dimarts, 29 de juny del 2010

S'ha acabat el bròquil

Vist a cop calent (bé, potser és agosarat parlar de cop calent després d'un lustre marejant la perdiu) l'estat espanyol sembla refermar-se en la seva voluntat d'empènyer els catalans cap al gest de l'adéu: això és l'esgotament d'un discurs, la fi d'un camí, el fracàs del relat de la plurinacionalitat, del federalisme, de l'encaix i de tota la tirallonga d'eufemismes que s'han fet servir per fer-nos sentir una il·lusió d'espanyolitat més suportable; per creure que Espanya ens volia tal com érem. N'hi ha que no hi hem cregut mai, en això. Però encara n'hi ha molts que ho creien i/o ho volien possible.
Espanya es va inventar com a nació al segle XIX i des de llavors no ha admès esmenes. Molts catalans, en especial les seves classes dirigents, han cregut, al llarg de les dècades que sí, que se'n podrien fer, i una vegada darrera l'altra s'han anat estavellant totes les estratègies de reforma pensades des de la perifèria en front de la granítica nació espanyola de matriu castellana: federalisme, polaviejisme, autonomisme... Des d'Almirall i la Lliga, fins a Pujol i Maragall... Res a fer. Els recomano que desfacin el camí per tornar a arribar al present: que arrenquin des de Roca i Farreras i segueixin per la via que els mena al sentiment popular d'avui mateix.
Això darrer, i malgrat haver votat no en el referèndum i malgrat no haver tingut mai al magí cap mena de pla encaixista, és un insult a la nostra dignitat. Esperem que sigui l'últim que admetem i que formulem la nostra sentència de forma ben clara: INDEPENDÈNCIA.
S'ha acabat el bròquil, Espanya. Tu ja m'entens.


Altres opinions:

Vilalta: Lliçó per a autonomistes, federalistes i altres carallots

escletxes: Sentència

Emigi Subirats: Ja ha parit la burra!!!

Juli Cuéllar: Prou d'estatuts: INDEPENDÈNCIA!

Vicent Partal: Ací se separen els camins

dimecres, 23 de juny del 2010

Macianisme i messianisme


Després de la victòria del candidat del Grupo Godó, i altres conspicus grups de poder polític i econòmic catalunyesos, a la presidència del F. C. Barcelona, sembla que aviat es desvetllarà, a la fi, el destí polític que el fins ara president blaugrana, Joan Laporta, té preparat per al futur més immediat. El futur més immediat vol dir, esclar, les eleccions autonòmiques de la tardor d'aquest any.

El creixement objectiu del sentiment independentista dels últims dos lustres a la comunitat autònoma catalana ha anat acompanyat d'alguns fenòmens curiosos i d'una amalgama de causes sense les quals no seria possible entendre, ni just, interpretar la situació actual. I aquesta situació ve tenyida d'un cert ambient de principi de la fi, per la certificació de la mort de l'invent espanyol de l'estat de les autonomies, però al mateix temps i per això mateix, i per desgràcia, aquest sentiment es vertebra en gran part com un autonomisme radical i representa, per tant, un cert triomf d'Espanya, que pot veure com perd una part de les seves colònies però que haurà aconseguit esquarterar-nos com a poble.

I amb tot el conjunt de factors que empenyen a definir més encara els contorns d'aquest atzucac que semblem tenir com a escenari s'esdevé l'aparició de tota la tirallonga d'actors que tenim a l'auca que, hores d'ara, en són una bona pila: tenim plataformes, grups d'opinió, agrupacions de caràcter polític sense ser del tot partits, partits que no passen de ser agrupacions més o menys freaks, grans partits que fan implosió i forces emergents que no es decideixen a esclatar, tots acompanyats d'una colla de cares que han decidit assumir finalment un compromís ferm, d'altres que han mantingut el que sempre havien tingut i uns darrers que estan convençuts a exercir de guies en el camí traçat per la providència. Això no és cap desastre, no és l'enèsima ocasió en què la nostra pròpia incapacitat ens conduirà a una nova derrota... almenys si som capaços d'evitar-ho, esclar. És, senzillament, una conseqüència del terreny en què ens movem: cap dels principals grups polítics majoritaris als quals se'ls pressuposa cridats a ser capdavanters del procés de ruptura amb Espanya sembla tenir ganes d'assumir aquest rol; però, i el que és pitjor, és que cap d'ells sembla, encara menys, capacitat per a fer-ho. Un dels llocs comuns en les converses de terrassa argüit com a factor negatiu sobre la qüestió nacional sol ser: amb aquests polítics no sé si vull un estat independent, jo. Precisament: no és aquesta classe política la que ens conduirà a la independència. Actualment la nostra classe política és un llast, perquè les circumstàncies la superen. Almenys a gran part d'ella.

I com que els presumptes capitans no menen la nau, alguns es regiren per erigir-se en nous Macià per aglutinar allò que es va conèixer com a independentisme sociològic, a semblança del que va aconseguir el polític republicà el 1931: esdevenir la figura respectada i la clau de volta simbòlica de la unió de les famílies republicanes de Catalunya, des de federals fins a independentistes com ell mateix. Aquest fet, envoltat de mitologia i transportat als nostres dies, converteix un macianisme un pèl necessari en un messianisme que pot acabar esdevenint inconsistent. Laportes o Carreteros no són la solució: són fruit del moment, encara que contribueixin a fer bullir l'olla, en especial el primer, que ha dotat la primera entitat esportiva dels Països Catalans, d'una dignitat nacional com mai s'havia vist. Deixant clara la meva aversió per els lideratges carismàtics i estructures verticals, no ens confonguem.

Paradoxalment, tenim un independentisme invertebrat políticament pel seu creixement massiu que ha depassat els límits de les formacions que el defensaven (i que creien monopolitzar-lo, en algun cas) i, alhora, tenim una societat ben madura (i tant que sí) per escriure la seva pròpia història i, sobretot el seu propi futur, com bé ho demostra la normalitat amb què arrela l'independentisme avui. I la millor prova d'aquesta maduresa d'aquesta capacitat, d'aquesta il·lusió, generositat i força és la pròpia empenta popular certificada en l'organització de les consultes sobre la independència que ja s'han celebrat a centenars de viles del Principat. Prenguem consciència, doncs, de l'energia que ve de baix per tal que no se'ns escamotegi des de dalt. Com sempre.


dijous, 3 de juny del 2010

Crims israelians, hipocresia turca


L'atac en aigües internacionals contra la flota d'ajut humanitari que es dirigia a Gaza per part de l'exèrcit d'Israel ha estat un acte de prepotència criminal. No ho sé veure d'una altra manera.
De vegades m'esforço en no caure en el panfletarisme en aquesta qüestió tan masegada, però els governs i estats majors israelians ho acostumen a posar francament difícil massa sovint. I en aquesta ocasió fins i tot els opinants més conspicus de l'anomenat prosionisme català han quedat sense arguments per defensar la política defensiva practicada pels hebreus. No n'hi ha per menys.
Dit això, un dels múltiples vèrtexs de la notícia que em pertorba de la mateixa manera que em fastigueja el procés de canonització al que s'està sotmetent el jutge estrella del TOP espanyol, Baltasar Garzón, és el paper de l'estat turc en tot això: que un estat genocida, que nega els drets de la principal minoria nacional de la república, que practica el terrorisme d'estat i l'apartheid, que assassina, tortura i mata amb total impunitat exigeixi a un altre estat (que fa més o menys el mateix, per cert) respecte per la democràcia i pels drets humans, em sembla, com a mínim, d'allò més cínic. Òbviament això no resta cap mena de pes a l'acte criminal comès per Israel aquesta vegada, però veure als turcs convertits en uns campions contra la violació sistemàtica dels drets que practiquen els israelians, quan ells no fan menys, és per fer-s'ho mirar.