Fusteríada

Avui, en el dia que commemorem l'adéu de Fuster (l'any de les vergonyes de 1992), m'he avingut a la magnífica idea de (re)llegir-ne l'obra en veu alta a l'Esquerda. M'ha tocat de glossar-ne una mica la figura, i ja he dit que em semblava una tasca complexa. L'abast de la seva obra és gegantí fruit del conreu de diversos camps d'estudi i de treball: historiador de la Cultura, crític, poeta (“he fet versos, que no és el mateix”, dirà el propi Fuster), articulista en diaris diversos, assagista... Un humanista del XVIII que emergeix en la negra nit franquista; o una “xamba genètica” que digué en Joan F. Mira. Bé, una cosa no treu l'altra.

En tot cas, ja no és només la dificultat de definir-ne o sintetitzar-ne la seva activitat, la seva producció. La dificultat principal rau, al meu entendre, en definir la naturalesa d'aquesta producció intel·lectual: a Fuster se l'ha sacralitzat i demonitzat amb la mateixa intensitat i, qui més qui menys, n'ha fet lectures interessades desviant el cabal de les seves propostes cap on més li convenia.

Una síntesi a la que em remetia per introduir-lo és la presentació que en va fer Montserrat Roig en una entrevista televisiva de 1977 (1, 2 i 3): “En Joan Fuster estima el rigor, la precisió. És una mena d'intel·lectual del segle XVIII, lúcid davant del seu món, prou escèptic per no deixar-se ensibornar per les falòrnies de la vanitat de ser un personatge.

Per a ell, hi ha una fita important: recuperar la integritat dels Països Catalans. Per a aquesta fi, en Fuster hi ha esmerçat tota la seva vida i tot el seu esforç intel·lectual.

Ell es defineix com un treballador del cervell i de la mà. Gràcies a la seva obra, permanentment indagadora, i a la seva actitud, sempre honesta, la cultura catalana no s'ha vist tan desvalguda durant aquests darrers anys”.

En fi, ell mateix es definia en un dels seus celebrats i esmolats aforismes: “Hi ha qui és advocat, o mestre, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meua professió, en canvi, és de ser Joan Fuster”

Tanmateix, Fuster, ni encunya el terme (la primera referència és de 1876 d'un senyor...valencià: Benvingut Oliver i Esteller), ni és el primer en plantejar-hi una vinculació política d'una certa entitat (un fet que es produeix entre trenta i quaranta anys abans de l'aparició de Nosaltres, els valencians i que prové fonamentalment del Principat, d'homes com Rovira i Virgili o Ferran Soldevila). De fet, Fuster, ni tan sols és nacionalista. Com deia ell mateix: en sóc en la mesura en què els altres me'n fan ser; o bé esquivava l'etiqueta (que li desagradava) i s'autodefinia com a “ciutadà nacional”, tot considerant que el nacionalisme és, justament, una inflamació d'aquesta condició. Per un racionalista com ell, l'emotivitat no podia ser pas la guia per a bastir projectes polítics: la barraca valenciana no era en els fonaments de la construcció de la seva proposta.

I la proposta de Fuster ha estat, sobretot, emprenyadora. Aquell suecà va sacsejar les seves tres províncies (i preneu províncies amb tota la càrrega pejorativa del terme): recollint l'exemple de Vicens Vives, que pocs anys abans havia iniciat l'exercici introspectiu amb Notícia de Catalunya (un llibre que, per cert, s'havia d'anomenar Nosaltres, els catalans), i per encàrrec de Max Cahner (en el que seria el primer llibre d'Edicions 62), Fuster emprèn l'anàlisi de la seva societat: i ho fa: primer, amb resultats ben diferents als de Vicens (el llibre d'aquest esdevindria pilar ideològic del pujolisme); i segon, perquè ningú abans ho havia fet i hi havia qüestions que requerien de resposta. Obligà als valencians a mirar-se i a repensar-se, i, encara més a (re)descobrir-se com a part d'un tot diferent al que fins llavors s'havia insistit en inculcar.

Però no només això: ressituant els valencians en una altra banda, Fuster obligava la resta del cos nacional a replantejar-se i per això fou emprenyador: situava la pilota al teulat del catalanisme catalunyès tradicional, que s'havia fet fort en les quatre províncies: que havia bastit una genealogia pròpia a partir del regionalisme renaixentista.

Així doncs, probablement sigui aquesta l'herència més important de Fuster: la de repensar-nos, la de prendre un mirall i fixar-nos-hi amb ulls crítics. La de qüestionar-nos contínuament o, com deia ell mateix a exercir el nostre dret “a canviar d'opinió”, que és el primer que ens neguen els nostres enemics.

“Els desmemoriats sempre tenen la consciència tranquila”.

Per no caure en la desmemòria, doncs, fonamentem-nos en el que deia Fuster que la xarxa ens permet de fer-ho a bastament. Hi trobareu què és 'Ser Joan Fuster', la xerrada que un expert de debò com en Toni Rico va fer amb motiu d'aquest any multiefemèride, o una web impulsada per Maulets on hi trobareu alguns dels seus principals textos.

La imatge que il·lustra el post és un disseny de l'amic fotlifoc i li he manllevat sense vergonya.