diumenge, 29 de març del 2009

Per Bolonya els coneixereu


Malgrat que probablement, i per desgràcia, l'anomenat Pla Bolonya s'acabarà per imposar en funció dels paràmetres inicials (en la mesura que es pugui), és a dir, amb l'autisme habitual de les institucions implicades, com a ciutadà (si és que em puc atribuir aquesta prerrogativa), em sento agraït als que s'han oposat a l'aplicació del pla de forma aferrissada.

En primer lloc em vull recordar de Tomàs Sayes, qui ha posat en perill la seva integritat física en defensa d'un diàleg que costa de trobar i per denunciar la deriva autoritària de les autoritats universitàries del país.
Ja ho vaig dir, i hi torno a insistir, que gràcies a la lluita de gent com en Tomàs, com la resta de militants del SEPC i altres col·lectius d'estudiants compromesos en la defensa de la universitat pública, el debat sobre l'aplicació de l'EEES ha traspassat els murs de les facultats, un fet que si no fos per les ocupacions, manifestacions, la feina en definitiva d'una part del col·lectiu estudiantil, no s'hagués produït.

És un fet, aquest darrer que esmento, que em sembla que no s'ha tingut gaire en compte: si no fos per la gent de la cultura del no, pels bruts, porreros, comunistes totalitaris i altres insults a l'ús que apareixen en els manuals de tertulians i articulistes habituals dels grans mitjans (molt sovint són els mateixos), si no fos per aquesta gent, la careta democràtica seria més fàcil de mantenir en la dura cara dels qui fan ús del poder. I és gràcies a la precipitació dels esdeveniments que es va produir des del desallotjament de l'edifici històric de l'UB que de forma gràfica, si hi parem a pensar una mica, no pas gaire, que hem pogut observar quin és el grau de podridura del sistema i dels qui hi viuen a sou des de la mort del dictador.

Vegeu, per exemple, el conseller Huguet i Biosca, el Lenin de Manresa, defensant amb els ullals l'aplicació del pla i la poltrona pròpia. L'antic militant del PSAN, patèticament encorbatat, és ara un formidable aliat de l'Europa del Capital i de l'Espanya de les autonomies.
Vegeu també el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, el de la llança, profundament indignat per la humiliació que va rebre "la policia del seu país" davant de la Generalitat. Un altre antic dirigent del PSAN, un gran venedor de fum a qui se li ha passat l'arròs fa dies i que ens martiritza sense pietat amb el seu etern posat de víctima, amb els seus deliris de redemptor nacional. Vergonya!
Vegeu el Tirano-Saura, si ho podeu suportar, acceptant la jugada mestra del PSC al encolomar-li la Conselleria d'Interior, pensant-se que ja era adult i que la millor manera de demostrar-ho era deixar anar els gossos contra els moviments socials des del primer moment. I el que és més meritori: aconseguir tenir en contra la gent d'esquerres de debò (els que no l'han votat mai, vull dir) i els Mossos, alhora. Com pot una persona del perfil de Joan Saura arribar allà on és? No és per fer-nos-ho mirar?
I després hi ha els rectors que deslegitimen referèndum amb resultats adversos per ells i legitimen eleccions amb una participació del 5% només perquè ells es beneficien d'una quota de poder. Això és ser bastant pocapena.
I no ens oblidem dels mitjans com La Vanguardia, amb les seves decidides campanyes i manipulacions a tot el que belluga contra l'ordre establert al que sempre s'ha aferrat com una paparra; no ens oblidem de veus de llur amo com els tertulians de les nostres emissores de ràdio i televisió, com la de Francesc-Marc Álvaro, que creu que hi ha una crosta anti-sistema (textual) que s'ha d'eliminar, perquè això no passa enlloc més, perquè fem riure.
I l'oposició rabiosa de CiU a qui se li'n refoten les garrotades i hi veu un element per collar el govern, com si prèviament hi hagués hagut un oasi de 23 anys, de plenitud nacional. Amb l'actitud de CiU, d'en Puigcercós, d'en Ridao, d'en Guillot i de tota la parentela, tenim una fotografia d'alta resolució de la classe política de la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya: lamentable, vergonyosa. Tot es limita al seu propi joc, tot és un espai tancat, el que serveix per un avui ho fa demà per als altres però tots son sempre allà mateix: allunyats de tot, aliens als problemes.

Tal com encertadament va postular el FNC en el moment de néixer cal superar d'una vegada la vella política. Els frontistes es referien als partits republicans, superats per la derrota davant el franquisme en la guerra, invàlids per al nou panorama social i nacional que s'obria per al país. Doncs tornem a ser en aquest moment: cal tornar a superar un model polític obsolet, caduc. Hi ha fórmules que ja no valen: cal una nova manera de fer política a les institucions catalanes connectada amb el carrer, que és d'on neix i d'on es nodreix. Aquesta manera de fer política fa anys que existeix, fa anys que mica en mica va creixent i ara és més necessària que mai.


dimecres, 18 de març del 2009

"En el día de hoy, cautivo y desarmado...

... el ejército estudiantil, han alcanzado las tropas del tripartito sus últimos objetivos militares".

Us imagineu que a la Comunitat Autònoma Catalana no tinguéssim la immensa sort que els moviments populars o les protestes de caire anticapitalista fossin reprimides per un govern catalanista i d'esquerres?
Veient una i altra vegada les garrotades que han rebut els i les estudiants al llarg del dia i al llarg dels carrers de Barcelona (gent bruta, sense res a fer, que no treballa, que protesta per vici, que fuma porros, que...), em sento immensament afortunat que qui imposi l'ordre sigui el govern del PSOE i els seus acòlits d'ERC (els independentistes d'ordre i seny) i ICV-EUiA (els antisistema que controlen la policia que va contra els antisistema).
Sincerament, la classe política catalana, l'elit econòmica, els rectors... el nostre establishment, en definitiva, ha passat, amb els anys, d'inspirar-me una ganyota de severa desaprovació a provocar-me una sincera arcada de fàstic.
Només em queda agrair la valentia dels anti-bolonya perquè, a banda que m'hi sento solidari i en comparteixo la causa, han aconseguit transmetre el debat sobre l'aplicació de l'anomenat Pla Bolonya a un conjunt social extrauniversitari al qual no hagués arribat de cap de les maneres. Sense ells, Bolonya ens hagués entrat sense vaselina. Ara, almenys, n'hauran hagut de posar una mica.
Bé, i també solidaritzar-me amb en Tomàs Sayés, des de fa un munt de dies en vaga de fam en defensa de la universitat pública, catalana i de qualitat, i amb n'Enric Duran, des de fa un dia en vaga de llibertat. Forçada, és clar.

dimarts, 10 de març del 2009

El català, una llengua "de cine"?

Amb la nova llei del cinema que s'ha elaborat des de la Generalitat de dalt hem anat a parar a velles polèmiques o, per a ser més exactes, a la mateixa polèmica de fons, plena de postures interessades, d'intencionalitat política i de perversitats inconfessables.

Que si les Majors no ho voldran, que si ens faltaran virolles, que si es vol imposar el català... sempre la mateixa cançoneta ben plena de caspa, ben plena d'arnes, amb aquella pudor de resclosit de sempre, la mateixa catipén que ens impregna l'ambient lingüístic des del 21 de novembre de 1975, el dia de l'endemà de la mort del dictador, un dia a partir del qual molts van començar a brandar aquest discurs perquè, segons deien, i diuen, per al poble català ja s'havien acabat tots els mals. Ja podíem ser espanyols tranquils, devia ser això. És obvi que aquest discurs fa gal·la d'una podridura prèvia que no havia aflorat, perquè contra en Franco les coses esdevenien més senzilles, sobretot en matèria lingüística. I fou sobretot des de l'aprovació de la primera llei d'immersió lingüística que se'ls va començar a veure el llautó.

És curiós que els que sempre han clamat en favor del dret d'escollir en matèria lingüística, els que breguen per la llibertat idiomàtica, no hagin defensat mai el fet que els habitants d'aquest país poguessin tenir l'opció de decidir per sistema si una mateixa pel·lícula la preferien anar a veure en la llengua d'aquí o en la de molta de la gent que viu aquí, i quan una tros d'aquest mateix país es decideix per fer meitat i meitat, ves per on, ells i elles posen el crit al cel i ens surten amb la mateixa història de triar la llengua de l'educació i la mateixa voluntat de destruir-nos com a poble. Perquè per ser gent que s'interessa pels drets de les persones i no dels territoris, i en especial pels drets de les persones en ser escolaritzats en la seva llengua materna, és força estrany que no hagin reclamat que els nens que a casa parlen urdu, wòlof o quítxua hi siguin escolaritzats en aquestes llengües. No serà que un determinat territori que ells anomenen Espanya, és el territori que val i els altres no?

Perquè els ciudadanos, els babelianos, els tolerantes, i altres membres de sectes colonials i imperials espanyoles saben que al cinema un ciutadà dels Països Catalans poques vegades hi sentirà a parlar en la llengua del país; perquè saben que la proporció de televisions en català és avassalladorament minsa en front de les que no ho són; perquè saben que en el cas dels periòdics i diaris passa tres quarts del mateix; i en el de les ràdios. Perquè saben que si has d'anar a cal jutge t'has de sentir violent, sinó humiliat, per poder demanar un traductor, si és que n'hi ha. I també saben que en els videojocs el català és una quimera. I que si ens recepten qualsevol cosa, haurem de llegir els prospectes dels medicaments en castellà, o en francès, un tros més amunt.

I saben que si el castellà no s'ensenyés a les escoles de Girona, de Vinaròs, de Granollers, de Burjassot o de Manacor, s'aprendria igual, sense que això vulgui dir que s'hagi de deixar d'ensenyar. En canvi, la immersió lingüística en català a la Comunitat Autònoma Catalana ni tan sols garanteix la supervivència de la llengua i el que sí saben aquest personal és que eliminant la immersió, la diglòssia ens ofegarà del tot.

En canvi, el que haurien de saber i potser no saben, segurament perquè els parlants conscients de català no els ho recordem gaire, és que no s'hauria de viure tranquil presentant-se com a presumptes paladins de la llibertat de triar una llengua parlada per centenars de milions de persones, amb suport de governs i institucions de tot el món, en un país sense estat de llengua petita amb tot de governs i institucions en contra i un intent de genocidi lingüístic a l'esquena, que d'haver reeixit en el seu moment, hagués facilitat molt més les coses i hagués asserenat la consciència de molts.

I que consti que no amenaço ningú, la intranquil·litat ha de ser a nivell de consciència i els ha d'arribar per la força de la raó, que és la nostra: no vull donar el plaer als botxins de tenir més arguments per continuar presentant-se com a víctimes.


dilluns, 2 de març del 2009

Bon viatge Pepe!

... i gràcies per tot.

No és el millor que vas fer ni tampoc seria just per recordar-te només, o principalment, per això. Però és una de les teves darreres grans atzagaiades, potser una de les més grosses dels últims anys, que demostra la teva capacitat de transgressió i domini de l'escena, com ben pocs en aquest país. A part de ser capaç de deixar les coses ben clares.

Per això volia recordar-ho, un cop més.


Pepe Rubianes i la Puta España


La Llei de Partits guanya a la CAV

Una victòria en tota regla, la de la Llei de Partits. Per fi el nacionalisme espanyol es podrà apoderar de la lehendakaritza, amb una rúbrica ben significativa, per cert, ja que, per més inri, el vot del partit racista i supremacista espanyol de Rosa Díez serà decisiu per situar un peó de Ferraz a Ajuria Enea. És com un petit caprici que es concedeixen per assaborir la victòria, suposo.
Ara ja tenim les tres nacionalitats històriques (?) abanderades de l'Espanya plural (??) alineades al centre. Ara la política autonòmica espanyola ja és del tot radial, com la xarxa ferroviària.
Potser és un efecte colateral amb què no comptava molta gent quan es va aprovar aquesta llei antidemocràtica. Ben pocs es deurien pensar que els rèdits d'aquesta vergonya no passaven només per silenciar la dissidència, és a dir l'esquerra independentista basca (ja sabem que els feixistes organitzats amb antecendents per terrorisme al País Valencià queden exempts de l'aplicació de la llei en carcanada pròpia), sinó per aconseguir fruits més prosaics: el control d'institucions vedades per l'equilibri electoral natural d'una determinada àrea. No es tractava de "sacar ETA de las instituciones", sinó de "sacar al PNB del gobierno"; un matís important.
Els 100.000 vots nuls de l'esquerra independentista basca sense dret a candidatura demostren una formidable fortalesa davant l'adversitat. Convicció i capacitat de patiment. Disciplina i combativitat. Però això no serà sempre així si aquesta situació perdura i crec, sincerament, que sense poder obtenir representació en municipis o parlaments autonòmics, aquesta fortalesa minvarà sense arribar a desaparèixer.
L'esquerra abertzale quedarà eliminada sense arribar a desaparèixer: heus aquí el triomf de la Llei de Partits, heus aquí el triomf d'Espanya. Hi haurà un adversari menys, però el discurs podrà ser el mateix de sempre, com si una marca de l'esquerra abertzale continués operativa.