diumenge, 31 de desembre de 2017

2017: l'any de l'1 d'Octubre


M'imagino que molta gent hi coincidirà: el 2017 és l'any de l'1Oct. No vull tirar del catàleg de la fraseologia indepe que tenim bastant rebregat i suat després de tanta jornada històrica i tanta mobilització permanent que, per cert, encara haurem de mantenir una mica més. No sé si, aquest sí, serà el dia que ens durarà anys, però el que és segur és que és un dia que haurà marcat un abans i un després en la política catalana, espanyola i (una mica, va) europea; i un dia que per a molta gent serà un record viu i profund per a tota la vida.
Certament, malgrat que el Referèndum situava el nostre país al mapa com poques vegades ha succeït abans (tenint en compte que era per una qüestió política i no per èxits esportius, atractius turístics o atemptats terroristes), el món tindrà un record efímer de nosaltres, tenint en compte, per exemple, la coincidència en el temps amb l'inici de la no sabem si llarga (però ja sabem que de ben segur convulsa) era Trump. 


Gent de la Garriga defensant un col·legi electoral la matinada de l'1 d'Octubre

L'1O és la culminació política de la legislatura iniciada amb les eleccions del 27S del 2015, i una fita d'una rellevància la magnitud de la qual encara desconeixem en el cicle polític que viu aquest país des de la fi del pujolisme (una fi escenificada en diferents moments i d'una profunditat també per valorar adequadament). Tanmateix ha servit ja per certificar algunes coses que ja intuíem i d'altres que no esperàvem.
Intuíem per exemple els límits del que ara hi ha prou consens en anomenar (per part dels seus detractors) com a Règim del 78 i que ha significat l'explicitació dels límits de molts dels seus actors i valedors principals. Límits democràtics, de legitimitat, de sobirania i de dignitat. El marc juridicopolític del 78 s'ha demostrat insuficient i inoperant per a garantir condicions de vida dignes per a la població que hi viu subjecta i al mateix temps s'ha mostrat molt eficaç com a topall i límit davant noves exigències polítiques i democràtiques encaminades a millorar-les. Per exemple i per dir-ho planerament, el R78 no ha estat cap ajut per garantir drets bàsics recollits en la Constitució (com el de l'habitatge), però sí que ha estat útil per avortar o frenar mesures tímides de reforma que podien pal·liar algunes de les principals sagnies socials generades per la crisi (suspensió de lleis que pretenien actuar sobre emergències socieconòmiques, criminalització de lluites populars...).
L'1Oct representava un desafiament massiu al R78: demanda massiva de sobirania i exercici massiu d'empoderament popular. Es fa visible els dies previs, com quan el 20 de setembre es detenen membres del Govern i s'assetja la seu de la CUP, amb una resposta que demostrava el grau de determinació i el múscul existent; amb la creació i organització dels CDR (Comitès de Defensa del Referèndum que s'acabarien convertint en Comitès de Defensa de la República); amb la defensa dels col·legis i la protecció durant setmanes del material electoral; i amb la resistència pacífica del dia 1. Tot plegat amb l'extensió, fonamentalment, del dia 3 i la vaga-resposta a la repressió que es va dur a terme.

L'1O el material era a punt per a votar amb garanties


Una sacsejada política, cívica i social tan bèstia demostra un canvi mental de la societat catalana (almenys d'una part molt significativa, però arrossegant per reacció tot un altre gran contingent, encara que sigui de moment en un altre sentit) que, insisteixo, encara no podem avaluar com correspon (em traeix, ja em perdonareu, una certa pruïja i servitud de la mirada històrica, que sol requerir de cap fred i ullera de llarga vista). Un indici prou significatiu de què molta gent encara calibra entre espantada i estupefacta el que això ha representat és l'actitud i reacció del que podríem dir-ne el 15M institucionalitzat (un oxímoron en tota regla, sí), que havia de "tomar el Cielo por assalto", però que no ha mogut un dit per a reforçar i fer més efectiva la càrrega de desbordament popular que ja duia l'1O, i que després ha entrat i insistit fins a la sacietat en la culpabilització de l'independentisme d'allò que són els mals constitutius de l'Estat espanyol contemporani (la podrimenta estructural heretada de la Dictadura i el nacionalisme d'estat).
Però, com deia, hi ha hagut conseqüències polítiques ben constatables. La repressió desfermada especialment el dia 1 (carregada d'odi i de violència explícita), però també els dies posteriors, amb la connivència de partits i entitats cíviques (sic) espanyolistes amb policia estatal i grups feixistes, amb la judicatura treballant a tot drap segons el dictat polític del carrer Gènova (cosa que ja venia d'abans), ha demostrat que la façana democràtica de l'estat espanyol era molt prima, i que només calia que una ventada de determinació qüestionés un dels pilars fonamentals de l'estat (de fet EL fonamental: la seva unitat nacional) per a què se'ns mostrés el rostre més agre. Un tot-s'hi-val per a preservar la raó de ser essencial del R78: violència, presos polítics, article 155, muntatges periodístics, persecucions socials de col·lectius professionals...
Però per ser justos, també ha constatat els límits estratègics del projecte independentista tal com estava plantejat fins ara, amb una classe política que no ha sabut gestionar de forma adequada el que ha representat l'1O. I no ho dic seguint l'opinió de l'irredemptisme nostrat que s'expressa tot tuitejant des de la cocteleria o els jardins del campus, i que empeny cap a solucions amb grans costos per a tothom... menys per a ells mateixos. Ho dic tenint la sensació que s'han seguit vies que justament han fet la gara-gara a postures poc reflexives, filles (o més aviat) presoneres d'un relat simplificat, que servia com a propaganda electoral i de mobilització, però no com a model d'anàlisi de la realitat; impregnat d'emotivitat i massa despullat d'un càlcul necessari. Un càlcul, en primer lloc, que passava per saber si, efectivament n'érem prou o no; de si teníem prou força o no; i de si realment (i a conseqüència d'això) teníem prou legitimitat acumulada o no.

Ara, al davant hi tenim el futur. Esperançador i poc falaguer alhora. Esperançador perquè, com vaig poder dir en un acte electoral fa poc a Parets del Vallès, malgrat les garrotades (de tota mena) rebudes, la gent no se'n va a casa i això s'ha demostrat de forma molt notable aquest 21 de desembre en les eleccions que Europa va imposar als del 155. Malgrat la manca de garanties democràtiques per la desigualtat de condicions (a favor del nacionalisme espanyol) i del clima de repressió (en contra de l'independentisme), les forces prorepública catalana van sortir-ne amb més suport popular que mai.
Però poc falaguer perquè la versió repressiva més descordada del règim encara estarà deixada anar una temporada. Caldrà que més enllà de Catalunya se'n prengui consciència d'una vegada: només així sabrem si aquesta és la crisi final de l'Espanya postfranquista o la seva oportunitat d'or de refundar-se



divendres, 22 de desembre de 2017

21D2017: una temptativa d'anàlisi


Si es pogués fer una mena de fotoreportatge conceptual de la jornada electoral d’aquest 21-D veuríem tot d’imatges que, només totes juntes i alhora, ens podrien explicar el que va passar ahir, per què va passar i, sobretot, prendre nota de cap hauríem de dirigir-nos a partir d’ara.
Sé que caldria més exhaustivitat i profunditat, que hi ha més imatges a destacar i que l’ordre que segueix no el penso en ordre d’importància (ja he dit que cal acabar-les conjugant plegades). Així mateix, tot això no té cap utilitat si es prenen aquestes imatges com a fixes: hi insisteixo, més enllà de què hi hagi qui practiqui cofoismes o que hi hagi qui es llepa ferides, una de les principals imatges que ja destaco ara és que, globalment, la cosa no s’ha mogut gaire; en tot cas, les alegries i els plors s’han redistribuït per barris. I en tot cas també gent molt entesa i que, de vegades fins i tot cobra per fer-ho, elaborarà coses més dignes i reposades que aquest text fet una mica en calent.


Primera foto. Victòria de C’s. És una de les de més impacte, al marge de què això acabi sent més o menys determinant i que en puguem treure tota la transcendència que vulguem. Per primera vegada des de 1980 una força de la dreta nacionalista espanyola és la més votada en unes eleccions autonòmiques. Aconsegueixen ser primera força en les àrees més poblades del país, en les principals ciutats (Barcelona inclosa) i amb uns resultats gens negligibles a zones de l’interior, superant en total el milió de vots. Aglutinen el vot útil antiindependentista amb un discurs que s’ha mantingut monotemàtic des del seu naixement i que recull el vot de l’extrema dreta (per primera vegada no han presentat cap llista), l’herència de totes les iniciatives de l’espanyolisme més radical en contra de la immersió i de les polítiques de recuperació de la llengua catalana (Manifiesto 2300, Asociación por la Tolerancia, CCC, etc.), un populisme identitari desacomplexat i l’oposició més frontal al Referèndum de l’1-O (incloent l’aplaudiment públic a la repressió desencadenada aquell mateix dia ja que van demanar la condecoració per als cossos policíacs que hi van participar). Tenen el suport de l’aznarisme, dels grans mitjans de l’estat espanyol, dels mitjans hispanocèntrics catalans i de les oligarquies espanyoles (entre les quals n’hi ha de catalanes), fet que els ha permès desplegar un discurs demagògic, que no aguanta un mínim control de rigor i veracitat, que no mira prim (pot fer ús conscient i sistemàtic de la mentida perquè no hi ha capacitat per l’altra banda de contrarestar-ho; almenys no tot i no sempre amb garanties). Ara bé, aquest milió de votants són tot feixistes, racistes, violents, etc? No, ni de bon tros ho són la immensa majoria, i una de les claus per desactivar la toxicitat del missatge de C’s (potència mediàtica i econòmica al marge) és saber per què gent que en condicions normals tiraria la papereta taronja al foc s’ha llençat en braços d’un discurs ètnic virulent d’un partit sense implantació, militància ni representativitat sobre el terreny.

Segona foto. Trompada monumental del PP, d’Albiol, Soraya i Rajoy. El desgast de la marca del PP, que davant d’una alternativa teòricament més neta ha patit una letal fuga de vots, combinat amb el lideratge absolutament impresentable de Xavier García Albiol, ha conduït el partit que governa a l’estat espanyol al límit de la representació parlamentària (per la part baixa, s’entén). El PP pretenia capitalitzar l’aplicació de l’article 155, presentant-se com a garantia davant l’independentisme i, fins i tot, avalant-se amb l’experiència de govern com a principal basa i toc de distinció davant dels mateixos companys de viatge. Però incomprensiblement (per incompetència, per qüestions internes que desconec o per estratègies que se m’escapen) ha mantingut el pitjor candidat possible i imaginable (diria que en qualsevol context): mal orador, maleducat, xavacà i fatxenda, no ha contrarestat cap dels elements negatius que arrossega el PP i probablement ha contribuït a desincentivar el vot en favor de C’s. No s’entén que si Dolors Montserrat era la candidata de Rajoy, aquest no la imposés, o alguna imatge més decent per a competir amb Arrimadas com Esperança García. La rotunditat de la desfeta pot tenir conseqüències a la política estatal, malgrat que en aquest terreny de joc no s’hi juga, ni de bon tros, amb les mateixes cartes.


Xavier García Albiol assenyala amb les mans el total d'escons aconseguits per la seva força (foto: El Periódico)

Tercera foto. Victòria de l’independentisme. L’independentisme en nombres absoluts no para de créixer i ho fa en contextos diversos i, en ocasions, molt adversos, enmig de xifres de participació rècord que caldrà veure, també, com evolucionen. Creix de mica en mica, i de forma sostinguda, presentant unes xifres encara insuficients per al projecte que representa, però sobretot, i mirant-ho des de la perspectiva contrària, no retrocedeix i mostra una robustesa digne d’elogi i a prova de repressió policíaca desfermada (Referèndum 1-O) o d’ofensiva judicial, mediàtica i econòmica (eleccions del 21-D). A part de l’increment de vot absolut, es produeixen fins i tot increments percentuals del vot al bloc independentista en llocs tradicionalment allunyats d’aquesta proposta com Santa Coloma de Gramenet (+2068 vots i +2,08%, malgrat la victòria del bloc 155 hi sigui rotunda). Tanmateix, la sensació és la de dos blocs que se solidifiquen i si l’independentisme vol bastir res de sòlid i que no sigui efímer ni volàtil, ha de pensar seriosament en defugir la idea d’aquests dos milions de vots com a punt d’arribada. El gruix electoral de l’independentisme és molt gros, històric, resistent i suficient per a plantejar la pugna de legitimitat a l’estat i per a sostenir una lluita llarga i difícil. Però per a guanyar-la cal que tingui com a un dels objectius prioritaris seguir ampliant consensos i legitimitats, pensar en les dificultats de penetració en determinats espais i pensar també en com els errors propis produïts després de l’1 d’Octubre (que hi han sigut i no han estat pas menors) han contribuït a dibuixar l’escenari on som ara. 

Quarta foto. Buidatge de vot de la CUP (i gran retrocés de l’esquerra transformadora). Mal resultat inapel·lable per als cupaires. La sensació és que no s’ha fet mala campanya i que ha passat factura l’apel·lació al vot útil, a l’emotivitat i a la continuïtat de la legitimitat institucional per part d’ERC i l’artefacte electoral de Puigdemont. Això volia dir que els 10 diputats dels quals es partia venien motivats fonamentalment per l’eix independentista i per un contingent (sense quantificar) de vot prestat d’ERC que no volia combregar amb l’invent de JxSí, però també que consolida la genuïnitat de la força amb què va entrar al Parlament. Segurament caldrà repensar algunes coses, alguns enfocaments i destinar de forma diferent les energies. La CUP hauria de tenir un paper de legitimació del projecte republicà molt important, introduint-lo a llocs on altres forces no el poden fer arribar, i ha de contribuir a visibilitzar que l’hegemonia d’aquest projecte es decanta cap a l’esquerra.
El mal resultat cupaire es combina amb un mal resultat també del comupodemisme fent que la presència de les forces d’esquerra que es volen transformadores sigui residual al Parlament (12 de 135 escons). El més greu és que havent-hi dues llistes que comparteixen prou terreny en alguns aspectes i que havien competit obertament, han patit totes dues un retrocés notable (tot i que més acusat en la CUP) que no s’ha degut a cap fuga de vots d’una cap a l’altra o de l’altra cap a l’una, sinó cap a territoris externs. La polarització, el vot útil, terrenys discursius i de combat polític que altres forces saben capitalitzar més bé... Toca repensar bé el lloc on s’és i com s’hi incideix.

Tot plegat, algunes instantànies complementàries que van precipitar ahir a la nit un cop tancats col·legis i recomptat vots (aquest cop, per sort sense que ens obrissin el cap, cosa que sempre és d'agrair) i que marcaran tendències en un futur immediat que es preveu agitat i poc predisposat encara a canvis substancials.

dimarts, 25 de juliol de 2017

El meu 92

Les efemèrides oficials recorden que tal dia com avui, 25 de juliol, s'inauguraven els Jocs de Barcelona 92. Per sort, a aquestes alçades, l'efemèride s'ha fet líquida, com els nostres dies, i la memòria oficial s'esquerda per tot arreu en favor de les històries subalternes, aquelles contrahistòries que de forma subterrània van conviure amb la "febre olímpica", l'"esperit del 92" i altres cursilades per l'estil que s'intenten recuperar una altra vegada per fer valdre apostes de pacificació política: aquells relats falsaris que dibuixen escenaris passats de factura pretesament immaculada per tal de desacreditar un present que no els agrada. El problema és això: que és fals.

Quan es van inaugurar els Jocs i les setmanes prèvies jo encetava les meves primeres vacances de l'institut: tenia 14 anys i m'acabaven de treure el guix de la cama. M'havia trencat els lligaments del peu dret al darrer entrenament de la temporada del Bàsquet Parets, el dia de la final de Wembley (vaig perdre'm part del partit però vaig arribar a temps a casa per veure el gol del Koeman, tranquils). El cas és que el meu record, el record real d'aquells dies, és força difús. I dic el record real perquè una cosa el que realment podria recordar d'aquells dies i el record construït, l'evocació del que representa tot allò per a mi a dia d'avui. Hi insisteixo una altra vegada: la memòria sempre es conjuga en present. I això, evidentment, val tant per a la memòria personal com per a la col·lectiva. La manera com una societat decideix i pot recordar una efemèride depèn de les coordenades de cada present en què es produeix aquest acte de record.

En fi, tornant a les vacances del 92, he de dir que la cosa olímpica havia estat rebuda a casa amb una antipatia intuïtiva: els meus pares van marxar conscientment de vacances ben lluny els dies de la inauguració; arribaven notícies inquietants d'independentistes detinguts i L'orquestra, programa de Catalunya Ràdio que seguíem a casa havia estat censurat. Veiem que l'independentisme era reprimit, que es tenyia el país d'una espanyolitat calculada per tal d'amagar Catalunya al món (separada d'una Barcelona nova, moderna i guai), que la torxa circulava militaritzada pels nostres pobles i ciutats i que a la capital hi havia una mena de projecte de neteja social i especulació urbanística bastant galdós. Recordo com vam enganxar adhesius de l'engendro del Cobi a la tassa del vàter per tal que ens inspirés en les nostres evacuacions gàstriques. Recordo perfectament la xiulada al Borbó i com després van fer-ne coincidir l'aparició a l'estadi amb Els Segadors per confondre els catalanets i que dubtessin perquè llavors semblaria que xiulaven el seu himne. Recordo que, paradoxes, vam gravar la inauguració amb VHS, però que vam acabar per no mirar.-la mai: hi vam gravar episodis de Bola de Drac al damunt. 
A casa tot allò dels Jocs ens va situar de la indiferència a l'antipatia declarada. Després ha estat diferent perquè la indiferència la vam abandonar ben aviat: a mida que vam conèixer la dimensió d'allò que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón. Els testimonis, les xerrades, els llibres d'en David Bassa... Tot primer subterrani i militant. Després cada vegada més a la intempèrie en un combat que no ha acabat, com ho demostra que fins fa quatre dies l'exjutge estrella de la progressia espanyola no va tornar a tenir cara a cara els que foren torturats amb el seu coneixement i connivència. Prevaricador i encobridor miserable. Hipòcrita. No has de poder descansar fins que la justícia sigui completa.

Tot allò ens va ensenyar, a tocar de casa, què era exactament l'estat espanyol, més enllà de la contingència dels seus gerents públics. L'estructura d'autodefensa, repressió i impunitat inherent a l'edifici ple d'aluminosi que van fer veure que construïen a partir de 1975. Una gran mentida; una façana postissa. Com els Jocs del 92.





diumenge, 16 de juliol de 2017

"Marca la Garriga": ens cal?


Hi ha un detall, o més ben dit, una iniciativa del «projecte» de poble (suposant que n’hi hagi) de l’actual equip de govern de la Garriga que va tornar aparèixer aquesta setmana en el Debat sobre l’estat de la Garriga o com s’hagi de dir el Ple extraordinari que vam perpetrar per a gaudi d’algunes forces polítiques i per a somnolència de la resta de la parròquia garriguenca.
Aquesta iniciativa és una encara difusa i etèria «marca la Garriga». Seguint el que diu el Pla d’Actuació Municipal, això consisteix en «la creació d’una imatge de marca conjuntament amb els agents econòmics i socials del municipi» (pàg. 12 i imatge d’aquí sota). 



Una de les seves traduccions pràctiques, per a fer-ho més entenedor, seria la Fira Gastronòmada (com es veu en l’altra imatge que hi ha més avall). No hi ha massa més concreció (i això sí que és marca... del govern de la Garriga), malgrat que la idea ja circulava el 2011 pels continguts programàtics d’almenys una de les forces del govern.



Caldrà veure com es va traduint i definint aquesta iniciativa, quines altres concrecions va prenent, però molt ens temem que això no va massa més enllà de promocionar des del turisme i el consum una marca estrictament comercial: un producte acabat i a punt de vendre, prèvia reïficació de la Garriga destacant-ne quatre tòpics bescanviables en «experiències», aquests nous souvenirs intangibles de la postmodernitat.
Malgrat l’evidència de la disparitat de realitats, l’epítet de «marca X» remet ràpidament a la marca per excel·lència del nostre país: la de Barcelona, sobre la qual s’ha construït una immensa operació de màrqueting que ha definit els contorns de la ciutat sencera per a ser venuda com a producte; tota ella. En aquests processos, llargs d’explicar i llargament explicats (per a Barcelona es pot veure això, o això altre), i per tant, lluny de l’abast d’aquest post, les ciutats acaben esdevenint un producte definit per a ser servit a la indústria de torn (fonamentalment la turística, però amb moltes d’altres que en són satèl·lits inherents) i queden, esclar, a mercè d’interessos especulatius que acomoden la ciutat al benefici econòmic. Som ben lluny d’aquells processos de remodelació urbanístics «al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà» com es feu a la Ciutat Vella barcelonina al XIX, com explicava Josep Fontana.
Tot això que dic pot semblar que queda lluny de la Garriga i, hi insisteixo, les diferències són evidents i profundes; però també crec que no ens podem deixar enganyar per les dimensions: per les de Barcelona, més absolutes, i per les del desastre, més relatives.
Traduït a la pràctica: si es reprengués el projecte de fer un balneari a Ca l’Espargaró com assenyalàvem en aquest ple, seria fàcil incloure-ho en aquest logo comercial per al municipi; això podria comportar un procés de revalorització (és a dir, especulatiu) dels terrenys del voltant, on hi ha un important jaciment romà; i això en un moment de redefinició del POUM. La Garriga vila termal, però d’esquena al veïnat garriguenc.
Em sembla, doncs, que som en un moment en què aquest tipus d’iniciatives promocionals estan en qüestió, vistes les conseqüències que han comportat per a desenvolupar una vida digna per a les classes populars, habitualment expulsades (o en procés d’expulsió) dels espais marca. I no és una cosa nova, perquè la depredació i la destrucció del territori, la gentrificació, l’especulació immobiliària i altres assots socials associats al desenvolupament capitalista, no són pas un invent dels dissenyadors del Model i Marca Barcelona, per molt que hagin excel·lit en preparar el terreny per al seu desenvolupament. És un model caduc, poc sostenible (per dir-ho de forma generosa) i amb uns beneficis limitats per al conjunt de la població. És un punt de partida desafortunat que compta amb l’avantatge de la desorientació i la lentitud del govern. No seria més interessant que la promoció de la Garriga passés per l'exercici de determinats valors i pràctiques com el combat contra les desigualtats, la coresponsabilitat en la gestió municipal, la transparència (i aquí hi ha bona feina feta), el respecte al patrimoni o l'acollida de persones que fugen de la violència política i econòmica? 
Caldrà veure de ben a la vora quina és la participació de la població garriguenca en el disseny d’aquesta marca, qui és que hi participa, quins objectius vol assolir i en què ens vol convertir. No fos cas que en temps de reivindicacions de governances col·lectives i compartides hi hagués parcel·les reservades

dissabte, 17 de juny de 2017

Juny

"Al juny, la falç al puny", "Al juny, el fred s'esmuny", "Al juny, l'estiu no és lluny"... hi ha tot de frases fetes, dites i proverbis que ens indiquen de forma més o menys poètica, amb més o menys gràcia, que el mes de juny és una mena de canvi de rasant en aquesta carretera imaginària per la qual transitem de gener a desembre.
Època de fi i d'inici de cicles (que per això els cicles són cicles), hi ha segues i collites; de cereals i de notes. Collim resultats que sovint provenen de molts mesos de feina. El juny és, segons com, més desembre que juny: canvi d'estació, fi de trajecte. Al setembre hi tornarem a ser, perquè el setembre és, segons com, més gener que setembre.
Potser per això, no ho sé, el juny sempre ha estat un dels meus mesos favorits. El mes de l'alliberament, de les expectatives: qui té un juny té una promesa de felicitat.


Foto: Viquipèdia

El paisatge sentimental de la meva infància s'aferra en els colors i la sonoritat del juny com en cap altre lloc per sedimentar el mite nostàlgic de l'arcàdia feliç i inabastable que qui més qui menys prova de construir. Les festes de final de curs i els balls assajats a desgana que després vindrien a mirar-se els pares amb el mateix entusiasme que nosaltres mateixos els havíem dispensat. Era una època, això sí, en què la gent es mirava la performativitat dels esdeveniments sense filtres, sense pantalles mediadores entre els ulls i el que succeïa a les pistes escolars (i a tants d'altres llocs). Com a molt alguna càmera escadussera de súper 8. També fou l'època de migdies i tardes xafogoses a Parets durant les quals havia de travessar, a peu o amb bicicleta, camps daurats amb espigues com gavinetes que provaven d'assenyalar-te els tous de les cames. I el cric-cric de grills, i els bots de les llagostes, i algun borinot que sense temps de virar se t'encastava als morros. I algun arbre abocat a algun marge que feia de refugi, d'espai exclusiu, de regne secret. I l'aroma de clor del blau de la piscina de les Argelagues, on hi anava tot de canalla de Parets i Lliçà de Vall, alguns de les Monges, com jo, d'altres de vés a saber on. I coca. I síndria i patates rosses. I gelats i polos.
Mica en mica hi hauria més autonomia de vol: a peu fins a Lliçà de Vall, a Festa Major; a tirar petards pel barri (no pas gaires anys ni gaires vegades, per sort); al Cargol Pelut algun cap de setmana i després entre setmana, a la tarda. Inevitablement, també, alguns matins a Can Carnissé Vell, a despatxar la parròquia de la botiga degana de la Sagrera i de tot Lliçà d'Amunt. No tots els records són tant ensucrats, ben mirat...
Cada vegada més lluny, amb les Festes Majors (o Festes Majons, en la creativa adequació fonètica local) com a espai a conquerir, el locus essencial de l'existència dels tres mesos a venir, amb l'afegit de les revetlles, esclar. No és pas el paper, que ho resisteix tot: ho és la joventut. I hi continuava havent coca (alguns es farien adeptes a d'altres variants de consum), i síndria. I gelats i polos. I cervesa.

I em sembla que eliminant la contingència de determinats elements, un fons solidificat, petrificat, fossilitzat potser, persisteix ja inalterable i fins a la fi dels dies. Hi ha un automatisme que em xucla avall quan passo a la vora del groc atapeït d'un camp i que em transporta cap a una mena de Juny immanent, redemptor,
de llibertat xafogosa.

divendres, 13 de gener de 2017

En podrem tirar cap tros a l'olla?


És fàcil imaginar i comprendre que cada legislatura té, en l'àmbit municipal, els seus reptes idiosincràtics, les seves urgències i les seves contingències en funció del context. Hi influeixen les transformacions particulars que es vulguin endegar, però també processos exògens de caràcter nacional, i grans sacsejades que provenen de més enllà de les fronteres polítiques, administratives, diocesanes, literàries o de la mena que siguin.
Per traduir-ho, i per constatar que no hem descobert la sopa d'all, hi ha tot de qüestions que es plantegen com a objectius de poble: revisió d'un POUM, aprofundir en processos de participació ciutadana, dotar-se d'un equipament concret, remunicipalitzar la gestió (o la titularitat, si és el cas) de serveis públics, etc. Això es combina amb conjuntures a nivell cada vegada més ampli que interfereixen en el que a priori alguns entenen com a vida estrictament municipal. Per exemple: "el Procés" o " la Crisi", són qüestions que, de vegades, es presenten com a cossos externs que vénen a torbar la política municipal, com si un o altre no tinguessin la seva expressió concreta a peu de carrer o de plaça, o no afectessin i fins i tot emanessin de la més rabiosa quotidianitat que es manifesta al tombar la cantonada. Ja se sap que en aquest món, entre tots hi som tots: n'hi ha que es pensen que fer política municipal només és arreglar voreres i n'hi ha que es pensen que la política municipal és bàsicament un aparador per a causes (presumptament) més elevades.

Can Luna es comença a despertar, però es veu que li agrada fer molt el ronso.

A la Garriga, aquesta podria semblar una d'aquelles legislatures que duu tot d'etiquetes grandiloqüents atès el volum i magnitud dels canvis que ens volem empescar. I dic podria perquè, de moment, no ho és pas. És cert que cal tenir paciència, que no s'ha de córrer més del compte i que les valoracions efectives (balanços, capmasos i escandalls) les tindrem el 2019. Però, fillets, ja som al 2017: d'aquí a quatre mesos ens haurem fet anar coll avall mitja legislatura i Pla d'Actuació Municipal (PAM) en mà no sembla pas que en els dos anys que resten puguem rematar tota la feina. En alguns casos ens podem témer que amb prou feines la començarem.

La revisió del POUM no és cosa que es pugui fer en quatre dies i, certament, tampoc podem dir que no hagi començat: els passos preliminars necessaris ja s'han començat a fer (revisió dels límits termenals amb totes les poblacions veïnes, per exemple), però atesa l'envergadura del que tenim entre mans, no seria interessant saber quina és l'orientació concreta (o general, tant és!) del govern en aquest aspecte? Ens volen fer créixer? Hi són favorables? Quina és la postura amb espais com els de Can Violí, Can Vilanova i Can Poy? I la unitat d'actuació a tocar del barri de Querol? Quines són les directrius per a dissenyar el que serà la Garriga en un futur més immediat que llunyà?
Hi ha d'altres coses en què l'equip de govern s'ha mostrat altament ineficaç, com ara la transparència i la participació. I cal ressaltar-ho perquè justament, aquest govern en fa bandera. Malgrat les altes i no dubtem pas que merescudes distincions en matèria de transparència mercès a la creació del Portal de transparència, del qual la nostra Alcaldessa-Presidenta en fa bandera sempre que pot, la informació no ha circulat ben sovint de forma fluïda ni a temps cap a les forces de l'oposició; des d'anuncis d'actes a la negociació de les Ordenances Fiscals, el que havíem de saber ho hem sabut massa vegades tard i malament. Ho vaig explicar en aquest post (que explicava també el perquè de la nostra sortida de la sala de Plens quan s'havien de discutir les Ordenances) i no m'hi estendré més. El cas de la participació és, si pot ser perquè el llistó està alt, encara més flagrant: fins ara els processos de participació ciutadana han anat de la inexistència a la insuficiència, símptoma, em temo, de què el govern no se'ls creu massa. El cas de Can Luna és prou exemplar: engegat més tard del compte, es va fer un procés participatiu per decidir els usos de la sala polivalent però es va evitar parlar sobre el model de gestió i, encara, vam haver de sentir com l'alcaldessa culpava el procés participatiu del retard en l'inici de les obres (!).
Per altra banda, la llista d'incompliments en matèria de participació recollits al PAM és llarga i, mal m'està de dir-ho, algunes de les qüestions que finalment s'engegaran han estat a iniciativa i per la insistència de l'oposició (de la CUP, però també per part de la majoria de les altres). Per citar coses de les quals ja n'hauríem de saber alguna cosa més que l'enunciat: el reglament de funcionament de la comissió política de participació, la reforma del ROM (aviat l'emprendrem després de la insistència de la CUP!), realització d'una Audiència Pública a l'any com a mínim (una com a mínim, diuen!), creació de nous òrgans sectorials de participació per a joves, gent gran i cultura... De tot això, res de res. Però també hi ha d'altres compromisos importants demorats en aquest camp: els pressupostos participatius i el debat sobre l'estat de la Garriga, actuacions que ja s'haurien d'haver estat fent cada any i que van tard, molt tard, i que ja m'agradaria veure si es farien sense el corcó de les forces de l'oposició.

Pel que triga, el Ple de l'estat de la Garriga deu arribar amb un comboi de la R3


I, esclar, encara hi podríem estar molta més estona. Un estil que difícilment canviarem en la meitat llarga que queda de legislatura: hi ha una pila de mocions aprovades que són ignorades per l'equip de govern, maneres de gestionar el pressupost municipal més pròpies de la mentalitat de gestió de l'empresa privada que no pas d'una distribució dels recursos en favor del bé comú. Tenim el CAP tancat a les nits i un milió d'euros al banc; els camins escolars comencen a semblar també llegendaris i, per desgràcia, una dels fets més destacables de la legislatura per ara és el desastre del carrer Negociant per la qual no s'ha assumit ni una engruna de responsabilitat política.
Caldrà veure si el pilot automàtic i el continuisme de circumstàncies, que és el que tenim, s'allarga fins a final de mandat o hi haurà variacions en el rumb. A tot plegat hi contribueix que el pilot principal vola ben sovint lluny de la Garriga per atendre la multitud de compromisos que sorgeixen de la titularitat de multitud dels càrrecs que ostenta. Potser el panorama no és massa adequat si el que es pretén es fugir d'un model de govern per inèrcia i fatalitat.