divendres, 25 de juliol del 2008

Per uns mitjans lliures i independents: amb VilaWeb!!



Avui ha arribat a Can Partal la querella de la senyora Escarp i el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona a causa de les informacions que aquest diari electrònic va difondre en relació al cas Vilaró, en concret la notícia del dia 13 de juliol: "El cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona va mentir sobre els incidents de la Plaça Espanya"; VilaWeb també precisa la seva posició sobre el tema en el Mail Obert d'avui, del seu director Vicent Partal.

Francament, i com el propi mitjà digital indica, si no hi hagués hagut la pressió de les incoherències assenyalades per VilaWeb, entre d'altres, no haguéssim sabut que el que intentava amagar el consistori barceloní era, com a mínim, que la pacífica celebració dels seguidors de la roja va acabar en aldarulls i destrosses, si no és que encara se'ns intenta amagar alguna cosa més tèrbola (només cal recordar que Llibertat.cat va assenyalar recentment que "La corrupció a la Guàrdia Urbana de Barcelona no és una novetat")

És per això que davant aquest exercici d'opacitat, de manca de transparència, de prepotència, i davant d'aquest intent de silenciar les veus crítiques que aposten per la veracitat i la independència al servei de la ciutadania: tota la solidaritat amb els mitjans lliures del nostre país, tota la solidaritat amb VilaWeb!!


(El logo solidari l'he manllevat del blog d'en Jordi Salvia)

dimecres, 23 de juliol del 2008

Karadzic


No he pogut evitar, en veure les fotos de la versió actual de Radovan Karadzic, de recordar-me de la captura de Saddam Hussein.
El mateix aspecte grotesc i patètic els acompanya en les seves hores baixes, de la mateixa manera que el posat cínic i altiu els definia durant l'apogeu de la criminalitat que van practicar.
És curiós poder observar similituds en casos com aquests, com personatges que han pogut disposar de parcel·les de poder absolut en diferents moments de la història contemporània, amb el vist-i-plau d'Occident en moltes ocasions, esdevenen caricatures ridícules quan cauen en desgràcia i, aparentment, res fa pensar que darrera d'aquests rostres dèbils, cansats, s'hi amaguen autèntics monstres, amb les mans tan tacades de sang que no se'ls veuen ni els dits.
Deu ser una mostra, parafrasejant l'escriptora iraniana Nazanín Amirian, de la naturalesa dels tirans, que, fruit de la pròpia supèrbia, no són conscients de la seva condició de prescindibles, fet que fa que els seus finals siguin encara més lamentables: s'amaguen en clots, venen cremes per les morenes, es deixen barbes llargues, els mortifiquen els polls... i només quatre malalts els ploren quan ells estaven ben convençuts d'estar agraciats amb el favor de tot un poble.
Però no es pot oblidar que darrera aquestes barbes venerables hi ha els morts de Srebrenica o de Halabja; per molt que una rialla condescendent sigui el sentiment que ens generi la imatge del curandero de pa sucat amb oli recentment detingut, hem de recordar que moltes persones segurament han plorat en veure'l, i a l'alegria pel seu arrest s'hi han barrejat també els plors per aquells qui no han vist la caiguda de l'assassí; la caiguda del seu propi assassí.

diumenge, 13 de juliol del 2008

I per Festa Major... xantatge!


Sí, senyores i senyors, la censura ha arribat a Parets amb tots els ets i uts, sense màscares, sense disfresses.

L'Ajuntament de la nostra vila, Parets del Vallès, ha decidit que no permetria la celebració del Correbars, que enguany arribava a la tercera edició, amb una acceptació de públic immensa i creixent i única iniciativa estrictament popular i independent de que disposava la vila durant la Festa Major.

Adduint manca de civisme i que aquesta festa no casa amb l'esperit de Festa Major organitzada, el govern municipal ha enviat una missiva (la que teniu aquí al costat) als propietaris dels bars del Casc Antic, per on transcorria el Correbars, per tal que no hi col·laborin.
És a dir, enlloc de convocar als responsables d'aquesta activitat directament i dir-los que aquesta no es permetrà, l'Ajuntament aposta per una estratègia molt més hàbil: l'amenaça a terceres persones, és a dir, els propietaris dels bars, per tal que no participin en el Correbars. La fórmula és la següent: "Per això, em plau demanar-vos, com a propietari d'un bar, que no col·laboreu en l'esmentada activitat, tot advertint-vos que legalment, podríeu tenir responsabilitat com a col·laboradors dels aldarulls que es puguin ocasionar". Si, posem per cas, a un bar del Casc Antic hi entren cinquanta persones al mateix temps i demanen una cervesa cadascú i se la paguen, se la beuen i al carrer, la gresca condueix a algun desperfecte, el propietari d'aquest bar ja ha begut oli; tot per haver servit a la colla de clients que hauran accedit al seu establiment per a fer una consumició.
Si per contra el propietari decideix perdre una colla de cinquanta, o vint o els que siguin, clients de cop i no servir-los, i aquests s'enfaden perquè no entenen perquè el propietari no vol fer negoci, aleshores aquest contribuent podrà sol·licitar l'ajut de la força pública, que diligentment acudirà al seu rescat: "Posem a la vostra disposició la Policia Local per resoldre qualsevol conflicte que us pugueu trobar alhora d'evitar la vostra participació. No dubteu a trucar-los en cas de necessitat [no us ve ja al cap la sintonia d'El Equipo A?] [...] l'Ajuntament prendrà les mesures adients per evitar que fets d'aquesta magnitud vulnerin els drets dels paretans i vetllarà perquè la Festa es desenvolupi amb el màxim de garanties i convivència possibles [sic]".
Quins problemes hi ha amb el Correbars?

Era gent de fora la que hi participava i provocava els aldarulls (recurs fàcil de descàrrec)? No, és majoritàriament gent del poble (i en concret del Casc Antic) qui hi participa.
Comportava problemes de soroll o disbauxa a altes hores de la nit? No, sempre comença pels volts de les 20:00 i quan començava el concert organitzat per l'Ateneu (que començava cap a les 23:00, sinó abans), el Correbars ja s'ha acabat.
És una activitat incomprensible i molt allunyada del que ha de ser l'esperit de la Festa Major? Com a mínim no és res d'extraordinari com ho demostra que també se celebra a Mollet, a Sant Celoni, a Lliçà d'Amunt,...
Hi va haver greus aldarulls en l'edició anterior? No, no pas greus i no pas pitjors que els que es veuen cada any durant cada dia de Festa Major a les activitats nocturnes del Parc de la Linera.

Perquè aquí tenim el fons de la qüestió: és cívica l'actitud de sectors de públic que es concentra en els concerts del Parc? Òbviament, no; hi ha garrotades any sí i any també, i els barrufets paretans sempre fan guàrdia als accessos per a qualsevol eventualitat (com succeeix cada any). Hi va majoritàriament gent de fora de Parets als concerts del parc? Sí, però això no té perquè ser bo ni dolent i no per això se suspenen els actes en aquest emplaçament.
Tenim, doncs, una colla de joves del poble, per una banda, disposats a fer gresca, a començar amb un pèl de disbauxa la Festa Major, justament perquè s'estimen aquesta festa, i tenim multituds cada nit al Parc, per veure concerts que duren fins a altes hores de la matinada, el soroll dels quals se sent en un radi de quilòmetres, que sovint inclouen balls de bastons espontanis entre el públic i on l'alcohol corre a mansalva subministrat, entre d'altres, per la barra de la Comissió de Festes de l'Ajuntament.
Doncs el primer dels actes és incívic i no correspon amb l'esperit d'aquesta festa; el segon, en canvi, no només és adequadíssim, sinó que serveix per fer autobombo del grau de participació ciutadana que posseeix la Festa Major de Parets; sí, sí, no us enganyo, el nostre inefable Ajuntament, s'ha penjat l'etiqueta de poble-amb-laFesta-Major-més-participativa-de-la-comarca perquè al Parc s'hi acosten milers de persones a escoltar les versions que fa l'orquestra de torn, quin concepte de participació més innovador!
El que passa, molt em temo, i per resumir-ho tot plegat, és que el primer dels actes no està controlat per aquest consistori, que sembla sorgit dels pitjors temps del PRI a Mèxic. Si un acte de Festa Major no té cap vincle amb les entranyes de Can Rajoler, no pot tenir futur.
I a Parets el que no és controlat senzillament ha de ser eliminat.

dijous, 10 de juliol del 2008

Espanya apreta, procurem que no ens ofegui

"Quisiéramos también oir en sus labios [dels catalans] cuando hablen en sitios públicos, el idioma en que la unidad y la grandeza de España se han expresado siempre, [...] ¿Por qué marcar con signos de diferenciación, que pueden parecer de disidencia, la accidentalidad de haber nacido en un pedazo o otro de esta tierra española, [...] pero se nos ocurre -insistiendo en la cordial exhortación- preguntar si no sería ésta una excelente oportunidad de acostumbrarse a lo contrario, a emplear habitualmente la lengua de la unidad de España, la lengua ecuménica de nuestra hispanidad [...]".
Encara que pugui semblar el contrari, això no són declaracions d'algun dels ínclits promotors del Manifiesto. Tampoc correspon a cap de les filípiques matinals (o vespertines) que hom pot atrevir-se a escoltar (si vol) a l'emissora dels bisbes d'Espanya. No ho ha dit Rosa Díez; ni tan sols Montserrat Caballé.
Aquest paràgraf que reprodueixo no és, ni molt menys, la penúltima urpada verbal de l'espanyolisme desacomplexat que tant es deixa veure aquests dies. No. D'aquestes paraules en fa més de setanta anys: corresponen a l'editorial que el diari ABC va publicar el 13 d'abril de 1937 (Segundo Año Triumfal) i les he extret de la "Cronologia de la repressió de la llengua i la cultura catalanes, 1936-1975", elaborada per Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya (Ed. Curial, 1994).
Des del meu punt de vista convé retenir alguns detalls davant aquesta ofensiva espanyolista, que ens poden ajudar, i molt, a esclarir el fons de tota aquesta qüestió.
En primer lloc, res de nou sota el Sol: aquest Manifiesto actual no és res més que l'enèsima prova documental de la qual disposarem per a quantificar numèricament les manifestacions (i mai millor dit) de l'imperialisme lingüístic castellà. És tan sols una prova més, una de tantes, de la naturalesa real de l'estat espanyol, del seu univers simbòlic fundacional. L'estat nacional espanyol contemporani (i això que dic és una redundància) es va fundar a Cadis mamant, per a construir el seu imaginari, del statu quo amb què es resol la Guerra de Successió: derrota i destrucció de les institucions dels Països Catalans del sud de l'Albera, eliminació dels seus instruments d'autogovern, intent d'anorrear-ne la cultura pròpia,... I des de llavors, res no ha canviat. Res.
Els governs espanyols al llarg de dos-cents anys poden haver estat més o menys xovinistes o grotescos, poden haver estirat més o menys la cadena amb la qual ens tenen estacats. Però ens hi tenen. L'espanyolitat és una cosa, i punt: la llengua és una, el territori és un, la bandera és una.
Mentalitat unidireccional, projecte unívoc.
Per altra part, mai hem estat conscients de les nostres pròpies forces, que en tenim; almenys potencialment. I resulta paradoxal que hagi de ser Espanya qui ens faci reaccionar, que ens hagin d'agredir perquè ens desvetllem. Potser són tantes derrotes acumulades, el naixement i creixement del sentiment d'autoodi, l'acomplexament de la burgesia regionalista que tantes vegades ha controlat les regnes del país, sempre procurant no molestar per a poder fer negocis amb tranquil·litat; potser per tot plegat hem acabat perdent el temps escarrassant-nos en fer pedagogia allà on són sords i no ens hem adonat que en realitat, ens tenen por.
Com s'entén si no, que després de quaranta anys d'una dictadura criminal i genocida, que tenia com a un dels principals objectius eliminar-nos com a poble, es redacti una constitució en què es fa xantatge amb l'ús de les armes a tot aquell que trenqui la sagrada unitat de la pàtria, en què la figura del monarca sigui inviolable i es prohibeixi estrictament i expressa la federació de comunitats autònomes? A quines comunitats autònomes els podria passar pel cap de federar-se? Qui podria posseir aquest anhel?
Tenen por, ni més ni menys, d'un poble que, malgrat tot vol continuar sent i per això mateix, per exemple, no acaba d'amagar la llengua (encara que mica en mica l'anem enretirant); i d'aquest mal plora la criatura, que de les llàgrimes en fa manifestos.
Espanya, és en definitiva, irreformable, el temps bé prou que ens ho ha demostrat. I és ben clar que tampoc cessarà en l'intent d'anorrear-nos, sempre ho ha provat i sempre ho provarà; per això també hem de tenir ben present que, com deia Vicent Andrés Estellés, "no podran res davant d'un poble unit alegre i combatiu".
Ben present... aquests dies més que mai.

diumenge, 6 de juliol del 2008

Ararat, Halabja, oblit


Qui se'n recorda del genocidi armeni? Diuen que va dir Hitler als seus generals per tal de convèncer-los d'executar el pla d'eliminació dels jueus, l'Holocaust
Això és el que Raffi el protagonista del film Ararat, l'excel·lent film d'Atom Egoyan, recorda a un actor turc que participa en el film que hi ha dins del film d'Egoyan. I com li respon aquest darrer personatge: qui se'n recordarà?
Més o menys (més aviat menys, tampoc ens enganyem), s'ha parlat del genocidi armeni els darrers anys i ha arribat a alguns parlaments europeus. Turquia, el modern estat turc responsable del genocidi armeni, continua negant-lo.
És, per desgràcia, un dels grans oblits de la història contemporània, el del patiment d'un poble que va patir unes atrocitats inimaginables: l'aniquilació dels armenis de l'Anatòlia oriental ja va començar a produir-se a finals del segle XIX i va arribar al seu punt àlgid entre 1915 i 1921, quan més d'un milió d'armenis van ser cremats, penjats o assassinats de qualsevol altra manera; dos milions més d'armenis varen ser obligats a abandonar la seva terra. Un genocidi en el qual hi van participar milícies kurdes convençudes de les promeses de Mustafà Kemal Atatürk que podrien viure en pla d'igualtat amb els seus germans turcs en la fundació del nou estat, i per això l'ajudaren també a expulsar les potències occidentals que en aquell moment ocupaven Anatòlia arran de la derrota de l'Imperi Otomà (alineat amb les potències centrals) en la Gran Guerra.
Però no va passar gaire temps abans que els kurds patissin en pròpia pell el que el Pare dels Turcs tenia reservat, en el fons, per a totes les ètnies no turques de la República que acabava de néixer a l'Àsia Menor; tampoc hi havia lloc per als kurds en un estat que només reconeixia una única bandera, una única llengua, una única nacionalitat, una única ètnia.
I justament, encara que potser més conegut, sobre el drama dels kurds també plana el silenci i l'oblit. Sovint des del nostre país ens solidaritzem amb múltiples causes humanitàries, ens impliquem en les denúncies de tots els genocidis i crec, sincerament, que el nostre poble respon immediatament a l'impuls humanitari de donar suport als dèbils, als qui pateixen, als qui veuen ofegada la seva veu. I està bé que així sigui, tot i que, segurament, no fem prou i no ens n'adonem de quan n'arriba a estar de mediatitzat aquest impuls pel que prioritzen els nostres mitjans de comunicació i els nostres creadors d'opinió.
El conflicte en majúscules, el rei a casa nostra, és, sens dubte, el que enfronta des de fa dècades palestins i israelians. No penso que estigui malament dedicar-hi tanta atenció, sinó que n'hi ha d'altres que en mereixen molta més de la que hi dispensem; el cas més clar és el del Kurdistan, el de la terra dels kurds, trossejada entre quatre estats i amb una història a l'esquena carregada de patiment perquè tots, absolutament tots els han fet pagar cara la seva voluntat de ser: baassistes de Síria o de l'Iraq, el xa i els aiatolàs, els kemalistes,...
I precisament ara que per exemple es commemora el seixantè aniversari de la Naqba, ningú es recorda de Halabja. Dels fets de Halabja en va fer vint anys el 16 de març i no en recordo ni una trista nota en cap informatiu, ni un trist comentari.
Els fets van succeir en el marc de la guerra entre Iraq i Iran, quan Saddam Hussein era bo, tenia armes de destrucció massiva (créanme, les estoy diciendo la verdad), les feia servir i tothom tan feliç. Les guerrilles kurdes del nord de l'Iraq s'aliaren amb l'Iran de Khomeini per combatre el dèspota de casa seva i davant del seu avanç territorial cada vegada més imparable Saddam va respondre bombardejant amb gas letal la ciutat de Halabja (bombes occidentals; espanyoles també). Era el 16 de març de 1988 i hi moriren, si no vaig errat unes cinc mil persones; però aquell només va ser el primer dia. En les jornades següents va prosseguir la seva activitat criminal i genocida (reforçat per la negativa dels EUA a sancionar-lo) provocant una fugida en massa d'uns 200.000 kurds, i la mort de milers de persones més. Algunes fonts eleven la massacre a 180.000 persones.
Òbviament, tot i que en el cas de l'Iraq sembla respirar-se una lleugera i inestable calma pel que fa als kurds, el seu patiment segueix i exercir de kurd és, en general, gairebé una temeritat.
No deixem que caiguin en l'oblit, encara que, avesats a la desmemòria com estem en aquest país, ens pugui ser difícil.

(Això d'aquí hi pot ajudar una mica; i això d'allà. I això altre, també)

divendres, 4 de juliol del 2008

Ateneu de Parets. Una mica d'autocrítica (em sembla que ens cal) (2): la relació amb l'Ajuntament

Gran part d'alguns dels problemes que arrosseguem (naturalesa del col·lectiu, relació amb el consistori, etc.), parteix del mateix moment fundacional de l'Ateneu, arran de la consideració de col·lectiu de joves que se'ns ha atorgat de facto; un equívoc que no se'ns ha ajudat a desfer i, no ens enganyem, tampoc hem sabut desfer nosaltres.

La nostra idea inicial, i en principi aquest plantejament segueix immutable perquè no recordo que s'hagi debatut en cap assemblea o document intern, la nostra idea era, deia, constituir un col·lectiu totalment transversal des del punt de vista generacional i, de fet, així s'estipula en els nostres estatuts. Es pretenia, i es pretén, omplir un buit que consideràvem i considerem existent al nostre municipi: vertebrar un espai cultural alternatiu, al marge del que es podria anomenar circuit oficial municipal, generat des de la pròpia societat paretana.

El problema al qual ens hem enfrontat des del primer dia i que ha generat un confusionisme gairebé irreversible a hores d'ara, va ser la vinculació del grup impulsor del projecte de l'Ateneu amb l'històric local El Cargol Pelut i el seu procés de tancament. El fet que alguns d'aquests membres de l'Ateneu hi treballessin, que gairebé tots els que en formem part ara participéssim en les protestes pel tancament i que es considerés (des de fora del col·lectiu) que el naixement de l'Ateneu venia a omplir l'espai, salvant les distàncies, que deixava l'històric pub en la seva vessant de centre de trobada del jovent del municipi, va generar força confusió al poble. Per acabar-ho d'adobar, amb un esperit d'homenatge, el grup que va promoure l'Ateneu es va constituir com a Col·lectiu El Cargol Pelut/associació pro-Ateneu, contribuint així, cal reconèixer-ho, al desgavell general.

Davant d'aquesta situació l'entrada en joc dels polítics va resultar, com era d'esperar, lamentable. Amb l'afany d'apuntar-se el tanto de les reivindicacions juvenils, es va vincular el nostre col·lectiu amb la campanya contra el tancament del Cargol (amb vergonyoses entrevistes-trampa incloses a la ràdio), es van fer públics pretesos acords presos en presumptes reunions formals (en realitat trobades casuals a la plaça de la Vila) a les que, deien, nosaltres hi havíem mostrat la nostra conformitat, i tots, sense excepció (bé sí la del PP que no fa programa ni campanya ni va als plens), es van apuntar al carro de cedir un espai per als joves i, fins i tot, es barallaven per veure qui ho havia proposat primer.

I aquí hem de tornar a reconèixer un error propi, un pecat d'ingenuïtat. Tal i com estaven les coses, una proposta de l'Ajuntament de cessió de local ens va semblar franca, sincera; que no vol dir que no ho fos, però no del tot. El consistori ens prometia un espai i, bé, al llarg de gairebé dos anys l'ha continuat prometent; el mateix, això sí. Es va iniciar una relació en què, per dir-ho suaument, no se'ns ha tractat amb respecte.

El local, a més, no va resultar ser tan meravellós com s'esperava, les obres s'endarrerien, no se'ns informava de l'evolució de les mateixes (com s'havia promès), no se'ns ha convocava a reunions pactades verbalment, es tancava l'accés a l'espai sense dir-nos-en res al contrari del que havíem pactat (verbalment) i tot després de la voluntat de fer les coses ben fetes per part nostra, ja que vàrem presentar un projecte a cegues d'ocupació de l'espai al govern municipal, sense saber de quina manera s'havia de distribuir aquest espai (bé sí, un cop presentat un projecte d'ocupació de la totalitat de l'espai, se'ns va aclarir que no seria tot per a nosaltres: bravo!!)

En relació a aquest espai, la masia de Can Guasch, es tracta d'un edifici segregat del nucli urbà, ubicat enmig d'un polígon, que no crec que casi gaire l'oci cultural d'un municipi, que, des del meu punt de vista, ha de ser aquell al qual un s'hi pot apropar a peu per exemple un dissabte a la tarda després de dinar, no crec que lligui, deia, amb el missatge difós pels gurús de la mobilitat sostenible que habiten en moltes de les regidories d'aquest país, entre elles, per cert, a Parets.

I bé, després de que una colla de gent perdés hores per conformar una comissió de l'Ateneu dedicada a la redacció del projecte, després d'anar a reunions i després de rialletes i de copets a l'esquena, la pantomima de Can Guasch a quedat en... res. Proposta desestimada, sense comunicació oficial a l'Ateneu, un dels beneficiaris, entre d'altres entitats, de la rehabilitació de la masia; però també potser que després de gairebé un any i mig després de la darrera reunió amb nosaltres, no recordin que ens ho han de comunicar. Tot ens ha arribat a través d'un dels canals més extraoficialment fiables: la rumorologia que circula per la Plaça de la Vila, que és la que ens va fer saber que Can Guasch nanai, que ho gestionaria una empresa privada i que el Casal de Joves es faria a la masia de Cal Jardiner, per cert, remodelada en un temps rècord.

No sé com acabarà la gestió de Can Guasch, però la qüestió de Cal Jardiner ha resultat certa i, a més, per a aquest divendres s'ha convocat un fòrum jove per a que el jovent del municipi decideixi els temes que més consideri de la seva incumbència: finalment l'Ajuntament ha descobert que no som un col·lectiu de joves o han perdut els nostres telèfons de contacte?

Si voleu una conclusió una mica ingènua (la nostra relació amb l'Ajuntament ha estat ingènua), ens hem equivocat des del principi en confiar amb el poder polític municipal que, com a la majoria de llocs en què les normes les marca el nostre podrit sistema democràtic, veu amb mals ulls tota iniciativa independent, que sorgeix per generació espontània i no incentivada pel govern de torn. Una iniciativa que, per molt que els pesi, no control·la cap partit del municipi; i quan dic cap, vull dir, cap ni un.