dimecres, 25 de maig del 2011

Els trolls


Un dels titulars més destacats, resultats ja en mà, d'aquesta darrera contesa electoral que ha passat pel damunt de part del nostre país és la consolidació molt alarmantment a l'alça de la força xenòfoba de Josep Anglada, la Plataforma per Catalunya. Tant és així que, ves per on, el programa especial de TV3 va creure convenient passar per antena declaracions del líder del partit racista i obviar olímpicament una altra força emergent, la CUP, que amb més de 60.000 vots al sarró i 101 regidors s'erigia en una de les triomfadores de la nit. Però això ja ho comentarem un altre dia.
No es pot deixar de banda, tampoc, que altres forces han fet seu el discurs propi d'aquesta formació de l'extrema dreta populista i xenòfoba, fet que els ha acabat per resultar profitós electoralment. El cas més clar és el de Xavier García Albiol, en qui el PP ha trobat la manera, per fi, d'aconseguir la victòria en una gran ciutat del Principat, però també en Alberto Fernández i els seus penjaments gairebé extrets d'una concepció racial nacionalsocialista, que també s'han traduït en un augment significatiu dels suports a la capital del país.
Tothom qui tingui dos dits de front serà capaç d'entendre que els xaragalls amb què aquest discurs solca els camins de la vida democràtica i institucional d'aquesta banda de la Mediterrània, no tenen tant a veure amb la quantitat d'immigració rebuda, com amb les condicions socioeconòmiques amb què s'enfronta la nostra societat ara mateix. L'elevat índex d'atur, les dificultats a què s'enfronten moltes famílies catalanes, l'increment de la pobresa i de l'exclusió social estenen un terreny adobat per a cultivar-hi el populisme excloent i perillós que practiquen algunes forces polítiques i que saben que en transcendeix els seus propis límits ideològics formals. Digueu si no com PxC pot presentar llista en un municipi com Lliçà d'Amunt on els índexs de població estrangera són reduïts i, a més, han disminuït en els darrers anys, i a sobre flirtejar amb l'entrada al consistori durant bona part de la nit. O com s'explica que el número dos de PxC a Manresa (i, per tant i per desgràcia, regidor electe) sigui militant d'UGT, tal i com ha denunciat la CUP de la capital del Bages.
Tampoc sembla rellevant per a molta gent que se situa ideològicament extramurs de l'extrema dreta, la declarada trajectòria franquista de Josep Anglada; o que el terrorista neonazi Carlos Francisoud formi part del partit i encapçalés la llista a Badalona; o que Gerard Bellalta, el candidat de PxC a Vilanova i la Geltrú perpetrés una agressió contra el portaveu d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme al Garraf en plena campanya electoral.
Tant li fa que PxC i aquells qui practiquen la simbiosi populista i irreponsable a la recerca del vot, basteixin un discurs amanit de tòpics, sense fonament, ple de mentides. Un discurs edificat sobre els fonaments de la rumorologia popular, que es retroalimenta amb el malestar social, perquè l'atia i hi respon amb allò que la gent vol sentir. Ofereix pinso a aquells qui voten amb l'estómac, obviant que una praxis elemental de la política responsable no és entonar cants de sirena, sinó ballar pel ball que toquen: el nostre demà més immediat no és senzill, però el responsable de tot això no s'individualitza en veïns pobres de les nostres poblacions.
Desmuntar els tòpics era senzill i breu com ho demostra aquest argumentari d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme. O aquesta nota de premsa de l'Obra social La Caixa, que ens recorda que els immigrants aporten més del que reben.
I continua essent senzill. Només cal amarar-nos de realitat i qüestionar el recurs fàcil de convertir la xafarderia en categoria. I combatre'l, com va fer de seguida la gent d'Igualada amb aquest vídeo en resposta al cèlebre i insultant espot elaborat per PxC a la capital anoienca.
Combatre, ens pertoca ara, quan encara no és del tot tard, malgrat que els trolls es veien a venir han arribat, són ja entre nosaltres i s'han instal·lat a les nostres viles i ciutats per quedar-s'hi una bona temporada. Combatre, perquè encara hi ha temps, i no defallir, abans no sigui massa tard.

dilluns, 16 de maig del 2011

El biaix


D'uns any ençà ens han fet prendre l'habitud, si-et-plau-per-força, a aquest artefacte pretesament informatiu dels blocs electorals. El situa en la seva justa mesura el periodista Àlex Romaguera en aquest article al setmanari El Triangle. El que hi diu cau pel seu propi pes i tothom amb dos dits de front n'arriba a treure conclusions prou evidents: els blocs esdevenen un signe de la mala qualitat de la nostra democràcia, amb limitacions a la informació que ens proporcionen els mitjans públics, és a dir, aquells la gestió dels quals depèn dels governants de torn.
Però on Romaguera posa el dit a la nafra és aquí: a banda de la jugada perversa que representen els blocs (un club tancat en què accedir-hi esdevé una proesa), en l'article es denuncia "la feble resposta d'un gremi de periodistes que hauria de rebel·lar-se amb contundència per raons deontològiques". Com sabem, a cada contesa electoral els periodistes dels mitjans públics es limiten a la protesta (rebequeria?) de no signar les informacions que apareixen als blocs (les imatges dels quals són sovint proporcionades pels propis partits polítics, no ho oblidem), fet que certifica la disconformitat del gremi però que no altera en absolut les penoses i prescindibles performances dels personatges grotescos que les protagonitzen. De fet, no hi veiem informació: els blocs electorals són spam que eliminaríem sense vacil·lar si de nosaltres depengués i que només consumeixen amb èxtasi els acòlits més ferms de cada causa/paradeta.
Tanmateix, que no hi hagués blocs electorals (fet desitjable), garantiria una informació veraç i equilibrada? Ha variat substancialment la informació que hem rebut en clau electoral abans del període estricte de campanya? Doncs rotundament, no. La precampanya de les eleccions municipals d'enguany ha resultat eterna amb la presència ja de blocs oficiosos de propaganda electoral en què l'única diferència rau en la distribució del minutatge, però en què els actors han estat sempre els mateixos i s'han bandejat sense escrúpols altres forces que també concorren a les eleccions als nostres ajuntaments.
En definitiva, són moltes les coses que cal revisar, perquè el mal ve d'arrel, els vicis són antics, de primera hora i fins i tot s'encomanen a les televisions comarcals, que segueixen patrons de control similars als mitjans públics de més abast. Per sort, la fatiga es va convertint en ràbia i disposem de nous canals per a difondre i rebre informació, el potencial dels quals no hem explorat a fons. Cal anar-ho fent més sovint.

dijous, 12 de maig del 2011

Una multa contra tots: en solidaritat amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.
Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.
Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.
Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

dijous, 5 de maig del 2011

Presumpcions d'innocència

En el fons les declaracions del conseller d'Interior de la Generalitat de Dalt, Felip Puig, defensant la presumpció d'innocència d'uns quants números dels mossos imputats per tracte de favor a un grup de narcotraficants no m'han sorprès. Ni els presumptes fets (quina novetat!) ni les declaracions del conseller, que de ben segur deu tenir com a consigna marcar paquet per tal de distanciar-se de la discutida gestió de l'anterior, el president de l'eco dels socialistes, Joan Saura. O sigui que cal alinear-se sempre amb els mastins, encara que tornin a casa amb el cap d'un antisistema (de fet, segurament, això encara mereix un os més gros).
Coses com aquestes, sobre les quals es passa ben de puntetes i ningú no ens hi fa fixar gaire, només serveixen per constatar la misèria moral i la mesquinesa dels qui ens governen. La casualitat (o la manca de) fa que dos casos ben recents ens permetin il·lustrar-ho: una noia se suïcida després de passar sis mesos a la presó acusada d'un delicte presumptament comès cinc anys enrere i del qual, primer, sempre se n'havia declarat innocent, i, segon, no hi havia proves que l'encausessin. Insisteixo, la noia és morta, es va suïcidar perquè tot plegat va poder amb ella. En segon lloc hi ha el cas d'en Jonatan Ivorra, que després d'una manifestació el 5 d'octubre de 2006 pel cas del "Forat de la Vergonya" de Ciutat Vella fou detingut pels mossos d'esquadra acusat de llançament de coets contra la policia i li van atribuir delictes de desordres públics, danys i atemptat a l'autoritat. Es va acabar per demanar 8 anys de presó per al jove i gairebé 5 anys després se l'ha absolt. La jutgessa qualificava l'acusació de "marasme confús" i de sorprenent l'actuació dels mossos. La sentència desarma l'Ajuntament de Barcelona i suposa una victòria per al moviment veïnal i les sinergies construïdes a nivell associatiu i demostra, com diu el mateix Jona en aquesta entrevista, que els encausats eren "només" uns cap de turc presos per pagar l'atreviment de plantar cara als plans de la ciutat oficial.
En aquest darrer cas, els encausats han passat un infern de més de 4 anys per gentilesa de la prepotència del poder; en l'altre, el de la Patri, tot ha acabat de la forma més tràgica: una noia innocent és morta. En cap dels dos casos, cap dels polítics de torn van posar-se davant de les càmeres per defensar la presumpció d'innocència que els encausats mantenien. En algun cas, que van mantenir fins a la mort.