dimecres, 22 de desembre de 2010

Independència és supervivència


He sentit diverses vegades, de boca de reputats lingüistes fins i tot, que la independència política dels Països Catalans no garanteix pas que la llengua catalana sobrevisqui, o que quedi automàticament salvada. És cert, i jo també crec que la independència no és en si mateixa la solució de res, sinó la clau que ens permetrà solucionar molts dels nostres problemes, és la caixa d'eines per a construir, per a reconstruir-nos en i amb llibertat; en l'aspecte lingüístico-cultural és on es veu més clar. Però justament, com deia en Joan Solà, amb la independència política no sabem què passarà: dependrà de nosaltres. En canvi, sí que tenim ben clar què ens pot passar sí ens quedem engabiats a Espanya i França: desapareixerem com a poble, com a nació, desapareixerem, fonamentalment com a cultura. És un destí inexorable, un camí traçat pels nostres amos, pels amos de la gàbia, que fa segles que ens collen, que ens trepitgen, que ens escupen. Torno a preguntar: fins quan? Què més ens cal?

Avui ha estat la sentència indecent, prepotent, que ens refrega la relació de jerarquia metròpoli-colònia per la cara. Amb l'excusa de quatre inadaptats que volen fer valer els seus drets de colons i amb l'empara de la sentència del TC es torpedina un model educatiu, que és un model de convivència: furguem en la ferida! Fem retrocedir més encara l'ús social del català, dinamitem els minsos avenços aconseguits després de la mort del dictador, restringim els èxits de dècades de patiment, humiliacions, vexacions i agressions físiques i verbals que no han acabat mai de desaparèixer!
Suposo que una sentència com aquesta, que dibuixa gradacions en els drets segons el territori d'on provinguis, que no fa més que refermar que hi ha ciutadans de primera i de segona, farà feliç al flamant Nobel de Literatura, el reconegut (i) imbècil Mario Vargas Llosa que potser podrà retrobar la Barcelona que tant enyora: la franquista.

Davant la sentència: insubmissió! Per la supervivència: independència!

dilluns, 20 de desembre de 2010

Les ideologies són ben vives

Publicat a AraVallès el 17 de desembre de 2010
Sovint fa certa gràcia analitzar els contextos i la resposta del personal que hi va associada. Amb la caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament dels règims de l'autoanomenat socialisme real i amb la feina de fons feta des de feia una dècada al món anglosaxó (Tatcher i Reagan al capdavant) desapareixia un important mirall sobre el que se sustentava l'estat del benestar i la garantia d'uns certs drets socials. Desaparegut i desacreditat un model, valents uns i acollonits els altres, l'imperi del mercat s'escampa arreu sense traves i ens comencen a fer creure que les ideologies havien mort. I així segueixen, Fukuyama en mà (encara que ni ell ho defensa), proclamant la bona nova neoliberal, fins i tot ara, quan al sistema se li han obert unes quantes vies d'aigua.
I per a què s'ha aprofitat tot això? Doncs per furgar en una involució en l'estat del benestar que ha passat per la mercantilització de serveis i la precarització de drets que veiem arribar al paroxisme en els nostres dies. Pretesos governs d'esquerres, a la comunitat autònoma catalana i a l'estat espanyol, han abanderat la regressió més bèstia en matèria laboral que hi ha hagut mai amb una reforma que abarateix i fa més fàcil l'acomiadament, que anul·larà convenis, que elimina prestacions per desocupació als qui més pelut ho tenen, amb rebaixes de sous a treballadors públics, si és que no se'ls envia l'exèrcit directament. I arribem a aquesta situació amb unes classes populars ensenyant la llengua a mitjans de mes, després del foment de l'endeutament perpetrat per bancs i caixes en època de bonança. Aquestes entitats, les financeres, són les que ara exerceixen una extorsió més obscena sota la població: després d'haver-se fet d'or amb el boom immobiliari, es decideixen a no deixar escapar ni un cèntim amb l'onada de problemes que s'anunciaven a l'horitzó per a les economies familiars, que no mouen fortunes, però sí la seguretat dels seus membres, ja que, com sabran, qui ja no és capaç de continuar pagant la lletra cada mes, no només perd el seu habitatge (que passa a titularitat del banc), sinó que ha de seguir pagant el deute. I el banc, què en fa, de l'immoble? Doncs el porta a subhasta i, com que la majoria de vegades ningú se'l queda, se'l torna a fer seu a la meitat del preu de sortida. Després, esclar, el tornarà a vendre, si pot, al preu inicial. I més a la pila.
Aquesta és una de les conseqüències més dramàtiques de la mercantilització del dret a l'habitatge reconegut en la sacrosanta, quan convé, Constitución Española; la més greu de totes és la violència, contra un mateix i contra els altres: ja n'hi ha i més que n'hi haurà amb gairebé un 20% de la població del Principat abocada a la pobresa.
Per això creure que no hi ha ideologia al darrera de les polítiques econòmiques i socials que regeixen els nostres destins quotidians és fal·laç i pervers, i, el que és pitjor, és que la gent s'ho creu i ho repeteix: ja no és que se'ns pixin a sobre i ens diguin que plou: és que ens ho creiem. O és que fer jubilar a la gent als 67 anys, rebaixar les pensions a partir de modificar el càlcul de la vida laboral o fer pagar dues vegades pels serveis sanitaris, no són polítiques ni de dretes ni d'esquerres?
El més urgent és sacsejar les consciències, Només així es podrà començar a avançar i arribarà l'organització i la defensa amb garanties. Si no és així ens haurem d'acabar esforçant per reconquerir espais que s'havien guanyat dècades enrere. I no ens ho podem permetre.
[La imatge és de la manifestació d'ahir diumenge a Granollers, "Pel repartiment de la riquesa i el treball"]

dimecres, 8 de desembre de 2010

I qui dia passa, any empeny?


Ningú més s'esgarrifa amb el què ha passat a l'estat espanyol els darrers dies?

És evident que això que dic no és del tot cert: hi ha, per exemple, l'editorial precisa d'en Vicent Partal del proppassat dia 4, les paraules d'en Jordi Martí en el seu blog o aquest i aquest altre apunt demolidors a la bitàcola d'en Xavier Díaz. Però, els opinòlegs oficials, els mitjans de masses i les seves línies editorials caminen marcant el pas, com aquells que van anar a controlar els aeroports ara fa quatre dies.

No crec que descobreixi res en absolut, però de vegades val la pena en insistir en algunes coses que la gent tendeix a oblidar.

Deixant de banda detalls (dels quals tothom parla, però ni es coneixen!) com ara quines són les reivindicacions dels controladors aeris i que el col·lectiu en qüestió ens pugui ser més o menys simpàtic; deixant de banda que les molèsties provocades han estat moltes, quantitativament i qualitativa; deixant de banda tot això: hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat més èmfasi en la resposta del govern espanyol que en l'afectació dels usuaris? És més, hi ha hagut algun mitjà de màxima difusió, públic o privat, que hagi posat el crit al cel per aquesta mateixa resposta del govern de Madrid? És a dir: necessitem més proves de que els mitjans de màxima difusió, públics o privats, responen a dictats de corporacions econòmiques i despatxos polítics (al seu torn també entregats al poder econòmic i per tant lacais de l'statu quo socieconòmic occidental) i que el que fan és passar-se per l'arc del triomf el rigor, la veracitat i el contrast de la informació en benefici de preparar el terreny i posar vaselina a la gent per entomar decisions gravíssimes preses pel poder polític per acontentar les línies que traça el poder econòmic?
És el mateix esquema d'esgrogueïment que s'ha seguit en d'altres ocasions, exactament el mateix guió. Si voleu hi ha gradacions relacionades amb l'impacte de les vagues en funció de quin és el col·lectiu que les fa, d'acord, però se segueix la mateixa pauta ara que quan un col·lectiu de treballadors va saltar a la pista del Prat o quan els conductors d'autobús de TMB van dur a terme les seves accions per reclamar els dos dies de descans setmanal: els ciutadans, convertits per l'art d'erosionar consciències capitalista en consumidors i usuaris, emprenyats i importunats en la seva rutina diària per culpa d'uns malandandos privilegiats, que, com a nens malcriats que han estat sempre, fan patir la seva rebequeria als pobres usuaris que no en tenen cap culpa. I vinga, traiem el pot de titanlux de l'armari i a pintar de groc amb brotxa: casos i casos de gent que s'ha hagut de fotre (i jo que els planyo sincerament) i expliqueu-nos pel Facebook i pel Twitter i pel pati de l'escala que putes que les heu passat, mentre anem colgant de terra l'origen de tot plegat, les raons que condueixen un col·lectiu a actuar de la manera que ho fa, i així ens anem oblidant que un dia ens pot passar a nosaltres i, de pas, esquerdem tot bri d'empatia que pugui sorgir amb el col·lectiu en lluita.
És prou simptomàtic que en la darrera vaga general un dels arguments que més tinta i saliva va fer córrer és el dret de la gent a treballar quan hi ha vaga i les afectacions dels perversos piquets. Però, i les raons que ens han dut a la vaga? I la gent que està a l'atur, que no en té de dret a treballar, o què? I les coaccions d'empresaris que no van deixar fer vaga als seus treballadors?
Però és que cada vegada més quan ens assenyalen la lluna amb el dit nosaltres mirem el dit com imbècils, o què ens passa? Doncs que, com diu en Quim Monzó, el personal va a toc de corneta.

A més, tal i com comenten els autors dels enllaços que he deixat més amunt, el govern espanyol fa experiments, ni més ni menys. Fa provatures per quan apliqui a fons els dictats en política econòmica que vénen d'Europa i recorda a tothom qui és l'amo del tros (és a dir, ni ells mateixos); per sort les lluites seran aïllades per l'entreguisme de les principals centrals sindicals espanyoles (i catalanes), ben aferrades a la menjadora. Però, malgrat tot, potser és un toc d'atenció als combatius i els díscols: a callar o ho arreglarem manu militari. Per què quina és la línia que marca el límit dels civils a militaritzar, quantes són les professions susceptibles de ser requerides a punta de pistola? Ja hem vist que a d'altres col·lectius altament antipàtics i amb sous desorbitats, i principals contribuïdors al desgavell socioeconòmic actual, no els han fet tastar la disciplina militar, oi?

I apa, la privatització dels aeroports servida per la porta del darrera, els drets laborals suspesos amb total impunitat i l'exèrcit al carrer a l'estat espanyol, una associació d'idees, aquesta darrera, que per si sola ja ens hauria de fer tremolar. Però no, aquí l'únic que ens ha de fer tremolar és el fred de les pistes d'esquí, no caldria sinó!

En Xavier Díaz admet en el seu blog que potser fa demagògia. Molt bé, i jo també; però m'afegeixo a la seva, a la minoritària. I com que estic ben avesat a estar amb minoria, no em ve de nou.

[Foto: Ara.cat]

dijous, 11 de novembre de 2010

Aires favorables?


Darrerament allò que s'ha convingut a anomenar l'espai comunicacional català o bé ha experimentat certs moviments de rellevància o o bé ha registrat algunes dades que van més enllà de l'anècdota estricta i que fan pensar que, en determinats àmbits, encara no ho tenim tot, ni molt menys, perdut.

En el primer dels casos em refereixo a la imminent aparició del diari ARA, una aposta valenta pel risc que, a dia d'avui, se li pressuposa a un mitjà de comunicació fet en paper. El fet és que l'experiment ha generat prou expectació com per a què aquesta derivi en una certa esperança d'un rotatiu autocentrat, modern i de qualitat. Caldrà veure si respon a les expectatives i si, al mateix temps, acaba esdevenint el certificat de defunció de l'Avui, que sembla connectat a la màquina de respiració assistida d'El Punt sense gaire gaire capacitat de resistir cap sobresalt.

Per altra banda, recents efemèrides que tenen com a protagonistes alguns dels mitjans del país en l'àmbit digital (i també en paper!) vénen a demostrar que quan tenim camp per córrer, amb llibertat, sense la fiscalització estúpida dels paladins de l'autoodi o dels qui s'erigeixen en diligents guardians de la nostra cel·la, les coses ens van raonablement bé.

Ho dic per la gent de VilaWeb, els nostres pioners, que han celebrat 15 anys erigint-se en mitjà de referència del país, per Llibertat.cat que n'ha fet 4 amb la voluntat d'esdevenir una eina al servei de l'independentisme revolucionari, per l'AraVallès que ha arribat a l'any de vida aquest agost consolidant-se i renovant l'escleròtic panorama de la premsa comarcal al Vallès Oriental i també per la Directa (fusionada amb Illacrua) que assolia els 200 números no fa gaires dies.


Per molts anys i per molts números a tots ells: ens convé que així sigui per la nostra salut social, democràtica i nacional.

dimecres, 27 d’octubre de 2010

Bon viatge pel guerrer


Mala notícia per encetar el dia, mala notícia per acabar l'any. Mala notícia pel nostre país i per la nostra cultura: se n'ha anat en Joan Solà, un dels imprescindibles de debò.
Un d'aquells que no pot faltar mai perquè, per desgràcia, la nostra llengua no gaudeix de la consideració necessària per viure sense sobresalts; perquè no som un país normal i d'això se'n ressent la nostra cultura; perquè de personalitats dignes, honestes i compromeses no en tenim per donar i per vendre; i perquè sempre ens cal i ens caldrà gent intel·lectualment d'alçada que, com Joan Solà, va saber transcendir el seu mestratge més enllà de les aules.
És per això que molts que no n'hem estat alumnes el podrem recordar com un mestre i en podrem brandar l'exemple sempre que ens calgui, parafrasejant-lo, plantar cara. I ens ha calgut fer-ho, i ens caldrà continuar fent-ho, molt sovint, encara.
Gràcies per tot, mestre.

dijous, 21 d’octubre de 2010

Sortint de l'armari



Sabem d'on venim. Sabíem més o menys els que érem, els que som ara i que, si no ens hi seguim trencant les banyes, en el futur cada vegada en serem menys, parlant la nostra llengua. Sabem el que ens han fet i el que ens continuen fent, malgrat la banalització i el negacionisme criminal: dels qui neguen un passat de persecució i dels qui neguen que persisteixi la voluntat avui dia d'eliminar-nos com a comunitat lingüística i cultural. També sabem que en el passat i també avui dia, fruit de pertànyer a aquesta comunitat de llengua minorada, quan ens expressem en la nostra llengua patim; fins i tot patim abans d'utilitzar-la, per la incertesa de la reacció que hi trobarem per part d'aquells que no estan sotmesos a la submissió lingüística o, fins i tot, per part d'aquells qui tenen el català com a primera llengua però que han estat, de vegades sense saber-ho, submergits en aquest esquema de submissió construït sobre la base de la dominació política, econòmica i social. Per això és d'agrair que, després de dirigir els Tallers per la Llengua que va engegar la CAL, Ferran Suay i Gemma Sanginés hagin plasmat l'experiència en un llibre: “Sortir de l'armari lingüístic”, un estudi de les conductes lingüístiques d'una comunitat de parlants minorada com la nostra fet des de la perspectiva de la psicologia.

Per una banda, com assenyala Bernat Joan en el pròleg, prendre-ho des d'una òptica psicològica és prou innovador i amplia així la nòmina de disciplines que, lògicament, s'han de dedicar a afrontar la qüestió. Així mateix, recorda Joan, els comportaments derivats de les pautes de conducta lingüística “es donen en relació amb unes llengües, però mai no es produeixen en relació a unes altres. Per tant, no es tracta, per molt que molta gent s'ho pugui creure, de decisions individuals, sinó de conseqüències col·lectives individuals d'unes actuacions col·lectives determinades sobre la llengua i sobre el seu estatus en el si de la societat” (pàg. 16).

Així doncs, a partir d'uns estereotips de contorns ben definits, els autors presenten el conjunt de la casuística que acompanya l'abandó, puntual o sistemàtic, de l'ús de la llengua catalana per part dels seus parlants, per passar a utilitzar la llengua dominant, en aquest cas la castellana (s'ha de dir que el treball se centra en els Països Catalans sota dominació espanyola); i el més interessant és la resolució de les situacions comunicatives en base a l'estrés que això genera.

Aquests personatges estereotipats, malgrat estar basats en personatges reals (i fins i tot els lectors hi identificaran més d'un veí, parent o amic), ens mostren un ampli ventall de situacions comunicatives i de respostes per part del parlant de la llengua minorada, fins i tot, amb capítols dedicats a nous parlants de català, gent vinguda de fora dels Països Catalans que ha decidit (ai!) d'adoptar el català com a llengua pròpia.

I és en el capítol dedicat a la Neus (“la parlant militant”) on es donen algunes claus genèriques del per què de l'actitud de gran part dels parlants que tenen el català com a primera llengua: “quan una persona practica sistemàticament la submissió (lingüística o d'un altre tipus), sol tenir la percepció que no hi ha situacions de conflicte. (...) La raó és que la persona submisa n'assumeix íntegrament el cost (...) i així, el xoc d'interessos no aflora en cap moment: d'ací la percepció de no-conflicte” (pàg. 124-125). Són aquells qui, fruit de la subordinació lingüística, acaben per adoptar el castellà com a llengua vehicular: només quan hi ha la certesa que l'altra persona parla català ells el parlen, malgrat que no són personalment culpables d'aquesta situació, ja que “responen a principis d'aprenentatge i consolidació de la conducta que ens afecten a tots” (pàg. 131).

Finalment, un hexàleg de normes de conducta lingüística aporta els darrers consells per a parlar en la llengua del país en la majoria de situacions comunicatives i, a més, d'una manera que allunyi l'angoixa.


En definitiva, un treball innovador, que aporta una nova perspectiva a la particular (per dir-ho amb un eufemisme) situació de la llengua catalana, que pot esdevenir una eina útil i que, personalment, no m'he estat de recomanar en general i a parlants especialment submisos en particular.



divendres, 15 d’octubre de 2010

70 anys després


70 anys després del seu assassinat, un crim exemplar per alliçonar un poble, Lluís Companys continua essent considerat un delinqüent per part dels seus botxins, per part de l'estat espanyol.
Cal continuar donant arguments cada dia o ja ens en sobren?

dissabte, 9 d’octubre de 2010

A casa meva no! (a casa dels altres ja és una altra cosa)


Si bé hi ha hagut una certa unanimitat en celebrar la unitat dels partits polítics lliçanencs en front de la proposta de traçat del Quart Cinturó, també és cert que molts comentaven que això de conjurar-se a misses dites feia una mica de ferum electoral. I és que en alguns casos, l'oposició a l'autovia que vol certificar la mort de la plana del Vallès arriba uns 20 anys tard, per a ser més precisos; alguns no havien mogut mai un dit fins ara.
I, esclar, molts han dit: benvinguda sigui l'aparició de nous opositors esparverats davant la dalla orbital. I sí, ja està bé, bé prou que ens ajuda sumar forces, i lluir muscle pot modificar el curs dels esdeveniments i, sobretot, el del ciment.
Llàstima que, a banda de la tardança, quan ja hi ha trams fets, alguns pobles, alguns consistoris i alguns partits (i les seves clienteles) juguin a l'individualisme més mesquí: per aquí no, bramen; així no, somiquen. Cosa que vol dir: per allà sí i aixà, també. Per això no comparteixo el que diu en Quim Ferriol al seu blog, sobre l'esperit que s'havia de viure, i s'ha viscut, avui en la marxa de rebuig al Quart Cinturó: no crec que es compartís una idea de país, de progrés, ni de territori i no crec, malgrat que no ho vaig veure (feia només uns mesos que voltava per aquest món), que s'assembli massa al que es va viure en el final de la volta en carro als Països Catalans. Ja m'agradaria, ja; però no.
El que hi he vist és individualisme, interessos particulars, insolidaritat, res que anés més enllà del propi nas, en alguns casos. No dic que no passi en d'altres manifestacions i moviments puntuals: sempre ens movem en major nombre si una cosa ens toca més de prop. És natural. Però avui el sector majoritari probablement fos aquest... També és natural: Lliçà d'Amunt, malgrat la inèrcia històrica, és un poble segrestat pel seu propi urbanisme deficient i això, a nivell social, es paga.
I no cal dir que una manifestació d'iniciativa institucional té les seves particularitats, tant d'organització com de parròquia (també imagino que hi haurà coincidència de xifres entre organitzadors i policia municipal).

I, encabat, el crit que més hi he enyorat ha estat el que justament més hem cridat alguns al llarg dels anys: Quart Cinturó, ni aquí ni enlloc!

dijous, 7 d’octubre de 2010

No perdem el Nord


De forma inconscient o no, per atzar o no, a voltes la vida ens estaciona davant un mateix tema dins del qual hi quedem atrapats una temporada. Poden ser dies, mesos o anys.

En el meu cas ja fa mesos que vaig encadenant episodis que em permeten aprofundir en el coneixement d'un dels territoris del nostre país que no pateix el llast de la dominació espanyola; tot i que la càrrega és prou ben feixuga: em refereixo, en aquest cas, a la Catalunya Nord.

Si fins ara a través de llibres, m'havia apropat al tros de país que queda per sobre la ratlla de França (o d'Espanya) a través de la visió autobiogràfica i literaturitzada d'en Joan-Daniel Beszonoff (Un país de butxaca, 2010; Una educació francesa, 2009) o del cèlebre relat pamfletari d'en Joan-Lluís Lluís (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, 2002), ara ha estat el torn al recentment publicat treball de l'activista nord-català i professor de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer, Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català (Edicions Trabucaire, 2009), una visió de pretensions més globals i analítiques sobre la realitat de les comarques del nord.

En efecte, Alà Baylac-Ferrer ens ofereix una síntesi, que al mateix temps esdevé una actualització de treballs anteriors com Qui sem els catalans del nord (Arrels, 1992) o El petit llibre de Catalunya Nord (Ed. De l'Hérisson, 1978), i que aplega des de la consciència de la catalanitat i els signes externs i la naturalesa d'aquesta, la situació econòmica, la demografia, la societat, el procés d'aculturació programat per l'estat francès (ja sigui monarquia o república) des del Tractat dels Pirineus i la catalanofòbia institucional (que en aquest cas és equivalent a la bascofòbia, la corsofòbia... i tota la tirallonga de fòbies que França ha dispensat sobre totes les seves colònies hexagonals i de mars enllà).

És probablement sobre la catalanitat i el futur d'aquesta a Catalunya Nord, en què rau gran part de l'interès de l'obra de Baylac-Ferrer, enfocant-ho des de la perspectiva de la pròpia consciència, del conflicte amb França i amb l'esmentada relació amb la resta de la catalanofonia. Ja en el capítol inaugural l'autor s'interroga sobre el fet que encara sigui possible el naixement de catalans conscients en aquesta part del país territori; curiosament, el naixement d'un fill de l'autor i la tria del nom de Martí li ha valgut un llarg i penós plet amb l'estat francès que ha acabat per arribar a Estrasburg. Raó? La i amb accent tancat no existeix en l'alfabet francès i, per tant, tampoc podia existir aquest nom i, esclar, molt menys registrar-se. Us sona allò de les lletres prohibides a Turquia? Doncs no cal anar pas tan lluny. Les vergonyes a què han estat sotmesos els catalans al llarg dels segles i, en especial, arran del Tractat dels Pirineus (probablement la pitjor agressió a la nació catalana), queden prou clares en aquestes paraules de l'autor:


Fins al decenni dels 1990, els passos fronterers entre Portbou i Cervera a la Costa Vermella, o entre Molló i Prats de Molló al coll d'Ares se tancaven, ben clavats amb cadenat, cada nit. És fàcil de denunciar Corees separades, Murs de Berlín o baluards separadors entre palestins i israelians, però aqueixa va ser la realitat dels catalans fins fa encara ben poc temps” (pàg. 128).


I encara més, i a major glòria de Schengen, la frontera francoespanyola a l'alçada de la Jonquera és ben vigent: controls, comissaries noves, vexacions a catalans del sud i del nord.

Però també és prou reveladora la relació entre catalans de banda i banda de la ratlla que indica l'autor. Tot plegat fora ben senzill si no fos tan complex, perquè només cal tenir el mapa del nostre país al cap i, com diu Baylac-Ferrer, una mica de comprensió vers la situació de minorització i diglòssia salvatge a què ha estat sotmesa la Catalunya Nord: “Hom es dirigeix sempre amb més cautela i delicadesa a un malalt en una cambra d'hospital que a una persona ben portant a ca seua” (pàg. 170). Ara bé, si tots els del sud actuem amb normalitat i trenquem l'esquema regional espanyol al qual se'ns ha sotmès i emmotllat contribuirem, encara que sigui a base de pessics, a fer m és normal i visible la nostra llengua en un territori on es parla de forma ininterrompuda des de fa mil anys: “resulta bastant impresentable i desolador per als catalans “nacionalment conscients”, constatar l'efecte negatiu de tots aquells sud-catalans que acudeixen a “Perpignan” -o caldria dir “Perpiñán”- a França, a practicar i lluir un francès més que aproximatiu, sense cap mena de consideració ni de sensibilitat per la situació lingüístico-identitària del lloc que visiten” (pàg. 171).


Tot plegat, una bona eina aproximativa a la realitat de les comarques del nord dels Països Catalans; una presa de contacte per descobrir o aprofundir sobre la queixalada que va patir la nostra terra, i com França i Espanya fa més de tres-cents anys que proven de digerir-nos. Una nova sacsejada a la presumptuositat dels del sud (sobretot els del Principat), que sovint ens creiem l'essència última i única de la catalanitat. I, aquí hi ha el futur i l'esperança, sempre que encara no ha reeixit del tot.


Vegeu els comentaris que també han fet sobre el llibre en Pere Mayans i l'Oliver Saquer.

dimarts, 14 de setembre de 2010

La punyalada


Ineptitud o mala fe? Mai acabem de saber quina d'aquestes qualitats guia determinades iniciatives polítiques, com ara presentar l'anunci d'informació pública del Quart Cinturó (l'anomenarem així, sense eufemismes orbitals) a tocar del mes d'agost, fet que situava el termini màxim per presentar al·legacions al projecte per al dijous 2 de setembre. No cal trencar-se gaire les banyes per entendre que una jugada com aquesta desactiva d'entrada qualsevol resposta organitzada potent i que la casta dirigent que ens ronda entén el concepte de participació ciutadana com un accessori cosmètic en l'exercici del poder al segle XXI. Tanmateix, o bé han estat conscients que se'ls veia massa el llautó (qui dimoni tenia temps d'estudiar-se com cal les 2800 pàgines de l'estudi informatiu en aquest termini i en ple mes d'agost?) o bé la ineptitud citada era qui guiava els seus passos perquè el termini de presentació d'al·legacions s'ha acabat ampliant fins al 4 d'octubre. Un bri de racionalitat benvinguda.

Però si l'anunci d'informació pública ja grinyolava pel fet d'haver-se fet efectiu el 30 de juliol (cada vegada que ho esmento me'n faig creus), el respecte a la pròpia legalitat ambiental espanyola ja fa una pudor de socarrim que tomba d'esquena: l'estudi informatiu no es podia fer públic sense haver clos abans un procés de tramitació ambiental que inclou consultes que s'han de traslladar a les parts afectades, fet que es va produir al juny; doncs bé, com es pot llegir a la nota de premsa del 16 de juliol d'enguany de la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC), tot plegat ens condueix a un període d'almenys cinc mesos (en situem al 16 de novembre) abans la Dirección General de Carreteras no pugui iniciar la redacció d'un estudi d'impacte ambiental. Què ha succeït? Doncs que s'ha fet valer (s'ha convalidat per ser més exactes) un estudi anterior del 2004, ja caducat d'acord amb la legislació ambiental i així reconegut per una resolució del propi Ministerio de Fomento de l'abril d'aquest mateix any per tirar endavant l'anunci del 30 de juliol.

Així que quin és l'escenari se'ns presenta? A banda d'enfrontar-nos a un projecte que es passa per l'arc del triomf la legalitat ambiental o alguns preceptes del propi Pla d'Energia de Catalunya, a banda d'això, deia, i com assenyala la CCQC en particular i el sentit comú en general, això no respon a res més que a un interès electoralista particular del PSOE d'aquí, interessat en sintonitzar amb el poder socio-econòmic del país, malgrat aquesta façana progre tan estiregassada que s'entesten en mostrar (i que tan bé els ha anat històricament, no ens enganyem). Un fet que entra en la lògica d'anunciar, per exemple, que Chery, l'empresa automobilística del govern xinès, la més contaminant del sector, que paga sous de misèria als seus treballadors i que està perseguida per plagi per Daewoo i Nissan, entre d'altres mèrits, vindrà a instal·lar-se a la comunitat autònoma catalana i que crearà llocs de treball i que tot seran flors i violes. Au va.

I als que fa gairebé vint anys que ens enfrontem al Quart Cinturó, al costat o dins mateix de la CCQC, des de fora o des de dins dels ajuntaments, a nivell particular o en equip, ens queda el de sempre, restar aquí, tossudament alçats que diria el de Verges, defensant la terra. I defensar la terra en aquest cas no és pas oposar-se al progrés: és oposar-se a un determinat concepte de progrés que té el seu esquema fundacional en el desarrollismo franquista i que ha conegut un auge esplendorós amb la mentalitat nou-rica dels governants espanyols i catalans que basen les seves estratègies de desenvolupament econòmic en apostes caduques farcides d'interessos inconfessables i la resolució dels problemes del personal en funció de la durada de les legislatures.




Imatge AraVallès, on també s'ha publicat l'article.

diumenge, 12 de setembre de 2010

(Un altre) 11 de setembre

Primera diada principatina després de la gegantina manifestació del 10 de juliol passat: ulls esbatanats i orelles netes de cera per veure'n els efectes i conèixer l'abast de determinades pulsions (delegat de la metròpoli José Montilla dixit) en aquesta banda del país.
I, més aviat, detalls que diuen molt: l'estelada gegant que oneja penjada de l'Arc de Triomf , ha mutat la seva pigmentació i s'ha mimetitzat amb l'estètica independentista d'ara, presa de la febrada unitària i transversal. No passa res: el blau i el blanc han substituït els colors sang i or, que diuen al nord. Mentre la convicció sigui real i mentre no perdem de vista el mapa, des del punt de vista estrictament nacional el que ens cal és un gavadal d'estelades; i anem fent bullir l'olla. Malgrat que això no és tot, almenys per mi...
A diferència de l'any passat però, quan a l'entorn dels organitzadors de la consulta d'Arenys de Munt, s'aplegaven alguns messies de l'independentisme del que alguns anomenen del lliri a la mà, enguany cadascú anava per la seva banda, en especial el nostre salvador de la pàtria més mediàtic, Joan Laporta, que va abandonar la manifestació per anar allà on es juga el futur el país: el Camp Nou... Potser un botó de mostra ben significatiu de l'independentisme d'ara? Vés a saber.

Nosaltres hem seguit cap al Fossar, com sempre, perquè som allà on érem ja fa molts anys i no ens en mourem fins que la feina sigui feta

dimarts, 27 de juliol de 2010

Lliçà d'Amunt es declara "moralment exclòs de la constitució espanyola"

En el ple municipal de dijous passat, es va aprovar per majoria absoluta la Moció presentada per la Plataforma Lliçà d'Amunt Decideix, en què es declara el nostre municipi "moralment exclòs de l'àmbit de la Constitució espanyola".
Després d'un debat força intens, amb argumentacions diverses dels 5 grups polítics de l'Ajuntament, la Moció es va aprovar amb 5 vots d'ERC (el grup tenia una regidora absent), 4 vots de CiU i 1 vot d'ICV-EUiA. Els grups del PSC (4) i del PP (2) hi van votar en contra.
Des de la Plataforma LLIDAD manifestem la nostra satisfacció i felicitem els grups que van votar a favor de la Moció.

Aquesta és la moció aprovada:

MOCIÓ DE RESPOSTA A LA SENTÈNCIA DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL ESPANYOL CONTRA L’ESTATUT D’AUTONOMIA DE CATALUNYA PER LA QUAL ES DECLARA LLIÇÀ D’AMUNT MORALMENT EXCLÒS DE L’ÀMBIT DE LA CONSTITUCIÓ ESPANYOLA

EXPOSICIÓ DE MOTIUS

Davant la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol contra l'Estatut d'autonomia de Catalunya, aprovat en referèndum popular el 18 de juny de l’any 2006, l’associació cívica Lliçà d’Amunt Decideix! presenta aquesta moció al Ple municipal en què insta la corporació a declarar Lliçà d’Amunt municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució espanyola, seguint l’estela de la decisió presa per diversos ajuntaments catalans, arran de la iniciativa pionera de l’Ajuntament del Port de la Selva (Alt Empordà), que el 5 de juliol passat va prendre la decisió per unanimitat dels seus set regidors, pertanyents als grups de CiU, ERC i PSC. Aquesta proposta té encara més sentit després de la multitudinària, contundent i ja històrica manifestació de rebuig a la sentència del TC celebrada a Barcelona del 10 de juliol passat, sota el lema “Som un nació. Nosaltres decidim”.

PROPOSTA DE RESOLUCIÓ

Els anteriors antecedents ens fan proposar al Ple de l’ajuntament de Lliçà d’Amunt, per al seu debat i votació, els acords i consideracions següents:

1. La sentència retalla molt greument l'Estatut en qüestions clau per a l'autogovern català com ara la llengua, la justícia i el finançament. Tenint en compte que la carta magna catalana és ja un text de mínims respecte del que va aprovar el nostre Parlament el 30 de setembre de 2005, que ja va ser substancialment retallat per les Corts espanyoles, i que va ser aprovat per àmplia majoria a les urnes pel poble de Catalunya, la conclusió evident que se’n desprèn és que les aspiracions d'autogovern de la nació catalana no tenen cabuda a l'ordenament jurídic espanyol, que té aquest tribunal deslegitimat com a intèrpret únic i vinculant de la Constitució espanyola.

2. La reforma de la Constitució espanyola amb l’objectiu de fer-hi possible l’encaix de les aspiracions d'autogovern catalanes es certifica com una quimera del tot impossible, atès que requeriria el suport de dues terceres parts de les Corts espanyoles, una Cambra dominada pels mateixos partits espanyols que van retallar l’Estatut aprovat a la Cambra catalana per una amplíssima majoria o que el van recórrer després al Tribunal Constitucional, i que han designat els membres d’aquest tribunal polític fet a la seva mida.

3. La sentència del Tribunal Constitucional tanca, doncs, de forma definitiva el sostre d'autogovern de Catalunya dins l’Estat espanyol, molt per sota de les aspiracions del poble de Catalunya, que reclama avançar cap a noves fites de llibertat nacional.

4. Des d’aquesta corporació municipal creiem arribat el moment de qüestionar la sobirania espanyola sobre Catalunya i, com a representants legítims dels nostres veïns, acordem declarar el nostre municipi moralment exclòs de l’àmbit de la Constitució Espanyola, en un gest conscient d’afirmació nacional i democràtica, de resposta a aquesta sentència humiliant.

5. Així mateix, cridem els veïns de Lliçà d’Amunt i els ciutadans i ciutadanes de tota la nació catalana a participar massivament als actes públics en contra d’aquesta sentència i en defensa de l’exercici del dret d’autodeterminació del poble català.

Lliçà d’Amunt (Vallès Oriental), a 22 de juliol de 2010.


(També ho ha recollit Llibertat.cat aquí)


dimecres, 21 de juliol de 2010

La Llibreria Catalana


El dia és xafogós, no cal dir-ho. Després d'haver quedat xops amb mesos i mesos de pluja, la calor ens assetja sense massa contemplacions des que s'han retirat els núvols i un blau metàl·lic s'ha escampat per tota la volta; tant se val, els viatges amb aire condicionat són insostenibles, però molt agradables. I sempre ho són més quan amaguen un propòsit d'aquells que t'empenyen a la carretera amb una mena de sentit de la responsabilitat (encara que sembli molt gruixut de dir-ho) i de passar-s'ho bé, que és el que mou, fonamentalment, la catalanitat militant. I millor que així sigui, que sinó això seria insuportable.

El cas és que cada vegada els intervals que passem sense visitar el nord del país, el nostre destí d'avui, són més curts. Pel nord del país em refereixo, esclar, al que per aquí en diem Catalunya Nord, els territoris que van quedar a l'altra banda de la ratlla de França (per nosaltres) després de 1659. De primer anàvem a fer-hi excursions esporàdiques o a la cloenda del Corellengua cada dos anys, i després ja va ser cada any; en la darrera edició ja hi vam fer parada i fonda i vam aprofitar per anar fins a Ceret l'endemà, i mig any després ja hi hem tornat a fer cap per mostrar el nostre suport moral, connacional i (modestament) econòmic a en Joan Miquel Touron, el responsable d'aquest miracle que és la Llibreria Catalana de Perpinyà.

La Llibreria Catalana, tal i com ens van explicar allà mateix, és un concepte de llibreria escàs a la capital rossellonesa (a les antípodes d'aquell tan proper, geogràficament, FNAC de la plaça Catalunya), i si hi afegim que exerceix de focus de catalanitat en un terreny ben advers, la seva singularitat esdevé ja majúscula. Això, per si sol ja es motiu de visita en qualsevol escapada a Perpinyà, com ja havíem fet altres vegades. Però si, a més a més, arran de sinistres episodis de mobbing la llibreria veu perillar la seva existència, doncs cal que, exercint de ciutadans nacionals (que diria Fuster) una vegada més, hi fem una visita expressa; exclusiva, fins i tot.

Després d'una primera alarma rebuda via Facebook (amb la creació d'un grup de suport per part dels escriptors Joan-Daniel Bezsonoff i Joan-Lluís Lluís, que ja ha aplegat milers de membres), el dissabte passat vam participar d'aquest peculiar Correllibres organitzat per tal de fer efectiu el suport a la llibreria i transformar el suport digital en ajut econòmic d'una forma lúdica.

De camí cap al nord, els peatges de la República ens van fer la guitza una vegada més: cues per guanyar l'altra banda, targetes de crèdit vàlides al sud que aquí no hi són benvingudes (deu ser allò de la grandeur)... Un cop allí, per sort, el nostre hoste va tenir la delicadesa de rebre'ns amb moscat, vi occità i barreja exòtica (el fuet s'havia exhaurit abans d'hora i en Touron ens va assenyalar el culpable d'aquest fet tan greu, tot i que en preservaré l'anonimat), i dos amics de luxe de la llibreria (Bezsonoff i Lluís) departien (i signaven) amb tothom qui va tenir la bondat (i la sort!) de treure el cap aquell dia en aquell espai de dignitat.

Un plaer, al capdavall, mostrar el nostre suport allà estant, conèixer en persona dos monstres de les nostres lletres contemporànies, parlar amb la resta de gent que vam compartir espai i experiència i, esclar, conèixer en Joan Miquel Touron i encomanar-nos de la seva eufòria i vitalitat, i riure amb la seva sornegueria a l'hora de mirar-se el país del capdamunt estant, tot amb un got de moscat a la mà i, en l'ànim, la satisfacció de saber que mai ens acabaran de doblegar les adversitats si, encabat, restem units. Els del nord i els del sud; els de terra endins i els de mar enllà.


diumenge, 11 de juliol de 2010

Un dia per a la història


Això va ser el que vam viure ahir: un dia que durarà anys; un dia que, esdeveniments a venir, potser serà aquell que recordarem com el que va certificar el tomb.
Aquells qui intenten amagar la realitat del que es va viure ahir a Barcelona, potser s'acabaran per trobar que, aquesta realitat, els esclatarà al rostre.

dijous, 8 de juliol de 2010

Òmnium ha de canviar el lema

La polèmica que s'ha generat els darrers dies a l'entorn de l'encapçalament de la manifestació convocada per Òmnium Cultural (repeteixo convocada per Òmnium Cultural) ha provocat la conversió d'una anècdota en tot un problema. Però, ho és tant, d'anecdòtic, tot plegat?

La cosa està, fonamentalment, entre mantenir el lema inicial “Som una Nació. Nosaltres Decidim” o substituir la capçalera amb pancarta i lema per una bandera catalana muda, que és el que voldria, suposo, el PSOE d'aquí, que restéssim ben muts fins a diluir-nos en el silenci final. No oblidem, abans que res, que el lema havia estat consensuat per, entre d'altres, els representants del PSC que en el seu moment es van reunir amb la gent d'Òmnium.

Però per què. Per què se senten incòmodes amb el lema? Què no li agrada al president de la comunitat autònoma catalana? La part en què hi diu som una nació? O la darrera, en què, entenent que, en tant que nació, tenim el dret de decidir? Què hi ha d'inconstitucional en la sintaxi pancartista que Montilla i els seus no puguin pair? És de debò més inclusiva la bandera catalana que el lema d'Òmnium? No és tan clar: la nostra bandera inclou també a les sensibilitats socio-polítiques que representen els votants del PP, de Ciudadanos i als seguidors més desacomplexats de la roja; per tant, aquests catalans també es podrien sentir insultats per una utilització partidista d'un símbol nacional-estatutari-sense-valor-jurídic. Què s'han cregut doncs aquests que s'embolcallen en la senyera en va i la utilitzen en contra dels interessos d'aquells dels qui ja els va bé la sentència i també són catalans? Així doncs, tenint en compte que la bandera catalana no es pot fer servir a la lleugera i que nació, aquest terme sí que val justament si es fa servir a la lleugera, és constitucional, el que molesta al montillisme és el dret de decidir. Per tant, el PSOE d'aquí no li agrada que decidim. No podem decidir res. Res. Ni podem votar els nostres alcaldes. Ara resultarà que aquells processos participatius que munten els ajuntaments sociates per triar si les fotocòpies del municipi es fan en paper reciclat o no, tampoc valdran. Està bé, tot plegat.

Però en el fons, la discussió de la pancarta, el que fa és clarificar l'escenari. Una manifestació no ho resol tot, però aquesta es preveu important, perquè si no, no estaríem assistint a l'espectacle que ens ofereix la nostra lamentable classe política. Estem davant d'una pugna: una pugna entre una societat civil que està fent el tomb, que es va apropant cada dia més cap a una majoria social que aposta per la independència (si més no, d'aquest tros de país), probablement una pugna decisiva i l'autonomisme (o encaixisme o, sense eufemismes, espanyolisme de províncies) ho sap i s'esforça per controlar la situació. És per aquest motiu que, honestament, als independentistes ens cal ser-hi presents: no perquè ens tornin el tros d'estatut que ens falta, sinó perquè se'l quedin sencer; venim a cantar-li les absoltes i a començar a anar acabant la feina i començant a construir la llibertat definitiva dels Països Catalans. Jo, particularment, hi vaig per això i em situaré al bloc de l'esquerra independentista, perquè tinc un model de país ben definit al magí.

Per tot plegat crec que sí, que Òmnium hauria de cedir la capçalera a la nostra classe política, que hauria d'anar sola però en bloc sostenint una pancarta en la qual el lema seria diferent: “Vergonya, cavallers, vergonya”, amb l'afegit, al capdavall i si es vol, de la cirereta: “Montilla dimissió”. A banda d'esgargamellar-me per la independència del meu poble ja podeu ben creure que em deixaré el coll amb aquest altre lema.

dimarts, 29 de juny de 2010

S'ha acabat el bròquil

Vist a cop calent (bé, potser és agosarat parlar de cop calent després d'un lustre marejant la perdiu) l'estat espanyol sembla refermar-se en la seva voluntat d'empènyer els catalans cap al gest de l'adéu: això és l'esgotament d'un discurs, la fi d'un camí, el fracàs del relat de la plurinacionalitat, del federalisme, de l'encaix i de tota la tirallonga d'eufemismes que s'han fet servir per fer-nos sentir una il·lusió d'espanyolitat més suportable; per creure que Espanya ens volia tal com érem. N'hi ha que no hi hem cregut mai, en això. Però encara n'hi ha molts que ho creien i/o ho volien possible.
Espanya es va inventar com a nació al segle XIX i des de llavors no ha admès esmenes. Molts catalans, en especial les seves classes dirigents, han cregut, al llarg de les dècades que sí, que se'n podrien fer, i una vegada darrera l'altra s'han anat estavellant totes les estratègies de reforma pensades des de la perifèria en front de la granítica nació espanyola de matriu castellana: federalisme, polaviejisme, autonomisme... Des d'Almirall i la Lliga, fins a Pujol i Maragall... Res a fer. Els recomano que desfacin el camí per tornar a arribar al present: que arrenquin des de Roca i Farreras i segueixin per la via que els mena al sentiment popular d'avui mateix.
Això darrer, i malgrat haver votat no en el referèndum i malgrat no haver tingut mai al magí cap mena de pla encaixista, és un insult a la nostra dignitat. Esperem que sigui l'últim que admetem i que formulem la nostra sentència de forma ben clara: INDEPENDÈNCIA.
S'ha acabat el bròquil, Espanya. Tu ja m'entens.


Altres opinions:

Vilalta: Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

escletxes: Sentència

Emigi Subirats: Ja ha parit la burra!!!

Juli Cuéllar: Prou d'estatuts: INDEPENDÈNCIA!

Vicent Partal: Ací se separen els camins

dimecres, 23 de juny de 2010

Macianisme i messianisme


Després de la victòria del candidat del Grupo Godó, i altres conspicus grups de poder polític i econòmic catalunyesos, a la presidència del F. C. Barcelona, sembla que aviat es desvetllarà, a la fi, el destí polític que el fins ara president blaugrana, Joan Laporta, té preparat per al futur més immediat. El futur més immediat vol dir, esclar, les eleccions autonòmiques de la tardor d'aquest any.

El creixement objectiu del sentiment independentista dels últims dos lustres a la comunitat autònoma catalana ha anat acompanyat d'alguns fenòmens curiosos i d'una amalgama de causes sense les quals no seria possible entendre, ni just, interpretar la situació actual. I aquesta situació ve tenyida d'un cert ambient de principi de la fi, per la certificació de la mort de l'invent espanyol de l'estat de les autonomies, però al mateix temps i per això mateix, i per desgràcia, aquest sentiment es vertebra en gran part com un autonomisme radical i representa, per tant, un cert triomf d'Espanya, que pot veure com perd una part de les seves colònies però que haurà aconseguit esquarterar-nos com a poble.

I amb tot el conjunt de factors que empenyen a definir més encara els contorns d'aquest atzucac que semblem tenir com a escenari s'esdevé l'aparició de tota la tirallonga d'actors que tenim a l'auca que, hores d'ara, en són una bona pila: tenim plataformes, grups d'opinió, agrupacions de caràcter polític sense ser del tot partits, partits que no passen de ser agrupacions més o menys freaks, grans partits que fan implosió i forces emergents que no es decideixen a esclatar, tots acompanyats d'una colla de cares que han decidit assumir finalment un compromís ferm, d'altres que han mantingut el que sempre havien tingut i uns darrers que estan convençuts a exercir de guies en el camí traçat per la providència. Això no és cap desastre, no és l'enèsima ocasió en què la nostra pròpia incapacitat ens conduirà a una nova derrota... almenys si som capaços d'evitar-ho, esclar. És, senzillament, una conseqüència del terreny en què ens movem: cap dels principals grups polítics majoritaris als quals se'ls pressuposa cridats a ser capdavanters del procés de ruptura amb Espanya sembla tenir ganes d'assumir aquest rol; però, i el que és pitjor, és que cap d'ells sembla, encara menys, capacitat per a fer-ho. Un dels llocs comuns en les converses de terrassa argüit com a factor negatiu sobre la qüestió nacional sol ser: amb aquests polítics no sé si vull un estat independent, jo. Precisament: no és aquesta classe política la que ens conduirà a la independència. Actualment la nostra classe política és un llast, perquè les circumstàncies la superen. Almenys a gran part d'ella.

I com que els presumptes capitans no menen la nau, alguns es regiren per erigir-se en nous Macià per aglutinar allò que es va conèixer com a independentisme sociològic, a semblança del que va aconseguir el polític republicà el 1931: esdevenir la figura respectada i la clau de volta simbòlica de la unió de les famílies republicanes de Catalunya, des de federals fins a independentistes com ell mateix. Aquest fet, envoltat de mitologia i transportat als nostres dies, converteix un macianisme un pèl necessari en un messianisme que pot acabar esdevenint inconsistent. Laportes o Carreteros no són la solució: són fruit del moment, encara que contribueixin a fer bullir l'olla, en especial el primer, que ha dotat la primera entitat esportiva dels Països Catalans, d'una dignitat nacional com mai s'havia vist. Deixant clara la meva aversió per els lideratges carismàtics i estructures verticals, no ens confonguem.

Paradoxalment, tenim un independentisme invertebrat políticament pel seu creixement massiu que ha depassat els límits de les formacions que el defensaven (i que creien monopolitzar-lo, en algun cas) i, alhora, tenim una societat ben madura (i tant que sí) per escriure la seva pròpia història i, sobretot el seu propi futur, com bé ho demostra la normalitat amb què arrela l'independentisme avui. I la millor prova d'aquesta maduresa d'aquesta capacitat, d'aquesta il·lusió, generositat i força és la pròpia empenta popular certificada en l'organització de les consultes sobre la independència que ja s'han celebrat a centenars de viles del Principat. Prenguem consciència, doncs, de l'energia que ve de baix per tal que no se'ns escamotegi des de dalt. Com sempre.


dijous, 3 de juny de 2010

Crims israelians, hipocresia turca


L'atac en aigües internacionals contra la flota d'ajut humanitari que es dirigia a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel ha estat un acte de prepotència criminal. No ho sé veure d'una altra manera.
De vegades m'esforço en no caure en el panfletarisme en aquesta qüestió tan masegada, però els governs i estats majors israelians ho acostumen a posar francament difícil massa sovint. I en aquesta ocasió fins i tot els opinants més conspicus de l'anomenat prosionisme català han quedat sense arguments per defensar la política defensiva practicada pels hebreus. No n'hi ha per menys.
Dit això, un dels múltiples vèrtexs de la notícia que em pertorba de la mateixa manera que em fastigueja el procés de canonització al que s'està sotmetent el jutge estrella del TOP espanyol, Baltasar Garzón, és el paper de l'estat turc en tot això: que un estat genocida, que nega els drets de la principal minoria nacional de la república, que practica el terrorisme d'estat i l'apartheid, que assassina, tortura i mata amb total impunitat exigeixi a un altre estat (que fa més o menys el mateix, per cert) respecte per la democràcia i pels drets humans, em sembla, com a mínim, d'allò més cínic. Òbviament això no resta cap mena de pes a l'acte criminal comès per Israel aquesta vegada, però veure als turcs convertits en uns campions contra la violació sistemàtica dels drets que practiquen els israelians, quan ells no fan menys, és per fer-s'ho mirar.

dimecres, 26 de maig de 2010

Espanyolassos

Ja fa uns anys vaig cursar una d'aquelles assignatures obligatòries per les quals es triaven uns títols a mig camí entre el manual a l'ús i el concepte genèric que vestís prou sense voler dir gran cosa. Era la injustament menystinguda (bàsicament perquè t'hi feien treballar una mica més que en d'altres crèdits troncals, obligatoris, lliures o oprimits) Època de la Il·lustració. Encara recordo la primera sessió en la qual en Lluís Roura, el professor que ens impartia la matèria, encetava el curs mostrant-nos un mapa cap per avall, amb la higiènica intenció de capgirar també la nostra perspectiva geogràfica i, per tant, el nostre arrelat eurocentrisme, un concepte que, en aquest cas, va més enllà dels factors merament geogràfics.

Doncs bé, acabo d'engolir voraçment Un país de butxaca, de l'autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i he experimentat una sensació similar a la que em va produir mirar aquell mapa del revés en una de les aules de formigó de la Facultat. Resseguint les evocacions del passat i de la presa de consciència de la pròpia catalanitat de l'escriptor rossellonès, hom pot patir a escala nacional una petita sacsejada en la seva percepció geogràfica i cultural del seu catalanocentrisme (en cas que se'n disposi, esclar). I és que Bezsonoff, a través d'aquest tapís sentimental esquitxat de personatges diversos, fonamentalment catalans del Rosselló, i fonamentalment el seu padrí (l'avi, pels vallesans), fa desplaçar el centre de la catalanitat (de la seva catalanitat) cap a Nils, un petit poble rossellonès a mig camí entre Tuïr i Perpinyà. És evident que això canvia tota la perspectiva i no cal ser una llumenera per entendre que així ha d'esdevenir el relat: no és el mateix viure la catalanitat des de Pego que des de Riells del Fai, ni des d'Alaior que des de Calaceit. Però hi ha un element que distorsiona encara més el conjunt: la ratlla de França (la frontera més activa de les fronteres inactives d'Europa). Quan Bezsonoff parla del seu besavi es veu més clar el que vaig desgranant:

El meu besavi, Rossendo Montalat, havia nascut a Can Cabreta, un mas de l'Alt Empordà a uns cinquanta quilòmetres de Nils, però, per als nilsencs, sempre fou un estranger, un espanyolàs de merda. Per a ells representava una nosa, un intrús que venia d'un país endarrerit. Parlava català, i què? Potser ni ho notava, la gent. Era un accident històric. Tothom sabia català al Rosselló en aquell moment, fins i tot els franximans que s'aventuraven pels poblets”

Com diu l'autor, malgrat la persistència del nostre idioma al nord de l'Albera, cap al 1900 i al marge de romanticismes, ja hi havia dues Catalunyes mentals, i el comentari a l'entorn del seu besavi deixa clar que els catalans del sud distàvem molt de ser uns herois culturals per als germans del nord. Més aviat succeïa el contrari.

Sovint aquí, a la comunitat autònoma catalana, ens creiem el centre de la catalanitat i potser no ens manca part de raó si ens referim a la situació de la llengua i a la seva presència social, a la militància quantitativa, a alguns instruments dels quals disposem. Però, sense mala fe, com els catalans del nord pensaven que la seva Catalunya sempre havia estat francesa i així havia de ser, els catalans del sud ens hem deixat encotillar en una realitat territorial fabricada per l'estat espanyol i ara, quan l'independentisme sembla desfermat i sense complexos, el que branden molts és un regionalisme inflamat, un canvi d'estatus per a l'autonomia espanyola de Catalunya. I, justament, molts presumptes líders messiànics de l'alliberament nacional, només propugnen la salvació d'unes quantes quarteres.

Gràficament Bezsonoff exposa els motius de la manca d'arrelament de TV3 a la Catalunya Nord, una cosa amb què molts ens hem extenuat per aquí al sud (per allò d'haver d'anar explicant sempre les mateixes obvietats): a l'audiència de Baó, d'Elna o de Cotlliure els importa gaire que esclati una bombona de butà a Burgos? Entenen els algueresos i els ceretans els incomptables anuncis, gags, reportatges i d'altres peces televisives que apareixen dia sí i dia també en la llengua de Cervantes i de Juanito Navarro en un canal de televisió que pretén emetre per a tot l'àmbit lingüístic català? Doncs prou que cau pel seu propi pes, malgrat els pingüins i els apòstols de la crosta, a qui no han de patir, per sort, de la Jonquera en amunt.

Pas cap bri d'ideia!

dijous, 13 de maig de 2010

Visca el Vallès!

Hi ha publicacions la lectura de les quals ve embolcallada en una certa morbositat inherent. Si la freqüència en l'absorció de la dosi és mesurada, les expectatives solen ser satisfetes pràcticament sempre i en un grau elevat.
Aquesta vegada no em refereixo pas a El Periódico, ni tan sols al Parets al dia. Parlo de la Revista del Vallès, que fullejo un cop l'any, com a molt. No cal dir que mai en surto decebut (si mireu la web avui hi trobareu una cita de Donoso Cortés, l'únic pensador espanyol que al XIX va exercir una influència posterior a algun corrent ideològic europeu: el feixisme).
Així que avui, per casualitat, i després d'espolsar-ne la caspa, l'he fullejada i, vet-ho aquí, que hi he trobat el següent i interessantíssim article intitulat: "1.200 euros por no rotular en catalán", acompanyat d'una esmolada columna d'opinió contigua que acabava de reblar el clau a l'hora de detallar el cas d'un negoci audiovisual de Granollers víctima de la dictadura lingüística que, com tothom sap, es pateix a la comunitat autònoma catalana. L'espai de reflexió, que du el nom de "El bisturí", no podia ser, esclar, una altra cosa que esmolat, i el títol ja promet: "Jo hablu molt bé el catalán". Tot plegat, article i comentari quirúrgic, van signats per, ves per on, Jaume Ribell, un paretà a qui conec des que fèiem solfa junts a l'Escola de Música Municipal, aleshores situada a Ca n'Oms. Esclar que jo, aleshores, no sabia que ell acabaria al Vallès. Un cop certificat el seu destí professional, les opinions amb què esquitxa els folis ja ho fan tot més comprensible.
Com ja es deu haver entès, la notícia ens informa sobre la sanció patida per un negoci granollerí per excloure el català del seu rètol exterior després que una ciutadana anònima (de la qual l'article en dóna el nom i el cognom) interposés una denúncia per aquest fet el 3 de maig del 2008. L'abril del 2009 els arriba la carta als propietaris informant-los de la denúncia i el 9 d'octubre reben la visita per sorpresa (malparits!) d'una inspectora de la Generalitat (va triar aquesta data per explicitar l'acreditat pancatalanisme del govern catalunyès? Oh, escolta...). Finalment els ha acabat arribant la multa mig any després: 1.200 moniatos. No cal dir que tot el text està tan esgrogueït que cal un filtre de color per seguir-lo. La voluntat de confondre el personal és insistent a l'hora d'indicar els motius de la denúncia: tan aviat és per no retolar en català (per tant, versió verídica) com "por tener el letrero externo en castellano" (això, que és fals, és l'encapçalament de l'article, per sobre del títol).
Però el que m'ha robat el cor, de debò, és l'article que acompanya la notícia. Ribell obre foc especulant amb què, posats a prohibir, podríem prohibir els xandalls "ya que la estética de quillo de extrarradio choca frontalmente contra la identidad catalana" i llavors, "con la ley modificada a mi gusto", apa, ja podríem multar tots els que van en xandall pels llocs. I després de la llicència permesa en el petit sarcasme inicial apareix la indignació de periodista compromès :"¿Qué legitimidad es ésta que da a una normativa que se hace uno a medida de sus intereses ideológicos?", ens diu en Ribell, a qui veig que se li ha enrogit la cara a la foto després de deixar anar aquesta qüestió a mode de denúncia. Aquest noi (li dic noi perquè és una mica més jove que jo) es deu pensar probablement que només les lleis elaborades per la Generalitat en matèria lingüística són atzagaiades ideològiques d'uns nacionalistes ultramuntans. Pobret. No ho deuen ser lleis i normatives adaptades al patró ideològic de qui governa la resta de lleis i pactes nacionals que es fan aquí, a la resta dels Països Catalans (ai! se m'ha escapat!), a Espanya i a Burundi. Què hi farem.
Seguidament, en un atac de lucidesa, admet que la qüestió de la llengua és més seriosa que la dels xandalls, però que la hipèrbole ens serveix per il·lustrar l'arbitrarietat de la normativa i aleshores ens interpel·la sobre una situació amb els papers intercanviats: un comerciant multat per retolar en català a Madrid, posem per cas. Ah, ah, ara què? Eh?
El més greu però, a parer de Ribell, és que l'existència única de rètols en català per decret afecta la normalitat de la nostra societat, i, per acabar-ho d'adobar, tu vas per Barcelona i trobes tot de rètols d'establiments regentats per immigrants que han posat el seu rètol en català, però ple de faltes, cosa que sí que fa un favor pèssim al català. Esclar, a ell si estiguessin en castellà no li faria mal als ulls.
Remata la jugada dient que, ja que hi som, podrien multar doncs l'ús incorrecte del català. És una gran jugada, perquè fixint-se que a ell no l'afecta, no perquè en faci un ús més o menys correcte, sinó que per escriure les seves cabòries a "El bisturí" simplement no el fa servir, universal i amant de la normalitat com és.
És un quimera reclamar-ho, però no estaria de més que la gent com en Jaume Ribell i els qui dissenyen la línia editorial del Vallès sabessin coses com que "Més del 99% de les multes lingüístiques a Catalunya estan previstes per no utilitzar el castellà", com ens informava la Plataforma per la Llengua fa unes setmanes. Però, esclar, contribuir amb mentides a generar l'estat de percepció contrari a la realitat, pot fer que un mateix es cregui la impostura que escampa.


dissabte, 24 d’abril de 2010

I demà...


... doncs a veure què. Com diuen a Cuba "nuestra suerte está echada", és a dir, que fins aquí ha arribat la nostra feina... per ara. Com que no arribarem al 100% de participació sempre ens semblarà que podríem haver-ne fet més, que sempre ens hi podíem haver deixat la pell més del que ja ho hem fet, però precisament per això, perquè han estat mesos intensos de feina, de rumiar-hi, de trencar-s'hi les banyes, precisament per tot això, ja hem obtingut la primera victòria.
Perquè a la gent de Lliçà, com a la resta de pobles on es viu aquesta festa, els haurem dit, aquí ho teniu, digueu-ne el què us sembli, no tingueu por i parleu clar!
Ara ja hem començat i no es qüestió d'aturar-se. Amb pas ferm i decidit anem fent-ne via, a Lliçà, a Parets, a Bigues i a Riells, a Granollers, a Mollet, a la Garriga, a Reus, a Girona, a Olot i potser ben aviat a l'illa de Mallorca, tot sense perdre de vista els milers que avui són al carrer a València, on la gent del nostre tros de país més maltractat continua un combat digne i duríssim per resistir i vèncer, que és el que farem malgrat hipocresies progres garzonianes, malgrat llepades al cul de feixistes morts, malgrat la impunitat al País Valencià dels corruptes i els violents, malgrat els nostres dirigents i, de vegades, malgrat nosaltres mateixos. Vencerem, això és ben clar.

dijous, 22 d’abril de 2010

Mort d'un fatxa


Juan Antonio Bardem va escriure i dirigir una gran pel·lícula titulada “Muerte de un ciclista” (1955). En aquest film, perseguit per la censura franquista, s'hi retratava de forma fina la hipocresia d'una burgesia que preferia sacrificar la vida d'una persona (el ciclista atropellat del títol, a qui una parella d'amants infidels abandonen moribund a la carretera) que no pas renunciar al seu estatus.

Metafòricament, això és el que passa a nivell social en la comunitat autònoma catalana com ha vingut a demostrar la mort d'un dels feixistes més pinxos que ha conegut aquest tros de país nostre. Em refereixo, esclar, al falangista reciclat, corrupte i autoritari Juan Antonio Samaranch (pronuncieu-ho amb tx final). El paper del nostre establishment, aquí en el seu conjunt (polítics, empresaris, esportistes, monarquia, periodistes, etc.), ha exemplificat de forma ben lluminosa el segrest caspós que patim arran de la consolidació del model de transacció triomfant iniciat amb la mort al llit del dictador. El currículum d'aquest fosc personatge que era Samaranch, a qui se suposa hem d'agrair que portés els Jocs Olímpics a Barcelona, no ha quedat del tot en l'oblit a què ens han intentat sotmetre els mitjans oficials (La Vanguardia española d'avui feia feredat: segons sembla Samaranch va néixer el 1975, perquè abans d'aquest moment no té història) gràcies per exemple a aquest reportatge de Vilaweb en què se'ns informa que la premsa internacional es fa ressò tant de la tèrbola gestió al capdavant del COI com del seu passat falangista a diferència de la d'"aquí", a l'article que li van censurar a Josep Mª Huertas que ha difós Vicent Partal al seu blog, o a les paraules de Juli Cuéllar. També la Comissió de la Dignitat ha fet honor al seu nom i ha clamat al cel quan s'ha dipositat el feixista de cos present al Palau de la Generalitat; no es pot dir el mateix per part del Memorial Democràtic, que assisteix a homenatges al braç repressor de Samaranch al 92, però que li deuen semblar bé els honors a aquest oportunista impresentable i admirador de Franco. Almenys jo no els he sentit obrir la boca (potser em fico de peus a la galleda).

Així que, com sempre, com ja ha passat en d'altres ocasions, la nostra dirigència política, social i econòmica, calla de forma vergonyosa. Ja ha passat amb Sentís o amb Pablo Porta, un espècimen menyspreable com Samaranch, que va arribar a president de la Federación Española de Fútbol tot i haver estat un torturador del SEU (era qui estomacava a les txeques de l'UB). Uns callen i els altres no només no passen comptes pels seus actes criminals, sinó que acaben essent premiats per l'aristocràcia de l'anomenada Transició: bé, de fet, uns i altres es van posar d'acord en aquells dies, no veig perquè no s'ha de notar això ara. És per això que com a “Muerte de un ciclista”, la nostra dirigència atropella la democràcia i marxa sense atendre-la, perquè l'amant que anava al cotxe era Samaranch i els feixistes reciclats, i la por és que si es coneixen les circumstàncies de l'incident es pot enfonsar el model de país que van construir tots junts. I això és irrenunciable.

S'ha mort un fatxa, un fatxa català. Des d'ahir estem més amples.


dimarts, 13 d’abril de 2010

Egunkaria, llums i ombres


Altra gent n'ha parlat i a mi em passa el mateix, el que transmet el cas Egunkaria és una doble sensació d'alleujament i de ràbia: per una banda hi ha l'alegria que suposa que s'hagi absolt els cinc acusats, i, per l'altra, la indignació que provoca que l'evidència trigui set anys a imposar-se. Set anys per decidir que el tancament d'un diari és inconstitucional i que les presumptes vinculacions amb banda armada es van construir sense proves, amb guàrdies civils declarant que reconeixien que no s'havia investigat si la línia del diari era de suport a ETA o no, cosa que fa incomprensible la imputació. Això què és?

I, a més, s'ha d'aguantar el cinisme sense límits dels partits nacionalistes (PSOE i PP, esclar) dient que es congratulen perquè tot plegat demostra que la justícia espanyola funciona i que estem en un estat garantista. Després d'un calvari com aquest, amb el tancament d'un diari que és, només per començar, un atac a la llibertat d'expressió; amb treballadors que se'ls fa fora de la feina per ordre judicial; amb els processats patint tortures; amb els 1500 accionistes amb un pam de nas; amb set anys d'espera per determinar no només que tot és mentida sinó que no es va aportar res perquè semblés que era veritat; amb tot això podem parlar alegrement i infantil d'un estat garantista?

La veritat ha esclatat als nassos de l'estat, aquesta vegada, però quantes vegades succeeix això mateix? El cas d'Egunkaria no és un cas aïllat, n'hi ha que ho sabem prou bé. A casa nostra el record del 92 n'és l'exemple més esgarrifós, per molt que ara un dels màxims responsables d'aquell disbarat repressiu sigui elevat a la categoria de màrtir de la democràcia. No tenim sort de tenir un sistema garantista; el sistema és el problema, perquè el més greu és que no hi va haver cap error quan es va decidir processar aquests cinc ciutadans, sinó que hi havia plena consciència del per què es feia.

I ara caldra veure què passa: com i qui assumeix la reparació de tot aquest despropòsit, perquè si de debò hi ha justícia, les associacions fanàtiques, retrògrades, feixistitzants, que van emetre la fatwa contra Egunkaria haurien de carregar amb les conseqüències de la ceguesa que els impedeix percebre la seva radicalitat antidemocràtica. I tot amb tot, hi ha mals que s'han fet que ja són irreparables.

dijous, 8 d’abril de 2010

Ganxons

Una altra d'aquestes ocioses jornades vam aprofitar-la per endinsar-nos pels dominis ganxons, allà on fa una mica més de cent anys va néixer el terme que va fer fortuna per designar aquest tros de litoral del país de la mà de Ferran Agulló.
Si bé Sant Feliu de Guíxols té un passeig de mar agradable, fet amb gust i que convida a estirar-hi les cames, la primera línia pateix del mateix mal que moltes de les poblacions de la Costa Brava: una avantguarda d'apartaments en franca competició per mostrar la seva manca de gràcia, quan no directament la seva lletjor. Un recordatori dels desastres de l'urbanisme perpetrats arreu i a la costa en particular, que bé prou té les seves característiques específiques. Un dels pocs que se salva d'aquest tram és el Casino “La Constancia”, conegut localment com a Casino dels Nois, en contraposició al que fou conegut com a Casino dels Senyors, una divisió social de l'oci força estesa arreu del país (a Parets mateix teníem el Cafè de Dalt i el Cafè de Baix que es diferenciaven per la mateixa raó que els dos locals ganxons). El fum, les cartes i la parròquia habitual i jovenassa conviuen a “La Constancia” encara avui amb els qui, estiuejants, passavolants, s'hi apropen per dinar per quatre rals.
Més endins hi ha el patrimoni més granat de la vila, capitanejat pel Monestir i la seva Porta Ferrada (ss. IX-X), un dels emblemes de la vila. A tocar de l'edifici, i aprofitant una de les múltiples fires artesanes que se celebren en dies festius a tota una tirallonga de viles de la costa (i de l'interior), els abnegats voluntaris de Guíxols Decideix recullen vot anticipat per a la convocatòria del 25 d'abril (la de Parets i Lliçà). Una de les coses més interessants de tota aquesta història, dels referèndums populars, vull dir, és la solidaritat immediata que hom experimenta amb les plataformes d'altres viles, l'intercanvi d'impressions, d'idees i recomanacions; poder parlar amb gent a qui no coneixes de res, engrescada, que esdevé còmplice tot d'una. I t'acabes desitjant sort.
Pels carrers del centre hi ha algunes cases de ganxons il·lustres: la d'Agustí Calvet “Gaziel”, on una placa testimonial certifica que allí va arribar al món el cèlebre periodista de La Vanguardia. Encara més enmig, gairebé al mateix dret del Casino dels Nois caminant d'esquena al mar i en un carrer costerut hi ha els fruits de la flamant restauració de la Casa o Museu Irla, la que fou casa del president de la Generalitat a l'exili. Una exposició permanent en fa un repàs de la vida i trajectòria política a la primera planta. A baix, la cosa s'ha reconvertit en un deliciós espai per a concerts. No cal dir que el retrat és hagiogràfic, només faltaria; tampoc me l'esperava d'una altra manera. A mi el personatge sempre m'ha semblat un titella d'en Tarradellas en la seva etapa a l'exili, una època en què es va veure superat per les circumstàncies, que el van empènyer a exercir un paper que potser ell mateix no va voler ni cercar. Bé la història és així, i de vegades situa els homes i els fets més enllà de previsions o anhels personals.