dilluns, 20 de desembre de 2010

Les ideologies són ben vives

Publicat a AraVallès el 17 de desembre de 2010
Sovint fa certa gràcia analitzar els contextos i la resposta del personal que hi va associada. Amb la caiguda del mur de Berlín i l'enfonsament dels règims de l'autoanomenat socialisme real i amb la feina de fons feta des de feia una dècada al món anglosaxó (Tatcher i Reagan al capdavant) desapareixia un important mirall sobre el que se sustentava l'estat del benestar i la garantia d'uns certs drets socials. Desaparegut i desacreditat un model, valents uns i acollonits els altres, l'imperi del mercat s'escampa arreu sense traves i ens comencen a fer creure que les ideologies havien mort. I així segueixen, Fukuyama en mà (encara que ni ell ho defensa), proclamant la bona nova neoliberal, fins i tot ara, quan al sistema se li han obert unes quantes vies d'aigua.
I per a què s'ha aprofitat tot això? Doncs per furgar en una involució en l'estat del benestar que ha passat per la mercantilització de serveis i la precarització de drets que veiem arribar al paroxisme en els nostres dies. Pretesos governs d'esquerres, a la comunitat autònoma catalana i a l'estat espanyol, han abanderat la regressió més bèstia en matèria laboral que hi ha hagut mai amb una reforma que abarateix i fa més fàcil l'acomiadament, que anul·larà convenis, que elimina prestacions per desocupació als qui més pelut ho tenen, amb rebaixes de sous a treballadors públics, si és que no se'ls envia l'exèrcit directament. I arribem a aquesta situació amb unes classes populars ensenyant la llengua a mitjans de mes, després del foment de l'endeutament perpetrat per bancs i caixes en època de bonança. Aquestes entitats, les financeres, són les que ara exerceixen una extorsió més obscena sota la població: després d'haver-se fet d'or amb el boom immobiliari, es decideixen a no deixar escapar ni un cèntim amb l'onada de problemes que s'anunciaven a l'horitzó per a les economies familiars, que no mouen fortunes, però sí la seguretat dels seus membres, ja que, com sabran, qui ja no és capaç de continuar pagant la lletra cada mes, no només perd el seu habitatge (que passa a titularitat del banc), sinó que ha de seguir pagant el deute. I el banc, què en fa, de l'immoble? Doncs el porta a subhasta i, com que la majoria de vegades ningú se'l queda, se'l torna a fer seu a la meitat del preu de sortida. Després, esclar, el tornarà a vendre, si pot, al preu inicial. I més a la pila.
Aquesta és una de les conseqüències més dramàtiques de la mercantilització del dret a l'habitatge reconegut en la sacrosanta, quan convé, Constitución Española; la més greu de totes és la violència, contra un mateix i contra els altres: ja n'hi ha i més que n'hi haurà amb gairebé un 20% de la població del Principat abocada a la pobresa.
Per això creure que no hi ha ideologia al darrera de les polítiques econòmiques i socials que regeixen els nostres destins quotidians és fal·laç i pervers, i, el que és pitjor, és que la gent s'ho creu i ho repeteix: ja no és que se'ns pixin a sobre i ens diguin que plou: és que ens ho creiem. O és que fer jubilar a la gent als 67 anys, rebaixar les pensions a partir de modificar el càlcul de la vida laboral o fer pagar dues vegades pels serveis sanitaris, no són polítiques ni de dretes ni d'esquerres?
El més urgent és sacsejar les consciències, Només així es podrà començar a avançar i arribarà l'organització i la defensa amb garanties. Si no és així ens haurem d'acabar esforçant per reconquerir espais que s'havien guanyat dècades enrere. I no ens ho podem permetre.
[La imatge és de la manifestació d'ahir diumenge a Granollers, "Pel repartiment de la riquesa i el treball"]