No perdem el Nord

De forma inconscient o no, per atzar o no, a voltes la vida ens estaciona davant un mateix tema dins del qual hi quedem atrapats una temporada. Poden ser dies, mesos o anys.

En el meu cas ja fa mesos que vaig encadenant episodis que em permeten aprofundir en el coneixement d'un dels territoris del nostre país que no pateix el llast de la dominació espanyola; tot i que la càrrega és prou ben feixuga: em refereixo, en aquest cas, a la Catalunya Nord.

Si fins ara a través de llibres, m'havia apropat al tros de país que queda per sobre la ratlla de França (o d'Espanya) a través de la visió autobiogràfica i literaturitzada d'en Joan-Daniel Beszonoff (Un país de butxaca, 2010; Una educació francesa, 2009) o del cèlebre relat pamfletari d'en Joan-Lluís Lluís (Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos, 2002), ara ha estat el torn al recentment publicat treball de l'activista nord-català i professor de la Universitat de Perpinyà Alà Baylac-Ferrer, Catalunya Nord. Societat i identitat. Reflexions, vivències i panorama català (Edicions Trabucaire, 2009), una visió de pretensions més globals i analítiques sobre la realitat de les comarques del nord.

En efecte, Alà Baylac-Ferrer ens ofereix una síntesi, que al mateix temps esdevé una actualització de treballs anteriors com Qui sem els catalans del nord (Arrels, 1992) o El petit llibre de Catalunya Nord (Ed. De l'Hérisson, 1978), i que aplega des de la consciència de la catalanitat i els signes externs i la naturalesa d'aquesta, la situació econòmica, la demografia, la societat, el procés d'aculturació programat per l'estat francès (ja sigui monarquia o república) des del Tractat dels Pirineus i la catalanofòbia institucional (que en aquest cas és equivalent a la bascofòbia, la corsofòbia... i tota la tirallonga de fòbies que França ha dispensat sobre totes les seves colònies hexagonals i de mars enllà).

És probablement sobre la catalanitat i el futur d'aquesta a Catalunya Nord, en què rau gran part de l'interès de l'obra de Baylac-Ferrer, enfocant-ho des de la perspectiva de la pròpia consciència, del conflicte amb França i amb l'esmentada relació amb la resta de la catalanofonia. Ja en el capítol inaugural l'autor s'interroga sobre el fet que encara sigui possible el naixement de catalans conscients en aquesta part del país territori; curiosament, el naixement d'un fill de l'autor i la tria del nom de Martí li ha valgut un llarg i penós plet amb l'estat francès que ha acabat per arribar a Estrasburg. Raó? La i amb accent tancat no existeix en l'alfabet francès i, per tant, tampoc podia existir aquest nom i, esclar, molt menys registrar-se. Us sona allò de les lletres prohibides a Turquia? Doncs no cal anar pas tan lluny. Les vergonyes a què han estat sotmesos els catalans al llarg dels segles i, en especial, arran del Tractat dels Pirineus (probablement la pitjor agressió a la nació catalana), queden prou clares en aquestes paraules de l'autor:

“Fins al decenni dels 1990, els passos fronterers entre Portbou i Cervera a la Costa Vermella, o entre Molló i Prats de Molló al coll d'Ares se tancaven, ben clavats amb cadenat, cada nit. És fàcil de denunciar Corees separades, Murs de Berlín o baluards separadors entre palestins i israelians, però aqueixa va ser la realitat dels catalans fins fa encara ben poc temps” (pàg. 128).

I encara més, i a major glòria de Schengen, la frontera francoespanyola a l'alçada de la Jonquera és ben vigent: controls, comissaries noves, vexacions a catalans del sud i del nord.

Però també és prou reveladora la relació entre catalans de banda i banda de la ratlla que indica l'autor. Tot plegat fora ben senzill si no fos tan complex, perquè només cal tenir el mapa del nostre país al cap i, com diu Baylac-Ferrer, una mica de comprensió vers la situació de minorització i diglòssia salvatge a què ha estat sotmesa la Catalunya Nord: “Hom es dirigeix sempre amb més cautela i delicadesa a un malalt en una cambra d'hospital que a una persona ben portant a ca seua” (pàg. 170). Ara bé, si tots els del sud actuem amb normalitat i trenquem l'esquema regional espanyol al qual se'ns ha sotmès i emmotllat contribuirem, encara que sigui a base de pessics, a fer m és normal i visible la nostra llengua en un territori on es parla de forma ininterrompuda des de fa mil anys: “resulta bastant impresentable i desolador per als catalans “nacionalment conscients”, constatar l'efecte negatiu de tots aquells sud-catalans que acudeixen a “Perpignan” -o caldria dir “Perpiñán”- a França, a practicar i lluir un francès més que aproximatiu, sense cap mena de consideració ni de sensibilitat per la situació lingüístico-identitària del lloc que visiten” (pàg. 171).

Tot plegat, una bona eina aproximativa a la realitat de les comarques del nord dels Països Catalans; una presa de contacte per descobrir o aprofundir sobre la queixalada que va patir la nostra terra, i com França i Espanya fa més de tres-cents anys que proven de digerir-nos. Una nova sacsejada a la presumptuositat dels del sud (sobretot els del Principat), que sovint ens creiem l'essència última i única de la catalanitat. I, aquí hi ha el futur i l'esperança, sempre que encara no ha reeixit del tot.

Vegeu els comentaris que també han fet sobre el llibre en Pere Mayans i l'Oliver Saquer.