dijous, 14 d’abril del 2011

No acabi aquí la teva gesta! Lluita! Lluita sempre!

Amb el dictador Primo de Rivera caigut en desgràcia, correspongué al govern liderat per Berenguer convocar unes eleccions municipals que havien de suposar un retorn a una certa normalitat, malgrat que, de forma efectiva, la contesa electoral es convertí en un plebiscit que hauria de decidir la continuïtat o no de la monarquia d'Alfons XIII. Com és ben sabut, aquelles eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 donaren una àmplia victòria a les forces republicanes a les ciutats més importants de l'estat espanyol i convertiren la flamant Esquerra Republicana de Catalunya en la força hegemònica al Principat, amb Francesc Macià com a líder indiscutible de l'escena política, fet que quedaria del tot certificat quan es convertiria en el primer president de la Generalitat republicana.

Amb els resultats del 12 frescos, s'inicià un impasse d'eufòria que arribaria al clímax amb les proclamacions de la República de Companys (espanyola, des de l'Ajuntament) i de Macià (catalana, des de la Generalitat), i la posterior de Madrid.


Efectivament, el sentiment popular més generalitzat arran de la proclamació de la República fou l'eufòria i l'aurèola heroica i el prestigi de Macià no només l'acompanyaren els dos anys llargs que li quedaven de vida, sinó que l'han sobreviscut fins a dia d'avui.

Poc sabem de com es visqué realment, per exemple, l'adveniment republicà a pobles petits com Parets del Vallès. M. Àngels Massaguer ens en dóna indicis en el seu llibre Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Ajuntament de Parets, 2007), com també en trobem en el d'història de les escoles de Parets (Escola Lluís Piquer. 75 anys. Ajuntament de Parets, 2004) que vam elaborar en Josep Comas, na Rosa Martí i jo mateix, malgrat constatar en ambdós casos que no n'ha quedat constància escrita. Sabem per exemple que la proclamació fou celebrada a l'escola, on una de les mestres de nenes (doña Cecília) exhortà a tothom a cridar visques a la República i on en Pepet Tomàs, el taxista, va penjar-hi una bandera republicana. Si volem imaginar-nos aquests fets a Parets o a la resta de la Vall del Tenes, avui és un dia d'aquells per burxar avis i àvies amb bona memòria.

D'on sí que en sabem més coses és de Granollers, gràcies als relats que en feu la premsa local. La brama, aleshores encara sense xarxes socials, va córrer com la pólvora i cap a primera hora de la tarda, al cafè de la Unió Liberal tothom estava pendent de Barcelona, d'on es rebien notícies de manifestacions al carrer i de les proclamacions de Companys i, sobretot, de Macià, a qui el poble aclamava com a president. Mica en mica, les notícies i els gestos (una bandera republicana fou llençada al pas de Granollers per un tren exprés de França) confirmaven els rumors ingents.

Avisats els candidats d'ERC i el president de la Unió Liberal, la gent començava a abandonar la feina i s'anà agrupant. Un obrer ferroviari, Joan Úbeda, feu arribar la bandera republicana a la seu de la Unió Liberal, on anava creixent el contingent de granollerins que s'hi aplegaven. Òbviament, el següent pas era la proclamació republicana a la ciutat i els qui no marxaren directament a Barcelona es dirigiren a la Porxada en manifestació; una marxa que obrien desenes de músics de totes les formacions locals i dirigits per Josep Mª Ruera i que presidien banderes republicanes.

Arribats a la plaça, els qui encapçalaven la processó republicana accediren a la Casa de la Ciutat i ja des del balcó es proclamà la República (les imatges més cèlebres, amb una Porxada plena a vessar, són del vell republicà pimargallià Sebastià Fontcuberta adreçant-se a la gernació) i es desplegà una gran bandera republicana, moment en què la improvisada banda arrencava la Marsellesa i la joia esclatava a plaça enmig de visques a la República. Des del balcó foren llançats daltabaix els retrats d'Alfons XIII i altres borbons, que foren trossejats i cremats.

Posteriorment es constituïa el Comitè Revolucionari, un episodi no exempt de tensió ja que els membres del Comitè (els líders d'ERC i de la CNT) ocuparen les dependències municipals i poc després hi arribaren membres de la Lliga amb els regidors electes de la candidatura del partit Catalanista Republicà, proper a ACR i guanyador de les eleccions del dia 12 a la ciutat. La tensió es resolgué amb una comunicació de Macià que comminava a acatar els resultats dels recents comicis.

El retrat que ens queda d'aquella jornada és força similar com es veu, per exemple, en aquesta narració dels fets del mateix dia a Igualada i ens permeten rememorar un moment únic, un esclat de joia popular en què afloraven els anhels de progrés social i nacional. Una esperança de millora es dibuixava en un horitzó immediat, una esperança que quedaria brutalment estroncada el 1939 i que, encara avui, en paguem les conseqüències en aquesta banda del país.


Pels fets de Parets del Vallès vegeu Segona República, Guerra Civil i primer franquisme a Parets del Vallès (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2007), de M. Àngels Massaguer, i Escola Lluís Piquer. 75 anys (Editat per l'Ajuntament de Parets, 2004), de Josep Comas, Rosa Martí i Roger Prims.


Els de Granollers podeu seguir-los a les planes d'Inquietud i de La Gralla que trobareu a l'Arxiu Digital de Granollers. El títol correspon a una frase de la crònica elaborada pel redactor d'Inquietud i membre del Comitè Revolucionari, Andreu Fusté, un dels qui es dirigiren a la multitud de la Porxada des del balcó de l'Ajuntament.

dimarts, 12 d’abril del 2011

Història 2.0



Quan els de la meva promoció vam acabar la llicenciatura amb prou feines duiem mòbil. Bé, i me n'he resistit, de tenir-ne, fins que l'he hagut d'acceptar per imperatius vinculats a la perpetuació de l'espècie humana que em vinculaven d'una forma ineludible.


Poc temps després, recordo com per poder realitzar la meva primera activitat remunerada vinculada més o menys amb la història (de guia a la Casa-Museu l'Agustí, a Tagamanent), dues persones van assistir-me i guiar-me per obrir el meu primer compte de correu electrònic.


No és que faci catúfols: això que explico ha succeït tot just en el transcórrer dels darrers deu anys, en el transcurs dels quals alguns dels meus companys i amics, i jo mateix, hem arribat a ser capaços d'endinsar-nos, amb més o menys gràcia en el món 2.0: De matinada i Qui te gana somnia pa en són els exponents més destacats, mentre que servidor va explorant les vies blogaires en aquesta mateixa pàgina i en el relat de viatge Els dies kurds.


I vet aquí que la sacsejada tecnològica ha anat arribant al món de la Història; de l'estudi i la divulgació de la Història. Noves eines han anat apareixent que han anat possibilitant l'aprofitament de les noves tecnologies en benefici d'investigadors, divulgadors i aficionats en general.
Recordo que en vam parlar amb els dos autors dels blogs que he citat (suposo que no per casualitat tots tres n'hem acabat perpetrant un), però la cosa no va anar més enllà: els historiadors han d'incidir en el 2.0 (no era aquesta la terminologia emprada, esclar). Sigui com sigui, en Joan té bona vista: ha acabat passant, i un dels exemples més celebrats és la recent iniciativa al Twitter a través de l'etiqueta (hashtag, en diuen els entesos) #historiadors20 (és a dir, historiadors 2.0), de la qual se n'ha parlat fins i tot en 3cat24.cat, gràcies a la difusió d'Albert Sierra en el seu blog. Gràcies a la iniciativa, doncs, tenim un espai de conversa sobre la Història en una xarxa social, un espai d'intercanvi, de suggeriments, per reclamar suport o bé oferir-ne. O sigui que magnífic! Com els mateixos impulsors es proposen, cal donar una empenta a la difusió del coneixement de la ciència històrica i arrencar-la de la, a voltes escleròtica, dinàmica tradicional, que fa que no en transcendeixin molts dels seus fruits. En definitiva, adaptar el llenguatge d'una disciplina a la societat contemporània en la qual s'insereixen els qui s'hi dediquen d'una manera o altra. O és que no havíem quedat que cal conèixer el passat per entendre el present i transformar el futur? Doncs, això: el present és 2.0 (i bé n'havia de fer un retuït gegant).

Conegueu la feina d'alguns dels culpables aquí:

Jordi Bonvehí i Castanyer, Dani Cortijo, Xavier Carmaniu Mainadé, Ferran Vital, Arkpadoc

Són també els impulsors d'Histotube una base de dades de vídeos sobre història i patrimoni.

dilluns, 4 d’abril del 2011

Dels messies als redemptors


La velocitat a la qual circulen els esdeveniments en la nostra societat suscita des de fa temps tota mena d'estudis i reflexions, de les quals ha fet força fortuna, per exemple, la de la modernitat líquida de Zygmunt Bauman.
Si concentrem la mirada al tros de país nostre des d'on escric aquestes ratlles, la cosa encara és més diàfana: en un tres i no res hem passat dels messies independentistes que ens assenyalaven el camí (Carretero i Laporta) als gestos redemptors de vells autonomistes de pedra picada (el sí anticipat de Pujol en la consulta barcelonina del 10A).
La gran esperança de l'independentisme semblava passar fa tot just un parell d'anys per l'aposta unilateralista i transversal de Carretero i no gaire més enllà, la sort d'aquest tros de país va passar a dependre d'a què dedicaria el seu temps d'oci Joan Laporta quan abandonés la presidència del FC Barcelona. Si el de Puigcerdà i en Jan s'agafaven de les mans, res semblava haver-los d'aturar.
Bé, el temps, que sol ser malparit però ens ajuda a veure les coses amb perspectiva, ha deixat madurar les coses i enmig hi ha hagut intrigues entre partits què a ulls del gruix de la parròquia deien ben bé el mateix i, sobretot, unes eleccions autonòmiques (que molta gent es pren com a nacionals, quines coses). Amb aquest conjunt d'ingredients el que se'ns ha configurat és un paisatge ben diferent d'aquest sector de l'independentisme (cívic? del lliri a la mà?): els dos personatges estan desactivats i molts dels qui en reclamaven el guiatge ara blasmen els personalismes. Fantàstic. No entraré a valorar el per què no es van posar d'acord, perquè no ve al cas, no tinc els elements per fer-ho perquè no pertanyo a cap de les dues formacions (RCat i SCI) i, principalment, perquè em fa prou mandra. Però el cas és que aquí els tenim, tots dos aixoplugats sota el paraigües d'ERC, ironies del destí, i amb els seus actius força a la baixa davant el que mesos enrere havien de ser els seus votants potencials.
I vet aquí que, enmig de tot això, apareix un Pujol amb el seu habitual verb exasperantment prudent per dir-nos que ens dona permís per ser independents, perquè ell ja ho ha provat tot i no se'n surt. Doncs gràcies. No vull negar pas el poder del gest del president, ni la seva importància, perquè la té: el més emprenyador és que en aquest tros de país hi ha qui encara necessita el consell del pare (de la pàtria); a l'altra banda quedem els qui ja érem independentistes quan el feien español del año. Canviem messies per redemptors.

I n'hi ha uns altres que s'apunten al carro de la redempció col·lectiva amb força més barra, perquè, en el fons, l'evolució pujoliana no ha estat pas massa sorprenent a tenor de gestos més antics. Em refereixo ara a la confirmació final que a Can Godó es materialitzaran les ensabonades a la Casa Real en català. I ens n'hem d'alegrar, esclar: però no pas per La Vanguardia, sinó per nosaltres mateixos, que en som els artífexs, moltes vegades sense saber-ho i, sobretot, sense que el diari dirigit per l'inefable Pepe Antich ho admeti (un fet natural, d'altra banda).
Hi ha hagut presentacions de la nova edició en què les declaracions han estat per llogar-hi cadires: considerar el conde com un home digne de monument pels serveis prestats a la cultura catalana ja ho diu tot, però creure que La Vanguardia fa un gest altruista, de compromís amb el país on s'ha editat, on va néixer fa... 130 anys!, és d'una candidesa i ingenuïtat digne d'estudi.
Que el fet és important no crec que ho discuteixi ningú i no és just amagar-ne la importància real. En té. Però, com deia més amunt, la importància de debò rau en els qui empenyen: l'aparició de l'ARA, el canvi de context socio-polític amb la qüestió nacional ocupant una part essencial de la centralitat política... Perquè, canviarà el que ofereix el diari barceloní, o algú també és tan ingenu de creure que ja no tindrem espanyolisme i ordre, per molt que ens ho diguin en la llengua del país?