dijous, 22 de desembre de 2016

Banderita, tu eres roja...


No és que vulgui dedicar gaires més esforços a aquest tema, ni tampoc, segurament, és cosa que en general s'hi hagi de perdre el temps discutint, però quan hi ha confusions, les coses, més val aclarir-les.

Ahir, la CUP amb el suport de SI, vam presentar una moció per demanar que es pengés l'estelada al balcó de l'Ajuntament de la Garriga amb un acord extra que demanava no penjar la bandera d'Espanya peti qui peti. Cal recordar que al nostre municipi ja tenim ordres de penjar-la i d'aquí l'acord que commina a no fer-ho.
La moció, això era previsible (almenys nosaltres n'estàvem ben convençuts), no va prosperar: va tenir els vots en contra, també perfectament dins els límits d'allò esperable, de CiU (7), C's (1), PSC (1) i ICV (1); l'abstenció d'ERC (4); i els vots favorables exclusivament dels promotors de la moció (2 de la CUP i 1 de SI).
Els arguments brandats per cada una de les forces (en cas que ho fessin: el PSC, per exemple, es va limitar a manifestar el seu vot negatiu) van ser també previsibles, excepte en un dels casos. El torn d'ERC semblava indicar clarament un vot negatiu que després es va convertir en abstenció. Sigui com sigui els arguments esgrimits al Ple van ser els de la imatge d'aquí sota i contenen algunes incoherències i algunes imprecisions que voldria matisar.



La primera cosa que cal aclarir és aquesta mitja veritat (que ve a ser una mentida) que potser han reproduït a preu fet i sense recollir el que va succeir exactament al Ple: l'escrit diu que com que no vam acceptar votar separadament els acords 1 i 2 (referents a penjar l'estelada) del 3 (que demanava no penjar la bandera espanyola), això els va dur a abstenir-se. Bé, és cert, no ho vam acceptar. Però per una raó bastant poderosa: senzillament no es pot fer, tal com ens va indicar el secretari. Dit d'una altra manera, encara que haguéssim acceptat, el reglament no ens hagués permès de fer-ho. Encara més, jo personalment que vaig defensar la moció, vaig emplaçar els companys d'ERC a reprendre el tema quan volguessin i a coordinar-nos per fer la demanda de no penjar l'estanquera a la Casa Consistorial. Per tant, diria que justament vam evidenciar positivament la coincidència.
Més enllà d'això hi ha tot de coses curioses i, en alguns casos, una mica contradictòries que apareixen en aquest escrit d'ERC sobre la moció d'ahir: no hi ha necessitat de justificar-se com a independentistes, i per això fem un escrit per explicar-ho; respectem la bandera espanyola, que al mateix temps considerem símbol d'una realitat que detestem (sic); l'estelada no pot ser a l'Ajuntament (no hi té cabuda, se'ns diu) perquè és la casa de tots, però posem plaques a l'entrada del poble declarant-nos "Municipi per la independència" (si ara no hi són és per l'insistent i perseverant escamot de l'esprai unionista) i posem una estelada en una rotonda: pot ser una diferència sensible de localització, però no deixen d'instal·lar-se símbols independentistes en espai públic i, per tant, també de tothom. 
Això sí, continuo sense entendre, per cert, les referències a l'agressivitat i no sé què més que contenia la intervenció d'ERC, perquè ens van dir explícitament que no anava per nosaltres. Aleshores per qui anava? Per la gent de SI? Pels del PDECat? Per gent com Joan Tardà cridant "Mori el Borbó"?

Crec que "la vida podria ser més senzilla, si no mos la compliquéssem tant", que diuen els Quicos. A banda dels arguments que vam sentir ahir, alguns dels quals devien ser ben sincers, no en dubto, crec que falta valentia per dir les coses a la cara, com ja vam patir amb la cèlebre moció antiborbònica, que tampoc va prosperar i que va deixar la frase de la legislatura ("nosaltres ja hem desconnectat"), proferida pel regidor convergent que va defensar la postura del seu grup. Si es creu que, tàcticament, no convé, es pot dir; si no es vol afrontar una nova multa, es pot exposar. I no passarà res: no caldran justificacions per dir que no calen justificacions i la gent de la Garriga ho entendrà perfectament, agraint les raons i la sinceritat. I nosaltres també.

divendres, 28 d’octubre de 2016

Política performativa


En aquest darrer Ple ordinari a la Garriga, el govern municipal i el principal  grup polític que el sustenta ens va sorprendre amb un exercici performatiu. Doblement performatiu, podríem dir. M'explico.

D'una banda, diguem-ho així i forçant el concepte, en un sentit lingüístic: el govern municipal es pensa que els fets es duen a terme en el mateix moment que s'enuncien. Per posar un exemple concret, i referit a la polèmica del darrer Ple, quan el govern anuncia "diàleg", que "dialoga amb l'oposició", que "dialogarà de tal cosa o tal altra", es pensa que, pel sol fet d'enunciar-ho (i anunciar-ho) ja s'ha produït. Per això mateix deu ser que no s'acostuma a anar més enllà de l'enunciat. Ja està fet, no cal esforçar-s'hi més. Així ha succeït amb les Ordenances Fiscals per al 2017, però també amb tantes altres coses amb encara no mitja legislatura esgotada: els comptes, les obres del carrer Calàbria, el desastre del carrer del Negociant, la reforma de l'espai infantil del Parc de la Sínia...
Doncs mireu, no. Ho havíem avisat moltes vegades, i la darrera havia estat feia just un mes, quan vam votar negativament als comptes per una qüestió purament formal, de procediment: que les coses no es fan així i ja n'hi ha prou. Que transmetre informació rellevant, complexa i voluminosa amb un escàs marge de temps és com si no te l'haguessin donat. Que la participació real i la col·laboració amb l'oposició, si es vol efectiva, és més que un eslògan o més que tuits tronats, rancorosos i extrets del manual del tertulià-com-cal de 8TV o RAC1 com els que a mig ple emetia amb urgència i vehemència el compte de la secció garriguenca del partit dels tres-cents noms. 

El community del PDECat garriguenc és molt ocurrent, però no sap massa què s'empesca


Intentem ser una oposició propositiva i constructiva per al bé comú garriguenc, no uns putxinel·lis folklòrics que de tant en tant presenten una moció per marcar paquet ideològic.   

En segon lloc, l'exercici performatiu va venir, també, per la performance que hi havia preparada: el govern va volia escenificar una idíl·lica negociació a partir de la qual s'havia d'arribar a una aprovació d'unes Ordenances per a l'exercici següent. Una bassa d'oli, com sempre: amb el tarannà habitual, molt atent a les formes [sic] i després d'haver-ho parlat a bastament amb l'oposició [demà m'afaitaràs]. Aquesta, i no una altra, és la performance que es va veure dimecres. Però vet-ho aquí que tampoc, que l'escenificació va fer llufa perquè els grups de l'oposició pràcticament en ple (nota verda dissonant) vam dir prou apujant un grau la manera de dir prou que havíem tingut fins ara i vam abandonar la sala de Plens per no participar d'aquest punt de l'ordre del dia.

Moment en què regidora i regidor cupaires se'n van a prendre l'aire.

Aquest és el punt on som ara, doncs. Tips de la recepció deficient de la informació i de les dificultats per a poder-la treballar, atès l'escarransit marge temporal que ens ofereix la nostra dirigència municipal, vam apostar per una manera més efectista de cridar l'alto. Però vistos els gestos, els comentaris capciosos i les cares emmurriades em temo que més que entendre el missatge, el govern, segur de si mateix en unes formes escandalosament millorables (per dir-ho d'una forma molt generosa), es refermarà en la seva manera de procedir. Tanmateix, s'acosta l'aprovació dels pressupostos (serà aquest desembre) i hi haurà una bona (una nova) oportunitat per veure-ho. Confiarem en què, superat el dol, s'hagi entès (ara sí) la demanda.  

dimarts, 13 de setembre de 2016

El seny de Margallo

En la darrera entrada que vaig fer, ja deia que havíem d'acabar amb el franquisme d'una vegada perquè els arbres del règim sovint no ens han deixat veure el bosc del poder espanyol (les dinàmiques, estructures i persones i naturalesa que han configurat el disseny i domini de l'estat).
Aquesta darrera Diada mateix, el ministre espanyol d'Afers Exteriors i gibraltarenys, José Manuel García Margallo va escalfar l'ambient amb un estirabot lamentable: segons ell, la magnitud de la tragèdia del trencament de la unitat d'Espanya era superior als efectes d'un atemptat terrorista (que habitualment, recordem-ho, acostumen a incloure víctimes mortals i ferits). La dissolució d'Espanya, deia, era una mena de tragèdia irreversible (per la gent del PP, la longevitat d'Espanya supera l'edat geològica de la Terra). 
Però deixant a banda la frivolitat amb què Garcia Margallo va esbandir les conseqüències dels atemptats terroristes (silenci clamorós de la en d'altres ocasions ultraamatent Asociación de Víctimas del Terrorismo) i el fet que això mateix hauria de suposar la dimissió o el cessament immediat d'aquest individu (posem-lo a la cua...), malgrat tot això, deia, aquestes declaracions no deixen de ser simptomàtiques d'una determinada manera de pensar les coses per part del nacionalisme espanyol. Fins i tot, diria, és una reacció ben natural (cal recordar que, per sobre de qualsevol altra cosa, i des del llit de mort Franco va demanar al seu successor a la prefectura de l'estat, Juan Carlos de Borbón y Borbón, que mantingués la unitat d'España).

És ben cert que cap de nosaltres tria allà on neix i que ningú és responsable de les actes perpetrats per pares, avis i branques més enlairades de l'arbre genealògic. Però l'estirp Margallo, com tantes altres a l'estat espanyol, són un autèntic model de supervivència en el medi del poder. Encara més, en el seu cas, poca altra gent deu poder dir que té una guerra al seu nom: la Guerra de Margallo, un conflicte produït entre 1893 i 1894 entre tribus o cabiles rifenyes i la guarnició de Melilla, comandada pel governador Juan García Margallo, besavi del ministre i que va fer esclatar la tensió després de fer construir una fortificació al damunt de la tomba d'una persona santa per a les tribus de la zona. El Margallo d'aleshores morí en combat d'un tret al cap després de calibrar erròniament un moviment dels rifenys que deixà les seves tropes atrapades entre el foc enemic, fet que en suposà l'aniquilació. Bé, això digué la versió oficial: l'error de maniobra i l'escombrada dels seus homes hi fou; el tret al cap que liquidà Margallo, també. Però sembla que no és tan clar que la bala provingués del cantó rifeny: un jove tinent, de nom Miguel Primo de Rivera, li etzibà el tret indignat perquè els fusells amb què els rifenys estaven massacrant els soldats espanyols sembla que havien estat venuts de contraban per part de... Margallo.
Trobem un altre García-Margallo al Marroc, enmig d'un altre despropòsit militar espanyol: l'anomenat Desastre de Annual. En aquest cas fou el capità Juan García-Margallo y Cuadrado (besoncle del ministre) qui caigué en combat (i al costat d'un altre Primo de Rivera, per cert). 
El pare del ministre, Manuel García-Margallo Riaza, fou Inspector Tècnic de Timbre de l'estat i José Manuel García-Margallo mateix es va accedir al Ministeri d'Economia i Hisenda el 1973 com a secretari general tècnic. A més, és parlamentari (de forma intermitent) des de 1977. 


Margallo, buscant solucions al desafío secesionista


Així doncs, la patinada de Margallo s'ha de calibrar de forma adequada. Un alt representant públic d'un país civilitzat no pot empastifar amb declaracions com aquestes: la responsabilitat que se li pressuposa hauria de fer incompatible l'exercici del càrrec amb declaracions d'aquesta baixesa moral. I punt. Fora i que passi el següent. Ara bé, per Margallo això no és una relliscada: és un fotograma de la seva concepció del món. Representant el que representa, una nissaga on ressona amb força el dring de la faramalla marcial, on alguns dels seus mateixos representants han deixat la pell per una idea d'Espanya eterna i immutable, s'entén que, per a ell, la dissolució d'una finca per a l'exercici del poder i la impunitat on els morts ja els posen els altres sigui un autèntic drama existencial. Les bombes d'ETA mataven espanyols però no van matar Espanya, i a gent com ell li van servir de pretext per cohesionar la societat espanyola: cap problema, doncs. Ara, la possibilitat d'una trencadissa territorial que pot dur associat (també a Espanya) el qüestionament de l'status quo i la pèrdua de les xurriaques seculars, ja no és una cosa amb què es pugui fer broma. 

Article de Quim Torra: "Las guerras de los Margallo"
Pàgina dedicada a García-Margallo a Los genoveses



dijous, 1 de setembre de 2016

Acabem amb el franquisme (d'una vegada)

Aviat farà un any que vam superar les quatre dècades de la desaparició (física) del Dictador espanyol Francisco Franco, però hi ha una sensació força generalitzada entre les forces d'esquerres i no nacionalistes espanyoles (i estesa amb més força durant la darrera dècada) de què una Transició tancada en fals no va permetre realitzar la ruptura que calia. En gran mesura, això és cert: deixant ara de banda si el que es va fer és tot allò que es podia fer en aquell moment, el que és inqüestionable és que, de ruptura, no n'hi va pas haver. No es va passar comptes amb els criminals franquistes, l'estructura de l'estat va quedar institucionalment com havia disposat el Dictador i no es van depurar els organismes i institucions més implicats amb l'apuntalament del règim (policia, judicatura, exèrcit...); així mateix, el model territorial (aquest eufemisme per referir-se a la intocable unitat d'Espanya) va quedar com a inamovible i com a principal preocupació del dictador moribund, segons admetia el seu successor a la prefectura de l'estat Juan Carlos de Borbón y Borbón. I més d'un etcètera.
Tanmateix, és la dictadura franquista l'origen (amb la contribució de la Transició) de l'estat de coses a què ens enfrontem a hores d'ara? És evident que hi té part de culpa, però no crec pas que sigui així completament. Per començar, seria atribuir al franquisme un poder massa absolut, capaç de deturar les forces de la Història i els diferents contextos i conjuntures internacionals amb els quals ha conviscut. Som on som per moltes altres raons externes que geogràficament, políticament, econòmicament, etc., han anat modelant la societat en què vivim avui: aquest segon gran procés de globalització (o americanització, en aquest cas) que determina l'economia, la cultura, l'oci i tantes altres coses; la (llarga) crisi dels estats-nació supeditats a entitats supraestatals que obliguen a la cessió de prerrogatives fins ara reservades a aquestes institucions (la Unió Europea, per exemple); la crisi de les identitats i els seus processos de redefinició... N'hi ha moltes. Però a nivell idiosincràtic, espanyol i català, hi ha dos àmbits en què la presència i influència del franquisme és encara prou evident al marge de tot això altre i que fa urgent que ens proposem de liquidar-lo d'una vegada per totes.


Foto: bbc.com


En primer lloc és urgent superar i sentenciar els mals intrínsecs heretats del règim: liquidar les seves pàgines d'horror no resoltes que ara agrupem sota l'epítet tan mal·leable (i tant estiregassat) de "memòria històrica". O dit d'una altra manera més concreta, tot allò que s'aplega sota l'anomenada (i també cada vegada més genèrica) "querella argentina" que acabarà per convertir-se en un autèntic memoràndum de les violacions dels Drets Humans perpetrades a l'estat espanyol entre 1939 i 1977: tortures, violacions, robatoris d'infants, assassinats, desaparicions... Al mateix temps, però, la querella argentina servirà per certificar la vergonya internacional que representa l'actuació (o la no actuació per ser més precisos) davant dels crims del franquisme per part de la democràcia espanyola: impunitat per a criminals i abandonament de les víctimes. 
No pas per casualitat les tasques de recuperació d'aquest passat sepultat per l'amnèsia i el silenci col·lectius imposats des del 1939 (i no pas des del 1978) han partit des de l'àmbit privat: la querella argentina neix de la constatació d'aquest miserable paper institucional espanyol, que ha deixat desemparades milers de persones que s'han decidit a actuar pel seu compte, cercant la justícia i la reparació pel seu compte i fora de l'estat; al mateix temps, la iniciativa del Banc d'ADN, neix d'aquesta mateixa situació (i malgrat la urgència, o potser en part per això mateix, i perquè la sensibilitat és cada vegada més alta, sobretot a Catalunya, sembla que pot tenir algun èxit institucional important).
Fins i tot (i això no és l'àmbit estrictament privat, però tampoc és una iniciativa política pública i institucional), la repercussió de la bona feina dels documentals de Montserrat Armengou i Ricard Belis a TVC (hi ha evidentment més gent que a fet bona feina en l'àmbit de la investigació periodística, però ningú amb l'impacte dels documentals d'aquest equip emesos en prime time a la televisió pública catalana) és deguda a la profunda impressió que ocasionen en una audiència que, en la seva immensa majoria, desconeixia el robatori de nens o els maltractaments en els centres "d'acollida" de dones i de menors del règim.
Això, tot plegat, només són alguns exemples de la cara més fosca d'un règim que no en va tenir cap de massa amable, malgrat els esforços en fer exercicis de nostàlgia edulcorada que ens intenten presentar aquells anys que per a tanta gent foren de misèria, exclusió i repressió moral i política, com una mena d'aquellos maravillosos años en versió cañí; o de relativitzacions irresponsables de periodistes amb ínfules d'alguna cosa més que han presentat el règim (en la seva fase final) simplement com una mena de caserna col·lectiva on, qui més qui menys, es podia escaquejar de l'estreta cotilla repressiva. M'imagino que les germanes de Salvador Puig Antich, la canalla de les Llars Mundet o l'Auxilio Social, les noies del Patronato o els familiars de les víctimes dels Fets de Vitòria (el dictador ja era mort aleshores) en discreparien una mica.
Com deia, tot això només és una mostra perquè tota la dimensió de la repressió franquista, exercida durant quatre dècades i que afectà la població a nivell social, econòmic polític i psicològic, òbviament, no és possible d'encabir-la aquí. I els seus efectes directes són els que són més urgents de resoldre: les fosses, els internats, els crims de l'Església a l'empara del règim, les tortures... Tot això és el que requereix justícia de forma més imperativa: en primer lloc per a les pròpies víctimes, que han de poder recuperar la seguretat en elles mateixes, la dignitat i els anys robats, a través de la reparació oficial i pública; però també perquè els fonaments democràtics de l'actual societat espanyola sempre trontollaran si es continuen assentant sobre l'oblit i el menyspreu dels greuges patits per les víctimes del franquisme. Fa, com a mínim, dubtar de la salut democràtica de l'estat espanyol si desenes i desenes de milers de morts continuen abandonats en pous, fosses, rases i vorals de les carreteres. És una vergonya internacional inadmissible.

Però, alhora, i durant massa temps, fa la sensació que el franquisme i el sedàs de la Transició han actuat com una colla d'arbres que no ens han deixat veure del tot el bosc. Parafrasejant Antonieta Jarne, que ja explicava això mateix en un article de fa mesos, ni la Transició ni el franquisme no són l'origen de tots els mals que patim aquí (ni a la resta de l'estat). Més aviat, la dictadura franquista va amplificar fins al paroxisme alguns dels elements que configuraren la naturalesa de l'estat modern espanyol i, sobretot, de la visió nacional sorgida del desastre del 98 (quan es vertebra com una religió monoteista d'estat per dir-ho en paraules d'en Xavier Díez). Que l'Església espanyola rebutgés tot el que havia passat al món, com a mínim, des de Galileu no era culpa del franquisme sinó de la seva pròpia idiosincràsia i de la seva relació amb l'entorn: en el franquisme no va tenir altra cosa que un vehicle i uns mitjans excepcionals per a imposar la seva visió i les seves pràctiques més retrògrades, venjatives, hipòcrites i corruptes. El franquisme va ser, entre d'altres coses però això també, un mecanisme de perpetuació d'unes elits que ja havien dominat l'estat abans d'aquesta dictadura: el règim es pot llegir, també, com un relat de com mantenir el poder (ja vaig dir que això era una de les qüestions que em suscitava la lectura d'El franquisme que no marxa, d'en Lluc Salellas, en el qual hi veiem famílies que no és que manin des de la dictadura franquista: manen, almenys, des de la de Primo de Rivera). Les oligarquies agraristes antimodernes que van impedir la reforma agrària i la modernització econòmica de l'estat per tal de mantenir la seva estructura de poder molt abans ja del règim de Franco van contribuir a què, encara avui, les regions del sud d'Espanya es comptin entre les més desafavorides d'Europa. No cal dir, que la persecució de la dissidència nacional, l'al·lèrgia fundacional a la diversitat de l'estat, no és un invent de Galinsoga, i que la persecució de les llengües i cultures no castellanes té unes arrels pregones que foren un dels motors (no pas conseqüència) de la rebel·lió militar del juliol de 1936.
El franquisme va amplificar, aprofundir, molts dels mals de l'estat espanyol: no va innovar en el fons; en tot cas, en la forma, fent ús de les possibilitats de control i de garantir l'estatus quo que oferia el seu temps. La Transició no va desballestar res d'essencial i va tenir (i té) com a text sagrat, autèntica epifania per a alguns, una constitució en què alguns articles van ser dictats directament des de les casernes i es consagrava el caràcter atemporal de la nació espanyola (única i veritable), que es revelava prèvia a tota fórmula d'organització de l'estat.

En definitiva, és urgent acabar d'una vegada per totes amb el franquisme: per totes les injustícies que encara arrossega; crims no resolts que són una autèntica vergonya democràtica inacceptable per a ser homologat amb qualsevol democràcia consolidada i de qualitat. Però també perquè la seva no liquidació no ha permès d'enfocar correctament la naturalesa de l'estat espanyol, que arrossega llasts que no provenen dels quaranta anys centrals del segle XX, sinó de molt més enrere. 
A Catalunya la via majoritària proposada per al trencament explícit (la independència) és, sens dubte la més efectiva per liquidar el franquisme, la seva herència i tot el pes i les inèrcies seculars anteriors. De pas, liquidarà el victimisme regionalista tradicional per manca d'excuses i enfrontarà els catalans al repte (no pas petit) de construir una societat alliberada de tots aquests vicis. Però, al mateix temps, pot ajudar al que quedi de l'estat espanyol a liquidar, al seu torn, tot aquests greus defectes estructurals: perquè s'haurà de repensar i tindrà l'oportunitat de fer-ho democràticament.


dimarts, 2 d’agost de 2016

Elucubracions franquistes: Xavier García Albiol



Com amb tantes altres coses, la Història (o per ser concrets hauríem de dir el rigor històric) no surt massa ben parada de la seva relació amb el discurs polític, en especial quan es tracta de fer-la servir per a les urgències i les estridències mitingueres o del debat parlamentari més abrandat. Si, a banda d'això, tenim personatges que les deixen anar tal-com-raja perquè estan més preocupats més per l'efecte en l'audiència (la que no és en seu parlamentària mateix, sinó que ho rep a través de tota mena de pantalles) que pel fons, el resultat és doblement dramàtic.
Tanmateix, és sovint la plena consciència i, per tant, la mala fe descarada el que condueix a estrafer allò que ara se'n diu el relat històric. O el que és el mateix: la voluntat deliberada de manipular el passat per adequar-ho als interessos polítics del present. En parlàvem en aquest post. Òbviament, això no és una exclusiva del PP; ni tan sols de la dreta. Tots els règims i governs, ja siguin comunistes o liberals, feixistes o democràtics, o nacionalistes en la gradació que sigui, tots plegats, han estirat i rebregat els passats (bàsicament les genealogies nacionals) propis per legitimar l'status quo que representaven.
Ara bé, l'altra cara del drama que assenyalava al principi és directament filla de la ignorància, que ja sabem que sempre duu associada l'atreviment de la inconsciència pròpia de la gravetat del que s'està deixant anar a la lleugera. Aquesta faceta tampoc és privativa de cap color polític: Marc Bertomeu (Podem) parlava de "lògica totalitària" referint-se al full de ruta de Junts pel Sí. Però, malgrat que d'indocumentats n'hi ha a totes bandes i que patinades en pot tenir tothom, la dreta espanyolista genèticament franquista, el Partit Popular, excel·leix a l'hora d'oferir una imatge cañí, de menyspreu per la cultura, fins i tot oferint la flaire dels bars més casposos d'urbanització amb senyors amb bigoti i encenedor amb el toro d'Osborne i el lema "que inventen ellos" tatuat al front. Això és lògic, tenint en compte que el seu màxim líder i president en funcions del govern d'Espanya, fraternalment victoriós per tercera vegada consecutiva, no té més lectura coneguda que el Marca. O que a un territori tan històricament delicat per al PP (i ara sembla que més que mai, arran de la consolidació de C's, la dreta moderna, desacomplexadament nacionalista i nascuda de la fusió d'un catàleg d'Ikea i d'un llibre d'autoajuda) hi hagi al capdavant un dels personatges més impresentables de la política catalana amb el permís del regidor d'aquest mateix partit a Cardedeu.

No cal que els nostres representants públics siguin experts en la historiografia del país en què treballen: només cal que sàpiguen on són. García Albiol, líder dels populars a Catalunya (i unes quantes responsabilitats més) i fan de Torrente (sic), ja era prou conegut per atonyinar manifestants i per fer campanyes xenòfobes de caràcter local a Badalona. Ara, en moments de, sembla, màxima tensió política, ens regala la seva particular lliçó d'història comparada:






Sembla que després de l'enrenou generat per aquesta acurada declaració (com molt bé assenyala García Albiol Franco no va posar en risc l'autonomia de Catalunya: un cop suprimida i fins a la mort del Dictador no es va haver de patir gens) ha intentat "posar-hi remei" assegurant que el que volia dir és que Catalunya viu una crisi institucional que la situa al franquisme. Com que l'home s'ha fet un nus al cervell, les interpretacions d'aquest intent d'arranjar la patinada ens poden conduir a conclusions bastant més inquietants. Si pot ser, jo espero que ens ho aclareixi ell mateix amb la franquesa que li és habitual.
En termes bourdieans (de Bordieu, i no de bordar) no sé quin capital simbòlic arrossega un personatge de formes indignes, discurs txusquero i exigència intel·lectual del nivell del Sálvame, però semblava clar que era l'única persona capaç de liderar el projecte del partit del govern espanyol a Catalunya. Aquesta és la magnitud de la tragèdia.
[Cal recordar, i torno a citar-me a mi mateix que Sánchez-Camacho, predecessora d'Albiol, davant de la terriiiiiiible opressió nacionalista catalana va reclamar un retorn a la Catalunya de la seva infantesa, és a dir: al franquisme]

Ara bé, Albiol més enllà de qüestions físiques evidents, és la part més visible i grotesca del sistema de partits espanyol i és fàcil caure en la crítica d'allò més cridaner i desagradable. Cal parar atenció a estimulants visions que ens acosten a la profunditat dels mals que patim. Per exemple: el substrat orteguià de la política espanyola i l'origen franquista del bipartidisme del sistema.

dilluns, 7 de març de 2016

I de tant en tant, José María Pemán

Hem vist com, de forma insistent, la qüestió de l'anomenada memòria històrica reapareix a l'agenda política i social d'aquest país. I només faltaria, tenint en compte la magnitud dels episodis del passat i la gestió (és un dir) que se n'ha fet. I això malgrat el relat que pretenen imposar alguns partits nous com C's que per boca del seu líder consideren que a la malanomenada Transició no hi va haver vencedors ni vençuts.
Tota una declaració d'intencions que obvia, per començar, com es va arribar fins a la Transició, com van ser els 40 anys immediatament anteriors que van disposar el tauler de joc, i quina fou la naturalesa de la guerra (i la repressió posterior) que va practicar el bàndol que hi va vèncer. Encara més, direm que té un mèrit important proferir una bajanada d'aquesta magnitud enmig de les efemèrides de l'assassinat de Salvador Puig Antich (el 2 de març en feia 42 anys) i dels Fets de Vitòria (el 3 en feia 40). Però sobretot, encara té més mèrit dir que la Transició es va fer sense vencedors ni vençuts quan desenes de milers de cossos continuen en fosses sense identificar (cal insistir-hi, el segon país del món després de Cambodja). 
Obviar que amb aquest estat de coses (una vergonya mundial, ni més ni menys, que fa esgarrifar els organismes internacionals) és impossible bastir una estructura democràtica ètica i homologable als sistemes més avançats de respecte a les llibertats i drets dels ciutadans ja denota una qualitat democràtica com a mínim sospitosa. No deu ser cap paradoxa que justament el partit de Rivera sigui tan ambigu (o potser no n'és gens?) amb la condemna del règim franquista.
Potser a Rivera, i a molts dels integrants del seu partit (i no cal dir, del PP i d'altres formacions polítiques), els aniria bé anar a sentir el que explica en Roger Heredia amb el seu combat, no ja per la memòria, sinó per la justícia, amb la creació del Banc d'ADN per tal que la gent pugui trobar, enterrar i plorar els seus morts. I llavors ens repensem això de vencedors i vençuts.


Roger Heredia en una entrevista al digital El Món (foto: Jordi Borràs)


Però fins i tot en els llocs on massa sovint ens pensem que fem les coses millor que els altres, Heredia hi situa deficiències importants. Molt importants. La política de la Generalitat en matèria de fosses és, de partida, molt més encertada i avançada. Però en l'aplicació efectiva ha estat, fins ara, molt deficient. A més, hem començat, diu ell (amb raó), la casa per la teulada: una bona política en l'espai públic de desfranquització, d'eliminació de símbols, de museïtzació d'espais, d'investigació historiogràfica... però sense que, prèviament hi hagués una reparació de les víctimes.
Mostra d'això darrer és el que va passar dijous passat al Parlament de Catalunya. S'hi aprovava una moció presentada per la CUP en què es demanava impulsar la identificació genètica de les persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura i l'actualització i millora del Mapa de fosses comunes i del Cens de persones desaparegudes i la creació del Mapa de llocs de repressió a Catalunya. Tanmateix, el focus (devia ser més llaminer mediàticament) es va centrar en la qüestió del monument franquista de Tortosa i la demanda de la seva retirada per part de la cambra catalana. De gran impacte simbòlic (no li restem importància: l'existència del monument és una vergonya injustificable), sens dubte, però de menys rellevància social que les iniciatives destinades a la reparació de les víctimes i les seves famílies.

Per cert i per acabar, un detall garriguenc, també de caràcter simbòlic. Amb la CUP, i a la recerca de vestigis franquistes al municipi, hem constatat, en primer lloc, que s'ha fet una bona feina de neteja de simbologia feixista: la Garriga està pràcticament lliure de les celebèrrimes plaques del Ministerio de la Vivienda, de noms de carrers, de monuments i de qualsevol altre element simbòlic del règim. En segon lloc, com n'és de difícil que l'ombra del règim s'acabi d'esvair i com n'és d'important que ho faci. El 2007 es decidia, per part del consistori garriguenc, el canvi de nom del carrer José Maria Pemán, escriptor franquista (i abans primorriverista) sense cap vinculació amb la Garriga, pel de Miquel Porter i Moix (un perfil als antípodes i en aquest cas, amb vinculació a la Garriga). El cas és que els veïns del carrer no en van estar convençuts i 34 van fer al·legacions argumentant perjudicis econòmics, al·legacions que van ser desestimades per l'Ajuntament que, previ assessorament, va determinar que l'afectació econòmica era mínima. Com no podia ser d'altra manera el PP va votar en contra de desestimar les al·legacions i, oh, sorpresa, CiU es va abstenir. Sigui com sigui, el carrer, que ara llueix la placa dedicada a Miquel Porter i Moix conserva un portal amb l'adreça antiga, amb el cognom de l'escriptor falangista, això sí, ridículament catalanitzat (ho veureu a la foto d'aquí sota). Desconec si l'edifici, de relativa nova planta és anterior al 2007, quan es va produir el canvi de nom. En tot cas, sigui per raons trivials, sigui per raons més inconfessables, el franquisme fa quaranta anys que marxa i encara no ha acabat d'anar-se'n. Ja en seria hora.

 

dijous, 25 de febrer de 2016

La paura

No sé si el d'ahir va ser el Ple més agre de la present legislatura a la Garriga, però, certament, hi hagué alguns moments de tensió política, en què el to de la discrepància fou encès.

Aquesta petita tempesta en l'oasi garriguenc va venir motivada (o magnificada) per una moció que vam presentar conjuntament els grups de la CUP i el d'Acord-ERC, amb el suport ja explicitat prèviament de SI, en què demanàvem declarar persona non grata a l'actual monarca espanyol, Felip de Borbó, i declarar la Garriga municipi lliure de monarquia. Una moció de marcat caràcter polític i simbòlic, específicament antiborbònica, però antimonàrquica en general alhora. És aquesta d'aquí sota:




Les motivacions per presentar-la i defensar-la són prou clares i ben senzilles d'entendre. Més encara si ens atenem als que la vam promoure (CUP), als que s'hi van adherir per presentar-la conjuntament (Acord-ERC) i als qui s'hi van afegir tan bon punt van poder (SI). Però anant més enllà de la voluntat de ruptura implícita plantejada des de la perspectiva independentista (els greuges catalans amb la monarquia borbònica i la necessitat de trencar-ne els vincles per a poder construir un estat lliure, democràtic i igualitari), em vaig permetre d'emplaçar a les forces republicanes, siguin federalistes, centralistes o veganes (ICV, PSC) i fins i tot em vaig permetre d'interpel·lar el regeneracionisme espanyol actual en el sentit que pretendre regenerar l'estat sense posar en qüestió una institució com la monarquia (i, encara més, la borbònica), era com a mínim, d'una consistència argumental discutible.
En el fons preteníem el que plantejava en Xavier Díez des del seu blog dies enrere a Borbons, o la necessària escenificació de la ruptura, però des dels municipis, atès que Breda i Arenys de Munt ja havien iniciat el camí fa ben poc. Som capaços d'imaginar la potència simbòlica de centenars i centenars de municipis catalans (o, fins i tot, d'altres pobles dels subjugats per l'estat espanyol) declarant-se deslliurats de la monarquia espanyola i barrant el pas institucional del seu representant actual?

Doncs a la Garriga ens hem quedat en aquest terreny: en el de la imaginació, perquè la moció no va prosperar. Hi van votar en contra els set regidors de CiU, el del PSC i, esclar, el de C's. Tot amanit amb una lacònica abstenció d'ICV...
Els arguments (per dir-ho d'alguna manera) de C's eren previsibles. Si el Ple d'ahir hagués estat un dibuixat com en un còmic, el regidor taronja hagués tingut un globus de diàleg d'aquells amb serps, llamps, punyals i espetecs. Els del PSC, posant per davant el seu republicanisme i la seva voluntat de reformar l'estat, es van atènyer als límits legals de la moció. Tampoc massa cosa a dir. 
Però el plat fort va venir de la mà de CiU: el regidor Jordi Pubill, amb cara de pomes agres, declarant que el seu grup no és gens afecte a la monarquia, va expressar el vot en contra dels convergents perquè "ells ja han desconnectat" i perquè així ho requeria la "responsabilitat del moment històric". I ja està. Estupor en tota la seva dimensió semàntica. Òbviament, això costa més de creure que dir que la homeopatia serveix per a curar alguna cosa, i així ho vaig manifestar (no em negareu que declarar-se desconnectat i presentar-se a les eleccions al Congreso espanyol és, com a mínim, pintoresc). 
I aquí hi va haver els retrets més, diguem-ne, encesos: jo que els trec el putaramonetisme, i ells que em diuen que això d'enviar gent a la paperera és molt lleig... Aquest punt va ser important, perquè van qüestionar que valgués la pena, això de declarar persona non grata al monarca; nosaltres els vam dir que ja s'ha fet altres vegades. I ens responen que sí, però mai a ningú d'aquesta magnitud institucional. Alto les seques: no serà que el motiu és que hi havia una mica de por i que el que calia era evitar que prosperés la moció (d'aquí el vot directament en contra) per evitar possibles represàlies, i que els arguments de responsabilitat, seny (sí, va sortir el seny) i desconnexions eren un vernís interessat per disfressar una postura que potser CiU va creure indefensable? 
El cas és que sí, el vot en contra era el darrer dic de contenció de la moció: just abans de procedir a llegir-la i a votar-la, el secretari va intervenir a instàncies de l'alcaldessa per advertir de les possibles conseqüències legals d'aprovar la moció. Però ni tan sols aquest era el primer subterfugi legalista. Abans del Ple, des de CiU ens havien convidat a retirar momentàniament la moció (fins al març), perquè segons ells, no la veien clara des del punt de vista legal.

Potser aquest any el veurem per Corpus


En fi, des de la necessària ruptura que alguns entenem que s'ha de produir i, sí, des de la necessitat d'escenificar-la en aquells àmbits en què entenem que es poden generar consensos i què caram, que ho requereixen des de la urgència democràtica, vam quedar negativament sorpresos de les postures adoptades per part de CiU (ens temíem, com a molt, una abstenció) i, també s'ha de dir, per part d'ICV i dels seus argumentaris estrafolaris.

És, doncs, una oportunitat perduda per a escenificar aquesta ruptura i per demostrar que, un cop més, davant dels gestos polítics només hi ha la resposta judicial i repressiva; una oportunitat perduda per demostrar que les institucions catalanes, a diferents nivells, estan per la ruptura i al costat dels valors més essencials dels fonaments de la democràcia, on la monarquia no hi hauria de tenir lloc. Una oportunitat perduda per demostrar la determinació que tenim d'arribar allà on volem arribar.
Esperem no perdre'n gaires més.


divendres, 19 de febrer de 2016

El pou de l'horror

La relativa llunyania temporal (cada vegada, i lògicament, més àmplia), les dècades de silenci, amnèsia i por somatitzada i, fins i tot, el revisionisme que plana sobre la Dictadura, avalada per una dreta política i social encara per civilitzar democràticament (i, segons com, en d'altres aspectes) han provocat un desconeixement i una manca de comprensió real de l'abast de la repressió i el terror generat pel franquisme durant tots els anys (diguem, estrictes) que aquest règim va determinar la quotidianitat de l'estat espanyol i els pobles que hi són sotmesos.

Hi ha hagut, com apuntava, qüestions com ara la distància generacional, que poden relativitzar molt més fàcilment un dolor i un patiment que, a més, poden no sentir-se com a propis. Probablement, generacions com la meva (nascuda a finals dels setanta) i, sobretot, les posteriors han tingut un coneixement tangencial, esbiaixat i, en general, força deficient del franquisme, fruit de la dificultat de parlar-ne a casa i, en especial, de la voluntat de no explicar-lo per part de l'estat mateix. Si sense normalitzar el coneixement del que fou un règim construït sobre l'odi, el terror i la mort hem passat a veure'n paròdies (algunes certament ocurrents) com la del Polònia, o retrats fragmentaris com vídeos a internet que presenten el Dictador com a algú, senzillament, ridícul, caspós i una mica friqui, les generacions més joves poden arribar a veure els moviments de restitució de la dignitat de les víctimes del franquisme com a una cosa aliena i no pas com una demanda ètica i moral ineludible per a construir una societat democràtica. I poden formar-se una imatge equivocada, relativitzada i suau del que fou un règim criminal i cruel. El Cuéntame, vaja.

Si tinguéssim una topografia del terror franquista al cap aconseguiríem una imatge potent i esgarrifosa del que va suposar el règim. De la seva naturalesa real. A base de sobreposar els mapes dels bombardejos, de les fosses, de les presons, dels destins dels infants segrestats, dels llocs on van anar a parar treballadors esclaus, de l'exili, dels camps d'extermini, dels espais d'experimentació i terror psicològic...
En tot això no es pot oblidar la feina historiogràfica cada vegada més ingent feta la darreres dècades pels experts en la matèria, que, per sort, va creixent gràcies a les noves dades que es van recollint. Dades que, en molts casos, provenen de la feina abnegada d'associacions per a la recuperació de la memòria històrica, que han localitzat i exhumat cossos en fosses, els han identificat i n'han restituït i dignificat el nom.

En aquest mapa dels horrors hi hauria d'aparèixer de forma destacada el lloc i els fets dels anomenats Pozos de Caudé, una finca abandonada proper a Terol (entre els pobles de Concud i Caudé).
L'estiu de 1936, de forma intensa, i fins a finals de 1937, de forma més esporàdica, es perpetrava una autèntica voràgine criminal, un infern a la terra on van ser assassinades i llançades als pous que donen nom al lloc, 1005 persones. La concreció (sense que encara se'n pugui tenir l'exactitud precisa) de l'esgarrifosa xifra té un origen trivial: un pagès de Concud es va dedicar a anotar els trets amb què es mataven i/o remataven les víctimes, fent una ratlla per a cada mort: així va arribar al miler, malgrat que ell mateix admetia que segurament se n'hi van escapar unes quantes. 
Així, nit rere nit, especialment entre juliol i setembre de 1936, va anar fent les esques del que va acabar esdevenint una matança truculenta, que acabava amb els cadàvers dins del pous, als quals s'abocava calç viva després de cada remesa. Foren tantes les morts que els executors van haver d'acabar obrint rases al voltant del pou per encabir els cossos que ja no cabien en aquell forat de 2 metres de diàmetre per 84 de fondària. 264 metres cúbics de restes humanes. Un cilindre gegantí d'horror, on hi van anar a parar la gent que va defensar un règim democràtic legalment constituït; o els seus parents, pel fet de ser-ho; o els seus amics, pel fet de ser-ho. De fet, segons indica Paul Preston a Botxins i repressors, només un pocs eren militants d'alguna força política o sindical: la majoria eren nens, adolescents, dones i homes que no s'havien significat políticament.

Tot això va quedar amagat (no oblidat, evidentment), i no fou fins a principis del segle XXI, pràcticament 70 anys després dels fets, que s'hi va començar a actuar. La immensa majoria de les víctimes encara no estan identificades (fa més d'una dècada se n'havien identificat al voltant d'una quarta part) i la Asociación Pozos de Caudé treballa des de fa anys en aquest sentit, a més de mantenir-ne viva la memòria i dignificar-ne el record (una feina ja prou complexa que ha comptat amb l'agreujant d'atacs feixistes al memorial).


Cartell de record als Pozos de Caudé. Font: http://www.afar2rep.org/memoria/cuade.htm


Per això, cal estar molt alerta davant d'estafes democràtiques com SCC (ho denunciàvem aquí, però sobretot cal llegir Desmuntant Societat Civil Catalana, d'en Jordi Borràs), les amistats que fa darrerament el PSC (com el vergonyós pacte de la fam a Lleida, on es neguen a retirar els símbols franquistes) i la qualitat ètica i democràtica de determinades forces polítiques que juguen amb una sospitosa ambigüitat davant la condemna del règim (al Parlament, a Cerdanyola, a Calatayud i, en general, arreu de la geografia que va patir el franquisme), si no és que l'esquiven directament.
La no condemna del règim és un insult a la memòria del patiment de les víctimes i una relativització inadmissible d'un règim feixista que ha estès la seva ombra tenebrosa més enllà dels 40 anys formals i que ha bloquejat i continua bloquejant el desenvolupament cívic i la modernització de la societat espanyola encara després de la desaparició física del Dictador.
No condemnar el règim i mantenir-ne els honors i els símbols és escopir a les cunetes on encara jauen centenars de milers de persones (el segons país del món amb més fosses per exhumar, després de Cambodja), a la repressió i als assassinats de dècades, al patiment de les dones sotmeses a la cotilla moral i religiosa que les va condemnar a subjectes passius i infantilitzats, a les víctimes de l'imperialisme lingüístic i cultural que encara pesa com una llosa als pobles de cultura no castellana...
Certament, no tot és culpa del feixisme franquista: Espanya té molts mals més antics i pregons que la Dictadura no va fer més que accentuar fins al paroxisme. Però és un deure polític i moral acabar amb el franquisme d'una punyetera vegada.


Per saber més coses sobre els Pozos de Caudé:
Asociación Pozos de Caudé

Los 1005 de Los Pozos de Caudé Teruel

Blog de memòria històrica de represaliats pel franquisme Todos los rostros


divendres, 12 de febrer de 2016

Tots els colors del roig


Rojos, blancs, soviètics, estalinistes, armènies, culs negres, mares, filles, nostàlgics... El mosaic amb què Svetlana Aleksiévitx dissecciona La fi de l'home roig, més que un trencadís, és una acta notarial d'una trencadissa; d'un temps que no existeix i d'un altre temps que no ha acabat d'arribar.
Aquest Temps de segona mà (el títol principal del llibre) ens situa davant de dues tipologies de persones, sorgides, en tots dos casos, de l'evaporació de la Unió Soviètica. Hi ha sovoks i partidaris del capitalisme, i malgrat que la majoria foren modelats a partir dels patrons morals i ideològics del règim comunista, no tots en són nostàlgics, esclar. Tanmateix, d'entre els que esperaven la llibertat, els que confiaven en Gorbatxov, i fins i tot en Ieltsin o Gaidar, són comptats els casos en què les expectatives s'han satisfet d'una manera raonable.

Foto: Raig Verd

El retrat contemporani de l'antic espai soviètic ens mostra un tapís humà, una polifonia de la tragèdia de gairebé un segle: dels patiments de l'ànima eslava, però també de coses que transcendeixen el clos de l'antic espai soviètic: el bastiment del totalitarisme sobre els fonaments de la por, la carcassa moral sustentada en el sacrifici patriòtic per mitjà de l'heroisme, les promeses incomplertes, els anhels que es dissolen amb el primer raig d'aigua, el lloc al Món i a la Història, el bé i el mal...
És, esclar, també (i sobretot) una mirada calidoscòpica sobre l'especificitat de la història de l'Imperi rus i la Unió Soviètica i tots els seus satèl·lits terrestres: la Revolució, el comunisme, Stalin i el Gulag, Tolstoi, Gorki, Soljenitsin i Sàkharov, Gorbatxov i Ieltsin, el capitalisme, la llibertat, la por i la seguretat, la llibertat, la democràcia, temps que s'acaben i persones modelades per a viure en aquell temps que el sobreviuen. Que passen a viure en un temps que no els correspon i no l'entenen ni el saben viure.
Un relat de gent normal, que té la cuina com a espai de dissidència i d'expiació dels neguits i que aboca la vida en Aleksiévitx, notària de la memòria d'un temps i d'un país, per combatre un dels neguits humans que més ens inquieten: l'oblit. El temor a no ser recordats, que és, ben sovint, el temor a què la nostra vida no hagi tingut sentit.

D'altra banda, hi ha, evidentment, el valor literari de l'obra, que és un autèntic monument a la literatura de no-ficció. Aleksiévitx elabora una filigrana literària a base de teixir retrats i testimonis: una veu múltiple, que per això mateix no és unívoca i que presideix l'escena en forma de narrador col·lectiu, amb una mediació invisible i imperceptible, a primer cop d'ull, de la ploma de l'escriptora bielorussa.

Una obra excel·lent, des de tots els punts de vista: un exercici literari majúscul, un recull memorialístic del material sensible que queda soterrat sota les grans causes i esdeveniments de la història; la veu dels sense veu exposada de forma exquisida. Escoltem-la.  


---------------------------------------------------------------------------------


Sobre Aleksiévitx, la seva traductora, Marta Rebón, en va escriure això a Núvol.

   

dimarts, 2 de febrer de 2016

L'imperi contraataca


Amb la recent reorganització del grup parlamentari de la CUP s'ha produït la incorporació de Mireia Boya a un dels seients de l'antic polvorí de la Ciutadella de Barcelona. Segurament, es podrien destacar diverses coses de la flamant diputada (i presidenta del grup parlamentari) Boya, tal com es pot intuir d'aquesta breu biografia de què ja disposa a la Viquipèdia, però el que m'interessa més ara és l'aspecte que justament se n'ha destacat més.
Declarada occitanista (com si ser occità i occitanista fos una mena de nafra o de manifestació alienígena), Boya mateix ha expressat la voluntat de fer servir l'aranès (la variant de l'occità que es parla a l'Aran) en les seves intervencions parlamentàries. En una situació de normalitat (etiqueta que cal fer servir amb totes les prevencions que calgui) això no hauria de ser notícia: l'occità és una de les llengües oficials de Catalunya segons estableix l'Estatut d'autonomia. Però, no ens enganyem, com que la situació no és normal, que Mireia Boya faci servir l'occità "amb normalitat" al Parlament sí que és notícia. I una notícia que no només ha desencadenat un torrent de comentaris, sinó que la qualitat d'aquests comentaris ens ofereix un exemple pràctic ben ufanós de la visió que l'imperialisme lingüístic hispà dispensa a les llengües minoritàries.
Les reaccions a les notícies que en parlaven en mitjans digitals són prou eloqüents. Mirem-ne algunes mostres.

- A La Vanguardia és on van aparèixer els primers símptomes de tolerància lingüística, de respecte i acceptació de l'alteritat: La nueva diputada de la CUP sólo hablará en aranés en la tribuna


- També en l'apartat dels comentaris (una gran aportació dels mitjans digitals a l'esperit crític, la correcció i l'enriquiment informatiu, com és sabut) d'aquesta notícia d'El Món, hi havia alguna perla com aquesta d'aquí sota.


- Un digital espanyol, de perfil moderat, centrista, i tarannà obertament cosmopolita, de nom esdiario, dedicava aquesta peça a la cupaire aranesa, amb un títol tan suggeridor, que no em puc estar de reproduir-lo fotogràficament.


Hi ha altres frases en aquest, diguem-ne, article que convé reproduir tal com han estat perpetrades per prendre mides de la magnitud de la tragèdia (els ressaltats amb negreta són meus): "Por si no hubiera suficiente con el panorama actual, la formación antisistema ha colocado en el Parlament a una firme defensora de una Cataluña independiente con "dos idiomas propios"", "Cuando parecía que ya se había visto todo en el Parlament de Cataluña, un nuevo esperpento amenaza la política catalana más convulsa de los últimos años de la historia española" o "Mireia Boya, se ha colocado en el ojo del huracán al hacerse pública su intención de intervenir en el Parlament ya ni siquiera en catalán, sino en aranés u occitano".

La Mireia Boya mateix, per acabar amb aquest apartat il·lustratiu i tan edificant, difonia a través del seu compte de Twitter un nou recull de creatius comentaris motivats per l'anunci de l'ús de l'occità per part de l'ara diputada. Ressalto això darrer: Boya ha anunciat que faria servir l'occità; és a dir, encara no ho ha fet. Tots aquests esgarips es profereixen, per tant, des d'una postura de, podríem dir-ne, imperialisme (lingüístic) preventiu. Una mena de Minority Report supremacista, per entendre'ns.

Si fem un capmàs de tota aquesta tirallonga de lladrucs imperials, hi trobarem ràpidament tota la nòmina de tòpics que han fet servir els forjadors de la ideologia que ha fet del castellà la llengua dominant. Segons tot el que aquí apareix, no s'hauria de parlar occità perquè és endarrerit (ergo, va contra la modernitat), costa diners, el parla poca gent, és esperpèntic, divideix... No en falta ni un.

Juan Carlos Moreno Cabrera diu que la ideologia de l'espanyolisme lingüístic "intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive", demostració que no s'aguanta per enlloc. I rebla que aquesta hegemonia del castellà "tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto" (a la presentació de L'imperi de la llengua comuna. Guia de l'imperialisme lingüístic espanyol, cita recollida aquí).
Tot aquesta rècula de disbarats que suren cada vegada que es manifesta una alteritat lingüística a l'estat espanyol és fruit d'aquest punt de partida que presenta una llengua (la castellana) vinculada a un projecte polític nacional (l'espanyol) com a superior i única vàlida per a representar de forma legítima aquest mateix projecte; òbviament, doncs, té un caràcter excloent perquè exclou el que s'allunya del cànon, de l'única forma d'espanyolitat possible. O, per dir-ho en paraules de Xavier Díez, relega les llengües no castellanes i les identitats que hi van associades a la consideració d'heretgies del projecte nacional espanyol.
Aquest caràcter excloent no actua, per altra banda, per omissió: és marcadament etnocida i ha procurat, amb més o menys empeño, de forma més o menys explícita, l'extermini efectiu d'aquestes alteritats lingüístiques, culturals i/o nacionals. I, encara ara, ho sabem prou bé, aquesta ideologia "racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació" (de nou, Moreno Cabrera), és prou viva i prou arrelada en capes àmplies de la societat espanyola, i una divisa axiomàtica dels diferents models nacionalistes espanyols, ja sia ultramontà, ja sia més liberal, per fer servir la terminologia de Carlos Taibo. Una altra de les qüestions que ens ha de fer pensar si convé (és un dir) continuar immersos en aquest projecte i si, després d'uns 130 anys de provatures fallides de reforma, val la pena anar-ho intentant una vegada i una altra.



[Coda]
Per reprendre el fil inicial, convé recordar que també "Catalunya s'ha de prendre l'occità seriosament"

dijous, 28 de gener de 2016

Gener


Gener, el mes del foc nou. En la nostra civilització i en la seva manera d'organitzar el temps, el mes de gener simbolitza tradicionalment el fet de recomençar, de nous propòsits i noves oportunitats per provar d'adobar allò que no rutlla en la nostra quotidianitat més rabiosa i, de pas, al món en general. Bé, tot això amb el permís del setembre, un altre mes de retorn i d'inici efectiu d'anys escolars i de depressions postvacacionals.
A nivell històric i memorialístic, el mes de gener també ve carregat d'efemèrides; i alguna d'elles ben relacionada amb el canvi: el canvi d'any havia de començar un (cert) canvi en el cicle de la vida i de l'organització de la societat: vet aquí que l'1 de gener de 1959 Cuba obria la porta del davant a Fidel Castro i els seus barbuts, i Fulgencio Batista prenia la del darrere per dirigir-se a la República Dominicana; fou també un 1 de gener, en aquest cas de 1994, que l'EZLN s'alçava a l'estat mexicà de Chiapas. Curiosament, malgrat l'epítet revolucionari que acompanya aquests dos episodis, en cap del dos casos (un dels quals, a més, reivindicat a si mateix com a indigenista) es va qüestionar l'organització del temps (almenys, que jo sàpiga); és més, van aprofitar la disposició existent per organitzar el «nou temps» que propugnaven. 


Justament, la reorganització del calendari, és a dir, el que en podríem dir com la transgressió del «temps establert», és una qüestió que s'ha produït en processos de qüestionament de l'status quo. El cas més cèlebre és el del calendari revolucionari francès que, segons un decret de la Convenció Nacional, va establir l'inici d'una nova era amb el 22 de setembre de 1792 com a punt d'arrencada i que es va adoptar el 24 d'octubre de 1793. Els mesos no coincidien amb el calendari gregorià, ni els dies s'aplegaven en setmanes, sinó en grups de deu dies.
N'hi ha hagut, esclar, de més tenebrosos. El calendari nazi, per exemple, era un més dels aspectes en què Hitler va provar d'anorrear la tradició judeocristiana. Les noves festivitats s'adscrivien a una tradició i un imaginari propis, amb el Sol i els seus cicles com a element central. Fins i tot, el Nadal es va reorientar segons els paràmetres del nacionalsocialisme. La visibilitat d'aquest nou ordre va anar més enllà dels límits geogràfics estrictes del Tercer Reich: als països aliats (Espanya n'era una des de la victòria del franquisme), les colònies alemanyes perpetraren celebracions lligades a aquesta nova organització del temps. Barcelona no se'n va pas escapar.
Hi ha hagut altres episodis més efímers, però tan o més significatius. Tal com recollia Enzo Traverso (i també Xavier Antich en un dels seus articles al diari ARA, parlant de Les deixalles de la història), Walter Benjamin explicava a Tesi sobre el concepte de la història com enmig dels combats de la revolució de 1830 a França, diverses persones disparaven simultàniament, a París, contra els rellotges que hi havia a la ciutat com si volguessin aturar el temps o com si, com a mínim, s'hi revelessin en contra. Hi ha un altre fotograma paral·lel a aquest que va esdevenir-se més d'un segle i mig més tard i que també recull Traverso: l'any 2000, uns indígenes van disparar contra el rellotge de les commemoracions oficials del cinquè centenari del «descobriment» del Brasil. La revolta contra un temps lineal de la història imposat per la força i que poc té a veure amb la concepció temporal dels oprimits.
Malgrat que en aquest cas és ficció, Albert Sánchez Piñol també recull un d'aquests episodis a Vae Victus: en Martí Zuviría intenta fer veure a un indi yama que el penjoll que duu penjat al coll no és un ornament, sinó un rellotge; l'indi, irat, li respon que allò que diu en Zuviría és una ximpleria: com s'ha de poder tancar el temps en una esfera?
Així doncs, de temporalitats n'hi ha moltes: n'hi ha i n'hi haurà tantes com en vulguem crear. Probablement totes s'encavalquen i s'entrecreuen, de vegades interpel·lant-se o esmenant-se; de vegades, sense ni tan sols interseccionar, avançant de forma paral·lela en funció de la voluntat de comprendre i organitzar el passat i el futur de cada societat. Això passa amb la memòria i la història, diuen Traverso o Benjamin. La memòria qüestiona el continuum lineal de la història, que, al seu torn, s'ha fabricat a partir de la distància, en base a moments de fractura o ruptura que dissenyen els límits de les etapes; o senzillament a partir de projeccions presentistes que cerquen la legitimació en un relat que beu de deus del passat, però construït des de la contemporaneïtat.
En el cas de la memòria, cal veure en quina fase ens trobem immersos: som clarament en un període d'anamnesi (de retorn d'allò reprimit), però amb un consens precari (segurament més ampli a Catalunya que als Països Catalans en el seu conjunt, i, no cal dir-ho, que a l'estat espanyol). Malgrat això, no sé si hem arribat encara a la fase d'«obsessió memorial», però sí que hi ha processos d'institucionalització que poden desdibuixar-ne l'orientació crítica, al meu parer necessària.
Serà, posem per cas, el dia de l'alliberament de Kobanê, comparada ja amb Stalingard i Sarajevo, una data de reivindicació memorialística? Sigui com sigui, caldrà seguir en fase d'anamnesi: quan, per exemple, demà als volts de les tres de la tarda es commemori un bombardeig a la Garriga que segueix impune 77 anys després. El retorn d'allò reprimit encara sembla tenir recorregut per estona, almenys en aquest país, però això no ens ha de fer perdre de vista que, així com hi ha moltes maneres d'organitzar el temps, hi ha moltes maneres de reivindicar el passat: no hi ha una memòria, sinó moltes; que les apel·lacions a superar el passat poden ser perilloses (ho deia Adorno mateix, en relació a Alemanya); i que la memòria, en definitiva, és curta, selectiva i manipulable.