Sabem d'on venim. Sabíem més o menys els que érem, els que som ara i que, si no ens hi seguim trencant les banyes, en el futur cada vegada en serem menys, parlant la nostra llengua. Sabem el que ens han fet i el que ens continuen fent, malgrat la banalització i el negacionisme criminal: dels qui neguen un passat de persecució i dels qui neguen que persisteixi la voluntat avui dia d'eliminar-nos com a comunitat lingüística i cultural. També sabem que en el passat i també avui dia, fruit de pertànyer a aquesta comunitat de llengua minorada, quan ens expressem en la nostra llengua patim; fins i tot patim abans d'utilitzar-la, per la incertesa de la reacció que hi trobarem per part d'aquells que no estan sotmesos a la submissió lingüística o, fins i tot, per part d'aquells qui tenen el català com a primera llengua però que han estat, de vegades sense saber-ho, submergits en aquest esquema de submissió construït sobre la base de la dominació política, econòmica i social. Per això és d'agrair que, després de dirigir els Tallers per la Llengua que va engegar la CAL, Ferran Suay i Gemma Sanginés hagin plasmat l'experiència en un llibre: “Sortir de l'armari lingüístic”, un estudi de les conductes lingüístiques d'una comunitat de parlants minorada com la nostra fet des de la perspectiva de la psicologia.
Per una banda, com assenyala Bernat Joan en el pròleg, prendre-ho des d'una òptica psicològica és prou innovador i amplia així la nòmina de disciplines que, lògicament, s'han de dedicar a afrontar la qüestió. Així mateix, recorda Joan, els comportaments derivats de les pautes de conducta lingüística “es donen en relació amb unes llengües, però mai no es produeixen en relació a unes altres. Per tant, no es tracta, per molt que molta gent s'ho pugui creure, de decisions individuals, sinó de conseqüències col·lectives individuals d'unes actuacions col·lectives determinades sobre la llengua i sobre el seu estatus en el si de la societat” (pàg. 16).
Així doncs, a partir d'uns estereotips de contorns ben definits, els autors presenten el conjunt de la casuística que acompanya l'abandó, puntual o sistemàtic, de l'ús de la llengua catalana per part dels seus parlants, per passar a utilitzar la llengua dominant, en aquest cas la castellana (s'ha de dir que el treball se centra en els Països Catalans sota dominació espanyola); i el més interessant és la resolució de les situacions comunicatives en base a l'estrés que això genera.
Aquests personatges estereotipats, malgrat estar basats en personatges reals (i fins i tot els lectors hi identificaran més d'un veí, parent o amic), ens mostren un ampli ventall de situacions comunicatives i de respostes per part del parlant de la llengua minorada, fins i tot, amb capítols dedicats a nous parlants de català, gent vinguda de fora dels Països Catalans que ha decidit (ai!) d'adoptar el català com a llengua pròpia.
I és en el capítol dedicat a la Neus (“la parlant militant”) on es donen algunes claus genèriques del per què de l'actitud de gran part dels parlants que tenen el català com a primera llengua: “quan una persona practica sistemàticament la submissió (lingüística o d'un altre tipus), sol tenir la percepció que no hi ha situacions de conflicte. (...) La raó és que la persona submisa n'assumeix íntegrament el cost (...) i així, el xoc d'interessos no aflora en cap moment: d'ací la percepció de no-conflicte” (pàg. 124-125). Són aquells qui, fruit de la subordinació lingüística, acaben per adoptar el castellà com a llengua vehicular: només quan hi ha la certesa que l'altra persona parla català ells el parlen, malgrat que no són personalment culpables d'aquesta situació, ja que “responen a principis d'aprenentatge i consolidació de la conducta que ens afecten a tots” (pàg. 131).
Finalment, un hexàleg de normes de conducta lingüística aporta els darrers consells per a parlar en la llengua del país en la majoria de situacions comunicatives i, a més, d'una manera que allunyi l'angoixa.
En definitiva, un treball innovador, que aporta una nova perspectiva a la particular (per dir-ho amb un eufemisme) situació de la llengua catalana, que pot esdevenir una eina útil i que, personalment, no m'he estat de recomanar en general i a parlants especialment submisos en particular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada