dimarts, 30 de juliol de 2019

No es pot començar de nou, després de tot això. "Un cel de plom", de Carme Martí; vida de Neus Català.

Havia tingut llargament ajornada la lectura d'aquest llibre, cosa que he resolt aquesta setmana. 
 
M'ha agradat força, està ben escrit (hi ha alguna llicència formal a nivell literari que a mi m'hi sobra, però el conjunt està bé) i pensat com està per a un públic ampli, compleix el seu objectiu a la perfecció. Els (si no m'equivoco) 20.000 exemplars venuts, l'adaptació teatral que se n'ha fet i la conversió ara en còmic ho certifiquen amb escreix.
 
 
 
La història que s'hi explica, la vida de Neus Català, serveix per a il·luminar alguns aspectes poc i mal coneguts d'un dels moments més abjectes de la humanitat, els camps d'extermini del nazisme, però des d'una perspectiva singular sobre la qual cal aprofundir molt més encara avui. 
 
En primer lloc, la perspectiva femenina de l'experiència dels camps. Català explica com quan va trobar-se amb Montserrat Roig que estava fent feina de documentació i investigació per a Els catalans als camps nazis, l'escriptora va quedar estupefacta quan la primera li va dir que existien els camps femenins com el de Ravensbrück, on ella havia estat internada. Els homes que havia entrevistat havien dit a Roig que els camps de dones no existien! De nou la tasca de memòria en aquest cas és doble: recuperar i mantenir la memòria de les persones que van ser deportades com a deportades; recuperar i mantenir la memòria de les dones deportades en tant que dones. Només cal fer un cop d'ull als principals títols de la literatura dels camps i de l'Holocaust per constatar que, de nou, la referencialitat correspon als homes i que es coneixen pocs o cap relat de dones: Semprún, Levi, Kertész, Steinberg o Amat-Piniella.
En segon lloc, malgrat que les pàgines dedicades a Ravensbrück i Flossenbürg són les centrals, i són, sens dubte, l'episodi més important, trobo molt interessant que hi hagi un gruix notable que explica la vida de Català de després de l'alliberament dels camps. Com es retorna a la vida després d'estar-se quinze mesos al regne de la mort? Quines són les seqüeles del pas per les tenebres, de rebre en pròpia pell maltractaments diaris continus, de patir humiliacions, d'estar observant la vilesa més extrema com a vector de funcionament? Com es digereix tot el que passa al teu voltant, saber que portes roba o que fas servir sabó fabricats a partir dels cossos de víctimes com tu? La somatització de l'infern va ser per a moltes de les persones que van sobreviure, una nova experiència infernal. Moltes d'elles es van suïcidar: no van poder-ho aguantar, es van immergir en el sentiment de culpa per haver sobreviscut, el record d'allò inimaginable els va corcar per dins fins a destruir-los (un exemple d'això el tenim en el llibre del post anterior: Maus, que hi centra la segona part de l'obra). Neus Català també va sobreviure a la càrrega dels camps i ho va fer fins als 103 anys. Una mena de victòria moral pòstuma contra els nazis, si bé la més important que els va infligir és la de poder engendrar vida. Català es pensava que havia quedat estèril i va tenir dos fills.
Finalment, l'exemple de Neus Català també il·lustra l'exemple de tants i tants republicans espanyols i catalans que van lluitar contra Franco, contra els nazis, que van patir els camps, l'exili i la decepció perquè al final de la Segona Guerra Mundial la geopolítica va tornar a passar per davant de la justícia i va permetre la supervivència del règim franquista; i una altra decepció, encara, quan aquest acabava formalment per la mort al llit del Caudillo. Després de 1945 i fins a la mort del Dictador, gent com Neus Català van seguir de forma incansable la batalla contra el totalitarisme ranci que imperava a l'Estat espanyol.
Tot això enmig d'una vida llarga, que va travessar tot un segle (i que va tenir com a un dels darrers gestos la participació al Referèndum de l'1 d'Octubre, cosa que el llibre, acabat el 2011, lògicament no recull) i que inclou episodis com l'enfrontament del poble dels Guiamets, falç en mà i liderat per Català mateix, contra una patrulla de la CNT-FAI en defensa de les seves collites, o la proposta que es va fer a la militant catalana a l'exili de ser la tutora dels fills de Joan de Borbó a Suïssa (!) i que va rebutjar amb un eloqüent: "sóc comunista, jo!".
 
 
 
 
"Un cel de plom" fa justícia, doncs, al seu propòsit, el de donar a conèixer la vida de Neus Català, i la significació que aquesta vida té per al segle XX a Catalunya, l'Estat espanyol i Europa. Al mateix temps, compleix el propòsit de la protagonista, que va esdevenir la seva obsessió després de l'alliberament dels camps: mantenir viva la memòria de les deportades i assassinades en aquell regne ominós. "Jo parlo per donar veu a les dones i parlo per les dones que van morir". 
 


Cap comentari: