dijous, 25 de febrer del 2016

La paura

No sé si el d'ahir va ser el Ple més agre de la present legislatura a la Garriga, però, certament, hi hagué alguns moments de tensió política, en què el to de la discrepància fou encès.

Aquesta petita tempesta en l'oasi garriguenc va venir motivada (o magnificada) per una moció que vam presentar conjuntament els grups de la CUP i el d'Acord-ERC, amb el suport ja explicitat prèviament de SI, en què demanàvem declarar persona non grata a l'actual monarca espanyol, Felip de Borbó, i declarar la Garriga municipi lliure de monarquia. Una moció de marcat caràcter polític i simbòlic, específicament antiborbònica, però antimonàrquica en general alhora. És aquesta d'aquí sota:




Les motivacions per presentar-la i defensar-la són prou clares i ben senzilles d'entendre. Més encara si ens atenem als que la vam promoure (CUP), als que s'hi van adherir per presentar-la conjuntament (Acord-ERC) i als qui s'hi van afegir tan bon punt van poder (SI). Però anant més enllà de la voluntat de ruptura implícita plantejada des de la perspectiva independentista (els greuges catalans amb la monarquia borbònica i la necessitat de trencar-ne els vincles per a poder construir un estat lliure, democràtic i igualitari), em vaig permetre d'emplaçar a les forces republicanes, siguin federalistes, centralistes o veganes (ICV, PSC) i fins i tot em vaig permetre d'interpel·lar el regeneracionisme espanyol actual en el sentit que pretendre regenerar l'estat sense posar en qüestió una institució com la monarquia (i, encara més, la borbònica), era com a mínim, d'una consistència argumental discutible.
En el fons preteníem el que plantejava en Xavier Díez des del seu blog dies enrere a Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura, però des dels municipis, atès que Breda i Arenys de Munt ja havien iniciat el camí fa ben poc. Som capaços d'imaginar la potència simbòlica de centenars i centenars de municipis catalans (o, fins i tot, d'altres pobles dels subjugats per l'estat espanyol) declarant-se deslliurats de la monarquia espanyola i barrant el pas institucional del seu representant actual?

Doncs a la Garriga ens hem quedat en aquest terreny: en el de la imaginació, perquè la moció no va prosperar. Hi van votar en contra els set regidors de CiU, el del PSC i, esclar, el de C's. Tot amanit amb una lacònica abstenció d'ICV...
Els arguments (per dir-ho d'alguna manera) de C's eren previsibles. Si el Ple d'ahir hagués estat un dibuixat com en un còmic, el regidor taronja hagués tingut un globus de diàleg d'aquells amb serps, llamps, punyals i espetecs. Els del PSC, posant per davant el seu republicanisme i la seva voluntat de reformar l'estat, es van atènyer als límits legals de la moció. Tampoc massa cosa a dir. 
Però el plat fort va venir de la mà de CiU: el regidor Jordi Pubill, amb cara de pomes agres, declarant que el seu grup no és gens afecte a la monarquia, va expressar el vot en contra dels convergents perquè "ells ja han desconnectat" i perquè així ho requeria la "responsabilitat del moment històric". I ja està. Estupor en tota la seva dimensió semàntica. Òbviament, això costa més de creure que dir que la homeopatia serveix per a curar alguna cosa, i així ho vaig manifestar (no em negareu que declarar-se desconnectat i presentar-se a les eleccions al Congreso espanyol és, com a mínim, pintoresc). 
I aquí hi va haver els retrets més, diguem-ne, encesos: jo que els trec el putaramonetisme, i ells que em diuen que això d'enviar gent a la paperera és molt lleig... Aquest punt va ser important, perquè van qüestionar que valgués la pena, això de declarar persona non grata al monarca; nosaltres els vam dir que ja s'ha fet altres vegades. I ens responen que sí, però mai a ningú d'aquesta magnitud institucional. Alto les seques: no serà que el motiu és que hi havia una mica de por i que el que calia era evitar que prosperés la moció (d'aquí el vot directament en contra) per evitar possibles represàlies, i que els arguments de responsabilitat, seny (sí, va sortir el seny) i desconnexions eren un vernís interessat per disfressar una postura que potser CiU va creure indefensable? 
El cas és que sí, el vot en contra era el darrer dic de contenció de la moció: just abans de procedir a llegir-la i a votar-la, el secretari va intervenir a instàncies de l'alcaldessa per advertir de les possibles conseqüències legals d'aprovar la moció. Però ni tan sols aquest era el primer subterfugi legalista. Abans del Ple, des de CiU ens havien convidat a retirar momentàniament la moció (fins al març), perquè segons ells, no la veien clara des del punt de vista legal.

Potser aquest any el veurem per Corpus


En fi, des de la necessària ruptura que alguns entenem que s'ha de produir i, sí, des de la necessitat d'escenificar-la en aquells àmbits en què entenem que es poden generar consensos i què caram, que ho requereixen des de la urgència democràtica, vam quedar negativament sorpresos de les postures adoptades per part de CiU (ens temíem, com a molt, una abstenció) i, també s'ha de dir, per part d'ICV i dels seus argumentaris estrafolaris.

És, doncs, una oportunitat perduda per a escenificar aquesta ruptura i per demostrar que, un cop més, davant dels gestos polítics només hi ha la resposta judicial i repressiva; una oportunitat perduda per demostrar que les institucions catalanes, a diferents nivells, estan per la ruptura i al costat dels valors més essencials dels fonaments de la democràcia, on la monarquia no hi hauria de tenir lloc. Una oportunitat perduda per demostrar la determinació que tenim d'arribar allà on volem arribar.
Esperem no perdre'n gaires més.


divendres, 19 de febrer del 2016

El pou de l'horror

La relativa llunyania temporal (cada vegada, i lògicament, més àmplia), les dècades de silenci, amnèsia i por somatitzada i, fins i tot, el revisionisme que plana sobre la Dictadura, avalada per una dreta política i social encara per civilitzar democràticament (i, segons com, en d'altres aspectes) han provocat un desconeixement i una manca de comprensió real de l'abast de la repressió i el terror generat pel franquisme durant tots els anys (diguem, estrictes) que aquest règim va determinar la quotidianitat de l'estat espanyol i els pobles que hi són sotmesos.

Hi ha hagut, com apuntava, qüestions com ara la distància generacional, que poden relativitzar molt més fàcilment un dolor i un patiment que, a més, poden no sentir-se com a propis. Probablement, generacions com la meva (nascuda a finals dels setanta) i, sobretot, les posteriors han tingut un coneixement tangencial, esbiaixat i, en general, força deficient del franquisme, fruit de la dificultat de parlar-ne a casa i, en especial, de la voluntat de no explicar-lo per part de l'estat mateix. Si sense normalitzar el coneixement del que fou un règim construït sobre l'odi, el terror i la mort hem passat a veure'n paròdies (algunes certament ocurrents) com la del Polònia, o retrats fragmentaris com vídeos a internet que presenten el Dictador com a algú, senzillament, ridícul, caspós i una mica friqui, les generacions més joves poden arribar a veure els moviments de restitució de la dignitat de les víctimes del franquisme com a una cosa aliena i no pas com una demanda ètica i moral ineludible per a construir una societat democràtica. I poden formar-se una imatge equivocada, relativitzada i suau del que fou un règim criminal i cruel. El Cuéntame, vaja.

Si tinguéssim una topografia del terror franquista al cap aconseguiríem una imatge potent i esgarrifosa del que va suposar el règim. De la seva naturalesa real. A base de sobreposar els mapes dels bombardejos, de les fosses, de les presons, dels destins dels infants segrestats, dels llocs on van anar a parar treballadors esclaus, de l'exili, dels camps d'extermini, dels espais d'experimentació i terror psicològic...
En tot això no es pot oblidar la feina historiogràfica cada vegada més ingent feta la darreres dècades pels experts en la matèria, que, per sort, va creixent gràcies a les noves dades que es van recollint. Dades que, en molts casos, provenen de la feina abnegada d'associacions per a la recuperació de la memòria històrica, que han localitzat i exhumat cossos en fosses, els han identificat i n'han restituït i dignificat el nom.

En aquest mapa dels horrors hi hauria d'aparèixer de forma destacada el lloc i els fets dels anomenats Pozos de Caudé, una finca abandonada proper a Terol (entre els pobles de Concud i Caudé).
L'estiu de 1936, de forma intensa, i fins a finals de 1937, de forma més esporàdica, es perpetrava una autèntica voràgine criminal, un infern a la terra on van ser assassinades i llançades als pous que donen nom al lloc, 1005 persones. La concreció (sense que encara se'n pugui tenir l'exactitud precisa) de l'esgarrifosa xifra té un origen trivial: un pagès de Concud es va dedicar a anotar els trets amb què es mataven i/o remataven les víctimes, fent una ratlla per a cada mort: així va arribar al miler, malgrat que ell mateix admetia que segurament se n'hi van escapar unes quantes. 
Així, nit rere nit, especialment entre juliol i setembre de 1936, va anar fent les esques del que va acabar esdevenint una matança truculenta, que acabava amb els cadàvers dins del pous, als quals s'abocava calç viva després de cada remesa. Foren tantes les morts que els executors van haver d'acabar obrint rases al voltant del pou per encabir els cossos que ja no cabien en aquell forat de 2 metres de diàmetre per 84 de fondària. 264 metres cúbics de restes humanes. Un cilindre gegantí d'horror, on hi van anar a parar la gent que va defensar un règim democràtic legalment constituït; o els seus parents, pel fet de ser-ho; o els seus amics, pel fet de ser-ho. De fet, segons indica Paul Preston a Botxins i repressors, només un pocs eren militants d'alguna força política o sindical: la majoria eren nens, adolescents, dones i homes que no s'havien significat políticament.

Tot això va quedar amagat (no oblidat, evidentment), i no fou fins a principis del segle XXI, pràcticament 70 anys després dels fets, que s'hi va començar a actuar. La immensa majoria de les víctimes encara no estan identificades (fa més d'una dècada se n'havien identificat al voltant d'una quarta part) i la Asociación Pozos de Caudé treballa des de fa anys en aquest sentit, a més de mantenir-ne viva la memòria i dignificar-ne el record (una feina ja prou complexa que ha comptat amb l'agreujant d'atacs feixistes al memorial).


Cartell de record als Pozos de Caudé. Font: http://www.afar2rep.org/memoria/cuade.htm


Per això, cal estar molt alerta davant d'estafes democràtiques com SCC (ho denunciàvem aquí, però sobretot cal llegir Desmuntant Societat Civil Catalana, d'en Jordi Borràs), les amistats que fa darrerament el PSC (com el vergonyós pacte de la fam a Lleida, on es neguen a retirar els símbols franquistes) i la qualitat ètica i democràtica de determinades forces polítiques que juguen amb una sospitosa ambigüitat davant la condemna del règim (al Parlament, a Cerdanyola, a Calatayud i, en general, arreu de la geografia que va patir el franquisme), si no és que l'esquiven directament.
La no condemna del règim és un insult a la memòria del patiment de les víctimes i una relativització inadmissible d'un règim feixista que ha estès la seva ombra tenebrosa més enllà dels 40 anys formals i que ha bloquejat i continua bloquejant el desenvolupament cívic i la modernització de la societat espanyola encara després de la desaparició física del Dictador.
No condemnar el règim i mantenir-ne els honors i els símbols és escopir a les cunetes on encara jauen centenars de milers de persones (el segons país del món amb més fosses per exhumar, després de Cambodja), a la repressió i als assassinats de dècades, al patiment de les dones sotmeses a la cotilla moral i religiosa que les va condemnar a subjectes passius i infantilitzats, a les víctimes de l'imperialisme lingüístic i cultural que encara pesa com una llosa als pobles de cultura no castellana...
Certament, no tot és culpa del feixisme franquista: Espanya té molts mals més antics i pregons que la Dictadura no va fer més que accentuar fins al paroxisme. Però és un deure polític i moral acabar amb el franquisme d'una punyetera vegada.


Per saber més coses sobre els Pozos de Caudé:
Asociación Pozos de Caudé

Los 1005 de Los Pozos de Caudé Teruel

Blog de memòria històrica de represaliats pel franquisme Todos los rostros


divendres, 12 de febrer del 2016

Tots els colors del roig


Rojos, blancs, soviètics, estalinistes, armènies, culs negres, mares, filles, nostàlgics... El mosaic amb què Svetlana Aleksiévitx dissecciona La fi de l'home roig, més que un trencadís, és una acta notarial d'una trencadissa; d'un temps que no existeix i d'un altre temps que no ha acabat d'arribar.
Aquest Temps de segona mà (el títol principal del llibre) ens situa davant de dues tipologies de persones, sorgides, en tots dos casos, de l'evaporació de la Unió Soviètica. Hi ha sovoks i partidaris del capitalisme, i malgrat que la majoria foren modelats a partir dels patrons morals i ideològics del règim comunista, no tots en són nostàlgics, esclar. Tanmateix, d'entre els que esperaven la llibertat, els que confiaven en Gorbatxov, i fins i tot en Ieltsin o Gaidar, són comptats els casos en què les expectatives s'han satisfet d'una manera raonable.

Foto: Raig Verd

El retrat contemporani de l'antic espai soviètic ens mostra un tapís humà, una polifonia de la tragèdia de gairebé un segle: dels patiments de l'ànima eslava, però també de coses que transcendeixen el clos de l'antic espai soviètic: el bastiment del totalitarisme sobre els fonaments de la por, la carcassa moral sustentada en el sacrifici patriòtic per mitjà de l'heroisme, les promeses incomplertes, els anhels que es dissolen amb el primer raig d'aigua, el lloc al Món i a la Història, el bé i el mal...
És, esclar, també (i sobretot) una mirada calidoscòpica sobre l'especificitat de la història de l'Imperi rus i la Unió Soviètica i tots els seus satèl·lits terrestres: la Revolució, el comunisme, Stalin i el Gulag, Tolstoi, Gorki, Soljenitsin i Sàkharov, Gorbatxov i Ieltsin, el capitalisme, la llibertat, la por i la seguretat, la llibertat, la democràcia, temps que s'acaben i persones modelades per a viure en aquell temps que el sobreviuen. Que passen a viure en un temps que no els correspon i no l'entenen ni el saben viure.
Un relat de gent normal, que té la cuina com a espai de dissidència i d'expiació dels neguits i que aboca la vida en Aleksiévitx, notària de la memòria d'un temps i d'un país, per combatre un dels neguits humans que més ens inquieten: l'oblit. El temor a no ser recordats, que és, ben sovint, el temor a què la nostra vida no hagi tingut sentit.

D'altra banda, hi ha, evidentment, el valor literari de l'obra, que és un autèntic monument a la literatura de no-ficció. Aleksiévitx elabora una filigrana literària a base de teixir retrats i testimonis: una veu múltiple, que per això mateix no és unívoca i que presideix l'escena en forma de narrador col·lectiu, amb una mediació invisible i imperceptible, a primer cop d'ull, de la ploma de l'escriptora bielorussa.

Una obra excel·lent, des de tots els punts de vista: un exercici literari majúscul, un recull memorialístic del material sensible que queda soterrat sota les grans causes i esdeveniments de la història; la veu dels sense veu exposada de forma exquisida. Escoltem-la.  


---------------------------------------------------------------------------------


Sobre Aleksiévitx, la seva traductora, Marta Rebón, en va escriure això a Núvol.

   

dimarts, 2 de febrer del 2016

L'imperi contraataca


Amb la recent reorganització del grup parlamentari de la CUP s'ha produït la incorporació de Mireia Boya a un dels seients de l'antic polvorí de la Ciutadella de Barcelona. Segurament, es podrien destacar diverses coses de la flamant diputada (i presidenta del grup parlamentari) Boya, tal com es pot intuir d'aquesta breu biografia de què ja disposa a la Viquipèdia, però el que m'interessa més ara és l'aspecte que justament se n'ha destacat més.
Declarada occitanista (com si ser occità i occitanista fos una mena de nafra o de manifestació alienígena), Boya mateix ha expressat la voluntat de fer servir l'aranès (la variant de l'occità que es parla a l'Aran) en les seves intervencions parlamentàries. En una situació de normalitat (etiqueta que cal fer servir amb totes les prevencions que calgui) això no hauria de ser notícia: l'occità és una de les llengües oficials de Catalunya segons estableix l'Estatut d'autonomia. Però, no ens enganyem, com que la situació no és normal, que Mireia Boya faci servir l'occità "amb normalitat" al Parlament sí que és notícia. I una notícia que no només ha desencadenat un torrent de comentaris, sinó que la qualitat d'aquests comentaris ens ofereix un exemple pràctic ben ufanós de la visió que l'imperialisme lingüístic hispà dispensa a les llengües minoritàries.
Les reaccions a les notícies que en parlaven en mitjans digitals són prou eloqüents. Mirem-ne algunes mostres.

- A La Vanguardia és on van aparèixer els primers símptomes de tolerància lingüística, de respecte i acceptació de l'alteritat: La nueva diputada de la CUP sólo hablará en aranés en la tribuna


- També en l'apartat dels comentaris (una gran aportació dels mitjans digitals a l'esperit crític, la correcció i l'enriquiment informatiu, com és sabut) d'aquesta notícia d'El Món, hi havia alguna perla com aquesta d'aquí sota.


- Un digital espanyol, de perfil moderat, centrista, i tarannà obertament cosmopolita, de nom esdiario, dedicava aquesta peça a la cupaire aranesa, amb un títol tan suggeridor, que no em puc estar de reproduir-lo fotogràficament.


Hi ha altres frases en aquest, diguem-ne, article que convé reproduir tal com han estat perpetrades per prendre mides de la magnitud de la tragèdia (els ressaltats amb negreta són meus): "Por si no hubiera suficiente con el panorama actual, la formación antisistema ha colocado en el Parlament a una firme defensora de una Cataluña independiente con "dos idiomas propios"", "Cuando parecía que ya se había visto todo en el Parlament de Cataluña, un nuevo esperpento amenaza la política catalana más convulsa de los últimos años de la historia española" o "Mireia Boya, se ha colocado en el ojo del huracán al hacerse pública su intención de intervenir en el Parlament ya ni siquiera en catalán, sino en aranés u occitano".

La Mireia Boya mateix, per acabar amb aquest apartat il·lustratiu i tan edificant, difonia a través del seu compte de Twitter un nou recull de creatius comentaris motivats per l'anunci de l'ús de l'occità per part de l'ara diputada. Ressalto això darrer: Boya ha anunciat que faria servir l'occità; és a dir, encara no ho ha fet. Tots aquests esgarips es profereixen, per tant, des d'una postura de, podríem dir-ne, imperialisme (lingüístic) preventiu. Una mena de Minority Report supremacista, per entendre'ns.

Si fem un capmàs de tota aquesta tirallonga de lladrucs imperials, hi trobarem ràpidament tota la nòmina de tòpics que han fet servir els forjadors de la ideologia que ha fet del castellà la llengua dominant. Segons tot el que aquí apareix, no s'hauria de parlar occità perquè és endarrerit (ergo, va contra la modernitat), costa diners, el parla poca gent, és esperpèntic, divideix... No en falta ni un.

Juan Carlos Moreno Cabrera diu que la ideologia de l'espanyolisme lingüístic "intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive", demostració que no s'aguanta per enlloc. I rebla que aquesta hegemonia del castellà "tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto" (a la presentació de L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol, cita recollida aquí).
Tot aquesta rècula de disbarats que suren cada vegada que es manifesta una alteritat lingüística a l'estat espanyol és fruit d'aquest punt de partida que presenta una llengua (la castellana) vinculada a un projecte polític nacional (l'espanyol) com a superior i única vàlida per a representar de forma legítima aquest mateix projecte; òbviament, doncs, té un caràcter excloent perquè exclou el que s'allunya del cànon, de l'única forma d'espanyolitat possible. O, per dir-ho en paraules de Xavier Díez, relega les llengües no castellanes i les identitats que hi van associades a la consideració d'heretgies del projecte nacional espanyol.
Aquest caràcter excloent no actua, per altra banda, per omissió: és marcadament etnocida i ha procurat, amb més o menys empeño, de forma més o menys explícita, l'extermini efectiu d'aquestes alteritats lingüístiques, culturals i/o nacionals. I, encara ara, ho sabem prou bé, aquesta ideologia "racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació" (de nou, Moreno Cabrera), és prou viva i prou arrelada en capes àmplies de la societat espanyola, i una divisa axiomàtica dels diferents models nacionalistes espanyols, ja sia ultramontà, ja sia més liberal, per fer servir la terminologia de Carlos Taibo. Una altra de les qüestions que ens ha de fer pensar si convé (és un dir) continuar immersos en aquest projecte i si, després d'uns 130 anys de provatures fallides de reforma, val la pena anar-ho intentant una vegada i una altra.



[Coda]
Per reprendre el fil inicial, convé recordar que també "Catalunya s'ha de prendre l'occità seriosament"