dijous, 13 de maig de 2010

Visca el Vallès!

Hi ha publicacions la lectura de les quals ve embolcallada en una certa morbositat inherent. Si la freqüència en l'absorció de la dosi és mesurada, les expectatives solen ser satisfetes pràcticament sempre i en un grau elevat.
Aquesta vegada no em refereixo pas a El Periódico, ni tan sols al Parets al dia. Parlo de la Revista del Vallès, que fullejo un cop l'any, com a molt. No cal dir que mai en surto decebut (si mireu la web avui hi trobareu una cita de Donoso Cortés, l'únic pensador espanyol que al XIX va exercir una influència posterior a algun corrent ideològic europeu: el feixisme).
Així que avui, per casualitat, i després d'espolsar-ne la caspa, l'he fullejada i, vet-ho aquí, que hi he trobat el següent i interessantíssim article intitulat: "1.200 euros por no rotular en catalán", acompanyat d'una esmolada columna d'opinió contigua que acabava de reblar el clau a l'hora de detallar el cas d'un negoci audiovisual de Granollers víctima de la dictadura lingüística que, com tothom sap, es pateix a la comunitat autònoma catalana. L'espai de reflexió, que du el nom de "El bisturí", no podia ser, esclar, una altra cosa que esmolat, i el títol ja promet: "Jo hablu molt bé el catalán". Tot plegat, article i comentari quirúrgic, van signats per, ves per on, Jaume Ribell, un paretà a qui conec des que fèiem solfa junts a l'Escola de Música Municipal, aleshores situada a Ca n'Oms. Esclar que jo, aleshores, no sabia que ell acabaria al Vallès. Un cop certificat el seu destí professional, les opinions amb què esquitxa els folis ja ho fan tot més comprensible.
Com ja es deu haver entès, la notícia ens informa sobre la sanció patida per un negoci granollerí per excloure el català del seu rètol exterior després que una ciutadana anònima (de la qual l'article en dóna el nom i el cognom) interposés una denúncia per aquest fet el 3 de maig del 2008. L'abril del 2009 els arriba la carta als propietaris informant-los de la denúncia i el 9 d'octubre reben la visita per sorpresa (malparits!) d'una inspectora de la Generalitat (va triar aquesta data per explicitar l'acreditat pancatalanisme del govern catalunyès? Oh, escolta...). Finalment els ha acabat arribant la multa mig any després: 1.200 moniatos. No cal dir que tot el text està tan esgrogueït que cal un filtre de color per seguir-lo. La voluntat de confondre el personal és insistent a l'hora d'indicar els motius de la denúncia: tan aviat és per no retolar en català (per tant, versió verídica) com "por tener el letrero externo en castellano" (això, que és fals, és l'encapçalament de l'article, per sobre del títol).
Però el que m'ha robat el cor, de debò, és l'article que acompanya la notícia. Ribell obre foc especulant amb què, posats a prohibir, podríem prohibir els xandalls "ya que la estética de quillo de extrarradio choca frontalmente contra la identidad catalana" i llavors, "con la ley modificada a mi gusto", apa, ja podríem multar tots els que van en xandall pels llocs. I després de la llicència permesa en el petit sarcasme inicial apareix la indignació de periodista compromès :"¿Qué legitimidad es ésta que da a una normativa que se hace uno a medida de sus intereses ideológicos?", ens diu en Ribell, a qui veig que se li ha enrogit la cara a la foto després de deixar anar aquesta qüestió a mode de denúncia. Aquest noi (li dic noi perquè és una mica més jove que jo) es deu pensar probablement que només les lleis elaborades per la Generalitat en matèria lingüística són atzagaiades ideològiques d'uns nacionalistes ultramuntans. Pobret. No ho deuen ser lleis i normatives adaptades al patró ideològic de qui governa la resta de lleis i pactes nacionals que es fan aquí, a la resta dels Països Catalans (ai! se m'ha escapat!), a Espanya i a Burundi. Què hi farem.
Seguidament, en un atac de lucidesa, admet que la qüestió de la llengua és més seriosa que la dels xandalls, però que la hipèrbole ens serveix per il·lustrar l'arbitrarietat de la normativa i aleshores ens interpel·la sobre una situació amb els papers intercanviats: un comerciant multat per retolar en català a Madrid, posem per cas. Ah, ah, ara què? Eh?
El més greu però, a parer de Ribell, és que l'existència única de rètols en català per decret afecta la normalitat de la nostra societat, i, per acabar-ho d'adobar, tu vas per Barcelona i trobes tot de rètols d'establiments regentats per immigrants que han posat el seu rètol en català, però ple de faltes, cosa que sí que fa un favor pèssim al català. Esclar, a ell si estiguessin en castellà no li faria mal als ulls.
Remata la jugada dient que, ja que hi som, podrien multar doncs l'ús incorrecte del català. És una gran jugada, perquè fixint-se que a ell no l'afecta, no perquè en faci un ús més o menys correcte, sinó que per escriure les seves cabòries a "El bisturí" simplement no el fa servir, universal i amant de la normalitat com és.
És un quimera reclamar-ho, però no estaria de més que la gent com en Jaume Ribell i els qui dissenyen la línia editorial del Vallès sabessin coses com que "Més del 99% de les multes lingüístiques a Catalunya estan previstes per no utilitzar el castellà", com ens informava la Plataforma per la Llengua fa unes setmanes. Però, esclar, contribuir amb mentides a generar l'estat de percepció contrari a la realitat, pot fer que un mateix es cregui la impostura que escampa.