dimecres, 30 de maig del 2007

Anàlisi (personal) de les eleccions als Països Catalans

Els resultats del passat cap de setmana de les diferents convocatòries electorals de les viles dels Països Catalans ens ofereixen un panorama amb algunes coses prou significatives a comentar:
  • Victòria de l'abstenció en tots els territoris excepte en la Franja de Ponent.
  • Espectaculars i encoratjadors resultats de les Candidatures d'Unitat Popular, que tripliquen vots i regidors, aconseguint representació allà on no en tenien i consolidant-se allà on ja eren presents, significativament a Vilafranca del Penedès.
  • Ascens del populisme xenòfob que amb el discurs alarmista sobre la immigració econòmica del Tercer Món, en especial la del nord d'Àfrica, obre significatius forats a Vic i el Vendrell (PxC) i Badalona (PP).
  • Primera patacada de Ciudadanos que se les prometia molt felices i només ha aconseguit 13 regidors, cinc dels quals en un poble de les Terres de Lleida, previ intercanvi de sigles (el mateix alcalde del PP ho és ara per C's amb els mateixos regidors però amb menys vots).
  • Descens de l'esquerra oficial al Principat i al País Valencià i fracàs absolut de les candidatures de les plataformes progressites-nacionalistes que no aconsegueixen movilitzar l'electorat ni a les Illes ni al País Valencià.
  • Llums i ombres al Vallès Oriental (aviat sabreu per què).

En properes actualitzacions, que, espero, es produeixin més sovint, aniré desgranant aquests punts, sense oblidar, això sí, les vicissituds de la política paretana, ara amb resultats a la mà.

divendres, 25 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (3)



Si en algun lloc es plasma de forma més obscena l'entreguisme barroer d'ICV-EUiA als braços del PSC-PSOE per accedir a quotes de poder, aquest lloc és Parets del Vallès. El constant exercici de captació del vot que al partit de Zapatero i Montilla se li escapa per l'esquerra bé ha de tenir una recompensa.

Durant aquests vuit últims anys, ICV-EUiA tot i que no era un partit necessari per conformar majoria de govern al municipi, ha ofert el seu discurs buit i banal per fer de crossa del govern municipal a canvi d'una regidoria. Això genera la imatge, que tan agrada en la política oficial avui dia, de que les majories absolutes no són utilitzades per a governar de forma tirànica sinó que es compta amb d'altres veus que ajuden a configurar una majoria d'esquerres al Consistori; aquest fet amaga una altra trampa, la de la superioritat moral de l'esquerra oficial, que, teòricament, només deixa espai per a l'oposició a la seva dreta limitant i demonitzant, d'aquesta forma, les crítiques a la gestió municipal.

A banda d'aquestes consideracions generals que no es poden deixar de banda per entendre la manera d'operar d'ICV-EUiA a nivell local, aquest grup s'ha distingit per la promoció del joc brut impulsada des del PSC-PSOE, en el que constitueix una autèntica simbiosi en la depravació moral, més enllà de la tradicional estafa política. El tarannà d'aquesta força va quedar reflectit al nostre poble en l'enfrontament verbal mantingut amb el Col·lectiu Pro-Ateneu amb motiu de la cel·lebració d'un debat a l'entorn de l'Estatut en el qual els ecosocialistes no foren convidats, presentant-se com a víctimes del sectarisme del Col·lectiu i promovent el boicot a l'acte.

En conjunt, ICV-EUiA de Parets del Vallès, es presenta com una força que permet controlar "per l'esquerra" els possibles excessos de govern del PSC-PSOE, amb una aureola de superioritat moral que es reflecteix en l'apropiació de la memòria històrica del bàndol perdedor de la guerra civil, i amb un missatge social i mediambiental, com ja he dit, de fireta.

El seu pacte amb el PSC-PSOE, en cas de que aquest últim pugui pactar amb algú per fer govern, està més que assegurat per poder seguir presentant-se com una espècie d'eina útil per a Parets, sense el concurs de la qual la formació del govern municipal seria inimaginable. I podria ser, fins i tot, que la seva representació a l'Ajuntament es veiés incrementada, fruit de qüestions externes a la política municipal, ja que a les últimes eleccions autonòmiques aquesta força fou la que més va créixer i això la pot beneficiar a nivell general si la tendència es manté en aquests comicis. Això si no els compromet electoralment la seva llefiscosa actitud davant la detenció de la militant llibertària Núria Pòrtulas, en la justificació de la qual els liders d'ICV-EUiA han mostrat el seu autèntic rostre de membres de ple dret de la política poltronera oficial i de garants de l'ordre social establert, a mida per al domini de l'estat burgès i el capitalisme neoliberal.

dijous, 24 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (2)



Esquerra Republicana de Catalunya ha patit sempre un problema endèmic d'arrelament al nostre poble, sense que això sigui un problema exclusiu de les condicions estructurals del nostre municipi. Més aviat el problema prové justament de la mateixa força política que mai ha volgut o sabut presentar un projecte amb cara i ulls adreçat a Parets del Vallès. Després d'un testimonial pas per l'Ajuntament als anys 90, aquesta força es veié sacsejada per l'escissió del PI d'Àngel Colom i Pilar Rahola que va deixar Parets sense llista d'ERC durant uns quants anys.
El seu retorn amb candidatura per a les eleccions municipals es va produir el 2003 quan tots els indicadors assenyalaven una conjuntura molt favorable per al partit dirigit per Josep Lluís Carod-Rovira. Efectivament, ERC va aprofitar aquesta tendència a l'alça per presentar una llista (confeccionada amb problemes interns) i amb una campanya molt mediocre va aconseguir el que la inèrcia general li va permetre: recuperar l'únic regidor assolit en el passat.
Tot i que si bé en favor d'ERC es pot al·legar que va mantenir la dignitat de no exercir el paper esperpèntic de comparsa que ICV-EUiA ha protagonitzat els últims vuit anys, premiat amb càrrec pel grup governant PSC-PSOE, l'oposició que ha dut a terme el partit republicà ha ratllat el ridícul per la desorientació i manca de preparació del seu regidor, capaç de votar, per equivocació, mocions en sentit contrari del que havia acordat el seu grup prèviament.
La manca de solidesa del projecte d'ERC a Parets del Vallès queda palesa en la incapacitat de bastir una alternativa coherent i amb complicitats profundes amb el teixit social, com ho demostren dos fets prou significatius: en primer lloc, el seu pas pel consistori, aquesta darrera legislatura, s'ha quedat en el terreny de la pura anècdota, sense repercussió a la vila per la manca d'idees que transcendissin les parets de la sala de plens municipal; en segon lloc, la candidatura l'encapçala el mateix cap de llista, una prova, suposo, de les dificultats d'ERC per construir un equip humà amb garanties.
Ara per ara ERC s'haurà d'acontentar, doncs, amb el centenar llarg de vots ideològics amb què compta d'una forma més o menys segura i que li garanteixen l'accés a l'Ajuntament, mentre espera, suposo, dies millors que li permetin presentar un projecte amb cara i ulls per al poble. Si és que ERC té projecte amb cara i ulls, és clar.

dimecres, 23 de maig del 2007

Vicissituds de la política paretana (1)



En aquests darrers dies de campanya electoral em permeto fer una petita panoràmica de la situació política a la nostra vila, per si algú està interessat en la pugna pel control de la Casa Consistorial del nostre municipi, Parets del Vallès.
Com que aquesta és la primera entrada que faig sobre la qüestió, deixeu-me que vagi pel camí més senzill, ja que la meva primera mirada va dirigida al Partido Popular, les seves campanyes i la seva tasca a l'Ajuntament la darrera dècada llarga.
El paper que ha desenvolupat a la nostra vila al llarg de molts anys reflecteix una estratègia política general per part dels grans partits (i no tan grans), que consisteix en una concepció mercantil i obscena de l'exercici de la política i en una tàctica que té per objecte les xifres globals de les conteses electorals i que ignora els interessos reals dels municipis.
En el cas concret que aquí s'analitza, al PP no li importa gens ni mica Parets del Vallès, però la seva marca electoral és prou garantia per arreplegar un grapat de vots suficient per a entrar a un dels consistoris amb un percentatge d'ineptitud més gran dels Països Catalans. Més enllà dels espais físics que li corresponen per quota, el PP no presenta ni programa electoral (és una llàstima perquè fa vuit anys ho van fer i van establir el rècord de més de 120 faltes d'ortografia en un Din-A4) ni fa campanya de cap mena.
Un cop aconseguit el regidor de rigor la feina ja està feta i el plantejament consisteix en assistir a un 2% dels plens de tota la legislatura, vampiritzant així una partida econòmica que prové, com tot, de les butxaques dels i les ciutadanes del poble. Però, és clar, l'objectiu ja està assolit i s'han pogut presentar els brillants números aconseguits la nit electoral: tants milions de vots (a tota Espanya, que és com compten PP i PSOE i acòlits corresponents) tants milers de regidors. Ara que tenint en compte que el regidor de torn escollit (de cap de turc gairebé es podria dir) és semi-analfabet un ja no sap si és millor que participi en els plens o no. El més trist de tot és que en això, com en moltes altres coses que anirem veient, Parets no és un cas aïllat.

dijous, 17 de maig del 2007

Us presentem la justícia espanyola

Us proposo fer una mirada a la justícia espanyola per poder-la anar coneixent, si es que no en teniu encara el gust a hores d'ara.
L'exercici que presento sorgeix del contrast de dos casos; dos casos paradigmàtics, ni fortuïts ni casuals, que surten a la llum en període electoral, és a dir, en l'època en que s'obre la pugna per diferents espais de poder i on prèviament es decidiex sobre qui té dret i qui no a l'accés a aquestes quotes de poder i de capacitat de decisió i gestió. L'entorn (polític, social, mediàtic) en el qual es fonamenta i es legitima el poder judicial espanyol hi apareixerà, d'una banda perquè n'és indestriable, com malauradament veurem, i de l'altra perquè ilustra millor el funcionament del més independent dels tres poders de l'Estat.
Com ja haureu sentit, a la banda administrada per Espanya d'Euskal Herria (Comunitat Autònoma Basca i Comunitat Foral de Navarra) han estat il·legalitzades una tirallonga de candidatures que pretenien garantir el dret dels i les ciutadanes d'Euskal Herria sud a poder exercir el seu dret a decidir entre totes les opcions polítiques del seu país. Ja siguin agrupacions d'electors, sota les sigles ASB o, parcialment, ANV, les opcions de l'esquerra abertzale han estat escombrades del joc democràtic que el poder espanyol planteja. Raó: vinculacions de Batasuna amb aquestes llistes. Els empestats de la democràcia espanyola no tenen dret, segons la llei de partits d'aquest estat, a fer sentir la seva veu. No es tolera cap expressió política que no condemni la violència; doncs bé, Acció Nacionalista Basca condemna la violència en els seus estatuts. Modestament crec que aquí hi ha alguna cosa que no quadra, perquè si membres de Batasuna figuren a les seves llistes vol dir que s'estan integrant en un partit del qual n'accepten els principis, un dels quals és el rebuig de les opcions armades. Així, no serà que la qüestió és tota una altra? Si tan evident és que els procediments per apartar l'esquerra abertzale són del tot antidemocràtics, per què la resta de partits que mostren disconformitat amb aquesta situació acaben mirant cap a una altra banda? Per què el PNB no renuncia a presentar-se a les eleccions si no és en absència de tupinades com aquesta? Deu ser que l'espai que deixa buit l'esquerra abertzale a nivell institucional és més sucós que no pas la lluita valenta i l'honestedat política, que, com ja se sap, no donen mai diners.
Doncs bé, del segon cas que us volia exposar potser no n'heu sentit a parlar tant. Resulta que el ciutadà Pedro Cuevas decideix presentar-se en la candidatura d'Acción Nacional de Xiva, al País Valencià. Aquest partit és una formació feixista que té dos dels seus màxims dirigents a la presó per delictes relacionats amb el terrorisme (tinença il·legal d'armes i de materials per a la fabricació d'explosius, entre d'altres coses) i aquest ciutadà que esmentava va assassinar Guillem Agulló, jove nacionalista de 18 anys, d'una punyalada al cor. Pedro Cuevas, però, va tenir sort: se'l va acusar d'homicidi; no d'assassinat. L'estat espanyol, amb tota la seva maquinària treballant a tot drap va presentar els fets com una baralla entre joves i va desvincular l'assassí de les organitzacions d'extrema dreta valencianes. Cuevas va estar-se 4 anys, dels 16 que li pertocaven, a la presó. El 2005 l'evidència tornava a la llum en l'operació policial contra el grup d'ultradreta Frente Antisistema (FAS), amb el qual va ser vinculat Cuevas. Ara és en llibertat i es presenta impunement a les eleccions municipals amb un partit que té els seus dirigents empresonats. A Acción Nacional no se li ha aplicat la llei de partits espanyola i el PSPV, el partit d'un dels candidats més incompetents i impresentables del socialisme espanyol, Joan Ignasi Pla, creu que no hi ha cap necessitat d'impugnar les llistes d'aquest partit al País Valencià (tenen una altra candidatura a Canals). L'Asociación de Víctimas del Terrorismo liderada pel senyor Alcaraz tampoc no ha presentat cap querella contra aquest partit.
En definitiva, l'esquerra abertzale no es pot presentar a les eleccions i el feixisme espanyol, sí. Resulta que hi ha arguments que valen només per a opcions determinades, o, potser, hi ha arguments que es construeixen a mida per eliminar determinades expressions polítiques. El feixisme, al País Valencià, és un fenomen públic i quotidià que gaudeix del beneplàcit del poder espanyol a la regió. Hi ha molta gent a qui aquesta situació no ens sorprèn, però per aquells qui no ho sabíeu, ara ja coneixeu la justícia espanyola. A qui toca jutjar ara és a vosaltres.

dimecres, 9 de maig del 2007

Ja hi tornem a ser

En breu, d'aquí una mica més de vint-i-quatre hores per ser exactes, tornarem a entrar en campanya electoral. No sé si es notarà gaire. Des que fa alguns anys es va més o menys intitucionalitzar això de la pre-campanya, un eufemisme per designar la incontinència vanitosa i publicitària dels nostres benvolguts politicastres, els carrers de les nostres viles s'empastifen amb una antel·lació notable al formal tret de sortida.
Així doncs, a partir de les 00:00 hores del divendres 11 de maig comença la campanya electoral, és a dir, s'obre la llicència per a exercir l'obscenitat en la caça del vot dels i les ciutadanes dels diferents municipis i Comunidades Autónomas dels Països Catalans del sud dels Pirineus. És el moment en què la mercantilització de la política oficial es fa més evident, en què la prostitució del llenguatge dels partits de l'establishment arriba al seu zènit.
Però, alerta! En aquest gran aplec de la democràcia liberal burgesa no s'hi val tot: no us atrevíssiu a alçar la veu! No goséssiu pas pensar per vosaltres mateixos! El vostre paper en aquesta auca, ja ho hauríeu de saber, és callar i escoltar. Vosaltres heu de votar i prou; no us atrevísssiu a oferir algun element que taqués el bon nom dels ciutadans-polítics. Estem en quaresma democràtica i ens veiem en l'obligació moral d'observar l'abstinència en el nostre dret (em sembla que en teníem un que deia així) a la llibertat d'expressió.
Res de parafernàlies àudiovisuals que ens il·lustrin sobre la gestió sostenible, honesta i assistencial del Partit Popular al País, perdó, a la Comunidad Valenciana (el PSPV ho va preferir així, oi?). Res d'entorpir les lliçons contra el sistema que ens oferiran la senyora Mayol i la seva banda de desallotjadors de bon rotllo. Qui s'han cregut que són aquests que qüestionen la patent revolucionària al paradigma de les llibertats que des de sempre han representat els col·legues d'ICV-EUiA? Que no ho sabeu que som els herois de l'antifranquisme i els qui en recuperem la memòria (bé, menys la de l'Andreu Nin, és clar)?
Doncs ho hauríeu de saber. Més que res per que no se us acudís de presentar-vos durant aquests dies en una festa antiglobi-multiculti-cosmoguai de les que farà en Joan Saura amb els seus amics. No provéssiu d'acostar-vos a preguntar per la Núria Puértolas (Saura dixit). Perquè aquesta noia tenia una llibreta, i si la tenia hi podia escriure i si sap escriure és que pot llegir i si llegeix potser pensa i si pensa és que és un perill i si és perillosa és que és una terrorista i ha d'anar a la presó, que qui la fa la paga i, mira, si no vols pols no vagis a l'era.
Hauríeu de saber que tindreu prohibits alguns drets durant aquests dies (ara de forma totalment explícita; la resta de l'any no es fa tan descarat); que no podreu cridar tan com voldríeu, si es que ho voleu, perquè si ho feu, uns senyors que abans eren uns dimonis i que ara són molt ben parits vindran perquè els hi foteu cops de cap a la porra.
Per això us ho explico tot ara, perquè a partir de divendres ja no us ho podré explicar. Perquè a part de que comença l'estat d'excepció de la campanya tinc llibretes a casa; alguna amb telèfons apuntats i tot.

dissabte, 5 de maig del 2007

Trallero, again

El nostre benvolgut amic Manuel Trallero contraataca.
En la seva crònica televisiva dels dissabtes a La Vanguardia Española confessa no entendre encara per quin motiu TV3 s'ha de poder veure al País Valencià si al govern d'aquesta comunitat autònoma "no le da la realísima gana" que així sigui i decideixi suspendre'n les emissions.
En una primera incursió en el tema per part d'aquest articulista de pa sucat amb oli li vaig enviar un mail per intentar fer-li entendre de què va una mica el rotllo, però veig que no hi ha manera.
Més que els arguments en si utilitzats per aquest energumen que basa la seva producció periodística en l'intent desesperat de burxar i de que algú li fagi cas, l'interès, al meu entendre, rau en el mitjà en el qual treballa i la línia editorial global de l'artefacte de la família Godó. No és una cosa a descobrir ara, però Trallero, tant incisiu que es creu, ell, pobrissó, no fa més que donar sortida, en versió imflamada, al missatge intrínsec que rau en les entranyes de La Vanguardia.
No es pot negar que La Vanguardia és un diari molt ben fet, perquè està molt ben fet, ni que disposa d'excel·lents col·laboradors, perquè en la seva nòmina s'hi compten en Quim Monzó, en Màrius Serra, en Robert Fisk, en Salvador Cardús o, fins fa ben poc, el malaguanyat Josep Maria Huertas Claveria. És clar que també hi ha hooligans com Francesc de Carreras, representant de l'espanyolisme més barroerament agressiu (fins i tot en el sentit físic de la paraula) a casa nostra, o personatges realment irritants com l'insuportable i pedant Antoni Puigverd.
Així, Trallero, només esdevé la nota folclòrica en el mar de prestigi i moderació que representa el rotatiu barceloní, aquella nota de color que pot fer arquejar les celles a aquells assidus a les pàgines d'aquest diari, als senyors esteves benpensants que tenen la seva referència en els articles correctes i erudits, educats i respectuosos, que conté La Vanguardia Española.
Perquè La Vanguardia Española com que és tan moderada i ponderada no ha contestat ni ha faltat al respecte al poder; perquè sempre ha estat al costat del poder i per tant criminalitza als qui qüestionen el poder. Perquè un diari que no qüestiona la realitat vol dir que l'accepta tal com és i es nega a transformar-la; perquè qui no treballa per obrir els ulls a la gent vol dir que treballa perquè els mantingui tancats.
Els opinadors de La Vanguardia (Enric Juliana, Albert Branchadell, Antoni Puigverd,...) dediquen els seus esforços a acotar intel·lectualment l'independentisme en l'espai d'un infantilisme babau; les informacions que ens arriben sobre Euskal Herria segueixen les pautes que el Ministerio del Interior de torn ofereix per tal de criminalitzar de forma eficient l'esquerra abertzale; les cròniques sobre la lluita antiimperialista que amb creixent èxit s'està desenvolupant a Amèrica Llatina amb Venezuela, Bolívia i Equador al capdavant són, senzillament, insultants i una falta de respecte a l'intel·lecte del lector.
Aquest és el panorama que dia a dia es va construint des d'un diari fet físicament a Catalunya, però mentalment sota els auspicis del capital i el patriotismo constitucional. Però, com us he dit, a La Vanguardia Española, que té més de 125 anys de vida, no la descobrirem ara.

dijous, 3 de maig del 2007

Ségo o Sarko?


Sens dubte estem davant d'una sèrie de processos electorals prou interessants que ens assalten de forma bastant immediata.

D'una banda, se'ns acosta la contesa electoral de més rellevància a casa nostra, les eleccions municipals, en les quals l'exercici de la política ens repercuteix de forma més palpable en el dia a dia i on tenim una proximitat física més evident per fer sentir la nostra veu, un fet que, d'altra banda no garanteix que aquesta veu sigui escoltada per molts processos participatius amb què l'esquerra oficial (la real és una altra) s'ompli la boca; pel que fa a la dreta (aquí els termes oficial i real coincideixen), ja no cal ni comptar que es digni a la parafernàlia populista pseudoassambleària. El seu populisme sol ser més paternalista i caciquil. D'excursió pagada als avis, per entendre'ns. Que cadascú situi les sigles allà on convingui segons aquests paràmetres.

Per altra part, avui 3 de maig, els escocesos estan cridats a urnes per a decidir la composició del seu Parlament regional, recuperat fa cinc anys després de segles de desaparició sota els auspicis de l'acta de la unió. Els que es mofaven fa quatre dies de la migrada autonomia política que prenia Escòcia des d'aquell moment, ara relativitzen angoixats la il·lusió independentista que plana sobre aquesta banda de les Illes Britàniques. No només la intenció de vot dóna com a vencedor el SNP (ara sembla que de debò), sinó que l'estat d'opinió entre els anglesos sembla prou favorable a la independència d'Escòcia. Què passaria si guanya l'SNP, forma govern, convoca referèndum i guanya l'opció independentista? Què diran els qui desprecien aquest model democràtic d'accés a la llibertat política d'un poble perquè l'últim en practicar-lo ha estat Montenegro, que pel que es veu no té solera democràtica però que reconeix a la seva gent el dret de decidir? Si Escòcia ho aconsegueix serà, ara per ara, una bona empenta per als ànims dels qui des dels Països Catalans ens trenquem les banyes a diari a la recerca de la llibertat perduda.

Finalment, els veïns de dalt, governats per opressors i genocides de tants pobles i cultures (entre els i les quals el i la nostre/a), decideixen el diumenge, a tot o res, entre una Zapatera, Segolene Royal, i el brigada de neteja de la banlieue, Nicolas Sarkozy. Entre un discurs socialdemòcrata edulcorat, banal i d'etern somriure buit, de gasosa mig esbrabada, en definitiva com el del president del govern espanyol, i un discurs agressiu, de dreta dura, intolerant, ple de prejudicis, a favor del capital, de regressió social i de mà de ferro. Difícil elecció tenen les consciències sensibles de l'hexàgon; entre l'opció dolenta i l'horrorosa; entre Zapatero i Aznar; entre Convergència i Unió.