dimarts, 25 de juliol de 2017

El meu 92

Les efemèrides oficials recorden que tal dia com avui, 25 de juliol, s'inauguraven els Jocs de Barcelona 92. Per sort, a aquestes alçades, l'efemèride s'ha fet líquida, com els nostres dies, i la memòria oficial s'esquerda per tot arreu en favor de les històries subalternes, aquelles contrahistòries que de forma subterrània van conviure amb la "febre olímpica", l'"esperit del 92" i altres cursilades per l'estil que s'intenten recuperar una altra vegada per fer valdre apostes de pacificació política: aquells relats falsaris que dibuixen escenaris passats de factura pretesament immaculada per tal de desacreditar un present que no els agrada. El problema és això: que és fals.

Quan es van inaugurar els Jocs i les setmanes prèvies jo encetava les meves primeres vacances de l'institut: tenia 14 anys i m'acabaven de treure el guix de la cama. M'havia trencat els lligaments del peu dret al darrer entrenament de la temporada del Bàsquet Parets, el dia de la final de Wembley (vaig perdre'm part del partit però vaig arribar a temps a casa per veure el gol del Koeman, tranquils). El cas és que el meu record, el record real d'aquells dies, és força difús. I dic el record real perquè una cosa el que realment podria recordar d'aquells dies i el record construït, l'evocació del que representa tot allò per a mi a dia d'avui. Hi insisteixo una altra vegada: la memòria sempre es conjuga en present. I això, evidentment, val tant per a la memòria personal com per a la col·lectiva. La manera com una societat decideix i pot recordar una efemèride depèn de les coordenades de cada present en què es produeix aquest acte de record.

En fi, tornant a les vacances del 92, he de dir que la cosa olímpica havia estat rebuda a casa amb una antipatia intuïtiva: els meus pares van marxar conscientment de vacances ben lluny els dies de la inauguració; arribaven notícies inquietants d'independentistes detinguts i L'orquestra, programa de Catalunya Ràdio que seguíem a casa havia estat censurat. Veiem que l'independentisme era reprimit, que es tenyia el país d'una espanyolitat calculada per tal d'amagar Catalunya al món (separada d'una Barcelona nova, moderna i guai), que la torxa circulava militaritzada pels nostres pobles i ciutats i que a la capital hi havia una mena de projecte de neteja social i especulació urbanística bastant galdós. Recordo com vam enganxar adhesius de l'engendro del Cobi a la tassa del vàter per tal que ens inspirés en les nostres evacuacions gàstriques. Recordo perfectament la xiulada al Borbó i com després van fer-ne coincidir l'aparició a l'estadi amb Els Segadors per confondre els catalanets i que dubtessin perquè llavors semblaria que xiulaven el seu himne. Recordo que, paradoxes, vam gravar la inauguració amb VHS, però que vam acabar per no mirar.-la mai: hi vam gravar episodis de Bola de Drac al damunt. 
A casa tot allò dels Jocs ens va situar de la indiferència a l'antipatia declarada. Després ha estat diferent perquè la indiferència la vam abandonar ben aviat: a mida que vam conèixer la dimensió d'allò que s'ha acabat coneixent com a Operació Garzón. Els testimonis, les xerrades, els llibres d'en David Bassa... Tot primer subterrani i militant. Després cada vegada més a la intempèrie en un combat que no ha acabat, com ho demostra que fins fa quatre dies l'exjutge estrella de la progressia espanyola no va tornar a tenir cara a cara els que foren torturats amb el seu coneixement i connivència. Prevaricador i encobridor miserable. Hipòcrita. No has de poder descansar fins que la justícia sigui completa.

Tot allò ens va ensenyar, a tocar de casa, què era exactament l'estat espanyol, més enllà de la contingència dels seus gerents públics. L'estructura d'autodefensa, repressió i impunitat inherent a l'edifici ple d'aluminosi que van fer veure que construïen a partir de 1975. Una gran mentida; una façana postissa. Com els Jocs del 92.





diumenge, 16 de juliol de 2017

"Marca la Garriga": ens cal?


Hi ha un detall, o més ben dit, una iniciativa del «projecte» de poble (suposant que n’hi hagi) de l’actual equip de govern de la Garriga que va tornar aparèixer aquesta setmana en el Debat sobre l’estat de la Garriga o com s’hagi de dir el Ple extraordinari que vam perpetrar per a gaudi d’algunes forces polítiques i per a somnolència de la resta de la parròquia garriguenca.
Aquesta iniciativa és una encara difusa i etèria «marca la Garriga». Seguint el que diu el Pla d’Actuació Municipal, això consisteix en «la creació d’una imatge de marca conjuntament amb els agents econòmics i socials del municipi» (pàg. 12 i imatge d’aquí sota). 



Una de les seves traduccions pràctiques, per a fer-ho més entenedor, seria la Fira Gastronòmada (com es veu en l’altra imatge que hi ha més avall). No hi ha massa més concreció (i això sí que és marca... del govern de la Garriga), malgrat que la idea ja circulava el 2011 pels continguts programàtics d’almenys una de les forces del govern.



Caldrà veure com es va traduint i definint aquesta iniciativa, quines altres concrecions va prenent, però molt ens temem que això no va massa més enllà de promocionar des del turisme i el consum una marca estrictament comercial: un producte acabat i a punt de vendre, prèvia reïficació de la Garriga destacant-ne quatre tòpics bescanviables en «experiències», aquests nous souvenirs intangibles de la postmodernitat.
Malgrat l’evidència de la disparitat de realitats, l’epítet de «marca X» remet ràpidament a la marca per excel·lència del nostre país: la de Barcelona, sobre la qual s’ha construït una immensa operació de màrqueting que ha definit els contorns de la ciutat sencera per a ser venuda com a producte; tota ella. En aquests processos, llargs d’explicar i llargament explicats (per a Barcelona es pot veure això, o això altre), i per tant, lluny de l’abast d’aquest post, les ciutats acaben esdevenint un producte definit per a ser servit a la indústria de torn (fonamentalment la turística, però amb moltes d’altres que en són satèl·lits inherents) i queden, esclar, a mercè d’interessos especulatius que acomoden la ciutat al benefici econòmic. Som ben lluny d’aquells processos de remodelació urbanístics «al marge de qualsevol planejament fet des de dalt, esperonat per les reivindicacions populars que han fet que es donés un ús públic als solars dels convents i que s'enderroquessin muralles i fortaleses que oprimien el creixement urbà» com es feu a la Ciutat Vella barcelonina al XIX, com explicava Josep Fontana.
Tot això que dic pot semblar que queda lluny de la Garriga i, hi insisteixo, les diferències són evidents i profundes; però també crec que no ens podem deixar enganyar per les dimensions: per les de Barcelona, més absolutes, i per les del desastre, més relatives.
Traduït a la pràctica: si es reprengués el projecte de fer un balneari a Ca l’Espargaró com assenyalàvem en aquest ple, seria fàcil incloure-ho en aquest logo comercial per al municipi; això podria comportar un procés de revalorització (és a dir, especulatiu) dels terrenys del voltant, on hi ha un important jaciment romà; i això en un moment de redefinició del POUM. La Garriga vila termal, però d’esquena al veïnat garriguenc.
Em sembla, doncs, que som en un moment en què aquest tipus d’iniciatives promocionals estan en qüestió, vistes les conseqüències que han comportat per a desenvolupar una vida digna per a les classes populars, habitualment expulsades (o en procés d’expulsió) dels espais marca. I no és una cosa nova, perquè la depredació i la destrucció del territori, la gentrificació, l’especulació immobiliària i altres assots socials associats al desenvolupament capitalista, no són pas un invent dels dissenyadors del Model i Marca Barcelona, per molt que hagin excel·lit en preparar el terreny per al seu desenvolupament. És un model caduc, poc sostenible (per dir-ho de forma generosa) i amb uns beneficis limitats per al conjunt de la població. És un punt de partida desafortunat que compta amb l’avantatge de la desorientació i la lentitud del govern. No seria més interessant que la promoció de la Garriga passés per l'exercici de determinats valors i pràctiques com el combat contra les desigualtats, la coresponsabilitat en la gestió municipal, la transparència (i aquí hi ha bona feina feta), el respecte al patrimoni o l'acollida de persones que fugen de la violència política i econòmica? 
Caldrà veure de ben a la vora quina és la participació de la població garriguenca en el disseny d’aquesta marca, qui és que hi participa, quins objectius vol assolir i en què ens vol convertir. No fos cas que en temps de reivindicacions de governances col·lectives i compartides hi hagués parcel·les reservades

dissabte, 17 de juny de 2017

Juny

"Al juny, la falç al puny", "Al juny, el fred s'esmuny", "Al juny, l'estiu no és lluny"... hi ha tot de frases fetes, dites i proverbis que ens indiquen de forma més o menys poètica, amb més o menys gràcia, que el mes de juny és una mena de canvi de rasant en aquesta carretera imaginària per la qual transitem de gener a desembre.
Època de fi i d'inici de cicles (que per això els cicles són cicles), hi ha segues i collites; de cereals i de notes. Collim resultats que sovint provenen de molts mesos de feina. El juny és, segons com, més desembre que juny: canvi d'estació, fi de trajecte. Al setembre hi tornarem a ser, perquè el setembre és, segons com, més gener que setembre.
Potser per això, no ho sé, el juny sempre ha estat un dels meus mesos favorits. El mes de l'alliberament, de les expectatives: qui té un juny té una promesa de felicitat.


Foto: Viquipèdia

El paisatge sentimental de la meva infància s'aferra en els colors i la sonoritat del juny com en cap altre lloc per sedimentar el mite nostàlgic de l'arcàdia feliç i inabastable que qui més qui menys prova de construir. Les festes de final de curs i els balls assajats a desgana que després vindrien a mirar-se els pares amb el mateix entusiasme que nosaltres mateixos els havíem dispensat. Era una època, això sí, en què la gent es mirava la performativitat dels esdeveniments sense filtres, sense pantalles mediadores entre els ulls i el que succeïa a les pistes escolars (i a tants d'altres llocs). Com a molt alguna càmera escadussera de súper 8. També fou l'època de migdies i tardes xafogoses a Parets durant les quals havia de travessar, a peu o amb bicicleta, camps daurats amb espigues com gavinetes que provaven d'assenyalar-te els tous de les cames. I el cric-cric de grills, i els bots de les llagostes, i algun borinot que sense temps de virar se t'encastava als morros. I algun arbre abocat a algun marge que feia de refugi, d'espai exclusiu, de regne secret. I l'aroma de clor del blau de la piscina de les Argelagues, on hi anava tot de canalla de Parets i Lliçà de Vall, alguns de les Monges, com jo, d'altres de vés a saber on. I coca. I síndria i patates rosses. I gelats i polos.
Mica en mica hi hauria més autonomia de vol: a peu fins a Lliçà de Vall, a Festa Major; a tirar petards pel barri (no pas gaires anys ni gaires vegades, per sort); al Cargol Pelut algun cap de setmana i després entre setmana, a la tarda. Inevitablement, també, alguns matins a Can Carnissé Vell, a despatxar la parròquia de la botiga degana de la Sagrera i de tot Lliçà d'Amunt. No tots els records són tant ensucrats, ben mirat...
Cada vegada més lluny, amb les Festes Majors (o Festes Majons, en la creativa adequació fonètica local) com a espai a conquerir, el locus essencial de l'existència dels tres mesos a venir, amb l'afegit de les revetlles, esclar. No és pas el paper, que ho resisteix tot: ho és la joventut. I hi continuava havent coca (alguns es farien adeptes a d'altres variants de consum), i síndria. I gelats i polos. I cervesa.

I em sembla que eliminant la contingència de determinats elements, un fons solidificat, petrificat, fossilitzat potser, persisteix ja inalterable i fins a la fi dels dies. Hi ha un automatisme que em xucla avall quan passo a la vora del groc atapeït d'un camp i que em transporta cap a una mena de Juny immanent, redemptor,
de llibertat xafogosa.

divendres, 13 de gener de 2017

En podrem tirar cap tros a l'olla?


És fàcil imaginar i comprendre que cada legislatura té, en l'àmbit municipal, els seus reptes idiosincràtics, les seves urgències i les seves contingències en funció del context. Hi influeixen les transformacions particulars que es vulguin endegar, però també processos exògens de caràcter nacional, i grans sacsejades que provenen de més enllà de les fronteres polítiques, administratives, diocesanes, literàries o de la mena que siguin.
Per traduir-ho, i per constatar que no hem descobert la sopa d'all, hi ha tot de qüestions que es plantegen com a objectius de poble: revisió d'un POUM, aprofundir en processos de participació ciutadana, dotar-se d'un equipament concret, remunicipalitzar la gestió (o la titularitat, si és el cas) de serveis públics, etc. Això es combina amb conjuntures a nivell cada vegada més ampli que interfereixen en el que a priori alguns entenen com a vida estrictament municipal. Per exemple: "el Procés" o " la Crisi", són qüestions que, de vegades, es presenten com a cossos externs que vénen a torbar la política municipal, com si un o altre no tinguessin la seva expressió concreta a peu de carrer o de plaça, o no afectessin i fins i tot emanessin de la més rabiosa quotidianitat que es manifesta al tombar la cantonada. Ja se sap que en aquest món, entre tots hi som tots: n'hi ha que es pensen que fer política municipal només és arreglar voreres i n'hi ha que es pensen que la política municipal és bàsicament un aparador per a causes (presumptament) més elevades.

Can Luna es comença a despertar, però es veu que li agrada fer molt el ronso.

A la Garriga, aquesta podria semblar una d'aquelles legislatures que duu tot d'etiquetes grandiloqüents atès el volum i magnitud dels canvis que ens volem empescar. I dic podria perquè, de moment, no ho és pas. És cert que cal tenir paciència, que no s'ha de córrer més del compte i que les valoracions efectives (balanços, capmasos i escandalls) les tindrem el 2019. Però, fillets, ja som al 2017: d'aquí a quatre mesos ens haurem fet anar coll avall mitja legislatura i Pla d'Actuació Municipal (PAM) en mà no sembla pas que en els dos anys que resten puguem rematar tota la feina. En alguns casos ens podem témer que amb prou feines la començarem.

La revisió del POUM no és cosa que es pugui fer en quatre dies i, certament, tampoc podem dir que no hagi començat: els passos preliminars necessaris ja s'han començat a fer (revisió dels límits termenals amb totes les poblacions veïnes, per exemple), però atesa l'envergadura del que tenim entre mans, no seria interessant saber quina és l'orientació concreta (o general, tant és!) del govern en aquest aspecte? Ens volen fer créixer? Hi són favorables? Quina és la postura amb espais com els de Can Violí, Can Vilanova i Can Poy? I la unitat d'actuació a tocar del barri de Querol? Quines són les directrius per a dissenyar el que serà la Garriga en un futur més immediat que llunyà?
Hi ha d'altres coses en què l'equip de govern s'ha mostrat altament ineficaç, com ara la transparència i la participació. I cal ressaltar-ho perquè justament, aquest govern en fa bandera. Malgrat les altes i no dubtem pas que merescudes distincions en matèria de transparència mercès a la creació del Portal de transparència, del qual la nostra Alcaldessa-Presidenta en fa bandera sempre que pot, la informació no ha circulat ben sovint de forma fluïda ni a temps cap a les forces de l'oposició; des d'anuncis d'actes a la negociació de les Ordenances Fiscals, el que havíem de saber ho hem sabut massa vegades tard i malament. Ho vaig explicar en aquest post (que explicava també el perquè de la nostra sortida de la sala de Plens quan s'havien de discutir les Ordenances) i no m'hi estendré més. El cas de la participació és, si pot ser perquè el llistó està alt, encara més flagrant: fins ara els processos de participació ciutadana han anat de la inexistència a la insuficiència, símptoma, em temo, de què el govern no se'ls creu massa. El cas de Can Luna és prou exemplar: engegat més tard del compte, es va fer un procés participatiu per decidir els usos de la sala polivalent però es va evitar parlar sobre el model de gestió i, encara, vam haver de sentir com l'alcaldessa culpava el procés participatiu del retard en l'inici de les obres (!).
Per altra banda, la llista d'incompliments en matèria de participació recollits al PAM és llarga i, mal m'està de dir-ho, algunes de les qüestions que finalment s'engegaran han estat a iniciativa i per la insistència de l'oposició (de la CUP, però també per part de la majoria de les altres). Per citar coses de les quals ja n'hauríem de saber alguna cosa més que l'enunciat: el reglament de funcionament de la comissió política de participació, la reforma del ROM (aviat l'emprendrem després de la insistència de la CUP!), realització d'una Audiència Pública a l'any com a mínim (una com a mínim, diuen!), creació de nous òrgans sectorials de participació per a joves, gent gran i cultura... De tot això, res de res. Però també hi ha d'altres compromisos importants demorats en aquest camp: els pressupostos participatius i el debat sobre l'estat de la Garriga, actuacions que ja s'haurien d'haver estat fent cada any i que van tard, molt tard, i que ja m'agradaria veure si es farien sense el corcó de les forces de l'oposició.

Pel que triga, el Ple de l'estat de la Garriga deu arribar amb un comboi de la R3


I, esclar, encara hi podríem estar molta més estona. Un estil que difícilment canviarem en la meitat llarga que queda de legislatura: hi ha una pila de mocions aprovades que són ignorades per l'equip de govern, maneres de gestionar el pressupost municipal més pròpies de la mentalitat de gestió de l'empresa privada que no pas d'una distribució dels recursos en favor del bé comú. Tenim el CAP tancat a les nits i un milió d'euros al banc; els camins escolars comencen a semblar també llegendaris i, per desgràcia, una dels fets més destacables de la legislatura per ara és el desastre del carrer Negociant per la qual no s'ha assumit ni una engruna de responsabilitat política.
Caldrà veure si el pilot automàtic i el continuisme de circumstàncies, que és el que tenim, s'allarga fins a final de mandat o hi haurà variacions en el rumb. A tot plegat hi contribueix que el pilot principal vola ben sovint lluny de la Garriga per atendre la multitud de compromisos que sorgeixen de la titularitat de multitud dels càrrecs que ostenta. Potser el panorama no és massa adequat si el que es pretén es fugir d'un model de govern per inèrcia i fatalitat.