dilluns, 29 de setembre del 2008

Prou turisme i prou hotels!


Mica en mica Barcelona es va empantanegant en el model de ciutat aparador, abocada al turisme, en què els veïns i les veïnes fan nosa en els plans especulatius, en què el patrimoni arquitectònic, històric i sentimental es destrueix per deixar pas a una orientació de l'activitat econòmica qualitativament cutre que n'ocupa l'espai a base d'hotels.

Es va consolidant un model urbanístic que afavoreix l'elitisme econòmic de passavolants en detriment dels veïns i veïnes dels barris que proven de viure-hi tot l'any a pesar de l'Ajuntament. Es va afavorint la conversió de la ciutat en un gran parc temàtic (només hi faltava la provinciana operació Woody Allen per acabar de rebar el clau, al més pur estil Bienvenido, Mr. Marshall) i es van obviant les necessitats de les classes populars, que pateixen mancances autènticament estructurals tant a Ciutat Vella com a d'altres barris.

Si n'és un cas prou significatiu la lluita de l'Associació de veïns i veïnes de Can Ricart, si el cas d'en Jona és paradigmàtic en l'intent de silenciar l'oposició al model del poder polític i econòmic, si és escandalós el mobbing que pateixen els inquilins de les Cases Barates del Bon Pastor, si la inauguració d'un hotel de luxe al Raval és un insult al barri on s'ubica, si a la Barceloneta s'experimenta la destrucció d'un barri popular en benefici de l'especulació més descarada, si fins i tot perilla el parc de Collserola, calia acabar-ho d'amanir amb un nou avenç del model Barcelona, una nova agressió als drets dels ciutadans i ciutadanes barcelonins, amb una operació a l'entorn immediat del Palau de la Música?

L'Associació de Veïns del Casc Antic i els Veïns en Defensa de la Barcelona Vella ho tenen clar. I jo, no cal dir-ho, també:

Remodelació de l'entorn del Palau de la Música. No volem l'hotel!!!

El projecte vol enderrocar els edificis del C. St. Pere més Alt 13 bis, 15 i 17 veïns al Palau de la Música per convertir-los en un hotel de luxe; afecta la capella de l’escola de La Salle i les seves instal·lacions i, fent una permuta de clau urbanística, desvaloritza gratuïtament l’edifici del C.Ciutat 1, propietat de la Generalitat. La intervenció només pot ser legal si es descataloga els edificis 13bis, 15 i la capella i es modifica el Pla General Metropolità atès que l’hotel es vol fer a un sól qualificat d’equipament docent. Evidentment la intervenció afecta un entorn tan emblemàtic per a tothom com és el Palau de la Música. Per presentar-lo i aprovar-lo, l’Ajuntament de Barcelona ha obert un període de participació ciutadana.

La intervenció afecta l’entorn del Palau de la Música declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1997 per la UNESCO. Aquest organisme estableix una zona tampó que preserva l’entorn. Aquest edificis, justament, estan dintre de la zona tampó.

La implantació massiva d’hotels a Ciutat Vella suposa fer fora els veïns, eliminar comerç de barri i equipaments. Convertir la Barcelona històrica en un parc temàtic que els ciutadans no volem.

Prou agressions al territori de Ciutat Vella!!!

No volem cap hotel ni cap aparcament al costat del Palau de la Música. Volem que el sol que es vol destinar a hotel segueixi sent equipament docent i es respectin els edificis afectats, catalogats com a patrimoni arquitectònic.


dijous, 25 de setembre del 2008

Creu de Sant Jordi per a l'Enric Duran ja!!

Segons una notícia de La Haine, sembla que dues entitats ja han denunciat l'Enric Duran per delicte d'estafa, per l'expropiació que ell va realitzar en favor de l'enderrocament de la dictadura del capital i de la construcció d'alternatives populars.

Cal mostrar tota la solidaritat amb l'Enric, llegir i escampar Crisi (aquí teniu l'enllaç en pdf que va difondre Vilaweb) i prendre'n consciència, aquells qui encara no ho hagin fet.

Com deia en Vilalta, cal publicitar aquesta iniciativa de forma cridanera perquè el missatge tingui el màxim de difusió que els mèdia li voldran negar, més enllà de la part anecdòtica de l'acció, i és per això que, humilment, des d'aquest blog jo proposo que se li concedeixi la Creu de Sant Jordi, perquè poques iniciatives com la seva han estat destinades de forma tan desinteressada per l'interès general i el progrés social de les classes populars del país.

Creu de Sant Jordi per l'Enric Duran ja!!

dimecres, 17 de setembre del 2008

La il·legalització d'ANB o com l'estat espanyol continua engreixant el seu currículum antidemocràtic












Per aquí ja ho sabíem, però, l'estat espanyol té la bondat de mostrar la seva baixa qualitat democràtica de forma periòdica per tal de recordar quin és un dels seus pilars fonamentals, a saber: la sagrada unitat de la pàtria, la salvaguarda de la qual passa per la tortura, l'assassinat quan cal, per la conculcació dels drets de manifestar-se, d'associar-se, de votar i de llibertat d'expressió, a qui qüestioni aquest precepte de l'estat de dret de factura espanyola.

En el cas d'Euskal Herria la llista d'organitzacions il·legalitzades es va assemblant a la dels reis gods per la quantitat de sigles i marques electorals que l'estat va acumulant en la seva particular col·lecció de trofeus de la repressió sistemàtica contra poble basc i en la seva tossuderia en no reconèixer la naturalesa política del conflicte, per així evitar resoldre'l. Ah! I és clar, això no s'acaba aquí: encara queda el PCTB.


Notícies a:
Gara, Vilaweb, Llibertat.cat, Rebelión, Askapena, La Haine, Racó Català.

diumenge, 14 de setembre del 2008

La qüestió és que, al final, no s'ho puguin callar més


Hi haurà un moment en què no podrà ser, en què no es podrà silenciar més tot un moviment com si es tractés d'una exòtica nota a peu de pàgina en l'àmbit de l'independentisme. Ja no es pot parlar de marginalitat.

No es pot tractar de marginal un moviment que a la CAC té més regidors que no pas la sisena força parlamentària autonòmica.
No es poden obviar uns col·lectius que aconsegueixen mobilitzar més gent en les seves convocatòries que altres partits polítics que tenen conselleries i tot.
No es mirar cap a una altra banda quan surten al carrer els militants i simpatitzants d'un moviment que ha portat el seu sindicat estudiantil a ser la primera força en les universitats dels Països Catalans.
Hi haurà un moment en què un moviment que està bastint i consolidant un teixit associatiu cada vegada més ampli, amb organitzacions polítiques, sindicals, antirepressives i plataformes comunicatives pròpies, ja no podrà passar desapercebut. Per molt que pesi, hi haurà un moment en què la CCRTV ja no podrà dir que a les manifestacions de la Diada del Principat hi ha un bloc d'entitats, un altre d'ERC i un altre d'EUiA i passar-se per l'arc de triomf milers de persones que van acabar el seu recorregut al Fossar de les Moreres.

Ara bé, no deixa de ser comprensible que així sigui.

És ben normal que el poder intenti ometre tota referència a aquells qui qüestionen l'ordre establert, aquells qui lluiten per la llibertat nacional i social del seu poble i, per extensió, de tots els pobles oprimits del món.
És ben natural que qui vulgui acabar amb l'statu quo sorgit del post-franquisme sigui ignorat, manipulat i criminalitzat per aquells qui se'n van aprofitar i encara en viuen.
És ben lògic que els qui no han tingut mai escrúpols de cap mena per trair el poble català, per trair les seves classes populars, per riure's de les treballadores, siguin curosos i transparents amb la informació que ens transmeten.

Però això no vol dir que les coses hagin de ser sempre així.

El maig de l'any passat (allò sí que eren catalans perplexos) ja no van poder amagar més la CUP, molt al seu pesar.
L'increment de la repressió sobre el moviment amb els encausats per les cremes de retrats dels Borbons, amb en Franki o amb en Jona, és un indicador de l'atenció que el poder presta a l'independentisme revolucionari. És un indicador de la preocupació d'uns i la força creixent d'altres.

És un indicador que les coses estan deixant de ser així. Encara que els pesi, encara que els sàpiga greu i encara que, un any més, una estranya miopia selectiva els privi de veure un grapat de gent (res, milers) que es manifesten pels carrers de Barcelona.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Per la diada: pengeu l'estelada!


És una crida que cal fer a cada ocasió: Sant Jordi, 25 d'abril, Sant Joan,... però enguany pren un significat una mica més especial, perquè, com ja sabreu, estem immersos en la commemoració del centenari de la nostra bandera de la llibertat (i quaranta de l'aparició de la roja de la mà del partit que la va fer néixer: el PSAN), el disseny de la qual s'atribueix a Vicenç Albert Ballester i Camps.
Un centenar de municipis la lluiran, finalment, entre avui i demà en llocs destacats amb motiu de l'efemèride. Cal destacar l'adhesió de Girona, lamentar l'actitud d'alguns partits que han impedit que s'hi afegeixi Vic i veure si el govern de Vilafranca acaba per passar-se per l'arc de triomf una moció aprovada pel ple que instava a la col·locació de l'estelada avui i demà.


dilluns, 8 de setembre del 2008

Ateneu de Parets. Una mica d'autocrítica (em sembla que ens cal) (i 3): refundació?



Reprenc (i concloc) les entrades dedicades a la revisió de la trajectòria de l'Ateneu que vaig encetar abans de vacances. Intentaré presentar-ne les conclusions de tot plegat i, de pas, fer un esbós de les alternatives de futur que, al meu entendre, es dibuixen a l'horitzó pel col·lectiu.

Anem a pams, doncs.

Com ja havia assenyalat en les dues primeres reflexions a l'entorn de tema (una d'introductòria en què ja apuntava febleses internes i una altra dedicada a la relació amb el consistori), l'Ateneu és un projecte que, a hores d'ara, és encara lluny de consolidar-se.

Creia important, en primer lloc, identificar clarament algunes de les pròpies mancances. És de justícia començar per un mateix abans d'atribuir culpes externes que sempre són més fàcils de cercar a l'hora de justificar situacions insatisfactòries. Així doncs, recordem abans que res que les activitats de l'Ateneu s'han caracteritzat per una programació erràtica dels actes, una certa improvisació, que si bé no té perquè ser negativa en si mateixa, esdevé nociva quan no està acompanyada d'algunes apostes fermes que ens ajudin a marcar perfil. En més de dos anys, i tot i que s'han organitzat força coses, no s'ha creat cap esdeveniment que a la curta o a la llarga estigui cridat a ser emblemàtic del col·lectiu.

Una altra qüestió important és la de la difusió: hi ha un desconeixement important, no ja de si existeix o no l'Ateneu (això és més o menys conegut), sinó de qui, com i quan. Quina és la nostra aposta, quins actes fem i quan se celebren, és el que les paretanes no crec que sabessin contestar de forma satisfactòria, i no pas per culpa seva.

Ara bé, en tot plegat també hi tenen a veure altres factors externs al funcionament de l'Ateneu, però que no per això deixen d'influir-hi de forma decisiva: la relació amb l'Ajuntament ja citada, la hipoteca que ha suposat la manca d'un local propi (sobretot per haver caigut en l'error d'esperar-ne un d'oficial) i la pròpia naturalesa del Parets d'avui dia, convertit en un model de ciutat-dormitori metropolitana, amb models d'oci i de consum dirigistes i alienants, sense capacitat de mobilització popular per tal d'encetar iniciatives socials i culturals de caràcter independent, popular i transformador (no deixa de ser significatiu que l'única mobilització important dels darrers anys a Parets fos en contra del tancament del Cargol Pelut).

És per això que ens calia reflexionar aquest estiu: és possible que el projecte d'aquest col·lectiu acabi per arrelar al poble? En aquestes condicions que citava és evident que no.

Què cal fer, doncs? Plegar? Començar de nou? Doncs per aquesta darrera qüestió hauríem d'anar. Potser s'ha de cercar una certa via de refundació, definir i acotar objectius i replantejar el nostre lloc en el municipi i la nostra relació amb el poder establert municipal.

Finalment, només manca recordar que tot això és una reflexió a nivell personal que l'única cosa que pretén és donar una empenta per tal que el col·lectiu es desvetlli de nou, ja sigui en una direcció o altre. Són pensaments en veu alta que intenten convidar a les persones més implicades de l'Ateneu a afegir-se a la reflexió. Un cop la tanquem, només ens restarà passar de nou a l'acció.

diumenge, 7 de setembre del 2008

De nou aquí

Després d'unes vacances de blog, no sé si merescudes o no, però executades perquè m'ha donat la gana, servidor torna a reaparèixer virtualment.

La veritat és que costa engegar-ho tot plegat: la rutina, les cabòries, tornar a passar per aquí... Diguem-ne que aquest és com una mena de post per treure la pols a la cosa, que ja tocava. S'acosta l'11, tenim un escenari mundial mogudet arran de la crisi del Caucas, per no parlar de la crisi que ens ve al damunt a totes en general. O sigui que ja era hora de treure el rovell dels dits i tornar-s'hi a posar que després s'acumula la feina i si bé tot de cop, pitjor.

Així doncs que pel que hagueu de menester, d'aquí estant, teniu aquest blog per llegir-lo, criticar-lo, aplaudir-lo o escopir a la pantalla si us ve de gust (tot plegat, ho fareu a la vostra).

Content de retrobar-vos als qui passeu per aquí!!