dimecres, 26 de maig de 2010

Espanyolassos

Ja fa uns anys vaig cursar una d'aquelles assignatures obligatòries per les quals es triaven uns títols a mig camí entre el manual a l'ús i el concepte genèric que vestís prou sense voler dir gran cosa. Era la injustament menystinguda (bàsicament perquè t'hi feien treballar una mica més que en d'altres crèdits troncals, obligatoris, lliures o oprimits) Època de la Il·lustració. Encara recordo la primera sessió en la qual en Lluís Roura, el professor que ens impartia la matèria, encetava el curs mostrant-nos un mapa cap per avall, amb la higiènica intenció de capgirar també la nostra perspectiva geogràfica i, per tant, el nostre arrelat eurocentrisme, un concepte que, en aquest cas, va més enllà dels factors merament geogràfics.

Doncs bé, acabo d'engolir voraçment Un país de butxaca, de l'autor nord-català Joan Daniel Bezsonoff (Perpinyà, 1963) i he experimentat una sensació similar a la que em va produir mirar aquell mapa del revés en una de les aules de formigó de la Facultat. Resseguint les evocacions del passat i de la presa de consciència de la pròpia catalanitat de l'escriptor rossellonès, hom pot patir a escala nacional una petita sacsejada en la seva percepció geogràfica i cultural del seu catalanocentrisme (en cas que se'n disposi, esclar). I és que Bezsonoff, a través d'aquest tapís sentimental esquitxat de personatges diversos, fonamentalment catalans del Rosselló, i fonamentalment el seu padrí (l'avi, pels vallesans), fa desplaçar el centre de la catalanitat (de la seva catalanitat) cap a Nils, un petit poble rossellonès a mig camí entre Tuïr i Perpinyà. És evident que això canvia tota la perspectiva i no cal ser una llumenera per entendre que així ha d'esdevenir el relat: no és el mateix viure la catalanitat des de Pego que des de Riells del Fai, ni des d'Alaior que des de Calaceit. Però hi ha un element que distorsiona encara més el conjunt: la ratlla de França (la frontera més activa de les fronteres inactives d'Europa). Quan Bezsonoff parla del seu besavi es veu més clar el que vaig desgranant:

El meu besavi, Rossendo Montalat, havia nascut a Can Cabreta, un mas de l'Alt Empordà a uns cinquanta quilòmetres de Nils, però, per als nilsencs, sempre fou un estranger, un espanyolàs de merda. Per a ells representava una nosa, un intrús que venia d'un país endarrerit. Parlava català, i què? Potser ni ho notava, la gent. Era un accident històric. Tothom sabia català al Rosselló en aquell moment, fins i tot els franximans que s'aventuraven pels poblets”

Com diu l'autor, malgrat la persistència del nostre idioma al nord de l'Albera, cap al 1900 i al marge de romanticismes, ja hi havia dues Catalunyes mentals, i el comentari a l'entorn del seu besavi deixa clar que els catalans del sud distàvem molt de ser uns herois culturals per als germans del nord. Més aviat succeïa el contrari.

Sovint aquí, a la comunitat autònoma catalana, ens creiem el centre de la catalanitat i potser no ens manca part de raó si ens referim a la situació de la llengua i a la seva presència social, a la militància quantitativa, a alguns instruments dels quals disposem. Però, sense mala fe, com els catalans del nord pensaven que la seva Catalunya sempre havia estat francesa i així havia de ser, els catalans del sud ens hem deixat encotillar en una realitat territorial fabricada per l'estat espanyol i ara, quan l'independentisme sembla desfermat i sense complexos, el que branden molts és un regionalisme inflamat, un canvi d'estatus per a l'autonomia espanyola de Catalunya. I, justament, molts presumptes líders messiànics de l'alliberament nacional, només propugnen la salvació d'unes quantes quarteres.

Gràficament Bezsonoff exposa els motius de la manca d'arrelament de TV3 a la Catalunya Nord, una cosa amb què molts ens hem extenuat per aquí al sud (per allò d'haver d'anar explicant sempre les mateixes obvietats): a l'audiència de Baó, d'Elna o de Cotlliure els importa gaire que esclati una bombona de butà a Burgos? Entenen els algueresos i els ceretans els incomptables anuncis, gags, reportatges i d'altres peces televisives que apareixen dia sí i dia també en la llengua de Cervantes i de Juanito Navarro en un canal de televisió que pretén emetre per a tot l'àmbit lingüístic català? Doncs prou que cau pel seu propi pes, malgrat els pingüins i els apòstols de la crosta, a qui no han de patir, per sort, de la Jonquera en amunt.

Pas cap bri d'ideia!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Bon text, Roger!

T'he de dir que jo només recordo els acoplaments dels micròfon que utiltzava el senyor Roure. El tema del mapa no el tinc present.

Fins aviat,

JPV

Roger ha dit...

Gràcies!

Ostres, doncs jo ara no me'n recordava del micròfon, i mira que era motiu de comentaris...

Fins aviat!

Salut!