dilluns, 14 de setembre del 2015

L'antisemitisme espanyol: el cas de René Llanas de Niubó

El 22 de setembre de 1939, les primeres festes de la Mercè de la Barcelona franquista, René Llanas i Niubó impartia una conferència l'Ateneu Barcelonès que duia per títol «El judaísmo, factor revolucionario». Com explica Jaume Fabre, institucions emblemàtiques del catalanisme com el Palau de la Música o l'Ateneu mateix es feien servir, per part del nou règim, "de tribuna per a les seves obsessions particulars". I una d'aquestes obsessions (també per al personatge que perpetrà la conferència) era el judaisme.


Nascut el 1902 o el 1903 i de família carlina, el qui inicialment es deia Renato es mogué de ben jove en l'activisme d'extrema dreta espanyol a Catalunya. Afiliat el 1923 a la Unión Monárquica alfonsina, començà a destacar, posteriorment, com a membre de les joventuts del partit del dictador Miguel Primo de Rivera i l'octubre de 1928 fou escollit vicepresident de la comissió Hispano-Americana de la Joventut de la Unión Patriótica,
Segons indica José Fernando Mota Muñoz en aquest article, Llanas fou el representant de la Unión Monárquica Nacional en el comitè d'Acción Española i hagué de passar un any a la presó per la seva participació en el cop de Sanjurjo de 1932. Tindria un paper destacat en la formació d'Acción Ciudadana, la revitalització del Sindicat Lliure i dels grups antimaçònics. També participà (per tal d'envernissar d'espanyolisme tant com es pogués) en la Comisión de Homenaje a los Mártires de la Independencia, que havia de commemorar l'execució, el 1809, de cinc barcelonins acusats de promoure una sublevació contra l'ocupació napoleònica. Així mateix participà de les activitats de l'España Club, oferint xerrades i dotant a l'entitat d'una aparença d'entitat cultural. L'España Club s'havia creat el 1935 per dissidents del Partido Nacionalista Español, policies i militars retirats i que suposava un primer assaig unitari de l'extrema dreta espanyola a Barcelona, oferint aixopluc al Voluntariado Español, els grups de xoc de l'extrema dreta.
El 1939, Llanas ja era delegat de la Junta de Premsa i Propaganda de Falange.
Al llarg d'aquests anys, Llanas desenvolupà una tasca prou intensa, embolicat en trames conspiradores contra el règim republicà i fent proselitisme anticatalanista i antisemita en tot de publicacions i conferències.
Fou en aquest darrer camp, el de la judeofòbia, on la seva producció fou més generosa. Fou, de fet, un dels autors que contribuïren a engruixir la Biblioteca Las Sectas amb títols com El espíritu judío, Historia de Israel, Los judíos en España, Acción judía o Antisemitismo o filosemitismo.
La seva prefiguració dels jueus anava associada a la imatge de l'antiespanya: aquests, amb maçoneria, comunisme i mort eren els Quatre Genets de l'Apocal·lipsi que amenaçaven amb l'erm a la nació espanyola.
Però, encara més, l'imaginari construït per Llanas entorn dels jueus incloïa tots els ingredients de la singularització ètnica i de tots els prejudicis tòpics que permeten configurar una alteritat abjecta, ideal per a una mentalitat racista que permetia atribuir tots els mals a una figura concreta i de contorns ben definits. El jueu mític, enemic del catolicisme i de la cultura europea, de raça diferent i incompatible, en l'origen de totes les conspiracions mundials, i que consagra la seva existència a la Crematística.
És prou eloqüent aquest passatge de El espíritu judío, on, a banda del compendi de tòpics que hi apareixen, s'intueix el terrible perill que representen els jueus en els exemples concrets de les personalitats triades:
«Llámese Rostchild o Lenine, Stavisky, Levy o Marx, Mendizábal o Gabrilo Príncip, sea del pueblo que sea, de la patria que incauta le ha acogido, el judío, sefardita o Asch-Kenazim será siempre el mismo, cobarde y altivo, solapado y cruel, avaro y ambicioso, revolucionario y agitador; su raza es aviesa como un pulpo enorme que abraza con sus tentáculos la tierra, absorbe su sangre y la trueca en oro. Su símbolo eterno, símbolo de que ellos mismos hacen gala, es la serpiente, como ellos ágil y escurridiza, como ellos solapada y rastrera, cobarde como ellos, de venenosa y partida lengua, de ojillos crueles e inexpresivos, de relucientes y duras escamas llamativas, que se arrastra por el polvo y anida en las grietas de las ruinas, pero alza la triangular cabeza para ultrajar las rosas o robar la manzana del árbol de la ciencia del bien y del mal y perder con ella a Adán y a Eva, como quieren hoy día perder y arruinar toda nuestra civilización occidental, cobijada bajo el signo victorioso de la Cruz de Cristo, y realizar el sueño de que esa culebra maldita de la vuelta al mundo mordiéndose la cola «cuando todo el Orbe sea Palestina y toda Palestina Jerusalén» y atruenen las trompas guerreras de Israel victorioso sobre el mundo, saludando a su déspota rey, el Rey de los Protocolos».

Malgrat que Llanas de Niubó s'esforça a aclarir que l'enemic és el jueu ric, el que té poder, i que el pobre (que defineix com a israelita) és també víctima de la pulsió conspiradora dels pròcers del seu poble mateix, cal no refiar-se'n perquè un dia podrien esdevenir rics i convertir-se en el mateix que els altres:
"Esos no son temibles mientras no lleguen a tener dinero, esos no son enemigos más que de su propia miseria, aunque tienen todas las características de su raza, en lo físico y en lo moral; son avaros, ambiciosos, cobardes, sucios, embusteros y hipócritas. Israel es así".

A La última palabra (1935) feia ja una crida, una Cruzada Nacional avant le lettre, que no feia si no coincidir amb l'estat d'opinió d'aquell reaccionarisme castrense i eclesiàstic sempre amatent en la defensa del cos nacional. El nacionalisme espanyol més histèric que protagonitzaria i hegemonitzaria el discurs nacional a partir de finals del XIX (sobretot després del desastre de 1898) i a gran part del XX, i del qual encara en tenim reminiscències no pas marginals a dia d'avui: 

"Sólo ese sello, ese doble triángulo entrelazado en estrella judaica, faltaba sobre la frente pálida de España. En la logia golpea el martillo del venerable, y en el antro un energúmeno habla en nombre de Carlos Marx, el judío impío que jamás tuvo corazón"

Aficionat a la divulgació històrica (nacional espanyola), Llanas era defensor també d'un origen diferent per a Cristòfor Colom dels que marcaven els consensos de l'època: segons ell havia nascut a Mallorca (probablement a Felanitx) el 1436.   

Sobre la Biblioteca de Las Sectas, un baluard del nacionalcatolicisme i el racisme més arnat i histèric, caldrà parlar-ne un altre dia, tot centrant-nos en la figura del seu fundador, Juan Tusquets. Tusquets, un catòlic de formació jesuítica antimaçó, anticomunista i antisemita passà ràpidament a Burgos amb l'Alzamiento Nacional i col·labora en la direcció del SIM (Servicio de Información Militar), base del que posteriorment seria Archivo de Represión del Comunismo y la Masonería, element essencial per a la construcció de l'edifici repressiu del règim; fou molt proper, personalment, a Franco (lector de les seves obres) i a Serrano Súñer, i, de fet, arribà a ser el preceptor de Carmen Franco Polo. Del bando nacional estant, fundà Ediciones Antisectarias, que es convertiria en l'Editorial Lumen i que acabaria dirigint la seva neboda, Esther Tusquets.

FABRE, Jaume. Els que es van quedar. 1939: Barcelona, ciutat ocupada. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2003, pàg. 273-274

Pàgina sobre Biblioteca Las Sectas a Proyecto Filosofía en Español.

diumenge, 30 d’agost del 2015

Un ple, un llibre i una cabòria

En el que s'acostuma a conèixer com a darrer-ple-abans-de-vacances, és a dir, el ple municipal ordinari de juliol (en concret, el 29 de juliol de 2015), l'ajuntament de la Garriga va aprovar una moció de suport al banc d'ADN. Suport institucional, d'una banda, i presa de compromís per difondre'n la iniciativa a partir de diferents mesures (conferències, circulars, banners...), de l'altra.
Per a qui no conegui aquesta iniciativa en faig cinc cèntims: consisteix en una eina que mitjançant la medicina forense permetrà d'identificar els desapareguts durant la guerra civil espanyola. Una manera (potser de les darreres; en tot cas, prou fiable, segura i ràpida) de trobar, d'una vegada per totes, familiars desapareguts des de fa dècades i que omplen una de les (moltes) vergonyes d'aquesta democràcia coixa que és l'estat espanyol: les fosses comunes.

foto: Viquipèdia.


Tres notes breus i/o necessàries entorn això:

1- La moció (que presentava el grup d'ERC-Acord) es va aprovar per unanimitat, i, per tant, amb els vots del grup del qual formo part (la CUP). Una magnífica notícia i un granet de sorra més que ha d'empènyer a esquerdar aquell gran mur de silenci inherent a la constitució del règim actual.

2- La iniciativa parteix de l'àmbit privat, de ciutadans particulars que van determinar que no es podia defallir en la reclamació de dignitat i justícia. Particularment dos: Marc Antoni Malagarriga i Roger Heredia (entrevistat pel diari ARA aquí). Això és, esclar, una autèntica vergonya que serveix per veure amb quina mena de pasta es van fer els fonaments de la democràcia espanyola i (part de la) catalana. Han hagut de ser els familiars mateixos qui s'ha preocupat per idear iniciatives per posar fi a l'ominosa ombra de l'oblit que va imposar la dictadura o, el que és el mateix, l'àmbit públic no és qui ha endegat iniciatives decidides, no ha posat tots els recursos que té a l'abast, per eliminar les fosses i fer que la gent pugui enterrar els seus morts. S'ha perseverat en l'oblit, en el desconeixement del propi passat recent privatitzant l'interès col·lectiu i deixant en mans dels afectats directes l'exhumació no només dels cadàvers, sinó d'un capítol de la història que esdevé comú i essencial per comprendre la construcció de la societat actual. La història de la repressió franquista és un apartat ineludible de la nostra naturalesa com a societat (presumptament) democràtica. Ens interpel·la a tots.
D'altra banda, és evident que la iniciativa d'Heredia i Malagarriga mereix tot el reconeixement i el suport: és reconèixer i donar suport a un acte de reparació i de dignitat humana, però també representa un imperatiu ètic inajornable per continuar construint el futur. Per conèixer-ho millor: una notícia al diari ARA, el projecte explicat per la UB (que hi col·labora) i una breu descripció que n'explica el funcionament.

3- Reblem-ho, per si algú (segurament molta gent) encara no sap quines són les dimensions d'aquest drama. Per començar, cal tenir present que parlem d'una dilatada experiència repressiva, que abraça més d'una generació: del 1936 al 1975 (i una mica més enllà). Seguim amb les fosses comunes: n'hi ha més de 340 només a Catalunya, que afecten 4,600 famílies i que contenen uns 14,000 cadàvers; a tot l'estat espanyol en són més de 2,000, amb uns 115,000 desapareguts. La magnitud és esgarrifosa. Molt: l'estat espanyol és el segon del món amb més fosses comunes per obrir, només per darrere de Cambodja. I ni tan sols calia arribar fins aquí: una sentència de l'ONU obliga qualsevol país que ha patit una guerra civil a identificar-ne les víctimes i a lliurar-ne les restes als seus familiars.
Per conèixer-ho millor: mapa de fosses a Catalunya, mapa de fosses a l'estat espanyol; la historiadora Queralt Solé va publicar, el 2008, Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939) (la seva tesi doctoral); Montse Armengou i Ricard Belis van elaborar-ne un documental: Les fosses del silenci.

És evident que hi ha un contingent social de gruix prou considerable que ha combatut des del minut zero aquest amnèsia col·lectiva, pretesa condició sine qua non per a aquests nous 40 años de paz. En són una bona prova les associacions dedicades a la recuperació de la memòria històrica, la tasca desenvolupada per una colla important d'historiadors i també de periodistes i, esclar, de diverses forces polítiques, sindicals, associacions culturals i de diversa índole.
Feliçment (que diria aquell que assegurava que tenia la clau), aquestes vacances vaig poder assistir a una presentació del darrer llibre d'en Lluc Salellas, El franquisme que no marxa. Allà mateix en vaig poder comprar un i cruspir-me'l en menys temps del que el president Mas convoca una cimera pel Procés.

Foto: llegirencatala.cat

El llibre, breu però concentrat, és com llançar una teia en un quarto fosc. Una manera concisa d'il·luminar la nòmina de jerarques franquistes que van exercir en dictadura, van modelar el pas al nou règim i s'hi van acomodar (perquè ningú els ho va impedir) per seguir exercint en democràcia: des del poder polític, econòmic, o des d'on els va fer gràcia. Aquest és el gruix del treball, i l'element essencial per bastir la denúncia. Prèviament una (massa) breu (suposo que les dimensions i la naturalesa de la tasca hi obligaven) mirada al franquisme que se centra en remarcar el caràcter totalitari i repressiu del règim, un caràcter que no es va abandonar i del qual van participar tots els que apareixen llistats a la darrera part; també hi ha un apartat molt suggeridor que es dedica a comparar els processos de transició de la dictadura a la democràcia que van experimentar Grècia, Portugal i Espanya, de coordenades físiques, ideològiques i cronològiques (força) coincidents. Una excel·lent aposta per la perspectiva historicopolítica que reforça la idea que la naturalesa de la Transició espanyola és absolutament contingent, ja que al mateix moment (de fet, just un moment abans) les coses s'havien resolt de manera diferent al cap del carrer del sud d'Europa.
Finalment, com deia, la tercera part, que és la més extensa, és dedica a constatar la pervivència del règim franquista en la societat espanyola i (una mica en menor mesura, però també) en la catalana. Ho fa amb els noms i cognoms dels qui, en el confort de la impunitat, van seguir menant l'estat des de diferents angles i amb prou discreció (en general), però també incidint en una qüestió col·lateral evident: no es van passar comptes. Els mateixos que carreguen amb crims a l'esquena, que van fer-se a si mateixos en un hàbitat antidemocràtic i reaccionari, són els que van participar del pas a un nou escenari. I això va poder ser així perquè van ser els que van guanyar la guerra i perquè els principals puntals del règim i del poder en general (exèrcit, església, monarquia, poder econòmic), també n'eren part (i part fundacional). 
Això ens condueix (almenys a mi) a una consideració afegida. Potser sense voler-ho (una mica ja em sembla que sí), el llibre no només representa una denúncia específica del cas franquista, sinó que representa un retrat (i un relat) del poder. De l'exercici i la retenció del poder; de com determinades elits sobreviuen en la seva condició al marge dels canvis que pateix l'entorn. I de com aquests mateixos canvis, si no passen d'allò cosmètic, o arrenquen la tija i deixen les arrels, profundes i enterrades, no afecten el cor del poder. Sí, ja ho diré: Lampedusa.
(Ara afegeixo falca d'autobombo: la Fundación Transición Española es va fundar per preservar les essències màgiques i immutables del conte de fades. Vaig retratar-ho en una sèrie inacabada de posts: l'1 i el 2)
Al mateix temps, hi ha, una altra vegada (i ara enllaço amb la qüestió de les fosses), la qüestió ètica. Per què els que foren contraris a aquest estat de coses l'acceptaren, el legitimaren, i l'han continuat acceptant i legitimant fins a dia d'avui. Per què s'han reforçat els silencis fundacionals al llarg de quatre dècades. Per què persones deslligades de l'experiència personal (i deslligades de vincles amb el règim) han contribuït a mantenir aquest estat de coses, no només no qüestionant la mala qualitat democràtica del règim del 78, sinó entorpint els qui l'han intentat millorar. 

Es fa difícil de creure, al meu entendre, que qualsevol experiència que es pretengui de renovació/regeneració democràtica no parteixi (o no inclogui, almenys) un qüestionament a l'edifici construït a la Transició. Avançar obviant això, és avançar coixos. Fins i tot per a l'estat espanyol, esberlar el silenci representaria un exercici d'educació cívica a partir d'un coneixement propi que ja es presenta urgent en vista de la seva trajectòria i evolució política. A tot arreu cal (als Països Catalans també, només faltaria) més educació crítica sobre el propi passat.
Esclar que aquí cal tenir en compte, també, alguns dels abusos de la memòria fruit de la nostra afició al commemoracionisme i a la reïficació del passat. Cal tenir clar que memòria i història, no és el mateix, encara que hi hagi parentiu, espais compartits i diàlegs necessaris. Com deia Tony Judt hi ha el perill que el deure de recordar el passat es confongui amb el passat mateix i que, llavors, la memòria selectiva (allò seleccionat del passat que ens interessa des del present), fusionada amb la narrativa d'una comunitat/societat esdevingui història en si mateixa; de fet, reblava: que el record substitueixi la història és perillós. Ara bé, també crec fermament que, en el cas de la història del franquisme, més enllà de la memòria, el que es demana és reparació; justícia. I no s'ha de parar fins a aconseguir-la, perquè ens interpel·la a tots com a deure cívic, com a imperatiu ètic que, encara, no hem acatat com pertoca.   

diumenge, 2 d’agost del 2015

Rigors i vergonyes

Una de les qüestions que assenyala en Jordi Borràs quan fa presentacions del seu darrer (i imprescindible) treball Plus Ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, és, justament, per què hi havia, en ple Procés, un buit bibliogràfic d'aquestes característiques. Per què ningú s'havia dedicat a fer un anàlisi taxonòmic rigorós de l'amalgama sociopolítica que conforma l'espanyolisme nostrat.
Una de les qüestions que queden certificades en les pàgines i sobretot en les fotos d'aquest volum és quin grau de vitalitat posseeix, a hores d'ara, la ultradeta espanyolista a casa nostra i quines són les connexions amb l'espanyolisme decent (ja em perdonareu). Les proves concloents que hi apareixen, afegides a les evidències que ja intuíem, o que directament teníem (com El franquisme que no marxa, del qual Lluc Salellas n'ha aixecat acta fa ben poc), més algunes d'altres que s'han anat aportant de forma més recent (aquests "Quinze exemples de candidats de Ciutadans vinculats amb l'extrema dreta", per exemple), ens mostren un terreny al qual encara li cal un bon drenatge democràtic; un espai ideològic no sanejat i que no passaria un estricte control de qualitat. L'espanyolisme continua contaminat de forma preocupant per la ultradreta i el feixisme, amb el control i la visibilitat principal de la mobilització al carrer; amb l'assumpció dels símbols del transfranquisme o directament de la dictadura (les banderes, la data principal de mobilització...). L'espanyolisme actual continua essent deutor de la cosmovisió de la dictadura franquista (que al seu torn ja va recollir una herència prèvia) i no ha estat capaç de crear una resposta netament d'esquerres, democràtica, plural, dialogant i connectada amb els valors de la Il·lustració. Potser cal preguntar-se si és que, en el fons, això és possible perquè pocs estats hi deu haver a Europa on l'hegemonia de la dreta incivilitzada sigui tan explícita en el disseny de la matriu del discurs nacional com a l'estat espanyol.

I vist això, sorgeix una altra pregunta: per què hi ha tant de silenci al voltant d'això que deia? Com és que en plena guerra informativa el bàndol més dèbil és qui pren una precaució més gran? Per anar a l'exemple concret: per què una entitat com Societat Civil Catalana (SCC) gaudeix d'una impunitat que la presenta com a immaculada als mitjans públics catalans? Per què un home connectat amb l'extrema dreta com Fuster Fabra apareix a les tertúlies de la ràdio pública de Catalunya? 
Josep Ramon Bosch, president de SCC és un declarat admirador de Blas Piñar que participa en actes d'exaltació de la dictadura organitzats per la Fundación Nacional Francisco Franco (FNFF) i que, en coherència amb tot això és capaç de dir que "Los independentistas todavía viven el franquismo como si fuera el coco" i quedar-se tan ample. Però que sigui ell, franquista sense reciclar, qui es quedi tan ample, rai; el problema és quan se li riuen les gràcies des de mitjans públics i partits que sempre s'han situat en el bàndol de "los demócratas".
José Domingo, membre de l'entitat, fundador d'Impulso Ciudadano i exdiputat de C's, va pactar amb un grup nazis la presència d'aquests en un acte de SCC a Tarragona
Són només alguns exemples, però prou significatius. Un altre tema és el tèrbol terreny en què es mouen els comptes de l'entitat, que té uns ingressos declarats migrats però que organitzen actes i accions per a les quals cal, com a mínim, anar amb l'armilla calenta. Reprodueixo íntegrament un paràgraf d'aquest article d'en Jordi Borràs:

"La memòria de 2014 de Societat Civil Catalana també explica que l'entitat va ingressar 992.672 euros el passat exercici. 15.250 euros van provenir de quotes de socis, 14.369 de la recollida de diners a través d'urnes i estands, i la major part, 963.053 euros, de donacions privades que la memòria no concreta. Tot i aquests ingressos quasi milionaris, SCC va acabar el 2014 amb pèrdues: les despeses generades en salaris, lloguers i producció d'actes van sumar 1.084.387 euros. El resultat va ser negatiu: 91.715 euros de pèrdues"

Per desgràcia això sembla que no és un motiu de prou pes com per retirar la condescendència de què semblen gaudir. I qui diu condescendència diu impunitat irresponsable. 

Un dels propers actes previstos és un acte que pretén contraprogramar ideològicament la Diada de l'11 de setembre titulat "Els altres 11 de setembre" amb tot d'historiadors i altres personatges que, com Ignasi Guardans han covat un ressentiment corporatiu que ha projectat genèricament sobre tota demanda que provingui de la perifèria. Sobre alguns dels assistents com ara Joaquim Coll o Ricardo García Cárcel no hi ha res a dir: peons del nacionalisme espanyol més despullat de qualsevol rigor i vergonya. Coll va falsejar el currículum fent veure que era professor de l'UB. García Cárcel, a qui vaig tenir de professor en un parell o tres d'assignatures practicava una indigència moral declarada i professava un agut sentiment d'inferioritat davant de Josep Fontana, a qui aprofitava per a desacreditar a la mínima ocasió (pobret); García Cárcel, supremacista lingüístic espanyol i membre de la secta babeliana, tenia (i suposo que així deu seguir) una barra que no li cabia a les aules: tan aviat començava el curs admetent que l'assignatura que anava a impartir (dissenyada per ell mateix) no servia absolutament per a res com confessava participar en tribunals de tesi que validaven treballs que no superarien el batxillerat. Un personatge capaç de parlar a les aules d'una universitat de "la España del siglo XII" (sic) sense enrojolar-se i de no encertar a situar en el temps ni a Jaume I ni la batalla de Muret. Aquest és el perfil del rigor, suposo.
De Henry Kamen, un altre dels participants anunciats i un dels hispanistes més reconeguts, ha estat qualificat pel doctor Josep Maria Torras i Ribé (un dels principals experts en la Guerra de Successió i de la repressió executada pels borbònics a la fi del conflicte) de ser un senyor molt de dretes que diu ximpleries quan titlla Felip V de "comprensiu" (sic). Kamen es dedica ara al revisionisme i assenyala la derrota de 1714 com l'inici d'una espècie d'Arcàdia per als catalans... Això quan és generós i diu que els catalans existim com a poble.
El que ja costa més d'entendre és que d'altres persones com José Enrique Ruiz-Domènec s'avingui a fer-se veure en actes organitzats d'aquesta mena. Vull creure que no sap amb qui es juga els pistrincs, però algú que es mou pel rigor intel·lectual i acadèmic hauria de saber (perquè no és ximple i ja té una edat) qui organitza els actes als quals es presta a participar.

Probablement, si als qui pertoca de fer-ho es mantinguessin ferms davant entitats democràticament deficitàries (i que, a sobre, no tenen els comptes clars), hi hauria una visió més nítida de les coses. SCC no és la contrapart de l'ANC. Potser ho pretén, però no ho és. La primera entitat no sabem (o ho sabem massa) com es finança; la segona deu haver rebut més inspeccions que qualsevol de les seus dels partits que donen suport a SCC (entrevista a l'ara extresorer de l'ANC aquí). L'ANC s'ha adherit a Unitat contra el Feixisme i el Racisme, refermant el compromís democràtic de l'independentisme; les connexions de SCC ja he dit quines eren. Si algú pretén posar en pla d'igualtat en qualsevol aspecte aquestes dues entitats o bé és un indocumentat o un intoxicador. Si és dels primers, aclariu-li.


dimecres, 10 de juny del 2015

Xamans i anissos

El pensament màgic i les realitats imaginades alienes sempre fan més riure que les pròpies, que, sovint, no només són preses per serioses, sinó que no són ni percebudes com a tals. La biga i la palla, que en diríem. Tenim, per exemple, un nacionalisme d'estat, l'espanyol, que no només no és percebut com a tal, sinó que només atribueix l'epítet de nacionalista (òbviament prefigurat com a nefast i portador intrínsec de tota mena de calamitats) a l'altre, en aquest cas els anomenats nacionalistes perifèrics. És només un exemple i no és el tema.

Veig que fa poc dies, a mitjans de maig, una colla de turistes occidentals (deixeu-m'ho dir així) de diverses nacionalitats (tot països d'aquells molt desenvolupats: Canadà, Holanda, Alemanya...), fent gala d'un menyspreu molt propi d'aquell qui assumeix la seva presumpta superioritat cultural, va decidir de retratar-se (mai millor dit) sense roba al cim d'una muntanya de Malàisia per celebrar que hi havien arribat al capdamunt, contravenint les indicacions del guia local a qui van tractar, com a mínim, d'imbècil. Fins aquí res d'especial ni de nou en el bigarrat paisatge del turisme dels nostres dies: ignorància, mala educació i aquí m'hi pixo.
Però vet aquí que la muntanya en qüestió, el Kinabalu, és una muntanya sagrada i que al cap d'una setmana s'hi va produir un terratrèmol que va causar 18 morts. La interpretació local és la següent: als esperits de la muntanya no els va fotre gens de gràcia veure tot de cigales i mamelles caucàsiques i van decidir fer evident el seu emprenyament fent tremolar la terra. Ara, mentre la colla de brètols està retinguda a Borneo, un consell d'ancians delibera, assessorat pels xamans preceptius, quina pena i quins rituals s'han de fer efectius per calmar aquests irascibles esperits. 

Deixant de banda la qüestió de la mala educació de la colla simiesca de turistes, la reacció local i, sobretot, la relació de causalitat inferida entre l'ofensa i el terratrèmol, ens condueix ràpidament, vist amb els nostres ulls, a la perplexitat i a la desacreditació d'un sistema de creences acientífic, màgic i ridícul.

Però vet aquí, també, que potser algun d'aquests individus d'algun d'aquests països occidentals no deu ser conscient que a casa seva hi circulen tot de teories màgiques, sense base científica, sense rigor ni evidències que van gaudint d'un cert predicament i que són tan ridícules com creure que uns esperits poden provocar terratrèmols si els ensenyes la tita. De fet, potser més i tot, perquè juguen amb la salut de les persones. No parlo de la religió, sinó de sistemes de creences dels quals no en sabem el predicament real però que semblen anar guanyant respectabilitat a base d'aparèixer a mitjans de masses, ben sovint públics, que els donen veu i, per tant, els confereixen una capa de vernís de dignificació (moltes de les vegades en què es recorre a experts en aquestes matèries es fa així, recorrent-hi en qualitats d'experts, sense que ningú els rebati i per il·lustrar, en tant que referència, sobre alguna qüestió que en principi requeriria d'una mínima dosi de seriositat).

M'hagués anat bé quan anava a l'institut. La física sempre em costava.


És més seriós creure en la "memòria de l'aigua" que en esperits que provoquen terratrèmols? El "principi de similitud" té un fonament més rigorós que creure en el Ieti? Per què hauríem de confiar menys en un xaman que en un homeòpata?

Per això, abans de confrontar alteritats i devaluar-ne les creences caldria que, aquesta vegada sí, ens miréssim el melic i penséssim si és normal que cada vegada hi hagi més gent que situï en pla d'igualtat la feina de gent com el doctor Joan Massagué i la xarlataneria d'individus com Eduard Punset i per què tot aquest conjunt de teories irracionals van fent forat en el discurs de l'esquerra.

dilluns, 27 d’abril del 2015

No hi ha res més enllà

No sóc gens amant de l'ús més o menys indiscriminat de l'apel·latiu "imprescindible" que s'acostuma a utilitzar per reivindicar referents; sobretot quan aquests referents són de carn i os, perquè, d'alguna manera, es considera, de forma implícita, que quan hi ha "persones imprescindibles", també n'hi ha de "prescindibles". I a mi, ves, em fa certa angúnia, això.
Ara, si parlem d'altres coses, d'artefactes culturals o artístics, de caràcter més o menys intel·lectual, ja és una altra cosa.
Sempre de forma subjectiva, esclar, de discs, llibres o pel·lícules, per posar tres exemples de consum de masses (el segon, no tant), n'hi ha que són absolutament necessaris per entendre'ns com a societat i n'hi ha d'altres sense els quals hauríem viscut igual de bé. O fins i tot millor. Del segon grup, podria pensar en els films d'Isabel Coixet, els llibres d'Albert Espinosa o els discs d'Els Amics de les Arts, però no us diré en qui penso.
De llibre imprescindible sí que penso en un de concret, d'aparició recent. És, no fem més preàmbuls, Plus Ultra. Una crònica gràfica de l'espanyolisme a Catalunya, del fotoperiodista i il·lustrador Jordi Borràs.
El treball, fruit de l'audàcia, el rigor i (en Jordi mateix ho confessa) la curiositat, i de la voluntat d'un independentista per entendre l'altra banda, és un recull d'imatges de les mobilitzacions al carrer del nacionalisme espanyol al Principat en aquest darrer cicle d'indignació nacional que va del referèndum d'Arenys de Munt (13 de setembre de 2009) fins a la consulta del 9 de novembre de 2014.
Al llarg dels centenars de pàgines, les fotografies (degudament introduïdes amb textos que les contextualitzen) ens passegen per tot el paisatge antropològic i sociològic (i de vegades també zoològic) de l'espanyolisme d'ultradreta, del nacionalisme civil espanyol, de les forces parlamentàries que connecten amb aquest món o del microcosmos futboler. Tot degudament documentat, puntualitzat, matisat i contextualitzat. Conscient que es movia en un terreny relliscós, en Jordi Borràs s'ha guardat prou de difondre intoxicacions, informació poc contrastada o de generar gratuïtament cap pamflet antiespanyolista. No es tractava d'això. I no ho és.

Una de les fotos del llibre, amb tot de jovent sa que s'implica en política

En el llibre hi ha rigor i seriositat, i constitueix un document excepcional per comprendre millor l'univers de l'espanyolisme mobilitzat, l'avantguarda del nacionalisme espanyol a casa nostra, la seva interrelació entre algunes de les seves famílies polítiques, els seus noms i les seves cares, i de com la idea més militant de la unitat d'Espanya continua en gran part segrestada per les expressions més antidemocràtiques (o directament feixistes, vaja).
El llibre és molest. Bàsicament, per dues raons: primer que el que s'hi explica és lleig; segon, que el que s'explica és cert. Això, afecta directament a la presumpta respectabilitat dels més conspicus representants de l'espanyolisme "democràtic". Hi ha un magma de fons que va de l'espai físic i públic compartit als préstecs ideològics (passant directament per persones) que des de l'extrema dreta (nazi, racista) es transfereix cap a l'espanyolisme més oficialista. I demostra que l'espanyolisme, el nacionalisme espanyol, encara és lluny d'estar "sanejat", amb un cos central inapelablement democràtic, amb expressions progressistes i integradores lluny del substrat imperial hegemònic que l'ha caracteritzat, fonamentalment, des de la Restauració i el replegament intern del 1898.
Una obra imprescindible, doncs, que retrata (mai millor dit) la Nèmesi del procés sobiranista, i el pòsit antidemocràtic del nacionalisme d'estat a Espanya, en moltes coses hereu (tornem-hi) d'una Transició cosmètica i lampedusiana. 

Aquest sí, l'heu de tenir.

dimarts, 20 de gener del 2015

Claveguera i manta

És difícil resistir-se a intervenir en aquesta mena de debat públic generat després de l'emissió del documental "Ciutat Morta" per C33 aquest dissabte passat. El terratrèmol polític i social que ha generat deu tenir pocs precedents al nostre país i, perdó per l'exemple, sembla que això hagi d'acabar en una mena d'afer Dreyfuss dels nostres dies. Sigui com sigui, tant de bo la sacsejada no s'aturi i amb la claveguera a la vista de tothom, es pugui estirar ben fort de la manta.



El cas és que el coneixement dels fets del 4F i el seu recorregut fins a dia d'avui ha posat en coneixement del gran públic (i va ser molt gran: prop de 600.000 espectadors en dissabte per a un documental al 33) no només l'existència, sinó la naturalesa del clavegueram del sistema. Com si haguessin tirat a la cara de la gent, incrèdula, un drap brut del qual se n'intuïa l'existència però mai s'havia volgut certificar del tot; un menú que ens sona vagament però que sabem que ens serà massa difícil de digerir. Malgrat que la condició humana està empesa cap a la necessitat de saber, hi ha vegades que el paisatge quotidià ens empeny a haver de comprendre allò que sembla incomprensible, com deia el filòsof Xavier Antich en aquest article, i tal vegada tendim, al mateix temps, a triar el camí confortable que ens permet, justament, el contrari: no (haver de) saber.

En bona mesura, aquest ha estat un dels components essencials del ciment amb què es va construir el règim del 78: l'oblit, el silenci, el mirar cap a una altra banda. "La via que hem construït amb gran esforç per a tots vosaltres és aquesta" i com que el paviment és inestable i els marges són bruts, s'han assegurat que no tombéssim mai el cap. Des del minut u.
"Ciutat Morta" ha vingut per a esventrar tot aquest ordre de coses. Ha trencat el silenci perquè posa en qüestió no només les pràctiques irregulars d'un cos policial: dóna pistes inquietants, greus, que allò irregular és el sistema sencer. Un sistema sencer que s'articula a partir de l'omertà, l'autoindult, el corporativisme i la corrupció i que, per això, no està només circumscrit a la policia: s'escampa, també, entre jutges, polítics i periodistes i compta, per desgràcia, amb la inhibició (pel que sigui) col·lateral d'altres professionals dedicats a servir la ciutadania, com els metges que callen quan, de nit, els arriben joves apallissats acompanyats de policies a urgències.  
Una xarxa que s'explicita, també, en el propi recorregut, tortuós, del documental fins a ser emès per TVC: de la negativa inicial (les excuses del director de TV3 en aquestes piulades d'en Calaix Nikov) a l'emissió final pel C33 amb cinc minuts censurats (vegeu-los aquí) i amb la reacció, en alguns casos a la ratlla de la vergonya aliena fruit de la urgència d'un horitzó electoral que s'acosta, de partits i personal polític en actiu o que exercia càrrecs de responsabilitat mentre es van produir els fets (vegeu com Jesús Rodríguez deixava en evidència el vergonyant i pretès càrrec de consciència de l'ecosocialista Ricard Gomà). També en la demanda de 45.000 euros de Víctor Gibanel contra Jesús Rodríguez, periodista de La Directa i guionista del film. O en el replegament hipòcrita dels opinòlegs de guàrdia del país; en aquest cas va ser el tuitaire Mundo Barcino qui ens va demostrar que s'atrapa abans un tertulià que un coix:




D'entrada, tota aquesta gran muntanya que s'amagava rere els creueristes, les ondulacions gaudinianes i els establiments vintage recomanats pel Time Out, és, precisament, tan grossa, que costa justificar-ho per cap banda. No hi ha pomes podrides: és el cistell sencer. No és un cas aïllat: conec gent (molt propera) que quan va veure Operació Garzón contra l'independentisme català (íntegre aquí) va quedar estupefacte, esgarrifada; i indignada, esclar. I encara, el documental dels fets del 92 i els del 4F han acabat per arribar, d'una manera o altra, a un públic ampli (malgrat que la presidenta del Parlament català sigui encara capaç de pixar-se literalment de riure quan li arriba un informe sobre tortures). Però n'hi ha molts d'altres que no, que són silenciats a consciència i que només les honroses excepcions del periodisme en fan esment, però amb una precarietat de difusió de sortida evident, encara que, ara, les anomenades xarxes socials permetin posar en circulació més fàcilment que abans la informació que queda empesa cap als marges. Part del per què, l'explica en Jesús Rodríguez mateix en aquesta entrevista a El Crític.
Són, per exemple, els casos de Juan Andrés Benítez, Yassir El Younoussi, la feina d'una dècada de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, el calvari de l'Ester Quintana, i, sobretot, perquè es tracta del cas d'impunitat sense resoldre més antic d'Europa, l'assassinat del jove de l'Hospitalet del Llobregat Pedro Álvarez a mans d'un policia nacional.
I tantes altres coses que injustament em deixo. Perquè en el fons, la paràbola de la ciutat morta ens indica el camí de la putrefacció que ens envolta, ens la refrega per la cara, com deia, i ens interpel·la per a què reaccionem, rescatem la indignitat de l'oblit i ens rescatem en tant que societat, amb l'exigència de justícia i drets humans que, es pressuposava havia de venir garantida d'entrada amb el nou règim que seguiria la dictadura. No n'hi ha prou amb indignar-se (això ho hauríem d'haver après ja fa dies, em penso), sinó que cal enfortir tot allò que garanteix la salut democràtica que pretesament hauríem de posseir: i això són tots els elements de fiscalització dels règims polítics per part de la ciutadania mateixa; si no en som conscients ens podem trobar que demà passat inaugurem un nou país construït amb tot el material defectuós del vell.

El documental Ciutat Morta es pot veure on-line aquí.

Un documental breu sobre Pedro Álvarez aquí.

dissabte, 3 de gener del 2015

La conflictiva dialèctica de la desigualtat a Catalunya: "Venjança de classe", de Xavier Diez

No hi ha cap tema historiogràfic que hagi arribat al nivell estel·lar de la guerra civil espanyola de 1936-1939 (si exceptuem l'actual fenomen commemoracionari de la guerra de Successió, amb el lloc del capdamunt del podi per a la caiguda de Barcelona) i tanmateix, hores d'ara, és ben clar que no està pas tot dit.
L'ingent i necessària tasca de recuperació d'aquell episodi que s'ha dut a terme aquests darrers trenta anys ha permès un coneixement cada vegada més detallat dels aspectes militars, socials i polítics de la contesa, a més d'oferir-nos una idea cada vegada més acurada de la (tràgica) dimensió humana de tot plegat.

Ara bé, tota interpretació hegemònica estableix, lògicament, uns marges; i sembla que, cada vegada més, és en aquest extramurs de la correcció política i de la tolerabilitat institucional (i a redós, social) que cal anar a buscar elements de comprensió més profunda. Elements marginals. Però, esclar, marginals en sentit literal, perquè n'han quedat al marge i no pas per la seva manca d'importància.

Ja s'ha qualificat la memòria històrica com la religió civil dels nostres dies, amb la seva litúrgia i els seus elements i espais simbòlics. La construcció del discurs memorialístic té, evidentment, molt a veure en la configuració dels contorns d'aquesta religiositat i, pel que aquí ens ocupa, cal dir que la nostra ha estat i està mediatitzada per l'anomenada Transició espanyola i l'estat de coses que va acabar per llegar-nos. També per un món acadèmic, cultural i intel·lectual on han predominat el marxisme i el catalanisme (i que els posi per separat no vol dir pas que s'excloguin, com sap tothom que se sàpiga cordar les sabates tot sol).
Així, i aquí és on anava després d'aquesta giragonsa discursiva, el que ha acabat succeint és que determinats episodis i determinades actituds (personals, però també socials i polítiques) hagin acabat arribant-nos de forma distorsionada, esbiaixada, confusa, o tot alhora. I això succeeix, en especial, quan ens atansem al món llibertari i al seu paper durant el conflicte bèl·lic de 1936-39, i sobretot, als seus primers compassos, a aquell "curt estiu de l'anarquia", quan la revolució passava comptes amb el vell ordre, fent-ho, si calia, vessant sang.

El perquè d'aquesta violència, la veracitat de la seva presumpta irracionalitat, les arrels d'un odi furibund contra els pilars d'una estructura de dominació vertical és el que prova d'explicar l'historiador Xavier Diez a Venjança de classe. Causes profundes de la violència revolucionària a Catalunya el 1936 (Virus, 2010). Un llibre, aquest, breu, però intens que teixeix molt bé la panoràmica general que va acabar desembocant en l'estiu del 36 i aquella venjança que s'hi produí. Diez hi explica com una societat terriblement desigual va desenvolupar diferents estratègies i respostes en funció del cantó on cadascú bregava per construir el seu ordre: les elits polítiques i econòmiques, les classes detentores del poder, es parapetaven en la repressió per mantenir l'ordre d'explotació que greixava l'engranatge de la societat d'aleshores; d'altra banda, les classes oprimides, els treballadors a través de la xarxa teixida des del món llibertari, anaven bastint una contrasocietat basada en la conquesta de la llibertat i la sobirania individual per la via de la culturització amb arrelada consciència de suport mutu, d'autodefensa i de solidaritat per anar resistint les urpades agressives (però alhora defensives) de l'ordre burgès. Durant més de trenta anys els greuges s'anaren acumulant en forma de repressió religiosa i moral, en abusos de propietaris en els preus dels lloguers (i en desnonaments), en la persecució i brutalitat policíaca, en l'explotació laboral (jornades, salaris, desocupació) i, fins i tot, en una guerra ideològica basada en la deshumanització de les classes populars en general i la criminalització de l'anarquisme en particular (el mite de l'anarquista violent, que no era nou), tot amarat d'un deix xenòfob.   

Més enllà de possibles afinitats ideològiques, doncs, convé submergir-se una mica més avall de superfícies de confort per a comprendre millor determinats episodis, i, de pas, poder carregar-nos de més elements per a una comprensió més adequada, i per això, més profitosa del present. No és casual que, com diu l'autor mateix, obviant les veritables raons de la guerra civil s'ha permès fer una determinada versió de la transició democràtica. Com tampoc ho és que elements aparentment puntuals que van conduir a aquell esclat de venjança, de venjança de classe, s'estiguin covant avui. Qui recorri les pàgines del llibre hi trobarà analogies gens forçades amb la lluita actual de la PAH o de la repressió de la dissidència en general. Del blindatge del règim davant possibles terratrèmols socials, en definitiva.


[El llibre es pot trobar en pdf aquí]