Rebaixes

Aquest és el darrer publicat al NacioGranollers. Poc interessant com és habitual, tot i que aquesta vegada, fins i tot vaig tenir la decència de tocar un tema d'actualitat i amb un titular que no enganyava: Rebaixes. Sí, és el que té un titular que no enganya, que llavors el personal es pensa que va amb segones. I no, no parlava de declaracions de sobirania ni res, sinó de consum.

Heus-lo aquí:

Fa pocs dies, noticiaris de ràdios i televisions obrien (sí, obrien!) les seves edicions amb la tradicional inauguració de la campanya de rebaixes de gener. Com és habitual, no hi van mancar les resclosides imatges de la gernació que empeny el portal d'El Corte Inglés de cada any, metàfora obscena del consumisme més autòmata. Ara, també s'ha de dir que, enguany, i per mediació dels efectes de la crisi, aquesta allau humana ha menguat fins a dimensions de manifestació unionista.

I el cas és que se'n parla, de les rebaixes. Se'n parla per inèrcia conjuntural, com es parla la resta de l'any del futbol o del temps. I és per això, perquè ho assumim de forma mecànica, que els focus mai il·luminen altres variables que vindrien a tomb de ressaltar aprofitant que parlem de roba a preu d'escàndol. Perquè l'escàndol hi és, efectivament.

I ara, si el voleu acabar de llegir premeu aquí, que aquest l'enllaç sí que és vinculant.

Foto: www.hauteliving.com

La terra és plana

Article publicat a NacioGranollers.cat (18/09/2012)

Defensar la terra no és cap delicte, diu el lema. Bé, és obvi que, en tot cas, no ho hauria de ser, però, que ho sigui o no, depèn de qui legisla i, aquí, la cosa està clara, senyores i senyors, que fa alguns milers d'anys que mana la dreta (amb alguns parèntesis qualitativament remarcables, oi?, però que per la seva curta durada representen anecdòtics esquitxos en l'immens llenç de la Història humana. Ja ho arreglarem, no pateixin).

I tot i que la cita anterior m'agrada prou, jo sóc més partidari d'allò de qui s'estima de debò la seva terra, no la destrueix. Sembla una qüestió d'una lògica ben elemental, dita així tal com raja, perquè, qui més qui menys, tothom (sembla que) predica que se l'estima, el lloc on viu. País, comarca, poble o vall, o el que sigui. Des que era petit, i els anys que han anat seguint, que sento com n'és de valorat un entorn verd, la proximitat amb la natura, que hem de plantar arbres i que els mocadors de paper fets servir han d'anar a l'espai que reservem a casa, com qui reserva un racó pel tió, per al contenidor de la brossa orgànica. I bé que ho hem anat prenent, ves.

Però un hi rumia un instant i ja veu que la cosa grinyola de seguida. No renego pas del reciclatge ni d'altres pràctiques que més o menys s'han banalitzat i convertit en rutina diària a les nostres llars gràcies a l'acceptació passiva d'alguns dels trams de l'ecologisme-de-tot-portar, que, repeteixo, no és nociu; probablement el problema és que és insuficient. O, com a mínim, incongruent, quan les nostres institucions, de proximitat o de llunyania, s'hi atansen amb els seus somriures i el seu deix paternal.

Si hom volta pel Vallès (vull dir el bo, l'Oriental) fent un exercici d'observació superficial pot concloure que si realment algú s'estima de debò la seva terra, no la destrueix, aquí ens l'estimem ben poc, la nostra comarca. Si s'hi fixa més pot arribar a pensar-se que no ens l'estimem gens.

Venim d'on venim i no hi podem fer res: el franquisme va ser el que va ser, i a nivell urbanístic la seva herència urbanística la patim i la patirem. La nostra comarca excel·leix a l'hora d'expressar què fou tot això: les urbanitzacions, entre d'altres coses. I, mai millor dit, allò fou fet i deixat estar, i el que hem de fer és gestionar-ho com millor sapiguem. Però vet aquí que tres dècades després, amb tots els controls que presumptament oferia la democràcia sorgida de la Transacció, les bestieses no només no s'han aturat, sinó que, en ocasions, han estat de l'alçada d'un campanar i han enviat a pastar fang no només l'entorn verd que tothom diu anhelar, sinó també patrimoni històric que en singularitza(va) com a comunitats humanes. I això s'ha perdut de forma irreversible. I no cal que siguin ermites: n'hi ha prou amb desdibuixar la fesomia d'un carrer, ni que sigui el seu traçat, per començar a immergir-nos en la desmemòria i l'amnèsia col·lectiva i selectiva a la qual estem tan avesats. I encara més, s'ha persistit obstinadament amb models de desenvolupament caducs que resten letàrgicament aturats més per la crisi que pel sentit comú (sí, el Quart Cinturó), mentre que la pròpia crisi ha servit de quartada perquè a la plana del Tenes hi vagi creixent el nostre EuroVegas particular, el graciós toc d'un mister Marshall més o menys nostrat a qui hem de besar els peus, mentre ell va presidint còmodament les seves quatre tèrboles SICAV multimilionàries.

Aquest mirall és doncs el més dur: el que ens encara amb l'herència franquista que ha persistit amb més força, que ha estat la més nefasta: l'herència mental.

A casa meva no! (a casa dels altres ja és una altra cosa)

Si bé hi ha hagut una certa unanimitat en celebrar la unitat dels partits polítics lliçanencs en front de la proposta de traçat del Quart Cinturó, també és cert que molts comentaven que això de conjurar-se a misses dites feia una mica de ferum electoral. I és que en alguns casos, l'oposició a l'autovia que vol certificar la mort de la plana del Vallès arriba uns 20 anys tard, per a ser més precisos; alguns no havien mogut mai un dit fins ara.
I, esclar, molts han dit: benvinguda sigui l'aparició de nous opositors esparverats davant la dalla orbital. I sí, ja està bé, bé prou que ens ajuda sumar forces, i lluir muscle pot modificar el curs dels esdeveniments i, sobretot, el del ciment.
Llàstima que, a banda de la tardança, quan ja hi ha trams fets, alguns pobles, alguns consistoris i alguns partits (i les seves clienteles) juguin a l'individualisme més mesquí: per aquí no, bramen; així no, somiquen. Cosa que vol dir: per allà sí i aixà, també. Per això no comparteixo el que diu en Quim Ferriol al seu blog, sobre l'esperit que s'havia de viure, i s'ha viscut, avui en la marxa de rebuig al Quart Cinturó: no crec que es compartís una idea de país, de progrés, ni de territori i no crec, malgrat que no ho vaig veure (feia només uns mesos que voltava per aquest món), que s'assembli massa al que es va viure en el final de la volta en carro als Països Catalans. Ja m'agradaria, ja; però no.
El que hi he vist és individualisme, interessos particulars, insolidaritat, res que anés més enllà del propi nas, en alguns casos. No dic que no passi en d'altres manifestacions i moviments puntuals: sempre ens movem en major nombre si una cosa ens toca més de prop. És natural. Però avui el sector majoritari probablement fos aquest... També és natural: Lliçà d'Amunt, malgrat la inèrcia històrica, és un poble segrestat pel seu propi urbanisme deficient i això, a nivell social, es paga.
I no cal dir que una manifestació d'iniciativa institucional té les seves particularitats, tant d'organització com de parròquia (també imagino que hi haurà coincidència de xifres entre organitzadors i policia municipal).

I, encabat, el crit que més hi he enyorat ha estat el que justament més hem cridat alguns al llarg dels anys: Quart Cinturó, ni aquí ni enlloc!

La punyalada

Ineptitud o mala fe? Mai acabem de saber quina d'aquestes qualitats guia determinades iniciatives polítiques, com ara presentar l'anunci d'informació pública del Quart Cinturó (l'anomenarem així, sense eufemismes orbitals) a tocar del mes d'agost, fet que situava el termini màxim per presentar al·legacions al projecte per al dijous 2 de setembre. No cal trencar-se gaire les banyes per entendre que una jugada com aquesta desactiva d'entrada qualsevol resposta organitzada potent i que la casta dirigent que ens ronda entén el concepte de participació ciutadana com un accessori cosmètic en l'exercici del poder al segle XXI. Tanmateix, o bé han estat conscients que se'ls veia massa el llautó (qui dimoni tenia temps d'estudiar-se com cal les 2800 pàgines de l'estudi informatiu en aquest termini i en ple mes d'agost?) o bé la ineptitud citada era qui guiava els seus passos perquè el termini de presentació d'al·legacions s'ha acabat ampliant fins al 4 d'octubre. Un bri de racionalitat benvinguda.

Però si l'anunci d'informació pública ja grinyolava pel fet d'haver-se fet efectiu el 30 de juliol (cada vegada que ho esmento me'n faig creus), el respecte a la pròpia legalitat ambiental espanyola ja fa una pudor de socarrim que tomba d'esquena: l'estudi informatiu no es podia fer públic sense haver clos abans un procés de tramitació ambiental que inclou consultes que s'han de traslladar a les parts afectades, fet que es va produir al juny; doncs bé, com es pot llegir a la nota de premsa del 16 de juliol d'enguany de la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), tot plegat ens condueix a un període d'almenys cinc mesos (en situem al 16 de novembre) abans la Dirección General de Carreteras no pugui iniciar la redacció d'un estudi d'impacte ambiental. Què ha succeït? Doncs que s'ha fet valer (s'ha convalidat per ser més exactes) un estudi anterior del 2004, ja caducat d'acord amb la legislació ambiental i així reconegut per una resolució del propi Ministerio de Fomento de l'abril d'aquest mateix any per tirar endavant l'anunci del 30 de juliol.

Així que quin és l'escenari se'ns presenta? A banda d'enfrontar-nos a un projecte que es passa per l'arc del triomf la legalitat ambiental o alguns preceptes del propi Pla d'Energia de Catalunya, a banda d'això, deia, i com assenyala la CCQC en particular i el sentit comú en general, això no respon a res més que a un interès electoralista particular del PSOE d'aquí, interessat en sintonitzar amb el poder socio-econòmic del país, malgrat aquesta façana progre tan estiregassada que s'entesten en mostrar (i que tan bé els ha anat històricament, no ens enganyem). Un fet que entra en la lògica d'anunciar, per exemple, que Chery, l'empresa automobilística del govern xinès, la més contaminant del sector, que paga sous de misèria als seus treballadors i que està perseguida per plagi per Daewoo i Nissan, entre d'altres mèrits, vindrà a instal·lar-se a la comunitat autònoma catalana i que crearà llocs de treball i que tot seran flors i violes. Au va.

I als que fa gairebé vint anys que ens enfrontem al Quart Cinturó, al costat o dins mateix de la CCQC, des de fora o des de dins dels ajuntaments, a nivell particular o en equip, ens queda el de sempre, restar aquí, tossudament alçats que diria el de Verges, defensant la terra. I defensar la terra en aquest cas no és pas oposar-se al progrés: és oposar-se a un determinat concepte de progrés que té el seu esquema fundacional en el desarrollismo franquista i que ha conegut un auge esplendorós amb la mentalitat nou-rica dels governants espanyols i catalans que basen les seves estratègies de desenvolupament econòmic en apostes caduques farcides d'interessos inconfessables i la resolució dels problemes del personal en funció de la durada de les legislatures.

Imatge AraVallès, on també s'ha publicat l'article.

"El Vallès sense el Quart Cinturó"

Per a tots aquells que no vau poder ser presents aquest passat diumenge a Santa Justa, aquí al costat teniu el magnífic manifest que vaig tenir l'honor i el goig de llegir a la concurrència.

"El Vallès sense el Quart Cinturó"

I demà, a Santa Justa!

Demà diumenge, 14 de juny, totes aquelles i tots aquells que fa més d'una dècada que diem que no, ho tornarem a fer en l'aplec contra el Quart Cinturó que es farà a l'ermita de Santa Justa a partir de les 12 h del migdia, perquè volem la preservació dels nostres espais agrícoles i naturals, un ús racional dels sitemes de transport, perquè no volem obres faraòniques ni excuses per continuar urbanitzant el territori i malmetre'l encara més. I perquè en poden dir com vulguin: sigui Quart Cinturó o Ronda del Vallès, el mal és el mateix.

Perquè ens estimem el Vallès i defensem la terra:

NO AL QUART CINTURÓ!!!

El Correllengua arriba a la Vall del Tenes

Enguany el Correllengua arriba a la Vall del Tenes. Serà aquest dissabte 25 d'octubre, en què, per primera vegada, tres pobles de la vall es coordinen per fer arribar la flama de reivindicació de la unitat i denúncia de la marginació i minorització que pateix des de ja fa segles la llengua d'aquí.
El tret de sortida serà a les 16:30 a la Plaça de la Vila de Parets del Vallès, on es llegiran alguns poemes d'en Joan Oliver i el manifest. A les 17:30 arribarem fins la Plaça del Voluntariat de Lliçà de Vall, amb idèntic programa que a Parets.
Finalment, a Lliçà d'Amunt i a partir de les 18:30, se celebrarà el gruix dels actes. Serà a l'Aliança, un dels espais més emblemàtics, sinó el que més, de la Vall del Tenes: després de la lectura del manifest començarà el joc "Fem diana al català" ideat i coordinat per Marisa Raich, es presentarà el programa de Voluntariat pel català i les parelles fetes a Lliçà, i es farà un dictat popular.
Per rematar la nit se sortejarà una panera de productes de la terra, ens afartarem amb una botifarrada i ens deixarem endur per les suggestives melodies de l'amic Aleix Garriga i les propostes poètiques d'en Xavier d'Edimburg, tots dos pel preu d'un.
L'acte està organitzat per la Comissió del Correllengua de la Vall del Tenes i compta amb el suport de la CAL i la col·laboració de l'Ateneu de Parets, el Col·lectiu Destorb, l'Ateneu l'Aliança i el programa de Voluntaris per la Llengua.