dijous, 8 de juliol de 2010

Òmnium ha de canviar el lema

La polèmica que s'ha generat els darrers dies a l'entorn de l'encapçalament de la manifestació convocada per Òmnium Cultural (repeteixo convocada per Òmnium Cultural) ha provocat la conversió d'una anècdota en tot un problema. Però, ho és tant, d'anecdòtic, tot plegat?

La cosa està, fonamentalment, entre mantenir el lema inicial “Som una Nació. Nosaltres Decidim” o substituir la capçalera amb pancarta i lema per una bandera catalana muda, que és el que voldria, suposo, el PSOE d'aquí, que restéssim ben muts fins a diluir-nos en el silenci final. No oblidem, abans que res, que el lema havia estat consensuat per, entre d'altres, els representants del PSC que en el seu moment es van reunir amb la gent d'Òmnium.

Però per què. Per què se senten incòmodes amb el lema? Què no li agrada al president de la comunitat autònoma catalana? La part en què hi diu som una nació? O la darrera, en què, entenent que, en tant que nació, tenim el dret de decidir? Què hi ha d'inconstitucional en la sintaxi pancartista que Montilla i els seus no puguin pair? És de debò més inclusiva la bandera catalana que el lema d'Òmnium? No és tan clar: la nostra bandera inclou també a les sensibilitats socio-polítiques que representen els votants del PP, de Ciudadanos i als seguidors més desacomplexats de la roja; per tant, aquests catalans també es podrien sentir insultats per una utilització partidista d'un símbol nacional-estatutari-sense-valor-jurídic. Què s'han cregut doncs aquests que s'embolcallen en la senyera en va i la utilitzen en contra dels interessos d'aquells dels qui ja els va bé la sentència i també són catalans? Així doncs, tenint en compte que la bandera catalana no es pot fer servir a la lleugera i que nació, aquest terme sí que val justament si es fa servir a la lleugera, és constitucional, el que molesta al montillisme és el dret de decidir. Per tant, el PSOE d'aquí no li agrada que decidim. No podem decidir res. Res. Ni podem votar els nostres alcaldes. Ara resultarà que aquells processos participatius que munten els ajuntaments sociates per triar si les fotocòpies del municipi es fan en paper reciclat o no, tampoc valdran. Està bé, tot plegat.

Però en el fons, la discussió de la pancarta, el que fa és clarificar l'escenari. Una manifestació no ho resol tot, però aquesta es preveu important, perquè si no, no estaríem assistint a l'espectacle que ens ofereix la nostra lamentable classe política. Estem davant d'una pugna: una pugna entre una societat civil que està fent el tomb, que es va apropant cada dia més cap a una majoria social que aposta per la independència (si més no, d'aquest tros de país), probablement una pugna decisiva i l'autonomisme (o encaixisme o, sense eufemismes, espanyolisme de províncies) ho sap i s'esforça per controlar la situació. És per aquest motiu que, honestament, als independentistes ens cal ser-hi presents: no perquè ens tornin el tros d'estatut que ens falta, sinó perquè se'l quedin sencer; venim a cantar-li les absoltes i a començar a anar acabant la feina i començant a construir la llibertat definitiva dels Països Catalans. Jo, particularment, hi vaig per això i em situaré al bloc de l'esquerra independentista, perquè tinc un model de país ben definit al magí.

Per tot plegat crec que sí, que Òmnium hauria de cedir la capçalera a la nostra classe política, que hauria d'anar sola però en bloc sostenint una pancarta en la qual el lema seria diferent: “Vergonya, cavallers, vergonya”, amb l'afegit, al capdavall i si es vol, de la cirereta: “Montilla dimissió”. A banda d'esgargamellar-me per la independència del meu poble ja podeu ben creure que em deixaré el coll amb aquest altre lema.

1 comentari:

Anònim ha dit...

endevant¡¡¡¡ mes que mai¡¡¡¡