Aquest és el darrer publicat al NacioGranollers. Poc interessant com és habitual, tot i que aquesta vegada, fins i tot vaig tenir la decència de tocar un tema d'actualitat i amb un titular que no enganyava: Rebaixes. Sí, és el que té un titular que no enganya, que llavors el personal es pensa que va amb segones. I no, no parlava de declaracions de sobirania ni res, sinó de consum.
Heus-lo aquí:
Fa pocs dies, noticiaris de ràdios i televisions obrien (sí, obrien!) les
seves edicions amb la tradicional inauguració de la campanya de
rebaixes de gener. Com és habitual, no hi van mancar les resclosides
imatges de la gernació que empeny el portal d'El Corte Inglés de cada
any, metàfora obscena del consumisme més autòmata. Ara, també s'ha de
dir que, enguany, i per mediació dels efectes de la crisi, aquesta allau
humana ha menguat fins a dimensions de manifestació unionista.
I el cas és que se'n parla, de les rebaixes. Se'n parla
per inèrcia conjuntural, com es parla la resta de l'any del futbol o
del temps. I és per això, perquè ho assumim de forma mecànica, que els
focus mai il·luminen altres variables que vindrien a tomb de ressaltar
aprofitant que parlem de roba a preu d'escàndol. Perquè l'escàndol hi
és, efectivament.
I ara, si el voleu acabar de llegir premeu aquí, que aquest l'enllaç sí que és vinculant.
Article publicat a NacioGranollers.cat (18/09/2012)
Defensar la terra no és cap delicte, diu el lema. Bé,
és obvi que, en tot cas, no ho hauria de ser, però, que ho sigui o no,
depèn de qui legisla i, aquí, la cosa està clara, senyores i senyors,
que fa alguns milers d'anys que mana la dreta (amb alguns parèntesis
qualitativament remarcables, oi?, però que per la seva curta durada
representen anecdòtics esquitxos en l'immens llenç de la Història
humana. Ja ho arreglarem, no pateixin).
I tot i que la cita anterior m'agrada prou, jo sóc més
partidari d'allò de qui s'estima de debò la seva terra, no la
destrueix. Sembla una qüestió d'una lògica ben elemental, dita així tal
com raja, perquè, qui més qui menys, tothom (sembla que) predica que se
l'estima, el lloc on viu. País, comarca, poble o vall, o el que sigui.
Des que era petit, i els anys que han anat seguint, que sento com n'és
de valorat un entorn verd, la proximitat amb la natura, que hem de
plantar arbres i que els mocadors de paper fets servir han d'anar a
l'espai que reservem a casa, com qui reserva un racó pel tió, per al
contenidor de la brossa orgànica. I bé que ho hem anat prenent, ves.
Però un hi rumia un instant i ja veu que la cosa grinyola de seguida.
No renego pas del reciclatge ni d'altres pràctiques que més o menys
s'han banalitzat i convertit en rutina diària a les nostres llars
gràcies a l'acceptació passiva d'alguns dels trams de
l'ecologisme-de-tot-portar, que, repeteixo, no és nociu; probablement el
problema és que és insuficient. O, com a mínim, incongruent, quan les
nostres institucions, de proximitat o de llunyania, s'hi atansen amb els
seus somriures i el seu deix paternal.
Si hom volta pel Vallès (vull dir el bo, l'Oriental)
fent un exercici d'observació superficial pot concloure que si realment
algú s'estima de debò la seva terra, no la destrueix, aquí ens l'estimem
ben poc, la nostra comarca. Si s'hi fixa més pot arribar a pensar-se
que no ens l'estimem gens.
Venim d'on venim i no hi podem fer res: el franquisme
va ser el que va ser, i a nivell urbanístic la seva herència urbanística
la patim i la patirem. La nostra comarca excel·leix a l'hora
d'expressar què fou tot això: les urbanitzacions, entre d'altres coses.
I, mai millor dit, allò fou fet i deixat estar, i el que hem de fer és
gestionar-ho com millor sapiguem. Però vet aquí que tres dècades
després, amb tots els controls que presumptament oferia la democràcia
sorgida de la Transacció, les bestieses no només no s'han
aturat, sinó que, en ocasions, han estat de l'alçada d'un campanar i han
enviat a pastar fang no només l'entorn verd que tothom diu anhelar,
sinó també patrimoni històric que en singularitza(va) com a comunitats
humanes. I això s'ha perdut de forma irreversible. I no cal que siguin
ermites: n'hi ha prou amb desdibuixar la fesomia d'un carrer, ni que
sigui el seu traçat, per començar a immergir-nos en la desmemòria i
l'amnèsia col·lectiva i selectiva a la qual estem tan avesats. I encara
més, s'ha persistit obstinadament amb models de desenvolupament caducs
que resten letàrgicament aturats més per la crisi que pel sentit comú
(sí, el Quart Cinturó), mentre que la pròpia crisi ha servit de quartada perquè a la plana del Tenes hi vagi creixent el nostre EuroVegas
particular, el graciós toc d'un mister Marshall més o menys nostrat a
qui hem de besar els peus, mentre ell va presidint còmodament les seves quatre tèrboles SICAV multimilionàries.
Aquest mirall és doncs el més dur: el que ens encara amb l'herència franquista que ha persistit amb més força, que ha estat la més nefasta: l'herència mental.
Si bé hi ha hagut una certa unanimitat en celebrar la unitat dels partits polítics lliçanencs en front de la proposta de traçat del Quart Cinturó, també és cert que molts comentaven que això de conjurar-se a misses dites feia una mica de ferum electoral. I és que en alguns casos, l'oposició a l'autovia que vol certificar la mort de la plana del Vallès arriba uns 20 anys tard, per a ser més precisos; alguns no havien mogut mai un dit fins ara. I, esclar, molts han dit: benvinguda sigui l'aparició de nous opositors esparverats davant la dalla orbital. I sí, ja està bé, bé prou que ens ajuda sumar forces, i lluir muscle pot modificar el curs dels esdeveniments i, sobretot, el del ciment. Llàstima que, a banda de la tardança, quan ja hi ha trams fets, alguns pobles, alguns consistoris i alguns partits (i les seves clienteles) juguin a l'individualisme més mesquí: per aquí no, bramen; així no, somiquen. Cosa que vol dir: per allà sí i aixà, també. Per això no comparteixo el que diu en Quim Ferriol al seu blog, sobre l'esperit que s'havia de viure, i s'ha viscut, avui en la marxa de rebuig al Quart Cinturó: no crec que es compartís una idea de país, de progrés, ni de territori i no crec, malgrat que no ho vaig veure (feia només uns mesos que voltava per aquest món), que s'assembli massa al que es va viure en el final de la volta en carro als Països Catalans. Ja m'agradaria, ja; però no. El que hi he vist és individualisme, interessos particulars, insolidaritat, res que anés més enllà del propi nas, en alguns casos. No dic que no passi en d'altres manifestacions i moviments puntuals: sempre ens movem en major nombre si una cosa ens toca més de prop. És natural. Però avui el sector majoritari probablement fos aquest... També és natural: Lliçà d'Amunt, malgrat la inèrcia històrica, és un poble segrestat pel seu propi urbanisme deficient i això, a nivell social, es paga. I no cal dir que una manifestació d'iniciativa institucional té les seves particularitats, tant d'organització com de parròquia (també imagino que hi haurà coincidència de xifres entre organitzadors i policia municipal).
I, encabat, el crit que més hi he enyorat ha estat el que justament més hem cridat alguns al llarg dels anys: Quart Cinturó, ni aquí ni enlloc!
En el ple municipal de dijous passat, es va aprovar per majoria absoluta la Moció presentada per la Plataforma Lliçà d'Amunt Decideix, en què es declara el nostre municipi "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola".
Després d'un debat força intens, amb argumentacions diverses dels 5 grups polítics de l'Ajuntament, la Moció es va aprovar amb 5 vots d'ERC (el grup tenia una regidora absent), 4 vots de CiU i 1 vot d'ICV-EUiA. Els grups del PSC (4) i del PP (2) hi van votar en contra.
Des de la Plataforma LLIDAD manifestem la nostra satisfacció i felicitem els grups que van votar a favor de la Moció.
Aquesta és la moció aprovada:
MOCIÓ DE RESPOSTA A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA PER LA QUAL ES DECLARA LLIÇÀ D’AMUNT MORALMENT EXCLÒS DE L’ÀMBIT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA
EXPOSICIÓ DE MOTIUS
Davant la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’associació cívica Lliçà d’Amunt Decideix! presenta aquesta moció al Ple municipal en què insta la corporació a declarar Lliçà d’Amunt municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució espanyola, seguint l’estela de la decisió presa per diversos ajuntaments catalans, arran de la iniciativa pionera de l’Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà), que el 5 de juliol passat va prendre la decisió per unanimitat dels seus set regidors, pertanyents als grups de CiU, ERC i PSC. Aquesta proposta té encara més sentit després de la multitudinària, contundent i ja històrica manifestació de rebuig a la sentència del TC celebrada a Barcelona del 10 de juliol passat, sota el lema “Som unnació. Nosaltres decidim”.
PROPOSTA DE RESOLUCIÓ
Els anteriors antecedents ens fan proposar al Ple de l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, per al seu debat i votació, els acords i consideracions següents:
1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.
2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.
3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.
4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.
5. Així mateix, cridem els veïns de Lliçà d’Amunt i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.
Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental), a 22 de juliol de 2010.
... doncs a veure què. Com diuen a Cuba "nuestra suerte está echada", és a dir, que fins aquí ha arribat la nostra feina... per ara. Com que no arribarem al 100% de participació sempre ens semblarà que podríem haver-ne fet més, que sempre hi podíem haver deixat la pell més del que ja ho hem fet, però precisament per això, perquè han estat mesos intensos de feina, de rumiar-hi, de trencar-s'hi les banyes, precisament per tot això, ja hem obtingut la primera victòria.
Perquè a la gent de Lliçà, com a la resta de pobles on es viu aquesta festa, els haurem dit, aquí ho teniu, digueu-ne el què us sembli, no tingueu por i parleu clar!
Ara ja hem començat i no es qüestió d'aturar-se. Amb pas ferm i decidit anem fent-ne via, a Lliçà, a Parets, a Bigues i a Riells, a Granollers, a Mollet, a la Garriga, a Reus, a Girona, a Olot i potser ben aviat a l'illa de Mallorca, tot sense perdre de vista els milers que avui són al carrer a València, on la gent del nostre tros de país més maltractat continua un combat digne i duríssim per resistir i vèncer, que és el que farem malgrat hipocresies progres garzonianes, malgrat llepades al cul de feixistes morts, malgrat la impunitat al País Valencià dels corruptes i els violents, malgrat els nostres dirigents i, de vegades, malgrat nosaltres mateixos. Vencerem, això és ben clar.
Un parell d'energúmens disfressats de periodistes s'han presentat a Lliçà d'Amunt aquest matí. Diuen que volen saber què en pensa el personal de l'afer de mossèn Valentí Alonso, rector de les parròquies de Lliçà d'Amunt i Lliçà de Vall, petita bomba local difosa ahir al 9 Nou i avui a l'AraVallès. Són de Telecinco, ni més ni menys.
És impressionant que de pressa i que bé fan la feina aquestes emissores en el seu terreny: la rapinya de temes escabrosos, truculents, llefiscosos i pudents. La femta social és allà on es rebolquen els porcs televisius. I de merda, l'Església catòlica, apostòlica i romana, n'ofereix a cabassos...
Però ell, que continua tancat a la presó sense proves per ultratge a la bandera espanyola (això de la manca de proves agreuja una mica més aquesta franquista situació, però pel cas és ben bé el mateix); en Franki, deia, arrencat com ha estat dels seus espais de sociabilitat a la facultat, al carrer, a casa, no sap com n'és de diferent el poble de Lliçà d'Amunt. O per ser més justos, no sap com n'és de diferent el seu equip de govern, no sap com ha empitjorat fins a límits grotescos el perfil dels qui retenen la vara municipal.
Perquè ben grotesc ha de ser veure el segon tinent d'alcalde i líder de CiU a la llum del dia carregar contra una moció presentada pel grup d'ERC que demanava l'alliberament d'en Franki, tot plegat no se sap si perquè així ho va voler el Senyor Fosc del govern del consistori i president del PP comarcal, si perquè el senyor regidor de CiU s'estima molt la bandera rojigualda o directament perquè la moció la presentaven els tenebrosos regidors d'ERC. O potser per tot plegat, perquè, oi que no lliga gaire que l'estadant de la Casa Gran del catalanisme, senyor Artur Mas, demani que s'aprovin per part de CiU totes les mocions favorables a l'alliberament d'en Franki i que sigui el grup de CiU de Lliçà d'Amunt qui escenifiqui el rebuig a una moció d'aquestes característiques?
I això què vol dir? Que Lliçà, referent de la catalanitat popular anys enrere té un govern segrestat per l'espanyolisme caspós? Sí, és clar. Que Lliçà té un govern sense massa projectes propis i viu d'emmirallar-se en el projecte de poble d'ERC per anar a la contra? Sí, és clar. Que cal sentir, per Lliçà una certa compassió en aquests tres anys de legislatura que li queden a aquest artefacte? Doncs, sí, i tant.
I així fou com en Franki, sense proposar-s'ho, perquè ell no ha dissenyat el codi penal espanyol, perquè ell no hagués anat a la presó, perquè hagi ultratjat o no una bandera no crec que ho consideri un delicte, així fou com en Franki, deia, va passar per Lliçà d'Amunt... i va fer que tots els qui ens estimem aquest poble ens sentim una mica més avergonyits del seu ortopèdic govern.
Aquest és el darrer publicat al NacioGranollers. Poc interessant com és habitual, tot i que aquesta vegada, fins i tot vaig tenir la decència de tocar un tema d'actualitat i amb un titular que no enganyava: Rebaixes. Sí, és el que té un titular que no enganya, que llavors el personal es pensa que va amb segones. I no, no parlava de declaracions de sobirania ni res, sinó de consum.
