dijous, 22 d’abril de 2010

Mort d'un fatxa


Juan Antonio Bardem va escriure i dirigir una gran pel·lícula titulada “Muerte de un ciclista” (1955). En aquest film, perseguit per la censura franquista, s'hi retratava de forma fina la hipocresia d'una burgesia que preferia sacrificar la vida d'una persona (el ciclista atropellat del títol, a qui una parella d'amants infidels abandonen moribund a la carretera) que no pas renunciar al seu estatus.

Metafòricament, això és el que passa a nivell social en la comunitat autònoma catalana com ha vingut a demostrar la mort d'un dels feixistes més pinxos que ha conegut aquest tros de país nostre. Em refereixo, esclar, al falangista reciclat, corrupte i autoritari Juan Antonio Samaranch (pronuncieu-ho amb tx final). El paper del nostre establishment, aquí en el seu conjunt (polítics, empresaris, esportistes, monarquia, periodistes, etc.), ha exemplificat de forma ben lluminosa el segrest caspós que patim arran de la consolidació del model de transacció triomfant iniciat amb la mort al llit del dictador. El currículum d'aquest fosc personatge que era Samaranch, a qui se suposa hem d'agrair que portés els Jocs Olímpics a Barcelona, no ha quedat del tot en l'oblit a què ens han intentat sotmetre els mitjans oficials (La Vanguardia española d'avui feia feredat: segons sembla Samaranch va néixer el 1975, perquè abans d'aquest moment no té història) gràcies per exemple a aquest reportatge de Vilaweb en què se'ns informa que la premsa internacional es fa ressò tant de la tèrbola gestió al capdavant del COI com del seu passat falangista a diferència de la d'"aquí", a l'article que li van censurar a Josep Mª Huertas que ha difós Vicent Partal al seu blog, o a les paraules de Juli Cuéllar. També la Comissió de la Dignitat ha fet honor al seu nom i ha clamat al cel quan s'ha dipositat el feixista de cos present al Palau de la Generalitat; no es pot dir el mateix per part del Memorial Democràtic, que assisteix a homenatges al braç repressor de Samaranch al 92, però que li deuen semblar bé els honors a aquest oportunista impresentable i admirador de Franco. Almenys jo no els he sentit obrir la boca (potser em fico de peus a la galleda).

Així que, com sempre, com ja ha passat en d'altres ocasions, la nostra dirigència política, social i econòmica, calla de forma vergonyosa. Ja ha passat amb Sentís o amb Pablo Porta, un espècimen menyspreable com Samaranch, que va arribar a president de la Federación Española de Fútbol tot i haver estat un torturador del SEU (era qui estomacava a les txeques de l'UB). Uns callen i els altres no només no passen comptes pels seus actes criminals, sinó que acaben essent premiats per l'aristocràcia de l'anomenada Transició: bé, de fet, uns i altres es van posar d'acord en aquells dies, no veig perquè no s'ha de notar això ara. És per això que com a “Muerte de un ciclista”, la nostra dirigència atropella la democràcia i marxa sense atendre-la, perquè l'amant que anava al cotxe era Samaranch i els feixistes reciclats, i la por és que si es coneixen les circumstàncies de l'incident es pot enfonsar el model de país que van construir tots junts. I això és irrenunciable.

S'ha mort un fatxa, un fatxa català. Des d'ahir estem més amples.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Roger, per desgràcia, actualment hi ha uns quants honoris causa que han estat assassins, torturadors etc...i no en parlen d'ells perquè no eren fatxes, eren comunistes.
Hi va haver gent fatxa que va evolucionar amb la transició, de la mateixa manera que comunistes radicals també van deixar enrere el seu passat violent per viure en democràcia.Ni uns van ser tan bons ni els altres tan dolents...el drama de la guerra va ser molt més profund que tot això.
Flac favor els hi estem fent als nostres fills...ens hem centrat en la ideologia i hem oblidat de ple les qüestions que veritablement l' interessen a l'home, allò que es troba en el més profund del seu cor...i a mí m'importa ben poc que es mori un fatxa català o un anarquista català...perquè l'important no és si era fatxa o no...l'important és si tota persona quan mor ha complert de debò la seva vida amb la consciència i la certesa de qui és i perquè està fet... si no arriba a això,ja pot ser fatxa o antifatxa...perquè res d'això el defineix de debò, res... Cadascú rendirà comptes de les seves decisions, tots i cadascú de nosaltres.

Roger ha dit...

Doncs mira, no et manca raó quan dius que "l'important és si tota persona quan mor ha complert de debò la seva vida amb la consciència i la certesa de qui és i perquè està fet", perquè Samaranch crec que la tenia, aquesta consciència: va ser un arribista aprofitat que es va saber amotllar als vents de la història, aprofitant, a més, que no va haver de retre comptes mai: especulador, corrupte, amant del luxe desmesurat, va contribuir a podrir més el COI i a més, sí, era un fatxa, i a mi els fatxes, per norma general, no m'agraden. I és tot aquest conjunt el que el defineix, però el més fotut és que aquestes coses contribueixen a definir-nos com a societat: premiar en vida i de cos present a personatges d'una talla moral tan llefiscosa com la de Samaranch.
I sí, evidentment que la guerra va ser molt més complexa i que, com tot a la vida, no hi va haver un bàndol blanc immaculat i un altre de negre gola de llop. Però justament, el problema és que de forma deliberada el passat de Samaranch s'ha amagat i s'ha perpetrat un arranjament cosmètic que ni la clínica Tecnon. I això és intolerable perquè també estem enganyant als nostres fills, i als cosins i als pares i als avis.
Dit això, convé saber-ho tot? Les misèries d'uns i altres? Esclar.

Salut