divendres, 18 de desembre de 2009

Impresions del 13-D (2): una crònica de la jornada

El vot i el fred i el nostre dret. Article publicat a AraVallès.cat el 14-12-2009


Aparquem prop del carrer Major. Hi ha dues pancartes, una amb el groc viu que identifica la CUP i l’altra, de fons taronja, de la plataforma que organitza el referèndum a Sant Celoni i La Batllòria, on som ara. Passem pel costat d’unes pintades, una apologètica de Terra Lliure i una altra que proclama que “La Batllòria no és Sant Celoni”. Aquí, doncs, el sentiment independentista és, podríem dir-ne, polièdric. Molta tranquil·litat, dia rúfol.

A la plaça de l’església hi sona un bolero: és el disc de La Marató. Uns i altres comparteixen espai. Hi ha un senyal de prohibit aparcar just en la intersecció del carrer Major amb la plaça: “A partir de les 8:00. Diumenge 13 de desembre 2009. Actes festius”. En efecte, avui se celebra una festa; una festa democràtica.

A càrrec de la mesa hi ha la Mar, en Josep, l’Annabel i la Marta. Són dos quarts d’una i ha votat a la vora d’un 10% del cens. Les noies m’expressen, tot alhora, sorpresa i satisfacció pel fet que m’hagi desplaçat fins a La Batllòria: “la gent normalment passa de llarg”, diu l’Annabel. Els dic que és el lloc que he triat per començar. L’alegria és més explícita.

La Marta és d’Arenys de Munt i n’està orgullosa. Avui viu la festa amb la satisfacció no només de venir amb la feina feta, sinó de formar part dels qui van proferir el crit amb què va començar aquesta allau.

Al cap d’un estona s’apropa per votar un xicot. Va endiumenjat, per dir-ho d’alguna manera, amb un xandall del Real Madrid Club de Futbol i parla un català molt tancat, no ben bé de La Batllòria, sinó més aviat de Càceres. Això és el que interessa: que aquesta parròquia voti. El que sigui, però que voti. El que ja no ha entès és això que li demanessin el suport perquè TV3 es veiés al País Valencià si ell aquí no podia veure el Canal 9. “Però, tens TDT?”, “si, claro”, “doncs ho hauries de veure”, “si, una vez la encontré, pero la volví a perder”. En fi.

A Sant Celoni quatre meses desafien el fred creixent que va envoltant aquesta jornada. Són a la banda dreta de la plaça, mirant cap a l’Ajuntament, davant de Can Ramis (s. XVIII hi diu a la placa). Un cantautor no aconsegueix atreure una massiva atenció de la concurrència: plega veles sense dir ni ase ni bèstia.

M’adreço a en Jaume Figueras, membre de l’organització, que em transmet totes les seves impressions sobre la jornada. Mentre la fem petar, a l’altre punta de la plaça, mirant de cua d’ull i amb pas lleuger, circula en Joan Castaño, ex-alcalde de la vila pel PSC i desallotjat en la present legislatura. Em comenten que pateix una síndrome per la qual encara es pensa que ostenta la batllia i actua en conseqüència en els actes públics, fent salutacions a tort i a dret. Avui no és el cas. El paperot del PSC, és un dels fets més comentats per tothom.

Al Cafè de la Plaça de Cardedeu, on dinem, comentem això amb en Blai i la Montse. Això del PSC i de la premsa regionalista del Principat. Però avui és un dia d’il·lusions, de sensacions en positiu. És per això que en Blai m’ensenya les fotografies de les cues per poder votar al centre, un lloc on hi ha certa animació, fressa, activitat frenètica. Mentre parlo amb la Marta Cordomí (responsable del col·legi en aquella franja horària) entra gent a votar, es resolen dubtes tècnics en veu alta. Que Cardedeu té avantatge respecte Sant Celoni i La Batllòria ho demostra el fet que no es vota al ras: aquí s’està calent.

Em trobo amb en Ricard Ginjaume que s’ofereix a fer-me una ruta per tot l’operatiu: comencem per la seu logística de la campanya, un local habilitat ad hoc allà on abans hi havia hagut el Cibercafè Xacs. Hi ha ordinadors on es van rebent i introduint dades, s’hi faciliten acreditacions i hi ha una pantalla de seguiment amb les dades que va oferint la web de Catalunya Decideix. Allí els membres de la coordinadora van discutint sobre el discórrer de la jornada a Cardedeu i a la resta de pobles del Principat que ja han perdut la vergonya i la por. En Ricard em diu que fins i tot posen vídeos de motivació per als membres de l’organització i, encabat, riu sorneguer. No sé si creure-m’ho.

El col·legi del barri de l’Estalvi (“no dels Estalvis”, puntualitza en Ricard) és més lluminós i més ampli. Aviat seran les sis de la tarda i aquí la cosa es comença a animar. Ens desplacem fins al tercer dels col·legis, al Poble Sec, més tranquil, més acollidor, i, sobretot, amb una estufa elèctrica tukson l’escalfor de la qual esdevé una obra de caritat per al meu cos, en un estat proper a qualsevol dels productes de la Sirena. En Ricard no ha deixat el mòbil ni un moment: qüestions tècniques i logístiques l’assalten, a banda d’altres d’índole general (“Néstor, on t’has fotut?”). Em comenta tots els detalls que envolten la jornada: urnes mòbils per als qui no s’han pogut desplaçar, anècdotes, participació (la gran preocupació), el lloc on s’han de proclamar els resultats...

Amb en Ricard hem estat d’acord en pràcticament tot, fins i tot, en què, un altre dia, el recorregut el farem en cotxe.

dimarts, 15 de desembre de 2009

Impressions del 13-D (1): una valoració general

Ja han passat un parell de dies des de la primera gran onada de consultes populars i es pot dir que la digestió de tot plegat es pot anar fent amb més calma. És evident, però que en alguns sectors, justament, està costant de pair el que va passar diumenge (o potser el que va passar ahir dilluns?) i que aquesta calma és més aviat tensa.


En primer lloc, en la meva modesta opinió, jo, que no represento a ningú i que només parlo en nom meu, crec que cal valorar positivament la jornada de diumenge. Cal estar-ne satisfet per diverses raons que ja han estat àmpliament comentades i que jo comparteixo:
  • Abans de la pròpia celebració dels referèndums, consultes o com calgui dir-ne, ja hi havia un èxit relatiu: el fet que hi hagués més de 15.000 persones mobilitzades per la cara, ja diu molt de la il·lusió i força que empeny aquest poble quan s'ho proposa. L'exercici col·lectiu de voluntarisme, entrega i generositat em sembla digne d'elogi, i jo que l'elogio.

  • El ressò internacional: des d'Arenys i gràcies a les consultes, ens estan situant al mapa a molts llocs. Catalunya (bé que majoritàriament només es refereixen al Principat) i la seva causa per la llibertat, o la seva pròpia existència com a realitat nacional, han gaudit de més publicitat ara que en les atzagaiades provincianes de les Olimpíades (que només va servir per a donar a conèixer la marca Barcelona al món i, per tant, començar a degradar la ciutat)o el Fòrum. Observadors internacionals que ho han viscut de ben a la vora i mitjans de tot el continent europeu i fins i tot dels EUA han parlat de nosaltres; i, gràcies al bon criteri d'oferir el dret a vot als immigrants, de retruc hem captat l'atenció del gegant informatiu del món àrab: al-Jazeera. Deunidó.

  • Els resultats obtinguts són bons si ho contextualitzem tot com cal: en referèndums oficials en què s'aboquen carretades de quartos, en què tots i cada un dels mitjans d'aquesta part del país no paren de bombardejar de forma descarada (espais gratuïts de propaganda electoral, blocs electorals als informatius televisius i radiofònics, debats, entrevistes), en què els censos sí que són operatius, en què hi ha més hores per votar, en què es disposa d'una maquinària, en definitiva, infinítament més potent es miri per on es miri com tota persona amb dos dits de front sabrà. I en què els aparells dels partits no hi han participat, a banda dels del PP, de Ciudadanos (si és que li funciona, l'aparell) i, sobretot, del PSC, que sí que hi han participat: ho han fet en contra. Però, a més, no han fet campanya pel no: han fet campanya en contra de votar en els referèndums (la cirereta: demanar a tots els demòcrates que no vagin a votar. És evident que, a algú, el tupí li comença a fer la perla)

  • L'independentisme, a cada dia que passa, està situant-se més al centre del debat polític, sobretot al Principat, però també amb fortes ressonàncies a la resta dels Països Catalans i a l'estat espanyol. Vet aquí un èxit considerable de les consultes.

Ara bé, haurem d'admetre que no tot han estat flors i violes, i així ho certifiquen les declaracions d'Alfons López Tena només mig dia després de tancar els col·legis, fer recompte i oferir resultats. I malgrat el to que utilitza el president del CES i militant convergent, des del meu punt de vista desafortunat per la seva inclinació a la prepotència, admeto que hi ha part de raó en les seves paraules. Per què s'ha produït un diferencial d'almenys 15 punts en la participació entre les consultes d'Osona i les de la resta de comarques en el seu conjunt? Modestament crec que alguna cosa deu haver passat, que alguna cosa s'hauria d'haver fet d'una altra manera, perquè no penso en res més que en qüestions de procediment i no pas sociològiques per explicar la diferència entre Vic i Vilafranca, per exemple. O per què la participació a Cardedeu es va quedar en un 26,6% (tenint en compte que hi va haver un contingent d'un 10% del cens que no va poder votar per problemes diversos i que, per tant, d'haver anat tot bé, en aquest poble estaríem a tocar del 40%) quan l'organització del referèndum hi fou exemplar? Seguint amb Cardedeu, l'exemple que he seguit millor, podríem dir-ne que la preparació de la jornada ha estat exhaustiva amb una implicació exemplar dels voluntaris (que n'eren més dels que es veien: hi havia gent que treballava des de casa davant del teclat, a la ràdio), que la campanya no es podia fer millor (debat final Sanchis-Nebrera, inclòs) amb la millor pàgina web de totes les que s'han fet per la jornada... I doncs? No és que trobi dolentes les dades de participació de Cardedeu: les trobo injustes, la gent que ho va aixecar es merreixia més, i potser el problema ha vingut no de dins, sinó de fora: potser calia una coordinació diferent entre les viles que feien el referèndum.

També convé no oblidar que les viles que han registrat índexs d'entre un 10 i un 15% potser haurien d'haver-se esperat una mica més; així doncs, és probable que sigui que sí, que hi hagi hagut una certa precipitació en algunes bandes, fruit de l'eufòria i la il·lusió del moment (certament comprensible). Això sense oblidar que els esforços en aquests llocs són igual de lloables i han servit també per donar ressò al conflicte, a la mala qualitat de l'ADN democràtic de l'estat espanyol (si és que en té), etc.

I finalment hi ha la qüestió de la ILP i de la creació d'una nova força o plataforma política que fa una certa ferum i que em fa sospitar que és l'arrel de l'enfrontament obert entre diversos sectors que tenim a dia d'avui. Perquè hi ha una cosa que em sembla evident: la jugada estava preparada de feia dies i s'ha fet per part d'un grup reduït de persones, sense el consens general i explícit de tota aquesta gent que ha dedicat esforços ingents a la realització d'aquesta festa col·lectiva, com va quedar en evidència en l'edició d'ahir a la nit del debat Àgora a TV3, en el qual Josep Manel Ximenis va quedar en una situació bastant difícil a l'hora de justificar aquest episodi.

Ens cal fer autocrítica: sempre cal! I això no té res a veure amb derrotismes, tremendismes, pessimismes ni altres ismes desmobilitzadors. Al contrari: no ha anat pas malament, però hi ha indicis de que tot pot anar encara millor, i necessitem el millor de nosaltres mateixos per assolir la fita que ens hem proposat.

diumenge, 13 de desembre de 2009

Cansat i tranquil


Cansat, sí. I amb una bona galipàndria després de voltar per La Batllòria i Sant Celoni, i per Cardedeu tota la tarda amb en Ricard Ginjaume, sense anar convenientment abrigat, tal i com correspon a un 13 de desembre a tocar de l'hivern. Però com que fins ara no en feia, de fred...

Però tranquil, també. Tranquil perquè ja he enviat la crònica per l'AraVallès. Un petit experiment per acabar de donar cobertura a la jornada del 13-D en què ens hem embolicat l'Eduard, en Joan Negre, l'Eudald Murtra i jo mateix. I tranquil perquè he pogut fer la ronda (que hagués fet igualment) i constatar l'energia popular que mou els referèndums, la il·lusió que els acompanya (i la inversió a fons perdut d'energia física i mental). I content perquè m'ho he passat bé fent una cosa que no havia fet mai, i que et permet parlar i comentar i afegir i puntualitzar i rectificar amb gent que coneixes poc o potser no coneixes de res, com a la Batllòria, o amb tot de cares ben conegudes, com a Cardedeu.

Ja no és el mateix que el dia d'Arenys. És una de les conseqüències del que va passar a Arenys.

I ara a escoltar i llegir cròniques i resultats i dades. I a jeure.

dijous, 10 de desembre de 2009

El Vallès decideix!

Finalment seran més de 55.000 veïns i veïnes de la nostra comarca, el Vallès Oriental, els qui podran expressar la seva opinió el des d'aquesta setmana i fins el 13-D a l'entorn de l'eterna qüestió, aquella que no interessa, aquella que no cal, aquella de la qual alguns fan el fatxenda dient que ja saben la resposta. Aquella pregunta que ningú s'ha atrevit a fer-nos fins que no ens l'hem fet nosaltres mateixos: voleu continuar sent espanyols si-et-plau-per-força?

En aquesta primera onada de consultes, passat el tret de sortida d'Arenys de Munt, la gent de Les Franqueses del Vallès, de Cardedeu, de Sta. Eulàlia de Ronçana, de St. Esteve de Palautordera, de St. Antoni de Vilamajor, de St. Pere de Vilamajor i de St. Celoni, podrà dir el que li plagui. Més endavant en les successives onades de febrer i abril s'hi afegiran La Garriga, Llinars del Vallès, Caldes de Montbui, Mollet del Vallès, St. Feliu de Codines, Sta. Maria de Palautordera i, tot apunta que també a Granollers. Tant de bo la resta de pobles de la Vall del Tenes s'animin, tant de bo Parets s'animi a fer sentir la seva veu!

Com ja vaig dir en un altre lloc, amb permís i amb endogàmia, això serà llarg i hem de saber canalitzar i mantenir aquest formidable estat d'opinió i, sobretot d'optimisme i il·lusió. Ho estem vivint com una festa, i tot plegat es va fent cada vegada més gros i el somni sembla més a tocar. A banda del nerviosisme del PSC i sectors afins (llegeixi's l'editorial conjunta, el manifest de les cases regionals, etc.), hi algunes notícies que ens van encoratjant a seguir endavant: constitució de plataformes per dur a terme consultes a Mallorca, presentació de la plataforma per fer-ne una a Barcelona, la recent enquesta elaborada per la UOC en què més de la meitat de gent del Principat es decantaria pel sí en un referèndum, i, fins i tot, la còpia del model de les consultes en algun poble de la Catalunya Nord... Sembla que la taca vessada a Arenys de Munt es comença a estendre arreu del país i això és molt important.

Ara però, encarem el 13-D, participem (participeu, que jo no puc) i gaudim-ne!

I, esclar, que guanyi el sí.

(servidor farà la ronda per St. Celoni i Cardedeu, per encàrrec d'AraVallès. Per seguir l'actualitat d'aquest dia a la comarca connecteu-vos-hi!)

dijous, 26 de novembre de 2009

La dignitat de Catalunya o el regionalisme agònic

L'editorial conjunta dels dotze principals representants de la premsa de paper de la Comunitat Autònoma Catalana ha provocat, sembla, una certa commoció. Jo no amagaré pas que he quedat una mica sorprès, perquè no m'esperava pas aquesta resposta. Ara, que em produeixi sorpresa no vol dir que comparteixi poc ni gens el fons d'aquesta reivindicació, aquesta mena de pas endavant i ferm que han fet aquesta colla de rotatius d'aquest tros de país.

Per començar, i en paraules de Vicent Partal, això arriba tard. Si volien reivindicar res en aquest sentit, aquesta colla s'havien de posar d'acord abans. Tres anys abans, concretament, quan va ser retallat el text que va sortir de la Ciutadella. Si es volia apostar per la via estatutària, i, per tant regionalista, com a mínim es podia triar la via catalana i defensar-la, i no asseure's a veure com estiregassaven el text. Però demanar-li això, per exemple, a El Periódico, quan just acabar la votació al Parlament els del PSC ja comptaven amb la retallada, ja entra en el terreny de la literatura fantàstica i especulativa.
A més, a mi, tot plegat, em sembla un crit agònic de doble sentit. A saber: per un cantó la defensa honesta del regionalisme, que és una ideologia com una altra, però que no té altra horitzó que la submissió incondicional al statu quo actual, i això és la permanència a Espanya peti qui peti i es digui com es digui (autonomisme, federalisme, etc.); és per això, per assegurar un futur ufanós per al regionalisme, que cal salvar aquest Estatut. Per un altre cantó, i com a revers de l'anterior idea, la crida a salvar el nyap estatutari no és res més que un toc d'alerta a Espanya: què cony dignitat de Catalunya! Aquí el que fa por és que una darrera l'altra les atzagaiades espanyoles facin irreversible l'adéu-siau que molts fa dècades que esperem. És l'única cosa que em crec que pot empènyer els de Can Godó a subscriure l'editorial citada, perquè, de quina dignitat parlen aquells proscriuen la llengua del país de les seves pàgines, aquells qui abominen la reunificació nacional amb la resta dels nostres països i aquells qui criminalitzen a tots els qui, de debò, intenten tenyir de dignitat el nostre dia a dia com a poble? Van reclamar dignitat i respecte quan hi va haver la Fira del Llibre de Frankfurt, aquests llepes de l'arnada i casposa monarquia espanyola?
Finalment, ometre, com es fa en aquesta declaració, el dret de decidir del poble català, no pot ser un involuntari: amb la primera onada de consultes a tocar, només reclamar que es respecti el nostre carnet d'esclaus, és d'una intencionalitat política evident i només respon a l'alarma a què em referia més amunt. El missatge és extern i intern alhora, i ens demostra clarament amb qui no podem comptar en aquest camí que estem fent.

dijous, 19 de novembre de 2009

Mayoral


Assisteixo meravellat a la intervenció de l'alcalde de Granollers, senyor Josep Mayoral, a la secció d'opinió del digital AraVallès. El president de la corporació municipal granollerina ens exposa, en un breu text endogàmic i propagandístic (no ho preneu com una crítica, què espereu que digui un alcalde?), la magnífica transformació que està experimentant la capital del Vallès Oriental: estem construint el model de ciutat que teníem al magí, a la gent li agrada molt perquè només s'ha de veure que és així, que ja ho sabem que tot plegat molesta, però una cosa és admetre això i l'altra ser uns derrotistes i uns mànies, que a tot hi troben pegues, i que facis el que facis sempre estarà mal fet, perquè el personal no sap fer res més que gemegar. I bona nit i tapa't.


La gràcia de tot plegat és que el pamflet oficial arriba menys d'una setmana després del text de l'Albert Forns, un dels opinants fixes d'AraVallès, que ja va burxar per allà on calia quan va decidir confessar-nos que la remodelació del centre li semblava poc menys que, amb perdó, una tifa. O el que és el mateix, un roc llançat al bell mig d'aquesta bassa estantissa que és la capital de la nostra comarca.

I el fet és que he trobat realment interessant que en Josep Mayoral s'hagi decidit a dir-hi la seva (no seria una bestiesa pensar que el text l'hagi escrit ell mateix i tot), com ho han trobat també prou interessant els lectors d'AraVallès, que han farcit la intervenció de l'alcalde amb una allau de comentaris (indignats, la major part d'aquells). I l'èxit de tot plegat l'hem de cercar en el propi autor: el text oficialista és molt més anodí (aparentment) que el de l'Albert Forns, per exemple. Però, esclar, una cosa és solidaritzar-se amb l'intel·lectual i l'altra cantar-n'hi quatre de fresques (anònimament) a l'alcalde. Que això succeeixi em sembla que ja és un punt a favor del nou digital comarcal, tot i que per si sol, aquest fet no ens farà més demòcrates, ni més adults, ni més desperts, ni menys manipulats, tampoc es tracta ben bé d'això, encara que en el fons, suposo que sí, que sempre s'acaba tractant d'això.


Altres comentaris mereix la qüestió de fons: Granollers, la nostra ciutat de referència més quotidiana. No cal dir que en aquest cas coincideixo més amb els crítics que amb els alcaldes de somriures perennes (hi ha una escola d'estiu del PSOE per ensenyar a riure als seus alcaldes, o és que ja arriben a alcaldes del PSOE els qui no poden parar de somriure?): Granollers necessita llevar-se d'una vegada i exhibir una certa vitalitat més enllà dels horaris comercials, fugir de la grisor que l'envaeix durant cinquanta-una setmanes l'any (la setmana que queda és la de Festa Major) i desempallegar-se de dirigismes, que, encabat, és el que mata el nervi.


dissabte, 7 de novembre de 2009

Manifest 350 anys de resistència

Aquest és el manifest elaborat per la comissió 350 anys de resistència, els anys que fa que es va signar el Tractat dels Pirineus, pel qual es va escapçar el nostre poble. Avui serem a Perpinyà per demanar que aterrin aquesta frontera i per dir, un cop més, que volem uns Països Catalans reunificats i lliures.

"Avui, dissabte 7 de novembre, quan a Arenys de Munt s'ha fet un referèndum sobre la independència de Catalunya, i que se’n està fent més de cent arreu dels Països Catalans, a Perpinyà com a tota la Catalunya Nord se commemoren els 350 anys d'ocupació francesa, així com els 350 anys de resistència.

El 7 de novembre del 1659, sense que hi hagués cap consulta a les Institucions catalanes, el Reialme de França i la Monarquia Espanyola ens van fer servir als catalans del nord com a moneda de canvi, amb la signatura del Tractat dels Pirineus. El Reialme d'Espanya va donar la que actualment coneixem com a Catalunya Nord (Rosselló, Vallespir, Conflent, Capcir i mitja Cerdanya) a Lluís XIV a canvi de la pau. La seva pau. La seva pau i el començament de la nostra lluita. Durant els quaranta anys següents, milers de catalans i catalanes, decidiren resistir a l’ocupant francès. El Tractat va topar, durant els primers anys de la seva implantació, amb una resistència armada de caràcter popular, el que es va conèixer com la Revolta dels Angelets de la Terra amb al seu cap en Josep de Trinxeria.

Cal no oblidar aquesta resistència popular, motiu pel qual França s'ha dedicat durant 350 anys a convertir Catalunya Nord en el sud pobre de l'hexàgon. Buidant de teixit productiu el territori, mantenint un atur crònic que afecta al voltant d'un vint per cent de la població, i empobrint i menystenint la producció agrària de la nostra terra, obligant a milers de nord catalans a marxar de casa seva en la cerca d'un futur millor.

Cada cop més ens parlen de la nova Europa, d'una Unió Europea que diuen que preconitza l'obertura de les fronteres, i permet que només en quedi una més tancada que mai, entre l'Estat francès i l'Estat espanyol, responsables tant l'un com l'altre de la nostra situació de divisió nacional.

Divisió que els Estats controlen com els hi convé :

- Amb el tancament de les fronteres audiovisuals que ens impedeixen, tant al nord com al sud del la nació, rebre cadenes de televisió catalana en tota llibertat.

- Amb el tractament discriminatori de la cultura popular que pot acabar a casa nostra, a cop de directiva europea, amb les tradicions lligades al món del foc.

- Amb l’obertura dels espais per a projectes de profit per a uns pocs, com les línies de molta alta tensió

- Amb un intent sistemàtic des de París d’esborrar-nos com a catalans : han volgut esborrar la nostra història, prohibir-nos de parlar la nostra llengua i han intentat matar la nostra cultura.

Ara més que mai hem de lluitar contra totes aquestes opressions d'un Estat jacobí, que sempre ens ha girat l'esquena. I això només ho podem fer junts.

Només treballant en un projecte comú aconseguirem fer del poble català un poble lliure i independent i just.

Perquè no només l’estat francès oprimeix Catalunya Nord, simplement perquè no només l’estat francès ocupa els Països Catalans.

També l’estat espanyol, és directament responsable de l’actual situació de Catalunya Nord, participant en el manteniment d’una frontera imposada i col·laborant amb l’estat francès per esborrar del mapa dels pobles lliures qualsevol indici de Catalunya Nord, dels Països Catalans.

Ara més que mai cal intensificar els vincles i les xarxes a banda i banda per tal de construir junts un futur en llibertat en un sol País!

Esborrem el Tractat dels Pirineus!

350 anys d'ocupació, 350 anys de resistència!
Visca Catalunya Nord, visca els Països Catalans!"

dilluns, 2 de novembre de 2009

Si de distrets, ja n'estem, ja...



Com a humil espectador extern, em limito a fer-me ressò de la notícia i a dir que no veig massa clara aquesta jugada, i a reconèixer que no hi estic massa d'acord; i això que jo volia que la CUP es presentés a les eleccions al parlament de la CAC de l'any que ve.
El cas, o la notícia, és que l'MDT ha anunciat una ronda de consultes per bastir una opció de ruptura al Parlament, i, si bé que hi hagi una opció de ruptura al Parlament em sembla necessari (la ruptura és, de fet, el que crec que ens cal: ruptura amb tot el perímetre, els angles i les cares de l'statu quo actual), aquesta iniciativa de l'MDT sembla, amb perdó, una atzagaiada. Però bé, Iniciativa Internacionalista també era una atzagaiada basquítica i, apa, a riure la gràcia.
El cas és que suposo que això afegirà més llenya al foc, o portarà cua, o debats irracionals que és el que em sembla que passa mirant-m'ho de la vora, però des de fora, al cap i a la fi. I és que des de fora la sensació és aquesta, una mica: debats agres i postures irreconciliables. I insisteixo que m'ho miro des de fora, és a dir, que la meva informació és limitada, i no voldria ser injust.
Per altra banda, i amb més satisfacció, vaig poder veure a Canal SET la presentació de l'ERA, o sigui, l'Empenta Ronçanenca per l'Autodeterminació, la comissió, plena de cares conegudes, que vol impulsar un referèndum o consulta seguint el model d'Arenys de Munt, el 13 de desembre. Almenys a un dels municipis de la Vall del Tenes hi haurà consulta, que ja és molt, coneixent la Vall del Tenes...

dilluns, 26 d’octubre de 2009

El frau de Gallecs


El flamant digital vallesà AraVallès, amb el qual tinc el goig de col·laborar, té en portada una entrevista amb Guifré Bombilà portaveu de la Plataforma per la Defensa de Gallecs, una illa verda i rural, vestigi vivent del que fou en altre temps tota la plana del Vallès, que subsisteix miraculosament després de dècades de batalla per la seva salvaguarda. El motiu de l'entrevista no és altre que la inclusió d'aquest territori al Pla d'espais d'interès natural (PEIN) de la Generalitat de Dalt. Però com sempre passa amb els que s'omplen tant la boca amb paraules buides que els acaba vessant, aquesta teòrica protecció oficial amb què ha estat reconegut l'espai de Gallecs ha resultat ser un frau, en paraules del mateix Bombilà.
Llegiu l'entrevista i veureu com, en realitat, es pretén apaivagar una reivindicació històrica incloent poc més de la meitat de la superfície de Gallecs en el PEIN (698,91 hectàrees de les 1090 que té aquesta zona, o sigui, només les de titularitat pública) i permetent, a més, que grans infraestructures puguin passar i trinxar l'espai natural, tal i com preveu l'ominós Pla Territorial Metropolità de Barcelona.
Com assenyala el portaveu de la plataforma això només té un nom: propaganda política. El problema és que aquesta és de la barata, molt barata.

diumenge, 25 d’octubre de 2009

De qui ens defensen?


D'aquells qui ens volen mal, ni més ni menys. De delinqüents amb carpetes universitàries, de vàndals amb camises de quadres i la pell colrada pel Sol i endurida de barallar-se amb la terra; entre d'altres individus tan o més indesitjables, no cal dir-ho.

Gràcies nois, una vegada més, per deixar clara la vostra postura dialogant, raonada. Una postura de persona humana, d'això no en puc tenir cap dubte.

Em sembla que aquest vídeo, és prou eloqüent, no?

dimecres, 7 d’octubre de 2009

Desafectes al règim


M'ha fet gràcia la dèria de la temporada, o una d'elles, almenys. Es tracta d'una idea, una etiqueta, que s'ha instal·lat en el vocabulari polític d'ençà de la formació del segon tri(pi)partit, més o menys, i que ha acompanyat el discurs de la nostra politiqueta en cada contesa electoral, moment de protesta airada i/o baixada de pantalons corresponent: és la situació de desafecció política que viu aquesta part del país, un eufemisme que s'ha fet seu el president de la Generalitat de Dalt (juntament amb d'altres professionals de la política i opinants a sou, auditats o no) i que es fa servir per definir l'estat de les relacions entre la ciutadania catalunyesa i la seva classe política; és a dir: de com la gent n'està fins als nassos de la colla d'arreplegats que vegeten als escons del Parlament, enviant-se missatges de mòbil mentre haurien d'estar per la feina, absolutament reclosos en el seu món, un món del tot aliè a la realitat quotidiana del personal.


Moltes vegades, els nostres politicastres intenten fer veure que en cerquen les causes o, pitjor, que fins i tot les han trobades. Una de les raons més surrealistes del per què la gent cada vegada fa menys cas als polítics la vaig sentir a l'ex-alcaldessa de Valls, que va afirmar sense ruboritzar-se (els polítics professionals no es ruboritzen mai) que la culpa de tot plegat la tenien aquells partits que, tot i perdre les eleccions, s'ajuntaven, (que dolents!) per impedir que governés la llista més votada. Ergo: si CiU manés a la Generalitat, ja no hi hauria desafecció política. Llàstima que sigui un argument tan ridícul.

Fa poc, en la cerimònia d'homenatge als regidors municipals del 1979 ençà que es va fer a Parets, Jordi Pujol (convidat estrella de l'acte), va fer gala de la seva particular visió de la realitat i, a l'entorn d'aquest tema, va venir a dir que una societat sense classe política no era absolutament res: era un cos sense cap, un vaixell a la deriva i, per acabar de reblar el clau, gràcies a la nostra classe política som on som, i si no som més enllà és perquè les circumstàncies adverses ho han impedit, per tant vist el panorama podem estar prou contents i qui es queixa és per vici. Doncs efectivament, president: gràcies. Si això era una autodisculpa, al mateix temps que una autoimposició de medalla, ja hem quedat ben retratats. Gràcies i deixi'ns tranquils d'una punyetera vegada, que ja l'hem aguantat prou.


El més greu és, però, que això fa veure que els preocupa (hi ha com una certa formalitat que no els permet d'ésser tan descarats de cara a la parròquia). Però quan apareixen elements objectius que ajuden a que la gent els enviï a pastar fang, uns ho aprofiten per fer electoralisme i els altres per retreure que els primers ja ho havien fet abans i que, per tant, no són ningú per a retreure'ls res. Vegem-ho: el recent cas d'aquests informes o estudis encarregats pel govern de la Generalitat de Dalt: no és escandalós que es destinin milers d'euros per saber si Vicenç Villatoro o Francesc-Marc Álvaro són pro-convergents? Per això cal un estudi? I el govern què fa? Dir que són legals. I us foteu. També hi ha el cas del blog de l'alcalde de Barcelona (800 euros de dispendi al dia que no servien per a una punyetera merda); el cas Gürtel, al sud; el Palma Arena, a les Illes; els sous que cobren, a tot arreu; el cas Millet, i tot el que amaga sota el pujolisme feliç; veure que segons la llei de costes han de desaparèixer els xiringuitos de la Barceloneta (o les casetes de St. Pol de Mar) i en canvi es pot construir l'infame Hotel Vela (bombes!); veure com es tomba una ILP al Parlament de la Ciutadella que tenia l'objectiu de garantir-nos un futur de salut, sostenible, econòmicament viable per a la pagesia local, respectuós amb el medi... tot per pura submissió al poder econòmic transnacional. Tot això i moltes altres raons de la mateixa arrel són les que generen desafecció. No si governen uns o els altres. Uns i altres ja governen tots alhora.


I nosaltres què hi podem dir en tot això, més enllà d'anar-nos allunyant cada vegada més del seu món opac? Ara seria un bon moment per a tota mena de tòpics i frases a l'ús: “tot poble té la classe política que es mereix”, o bé “tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres”, o bé “no podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”, frases totes elles certes, però una mica extenuades per la quantitat de vegades que han estat utilitzades en actes farcits de gravetat militant i combativa. Ens cal un referent polític nacional que agafi el toro per les banyes, d'una vegada per totes, que situï una nova forma de fer política i uns nous horitzons al centre del debat, que marqui el ritme i que ens ajudi a escombrar tot el borró que se'ns ha acumulat damunt del cap; i ens cal quan més aviat millor, perquè es van encenent, una rere l'altre, tots els llums d'emergència. Per dir-ho amb un altre lema que no podria faltar aquí: “O ara, o mai”.

dijous, 17 de setembre de 2009

Lliçons d'economia

Ja és al carrer el primer fascicle de "Lliçons d'economia".

Aquest primer volum es titula "Millori la seva economia domèstica, encara que ja estigui podrit de calés" i va a càrrec de Fèlix Millet, amb l'assessorament de Jordi Montull i amb un CD dels Goigs de Santa Rita, interpretats per l'Orfeó Català.

Jo ja he passat pel quiosc a quedar-me'n un exemplar!

diumenge, 13 de setembre de 2009

... i Arenys de Munt ens il·lumina

Una colla de sensacions em recórren el cos.

Venint de l'11, que arribi aquest 13, això capbussa dins la bombolla a l'optimista ben informat més pintat. Després de la tendència al creixement de l'afluència a les manifestacions de la Diada a Barcelona dels últims anys, en especial a l'edició d'enguany, un pot veure com algunes percepcions internes es va plasmant en noves cames que caminen per la Ronda de Sant Pere avall.
I ara arriba Arenys de Munt i ens il·lumina.
Tots i totes els que hi hagueu estat avui m'entendreu, si no sou de Falange, és clar: era com si estéssim proclamant la independència de tot el país. El carrer era feliç. Hem sigut una mica més feliços com a poble, avui. Hem guanyat una mica de dignitat, segurament.

Però no hem de perdre de vista on som, encara. El 13-S, la consulta d'Arenys, no ha estat només un aplec independentista de costellada, no; hi havia més del que es veia, i l'estat espanyol ha caigut en el parany. Això ha fet més gran Arenys avui. Això ha fet més grans els catalans i catalanes. Tanmateix el combat serà llarg. I dur. Si en sabem i ho fem bé Arenys no serà una anècdota, serà el tret de sortida.
I el més important és això: que nosaltres mateixos ho sapiguem fer bé. D'Espanya només en podem esperar el que n'hem rebut aquests dies. De la gent del PSC, també. Potser molta gent no sabia què era exactament el PSC i ara, gràcies a això d'avui, ja ho saben. També des d'Europa alguns han entès què era l'estat espanyol. I encara se'n fan creus.

Així doncs, felicitem la gent d'Arenys i felicitem-nos, perquè de tant en tant ens ho mereixem. Però des de demà mateix seguim contruint el nostre futur de llibertat. Amb el cap clar i amb fermesa.

I gràcies, Arenys de Munt.

dimecres, 9 de setembre de 2009

El 13-S tots a Arenys!


Poca cosa més resta per dir enmig de l'allau d'opinions al respecte de la consulta d'Arenys de Munt. Ben poca sorpresa pot produir l'actitud de l'estat espanyol per mitjà de la sentència emesa pel seu braç judicial.
El que no deixa de produir, en tot cas, és indignació i fàstic. Fàstic, per la reacció inicial; fàstic per la Falange, Ciudadanos i el PSOE; fàstic per l'advocat de l'estat, feixista en actiu; però fàstic també pel govern català, que calla covardament, com sempre, i que no clama al cel davant l'intent de l'estat per col·locar les mordasses a aquest poble del Maresme, que ha donat el tret de sortida, de forma valenta, a una petita revolució que podria ser una bola de neu o no, això el temps ho dirà.
Però perquè això darrer sigui així, cal que hi contribuïm, que no callem, que anem a Arenys a fer d'"observadors" i sobretot a mostrar la nostra força, la nostra fermesa i la nostra convicció.

El 13 de setembre tots a Arenys!

dijous, 3 de setembre de 2009

Te'n recordes d'allò d'Arenys?

Quan d'aquí uns anys (no gaires) ens hàgim desempallegat d'aquesta carcassa arnada i casposa que alguns en diuen Espanya mirarem enrere i, de ben segur, parlarem d'allò d'Arenys:

Te'n recordes quan aquella gent d'Arenys que van convocar aquella consulta?

Estic convençut que alguna de les batalletes que explicarem en sopars d'amics, amb plats a mig acabar i alguna ampolla de Priorat exhausta, començarà així. I, és clar, el següent serà parlar d'aquell calabós sinistre que alguns en diuen Espanya, de com s'ho van prendre tot plegat els espanyolistes, els d'aquí (Ciudadanos, sociates catalanistes, etc.) i els d'allà. De com Espanya va respondre a les expectatives que hom sempre hi diposita: aquelles pujades de pressió a Madrid, al Madrid conceptual de govern i ministeris, de judicatura, de poder, que tant esgarrifen i tant riure fan a la vegada.

I riurem. Riurem perquè direm que mai haurem agraït prou a Espanya com ens ha fet el joc cada vegada, com en allò de la crema de retrats del successor del Caudillo, com en allò del drap de Terrassa, com en moltes altres coses que han passat i que encara han de passar d'aquí a què ens traiem de sobre les cadenes rovellades d'Espanya. Perquè la consulta d'Arenys no desencadenarà el principi de la fi, però és un exercici significatiu per demostrar que estem començant a liquidar complexos estèrils i nocius per al nostre esdevenir i, sobretot, perquè ens regalarà, a la llarga, un retrat del moment impagable, amb la part nacionalista espanyola d'allà moguda (molt moguda) pels nervis i amb la part nacionalista espanyola d'aquí, amb els grillons al coll ben visibles, arrossegant-se com sempre per fer acomplir els designis de l'amo.

dimarts, 28 de juliol de 2009

Alcalde per un dia


No és que hagi estat beneficiat de cap sorteig o que m'hagi capbussat en la partitocràcia paretana, sinó que aquest cap de setmana s'ha celebrat la Festa Major d'estiu de Parets, i enmig de la representació de la llegenda de la Pedra del Diable, la Colla de Diables de la vila va decidir introduir una petita performance, en la qual tres éssers vils (un jutge, un bisbe i alcalde) havien estat capturats pels diablets i posteriorment eren alliberats de la gàbia per part dels diables adults, prou coneixedors que aquests espècimens prou que eren de la mateixa pasta que els moradors de l'infern.

Abans de baixar a la plaça, vaig demanar que em pintessin un bigoti solemne. Immediatament, una menuda diablessa de no més de 7 o 8 anys, em va fer notar que l'alcalde (ella parlava, és clar, del de Parets) no en duia de bigoti, que duia ulleres i que "sempre diu sí, sí...". La canalla aprèn molt de pressa. Tres diablets més em van pispar el feix de bitllets de 500 euros falsos que duia a la butxaca de l'americana i em van increpar, megàfon en mà: "Alcalde mentider, alcalde mentider!"; vaig somriure i els vaig suggerir que anessin a dir-ho a la plaça.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Núria absolució

Amb motiu del judici que s'ha de celebrar el dilluns que ve a l'Audiencia Nacional (el TOP del nostre temps) per tal de culminar tota la farsa pepetrada contra la gironina Núria Pòrtulas per escarmentar els moviments socials, la dissidència i la contestació social i política en general, ha aparegut un manifest en solidaritat amb ella. Si us ve de gust denunciar aquest cas escandalós (un entre tants com ens recorda el propi manifest), si voleu contribuir a (un cop més) desemmascarar la misèria moral de la partitocràcia catalunyesa i si voleu fer-li saber a la Núria Pòrtulas que no està sola podeu signar-lo aquí.
La democràcia liberal s'està bunqueritzant o només m'ho sembla?


dijous, 2 de juliol de 2009

Reculliran el que sembren


Per si en quedava algun dubte, per si algú encara dipositava alguna confiança en la colla de sàtrapes impresentables que habiten el Parlament catalunyès, suposo que amb alguna honrosa excepció tot i que ara no me'n ve ni una al cap, si algú creia en el tarannà democràtic (sic) d'aquesta colla, avui ens han regalat un altre botó de mostra per comprovar el grau de qualitat del nostre règim, ja que gràcies a les esmenes a la totalitat a la proposició de llei per a la prohibició de cultius transgènics (aquí), presentades per CiU, PSOE i PP, aquesta Iniciativa Legislativa Popular no supera el primer tràmit i no serà ni debatuda a la cambra.

Personalment em quedo amb els arguments de Josep Grau (CiU), que ha al·legat que aprovar una llei com aquesta que es proposava era il·legal perquè es coartava la llibertat dels pagesos per decidir quina agricultura volen produir a casa seva: amb gairebé la totalitat de llavors del món en mans de quatre mafiosos i amb els camps de cultiu de productes modificats contaminant els que no ho estan, aquest personatge s'atreveix a parlar de coartar la llibertat per cultivar?

No sé si impedir debatre les ILP ha de contribuir gaire a reduir aquesta desafecció política que tant preocupa als professionals de la poltrona. Però episodis com els d'avui, més que desafecció política a mi em provoquen ganes de defecació sobre la classe política. Amb merda transgènica, si tant els agrada.

dimarts, 16 de juny de 2009

"El Vallès sense el Quart Cinturó"




Per a tots aquells que no vau poder ser presents aquest passat diumenge a Santa Justa, aquí al costat teniu el magnífic manifest que vaig tenir l'honor i el goig de llegir a la concurrència.

"El Vallès sense el Quart Cinturó"

dissabte, 13 de juny de 2009

I demà, a Santa Justa!


Demà diumenge, 14 de juny, totes aquelles i tots aquells que fa més d'una dècada que diem que no, ho tornarem a fer en l'aplec contra el Quart Cinturó que es farà a l'ermita de Santa Justa a partir de les 12 h del migdia, perquè volem la preservació dels nostres espais agrícoles i naturals, un ús racional dels sitemes de transport, perquè no volem obres faraòniques ni excuses per continuar urbanitzant el territori i malmetre'l encara més. I perquè en poden dir com vulguin: sigui Quart Cinturó o Ronda del Vallès, el mal és el mateix.

Perquè ens estimem el Vallès i defensem la terra:

NO AL QUART CINTURÓ!!!

dijous, 4 de juny de 2009

Iniciativa Internacionalista, la candidatura irritant

Hi ha moltes raons per votar Iniciativa Internacionalista: per defecar sobre l'antidemocràtica Llei de partits, per fotre una puntada de peu a la pebrotera del capital, per veure en Josep Garganté a Europa, per regalar un bona bofetada a Espanya... Moltes.
Avui he anat a Granollers, a la presentació de la candidatura al Vallès Oriental que es feia a l'Anònims i la sensació és prou bona amb la gent que s'arrossega, a Granollers i a tots els actes que també s'han fet arreu dels Països Catalans del sud de l'Albera. Una de les raons que em durà aquest diumenge a votar II-SP és, també, que es tracta de l'única candidatura rupturista amb certes garanties d'obtenir representació al Parlament d'Estrasburg.

Ara, per si me'n quedava algun dubte, l'escriptor de Xàtiva Toni Cucarella m'ha acabat de convèncer amb els arguments que presenta al seu blog: Votar per fotre.

dilluns, 1 de juny de 2009

Petit experiment quotidià

La cosa consisteix en viure en allò que en diuen l'àrea metropolitana de Barcelona (alguns pobles ja no som tals; fins i tot ens obvien la comarca: som àrea metropolitana, d'influència, o del que sigui, però de Barcelona). Situats, suposem doncs, a la impersonal comarca del Vallès Oriental, gris i funcional (eufemisme de lletja, és clar) mercès a la fesomia de les seves viles, tot salvant el Montseny i llur comarca natural, situats aquí, deia, procedim a proclamar festa local a Barcelona, sense que cap autoritat cosmopolita barcelonina se m'enutgi, per això de local, vull dir.
Doncs bé, situats al Vallès en un dia de festa local a Barcelona (i altres pobles i ciutats del voltant), ja podem entendre una mica més la constel·lació de pobles-dormitori construïts amb paciència, especulació i mal gust a parts iguals des del tardofranquisme i al llarg de la pseudodemocràcia espanyola. Ja podem entendre una mica més la seva idiosincràsia: placidesa matinal a les carreteres i moviment diürn inhabitual en els pobles en qüestió amb descoberta de places i carrers inclosa per part dels sorpresos parroquians a temps parcial, que li ignoraven vida i ritme propis a la vila on dormen i van al bar de la cantonada.
Aquest és el paisatge que, amb més o menys intensitat, ofereix el dia de la Pasqua Granada als pobles de la Vall del Tenes, un paisatge com el de qualsevol altre dia en què la capital de no se sap ben bé què decideix donar festa als seus fills i filles: als qui hi viuen, als qui n'han marxat i als qui n'han estat expulsats.

dissabte, 16 de maig de 2009

El desvergonyiment antidemocràtic espanyol no té límits










En efecte, el desvergonyiment de l'Espanya total no té límits: l'Espanya del PP, del PSOE, de Prisa, de Telecirco, de l'Audiència Nacional, del Tribunal Suprem, del Banco Santander, de les Fuerzas Armadas, de la Conferència Episcopal, de José Tomás, de l'ABC, dels Borbons, del Real Madrid i la Roja, del BBVA, d'UPyD, d'Antena 3, de la Guardia Civil, del Carrefour, de Telefónica, de Gas Natural, de la COPE, de Fernando Alonso, de La Vanguardia, de la Policia Nacional, de la CEOE, d'UGT, de CCOO, de la lleponada a Monsanto, de La Oreja de Van Gogh... Aquesta és la merda que em contamina i no els components de la llista d'Iniciativa Internacionalista. Bé, aquesta merda i la dels seus aliats regionals i regionalistes catalunyesos, blavers, amb els seus m(g)ossos i els seus garants a les tribunes públiques, als jutjats, a les cambres de comerç, als despatxos de bancs i caixes...


Això és el que em contamina, el que em fastigueja i m'emmerda i fa que avui em senti una mica basc. I per què m'hauria de sentir una mica basc, avui? No pas perquè aquesta llista estigui promoguda per l'esquerra independentista basca per molt que els mitjans s'entestin a fer-nos-ho creure així, sinó perquè com els passa darrerament a desenes de milers de ciutadans i ciutadanes del País Basc, ara em trobaré escamotejat en el meu teòric dret a exercir el vot, perquè l'opció en què havia decidit dipositar la meva confiança serà esborrada per l'Espanya total i els seus acòlits llefiscosos, perquè falsegen una mica més una democràcia que, ben mirat no ha tingut mai crèdit, almenys per part meva, tot i que no em pensava pas que a cada dia que passa encara cauria més avall i s'enfonsaria més en la clavaguera que ha estat sempre per als pobles que empresona i per a les lluites populars i obreres que s'hi impulsen, malgrat tot.


Així que, malaurada Espanya, tant de bo fossis il·legalitzada aviat, perquè tu sí que n'estàs, de contaminada.

dimarts, 12 de maig de 2009

Comunicat d'Iniciativa Internacionalista contra la criminalització que pateix (10/05/09)


Assistim en aquests dies a una brutal campanya d'intoxicació informativa amb una clara finalitat, criminalitzar a la Candidatura al Parlament Europeu Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els pobles per a poder justificar posteriorment qualsevol intent d'il·legalització.

Està ocorrent el que era previsible en un Estat, en el qual la majoria de les seves institucions serien incapaces de superar el més elemental examen democràtic i en el qual una bona part dels seus mitjans de comunicació, en bastants casos glorificadors del cop d'estat militar-feixista del 18 de Juliol de 1.936 (ABC, Nord de Castella…), fugen de qualsevol criteri professional o ètic, tenint com únic objectiu la manipulació mediàtica per a garantir la reproducció de l'actual règim.

El divendres passat, la vicepresidenta del Govern Espanyol informava que s'havien donat instruccions a l'Advocacia de l'Estat a tal fi, malgrat que els informes de la Guàrdia Civil, Policia Nacional i Fiscalia del Tribunal Suprem descartaven qualsevol motiu per a la il·legalització de la nostra candidatura.

Iniciativa Internacionalista-La Solidaritat entre els Pobles és l'expressió d'un procés de confluència de forces polítiques i socials així com de persones a títol individual de diversos àmbits territorials i sectorials la materialització dels quals no hagués resultat fàcil fa tan sols uns mesos.

La situació d'extraordinària emergència per la qual estan passant els nostres respectius pobles i classes treballadores, així com la consciència de qui impulsem I.I. de la gravetat de la situació: atur que arribarà en el conjunt de l'Estat als cinc milions de treballadors i treballadores abans que acabi l'any, tancament d'empreses sense justificació, balafiament dels diners públics per a seguir subvencionant als principals responsables de la crisi com el sector financer i immobiliari, corrupció generalitzada, involució dels drets polítics, civils i socials, contra-reformes laborals…..fan imprescindible conjuminar esforços per a construir entre tots i totes una sortida a la crisi basada en criteris de democràcia i justícia social. Això és el que ha fet possible la irrupció d'Iniciativa Internacionalista i no la fal·làcia d'instrumentalizació alguna per part de ningú.

La qüestió és que aquesta iniciativa política ha agafat completament a contrapèl al règim actual que no se l'esperava. A hores d'ara i donada la més que calorosa acollida que està obtenint entre gents de diversos pobles, els ha començat a preocupar molt seriosament, perquè a més de la important repercussió política que aquesta iniciativa ja està tenint, es pot obtenir representació en el Parlament Europeu. Això suposaria que la veu dels treballadors i treballadores i dels pobles estaria allí representada d'una forma coherent i sense trepijocs. Aquest és l'autèntic problema de fons.

PP, PSOE i IU s'han posat a treballar per a evitar que això passi i han iniciat, en col·laboració amb els mitjans de comunicació més reaccionaris, una croada perquè els càrrecs públics retirin els seus avals a la candidatura. Això ho han fet d'una forma fraudulenta. Amb pressions intolerables, enganys i fins i tot creiem que amb falsificació documental.

No els servirà de res perquè, a part de la dubtosa viabilitat d'aquest procediment, hi ha avals suficients per a mantenir la candidatura encara que es materialitzessin algunes d'aquestes retirades.

En qualsevol cas, aquest escenari que havíem previst, serveix per a retratar definitivament la identitat de fons entre els tres partits espanyols pilars de l'actual règim monàrquic: PP, PSOE i IU, conjurats per a intentar impedir qualsevol avanç progressista.

Iniciativa Internacionalista - La Solidaritat entre els Pobles seguirà endavant amb la seva activitat política. En els pròxims dies estan previstos actes de presentació de la candidatura en la Universitat Complutense de Madrid, Zaragoza, Segòvia, València i Sevilla.

I.I. serà present, per molt que els dolgui a alguns, en les eleccions del dia 7 de Juny i I.I. obtindrà uns resultats políticament molt significatius i probablement representació parlamentària.

Les tècniques de manual que utilitza el Senyor Rubalcaba, antic ministre dels Governs que van practicar terrorisme d'Estat, amb els seus acòlits del més ranci feixisme espanyol, de criminalitzar, intentar aïllar socialment i reprimir, no li serviran en aquesta ocasió.

La gent que donem suport aquest il·lusionant projecte enfront d'aquesta linea de treball de l'Estat i del seu ministre de l'interior, simplement oferim coherència democràtica i compromís amb la justícia social, tal com hem estat fent al llarg d'aquests anys en els nostres respectius pobles.


10 de Maig de 2009

dilluns, 4 de maig de 2009

Jo també penso que sí: la CUP al Parlament català

I tant.

Jo també sóc dels que pensa que sí, que la CUP s'ha de presentar a les eleccions al Parlament de la Comunitat Autònoma Catalana.
Sempre he estat molt prudent en aquest tema, perquè sempre he cregut que no era per prendre-se'l a la lleugera: prendre-se'l a la lleugera en aquest context vol dir deixar-se endur per eufòries precipitades, per valoracions massa optimistes de les pròpies forces, per dependre en exclusiva d'una conjuntura determinada. Però com que per sort per la CUP, jo no en sóc militant per ara, sóc conscient que em puc afegir a la, a dia d'avui, llarga nòmina d'opinadors sobre la qüestió que dia sí dia també especulen sobre les bondats o no de decantar-se o no per aquesta opció estratègica, sense influir massa gens sobre el resultat final dels esdeveniments.

I ja que ho he citat, parlaré de la conjuntura, que resulta ser la mare dels ous de tot plegat. Em sembla evident, com també ho deu semblar al Secretariat Nacional de la CUP, que la conjuntura és favorable.
En primer lloc, salta a la vista que hi ha una tendència creixent en la implantació territorial de l'esquerra independentista, fruit és clar, del seu creixent pes social: ho demostra la determinació en la lluita contra la implantació del Pla Bolonya per part del SEPC, l'existència sostinguda i millorada de l'Accent, el creixement d'assemblees territorials de l'EI i, és clar, el resultat de la CUP en les darreres eleccions municipals, així com la gestació i aparició de nous nuclis que, a més, gaudeixen d'un important pes específic en localitats com Sant Celoni o Vilafranca del Penedès, per citar dos exemples, on la candidatura independentista revolucionària ha mediatitzat els governs municipals. És fruit del salt qualitatiu dels darrers comicis municipals (sense perdre de vista que s'han de valorar en la seva justa mesura) que la població principatina coneix, més avui que ahir, el moviment, perquè sobretot en coneix la seva marca electoral.
I en segon lloc, la corrent d'opinió favorable a la independència del país és cada vegada més potent. Ho posa de manifest la proliferació d'iniciatives i plataformes que van en aquesta direcció (la PDD, SiP, Cercle d'Estudis Sobiranistes, els DeuMil,...) i, al mateix temps, el desencís pel frau que ha suposat la trajectòria d'ERC al govern, fonamentalment després de la materialització del segon tripartit amb la sucursal catalana del PSOE i els seus acòlits d'ICV: la prova més contundent, la defecció de Joan Carretero.
Sóc plenament conscient que quan parlo d'aquesta corrent d'opinió, quan apel·lo a la sociologia favorable i a les plataformes que li donen cos, m'estic circumscrivint geogràficament al Principat. No ho faig per reduccionisme principatí, no; ho faig perquè és sobre les eleccions del Parlament del Principat que discutim aquí.
Encara cal que apuntem una altra variable: la CUP podria témer veure's beneficiada pel vot desencantat d'ERC, pel simple vot del desencant, pel vot de càstig, que és un vot de naturalesa promíscua, difícil de retenir. Doncs bé, això podria estar resolt ja si Joan Carretero dóna efectivament forma electoral a les seves desavinences amb la línia marcada per l'actual direcció d'ERC. Si Carretero es presenta, o presenta algú en nom de la seva difusa opció, la CUP serà dipositària dels vots d'aquells i aquelles que volen votar la CUP per sobre de qualsevol altra cosa. Que Carretero no fa llista i la CUP rep un contingent extra de vot: doncs s'aprofita el trampolí i es fa la política de la CUP, que mai s'ha amagat i no enganya a ningú.

També s'han fet força tombs sobre el fet que entrar a la Ciutadella sigui o no desitjable des d'un punt de vista estratègic: i per què no ho ha de ser? Entrar al Parlament és adquirir un altaveu si s'hi va amb ganes de fer-hi alguna cosa de profit. Ho dic perquè s'ha comparat un futurible (diputats de la CUP al Parlament) amb una experiència en curs: la trista figura dels tres ciudadanos amb escó. Siguem seriosos! Comparem l'esquerra independentista amb una colla de paranoics monodiscursius amb un perfil polític nul que s'han barallat des del primer dia? Va, home va. L'expectativa de la CUP ha de ser més elevada per la senzilla raó que es parteix del treball de base, del treball arrelat al territori i perquè s'ha d'entendre l'entrada a l'hemicicle del Principat com una eina, una simple (i poderosa si es vol) eina de combat que no implica (només faltaria!) l'abandó de les altres: de fet, abandonar la lluita per la terra, per la llengua i la cultura pròpies, pels drets dels treballadors, l'antipatriarcal, pels espais comunicatius alternatius, etcètera, a peu de carrer seria un suïcidi social per l'EI perquè entrar en el joc electoral per acabar quedant-se només en el joc electoral seria la fi del moviment, sinó definitiva, almenys sí durant alguna dècada.
Però tenint-ho clar, sabent que el Parlament és només un instrument, perquè no prendre'l?

Hi ha molts elements més de debat i sé que el tema seguirà fins que la CUP no digui blanc o negre i és ja prou significatiu que l'esdevenir de l'organització, l'opció que decideixi triar aixequi tantes expectatives. És aquest, probablement, allò que en diuen un moment històric i només el temps dirà si s'haurà obrat en conseqüència. Tant de bo que el pas definitiu ens acosti una mica més a la ruptura.

dissabte, 2 de maig de 2009

Els passos cap a la normalitat, la millor normalització

En el tortuós camí cap a la plena normalitat de la nostra llengua (que no sé si mai assolirem) acostumem a focalitzar la nostra atenció en les grans campanyes o iniciatives de més envergadura. És ben lògic, no dic pas que no: gaudeixen de més cobertura mediàtica, de més inversió econòmica, parteixen d'una voluntat d'abastar la totalitat de l'ús de la llengua, mobilitzen a un contingent més notable de persones... El que no està tan clar és que les grans campanyes de promoció de la nostra llengua siguin més efectives que iniciatives més modestes que se circumscriuen a un àmbit més concret: no està clar, per exemple, quin és el resultat de les campanyes oficials de la Generalitat de dalt, si és que en té cap, de resultat i, per tant, no sabem si a algú se li acabarà encomanant el català a més a més de la grip dels porcs, posem per cas.
A l'altra banda, dos exemples que se cenyeixen a la xarxa (beneïda xarxa) i que, al meu entendre, tenen un èxit assegurat i contribueixen a reconfortar-nos com a individus que, mira, volen viure la seva parla amb la normalitat que una peixatera de Murmansk o bomber de Sintra viuen la seva.
La primera, una pàgina dedicada a la ciència-ficció, la fantasia i el terror en català: Mecanoscrit, on podreu trobar un ampli catàleg de pel·lícules d'aquests gèneres, així com unes quantes sèries, documents, fòrums, tot en relació amb la temàtica esmentada i amb la condició del doblatge o subitulació en la nostra llengua.
La segona, una altra pàgina, imprescindible per als qui, per sort o per desgràcia, com m'ha passat a mi mateix, ens hem convertit en Losties: es tracta de Lost-Perduts, un equip dedicat a subtitular els episodis de la sèrie Lost al català, que es poden descarregar des de la mateixa pàgina. Mai em vaig cansar de cercar si hi havia alguna possibilitat, remota, de poder veure l'artefacte de J.J. Abrams en la llengua d'aquí i, de forma providencial, vaig trobar aquesta colla d'abnegats i altruistes traductors just quan necessitava la quarta temporada de la sèrie. Ara ja vaig gaudint puntualment de la cinquena.
També és cert, com es constata en aquest parell d'iniciatives, que sense l'empenta i la tossuderia dels propis parlants, la llengua catalana, com qualsevol altra llengua minoritzada, no gaudiria d'almenys mala salut, que ja és salut d'alguna mena. És gent d'aquella que sense esperar res a canvi ofereix, com deia més amunt, escletxes de normalitat lingüística, els qui perden hores pels altres, perquè sí.
I, de pas, ja que un blog és un espai on hi caben la difusió i el reconeixement, aquí hi ha el meu per aquesta colla de tossuts.
Moltes gràcies!

dimarts, 14 d’abril de 2009

Presentació del I Premi d'Assaig Independentista



Avui 14 d'abril a les 18:00 es farà a la seu d'Òmnium Cultural de Barcelona (c/Diputació, 276) la presentació oficial del llibre del Primer Premi d'Assaig Independentista.
Durant la presentació hi intervindran els organitzadors, patrocinador, algun membre del jurat i els autors premiats en les diverses temàtiques que es van proposar mentre el concurs va estar en dança: Alexandre Pineda Fortuny, Jordi Geronès i Montel, Jordi Martí Font, Jordi Moreno, Moisès Martí i Sales, Pere Mayans, Ricard Biel i Roger Prims i Vila, o sigui jo mateix.
El llibre ja es pot trobar a les llibreries dels Països Catalans a partir d'avui mateix.
Tan de bo aporti eines de reflexió i debat i enriqueixi una mica més la construcció del nostre camí cap a la llibertat. De moment, tan sols el fet que als organitzadors els hagi passat pel cap de crear aquesta història i ho hagin pogut dur a terme ja és una gran notícia i contribueix a generar una mica d'optimisme, que prou falta ens fa.

diumenge, 29 de març de 2009

Per Bolonya els coneixereu


Malgrat que probablement, i per desgràcia, l'anomenat Pla Bolonya s'acabarà per imposar en funció dels paràmetres inicials (en la mesura que es pugui), és a dir, amb l'autisme habitual de les institucions implicades, com a ciutadà (si és que em puc atribuir aquesta prerrogativa), em sento agraït als que s'han oposat a l'aplicació del pla de forma aferrissada.

En primer lloc em vull recordar de Tomàs Sayes, qui ha posat en perill la seva integritat física en defensa d'un diàleg que costa de trobar i per denunciar la deriva autoritària de les autoritats universitàries del país.
Ja ho vaig dir, i hi torno a insistir, que gràcies a la lluita de gent com en Tomàs, com la resta de militants del SEPC i altres col·lectius d'estudiants compromesos en la defensa de la universitat pública, el debat sobre l'aplicació de l'EEES ha traspassat els murs de les facultats, un fet que si no fos per les ocupacions, manifestacions, la feina en definitiva d'una part del col·lectiu estudiantil, no s'hagués produït.

És un fet, aquest darrer que esmento, que em sembla que no s'ha tingut gaire en compte: si no fos per la gent de la cultura del no, pels bruts, porreros, comunistes totalitaris i altres insults a l'ús que apareixen en els manuals de tertulians i articulistes habituals dels grans mitjans (molt sovint són els mateixos), si no fos per aquesta gent, la careta democràtica seria més fàcil de mantenir en la dura cara dels qui fan ús del poder. I és gràcies a la precipitació dels esdeveniments que es va produir des del desallotjament de l'edifici històric de l'UB que de forma gràfica, si hi parem a pensar una mica, no pas gaire, que hem pogut observar quin és el grau de podridura del sistema i dels qui hi viuen a sou des de la mort del dictador.

Vegeu, per exemple, el conseller Huguet i Biosca, el Lenin de Manresa, defensant amb els ullals l'aplicació del pla i la poltrona pròpia. L'antic militant del PSAN, patèticament encorbatat, és ara un formidable aliat de l'Europa del Capital i de l'Espanya de les autonomies.
Vegeu també el vicepresident Josep-Lluís Carod-Rovira, el de la llança, profundament indignat per la humiliació que va rebre "la policia del seu país" davant de la Generalitat. Un altre antic dirigent del PSAN, un gran venedor de fum a qui se li ha passat l'arròs fa dies i que ens martiritza sense pietat amb el seu etern posat de víctima, amb els seus deliris de redemptor nacional. Vergonya!
Vegeu el Tirano-Saura, si ho podeu suportar, acceptant la jugada mestra del PSC al encolomar-li la Conselleria d'Interior, pensant-se que ja era adult i que la millor manera de demostrar-ho era deixar anar els gossos contra els moviments socials des del primer moment. I el que és més meritori: aconseguir tenir en contra la gent d'esquerres de debò (els que no l'han votat mai, vull dir) i els Mossos, alhora. Com pot una persona del perfil de Joan Saura arribar allà on és? No és per fer-nos-ho mirar?
I després hi ha els rectors que deslegitimen referèndum amb resultats adversos per ells i legitimen eleccions amb una participació del 5% només perquè ells es beneficien d'una quota de poder. Això és ser bastant pocapena.
I no ens oblidem dels mitjans com La Vanguardia, amb les seves decidides campanyes i manipulacions a tot el que belluga contra l'ordre establert al que sempre s'ha aferrat com una paparra; no ens oblidem de veus de llur amo com els tertulians de les nostres emissores de ràdio i televisió, com la de Francesc-Marc Álvaro, que creu que hi ha una crosta anti-sistema (textual) que s'ha d'eliminar, perquè això no passa enlloc més, perquè fem riure.
I l'oposició rabiosa de CiU a qui se li'n refoten les garrotades i hi veu un element per collar el govern, com si prèviament hi hagués hagut un oasi de 23 anys, de plenitud nacional. Amb l'actitud de CiU, d'en Puigcercós, d'en Ridao, d'en Guillot i de tota la parentela, tenim una fotografia d'alta resolució de la classe política de la Comunitat Autònoma espanyola de Catalunya: lamentable, vergonyosa. Tot es limita al seu propi joc, tot és un espai tancat, el que serveix per un avui ho fa demà per als altres però tots son sempre allà mateix: allunyats de tot, aliens als problemes.

Tal com encertadament va postular el FNC en el moment de néixer cal superar d'una vegada la vella política. Els frontistes es referien als partits republicans, superats per la derrota davant el franquisme en la guerra, invàlids per al nou panorama social i nacional que s'obria per al país. Doncs tornem a ser en aquest moment: cal tornar a superar un model polític obsolet, caduc. Hi ha fórmules que ja no valen: cal una nova manera de fer política a les institucions catalanes connectada amb el carrer, que és d'on neix i d'on es nodreix. Aquesta manera de fer política fa anys que existeix, fa anys que mica en mica va creixent i ara és més necessària que mai.


dimecres, 18 de març de 2009

"En el día de hoy, cautivo y desarmado...

... el ejército estudiantil, han alcanzado las tropas del tripartito sus últimos objetivos militares".

Us imagineu que a la Comunitat Autònoma Catalana no tinguéssim la immensa sort que els moviments populars o les protestes de caire anticapitalista fossin reprimides per un govern catalanista i d'esquerres?
Veient una i altra vegada les garrotades que han rebut els i les estudiants al llarg del dia i al llarg dels carrers de Barcelona (gent bruta, sense res a fer, que no treballa, que protesta per vici, que fuma porros, que...), em sento immensament afortunat que qui imposi l'ordre sigui el govern del PSOE i els seus acòlits d'ERC (els independentistes d'ordre i seny) i ICV-EUiA (els antisistema que controlen la policia que va contra els antisistema).
Sincerament, la classe política catalana, l'elit econòmica, els rectors... el nostre establishment, en definitiva, ha passat, amb els anys, d'inspirar-me una ganyota de severa desaprovació a provocar-me una sincera arcada de fàstic.
Només em queda agrair la valentia dels anti-bolonya perquè, a banda que m'hi sento solidari i en comparteixo la causa, han aconseguit transmetre el debat sobre l'aplicació de l'anomenat Pla Bolonya a un conjunt social extrauniversitari al qual no hagués arribat de cap de les maneres. Sense ells, Bolonya ens hagués entrat sense vaselina. Ara, almenys, n'hauran hagut de posar una mica.
Bé, i també solidaritzar-me amb en Tomàs Sayés, des de fa un munt de dies en vaga de fam en defensa de la universitat pública, catalana i de qualitat, i amb n'Enric Duran, des de fa un dia en vaga de llibertat. Forçada, és clar.

dimarts, 10 de març de 2009

El català, una llengua "de cine"?

Amb la nova llei del cinema que s'ha elaborat des de la Generalitat de dalt hem anat a parar a velles polèmiques o, per a ser més exactes, a la mateixa polèmica de fons, plena de postures interessades, d'intencionalitat política i de perversitats inconfessables.

Que si les Majors no ho voldran, que si ens faltaran virolles, que si es vol imposar el català... sempre la mateixa cançoneta ben plena de caspa, ben plena d'arnes, amb aquella pudor de resclosit de sempre, la mateixa catipén que ens impregna l'ambient lingüístic des del 21 de novembre de 1975, el dia de l'endemà de la mort del dictador, un dia a partir del qual molts van començar a brandar aquest discurs perquè, segons deien, i diuen, per al poble català ja s'havien acabat tots els mals. Ja podíem ser espanyols tranquils, devia ser això. És obvi que aquest discurs fa gal·la d'una podridura prèvia que no havia aflorat, perquè contra en Franco les coses esdevenien més senzilles, sobretot en matèria lingüística. I fou sobretot des de l'aprovació de la primera llei d'immersió lingüística que se'ls va començar a veure el llautó.

És curiós que els que sempre han clamat en favor del dret d'escollir en matèria lingüística, els que breguen per la llibertat idiomàtica, no hagin defensat mai el fet que els habitants d'aquest país poguessin tenir l'opció de decidir per sistema si una mateixa pel·lícula la preferien anar a veure en la llengua d'aquí o en la de molta de la gent que viu aquí, i quan una tros d'aquest mateix país es decideix per fer meitat i meitat, ves per on, ells i elles posen el crit al cel i ens surten amb la mateixa història de triar la llengua de l'educació i la mateixa voluntat de destruir-nos com a poble. Perquè per ser gent que s'interessa pels drets de les persones i no dels territoris, i en especial pels drets de les persones en ser escolaritzats en la seva llengua materna, és força estrany que no hagin reclamat que els nens que a casa parlen urdu, wòlof o quítxua hi siguin escolaritzats en aquestes llengües. No serà que un determinat territori que ells anomenen Espanya, és el territori que val i els altres no?

Perquè els ciudadanos, els babelianos, els tolerantes, i altres membres de sectes colonials i imperials espanyoles saben que al cinema un ciutadà dels Països Catalans poques vegades hi sentirà a parlar en la llengua del país; perquè saben que la proporció de televisions en català és avassalladorament minsa en front de les que no ho són; perquè saben que en el cas dels periòdics i diaris passa tres quarts del mateix; i en el de les ràdios. Perquè saben que si has d'anar a cal jutge t'has de sentir violent, sinó humiliat, per poder demanar un traductor, si és que n'hi ha. I també saben que en els videojocs el català és una quimera. I que si ens recepten qualsevol cosa, haurem de llegir els prospectes dels medicaments en castellà, o en francès, un tros més amunt.

I saben que si el castellà no s'ensenyés a les escoles de Girona, de Vinaròs, de Granollers, de Burjassot o de Manacor, s'aprendria igual, sense que això vulgui dir que s'hagi de deixar d'ensenyar. En canvi, la immersió lingüística en català a la Comunitat Autònoma Catalana ni tan sols garanteix la supervivència de la llengua i el que sí saben aquest personal és que eliminant la immersió, la diglòssia ens ofegarà del tot.

En canvi, el que haurien de saber i potser no saben, segurament perquè els parlants conscients de català no els ho recordem gaire, és que no s'hauria de viure tranquil presentant-se com a presumptes paladins de la llibertat de triar una llengua parlada per centenars de milions de persones, amb suport de governs i institucions de tot el món, en un país sense estat de llengua petita amb tot de governs i institucions en contra i un intent de genocidi lingüístic a l'esquena, que d'haver reeixit en el seu moment, hagués facilitat molt més les coses i hagués asserenat la consciència de molts.

I que consti que no amenaço ningú, la intranquil·litat ha de ser a nivell de consciència i els ha d'arribar per la força de la raó, que és la nostra: no vull donar el plaer als botxins de tenir més arguments per continuar presentant-se com a víctimes.


dilluns, 2 de març de 2009

Bon viatge Pepe!

... i gràcies per tot.

No és el millor que vas fer ni tampoc seria just per recordar-te només, o principalment, per això. Però és una de les teves darreres grans atzagaiades, potser una de les més grosses dels últims anys, que demostra la teva capacitat de transgressió i domini de l'escena, com ben pocs en aquest país. A part de ser capaç de deixar les coses ben clares.

Per això volia recordar-ho, un cop més.


Pepe Rubianes i la Puta España


La Llei de Partits guanya a la CAV

Una victòria en tota regla, la de la Llei de Partits. Per fi el nacionalisme espanyol es podrà apoderar de la lehendakaritza, amb una rúbrica ben significativa, per cert, ja que, per més inri, el vot del partit racista i supremacista espanyol de Rosa Díez serà decisiu per situar un peó de Ferraz a Ajuria Enea. És com un petit caprici que es concedeixen per assaborir la victòria, suposo.
Ara ja tenim les tres nacionalitats històriques (?) abanderades de l'Espanya plural (??) alineades al centre. Ara la política autonòmica espanyola ja és del tot radial, com la xarxa ferroviària.
Potser és un efecte colateral amb què no comptava molta gent quan es va aprovar aquesta llei antidemocràtica. Ben pocs es deurien pensar que els rèdits d'aquesta vergonya no passaven només per silenciar la dissidència, és a dir l'esquerra independentista basca (ja sabem que els feixistes organitzats amb antecendents per terrorisme al País Valencià queden exempts de l'aplicació de la llei en carcanada pròpia), sinó per aconseguir fruits més prosaics: el control d'institucions vedades per l'equilibri electoral natural d'una determinada àrea. No es tractava de "sacar ETA de las instituciones", sinó de "sacar al PNB del gobierno"; un matís important.
Els 100.000 vots nuls de l'esquerra independentista basca sense dret a candidatura demostren una formidable fortalesa davant l'adversitat. Convicció i capacitat de patiment. Disciplina i combativitat. Però això no serà sempre així si aquesta situació perdura i crec, sincerament, que sense poder obtenir representació en municipis o parlaments autonòmics, aquesta fortalesa minvarà sense arribar a desaparèixer.
L'esquerra abertzale quedarà eliminada sense arribar a desaparèixer: heus aquí el triomf de la Llei de Partits, heus aquí el triomf d'Espanya. Hi haurà un adversari menys, però el discurs podrà ser el mateix de sempre, com si una marca de l'esquerra abertzale continués operativa.

divendres, 20 de febrer de 2009

De blogs


En aquest populós món dels blogs, com passa a la vida, uns arriben i els altres se'n van. És precisament d'això que volia parlar avui: d'un blog que no es que desaparegui, però que ha conclòs la seva tasca, i d'un altre que ha arribat recentment per quedar-se una llarga temporada.

El que ja ha dit tot el que havia de dir és Els dies kurds, un relat en primera persona per part d'un viatger que aquest darrer estiu va conèixer de primera mà la complexa problemàtica del Kurdistan turc. Seguint la cronologia del viatge podem seguir el recorregut de l'autor, el qual es va apropar a aquesta terra a través de Sodepau, i, a més, diversos informes de les trobades amb diferents organitzacions autòctones que treballen per a la defensa de la llengua o pels drets dels presos, entre d'altres. Una pinzellada personal per apropar-se a aquest país del qual ens n'arriba ben poca cosa.

I el que ja ha començat el seu camí és PangeaPaideia, un blog que parteix d'una idea ambiciosa nascuda en la ment brillant d'un bon amic, sense pretensions però prou estimulant al mateix temps, en què múltiples mans es dediquen, i es dedicaran, regularment a elaborar recomanacions culturals en sis categories que van dels llibres al cinema passant per viatges o la gastronomia, i que jo, és clar, recomano des d'aquí Un viver, o una miscel·lània si ho preferiu, de propostes, per evadir-nos o rumiar una mica. L'anirem seguint.