns s'entestin a mirar cap a una altra banda. La memòria és un múscul que cal exercitar. Constantment. I per això ens cal mantenir viva la flama, ja sigui amb actes com el que diumenge passat va organitzar el Casal Popular l'Esquerda o amb documentals com Operació Garzón.
dilluns, 14 de maig del 2012
El conte de la fam
El conte de la fam
divendres, 30 de març del 2012
L'enemic
Bé, sigui com sigui, aquí us deixo el darrer article que em van publicar a OpinioNacional.com, que, encara que sigui de fa dies, en vista de la subjectivitat en el judici de l'exercici de la violència, potser encara és mig vigent. O no.
L'enemic
És d'agrair, encara que sigui molt de tant en tant, que individus amb cert grau de responsabilitat siguin capaços de dir les coses pel seu nom: en aquests casos, l'individu, que sol ser mascle i tan alfa com una jupa de pelat txungo, arriba precedit i imbuït de l'esperit de Millán Astray i ens sotja, serenament. Palplantat, contempla el llenç i ens assenyala, i com que no és Millán Astray en persona, fins i tot pot triar el braç que quedarà estès. No en dubtin, serà el dret. I el dit, ferm, ens identifica: el enemigo.Si el voleu acabar de llegir, no cal que cremeu un Starbucks; només fent un clic aquí, n'hi ha prou.
divendres, 17 de febrer del 2012
Quan grinyolem
Quan grinyolem
Si voleu resoldre l'intríngulis de la polèmica que ha sacsejat la comarca haureu d'estirar aquest fil (si no l'han retallat).
dimecres, 18 de gener del 2012
Els de casa
Els de casa
Ara, amigues i amics, si el volguéssiu acabar de llegir, per aquelles coses que un no sap per què s'esdevenen, haureu de pitjar sobre aquest ull de poll.
dissabte, 17 de desembre del 2011
Banalitats catalanes
Catalunya país de banalitats. Què els sembla el lema? Innovador, si més no; almenys en el sentit de reconèixer-ho. Això m'ho podrien admetre i, fins i tot comprar. Ara, no voldria que l'accepció de banalitat que es prengués aquí fos del tot literal, no. No em refereixo a entendre-ho estrictament segons la definició del DIEC: Que no té cap originalitat o interès. Una conversa banal i vulgar. No. Tampoc a una segona accepció, que confereix a banal el sentit de relació a un ban, aquells edictes, comunicacions oficials, que les masses solen esperar amb candeletes, amb una pueril frisança de qui espera un gest d'aquell a qui afaiçonarà en somnis dolços i, tot sovint, humits.
dilluns, 7 de novembre del 2011
Esquerres immergides
Si voleu llegir el segon article que m'han acceptat amb tota la bona fe del món aquí hi trobareu les indicacions necessàries.
Esquerres immergides
A l'alcalde de Cànoves i Samalús, del pessacé, no li acaba de fer el pes el sistema d'immersió lingüística. Això ho tenim clar. Ho ha fet explícit en un ple del seu municipi en què el seu partit i el de Fraga van votar junts en contra d'una moció de suport al model educatiu que tenim en aquest tros del nostre país. I, després, home de conviccions, hi va tornar en una entrevista a Europa Press que, francament, no té pèrdua.Hareu de continuar-ne la lectura clicant aquí.
dissabte, 15 d’octubre del 2011
Que ens tractin com adults
Finalment reprenc els articles d'opinió en un digital de la comarca. A partir d'ara (i mentre no me'n facin fora) seran a VallèsOriental.com, la franquícia de NacióDigital a aquesta banda de les nostres valls. La proposta va venir del seu director i amic, l'Eduard Mas; m'hi volia negar i no en vaig saber. Em va dir que si penjava els articles d'opinió del digital al blog seria una manera d'actualitzar-lo i, mira, em va convèncer. Aquí va el primer.
Que ens tractin com adults
D’aquí a no massa temps, farà 129 anys que Granollers emetia el seu primer eco. Sembla una efemèride una mica poca-solta, des del punt de vista numèric, almenys; però sí, el 3 de desembre de 1882, apareixia el primer exemplar de l'Eco de Granollers, una capçalera que es rematava amb l'epígraf “periódico semanal bilingüe de intereses y noticias de esta villa y su comarca”, que, tot sigui dit, faria les delícies d'algun del colonialistes més nostrats amb aquesta professió de fe bilingüe tan explícita.
Acabeu de llegir-lo aquí.


